traducció - translate - traducción

31.3.16

LA DESCONNEXIÓ AL PARLAMENT

Tres lleis i una comissió | Emma Ansola | Barcelona | Politica | El Punt Avui | Notícia

Tres lleis i una comissió

El nomenament, els dies 29 i 31, dels diputats que participaran en la redacció de les normes de règim jurídic català i seguretat social tanca els últims tràmits i posa en marxa l'inici del procés constituent aprovat el 9-N

La comissió d'estudi comença a treballar escoltant experts sobre models de constitució i de participació ciutadana


 - BARCELONA
La cambra catalana va ser el primer escenari on es va segellar el procés de desconnexió i l'inici de la construcció “d'un nou estat independent en forma de república”. Així ho recull la proposta de resolució aprovada al primer ple de la legislatura amb els setanta-dos vots de Junts pel Sí i la CUP. La declaració d'inici del procés constituent, o la declaració del 9-N, com se la coneix popularment, ha esdevingut el text de capçalera de l'activitat parlamentària, ja que obliga la cambra catalana i el govern a portar a terme tot un seguit d'actuacions que tot just s'han començat a concretar en òrgans de treball.
El TC vigilatota la feina parlamentària que es desprèn de la declaració
del 9-N, declarada nul·la
Així, i d'acord amb la declaració del 9-N, la setmana que ve, concretament els dies 29 i 31, es donarà per finalitzada la creació de les ponències que, a partir d'ara, han de redactar les tres lleis de ruptura. Dimarts, la comissió de governació nomenarà els diputats que participaran en la redacció de la llei de règim jurídic català i dijous farà el mateix la comissió de treball, aquest cop, per elaborar la llei de seguretat social. Amb el nomenament, fa dues setmanes, dels parlamentaris que han d'activar la norma sobre la hisenda pública s'han complert els terminis de constitució i ara s'han de posar a treballar en la redacció.
La decisió de Junts pel Sí i la CUP de constituir grups de treball amb tots els partits per iniciar la redacció de les lleis ha estat una de les activitats més polèmiques de la cambra catalana arran de la negativa de la resta de grups parlamentaris a participar-hi i més després que els serveis jurídics ho desaconsellessin. El rebuig a la iniciativa, amb la presentació, per part dels grups, d'una petició a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, perquè reconsiderés aquesta opció així com un recurs d'empara al TC, va endarrerir el nomenament dels ponents, situació que s'acabarà de resoldre la setmana que ve.
Tanmateix, la posada en marxa de les ponències, tot i que es tracta de reunions de treball privades amb l'assistència d'un lletrat de la cambra, afronta nous obstacles. El ministre de Justícia en funcions, Rafael Catalá, ja va anunciar que quan comencin a funcionar les ponències conjuntes el govern espanyol les impugnarà davant el Tribunal Constitucional. La raó és que formen part del desplegament de la declaració del 9-N, que el TC va declarar inconstitucional i nul·la.
Sota la lupa del Constitucional
La tasca de redactar un nou cos legislatiu és paral·lela a la construcció d'espais de participació ciutadana amb l'objectiu de debatre com ha de ser el nou estat pel que fa a l'estructura econòmica, educativa, organitzativa i territorial, entre altres aspectes. Aquesta feina li pertoca a la comissió d'estudi del procés constituent que està en el punt de mira del TC després que, en aquest cas, els magistrats ja hagin admès a tràmit el recurs presentat pel govern espanyol contra la comissió. És el que es coneix com “l'incident d'execució de sentència” perquè l'executiu espanyol considera que la comissió està vinculada a la declaració del 9-N. L'admissió a tràmit no suposa encara cap “pronunciament” a fons, cosa que aquest organisme haurà de fer “en dates pròximes”, però sí que obre la via perquè, amb vista al futur, els magistrats puguin fer algun advertiment a càrrecs públics del Parlament i perquè el TC apliqui les seves noves atribucions, que li permeten sancionar i suspendre els que incompleixen les seves sentències.
El Parlament ja va presentar al·legacions justificant que, com que es tracta d'una comissió d'estudi, el tribunal no pot impedir el debat de les idees ni actuar prejutjant el resultat. La comissió, que presideix Lluís Llach en substitució de la desapareguda Muriel Casals, ja s'ha reunit en dues ocasions i ho tornarà a fer el pròxim 8 d'abril després que en la darrera sessió s'aprovés una llista de compareixences destinades a escoltar l'opinió d'experts en dret constitucional sobre diferents models de processos constituents arreu del món. Un dels convidats, el catedràtic Francesc de Carreras, ja ha dit que no hi assistirà. De moment, la comissió d'estudi no ha aprovat cap pla de treball.
29 i 31
de març
es nomenaran els diputats que han de redactar la llei de règim jurídic i la llei de seguretat social.

Share/Bookmark

30.3.16

Veiem Irlanda i Catalunya seient de costat a Europa

Font: Àrea de Comunicació Cas dels Catalans


Al restaurant Núria, a la Rambla de Barcelona, damunt del qual Josep Sunyol, el president del Barça assassinat el 1936 a la serra del Guadarrama, hi tenia el seu despatx. Hom hi celebrà, el dijous 3 de març la Nit de la Memòria. L’endemà, a la plaça de Catalunya, davant del monument al president Macià, tingué lloc l’homenatge a Terence Mac Swiney, alcalde de Cork, en record del multitudinari homenatge que la ciutat de Barcelona dedicà al mateix lloc l’u de novembre del 1920 a aquest patriota irlandès mort en vaga de fam uns dies abans a la presó de Brixton.

L’acte d’homenatge fou organitzat per la Comissió de la Dignitat en col·laboració amb l’ANC amb sengles parlaments de Toni Strubell i Liz Castro respectivament. Cathal Brugha fou clar: “No esteu sols. Teniu amics, nacions germanes a punt per assenyalar-ho, potser al Parlament Europeu. Quan necessiteu ajuda, la tindreu”. Hom recordà tanmateix la intensa relació entre catalans i irlandesos ben present ja al segle XIX i continuada fins als nostres dies. Recordem el famós Missatge d’Adhesió al Poble irlandès redactat per Josep-Narcís Roca i Farreras l’any 1886 que es va enviar al líder nacionalista irlandès Charles Stewart Parnell acompanyat de milers de signatures.

Els lligams d’amistat entre Catalunya i Irlanda son més vius que mai. Una mostra d’això fou el debat que tingué lloc al Parlament d’Irlanda (en gaèlic, Oireachtas) el juliol del 2015. Hi foren presents el secretari d’Afers Exteriors de la Generalitat, Roger Albinyana, el secretari general de Diplocat, Albert Royo i el representant de la Generalitat al Regne Unit, Josep Suàrez. Recordem també les paraules que unes setmanes abans l’alcalde de Dublín, Christy Burke, va adreçar als representants catalans: “No tinc cap dubte que el vostre dia també arribarà i espero que el vostre país pugui tirar endavant com ho va fer Irlanda”.

Cal recordar tanmateix que aquest any hom commemora el centenari de l’Alçament de Pasqua (Éiri Amach na Cásca) la revolta iniciada el 24 d’abril del 1916 i que marcà l’inici de la fi de la dominació britànica. Irlanda assolí la seva independència el 1921.

Seguint la tasca i el compromís iniciats l’any 2011 amb l’anada al Parlament de Westminster, ens plau informar-vos que des d’El cas dels catalans estem preparant una campanya d’homenatge al poble irlandès amb la redacció d’un manifest que us farem extensiu per tal d’aconseguir el màxim d’adhesions tot convidant-vos al mateix temps a l’anada a Irlanda que preveiem tingui lloc durant la segona quinzena d’agost i de la qual us tindrem convenientment informat. A aquest efecte comptem amb la vostra col·laboració així com els vostres suggeriments per tal d’assolir el màxim d’èxit en l’objectiu proposat.

Pere Vinyeta   Agustí Soler


Share/Bookmark

Còrsega i Sardenya signen un acord que aspira a articular un espai comú a la Mediterrània occidental - Racó Català


Còrsega i Sardenya signen un acord que aspira a articular un espai comú a la Mediterrània occidental

El pacte inclou una proposta de "metro aeri" entre Catalunya, Balears, Còrsega, Sardenya i el Laci



Els governs de Còrsega i Sardenya han posat la primera pedra d'un projecte ambiciós que, a llarg termini, aspira a articular un espai comú en matèria de transports i energia a la Mediterrània occidental. A curt, els dos executius volen estrènyer les relacions entre dues illes que, sovint, s'han donat l'esquena més que no pas la mà.


El president de Còrsega, Gilles Simeoni, i el de Sardenya, Francesco Pigliaru, van signar ahir un protocol en què s'establiran tres grans taules de cooperació bilaterals: la primera, sobre relacions institucionals; la segona, sobre transports, i la tercera, sobre medi ambient, hidràulic, urbanisme i energia. "Una signatura històrica", ha dit Simeoni, que va arribar el desembre de 2015 a la presidència de Còrsega encapçalant una coalició d'autonomistes i independentistes que, en el seu programa, duia la proposta de reforçar els vincles amb l'espai mediterrani occidental.

El govern cors es troba en aquests moments en el camí de reclamar un nou estatut dins de França que li atorgui tanta autonomia com sigui possible. En aquest sentit, el govern cors, en el protocol signat, especifica que "l'autonomia sarda, dipositària d'un poder legislatiu efectiu, és un punt de referència en el procés d'aprofundiment de l'autonomia corsa".

L'acord també preveu diverses mesures entre les dues illes per a coordinar la seva acció política en el marc de la Unió Europea, sobretot, diu el text, per a superar "els desavantatges de la insularitat". Com seria el cas, per exemple, de cercar marcs fiscals diferenciats per als territoris insulars.

L'espai mediterrani occidental

L'acord també reivindica "la importància" de les dues illes "en el diàleg amb la ribera sud de la Mediterrània". Així, el text manifesta una vocació que va més enllà dels límits de les dues illes. La proposta sardocorsa vol sumar a l'acord de cooperació, en primer lloc, les Illes Balears, i a partir d'aquí, amb altres illes mediterrànies.

El govern cors informa que, a les tres taules, aquesta dimensió mediterrània s'abordarà en matèria d'energia i de transports. Pel que fa a la primera qüestió, les dues illes volen signar un acord de cooperació energètica que es pugui "estendre a les Balears i a l'Àfrica del Nord". Pel que fa a la segona, els dos governs proposen la creació d'una veritable xarxa que connecti les illes amb el seu entorn mediterrani occidental. Així, una de les propostes que més criden l'atenció és la "d'estudiar" un sistema de "metro aeri" que, en una primera fase, connecti la Toscana, Còrsega i Sardenya i, en una de segona, s'estengui cap a occident connectant les Balears i Catalunya i, cap a orient, la regió del Laci. És a dir, un eix Barcelona-Roma articulat a través de les illes.

Notícia publicada a Nationalia

Share/Bookmark

29.3.16

Els pilars de la independència | Òscar Palau | barcelona | Politica | El Punt Avui | Notícia

Els pilars de la independència

El govern ha accelerat cap a la implantació de les grans estructures d'estat
En un any ampliarà de 350 a 550 treballadors l'agència tributària, pretén tenir creada la de protecció social a l'estiu i reforçarà la política exterior


ÒSCAR PALAU - BARCELONA

“Estat en construcció, perdonin les molèsties.” S'ha iniciat el compte enrere i, dos mesos i mig després de constituir-se, el govern ha penjat el cartell mentre accelera cap a la culminació de les estructures d'estat que caldran perquè la independència no sigui una mera declaració. La feina és transversal i afecta tots els departaments, sense oblidar el paper cabdal del Parlament amb la preparació de les lleis de ruptura. Alguns aspectes, però, són especialment clau i hi ha més feina a fer que en d'altres, com l'agència tributària, la de protecció social i la política exterior. Són els pilars de la desconnexió, i ja s'estan fonamentant.

Hisenda pròpia

És la mare dels ous. L'Agència Tributària de Catalunya (ATC) ja existeix, però ni tan sols recapta la totalitat dels impostos propis (taxa turística o sobre grans establiments comercials) i cedits (patrimoni o successions), que a sobre representen tot just un 5% de la bossa fiscal. El govern, amb Lluís Salvadó com a màxim responsable en qualitat de secretari d'Hisenda, s'ha fixat precisament l'objectiu d'assolir aquest llindar en els pròxims 16 mesos, fet que implica assumir tota la recaptació executiva. “El xoc de trens no es produirà per això; hi ha marge estatutari”, assenyala el departament, i recorda que comunitats com les Canàries, Astúries, Múrcia i la Rioja tenen agències més desenvolupades.

Amb l'avantatge que disposa d'una partida que no es va poder gastar en el pressupost del 2015 pels entrebancs legals, el departament s'ha dotat d'un nucli dur intern, que treballa en coordinació amb la directora de l'ATC, Teresa Ribas, per dur a la pràctica els treballs teòrics que es van fer en la legislatura anterior, entre els quals destaca el de l'expert Joan Iglesias. Llavors ja es van fer també els primers passos, signant alguns convenis amb les diputacions que ara caldrà ampliar, començant el treball informàtic –que ja té en compte la futura incorporació dels tributs que ara no es gestionen– i convocant les primeres places per ampliar l'ATC, aspecte espinós per la dificultat de trobar personal especialitzat. En aquest sentit, l'anul·lació per part del TC de l'intent d'agilitzar el procés amb funcionaris de l'Estat que volguessin fer el salt va ser un contratemps, que ara es vol resoldre facilitant les condicions en les noves convocatòries que s'obrin, inclosos mecanismes de formació i promoció interna. Ja hi ha una seixantena de places en tràmit, i en els pròxims mesos se n'hi afegiran unes 130, en dues remeses. Sumades als 350 treballadors que té ara l'agència, la idea és que al final del primer trimestre del 2017 la plantilla pugi a uns 550.

En paral·lel, a més, es pretén integrar-hi les oficines dels 327 registradors de la propietat, a qui ara es paga com a externs, per assumir la recaptació executiva. Tot i que fa poc se'ls ha renovat el contracte per dos anys, no es descarta que abans d'aquest període s'acabin incorporant a l'agència, que així al final de la legislatura podria vorejar els 800 treballadors. En una última fase, caldrà reforçar les tasques d'inspecció fiscal, si bé de moment ja hi ha una vintena de places convocades.

En tot cas, si, com es pretén en el futur, ha d'assumir el gros dels impostos que ara són de gestió estatal –IRPF, IVA, impost de societats...–, es calcula que caldran unes 5.000 persones, que es compta que han de sortir en gran part, si no totalment, de les 3.700 que ara treballen per a l'Estat a Catalunya.

Seguretat social

Per mantenir l'estat del benestar, el país s'haurà de dotar d'un ens que gestioni les cotitzacions i pagui pensions i subsidis. En la legislatura passada, el govern va elaborar un mapa de prestacions socials que les identifica i quantifica totes, tant les de competència pròpia –entre les quals hi ha les pensions no contributives, la renda mínima, els ajuts vinculats a la dependència i la mobilitat i les beques menjador– com les de l'Estat. El mapa és el primer pas per a la creació de l'agència catalana de protecció social (similar a la que ja tenen altres comunitats), que el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, amb el mandat de diverses resolucions del Parlament, vol tenir enllestida “abans de l'estiu”, segons el seu secretari i principal cara visible del projecte, Josep Ginesta. En aquest sentit, lamenta que es desmuntés l'antic Institut Català d'Assistència i Serveis Socials (Icass), perquè s'hauria pogut reconvertir “i ara seria tot molt més fàcil”. En tot cas, el departament ja treballa en un esborrany de l'avantprojecte de llei de creació, que el govern aprovarà aviat.

La filosofia del nou ens és que assumeixi progressivament la tramitació de les prestacions que ara donen departaments com Empresa, Salut, Justícia i el mateix Treball. Això sí, sense que perdin les competències en prescripció, és a dir, la definició i identificació de qui té dret a cada subsidi. En paral·lel, a més, s'aprofitarà per fer ajustos, com que les actuacions que tinguin a veure amb l'assistència sanitària, com ara l'atenció als seropositius, passin a dependre de Salut.

L'agència, que tindrà la seu a les oficines centrals del Departament de Treball, es nodrirà en principi del personal propi que ja es dedica a la gestió de la protecció social a l'administració catalana, unes 1.500 persones. A la llarga, tal com preveia l'informe que hi va dedicar el Consell Assessor per a la Transició Nacional, l'agència hauria de tenir uns 4.000 treballadors i unes 200 oficines d'estructura, amb un cost de funcionament d'uns 130 milions.

Estructura exterior

L'última gran pota ja va fer un salt qualitatiu en la legislatura anterior, tot i que els entrebancs per part de l'Estat han arribat ara, amb la creació d'una conselleria pròpia que, arran del requeriment al TC, es diu oficialment Departament d'Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència. Al marge del nom, això sí, les funcions que fa no han variat gens, emparades per les competències en acció exterior que recull l'Estatut. És a dir, presència al món per a la promoció de Catalunya en el vessant econòmic, turístic i cultural; participació amb veu pròpia en fòrums multilaterals, i establiment de contactes bilaterals, molts de manera discreta, en afers que són competència pròpia, que òbviament s'aprofiten per explicar el procés i aplanar el camí d'un futur i imprescindible reconeixement exterior.

En aquest marc, a més del conseller Romeva i de la col·laboració de l'expresident Mas, són clau les figures del secretari general del departament, Aleix Villatoro; el representant permanent de la Generalitat a Brussel·les, Amadeu Altafaj; el secretari d'Afers Exteriors i de la UE, Jordi Solé, i la directora general del departament, Maria Badia, exeurodiputada socialista. Badia s'ocupa de les delegacions exteriors, que en els pròxims mesos s'ampliaran amb la de Lisboa, la més imminent, i les del Marroc i el Vaticà.

En paral·lel, continua la formació interna de funcionaris per fer tasques diplomàtiques. Una seixantena ja s'han llicenciat en el màster específic que organitza Diplocat, i una vintena més n'acaben d'iniciar la quarta edició.

LES XIFRES

800 treballadors podria tenir l'Agència Tributària de Catalunya en acabar aquesta legislatura. Ara en té uns 350.

1.500 funcionaris tindrà d'entrada l'agència catalana de protecció social, els que ara treballen en la gestió d'ajuts socials.

Share/Bookmark

27.3.16

Llenguatge de desconnexió

«En aquest camí cap a la independència, les paraules hi tenen un paper important. Perquè la primera desconnexió a fer és la mental»

El passat 11 de setembre a la Meridiana
Diu la dita que el nom no fa la cosa. Però, com gairebé tot, en això també hi ha excepcions i podem dir que, ben sovint, el nom sí que fa la cosa. Perquè el llenguatge no és estèril; ho saben bé els qui toquen poder i els qui tenen capacitat de generar opinió. Quantes vegades, els uns, no han recorregut a eufemismes per mirar de canviar o suavitzar la realitat, i els altres, no han introduït conceptes nous que han anat calant en el vocabulari col·lectiu?

Els de Ciudadanos diuen ara que el parlament català no ha de poder fer servir el terme ‘país’ per a referir-se a Catalunya, que de país només n’hi ha un —l’espanyol, és clar— perquè país és sinònim d’estat i de subjecte polític sobirà. Deixant de banda que fa temps que ens vam declarar subjecte polític sobirà, demostren o bé ser uns ignorants o bé tenir molt mala fe, perquè n’hi ha prou d’obrir el diccionari per comprovar que això que diuen és mentida. I que Catalunya ha estat i és un país per molt que els pesi.

Però saben molt bé què es fan, oh, i tant. Que una cosa es digui d’una determinada manera i no d’una altra pot arribar a fer que aquesta cosa sigui d’una determinada manera i no d’una altra. N’hem vist mostres per part de l’estat espanyol tot sovint i en tots els temps, negant-nos els noms propis, negant-nos fins i tot el nom de la nostra llengua.

En aquest camí cap a la independència en què ens trobem, les paraules hi tenen un paper important. Perquè la primera desconnexió a fer és la mental. El llenguatge construeix imaginari col·lectiu, de manera que referir-se a les coses amb un nom o amb un altre pot generar un imaginari o un altre. No es tracta de fer com ells, ans al contrari, es tracta de recuperar el nostre llenguatge, la nostra visió de les coses, de fer aquesta desconnexió mental que ens situï en l’eix sobre el qual girar i relacionar-nos amb la resta del món. És l’anomenat autocentrament, és a dir, la capacitat d’observar-nos des de la nostra pròpia perspectiva i no pas des de la dels altres.

De la mateixa manera que tenim clar que som un país i no deixarem ni de ser-ho ni de definir-nos-hi per molts escarafalls que facin alguns, per què encara hi ha qui parla aquí de ‘govern central’ per referir-se al govern espanyol o de ‘policia nacional’ per referir-se a la policia espanyola, per posar dos exemples? És que Madrid és el nostre centre? És que Espanya és la nostra nació? En el camp del llenguatge, és evident la rellevància que hi tenen els mitjans de comunicació. Fa pocs dies, vam topar amb aquest titular: ‘La Generalitat desafia el Govern’. Després de pensar en alguna picabaralla interna estrambòtica, vam resoldre que, per al diari en qüestió, el Govern a seques era l’espanyol. Bé, si el vostre cap també va estar a punt d’esclatar intentant entendre la frase, senyal que també sou en procés de desconnexió mental. En tot cas, no és cosa només dels mitjans. Ho hem d’anar fent entre tots i si no empenyen uns, que empenyin uns altres. Fins a la desconnexió final.

Segurament demana un esforç, això d’autocentrar-nos i lluitar contra un llenguatge imposat des de fa tant de temps. Però és que ser lliure requereix sempre un esforç, i aquest deu ser el més mínim a fer. És allò que escrigué en Salvat-Papasseit: ‘La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar.’ Guanyem-nos-la.

@BelZaballa, periodista.

Share/Bookmark

26.3.16

Catalunya pot convertir-se aviat en un nou Estat



Marta Alcolea 

Foto: Sergi Alcàzar 

Barcelona. Divendres, 25 de març de 2016


"El temps ha arribat". Amb aquesta frase el conseller d’Afers i Relacions Institucionals, Exteriors i Transparència, Raül Romeva, conclou un article al diari escocès The Nationalon explica el procés independentista. "Amb el mandat [sorgit del 27S] consistent en la independència i per la via democràtica, Catalunya pot convertir-se aviat en un nou Estat a Europa", segons el titular d'exteriors. És més, recorda que "la democràcia ha de prevaler i el govern de Catalunya pot garantir que passarà sense cap buit polític o inseguretat jurídica. A partir del vot a vot i des del marc legal existent a un nou marc legal".
Romeva aprofita també el seu article per recordar que Espanya "s'ha embussat en punt mort polític durant tres mesos", atès que Mariano Rajoy manté la idea d'un govern de gran coalició, mentre que Pedro Sánchez està tenint "poca sort en trobar el suport necessari per portar una alternativa". El conseller explica que aquesta "amenaça" d'inestabilitat política preocupa Europa. Romeva també fa un recordatori de les relacions entre Espanya i Catalunya durant els darrers anys. 
En aquest sentit, escriu que "sense final a la vista per a la paràlisi política d'Espanya, s'han perllongat les tensions entre Espanya i Catalunya, on hem estat buscant les negociacions amb el govern espanyol des del 2010". En aquest punt, el titular d'Exteriors aprofita l'article per recordar la sentència de l'Estatut de Catalunya per part del Tribunal Constitucional. "Des de llavors, es va reduir dràsticament el nostre autogovern", argumenta. 
"Els ponts que unien Catalunya i Espanya han estat en gran part cremats pel govern del PP". Això ha passat, segons Romeva, perquè el govern espanyol ha negat de manera "increïble" que hi ha un problema polític a Catalunya, atès que milions de catalans han sortit als carrers "una vegada i una altra" de manera pacífica per demanar la independència. "El govern espanyol ha optat per amagar-se darrere d'una al·luvió de casos legals en contra de Catalunya", explica Romeva. I posa com a exemple la suspensió de la conselleria d'Exteriors per part del Constitucional.

Referèndum

"Estem disposats a negociar el com i quan d'un referèndum d'autodeterminació". Romeva escriu que els catalans estan acostumats a negociar i a trobar punts de consens amb els seus homòlegs. Per això, insisteix que "si Espanya és una democràcia real, com Dinamarca, Canadà o el Regne Unit, ha d'haver-hi un diàleg pel que fa a un referèndum d'autodeterminació". En aquest sentit, avisa que si el proper govern espanyol "continua amagant el cap a la sorra", només crearà "més tensió". "El que es necessita són negociacions", reclama el conseller.  
Romeva insisteix en el seu article que el 80% dels catalans estan favor de votar en un referèndum i que el 87% n'acceptaria els resultats. No obstant, puntualitza que si el nou govern espanyol es nega a parlar o a concedir-ho, llavors el govern de Catalunya "seguirà complint el mandat democràtic del poble català".


Share/Bookmark

24.3.16

Sobre el "Nacionalisme Valencià” de Rafael Trullenque (1915)


Al mes de març, a la tertúlia Josep Lluís Bausset del Micalet, el metge Ramon Trullenque porta un llibret d’un, potser, avant-passat seu que li diuen Rafael Trullenque, del Cabanyal, titulat “Nacionalisme Valencià”, 1915 publicat per la Col·lecció Impremta Nacher, i acurat per un tal Voro Nacher que fa moltes notes a peu de pàgina des del seu anticatalanisme blaver, sovint re-interpretant el que afirma Trullenque per a negar-ho del tot.

Rafael Trullenque escriu "Nacionalisme valencià" el 1915, referint-se al decret de Nova Planta de després de la batalla d’Almansa, el 1707, afirma que “Castella ens imposà les seues lleis i la seua llengua a València, de manera que ara semblem una colònia de Castella; si volem i ens unim el País Valencià aconseguirà el que volem”; Trullenque a principis de segle XX no dubta que la catalana, la valenciana i la balear són variants de la mateixa llengua; el 1915 escriu com Pi i Margall vol que la nostra llengua siga oficial, que els empleats públics, els tribunals i les Corts l’empren per a constituir el dret i constituir el País Valencià, com si fórem una nació amb dret a tenir drets com a valencians. Rafael Trullenque afirma que Catalunya és la nostra germana major, la que ens assenyala el camí al País Valencià i les Illes, perquè Catalunya és el cervell de l’Estat espanyol… i el País Valencià i les Illes, hem de seguir els seus passos si volem tenir llibertat i dignitat.

Després d’aquestes afirmacions inqüestionables sobre la unitat de la llengua catalana, valenciana i balears i sobre la unitat nacional dels països de llengua catalana, el ‘senyor’ -és un dir- Vendrell fa unes notes a peu de pàgina insípides, ensopides i denses d'estultícia tractant de llançar aigua al vi de Rafael Trullenque i pegant-li la volta com un calcetí, el que és blanc dir que és negre.

Comentem els tertulians d’El Micalet,les estupideses secessionistes i blaveres i remarquem l’actualitat que hi ha en les afirmacions de Rafael Trullenque, que era un republicà d’Azzati i de Blasco que es va tornar valencianista i catalanista, que és el mateix; perquè si u és valencianista de veritat no pot veure les Illes Balears, la Franja i Catalunya com a països hostil i diferents perquè compartim llengua, cultura, història, economia, manca d’inversions de l’estat, espoliació i l’hostilitat exterminista per banda de l’estat espanyol contra el nostre poble que és plural i que vol ser lliure d’opressions i de cadenes. Des d’un estat que sempre dóna suport a la llengua castellana, dient que és la millor del món, menyspreant la nostra llengua catalana i tractant de minorar-la i marginar-la per la força bruta, per les seues lleis tan injustes per a nosaltres i deixant-nos més de tres anys sense cap mitjà de comunicació en català al País Valencià, censurant i prohibint que rebem els mitjans de comunicació en català de les Illes i Catalunya. Per això, sempre sospite del valencianisme que remarca les diferencies entre el País Valencià, Catalunya i les Illes, i no cerca punt de trobada perquè entren en la lògica de l'estat de dividir-nos i tenir-nos fragmentats i sotmesos.

També remarca Rafael Trullenque que Teodor Llorente fou un polític nefast per al País Valencià, perquè afirma que va vendre a Silvela el valencianisme per un grapat d’honors; comenta que el centralisme i el conservadorisme sempre ha sigut miserable per al País Valencià, ens ha portat a la corrupció i a la ruïna, com la política espanyolista i corrupta del PP en les passades dècades.

Agustí Ventura conta una anècdota que dóna fe del nivell d’anticatalanisme al si del PP; quan va arribar el PP a la Generalitat Valenciana, en temps de Zaplana, ell estava al tribunal de la Junta Qualificadora de Valencià; posaren un examen on s’esmentava el llibre “Història Natural dels Països Catalans”, un dia abans de l’examen arribaren a la Junta Qualificadora els exàmens de valencià i un ‘xivato’ va denunciar als del PP que s’esmentava aquest llibre; immediatament, des del Consell Valencià, perquè no ho havien de pagar de la seua butxaca, donaren l’ordre d’enviar un taxi per tot el País Valencià (Elx, Alacant, Oriola…), a les distintes ciutats per arreplegar els exàmens perquè ningú els llegira i descobrira que s’esmentava això de “Països Catalans”; no sabem els diners que va costar, el taxi, arreplegar els exàmens i tornar-los a fer, tot perquè eixia esmentat un llibre el títol del qual era “Hª Natural dels Països Catalans”… A aquesta gent, que fa eixes coses, malbaratant diners públics, per desgràcia, un número molt considerable de la societat valenciana els ha estat votant durant 20 anys continuats. Un país que vota així, durant tants anys, fa por perquè assenyala uns dèficits educatius, culturals i democràtics clamorosos. El Govern a la Generalitat Valenciana ha canviat però sembla que en algunes coses, en posar en marxa un espai de comunicació en català no ha canviat massa o gens; les censures i les prohibicions per a rebre els mitjans en la nostra llengua de les Illes i Catalunya, continuen, la posada en marxa de la nova RTVV s'ajorna 'sine die'; si continuem així, "acabarem com Camot!", que és un llibre inoblidable de Manel Arcos, sobre el bandolerisme valencià. 

Sal·lus Herrero

Share/Bookmark

22.3.16

Bódalo llibertat

Font: Bódalo llibertat Publicat el Diumenge, 20 Març 2016


Antoni Infante, portaveu de Poble Lliure:  “Ens adherim al manifest “Andrés Bódalo libertad” i exigim la fi de la repressió social, sindical i política. El baix nivell de la democràcia a l’estat  espanyol no pot suportar que el poble treballador isca al carrer a reclamar els drets més elementals i recorre habitualment a la criminalització de la protesta, la judicialització i la repressió. Quan els conflictes són l’expressió de les contradiccions i lluites nacionals i socials d’un poble, en aquest cas l’Andalús, i les classes dirigents de l’estat opressor, la virulència repressiva es multiplica exponencialment però també  la solidaritat que emergeix des de la consciencia més profunda dels pobles”.  #Bodalolibertad





Share/Bookmark

21.3.16

Els llibres del Priorat constaten l’existència d’una escola mixta a Lluc al segle XVI

Font: Els llibres del Priorat constaten l’existència d’una escola mixta a Lluc al segle XVI

Anar a classe estava reservat només a les famílies que no necessitaven la mà d’obra dels fills per sobreviure

EL DOCUMENT Portada del llibre en què es documenta que tres nines anaven a escola a Lluc. / M. B.

Lluc, bressol de la llengua i la cultura catalana a Mallorca, abraça el testimoni del devenir de pobladors cristians durant segles a partir de la Reconquesta. El santuari guarda part dels registres de fets d’èpoques que amb les seves esplendors i decadències assentaren els fonaments de la nostra història.
L’educació, com a sistema transmissor de les vivències i el batec dels pobles, té el seu paper en els llibres antics que custodia l’arxiu del Santuari. Una de les empremtes es troba a un dels llibres del Priorat que recullen l’activitat comercial al cor de la Serra durant cinc segles, gairebé de manera ininterrompuda. Pep Barceló Adrover, arxiver de la Col·legiata de Lluc, acaba de trobar una documentació que constata l’existència d’una escola mixta al 1545 a la petita vall d’Escorca. L’arxiver indaga en els vells toms de pell de cuir recopilant informació per al seu llibre 500 anys de vida quotidiana a Lluc. “Em fa il·lusió acabar-lo, però crec que necessitaré 30 anys més per fer-ho”, bromeja.
Cal remuntar-se al 1285 per recordar que l’ensenyament aleshores ja era present en format d’escola, dirigida a estudiants amb possibilitats econòmiques o recolzats per benefactors. Llavors, Lluc era un terme de muntanya tutelat per l’Ordre del Temple. Un testament datat el novembre d’aquell any recull: “Saurina, muller de Pere Porquer, anomena entre altres beneficiaris dels seus béns Guillem Ferrer, estudiant de Sant Pere d’Escorca”, la primitiva parròquia. Tres segles després Lluc és terra de traginers, bugaderes, pastors, carritxers... “Abans, però, el 1456 s’instaura la Col·legiata, que disposa de butlles papals, i de manera oficial li encarreguen el culte a la Mare de Déu, l’atenció als pelegrins, l’educació dels fills dels nobles...”, relata Pep Barceló, qui al llarg dels anys ha revisat “prop de mig milió de fulles i documents” de diversos segles de vida del Santuari.
El 1544, el llibre d’activitat registra el pagament de dotze lliures a la caixa del Priorat, per l’ensenyament rebut per na Jaumeta, la neboda del Prior Pere Ollers: “ Mes herebut opus ver pac del meu per la despesa de ma neboda iaumeta donzella dotze liures per los dos anys. Segons per lo collegi es stat determinat per la pluralitat ates que no son stats sino XXI mesos, dit XXI ”, (abril, 1545). Així consta en el llibre del Priorat treballat per mossèn Joan Girard i mossèn Pere Vell.
Pep Barceló conta que entre la documentació investigada referida al temps de Prior Ollers hi figura que una al·lota, de nom Jaumeta, va al col·legi amb altres dues nines. Es tracta de les dues filles de Toni Font, majordom del Prioritat. Jaumeta fou enviada pels seus progenitors a Lluc per treballar. “Hi ho fa, al principi, filant estopa i en tasques reservades a les dones. Però el prior volia que la seva neboda fos instruïda i per això la fa anar a escola, on s’hi està 21 mesos, juntament amb les dues filles del majordom i d’una dotzena de nins”, explica l’arxiver, recordant que anar a escola estava reservat només als descendents de les famílies que no necessitaven la mà d’obra dels seus fills per sobreviure: les classes socials altes. “Després dels quasi dos anys d’estudis, Jaumeta es casà; devia tenir uns 15 o 16 anys. El prior pagà les despeses de la boda i es conta que no hi hagué gaire gent, sense explicar-ne els motius”, afegeix l’arxiver.
“En aquell temps, el Priorat tenia una auditoria de l’Ordre cada dos anys i, per això, era important recollir tots els moviments econòmics. El contracte que tenia el majordom Toni Font, d’un termini de dos anys, establia el pagament de 30 lliures i unes sabates al matrimoni cada any. Però es recull en el document que se li descompten 8 lliures per l’escola de les nines i, per tant, només n’arriba a cobrar 22”, conta Pep Barceló, contagiat per l’entusiasme de la constatació d’un col·legi mixt, valorant el fet que aleshores les filles dels nobles no anaven a escola, perquè el paper de les dones estava exclòs de la formació, més enllà de l’àmbit d’aprendre els coneixements per fer una família i la procreació.
Als seus 76 anys, Pep Barceló, des de la cura i ofici dels seus 15 anys d’estudi i treball a l’Arxiu del Santuari, enllaça la constatació de l’escola mixta del Priorat en el segle XVI amb el retorn de les nines a les aules de Lluc. Això va ocórrer fa només una dècada. Entremig, hi ha dates significatives: “El 14 de març de 1614 es compra roba blava pels minyons del Cor, d’aquí el nom d’Els Blauets”, remarca.
El que avui és el Santuari, la seva configuració urbanística, la seva història religiosa i docent arrela després de les convulsions econòmiques i socials que tingueren l’origen en la Desamortització de Mendizábal. “La Col·legiata es dissol i hi ha un buit d’uns 50 anys en la cronologia de la documentació. Entre el 1832 i 1837 l’Estat s’incauta de la major part dels béns de l’Església i concentra les ordres religioses”, explica Pep Barceló. “Fou un temps de més pena que glòria per a Lluc. Llavors és el rector qui s’encarrega dels estudiants i es continua amb l’escola de música. També és el temps en què diversos edificis s’esbuquen. I arribam a 1891, quan la congregació dels Missioners dels Sagrats Cors, fundada pel Pare Joaquim Rosselló i Ferrà, assumeix la gestió del santuari fins a l’actualitat”, resumeix l’arxiver de la Col·legiata.
Però l’arribada dels missioners, a més d’haver de restaurar la capella i construir nous edificis, topa amb una nova intervenció de l’Estat. La Guerra de Cuba ha originat tantes despeses que de nou el Govern s’incauta de les terres de Lluc per obtenir-ne ingressos. El problema és que ningú les compra als preus posats per l’Estat, “però l’ensenyament no s’interromp”, matisa l’arxiver. El 1923 part de les terres retornen al Priorat i a la cel·la del prior hi torna a bullir el debat sobre la vida quotidiana. La classe dirigent torna a dominar el poder religiós i econòmic arreu de l’Estat. I malgrat això, i gràcies a la congregació dels Missioners dels Sagrats Cors, Lluc reneix amb força.
Actualment, l’Escolania dóna major glòria al Santuari i l’escola mixta on anà Jaumeta i les dues filles del majordom del Priorat a mitjan segle XVI, reverdeix el 2006, quan les veus de les nines es tornen a mesclar amb les dels nins, en el pati, en el menjador... a les aules del Santuari de Lluc, on avui ja acaben estudis desenes d’estudiants abans d’anar a la Universitat o al Conservatori de Música per continuar els dos graus de formació rebuts a l’Escolania.

Share/Bookmark

20.3.16

No són fronteres el que demanem!!!

FONT: No són fronteres el que demanem!!! | Societat Anònima

Benvolgut, o no, Tesoro:
M’encanta la teva teoria: “perquè (sic) sou tan ignorants? Estem en un moment històric sense precedents on els païssos (un altre sic) obren les seves fronteres i Vosaltres les voleu tencar (tercer sic)”. És una teoria preciosa que donaria per a una cançó de “María Jesús y su acordeón”: fronteritas por aquí, fronteritas por allá… uh, uh, uh. Tanmateix, la realitat és una altra. Has vist els informatius darrerament? Coneixes el drama dels refugiats sirians? Has vist com d’obertes estan els fronteres de la Unió Europea? Has vist la tanca de Melilla? Maca, oi? Sense precedents. És clar. Has escoltat els discursos del Donald Trump? Té unes ganes enormes d’obrir fronteres amb Mèxic. Ui, sí! Només menjaNachos con Guacamole i per això té aquell cabell tan maco! Les fronteres que estan completament tancades són les fronteres mentals. Aquí no hi ha cap espai Schengen que pugui obrir-les.
Una frontera mental és anomenar a una persona panchito o moro. Una altra frontera mental és dir nazis, coreans, etarres o jihadistes a milions de persones que demanen un referèndum d’autodeterminació (el 80% de la població catalana per ser més exactes). Vols més fronteres mentals? Anomenar catalufospolacos o catalanes de mierda a tots aquells que han comés l’error de néixer a Catalunya i no a Quintanilla de Onésimo. Més fronteres mentals? Cridar maricons a dos homes que es fan un petó. Posar totes les traves possibles perquè una nena embarassada o una dona violada avortin en les millors condicions. Impedir parlar en català, en euskera o en gallec al parlament espanyol. I no continuo, amic. No continuo.
Sóc independentista i no vull fronteres. Ni mentals, ni físiques. Al final, les fronteres són canvis de color en els mapes que indiquen espais on hi ha un autogovern real, on hi ha estructures d’estat pròpies, on el 84% de la població no impedeix decidir el seu futur en un referèndum legal i acordat al 16%. Això és el que vull. No confongueu a la gent amb proclames simplistes. No vull murs, no vull aranzels pels camions espanyols que necessitin creuar Catalunya camí de la frontera, no vull que cap espanyol o que cap català dubti ni un sol segon en la possibilitat de viatjar més enllà del seu estat, no vull rancúnies, no vull odis, no vull idees supremacistes, no vull coartades colonials. Vull diàleg, respecte i, sobretot, tenir veu per decidir en quin model de societat vull viure, on els impostos no es dilueixin en projectes faraònics i en l’escola la llengua vehicular sigui el català sense que cap ministre interfereixi. Vull tenir veu!!! I no la tinc aquesta veu!!! Des de que es va amputar l’Estatut de Catalunya no la tinc. Ni jo, ni milions de persones a Catalunya. I això sí que és un frontera! Enorme! Gegant! Injusta! Antidemocràtica! Si vols et faig una cançó que sembli escrita per a la María Jesús perquè ho entenguis:que no són fronteres, és autogovern. Uh… Uh… Uh…
P.D: he dibuixat una cara en la teva foto de perfil. Espero que no t’enfadis.

Àlex

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook


Share/Bookmark

19.3.16

QUÈ PODEM FER TU I JO I NOSALTRES PER ALS REFUGIATS



Mail del coordinador general a Suïssa de Médecins du Monde.
Si us plau, signeu, reenvieu, difongueu!!!
Gràcies


Estimats companys,

El primer de setembre em vaig incorporar a la seu de la delegació suïssa de Médecins du Monde. Aquella mateixa tarda vam rebre un email dels nostres companys de la delegació grega demanant ajuda a totes les delegacions de moviment internacional de Médecins du Monde, per intervenir en la crisi dels refugiats. El 4 de setembre un metge suís i jo vam arribar a Idomeni, a la frontera grega amb la república de Macedònia per analitzar la situació i ajudar en el possible.

Des de llavors el nostre equip a Idomeni ha realitzat més de 20.000 consultes mèdiques, hem referenciat més de 300 persones en estat greu als hospitals grecs i macedonis, i hem pogut, entre tots els actors humanitaris, donar refugi, menjar, beure, atenció mèdica 24 h i escalfor durant el dur hivern, als milers de refugiast que han passat per idomeni en aquests 6 mesos.

En les últimes setmanes el camp de transició d'Idomeni, amb un capacitat de 2000 persones, s’ha transformat en el símbol del patiment dels refugiats, i dia rere dia heu pogut veure a través dels mitjans la terrible situació en què es troben els 14.000 refugiats que estan bloquejats en aquest moment a Idomeni.

En les properes 24 hores la Unió Europea decidirà el futur de milers de refugiats que intenten venir a Europa fugint de la guerra, i tot sembla indicar que la resposta no serà precisament humanitària i solidaria.

Durant aquests mesos em estat donant-li voltes a possibles solucions que des de Metges del Món podíem proposar.

Així que fa uns dies vam iniciar una campanya per tal que els països industrialitzats ofereixin als refugiats visats humanitaris i no hagin de patir les nefastes conseqüències d’un viatge que es va cobrar, en 2015, 3700 vides, transformant en el nostre mar mediterrani en la ruta d’immigració més perillosa del món.

Aquesta campanya inclou un vídeo explicatiu de dos minuts - que ja ha sigut vist per 250.000 persones al facebook de la campanya i 200.000 persones al facebook de Metges del Món-suissa - i una recollida de signatures entre altres accions. La web de la campanya i el vídeo ja està disponible en francès, anglès, italià, alemany i castellà.


Voldria demanar-vos a tots, que participéssiu activament d’aquesta campanya, i que compartiu aquest links amb tots els vostres contactes i a través de les xarxes socials.



Europa ha d'expedir visats humanitaris als refugiats


Actualment, més de 60 milions de persones es desplacen pel món fugint de guerres, violència i persecucions. S'ha arribat a la xifra més elevada de migracions des de la Segona Guerra Mundial. No obstant això, només una minoria ha trobat refugi a Europa o en altres països industrialitzats: actualment, el 86% dels refugiats reben asil en països en vies de desenvolupament.

Des de l'any 2000, més de 32 000 persones han mort a la mar Mediterrània tractant d'arribar a Europa. 3700 d'aquestes morts s'han succeït només durant l'any 2015. Europa és ara la destinació més perillós del món per als refugiats i els migrants. Tot i això, una família de migrants inverteix generalment considerables sumes de diners per aconseguir arribar al continent europeu. Diners que va a parar a mans de contrabandistes, els quals, a costa dels refugiats, han guanyat més de 15 milions d'euros des de l'any 2000.

No obstant això, hi ha una senzilla solució que podria posar fi al sofriment viscut pels refugiats en el seu viatge a Europa. Una solució que generaria múltiples beneficis per al país amfitrió, però que ningú sembla tenir en compte a dia d'avui. Aquesta solució consistiria a expedir visats humanitaris als refugiats de guerra, creant d'aquesta manera autèntics corredors humanitaris que permetrien que aquestes persones poguessin trobar la protecció que tant legítima com legalment mereixen.

Amb aquests visats humanitaris, els refugiats podrien arribar amb avió, i el que és més important, sans i estalvis. En segon lloc, s'aconseguiria que arribessin en condicions dignes i tinguessin una càlida benvinguda al continent, promovent d'aquesta manera una millor integració. De la mateixa manera, es podria donar asil també als més vulnerables, posant fi d'aquesta manera a la intolerable discriminació que està aconseguint que només els més rics puguin permetre el luxe de trobar refugi i seguretat.

D'altra banda, un dels objectius prioritaris de la Unió Europea en l'actualitat és la lluita contra les xarxes il·legals de traficants i contrabandistes. Si els refugiats poguessin arribar amb avió amb el visat humanitari, deixarien de dependre dels contrabandistes, el negoci ja no tindria sentit, ja que el treball dels contrabandistes només pot existir en absència d'aquest corredor humanitari.

Per als refugiats, el preu d'un bitllet d'avió a Europa és molt més barat que un viatge en vaixell. Per arribar a Europa, molts d'ells han pagat als contrabandistes amb els estalvis de tota una vida. No obstant això, aquests diners es semblava fonamental per cobrir les seves necessitats bàsiques i començar una vida a Europa o fins i tot per reconstruir la seva vida al seu país d'origen quan tinguessin l'oportunitat de tornar. Si els refugiats arribessin amb avió, a més, no es arruïnarien durant el seu viatge a Europa, afavorint d'aquesta manera el retorn al seu país d'origen.

El temor que potencials terroristes s'infiltrin entre els refugiats ha augmentat en els últims temps: així doncs, l'expedició de visats humanitaris permetria verificar la identitat dels individus abans que poguessin trepitjar el territori del país amfitrió i, per tant, permetria reduir significativament l'amenaça terrorista. Actualment, l'arribada de refugiats a embarcacions a llocs que no compten amb bones condicions de recepció impedeix que això passi.

L'arribada dels refugiats ha provocat a Europa una crisi política sense precedents: els primers països als quals arriben els refugiats -Itàlia, Grècia i Hongria- s'han vist desbordats. L'expedició de visats humanitaris i l'arribada amb avió dels refugiats permetria establir un cert equilibri entre els països als quals els refugiats volen viatjar i els països que estan disposats a admetre'ls. Això es traduiria en una millor distribució dels refugiats per Europa i descongestionaria les principals zones de recepció. De la mateixa manera, permetria desenvolupar una veritable resposta europea a la crisi, una resposta que estigués a l'altura del projecte polític d'Europa.

La resta del món assenyala a Europa amb el dit per la seva gestió de la crisi. No obstant això, hi ha altres països que també han donat l'esquena a aquesta problemàtica i que podrien igualment acollir refugiats i expedir visats humanitaris, evitant d'aquesta manera que Europa s'enfrontés sola a aquesta situació.

Per tot l'exposat, creiem que els visats humanitaris són una solució pragmàtica i de sentit comú que permetrà establir un trajecte segur que evitarà que els refugiats a la recerca d'asil trobin la mort durant el viatge. És urgent.

gràcies per la vostra ajuda

A TRAVÉS DE L'AJUNTAMENT DE bARCELONA, TAMBÉ ENS PODEM ORGANITZAR:

Share/Bookmark