«En aquest camí cap a la independència, les paraules hi tenen un paper important. Perquè la primera desconnexió a fer és la mental»
 |
| El passat 11 de setembre a la Meridiana |
Per: Bel Zaballa
Diu la dita que el nom no fa la cosa. Però, com gairebé tot, en això també hi ha excepcions i podem dir que, ben sovint, el nom sí que fa la cosa. Perquè el llenguatge no és estèril; ho saben bé els qui toquen poder i els qui tenen capacitat de generar opinió. Quantes vegades, els uns, no han recorregut a eufemismes per mirar de canviar o suavitzar la realitat, i els altres, no han introduït conceptes nous que han anat calant en el vocabulari col·lectiu?
Els de Ciudadanos diuen ara que el parlament català no ha de poder fer servir el terme ‘país’ per a referir-se a Catalunya, que de país només n’hi ha un —l’espanyol, és clar— perquè país és sinònim d’estat i de subjecte polític sobirà. Deixant de banda que fa temps que ens vam declarar subjecte polític sobirà, demostren o bé ser uns ignorants o bé tenir molt mala fe, perquè n’hi ha prou d’obrir el diccionari per comprovar que això que diuen és mentida. I que Catalunya ha estat i és un país per molt que els pesi.
Però saben molt bé què es fan, oh, i tant. Que una cosa es digui d’una determinada manera i no d’una altra pot arribar a fer que aquesta cosa sigui d’una determinada manera i no d’una altra. N’hem vist mostres per part de l’estat espanyol tot sovint i en tots els temps, negant-nos els noms propis, negant-nos fins i tot el nom de la nostra llengua.
En aquest camí cap a la independència en què ens trobem, les paraules hi tenen un paper important. Perquè la primera desconnexió a fer és la mental. El llenguatge construeix imaginari col·lectiu, de manera que referir-se a les coses amb un nom o amb un altre pot generar un imaginari o un altre. No es tracta de fer com ells, ans al contrari, es tracta de recuperar el nostre llenguatge, la nostra visió de les coses, de fer aquesta desconnexió mental que ens situï en l’eix sobre el qual girar i relacionar-nos amb la resta del món. És l’anomenat autocentrament, és a dir, la capacitat d’observar-nos des de la nostra pròpia perspectiva i no pas des de la dels altres.
De la mateixa manera que tenim clar que som un país i no deixarem ni de ser-ho ni de definir-nos-hi per molts escarafalls que facin alguns, per què encara hi ha qui parla aquí de ‘govern central’ per referir-se al govern espanyol o de ‘policia nacional’ per referir-se a la policia espanyola, per posar dos exemples? És que Madrid és el nostre centre? És que Espanya és la nostra nació? En el camp del llenguatge, és evident la rellevància que hi tenen els mitjans de comunicació. Fa pocs dies, vam topar amb aquest titular: ‘La Generalitat desafia el Govern’. Després de pensar en alguna picabaralla interna estrambòtica, vam resoldre que, per al diari en qüestió, el Govern a seques era l’espanyol. Bé, si el vostre cap també va estar a punt d’esclatar intentant entendre la frase, senyal que també sou en procés de desconnexió mental. En tot cas, no és cosa només dels mitjans. Ho hem d’anar fent entre tots i si no empenyen uns, que empenyin uns altres. Fins a la desconnexió final.
Segurament demana un esforç, això d’autocentrar-nos i lluitar contra un llenguatge imposat des de fa tant de temps. Però és que ser lliure requereix sempre un esforç, i aquest deu ser el més mínim a fer. És allò que escrigué en Salvat-Papasseit: ‘La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar.’ Guanyem-nos-la.
@BelZaballa, periodista.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada