 |
| Francesc Macià, poc després dels fets de Prats de Molló | Fototeca Generalitat Catalunya |
El judici contra els dirigents independentistes catalans és més a prop i és inevitable fer una mirada cap al passat. El processament per motius polítics de la cúpula sobiranista té molt de retorn de la història. De fet, la majoria dels anteriors presidents de la Generalitat han estat processats o perseguits per motius polítics en algun moment de la seva vida. Un d'ells, Lluís Companys, va ser afusellat.
Sabem que la majoria dels presos polítics, fa uns dies en vam explicar el perquè, aniran "a l'atac" al Tribunal Suprem. Però, com van ser els processos patits pels dos primers presidents de la Generalitat contemporània? Què van argumentar Francesc Macià i Lluís Companys davant dels seus jutges? Tots dos van convertir els seus processaments en una defensa de la causa de Catalunya o van optar per buscar condemnes menors.
Macià, la internacionalització de la qüestió catalana
Francesc Macià va ser processat pels fets de Prats de Molló, l'intent d'envair Catalunya el 1926, durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-30). Macià, exiliat en aquell moment a França, va preparar l'entrada de combatents per la frontera pirinenca amb l'objectiu d'arribar a Olot i proclamar la República catalana. La cosa va anar de mal borràs. Un mercenari italià, Ricciotti Garibaldi (nét del llegendari líder de la unificació italiana), agent de Mussolini, el va delatar. Macià va ser detingut i va haver de declarar davant de la justícia francesa. A París es va celebrar un judici que va servir per internacionalitzar la causa de Catalunya.
Macià i setze col·laboradors van ser jutjats a París el gener de 1927. El fundador d'Estat Català va ser acusat de possessió il·legal d'armes. El govern francès volia evitar un conflicte diplomàtic amb Espanya i Itàlia, i bona part de la premsa francesa va mostrar simpaties per la causa dels catalans. Cal recordar que tant Espanya, amb Primo de Rivera, com Itàlia, amb Mussolini, eren dictadures enfront la republicana França. Durant la seva declaració davant el tribunal, Macià va saber jugar amb l'ambient del moment. El procés va aconseguir una gran atenció informativa i la figura de Macià, presentat com un militar romàntic i conspirador lliurat a una causa, va generar un atractiu enorme. Una poeta rellevant, Anna de Noailles, va referir-se a ell qualificant-lo de "cavaller de l'ideal".
Macià va aprofitar el judici per presentar un estat català com un aliat de la república francesa sense recular en el seu projecte polític.
L'advocat de Macià era Henri Torrès, un activista pels drets humans molt reconegut que va ser diputat i senador d'esquerres. El líder independentista es va fer únic responsable dels fets. Entre altres coses, va dir: "Volem una Catalunya independent dintre del concert dels pobles lliures; un estat democràtic, pacífic, republicà al costat d’aquesta França que estimem i per la qual dotze mil catalans van morir a Verdum". La referència a la simpatia catalana per França va ser efectiva. Feia només nou anys que havia acabat la Primera Guerra Mundial.
Francofília a París
Macià va enarborar francofília: "Volem destruir la monarquia espanyola, sempre enemiga de França, tal com ha demostrat amb la seva neutralitat hipòcrita i hostil durant la Gran Guerra. La nostra paradoxa és veure’ns avui presoners d’aquesta França que és germana espiritual nostra". Macià va exposar que una Catalunya lliure seria bona aliada: "Voldríem esdevenir una mena de Bèlgica pirinenca que un dia podria prevenir-la contra les intrigues i amenaces d'un feixisme espanyol".
El procés va ser també una obra mestra de propaganda per part de Francesc Macià. Se'n va sortir prou bé i la seva figura es va engrandir definitivament. Va ser condemnat a dos mesos de presó, que ja havia complert en presó preventiva, i tot seguit va ser expulsat a Bèlgica. Tornaria pocs anys després, a inicis del 1931, caiguda la dictadura, per fundar ERC i guanyar les eleccions quan la Segona República ja s'albirava.
Companys, processat dos cops com a president
Lluís Companys, que va succeir Macià en la presidència de la Generalitat a la mort de l'Avi el desembre de 1933, va ser processat dos cops com a president. El llarg conflicte entre el Govern català i l'espanyol, de signe conservador, pel projecte de llei de contractes de conreu, i la dretanització de la República, va conduir a un xoc frontal entre la Generalitat i l'executiu central. La formació d'un govern amb presència de la CEDA, el partit de Gil Robles, que no reconeixia la República, va precipitar la proclamació de l'Estat Català la tardor de 1934 per part de Companys. No era una declaració d'independència, sinó una revolta per fer caure el nou govern espanyol.
Companys va argumentar davant l'alt tribunal que el 6 d'octubre va preservar la República i un marc estatutari "acceptat com a transacció"
El Sis d'Octubre va fracassar i Companys i el seu govern van ser empresonats i processats per rebel·lió. Va ser el Tribunal de Garanties Constitucionals qui el va jutjar, és a dir, l'equivalent aleshores al Tribunal Constitucional. El 6 de juny de 1935, van ser condemnats a 30 anys de presó i inhabilitats.
Companys intervé al final del judici, després que ho hagi fet el seu advocat, Ossorio y Gallardo, figura interessant, un home procedent de la dreta que havia estat governador civil de Barcelona durant la Setmana Tràgica. Companys va assumir la responsabilitat dels fets i va assegurar que van actuar en "defensa de la institució republicana i del seu contingut, i de les llibertats de Catalunya consignades en la Constitució de l'Estat, que Catalunya va acceptar com a transacció".
Davant del tribunal, el meu país i la Història
De manera solemne, l'aleshores líder d'ERC rebutja que pretengués un cop contra el règim i declara "pel meu honor, davant del tribunal, el meu país i la Història", que l'actuació de la Generalitat el Sis d'Octubre va obeir al temor "que la República guanyada el 14 d'abril estava en greu i imminent perill, i que ho estaven també les llibertats del nostre poble" (La Vanguardia, 1 de juny de 1935).
El judici i la condemna de Companys i dels seus consellers (Lluhí i Vallescà, Martí Esteve, Ventura i Gassol, Martí Barrera, Pere Mestres i Joan Comorera) va despertar una gran expectació en una Espanya molt dividida i una Catalunya que tenia l'autonomia suspesa. La situació dels presos catalans i dels empresonats per la revolució obrera d'Astúries va convertir-se en el tema que va polaritzar la vida política. En les eleccions de febrer de 1936, la victòria del Front Popular (Front d'Esquerres a Catalunya amb el liderat d'ERC) va ser possible gràcies a la mobilització que es va produir per aconseguir la llibertat dels presos, que van ser indultats. Companys i el seu govern van tornar triomfants a Palau.
Lluís Companys i el seu govern, empresonats el 1934
L'últim judici
El darrer procés que va haver d'afrontar Companys va ser en unes circumstàncies encara pitjors. L'octubre de 1940, el president va ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim que va durar unes poques hores i va concloure amb el seu afusellament a Montjuïc. A l'exili francès els nazis l'havien detingut i lliurat a Franco. Va pronunciar durant el judici unes breus paraules en què va assumir la seva responsabilitat política, va rebutjar l'acusació d'"adhesió a la rebel·lió militar" (el tribunal afirmava que els rebels eren els defensors de la legalitat republicana) i va assegurar que no se'l jutjava a ell sinó al president de la Generalitat, i que la
Els al·legats dels dos presidents en defensa de la seva posició als judicis a París i a Madrid van engrandir-ne la figura i les condemnes van ser dispars
La dignitat amb què va respondre al moment més difícil de la seva vida va ser destacada per tots els presents, inclòs el tenebrós expolicia Bravo Montero, testimoni de l'acusació, que posteriorment va deixar gravada la seva opinió favorable al comportament del president, considerant un error del franquisme el seu afusellament. El judici i mort de Companys no van tenir, a diferència dels anteriors, un component propagandístic de la causa catalana perquè el règim es trobava en el moment àlgid de repressió i els sectors més dinàmics havien marxat a l'exili, però el llegat deixat per qui ha estat anomenat el president màrtir impulsaria el seu record i seria ja per sempre un exemple de dignitat política.
Els judicis contra Macià i Companys, una arma d'afirmació política | Pep Martí
.jpg#/media/File:Kruje_Albania_(3939259511).jpg)
