Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
 |
| La Gran Companyia Catalana fou una companyia de mercenaris creada el 1303 per Roger de Flor i formada majoritàriament per almogàvers aragonesos i catalans veterans de la Guerra de Sicília. Viquipèdia |
La mala fama dels catalans als Balcans, de Grècia a Albània, és notòriament coneguda: la crueltat dels almogàvers, mercenaris que van lluitar al servei de diversos reis catalans, entre els segles XIII i XIV, ha deixat una empremta difícil d’esborrar i d’oblidar. Hi ha un altre fet, però, que té a veure amb la presència catalana en aquella zona, a Albània,que és molt menys conegut: una expedició organitzada per Alfons IV a Albània en suport d’Skanderbeg i contra els turcs.
El regnat d’Alfons el Magnànim, que s’estén entre els anys 1416 i 1458 (va ser el segon dels Trastàmara), en una primera etapa es va centrar sobretot en afermar el seu poder a la Península Ibèrica. Un cop el seu poder es consolida, inicia la seva política italiana, que culmina amb la coronació com a rei de Nàpols (l’any 1442). Durant anys va lluitar per l’hegemonia a la Península italiana, en competència amb Venècia, i després comença a girar els ulls cap a la zona més oriental de la Meditèrrània, molt valuosa per al comerç.En aquest tomb hi jugà un paper molt important l’interès dels comerciants, sobetot catalans. Els Balcans, doncs, van ocupar un lloc important en les ànsies expanisionistes d’aquest monarca i de les classes que li donaven suport. Finalment, però, la incursió en aquest territori va ser breu, ja que l’Imperi otomà aviat se’n va ensenyorir de la major part.
De fet, l’expansió otomana era vista des de feia temps com una clara amenaça als interessos comercials catalans. Per aquest motiu, la monarquia catalana es va aliar, o com a mínim va intentar-ho, amb tots els enemics dels turcs, entre els quals hi havia cabdills albanesos i bosnians.
A principis de la dècada de 1440, es van iniciar els contactes amb el duc de Bòsnia, Stefan Vukcic, que finalment es feu vassall d’Alfons a canvi de protecció. Alfons li va assegurar que el defensaria en cas que fos víctima d’una agressió, que seria considerada com a pròpia. Evidentment, el duc de Bòsnia, en la lògica feudal, se sotmetia totalment a Alfons, segons les normes del vassallatge, cosa que volia dir que n’acatava les ordres, es comprometia a pagar un tribut cada any i que la seva persona i les seves propietats passaven a considerar-se sota jurisdicció d’Alfons.El cas de Vukcic és el més conegut i el més documenentat pels historiadors catalans, molt probablement perquè era el cabdill més poderós de la zona, però sembla bastant clar que no va ser l’únic que va ser sondejat.
De tota manera, però, la intervenció més important d’Alfons, i la que va aportar més redits, va ser en terres albaneses. En aquest cas, el seu aliat va ser Gjergj Kastriota, conegut com a Skanderbeg, considerat l’heroi nacional albanès pel nacionalisme romàntic d’aquell país, gran protagonista de la lluita contra els otomans.
Skanderbeg va començar la seva lluita contra els turcs l’any 1443, és a dir poc després que Alfons s’afermés com a rei a Nàpòls. Totes les grans potències, com Venècia, van intentar treure partit d’aquesta revolta. Venècia històricament havia estat molt present a la zona, i tenia nombroses possessions a la costa adriàtica, l’exemple més destacat de les quals era Dubrovnik (coneguda a l’època com a a Ragusa). Com que la política veneciana perjudicava molts cabdills de la zona, això va fer que busquessin com a aliat el seu gran rival, que era el regne de Nàpols. Els primers contactes amb aquests cabdills sembla que van tenir lloc l’any 1446. De fet, l’acostament de Vukcic a Alfons també tenia el mateix origen.
Les primeres trobades van tenir lloc al castell de Kruje (Croia en els documents medievals catalans), situada al centre d’Albània, l’any 1446, i es repetiren l’any següent a Nàpols mateix. A partir d’aquell moment, Skanderbeg va comptar amb el suport d’Alfons, i l’any 1451 es convertí en vassall seu, en un pacte similar al que s’havia fet amb Vukcic, després de signar un tractat on reconeixia la sobriania del monarca i cedia el castell de Kruje, totes les seves pertinences i també totes les possibles terres que pogués conquerir. Skanderbeg no va ser l’únic cabdill albanès que es va sotmetre a Alfons. N’hi hagué d’altres, com Arianitides (o Arianites, segons les fonts), sogre d’Skanderbeg.
.jpg#/media/File:Kruje_Albania_(3939259511).jpg)
“Kruje Albania (3939259511)” by Dave Proffer – Kruje Albania. Uploaded by russavia. Licensed under CC BY 2.0 via Commons. Castell de Kruje (Croia), fotografia de Dave Proffer
Des de finals del segle XIV, els otmans havien ocupat ja la part meridional d’Albània. La part nord va quedar en mans de diferents senyors feudals, la majoria amb relacions de vassallatge amb els turcs. Un d’aquests senyors era Skanderbeg, que aprofitant les incursions liderades per Janos Hunyadi es va revoltar contra el soldà i va arribar a ocupar el castell de Kruja, que va esdevenir tot un símbol de la resistència albanesa, des d’on va dirigir la resistència, amb l’organització de la lliga de Lezha.
Poc després del pacte de 1451, Alfons organitzà una expedició cap a Albània formada íntegrament per catalans, cosa que demostra l’intèrès bàsicament comercial de la campanya. Al capdavant de tot hi havia Bernat Vaquer, que va ocupar el castell de Kruje. L’any 1452, el rossellonès Ramon d’Ortafà fou nomenat virrei d’Albània (i deprés virrei d’Albània, Eslavònia i Grècia), i Pere Escuder va rebre l’encàrrec de garantir la seguretat del castell de Kruje. Ortafà va actuar realment com a virrei i, entre d’altres coses, va encunyar moneda i va signar diversos decrets. Cal destacar, però, que no es va establir cap colònia de poblament i que tots els catalans establerts a la zona estaven vinculats a la monarquia, o bé tenien funcions estrictament militars.
Constantinoble va caure en poder dels turcs poc després, l’any 1453, i a partir d’aquell moment el seu avanç per tots els Balcans va ser imparable. En pocs anys, una trentena, ocuparen gairebé tota la península, tret d’alguns punts aïllats, com Montenegro. Sèrbia va caure definitivament l’any 1459, Bòsnia l’any 1463 i Hercegovina el 1483.
L’any 1457, a la batalla de Berat (al sud d’Albània) les tropes catalanes són delmades, i a partir d’aquell moment la seva influència minva de manera molt notable. Un cop mort alfons IV, l’any 1458, el seu fill, Ferran I fou nomenat rei de Nàpols, i va mantenir un temps l’ajut a Skanderbeg, però aviat se’n va desentendre, cosa que va facilitar que patís diferents ofensives. Kruje va ser l’escenari de setges importants els anys 1450, 1466 i 1467-1468 (any en què morí Skanderbeg), però no va caure definitivament fins l’any 1478, quan es considera que tot Albània queda incorporada a l’Imperi otomà.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada