Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
 |
| Adam Majó Garriga |
PER ADAM MAJÓ GARRIGA
Rutger Bregman, l’autor d’Utopia per a realistes, els anomena socialistes-amb-la-cua-entre-les-cames. A mi m’agrada més el concepte esquerra ploramiques. Es tracta, en tot cas, de propostes polítiques instal·lades en la queixa i el testimonialisme que solen tenir dues característiques. La primera és la tendència a la inintel·ligibilitat, al llenguatge per a iniciats, a la dificultat per connectar amb les classes populars a causa de l’ús i abús d’un vocabulari, uns referents i, fins i tot, una posada en escena que només entenen i comparteixen una minoria militant vinculada, sovint, al món acadèmic. No es tracta de renunciar a fer arribar determinats lèxic i conceptes al públic general, ni de negligir la importància dels cercles més polititzats i llegits, sinó de prioritzar sempre la base social a qui es pretén representar en detriment de l’endogàmia i l’autoconsum.
L’altra característica d’aquesta esquerra loser és l’actitud reactiva. Que el capitalisme és injust ho sap tothom (no cal llegir la Directa per saber-ho, ho diu el telenotícies cada dia), que les retallades en els serveis públics provoquen patiment, també, i que la corrupció política és una xacra detestable, encara més. El què ja és més difícil, sense proposar i defensar alternatives concretes, és respondre als que diuen que el capitalisme és el menys dolent dels sistemes. Tampoc és fàcil (ni tan difícil) demostrar que les retallades no són inevitables, que hi ha maneres, fins i tot dins el capitalisme, d’aconseguir més recursos públics i de gastar-los millor. Per últim, el què si que és realment complicat és fer entendre a la gent que l’esquerra és incorruptible per definició. I és impossible, bàsicament, perquè és mentida.
L’esquerra ploramiques es fa forta en les crítiques i en la denúncia però fluixeja a l’hora de concretar propostes i prefereix refugiar-se en les bones intencions i els horitzons llunyans (un altre món és possible...). És una esquerra amb la qual molta gent pot sentir simpatia però que molts pocs entenen útil més enllà de canalitzar l’emprenyamenta. L’esquerra que vol guanyar, en canvi, es centra en les propostes i no regala cap bandera a l’adversari. La de la llibertat, per exemple, defensant sempre i arreu la llibertat d’expressió o la de moviment de les persones, amb totes les conseqüències. Aquesta esquerra, més que denunciar les retallades, moltes de les quals es menjarà amb patates allà on pugui governar, assenyala el camí que ha de permetre recuperar fons al sector públic que no és altre que la lluita contra el frau i els paradisos fiscals i l’harmonització, a l’alça, del sistema impositiu a nivell supranacional. L’esquerra que vol vèncer defineix propostes i les situa en un marc geogràfic concret perquè sap que és perfectament possible, des de plantejaments internacionalistes, encaixar transformació social i nacionalisme (sí, sí, nacionalisme). I ho sap perquè ho ha comprovat mil vegades, al Vietnam, a Euskal Herria, a Nicaragua, a Suècia o a la república catalana a primers d’octubre de l’any passat.
L’altra característica d’aquesta esquerra loser és l’actitud reactiva. Que el capitalisme és injust ho sap tothom (no cal llegir la Directa per saber-ho, ho diu el telenotícies cada dia), que les retallades en els serveis públics provoquen patiment, també, i que la corrupció política és una xacra detestable, encara més. El què ja és més difícil, sense proposar i defensar alternatives concretes, és respondre als que diuen que el capitalisme és el menys dolent dels sistemes. Tampoc és fàcil (ni tan difícil) demostrar que les retallades no són inevitables, que hi ha maneres, fins i tot dins el capitalisme, d’aconseguir més recursos públics i de gastar-los millor. Per últim, el què si que és realment complicat és fer entendre a la gent que l’esquerra és incorruptible per definició. I és impossible, bàsicament, perquè és mentida.
L’esquerra ploramiques es fa forta en les crítiques i en la denúncia però fluixeja a l’hora de concretar propostes i prefereix refugiar-se en les bones intencions i els horitzons llunyans (un altre món és possible...). És una esquerra amb la qual molta gent pot sentir simpatia però que molts pocs entenen útil més enllà de canalitzar l’emprenyamenta. L’esquerra que vol guanyar, en canvi, es centra en les propostes i no regala cap bandera a l’adversari. La de la llibertat, per exemple, defensant sempre i arreu la llibertat d’expressió o la de moviment de les persones, amb totes les conseqüències. Aquesta esquerra, més que denunciar les retallades, moltes de les quals es menjarà amb patates allà on pugui governar, assenyala el camí que ha de permetre recuperar fons al sector públic que no és altre que la lluita contra el frau i els paradisos fiscals i l’harmonització, a l’alça, del sistema impositiu a nivell supranacional. L’esquerra que vol vèncer defineix propostes i les situa en un marc geogràfic concret perquè sap que és perfectament possible, des de plantejaments internacionalistes, encaixar transformació social i nacionalisme (sí, sí, nacionalisme). I ho sap perquè ho ha comprovat mil vegades, al Vietnam, a Euskal Herria, a Nicaragua, a Suècia o a la república catalana a primers d’octubre de l’any passat.
Font: L’esquerra ploramiques
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada