Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
1.- L’1 d’Octubre va ser una insurrecció potencial que es va evitar per poc.
No hauríem de cansar-nos de repetir que el Referèndum d’autodeterminació de Catalunya
només va ser possible gràcies a la consciència popular, al poble, que es va autoorganitzar extraordinàriament perquè tingués lloc. Des de les institucions havien fet bastant poc perquè es pogués celebrar, i en alguns casos s’esperava secretament que l’Estat ho impedís per seguir indefinidament amb el «processisme».
No obstant això, els errors del Govern de Rajoy durant les setmanes prèvies al Referèndum van generar una ira generalitzada a Catalunya. Van provocar un «Ja n’hi ha prou!». El poble va acceptar la convocatòria del Referèndum, la va fer seva per expressar un gran «No» al Govern espanyol i un gran «Sí» a la llibertat i la democràcia (les idees-força del nou sobiranisme català). Era una gran victòria discursiva, ja que col·locava amb el bàndol independentista aquella gent que només volia votar.
Però per exercir el dret a vot el poble va haver d’autoorganitzar-se. Es van generar dotzenes de comitès de base per tot el territori, els ja famosos Comitès de Defensa del Referèndum (CDR). Aquests es van formar per defensar els col·legis electorals i que es pogués votar. En molts altres casos, a barris i pobles, ni tan sols es van crear aquests comitès si no que espontàniament la gent es va organitzar per si mateixa a peu de col·legi. El Govern de la Generalitat va aconseguir que els censos, les urnes i les paperetes arribessin a la seva destinació a causa d’una hàbil jugada de l’ANC i del Govern (i de tota la gent que va col·laborar-hi pel seu compte).
A partir de llavors ja no hi havia votants del «Sí» o del «No» sinó votants (a seques) i gent que es quedava a casa. Resultava curiós veure a gent votar amb la bandera d’Espanya al coll sent aplaudida per tota la cua. Després alguna gent que havia votat «No», en veure el que havia passat asseguraria que si tornés a votar ho faria pel «Sí». Això exemplifica com són els Referèndums de volàtils i perquè els últims que se n’han fet arreu del món han fet llufa. Els pobles estan farts dels seus governs i de les seves polítiques antipopulars. Aquesta és l’única fórmula que es concep avui dia per expressar-se legítimament. I a Catalunya ni això: Votar estava prohibit.
El Govern espanyol, que havia enviat 10.000 policies emmagatzemats en creuers (els infames “piolins”), va fer el que se li pressuposava: reprimir. Centenars de col·legis electorals van ser assetjats i assaltats per forces policials militaritzades. Van provocar més de mil persones ferides, una d’elles va perdre un ull, i una altra va tenir un infart que va causar un coma. Amb tot, prop del migdia es va emetre l’ordre d’interrompre els atacs i permetre votar.
Un altre moment històric que emmarca el moment: veure els Mossos d’Esquadra dividits i dubtant si obeir o no les ordres de l’Estat. En molts llocs van fer complir la llei i de fet van tancar més col·legis electorals que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil juntes. Però en molts altres llocs van mirar cap a un altre costat i van deixar votar. No només això, sinó que també van manifestar el seu suport a la gent (així ho afirmaven en converses privades). Sigui com sigui tenien ordres contradictòries: tancar col·legis i fer la vista grossa. Desprès segons les circumstàncies (si no hi havia prou gent defensant un col·legi el tancaven, com així van fer en molts casos de matinada) i segons els posicionaments personals dels caps. És a dir que l’Estat no podia exercir el monopoli de la violència al 100%. Hi havia una força policial que no era plenament «lleial».
En aquest cas hi ha diverses versions que expliquen aquesta ordre de dalt d’aturar la violència policial contra els votants. Una d’elles diu que l’ordre va venir d’Europa. De fet la Guàrdia Civil va disparar pilotes de goma davant d’observadors internacionals i algun fins i tot va ser empès i agredit. Una altra versió diu que el Gobierno de España va adonar-se que la repressió bruta era pura munició per als independentistes que sens dubte la utilitzarien políticament. La sensatesa indicava que no tenia sentit reprimir una votació que seria invalidada per la teva pròpia propaganda.
Però hi ha una altra versió que comparteixo. La població estava tan decidida a resistir que entrava dins del probable que corregués la sang. Dit d’una altra forma, que hi hagués morts. Avui dia corroboren aquesta versió les declaracions de membres del Govern de la Generalitat que diuen que tenien informació en aquest sentit. No sabem si això és cert o no. Probablement sí que ho sabien. El que sabem és que els qui vam estar a peu d’urna no ens n’anàvem a anar a casa. Estàvem escoltant la ràdio. Miraven les xarxes socials. Sabíem que hi havia càrregues i persones ferides. Que s’atacava el poble del costat. Que potser nosaltres érem el següent col·legi en ser atacat… I ningú marxava enlloc. Ans al contrari, seguia arribant gent. En cada col·legi centenars de persones, milers en alguns. Els col·legis amb menor cens tancaven per anar-se a fer pinya amb els més grans. En alguns casos els tractors barraven el pas, en altres hi havia barricades tallant carrers. Els aplaudiments als bombers animaven a tothom, i a canvi saludaven amb el puny en alt o amb la sirena. La imatge era poderosa.
La pregunta que em faig és: què hagués ocorregut en cas d’haver-hi morts? D’haver continuat amb la seva actuació salvatge, la policia espanyola els hauria provocat sens dubte, no creieu? (En qualsevol cas hi havia una clara falta de lideratge que hauria desanimat qualsevol resposta més enllà d’una resposta immediata.)
Resposta: d’haver-hi morts hauria esclatat una insurrecció. A partir d’aquí s’entén tot la resta.
2.- L’Estat venjatiu
L’Estat espanyol va prendre mesures immediatament. Feia temps que en prenia, però actuava sense articulació. El Gobierno d’en Rajoy d’una banda, la fiscalia per un altre, la judicatura per l’altre, el clavegueram per darrere… A partir de llavors va haver-hi una unanimitat sorprenent. El Rei es va posicionar amb el Govern. L’oposició socialista i podemita va fer bloc amb el PP. I Ciutadans no cal esmentar-ho…
En aquells moments es rumiava una resposta contundent per part de l’Estat a tots els seus nivells. Se sap que hi havia unitats de l’exèrcit preparades. No amb el fusell a la mà, si no de guàrdia per si se’ls cridava. 10.000 policies no havien pogut contenir un poble determinat, apoderat i organitzat dividit en mil focus petits. No ho oblidem mai.
L’Estat esperava la proclamació de la República amb cautela. No se’n refiaven. Malgrat la força popular, les accions de la Generalitat van decantar la balança amb aquella no-proclamació del dia 10. Uns dies després el Govern i l’Estat van poder respirar alleujats i van passar a l’ofensiva. Es produeix la intervenció de l’Autonomia, s’anima a la sortida d’empreses fora de Catalunya, l’aplicació del famós article 155 i es detenen als líders de l’independentisme popular.
Després, el Govern de la Generalitat s’exilia a Bèlgica. D’aquesta manera s’internacionalitza el conflicte català, ja que la Unió Europea (i l’OTAN, tot cal dir-ho) s’havien posat de part de l’estat espanyol. Bona jugada. Però uns dies més tard uns tornarien obedientment per rebre el seu càstig quedant-se d’altres en rebel·lia.
La convocatòria d’eleccions el 21 de Desembre i la seva acceptació per part dels partits sobiranistes indica aquesta victòria de l’Estat. Es tracta d’una tornada a l’autonomisme. El relat és «recuperem les institucions», «recuperem el nostre govern», «recuperem la democràcia»… Clar i català: processisme.
La dreta espanyola mediàtica i paragovernamental (o sigui, aquella dreta sociològicament d’ultradreta que envolta el Partit Popular) entén que l’Estat ha guanyat la partida i exigeix la venjança en forma d’il·legalització de partits independentistes, l’empresonament d’Anna Gabriel, de retallades de llibertats, d’encausar mestres d’escola per suposadament incitar a l’odi contra la policia, de canviar la Constitució… a pitjor. I a més a més està tenint un procés paral·lel d’atac a altres territoris (a Euskadi, a Castella-la Manxa, a Madrid…) a fi de destruir els seus enemics més acèrrims: Podemos i el nacionalisme basc. Ara Rajoy diu que de reforma federal d’Espanya –com volia en Pedro Sánchez– res de res; si de cas, recentralització. Segurament l’atac baixarà de nivell ara que controlen Catalunya un altre cop, però vae victis.
Això sí, com a mínim ara té 2 milions de persones desafectes a Catalunya.
3.- El retorn del processisme
Com s’ha indicat anteriorment els partits PDCAT i ERC han acceptat les eleccions i les presenten com una oportunitat per recuperar el poder que els ha usurpat l’Estat (i que no han fet gens per mantenir o fer valdre). Ara ERC està passant comptes amb el PDCAT. Suposem que s’han empassat massa gripaus dins el govern d’unitat que era Junts pel Sí. Però el President Puigdemont, que a l’estiu va dir que després d’aquesta història ho deixava, ara torna a la càrrega i lidera la seva coalició juntament amb independents del sobiranisme civil.
Sigui com sigui el resultat, es pot observar com tots dos partits li estan llençant flors als Comuns. Els veuen com una necessitat per recuperar la democràcia. No és el mateix tenir majoria amb un 50% que un 70-80% dels vots. Però pactar amb els Comuns significa una cosa: la renúncia a la República. Fins i tot un pacte ERC-Comuns-CUP significa una renúncia a la República.
Diguem-ho clar: a les jornades de l’1O, 3O o 8N tothom va ser desbordat. La proclamació de la República el 27O va ser una decepció col·lectiva perquè el poble no va ser interpel·lat en cap moment. A l’inrevés, des de les institucions i des de les entitats sobiranistes (ANC i Òmnium) es va cridar a la desmobilització. Ningú va defensar el territori. Ningú va prendre la iniciativa ni tan sols d’intentar-ho. És clar que un poble desarmat no té res a fer amb l’exèrcit i la policia. Per tant, a la pràctica s’estava evitant un enfrontament en el qual possiblement el poble hauria sortit malmès…
Ara bé, qui és el Govern per dir-nos quines guerres cal lluitar? No estàvem fartes de cantar al carrer que «No tenim por»? «Por» de què? Celebrant la República la gent bromejava amb què vindrien els tancs. Encara que es veia com a llunyà, entrava dins dels càlculs de totes les ments. Una altra vegada s’estava evitant la possibilitat d’un nou enfrontament, d’un nou desbordament.
Per això no es va proclamar la República el dia 10 d’Octubre. Al contrari, es va suspendre la proclamació en un gir retòric indigerible. No van ni consultar a la CUP i en canvi van parlar amb els Comuns. Les dimissions de consellers i diputats del sector de PDCAT els dies previs a la proclamació del 27O o les declaracions (falses sembla ser, però significatives) de Forcadell dient que «la DUI no anava de debò», mostren el dilema del Govern. La Guàrdia Civil diu ara que hi havia una bateria de 40 decrets preparada per engegar la llei de transitorietat jurídica. Perquè no es va implementar? Per la violència «desproporcionada» de l’Estat? Que fàcil és desmuntar-ho tot llavors! N’hi havia prou amb fer el cafre per que se n’ensorrés tot.
Volien la independència (assumirem que sí que la volien, que a hores d’ara fins i tot es dubte d’això) però sense que les coses abandonessin la via pacífica i legal. Volien que Catalunya entrés a la Unió Europea sense trencar un plat (seria un precedent inassumible per la UE donant peu a un seguit de conflictes territorials). Com un joc. I que Espanya ho acceptés. Que ens defensés no se sap qui, però que no fos el poble qui hagués de treure-li les castanyes del foc al Govern (és a dir, desbordament). Per tant no es va fer res. El territori va seguir sota control de l’Estat. Ni tan sols es va retirar la bandera espanyola dels edificis oficials! Ni tampoc es va publicar la declaració en el DOGC.
Aquí apareix un relat que juga en contra de la independència. Relat molt arrelat en l’independentisme popular. És el que un company anomena l’«independentisme màgic».
4.- L’independentisme popular
Així que d’un dia per l’altre d’estar fent front a l’estat espanyol i la seva brutalitat habitual… ens vam veure defensant «el nostre Govern» i «les nostres institucions». Se li va donar la volta al discurs com a un mitjó. A més es va difondre espectacularment per les xarxes socials i la missatgeria de mòbil que «els catalans som gent de pau», i que rebutgem la violència sempre segons sembla. Si no potser no som catalans.Es va començar a corejar cada acció del Govern de la Generalitat amb Puigdemont al capdavant com una «jugada mestra». Ara a més som un poble super-hàbil dirigit per un geni de l’estratègia que li faria ombra a Putin si ho volgués. Tot el que feia el Govern era per aconseguir suport internacional. El reconeixement estava (està) molt a tocar dels dits.
Quan els Jordis van ser detinguts, de sobte, Catalunya tenia presos polítics. Inacceptable. Com és això possible? Al carrer! Però aquí ja teníem a la Marina i la Lola sense que ningú s’enrecordés d’elles, o els centenars de casos repressius on la mateixa Generalitat és acusació particular. En fi.
Més tard els consellers es van lliurar de manera obedient, pacíficament i democràtica, i la justícia espanyola els va enviar a la presó. Tothom es va portar les mans al cap. Inaudit. Anaven de bona voluntat i l’Estat els engarjola. Això no passa en una democràcia.
Ah, no? Segur? Si una regió de França hagués proclamat la independència de forma unilateral li haurien enviat a l’exèrcit. I Gran Bretanya…? Se’ns presenta l’exemple d’Escòcia on el govern Britànic sabia que anava a sortir el «No», i per poc s’equivoca. Però se’ns oblida l’exemple d’Irlanda del Nord, encara ocupada per l’exèrcit de la seva Majestat.
Un altre símptoma. El feixisme el tenim al carrer. La resposta: «fem-los el buit, es quedaran sols», «el dia que surtin ens fiquem a casa perquè no els vegi ningú». No es plantegen entrar en conflicte. I quan la cosa és més tèrbola, com la infame «Operació Catalunya» de les clavegueres del Ministeri de l’Interior, la resposta torna a ser «marxem com més aviat millor d’aquest país». «No tenim res a fer aquí». Sabem que ignorar un problema no significa arreglar-ho, però en l’imaginari màgic se solen obviar alguns problemes… com ara que Espanya lluita per la seva supervivència i que farà tot el possible per sobreviure. O que mitja Europa té conflictes amb els pobles sense estat i que no està disposada a deixar caure Espanya perquè darrere anirà un altre estat.
Resumint, l’independentisme popular es basa en un discurs que apel·la als sentiments, que exalta els valors positius presents en la societat, però nega la resistència activa. Les coses es resoldran per si soles. No només això, sinó que tampoc apel·la als altres pobles d’Espanya. Totes les mirades són cap al parlament de Finlàndia, a Bèlgica, etc. esperant un miracle: Que ens reconeguin com a República quan no som capaces d’imposar-la. Valdria més tenir a Rússia d’aliada.
És necessari desactivar aquest independentisme màgic, irracional, per poder avançar. És clar que té les seves coses bones. Té una capacitat de mobilització espectacular. Té una organització envejable. Una coreografia digna d’uns Jocs Olímpics. Una capacitat perquè arribin els seus missatges i consignes fins a l’últim racó de Catalunya. Tenen al poble pendent de cada whatsapp. Surten iniciatives precioses de tot arreu. La gent vol contribuir a la seva manera. I no obstant això, se la tracta com a menor d’edat. No se la diuen les coses tal com són i se li nega la seva maduresa política.
És un reflex de l’estatus de les societats occidentals. Anys de despolitització i de negació de la lluita de classes han creat societats còmodes d’ideologia de classe mitjana més pendents dels miracles que de la seva pròpia acció positiva. El món seria preciós si funcionés una manifestació a Brussel·les. Són miracles allunyats de la materialització de la política, de les coses tangibles. Gabriel García Márquez estaria content.
5.- L’independentisme revolucionari
En aquest repàs no podem passar per alt el paper de l’Esquerra Independentista i de la CUP. El seu gran valor ha estat arrossegar cap al Referèndum al Govern de la Generalitat i acabar (momentàniament) amb el processisme. El veto a Artur Mas s’ha demostrat un encert total, ja que Puigdemont sí que ha estat per fer la feina. Amb tot, la Generalitat que prometia crear «estructures d’estat» no les ha fet (o les ha fet però no les ha engegat) enganyant tant al seu electorat com a la CUP, que no va ser capaç de veure-ho, de fiscalitzar-ho. S’ha fet un Referèndum gràcies a la pressió que va fer la CUP a força de gairebé autodestruir-se acceptant els pressupostos neoliberals d’aquest any. És a dir, que com a grup parlamentari CUP-Crida Constituent han portat endavant el seu programa i han propiciat aquesta situació excepcional. És dubtós que sense aquesta pressió Oriol Junqueras i companyia haguessin aconseguit res semblant.
Un altre punt molt positiu ha estat impulsar el moviment de base que són els CDRs. En alguns llocs van ser les assemblees de la CUP i de l’Esquerra Independentista que pretenien ampliar la seva base. Més tard el testimoni va ser recollit a nivell popular i els CDR van ser desbordats totalment. Ara són de tots i de ningú. A cada poble o barri predomina una o una altra tendència i és difícil arribar a algun acord comú amb cara i ulls donada la disparitat de criteris i expectatives. A alguns pobles els participants són membres dels partits i les entitats sobiranistes, a d’altres provenen dels moviments socials, a molts una barreja dels dos móns que no s’havien trobat en una dècada.
El que s’ha trobat a faltar són consignes clares. En tot moment la CUP va estar capficada en les qüestions de palau i mai es va comportar com un partit revolucionari. Des d’agost, quan ja es coneixia la convocatòria, van anar passant les setmanes i no hi havia res convocat. Es partia d’un complex d’inferioritat pel que fa al bloc ANC-Òmnium Cultural que impedia qualsevol progrés. Segurament tampoc no creien que hi hauria un Referèndum l’1O. O potser s’esperaven un altre 9N?
Però més endavant tampoc hi ha hagut un programa i ningú ho ha posat sobre la taula. Aquest rol era per la CUP i ho van deixar en mans de les microorganitzacions de l’esquerra anticapitalista (comunistes, llibertàries, autònomes, anarcosindicalistes) que no aconseguim estar a l’altura. Ni l’independentisme partidista, ni l’independentisme popular, ni l’independentisme revolucionari han convocat Juntes Republicanes per disputar el control del territori. Ni el Govern a l’exili ha fet cap manifest en el sentit d’establir i exercir un doble poder. L’Estat del 155 queda com a únic sobirà de Catalunya.
Passen les setmanes i els CDR segueixen sense programa. Tots miren al 21D com si fos la data del judici final. Per tant queden novament supeditats a la convocatòria d’uns altres. La dreta espanyola reconeix els seus enemics i ara passa a l’ofensiva contra la CUP i els CDR. Viurem moments difícils. Els llops han olorat la sang i no hi ha resposta.
6.- El potencial dels CDR i les vagues
El sindicalisme alternatiu té pànic de convocar una vaga i que no hi vagi ningú. Li passa a tots els sindicats. Però als sindicats petits amb raó de més. Un sol error i quedes desacreditat. Per això la convocatòria del 3O va ser problemàtica. A priori no es veia clara.
Això va canviar quan va arribar l’1O. Llavors la va convocar TV3, la va convocar el Govern de la Generalitat, la va convocar el Barça. Però cridaven a una «aturada de país» intentant capitalitzar la protesta social. Era obvi que calia donar una resposta contundent a la repressió de l’1O. La vaga ja estava convocada i la van aprofitar. L’ANC i companyia van intentar blanquejar a unes CCOO i UGT que havien quedat fora de joc per la seva ineficàcia política.
La vaga també va desbordar les expectatives del sobiranisme. La gent tenia ganes d’una protesta «de debò» i va haver-hi una allau de piquets. A la tarda una nova manifestació-monstre. Tot el que va tenir lloc aquell dia va desbordar tant als convocants d’una «aturada cívica» –ja que va ser una vaga general– i també va desbordar als convocants de la vaga –ja que també va ser una aturada en clau de país. Sense els dos conceptes no s’entén la situació.
De la composició social dels sindicats s’entén que una part d’ells no estigués a favor d’una vaga. S’entenia com que seria aprofitada pel moviment independentista i que seria ballar al ritme que marca el Govern de la Generalitat. En alguns llocs els sindicalistes no volien saber res de la vaga per estar aquest moviment liderat per la classe mitjana, que hi conté empresaris.
Però calificar l’independentisme com a un moviment de burgesos és una acusació que et fa arquejar una cella. Tres milions de persones són burgeses? És una mala interpretació del concepte de «classes populars». Es tracta d’una barreja entre classe mitjana, classe obrera, camp, funcionariat, autònoms, professionals liberals i alguns empresaris. Molt pocs dels últims realment recolzen la independència, ja que el gran capital català és pro-Espanya i el capitalisme mitjà gairebé que també.
Tot i aquests motius els sindicats s’ho pensaran dues vegades abans de tornar a convocar una altra doncs els tensiona massa internament. També podem veure quant nociu que és per la causa independentista dependre per al seu avenç del Govern de la Generalitat o d’entitats sobiranistes que són percebudes «pels de a baix» com a burgeses. Si el sobiranisme vol créixer haurà de fer-ho cap a l’esquerra, i això implica per necessitat comptar amb els sectors més colpejats pel capitalisme.
Quant a la vaga del 8 de Novembre, veiem com hauria d’haver estat la reacció a la proclamació de la República. Exactament aquesta. I durant diversos dies. Cal destacar que les vagues no van ser atacades per la policia. D’haver-ho fet és segur que s’hauria produït un problema d’ordre públic de primera magnitud. Com aquelles vagues de principis del segle XX que eren batalles de classes. També resulta destacable la intervenció dels pagesos. El món rural ha pres partit en aquest conflicte de forma activa malgrat el boicot d’alguna de les seves organitzacions.
Les qui hem viscut algunes vagues generals podem alegrar-nos per la revitalització d’aquest instrument de lluita i la seva adopció per la política. Les vagues són política. Punt. Benvinguda sigui l’obvietat. Per això les vagues polítiques estan prohibides. I per això les vagues «d’abans» esdevenien revolucionàries. Bloquejaven l’economia i el flux de mercaderies. I pretenien tombar el govern, duraven fins que queien o bé fins que els concedien suficients guanys.
El 8N va ser la vaga dels piquets. I es va fer sense sindicats. L’instrument van ser els CDR, igual que en la majoria de pobles petits el 3O. Els CDR són la sensació del moment entre l’esquerra «de carrer» o «d’intenció revolucionària» (em nego a dir extrema esquerra i molt menys esquerra radical). Hi ha alguns articles que els arriben a comparar amb els soviets russos, ara que estem de centenari.
No obstant això hi ha una gran diferència. Els soviets van tenir una vocació de poder. Volien controlar el territori. Prenien el poder a micro-escala anul·lant el poder estatal. Després va venir Lenin, que va saber llegir el moment, i va dir que els soviets havien de prendre totes les atribucions de l’estat, fins que un cop forts i armats el fessin inútil. Això era la jugada del doble poder.
En canvi els CDR no serveixen per exercir el poder (avui). Serveixen per mobilitzar-se i per mobilitzar. Ara estan en plena tasca d’educació popular, molt necessària, de bolcar el capital cultural de l’activisme dels moviments socials en el nou perfil militant recentment mobilitzada. Un altre ensenyament de Lenin fou que no es pot pretendre estar permanentment com a embrió de poder alternatiu perquè et podreixes. O sigui, que o els CDR es converteixen en un moviment popular en si mateix, o es buidaran per si sols perquè la majoria de la gent els deixarà de veure necessaris. Els CDR necessiten un programa propi. I és responsabilitat de les organitzacions (que s’autoreconeguin com a) revolucionàries proporcionar-lo.
Una oportunitat per a això podria venir el dia 2 de Desembre amb una trobada en clau de Procés Constituent des de l’esquerra. Ja veurem. També és necessari que els CDR acceptin el que vagi sortint d’aquests llocs i no sempre serà tan fàcil.
Finalment tampoc cal capficar-se amb què el programa assumible pels CDR serà socialista o no serà. Malauradament, no és el socialisme el que anhela la nostra societat sinó una democràcia amb justícia social. Això és molt menys del que esperen molts activistes… però és el que hi ha. Els CDR actuals mai acceptarien un programa que percebessin com d’ultraesquerra (socialista avançat). Em sorprendria moltíssim que ho fessin. Pas a pas. Sabem que l’única sortida del laberint català és el socialisme en llibertat. Però encara una majoria social és partidària del liberalisme, seguida de la partidària de la socialdemocràcia. Les portes tancades per l’Estat i la UE canviaran les correlacions.
7.- L’equidistància desmobilitzadora
De tot aquest Procés d’aquests mesos, l’espai polític dels Comuns queda com el menys clar. D’esquerres però en el bàndol de l’Estat. Han tingut la clau de la victòria a la mà i no l’han utilitzat: l’Ajuntament de Barcelona. A grans trets s’han posat del costat del Gobierno per inacció. Estan en una postura incòmoda perquè tots dos bàndols els veuen com de l’enemic. No obstant això, què era el que deien de desobeir?
Un partit que va arribar al govern municipal apel·lant a la desobediència, al poder de la gent, al moment que li passa per la porta una rebel·lió popular, se la tanca. Això és ser un «partit d’ordre». Perquè l’ordre és que no passi res i que tot segueixi igual per als grans negocis. No poden plantar cara als desnonaments i han de convocar a l’activisme per Twitter. No poden revertir la invasió de Barcelona per veritables hordes de creueristes armats amb càmeres de fotos a la caça del nadiu barceloní en perill d’extinció. No poden paralitzar la venda d’edificis als fons voltor, que es converteixen en els nous latifundistes del nostre temps. No poden netejar la Guàrdia Urbana d’ultradretanes i d’antisocials, que s’han convertit en un poder fàctic intocable (curiosament igual que a Madrid).
La nova política apareix com a incapaç de generar grans canvis en les relacions socials urbanes. I ara es revesteix de respectabilitat a causa de l’equidistància, que els fa presentar-se com si tinguessin «seny». Però no és «seny», és oportunisme. Esperen que el poder els caigui a les mans. Ara ERC els va darrere, i el PSC…
Per aquest motiu el gest d’Albano Dante o Àngels Martínez és per treure’s el barret per la dignitat que implica. Enmig del conflicte es van jugar el seu futur polític. Van demostrar que els diputats no tenen per què ser robots sense ànima que voten el que diguin els seus partits, com sempre. I es van intentar rebel·lar fútilment contra la maquinària. Van perdre.
Aquí la CUP no ha estat hàbil i no sé ben bé el motiu (diuen que per falta de temps – de reflexos diria jo), va renunciar a establir un pacte amb aquest sector i amb el Procés Constituent d’una Teresa Forcades, que de fet ha estat desapareguda en els últims temps. Aquest error polític evitarà que puguin atreure nous votants cap a les seves files procedents dels Comuns.
Un altre aspecte d’aquesta esquerra ha estat el PSC. En aquest cas l’adjectiu «esquerra» li queda massa gran. Ara com ara juga el paper de nova dreta mentre la seva militància més d’esquerres abandona el partit, potser amb rumb als Comuns o per crear alguna cosa nova. Un altre tant ocorre amb CCOO i UGT. Es posicionen amb l’estat espanyol, tret que com tenen molta afiliació són una presa anhelada per l’independentisme.
Però què dir de la manca de projecte territorial de l’esquerra espanyola? A aquestes alçades de la pel·lícula ens trobem amb que l’esquerra no aposta per la República. Ni tan sols per la República espanyola. Han tingut la República federal a l’abast de la mà. D’haver-ho proposat en la primera setmana del mes d’Octubre la Monarquia hauria caigut. Sap l’esquerra espanyola les implicacions d’això? Probablement sí i per això no vol despertar al poble, als pobles. Millor que segueixin consumint propaganda, no? Han creat un nou Pacte de la Moncloa i sembla que ho pagaran ben car a les eleccions.
La desgràcia del nostre temps és que l’esquerra que ho ha vist clar (organitzacions d’alliberament nacional, organitzacions llibertàries i comunistes) és tan residual que no és tinguda en consideració a nivell polític.
8.- El Despertar de la Força. L’Espanya ultra
La moguda catalana ha aconseguit despertar el monstre adormit que feia temps que evitàvem: la ultradreta patriòtica (espanyola). És la que a mig Europa ja és al parlament, però aquí no. Bé, tenim al Partit Popular, però com està molt preocupat emportant-se calés als paradisos fiscals potser no semblen tant fatxes.
Però en aquests mesos hem pogut constatar que la judicatura està presa per les idees de la dreta extrema. La Constitució s’esgrimeix per reprimir al poble, no per garantir drets. La Fiscalia actua d’ofici com una arma del Govern. Els tribunals també. La policia caçant una llista cada cop més àmplia de subversius. L’exèrcit a la rereguarda. És com una gran mà, sent cada element un dit, que es tanca sobre les llibertats civils.
Animats per la situació els grups i partits d’extrema dreta han sortit de l’armari. Convoquen manifestacions, fan piquets, ataquen llibreries, escoles i mitjans de comunicació, colonitzen la policia… Sí, la policia. Un altre dels aspectes d’aquesta temporada ha estat assabentar-nos que la Guàrdia Urbana de mig Catalunya té simpatitzants de la ultradreta. Potser no són militants, però se sap que alguns ho van ser als anys 80. Era una forma de treure’ls del carrer. Avui dia els famosos “piolins” han hagut d’estar avorridíssims en els vaixells. No tinc cap mena de dubte que hauran fet un llarg curs de formació en els valors patris i que ara hi haurà bastants partidaris de la «línia dura». Per a això van venir a Catalunya al crit de «a por ellos».
I si el Partit Popular, la judicatura o les forces policials comencen a tenir biaixos de dreta extrema o directament d’extrema dreta no hem de culpar a Catalunya. Haurien sorgit igual de produir-se una onada de vagues. O de guanyar les eleccions Podemos (ja veiem l’atac continu contra l’Ajuntament de Madrid). És la vella Espanya que es nega a morir.
Per molts casos de corrupció que tingui el Partit Popular podem estar segurs que seguiran rebent aquests 7, 8 o 10 milions de vots. No els voten perquè la gent accepti que la robin. Es vota una idea d’Espanya. El robatori és conjuntural. Un mal menor. Era la idea que tenien molts paisans d’allò que era l’èxit. L’èxit és fer-te ric com sigui. Això era l’educació «no adoctrinadora». Mentrestant es persegueix professors catalans per «delicte d’odi» per dir el que pensen, es tanquen tuitaires o es prohibeix dir que hi han presos polítics. Orwellià com a mínim. #HolaDictadura
Si a Madrid, València o Saragossa el feixisme o l’extrema dreta al carrer és més o menys conegut, a Barcelona encara és una cosa nova. La resposta unionista a la independència ha estat tornar al carrer i ho ha fet barrejada amb la ultradreta. Un altre dels arguments unionistes cau en aquesta falsedat: que l’espanyolisme és de classe obrera. Potser ho és l’«equidistantisme», però l’unionisme més militant convoca les seves manifestacions des de Sarrià. Per alguna cosa serà. Després hi ha uns 500 manifestants que estan de «tour» per tots els pobles de Catalunya fent manis unionistes.
Un aspecte col·lateral: la resposta antifeixista no és massiva com seria d’esperar, donat el boicot a mobilitzar-se i enfrontar-los des de l’independentisme popular i majoritari, que fins i tot veu malament que s’insulti als fatxes. Aquest pacifisme i bonisme que ens impedeix ser eficaços i resolutius, es justifica per la por al fet que l’estat espanyol utilitzi qualsevol imatge de violència a Catalunya per dir que aquí regna el caos. Pot tenir el seu punt de raó, però el feixisme o es combat o es normalitza. I un feixisme normalitzat al carrer és un perill inacceptable.
És evident que el feixisme és una eina més. L’atac a Blanquerna no és pas una excepció. No és casual que es deslliurin d’anar a presó nazis enganxats amb armes de guerra o amb evidents negocis de drogues mentre engarjolen rapers, periodistes, vaguistes, anarquistes o els nois d’Altsasu. A Ucraïna gent d’aquest perfil neonazi tèrbol va ser l’organitzadora de les milícies progovernamentals, algunes de caire neonazi. Per cert, una d’aquelles milícies, l’infame batalló Azov, s’ha ofert per intervenir a Catalunya contra el separatisme. S’imaginen una milícia conformada per ultres de futbol neonazis, ultranacionalistes o feixistes? Sí, el batalló Azov. Això clarifica com entenen el conflicte català els feixistes europeus a nivell geoestratègic. El veuen com una lluita progressista que han de combatre.
L’independentisme ha de deixar d’intentar tenir raó. Mai convencerem a la dreta i els seus partidaris. L’esquerra i l’independentisme han de preparar-se per derrotar-los per tots els mitjans. Una República podria ser una eina. Una independència també. Però Espanya necessita una ruptura ja.
9.- La proposta
No hi ha dubte que el 21D acaba alguna cosa. No és la fi de la partida però el que vingui el 22D ja serà diferent. Ja estarem a una altra cosa. Segons totes les evidències Espanya és un país enmig d’una greu crisi, atès que l’Estat s’ha fos ja la guardiola de les pensions, o que el BCE ha decidit no comprar-nos més deute. Per pagar les pensions estan parlant de vendre tots els hospitals! Arribarà un altre cicle de mobilitzacions socials? Fins a on seran capaços d’arribar?
Ens deien els representants de la «nova política» que les mobilitzacions al carrer demostraven tenir un «sostre de vidre» que impedien realitzar canvis profunds a partir de la pressió. Ja hem vist que estar en les institucions tampoc en garanteix res, perquè també té el seu sostre de vidre, atès que l’«estat profund» i les «circumstàncies» t’impediran realitzar els teus projectes. Això si no et vens a l’enemic.
En aquests moments tot canvi profund passa per tornar al carrer. Però no podem fer-ho de la mateixa forma que després del 15M perquè ja hem vist els seus límits. L’atomització de les manifestacions, per molt massives que fossin en alguns casos, va impedir fer quallar un projecte col·lectiu de masses, una alternativa de país. Les Marxes de la Dignitat ho van intentar bastant bé i van formar un programa de punts prou seriós. Però no va tenir continuïtat. Necessitàvem anys sota el mateix format intentant assolir una extensió territorial màxima. Entre les pugnes de lideratge entre organitzacions de l’esquerra i que Podem va voler canalitzar aquestes peticions cap a la legalitat… es va acabar tot.
El que estem defensant és tenir un moviment popular de masses, ampli i plural amb un programa propi i una agenda de mobilitzacions pròpia. Tan fàcil de dir i tan difícil de fer. El moviment ha de comptar amb grans sindicats, capaços de convocar vagues generals i que els treballadors les segueixin.
Una altra de les tasques immediates és la de consolidar una sèrie de mitjans de comunicació d’esquerra afins als moviments que propaguin un altre tipus de relat diferent de l’hegemònic. És vital que siguin massius i plurals, on hi càpiguen diferents visions de la realitat en clau transformadora. Els nostres moviments no poden dependre d’aparèixer en TV3 o LaSexta. Apareixeran quan siguin significatius, però mentrestant han d’oferir un relat diferenciat i sistemàtic en uns mitjans concrets (incloent-hi la televisió) i massius.
En aquest mateix sentit, una altra cosa que podem aprendre d’aquest procés és que treure 1 milió de persones al carrer no serveix de res si no tens un relat convincent per la gent que s’ha quedat a casa. El Govern és capaç de donar-li la volta a la situació fent algunes declaracions a la televisió a les notícies del vespre. Treus 1 milió i la guàrdia urbana diu que són 200.000, els contraris en treuen 170.000 i diuen que han tret 1,5 milions. Què importa la veritat? Tenen els mitjans, poden inventar-se-la. Coses de la postveritat.
Si els CDR decideixen tenir un programa i convertir-se en un moviment autònom, han d’aspirar a respondre aquestes qüestions. Una de les claus és la convergència entre aquests comitès de base de caràcter independentista i republicà amb les idiosincràsies dels barris obrers i els sindicats de classe. Si el moviment independentista aspira a guanyar, haurà de fer-ho per la seva esquerra.
Aquí entrem en la qüestió de les legitimitats, del doble poder, el control territorial… però això (de moment) és una altra història.
Com veiem són tasques titàniques… Hi ha algú disposat?
Font: El necessari factor CDR | La República Catalana ha de presentar batalla sistemàtica i intel·ligent.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada