LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA
El pensament espanyol és mort.
 |
No vull dir que no hi hagi espanyols que
pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no te cap significació ni
eficàcia actual dintre del moviment general d'idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir
dintre d'aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l'hora del
campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb
una cosa morta. Això no ens ha de costar gaire envers les
manifestacions superiors de la intel·ligència, perquè d'una part el centre
intel·lectual d'Espanya ja en produeix ben poques i d'altra part la nostra
vocació i la nostra educació lliure i personal ja ens en aparten d'aquell
centre. En aquest ordre ens resta només un perill que és
invers. A Madrid s'han adonat de què a Catalunya hi ha
quelcom de moviment intel·lectual europeu, viu, espontani, jove; i miren de
nodrir-se'n atraient-lo, assimilant-lo i donant- lo després com a vida
intel·lectual espanyola. Afalaguen als nostres escriptors i artistes,
els adulen, s'aprofiten de la seva susceptibilitat per qualsevol mortificació o
desengany que hagin rebut en la terra pròpia, i si convé els hi exciten
interessos més pràctics fent-los veure que Catalunya és un medi massa reduït i
massa industrial perquè les arts de la intel·ligència puguen donar per viure, i
que a Madrid guanyaran més fàcilment honra y provecho. Uns diran "Si em tradueixen un llibre, si
em compren un quadro com podrien fer en qualsevol nació estrangera, ¿per què
m'haig de privar d'aquesta honra i aquest profit?" Està bé no privar-se'n:
que tradueixin el llibre, que comprin el quadro: però res més. I sobretot quan pintem un altre quadro o
escrivim un altre llibre no pensem en què a Madrid podrem col·locar-lo perquè
en aquesta suggestió hi ha un gran perill per a la nostra independència
intel·lectual. Altres diran: "Enviem-hi llibres i
quadros, invadim-los, dominem-los, donem-los la sang nostra, i nosaltres serem
l'Espanya". Això és una il·lusió encara més perillosa:
avui per avui no som prou forts per invadir res, ni per dominar res; nosaltres
no serem mai l'Espanya intel·lectual, perquè an aquesta Espanya actualment
morta li resta una forta tradició literària i artística que en compte de
dominar-la ens dominaria a nosaltres.
Hem viscut massa temps plegats; la
influencia de la instrucció oficial i de la cultura castellana, tan
superior a la nostra per segles, ens ha fet massa aptes a ésser penetrats per
aquella tradició; i com que al mateix temps les condicions naturals del
nostre esperit ens fan absolutament inaptes per a assimilar-nos-la i
fer-la evolucionar en el sentit nostre, per això dic que avui tota
promiscuïtat intel·lectual amb els castellans, siga per venir ella a nosaltres
o siga per anar nosaltres an ells, no pot ésser sinó en detriment de la
integritat i de l'evolució natural i pròpia del pensament català. Considerem que en una tal promiscuïtat ens hi
juguem la personalitat de
l'esperit català i tot l'esdevenir de Catalunya. Mirem de no sacrificar aquestes coses tan grans i tan santes a una vanitat
personal i momentània, a un despit d'home dèbil, o a un interès massa
petit. I ara que he dit lo que hem d'evitar per no
continuar el nostre lligament intel·lectual amb Espanya, diré lo que hem
de desfer que és lo referent a les manifestacions més generals, les que
van més a la massa del poble. El pa i el vi intel·lectual de la gent d'avui,
són els diaris i el teatre. La gran massa composta dels que viuen de
renda, dels industrials, dels homes de
negocis i de carrera, dels dependents i dels treballadors, en quant a idees
generals pensen, de dies, amb el diari que llegeixen, i de nits en el
teatre a on van a distreure's. Doncs bé, envers això s'hauria de fer una
veritable lliga -sense comissions ni juntes, per l'amor de Déu!-, una
lliga de bones voluntats treballant cada una pel seu cantó. Que cadascú faci un acte de voluntat dient "No llegiré cap periòdic de
Madrid ni cap periòdic que inspiri el seu criteri en lo de Madrid". Això, als intel·lectuals no els ha de costar
res; perquè de periòdics d'aquesta
mena ja no en llegeixen, ni ganes, sinó per excepció en cas de veritable necessitat. Doncs esmercem el nostre esforç personal en
convèncer als altres de què no els cal
llegir-ne, fent-los veure la poca substancia i lo ridícul dels clixés de la
premsa madrilenya o amadrilenyada. I si ens diuen que mentres depenguem
administrativament de Madrid sempre ens
caldrà saber-ne quelcom, responem-los que, per lo que ens interessa, tots els
periòdics d'aquí, fins els d'esperit més català, ens en diuen prou i
massa.
En quant a teatres, s'ha de fer una guerra a
mort al género chico.
No ens hem de cansar de dir i de fer córrer la
idea de que el flamenquisme i el xulisme són el salt endarrera d'una raça
decrepita que, de més a més no és la nostra; que per divertir-se valen deu mil
vegades més gèneres com les gatades d'en Pitarra, les peces amb música d'en
Morera, l'hermós humorisme barceloní d'en Vilanova els arreglos del francès;
perquè en totes aquestes coses hi ha una gràcia, més alta o més baixa, però que
al capdavall és gràcia europea, gràcia de gent civilitzada; mentres que el
xulisme i el flamenquisme els ulls de la gent civilitzada no els han de poder
sofrir sinó com gràcies i treballs estrambòtics d'una tribu africana d'aquestes
que de vegades se'ls deixa posar unes quantes barraques en un tros de terra per
edificar, i que un entra a veure un cop per curiositat i amb certa llàstima. Diguem que els que s'ho miren amb altres ulls
i ho van a veure sovint perillen de tornar-se com ells. Per això, apartar-los-en, a més d'ésser una
obra patriòtica, és una obra de misericòrdia; anar a moure un escàndol a
qualsevulla de tals representacions, una obra de valor cívic; i el fer la
guerra per tots els medis als empresaris, una veritable obra de caritat. Redimir d'aquests espectacles, en qualsevol forma,
als infeliços que encara hi van de bona fe, és tant o més meritori que ho fou
l'anar a redimir als captius de Marruecos. Pensem que el dia que Catalunya s'hagués
deslliurat del teatre i la premsa de Madrid (i de la d'aquí que encara es fa a
la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada; i
que el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà
lo de menos, i Catalunya formarà part d'Europa.
"La independència de
Catalunya" 1895, (1897?)
Amb un títol tan
contundent com és "La independència de Catalunya", Maragall, que es convertirà en un dels homes més
respectats i influents de la societat catalana de la seva època, proposa
un trencament amb el pensament i la cultura castellana que creu
allunyada de la personalitat catalana i, a més, dóna les claus per tal
d'aconseguir-ho.
El radicalisme que mostra Maragall en aquest
article, tan propi dels primers temps del moviment, s'anà apaivagant amb
posterioritat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada