Els dies previs a una estrena teatral són dies plens de tensions i d'incògnites que relaciono amb el que sento i presento al meu entorn aquests dies previs a la cita del 9N.
A mida que la pressió per l'estrena creix entre els elements artístics, tècnics i de creació d'una producció teatral, ja sigui aquesta d'envergadura professional o de simple teatre amateur, també solen créixer tot tipus de tensions, recels, dubtes, petites desconfiances entre els components de la companyia o grup teatral. No és que s'acabi de trencar l'harmonia ni la relació entre les persones, però en ser la nostra eina de treball un material extremadament sensible, les emocions i la condició humana, aquesta mateixa eina pot dificultar la comunicació clara entre l'elenc, o entre la producció i la part tècnica, o bé els nervis poden presentar algun actor o actriu com un petit dèspota que busca cridar l'atenció quan només intenta traduir un grapat de dubtes i incerteses en el mitja que li permetrà arribar a un públic del qual espera l'aplaudiment, no com a element de vanitat, només, si no com a element restablidor de la confiança i la confirmació de la seva feina.
Els dies immediatament previs a l'estrena, les coses semblen no encaixar; aquell canvi de decorat que no troba la manera de reduir el temps d'execució, aquella música que no arriba mai i que s'haurà d'assajar a darrera hora restant hores de descans, les hores acumulades en avorrits assajos tècnics per resoldre amb paciència infinita la il·luminació de l'espectacle.
Durant aquests dies, creixen individualment les il·lusions personals barrejades probablement amb algun petit somni de grandesa i en paral·lel al temor que significa esmentar la paraula fracàs. La batalla interior de cadascú entre la por al desconegut i l'anhel pel reconeixement, s'acumulen imperceptiblement i ajuden a crear, a vegades, missatges enrarits, potser lleugerament crispats, a vegades excessivament prudents, o excessivament agosarats per a altres. Fins i tot algunes parelles es troben de morros sense saber massa bé perquè.
Però aquestes petites brusquedats, les lleugeres esquerdes amb aparença de trencadisses, els eventuals comentaris fora de lloc, o les amenaces de retirar la paraula per la costura d'un vestit que no aguanta prou, s'esvairan ben aviat un cop passada l'estrena. Tant li fa si l'estrena és un èxit o un fracàs.
Sí l'obra és un fracàs, potser es creuaran algunes acusacions, s'intentaran espolsar algunes responsabilitats i potser algú intenti passar comptes; en general, però, s'adonaran de la gran feina feta i de la necessitat de redreçar immediatament la situació per tal de reparar el que s'hagi pogut fer malament i fer viable, de nou, l'element de subsistència dels propers mesos que entre tothom han creat.
Sí és un èxit, molt més agradable, l'adrenalina es desfermarà superant el que semblaven murs, ara desfent-se com terrossos de sucre i les abraçades, els petons i l'erotisme de l'entusiasme minimitzarà qualsevol efecte negatiu, conseqüència dels malentesos que semblaven insalvables tant sols vint-i-quatre hores abans. Simplement tothom reconeixerà els esforços individuals i col·lectius que els han portat a l'èxit. L'íntim i el social.
Jo, com a director, sempre he procurat deixar un dia de coixí entre el darrer assaig general i el dia de l'estrena. Una mica com habitualment es fa en algunes votacions. Sí, com una mena de jornada de reflexió, però destinada a la desconnexió. Això, com una jornada de desconnexió.
Ho tenim a tocar, - podria dir dirigint-me al ple de la companyia - és al nostre abast i sabem el que volem. Només ens cal un dia de desconnexió, d'allunyament, per retrobar-nos de nou l'endemà amb la força que dona l'entusiasme encomanant-se ràpid com la pólvora. Em sembla que això és el que ens cal de cara al 9N. Com podria dir als actors, actrius, cos tècnic, part creativa, etc, ara ens cal prendre consciència que tot el que havíem de fer ja ho hem fet, tot el que havíem de dir ha estat ben dit. El treball, la responsabilitat de tothom ens ha portat fins aquí. Fins el punt que l'èxit o el fracàs ja han estat decidits i només cal que fem bé el que hem assajat, somniat o anhelat aquests darrers temps. Si tothom fem bé el que hem de fer la funció no fluixejarà per enlloc. Només ens cal, com deia un director estranger a qui vaig fer d'ajudant, saber-nos el paper i procurar no topar amb els mobles. Així doncs, MOLTA MERDA A TOTHOM I BONA ESTRENA
Quico Romeu
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada