Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
La defensa de la ‘unidad de la patria’ actua, en el camp de les forces teòricament progressistes, com el gran mecanisme inhibitori de qualsevol propòsit de reforma
Comencem per la constatació empírica: els
sectors progressistes europeus (mitjans de comunicació, organitzacions, càrrecs
electes, figures intel·lectuals...) s’han mobilitzat més en defensa dels drets
civils i polítics dels catalans independentistes al llarg dels darrers vuit o
deu dies que els sectors progressistes espanyols al llarg dels darrers cinc o
sis anys.
La detenció del president Carles
Puigdemont en territori alemany, el 25 de març, i les altres euroordres contra
diferents membres expatriats del Govern van convertir definitivament la crisi
catalana en un afer internacional. Els efectes han estat immediats. A Alemanya
mateix les esquerres (no només elles, però sobretot elles) no van trigar gens a
manifestar la seva posició, des dels petits grups antifeixistes concentrats
davant la presó de Neumünster fins a Die Linke, que ha qualificat de “vergonya”
l’arrest de Puigdemont. El principal càrrec de govern d’aquest partit, el
president de Turíngia, Bodo Ramelow, recordà a la cancellera Merkel que
l’Alemanya nazi havia lliurat un altre president català, Lluís Companys, a les
urpes assassines de Franco. Entre els opinadors, figures com el reputat
periodista crític Jakob Augstein han escrit (a Spiegel Online )
reclamant asil per a Puigdemont, després d’afirmar que “un polític que lluita
pels seus objectius amb mitjans pacífics no ha d’anar a la presó”.
A Escòcia qui exerceix la fervorosa
defensa legal de la consellera Clara Ponsatí, l’advocat Aamer Anwar, no és només
el rector de la Universitat de Glasgow sinó també un activista pels drets humans
clarament arrenglerat a l’esquerra, impulsor des del 2001 de la Stop the War
Coalition contra les invasions de l’Afganistan i de l’Iraq. A França -país
momentàniament no implicat en l’afer- el líder de La França Insubmisa, Jean-Luc
Mélenchon (quasi 20% dels vots a la primera volta de les presidencials del
2017), s’ha referit a “l’Europa de la policia política contra l’expressió dels
pobles”. El seu rival socialista d’aleshores, Benoît Hamon, encapçala ara el nou
partit Génération.s, que ha acusat Rajoy de “no respectar els fonaments de la
democràcia” i de tenir “presos polítics i exiliats que van ser escollits en unes
eleccions”.
Si la unitat d’Espanya està en risc, el que s’imposa és l’embolcallar-se amb la bandera i el propòsit comú d’esclafar el separatisme
A Portugal, i després que el diputat
socialista Tiago Barbosa Ribeiro qualifiqués els empresonaments
d’independentistes de “vergonya per a Europa”, ha estat tota l’esquerra
parlamentària (PS, Partit Comunista, Bloc d’Esquerra i els Verds) la que ha
aprovat a l’Assemblea de la República una resolució demanant una solució
política que respecti “la voluntat del poble català i la salvaguarda dels drets
socials i els altres drets democràtics dels pobles d’Espanya”. En fi, i sense
exhaurir l’inventari, és rellevant l’article que van publicar l’altre dia
aLe Monde escriptors del renom i del perfil de Roberto Saviano, Erri de
Luca i Daniel Pennac, demanant l’alliberament dels presos polítics
catalans.
I bé, si l’independentisme fos aquell
moviment regressiu, feixistitzant i paraterrorista que l’establishment espanyol
descriu, ¿li seria possible concitar posicionaments com els esmentats? ¿O per
ventura tots aquells polítics, periodistes, partits i escriptors són idiotes, o
estan comprats per l’or separatista? ¿O és que les esquerres
espanyoles, des del PSOE fins a Podem, des de los de la ceja fins als
paladins intel·lectuals de totes les “causes” situades lluny de casa, són més
d’esquerres que les europees, i per això callan y otorgan davant
l’estat d’excepció imposat a Catalunya?
A parer meu, la resposta és una altra, i
és doble. D’una banda, i un cop més, es fa evident que la defensa de la
sagrada unidad de la patria actua, en el camp de les forces teòricament
progressistes, com el gran mecanisme inhibitori de qualsevol propòsit de
reforma, transformació o canvi. Si la unitat d’Espanya -ara els més delicats en
diuen “respecte per la Constitució”- està en risc, allò que s’imposa és el
tancament de files, l’embolcallar-se amb la bandera i el propòsit comú
d’esclafar el separatisme. En un moment així, els escrúpols democràtics, el
respecte minuciós dels drets humans, el rigor jurídic, etcètera, només
destorbarien...
Amb tot, estic disposat a admetre un segon
element, que és la por. Em resulta versemblant que en els rengles socialistes i
podemites, o entre aquells escriptors i artistes que tants cops s’han manifestat
a favor o en contra d’això o d’allò, hi hagi alguna incomoditat davant dels
empresonaments i les demandes d’extradició. Però ¿qui és el guapo que s’arrisca
a ser titllat de traïdor, de còmplice dels enemics de la pàtria, i a perdre
milions de vots, o a sofrir un boicot que li redueixi les vendes de llibres, o
de discos, o de tiquets per als recitals, si depèn del mercat -electoral o
cultural, tant li fa- espanyol?
Així, entre el segrest emocional i el
xantatge tàcit, hem arribat al tristíssim punt on som: al punt en què -amb
algunes honroses excepcions a les quals un dia caldrà retre homenatge-, a
Espanya l’única esquerra audible és l’esquerra de l’“ ¡A por
ellos!”
Font: Esquerres i esquerres (Joan B. Culla) https://www.ara.cat/opinio/joan-b-culla-esquerres_0_1990000981.html
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada