Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
"La unitat és la base i l'escut de l'independentisme, on concentra els seus atacs l'enemic."
El marquès de Sade, a 'La filosofia al tocador'.
Només hem canviat el subjecte. L'esforç és l'important. Quin esforç? El suprem, el de la unitat. El que anima un clamor de la societat, que apunta a un únic objectiu estratègic. Aquest tren només té una estació termini. No pot aturar-se i encara menys retrocedir. Només pot arribar al seu final o descarrilar abans. La unitat, que distribueix i equilibra les càrregues, garanteix l'arribada al punt final.
S'ha dit moltes vegades i és just repetir-ho: la unitat és la base i l'escut de l'independentisme, on concentra els seus atacs l'enemic. Si per fer prevaldre altres consideracions s'abandona l'escut, el mal serà a tot el moviment.
Fins quan?
La política espanyola és un galimaties caracteritzat per la inestabilitat parlamentària, la inoperància de les institucions i el desprestigi del poder judicial. En aquest galimaties es prenen decisions davant la major crisi constitucional del país en dècades. Anomenar a això Estat de dret és jugar inútilment amb la bona fe de la gent mentre tota Europa contempla el descrèdit de la justícia espanyola i coneix la qualitat dels mitjans. El judici europeu continua en la línia de la "llegenda negra" que Borrell s'està esforçant a desmuntar, mentre silencia el clamor dels presos polítics a les presons de l'Estat.
La qüestió és, en efecte, fins quan aguantarà el govern de Sánchez, amb una minoria parlamentària evident, una oposició aferrissada, un aliat tebi que sembla més un semiconductor i un endimoniat problema català que no entén, no sap com resoldre, però sí que sap que amb la violència no perquè és la línia vermella europea.
En aquestes condicions, la situació ideal per al govern, és a dir, per a l'Estat, és la inacció. Mentre les coses continuïn com estan, en l'ordre declaratiu, poden segui així fins la fi dels temps.
Però la pressió del moviment, la referència al mandat de l'1-O, la lluita per l'alliberament dels presos polítics no s'aturen i obliguen la Generalitat a recuperar allò que, de fet, no ha perdut mai, la iniciativa política. El plantejament de noves mesures aproximen el punt de ruptura amb l'Estat.
El realisme obliga a tenir en compte les qüestions polítiques del regne d'Espanya, especialment les que incideixen sobre els assumptes catalans, per exemple, les decisions dels tribunals, els processos, etc, però sense oblidar que aquesta incidència en els assumptes catalans es basa en la força bruta i no en el lliure consentiment dels seus ciutadans, a qui es nega la veu. Per exemple, està molt bé indignar-se amb la desmesura de les peticions fiscals a la causa general contra l'independentisme i també augurar que no es reconeixerà cap decisió que no sigui la lliure absolució. Però també ho està presentar batalla molt abans, demanant no l'absolució dels processats injustament sinó la nul·litat del procediment per ser un acte de persecució política disfressat de farsa judicial.
Per tant, sí, prendre en consideració els avatars del regne veí -una tragicomèdia- però sense perdre de vista l'objectiu estratètic propi, la dinàmica pròpia de la revolució catalana. Tot aixo obliga a actuar com la República independent que, de fet, és Catalunya, sotmesa transitòriament a un altre Estat pel dret d'una conquesta llunyana. En l'exercici d'aquesta sobirania de facto, emparada i sostinguda per la unitat d'acció, es multiplicaran els ocnflictes amb l'Estat a nivells molt diversos. Si tots reconeixen la prevalença de l'acció unida, sense transacció, l'Estat tard o d'hora esgotarà la seva capacitat repressiva i seurà a negociar.
Un esforç més si voleu ser republicans.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada