Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Demanem miracles a la immersió per compensar el que nosaltres no som capaços de fer: el 88% dels catalanoparlants canvien d'idioma davant l'interlocutor de llengua diferent
Pau Vidal
*En Cisco encara té ‘Francisco’ al denaí
perquè no ha trobat mai el moment de baixar a Lleida a canviar-s’ho, però pobre
del que gosi cridar-lo així. De llavors d’en Franco que no ho tolera a ningú. I
als operaris, o als torners del taller del costat amb qui coincideixen a
l’esmorzar, encara menys. Tots li diuen Francés (o ‘sinior Francés’), només
faltaria. Per aquí sí que no hi passa. Ara, segurament és l’única paraula que se
sent en català en aquella nau (a part de quan parla per telèfon). Igual que a
l’Spar, d’ençà que van llogar la Ioana. El castellà pastós i maldestre de la
gent del poble s’hi ha convertit en llengua franca. Però ves com els ha de
parlar, si el que no és moro és de l’est.
*La Mariona és feminista, antifeixista i
antiracista. Té uns pares superguais que sempre dialoguen amb ella, no com els
de la Laieta que són uns cutres autoritaris i maltractadors i no li volen
comprar mòbil. A ella sí, l’hi van regalar pels catorze; l’endemà mateix es va
baixar totes les aplicacions de xarxes: Facebook (ara ja és una mica de vells
però bueno), insta, WhatsApp i Fire Chat. Està hiperconnectada, perquè el món
d’avui és aixís. Tan connectada que, encara que els pares txatxis li mengen
l’orella amb lo de la llengua, ella té els perfils en castellà i, a part d’un
parell de grups de watts (les amigues del cau i els cosins), sempre hi escriu en
castellà. Bueno, i també en anglès, de vegades, per obrir-se al món. Perquè és
clar, en català no m’entendrien res, no? I les llengües serveixen per
comunicar-se, no per aixecar barreres, tia.
*La Laura sempre diu ‘Española!’
ben fort quan a l’estranger li demanen d’on és. No fos cas. El català és la
llengua familiar, en el sentit que amb prou feines la treu de casa. D’ençà que
va fer el màster a la London School i el primer stage a Madrid que es va adonar
que la miraven malament si la parlava en públic. Com si fos una pobreta, una
pagerola. No, amb l’espanyol i l’english vas a tot arreu, i si no se’t nota
l’accent millor. Això no li impedeix, naturalment, ser més catalana que ningú.
‘A mi a catalana no me gana nadie’, és una de les seves frases tòtem.
*L’Ousmane acaba d’aterrar en un pis
d’estudiants i està en fase d’adaptació. Ha passat infantesa i adolescència en
una capital de comarca on la llengua vehicular de la canalla és la del país.
Fins i tot pels fills dels llatinoamericans, que com que tenen la comoditat que
la materna ja els l’entenen, no s’hi esforcen tant. Però ara que ha baixat al
cap i casal li sembla d’haver canviat de planeta: tothom se li adreça en
castellà. Tothom. Que ho porta escrit a la cara? Ell, per si de cas, segueix el
consell del pare: tu ja tindràs prou problemes pel color de la pell, no te’n
busquis més. Així, el català se li ha reduït a idioma dels caps de setmana
(juntament amb el wòlof, el de casa). Fins que deixi de pujar-hi.
*La Sandra està molt orgullosa de ser
catalana. I això que al suburbi de ciment on es van instal·lar els pares en
arribant de Puente Genil això de la catalanitat sonava a marcià. O potser per
això. Va aprofitar el primer any d’infermeria per fer el pas: canvi d’entorn,
canvi d’estatus, canvi de llengua. No pensava continuar essent una mig
inadaptada com aquests palurdos del barri que encara van a la Feria
d’Abril. Abans d’acabar el curs ja el parlava perfectament, hi té traça. Això no
vol dir que hagi arraconat l’idioma de naixença; al contrari, el manté ben fresc
perquè el practica molt: amb la família i amb tots els que també el mantenen.
Perquè això sí que no pot; els catalans no sé, però ella, si li parlen en
castellà, no podria contestar en català. Seria com… no sé, és que senzillament
no podria, no tindria lògica.
*El Robert no és dels que es compliquen la
vida. Té una màxima que li funciona: les coses fàcils. Respon en la llengua que
li parlin. I quan és ell qui ha de disparar primer (al súper, al carrer, a la
botiga de videojocs), en castellà. Així no t’equivoques. I la prova és que no ha
tingut mai cap problema. Ni tan sols amb el Salva, que com que es van conèixer
en castellà, el dia que van descobrir que tots dos eren d’aquí ja se’ls va fer
estrany canviar. I com que els de la colla, els metaleros, són més o
menys meitat i meitat però sempre hi ha algun col·legui que baixa de Santako o
de l’Hospi, pues al final acaben parlant pràcticament sempre en castellà. Les
coses fàcils.
*La Cati ho té clar: en aquesta vida cal
saber quines són les coses importants. De jove va córrer davant dels grisos per
la democràcia, que és una cosa important; de seguida es va apuntar a un partit
d’esquerres, perquè la defensa dels drets socials és important. Quan un parent
que votava la dreta li va donar una empenteta per entrar en un diari (“un dels
importants”), no s’hi va negar, perquè l’estabilitat laboral és una cosa
important. Quan, amb aquell salari tan poc proletari, es va poder comprar el
xalet a l’Empordà ho va fer perquè el benestar de la família és important. Ara
que, jubilada de poc, gaudeix d’una pensió que triplica el sou base, sap que lo
realment important és la salut. I la llengua? Les llengües no són importants, lo
important és que ens entenguem.
*La Remei, tot d’un plegat, s’ha convertit
en tieta. D’ençà que surt a penjar llaços grocs als fanals amb les companyes de
la coral, forma part d’això que als diaris en diuen ‘les tietes del procés’. Qui
els ho havia de dir, a les seves velleses, que tornarien a anar de mani. D’ençà
d’allò de ‘Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia!’ que no protestaven tant.
L’altre dia una neboda seva, una de debò, la va renyar per demanar el cafemllet
en castellà a l’Starbucks, precisament un dia que tornaven de solidaritzar-se
amb els presos. Però ella no n’és capaç. Si veu que el cambrer, pobret, és de
fora… És que és el costum de tota la vida, noia, això vosaltres que sou joves,
però jo ja tinc una edat.
*El Pol encara és petit, però moltes coses
ja les entén perquè és obedient i sempre creu els papes. Sap llegir i una mica
també escriure, i sap què vol dir aquesta bandera amb l’estel que tenen lligada
al balcó, vol dir que ells són catalans de debò, i sort en tenen, d’ells,
aquests xaves de can Fanga, que si no tothom parlaria nyego. També sap
que no ha d’acceptar llaminadures dels senyors que no coneix, però els ha de dir
que no en la llengua del Disney Channel. Amb els desconeguts, sempre en l’idioma
del Disney. Com fan el papa i la mama, sobretot quan baixen a Barcelona, que
allà no t’entén ningú.
*L’Eduard es deia Eduardo, al registre i a
tot arreu. Després va ser l’Edu i finalment l’Eduard. El seu periple
ideològico-identitari no és gaire original: sempre ha orbitat al voltant de
l’esquerra, de nano més àcrata, de jove més catalanista. El que sí que el fa
original és la tenacitat del seu compromís: quan va descobrir que el que no
facis tu no t’ho farà ningú, es va prometre que lluitaria per la llengua. La
seva llengua d’adopció. I parla pràcticament sempre en català, per més que
l’acusin de cerrado i de provincià. En tants anys ha tingut poquíssimes
experiències negatives: algun funcionari, un parell d’empleats, una vegada fins
i tot un senyor del país, que bramava ‘a mi a catalán no me gana nadie!’ Ha
confirmat la sentència d’un amic seu diu que ‘hi ha molt més català ocult que no
ens pensem’. I precisament això és el que el desanima: si pràcticament tothom
l’entén, per què els seus compatriotes l’amaguen? Que no se l’estimen, la
llengua?
Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/un-poble-poruc-deu-radiografies-monobilingues-mail-obert-pau-vidal/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada