Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«En la reacció d'una bona part del sobiranisme, hi veig la nostra debilitat més gran. I és aquesta facilitat d'empassar-se i sucumbir a les campanyes més barroeres del nacionalisme espanyol»
Pere Cardús
La pitjor cosa que podia passar en aquest
país és que un intel·lectual esdevingués president. No vull dir que els
presidents precedents no fossin gent d’intel·lecte clar i privilegiat. Parlo de
la figura de l’intel·lectual que ha estat Quim Torra aquests últims anys.
Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas i Carles Puigdemont eren polítics amb
una carrera més o menys llarga que exigia el càlcul de la paraula pensada per a
un impacte electoral. Tots quatre, amb més llibertat o menys, s’expressaven
sabent que allò que diguessin podia ser utilitzat en contra seu en el combat
gallinaci de la política. Quim Torra, no. La llibertat d’estil amb què ha escrit
el president Torra tot aquest temps que la possibilitat de fer política
institucional era remota no era pensada per a la dialèctica de partit o
repressiva actual.
Entre les files mateixes de
l’independentisme llegeixo reflexions que apunten que això ja ho hauríem pogut
pensar abans. Que hauríem pogut imaginar que passaria. Que es podria haver
evitat amb un altre candidat. I que s’ha donat munició a un unionisme a punt
sempre per al combat més baix de tots. Em sorprèn. Si apliquem aquesta lògica
tan perversa, acabarem tenint a la política una mena d’éssers neutrals, muts,
inexpressius, gestors del políticament correcte, calculadors, productes de
disseny, etc. Hem de demanar-nos si volem que els intel·lectuals de combat
entrin en política i que s’ompli de gent que ha pensat i s’ha atrevit a parlar,
o si tan sols hi volem polítics pre-fabricats que arribin des de les escoles
dels partits amb una trajectòria immaculada, buida i transparent.
De fet, si els cerqueu, no trobareu pas
cap article d’Arrimadas per a fer-li cap retret perquè no n’ha escrit. Tot és
càlcul. Sí que trobareu les aliances del seu partit amb elements i formacions
com Libertas, d’extrema dreta, o la companyia amb què es manifesten pels carrers
de Barcelona tot sovint. D’articles d’intel·lectual amb idees pròpies, no en
trobareu cap ni un. Potser els qui diuen que s’hauria pogut evitar la polèmica
escollint un altre candidat volen que ens governin éssers ‘neutrex’, d’aquests
que podrien servir per a qualsevol partit i moment. Jo no. I, sincerament,
m’estranya d’algunes persones de qui he sentit i llegit comentaris en aquest
sentit.
Aquells que hagin sucumbit a la campanya
de l’espanyolisme, els recomano una cosa: llegir algun dels articles esmentats
al parlament. Però llegir-lo sencer, vull dir. Per exemple, aquest que va servir
a Arrimadas per dir bestieses de l’alçada d’un campanar. És un article que des
del primer paràgraf anuncia que se servirà d’una metàfora inspirada per un
llibre ple de bèsties llegit de petit a casa. I també de bon principi deixa clar
que parla d’aquells que odien la llengua catalana de tal manera que en
persegueixen la desaparició. Per tant, hi parla de lingüicides. Precisament,
descriurà amb aquesta metàfora de les bèsties tot de gent que odia el català de
manera malaltissa.
Si es passa per alt que es tracta d’una
metàfora explicada al principi de l’article i que vol descriure els qui odien i
volen fer desaparèixer el català i, en canvi, es presenta com una descripció
dels qui parlen castellà o que es consideren espanyols, és evident que totes les
frases que vindran a continuació poden semblar escrites per Joseph Goebbels.
Aquesta pràctica també va servir a Miquel Iceta per a retreure l’article sobre
els socialistes d’abans, la raça socialista i el seu ADN. Tret de context i
negligint el sentit metafòric, Iceta va aconseguir donar tota una dimensió
diferent del text de Torra. Amigues i amics, parlem de les pràctiques més
elementals de la manipulació. I em semblava que això ja ho havíem de tenir
superat. Qui encara dubti, que agafi els articles i els llegeixi de la primera
paraula a l’última. O, encara millor, que compri algun dels seus llibres
(recomano Honorables,
Acontravent, 2011) i miri de saber què pensa realment Torra sobre la política,
la societat i la nació.
Algú encara parlarà dels piulets esborrats
i pels quals Torra ha mostrat penediment. Caldria veure quantes persones, en un
moment de mala bava per algun dels molts atacs contra els catalans, no s’han
expressat dient ‘els espanyols això…’ o ‘els espanyols allò…’, en el sentit que
podríem dir ‘Espanya’ o ‘l’estat espanyol’. Com quan algú parla dels
nord-americans per parlar del seu estat o del seu govern, o parla dels
japonesos, dels alemanys, dels suecs o de qui sigui, sense pretendre condemnar
tots i cadascun dels individus d’aquestes comunitats. No cal fer un esforç gaire
gran per veure que Quim Torra no parlava del veí del quart que se sent espanyol.
Com en els articles, Torra no preveia la carrera política ni el combat demagògic
actual. Conec el sentit de la justícia –o la irritació amb les injustícies– que
caracteritza Quim Torra i puc llegir aquells piulets en aquest context.
Abans deia que l’arribada d’un
intel·lectual a la presidència és la pitjor cosa que pot passar (espero que aquí
entenguem el sarcasme) perquè tenim un adversari que, en comptes d’elevar el
debat parlamentari cap a l’excel·lència, el fa baixar fins a les mines més
profundes de la terra. El populisme –que Rob Reimen ens convida a dir-ne
‘feixisme’ per deixar els eufemismes de banda– que gasta l’unionisme consisteix
exactament en això: eliminar tota complexitat i profunditat analítica,
discursiva i de pensament per deixar les idees en la pell i els ossos. Hi ha una
renúncia volguda i meditada a la simplificació, a la batussa, a la
descontextualització, al pim-pam-pum, a refusar el matís, la ironia i qualsevol
element que doni complexitat al llenguatge i al pensament. És en aquest sentit
que em sorprèn que persones que escriuen i que defensen l’ús intel·ligent del
llenguatge es dobleguin davant aquesta ofensiva totalitzadora i
feixistitzant.
Encara diré més. El racisme és tot sovint
en la mirada de qui el denuncia. D’entrada, perquè qui identifica algú que parla
de ‘catalans i espanyols’ com una categoria racial és precisament el racista.
Qui fa referència constantment al lloc d’origen i naixement dels catalans? Qui
pensa que, quan Torra parla dels catalans, no inclou tots els catalans? Per què
estava tan nerviós amb aquest tema Xavier Domènech, que va compartir campanya
electoral amb Pablo Iglesias, qui apel·lava als ‘que tenen pares andalusos o
extremenys’ a fer fora Mas? Qui és que està pendent dels orígens dels catalans
per a treure’n profit? Quan Domènech diu que els immigrants dels seixanta no van
venir per integrar-se sinó per construir Catalunya, qui fa política dels
orígens?
Enmig de tot això, hi ha aquest parany
dialèctic que bona part del sobiranisme s’ha empassat sense ni mastegar, que és
la denúncia del debat identitari. S’han escrit molt bones reflexions sobre això.
Ho han fet sociòlegs, filòsofs, antropòlegs i politòlegs amb precisió, extensió
i mètode científic. Jo tan sols diré que tota política és una qüestió
d’identitat. La política és una gestió constant de les identitats. Identitats
múltiples i de tota mena que ens permeten de viure com a éssers socials. No hi
ha pràcticament res que no sigui matèria morta que quedi exclòs de la
identificació, diferenciació i reconeixement –els tres trets que configuren les
identitats més elementals. Parlar d’identitats és parlar de lluites pel
reconeixement i, per tant, d’ocupació d’un espai propi i de poder. Les
identitats no són estables, estancades i permanents, sinó resultat d’una
evolució constant, una relació i una lluita.
En la reacció d’una bona part del
sobiranisme, hi veig la nostra debilitat més gran. Ja fa un cert temps que
l’observo. I és aquesta facilitat d’empassar-se i sucumbir a les campanyes més
barroeres del nacionalisme espanyol. Aquesta facilitat de ballar la música que
fan sonar. Insisteixo que em sorprèn que això passi en aquests moments. S’han
dit moltes bestieses aquests dies i les ha dites gent que em fa l’efecte que no
han llegit ni els articles ni els llibres, ni han assistit a cap dels centenars
de conferències que ha fet els últims anys. Aquesta és una debilitat que hem de
fer-nos mirar. Com més aviat millor. Aquesta també és una prioritat
republicana.
Font: Quan l’independentisme cau al parany i no se n’adona | VilaWeb:
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada