Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
BEL OLID
«Com estàs?», vaig preguntar-li, i se li van negar els ulls de llàgrimes. «Estic bé», va dir. «De debò». Va dir «estic bé, de debò» amb els ulls plens de llàgrimes, i volia dir «estic alçada, estic lluitant». Acabàvem de llegir poemes per la llibertat d’expressió al Casal Català de Brussel·les i, com que era un dia excepcional i feia un sol impropi de la capital d’Europa, vam passejar fins a un lloc tranquil on dinar amb els altres. Vam parlar de la invisibilització sistemàtica de les preses polítiques i de les exiliades, de com no se les esmenta. De com se les empassa un masculí genèric que es concreta en un masculí molt particular, que exclou tot allò que no són senyors. Vam parlar, sobretot, de com canviar-ho.
El primer pas, el més petit, és dir-ne els noms sempre que es pugui: Meritxell Serret, exiliada a Bèlgica; Anna Gabriel i Marta Rovira, a Suïssa; Clara Ponsatí, a Escòcia; Carme Forcadell i Dolors Bassa, empresonades a Alcalà-Meco. Vet-les aquí.
El següent pas, que costa més, és lluitar per la igualtat. I en part, lluitar per la igualtat és lluitar perquè les militàncies de base siguin més variades. Que no siguin sempre elles les que es queden a casa amb els nens mentre ells fan vida política. Que els companys aprenguin que potser no sempre han de ser els primers a parlar, a les assemblees o a les reunions. Que pensem per què la política és un ambient hostil per a les dones, i ho canviem.
«Estic bé», va dir-me Meritxell Serret fa uns dies. I jo vaig voler entendre: «Mira’m, aprèn de la meva lluita».
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada