Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Serà difícil si la violència continua creixent? Sí. Cal acceptar-la sense més ni més? És clar que no»
Ahir (per diumenge passat, dia 20) un grup
d’ultres va atacar una instal·lació de solidaritat amb els presos que hi havia a
la platja de Canet i va causar cinc ferits, mentre un altre grup, a Brussel·les,
arrancava part del cartell que identifica la delegació de la Generalitat i hi
havia incidents aïllats en més platges. Alhora, el dirigent del PSOE feia unes
declaracions extremadament violentes contra el president Torra i contra tot
l’independentisme, unes declaracions indignants i repulsives.
El nivell de violència dels escamots i els
polítics monàrquics augmenta com més va més, d’una manera ben visible. I això,
evidentment, és el fruit, sobretot, de la seua frustració. Ells van creure que
amb l’aplicació del 155 s’acabaria això que en diuen ‘el problema català’, però
set mesos després constaten que no únicament no s’ha acabat, sinó que la
situació és cada dia més difícil de resoldre d’una manera victoriosa per a
l’estat espanyol. A la considerable resistència popular i institucional, que ha
estat la clau de tot, s’hi afegeix un desprestigi internacional d’Espanya com no
s’havia vist mai i unes derrotes jurídiques a Europa que couen. El bloc del 155
no té full de ruta, no sap què vol fer, improvisa a colps de titulars i si hi
sumem l’existència de límits que, malgrat tot, no poden travessar i l’evident
descomposició del que havia estat fins ara el poder madrileny, el panorama que
veuen des de la Moncloa fa feredat. La guerra oberta entre els tres partits
monàrquics per a veure qui se situa més a l’extrema dreta és, al cap i a la fi,
la constatació definitiva d’un fracàs històric que no saben com resoldre i que
nosaltres hauríem de tenir prou paciència per a apreciar en tota la
magnitud.
Amb un envit de la gravetat del que hi ha
a Catalunya, un estat no pot reaccionar pensant a curt termini i encara menys
pot pensar en termes de derrotar l’oponent. Al punt a què hem arribat a
Catalunya, fins i tot si implantassen una dictadura completa, a tot estirar
aconseguirien contenir-nos un temps i ja veuríem si se’n sortirien. Però
derrotar-nos en cap cas. Sense poder implantar una dictadura completa, això
encara se’ls fa més difícil. I els sondatges semblen demostrar que la percepció
ciutadana a Espanya va en aquesta línia, completament contrària a la dels tres
partits dinàstics. La gent creu que el govern espanyol perd la partida contra
l’independentisme i s’hi palpa el desànim. No us enganyeu amb els escamots:
sempre són els mateixos i són pocs. Si fan tant soroll ara és precisament per
dissimular el descoratjament dels seus en veient la derrota del colp
d’estat.
Una derrota que, aquesta volta, a més,
amenaça de ser definitiva. Perquè si amb la violència no n’hi ha prou per a
imposar-se –i ara com ara no n’hi ha prou–, amb aquestes agressions, amb aquesta
virulència verbal no fan res més sinó barrar qualsevol camí. Practicant la
violència tanquen la possibilitat de la seducció i amb això la bifurcació entre
les dues nacions esdevé cada dia més visible i més completa.
Hi va haver, fa anys, una Espanya que va
convèncer moltíssims catalans com a projecte polític, aquella que es va
articular simbòlicament entorn dels Jocs del 1992. Però ha desaparegut;
curiosament, l’han feta desaparèixer ells mateixos. Jo aleshores ja estava
convençut que els Països Catalans havíem de ser independents i que és impossible
que Espanya ens accepte com som. Però reconec que els independentistes érem una
minoria perquè l’estat espanyol havia sabut convèncer, amb fets, la majoria de
catalans que ser catalans no era incompatible amb el fet de formar part
d’Espanya.
Avui tot aquell esforç, el de fabricar una
Espanya diferent, se n’ha anat aigua avall i d’una manera irrecuperable. Ni el
PSOE, que va ser el valedor d’aquell projecte, ja no se’l creu. I l’estat
espanyol s’encamina així a passos de gegant en una direcció que no pot fer res
més sinó expulsar catalans –i no solament els del Principat–, bascs, gallecs i
qualssevol altres que intenten ser alguna cosa. Sobre aquesta qüestió, en el
darrer CEO s’apunta una tendència molt interessant: si els partits sobiranistes
atrauen gent de tota condició, llengua i origen, els tres partits monàrquics
cada vegada s’arreceren més en el vot ètnic –ells sí. Ells són com més va més
diferents de la societat catalana, més tancats. I així no es pot guanyar mai,
així no ens podran guanyar mai.
Serà difícil si la violència continua
creixent? Sí. Cal acceptar-la sense més ni més? És clar que no. Espere que el
nou conseller d’Interior done ordres concretes per a evitar l’actuació dels
violents i perquè es respecten els drets de tothom. M’agradaria que la gent
continuàs defensant l’espai públic com ho fa, amb fermesa però sense violència.
I reclame que els polítics catalans denuncien sense defallir, ací i fora, tot
això que passa, i això que fan personatges com Pedro Sánchez.
Però, al costat d’això, em sembla que hem
de ser conscients i valorar, més que no ho solem fer, que el sobiranisme
resisteix magníficament i que els treu de polleguera això que fem: plantar cara,
sense perdre la calma. Simplement, per tant, cal mantenir-se com fins ara.
Perquè amb paciència, i deixant que es retraten, anem aconseguint que cada dia
siga més manifest que no hi ha cap projecte espanyol possible que puga
interessar a la majoria dels catalans. Amb la nostra resistència tenaç els
forcem a reduir cada dia més el seu espai polític a l’extrema dreta
ultranacionalista i violenta, allà on avui es troben ja de fet Rivera, Rajoy i
Sánchez. I això serà, és ja, la seua derrota com a projecte, el final espasmòdic
de la seua proposta de nació.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada