Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
No facin cas de les aparences, ERC i Junts per Catalunya tenen un diagnòstic de fons molt semblant, per no dir quasi idèntic, sobre el que va passar a la tardor i el que cal fer a partir d’ara. Allò que els separa no és el diagnòstic, que, insisteixo, és compartit –“paciència, perspectiva i perseverança” són paraules de Puigdemont, no pas de la ponència política d’Esquerra–, allò que els separa és la situació personal dels seus líders: mentre Oriol Junqueras és presoner de l’estat i només pot escriure cartes, Carles Puigdemont manté la seva capacitat d’iniciativa política. Pot reunir els seus diputats, pot ser entrevistat per les ràdios i televisions de tot Europa, pot planificar el desplegament internacional de la causa republicana, i fins i tot segurament podrà governar de facto Catalunya a través d’un president interí que li reconeixerà l’autoritat. Per dir-ho encara més cru: la situació de Junqueras ens entristeix i ens fa sentir absolutament impotents, i la de Puigdemont dóna esperança en el futur i fins i tot proporciona victòries tàctiques, com la doble negativa (belga i alemanya) a extradir per rebel·lió. És possible que, com diuen, Junqueras tornés a triar presó en comptes d’exili si pogués tornar enrere, però ben segur que el seu partit preferiria tenir-lo a Brussel·les o a Ginebra.
Què vol dir diagnòstic compartit? Consciència que molt probablement això va per llarg, i reconeixement que la pròxima vegada que s’intenti assaltar la fortalesa caldrà anar-hi molt més preparat. I que cal centrar-se en això, en preparar-se, cosa que no té res a veure amb tornar a l’autonomisme. Per això tenen un acord de govern des de fa mesos, perquè no tenen cap discrepància estratègica insalvable sobre com continuar avançant. En aquest sentit, la ponència política d’ERC que s’acaba de donar a conèixer no deixa de ser, sense pretendre-ho, un favor que Esquerra li fa a Junts per Catalunya. Un “va, vinga, ja em menjo jo el gripau de dir-ho”. Amb aquesta ponència, ERC tria ser la veu de la consciència de les debilitats del moviment, i li deixa a Junts per Catalunya el paper més agraït, el de ser la consciència de les fortaleses. Probablement és el paper que li escau millor a cadascun, donada la situació dels seus líders. En el curt termini, doncs, les dues forces hegemòniques de l’independentisme competiran menys que mai en clau esquerra/dreta, sinó que a ulls dels electors ho faran en altres eixos diguem-ne més psicològics: realisme/il·lusió, prudència/atreviment, etc. S’ha acabat la cursa de “a veure qui és més independentista” que explica tantes coses de la tardor.
ERC renuncia conscientment a competir pel nucli reescalfat del moviment i se’n va a treballar políticament a les fronteres amb altres forces polítiques, a les zones de contacte, allà on cal matisar més, escoltar més, cedir més. És una estratègia d’alt risc, perquè tu te’n vas a les zones de frontera amb la intenció d’arrossegar els altres cap a tu, però els altres també juguen i pots acabar arrossegat. I també et pot passar que en determinats moments ni la teva pròpia base social entengui el que fas. En qualsevol cas, algú ho ha de fer, i Junts per Catalunya ni sap fer-ho ni pot, perquè podria arribar a entrar en una contradicció greu amb el paper de Puigdemont: ell és la guerrilla, l’esgrima constant amb l’estat, l’àtom descontrolat, el pas endavant permanent. Crec que el President a l’exili li pot estar ben agraït a Esquerra. Ha dit el que ell no pot dir, i farà el que ell no pot fer.
Font: El Món | Alt risc:
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada