Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«La controversialització consisteix a agafar un detall insignificant i suposadament negatiu relacionat amb la persona que desafia el poder i repetir-lo incessantment en l'espai públic»
Fa quatre dècades, si fa no fa,
l’establishment econòmico-militar dels EUA, espantat per la capacitat
creixent dels ciutadans normals i corrents de qüestionar els supòsits dominants
dels debats cívics, va planejar un atac molt sofisticat i nítid contra allò que
Huntington, en el famós informe lliurat a la Comissió Trilateral el 1975
(‘The Crisis of Democracy‘),
anomenava ‘excés de democràcia’.
Igual com fa el ‘Powell Memo‘, un altre text
escrit quatre anys abans per l’advocat de les grans empreses i futur membre del
Tribunal Suprem dels EUA, l’informe del famós politòleg de Harvard mostrava un
reconeixement molt franc del paper essencial de la premsa i els professors
universitaris lliures en la creació d’aquell nou càncer democràtic. I un desig
molt clar de neutralitzar el seu paper com a padrins principals de la nova –i
molt perillosa– onada de democràcia participativa.
Durant les quatre dècades següents, aquest
establishment ha treballat nit i dia, utilitzant tots els recursos a
l’abast, per a atènyer aquella fita. Amb una estratègia que fa servir moltes
eines tàctiques. Hi ha, per exemple, la practica de restringir l’accés de la
premsa a les figures públiques. Això converteix el periodista, la suposada veu
del poble que necessita accés per a fer bé la seva feina, en un personatge com
més va més suplicant davant el poder, subjecte als torcebraços del seu objecte
de desig.
Però, a la llarga, ha estat molt més
important la ‘controversialització’ –el terme ve de Robert Parry–, una tàctica
dissenyada per estrènyer sistemàticament allò que Chomsky ha anomenat ‘el camp
del pensament pensable’.
La controversialització consisteix a
agafar un detall insignificant i suposadament negatiu relacionat amb la persona
que desafia el poder i repetir-lo incessantment en l’espai públic. La idea
principal és, com diem en angles, ‘buidar l’oxigen de la cambra’, ço és, privar
el personatge insurgent de l’oportunitat d’articular la seva agenda de manera
clara i consistent.
Si tot va bé per a
l’establishment, l’insurgent assetjat, posseït d’un desig desesperat
que s’acabi aquella morbositat, farà una confessió publica pels seus peccata
minuta. Però aquest acte públic de remordiment no tindrà gairebé mai
l’efecte desitjat. L’insurgent descobrirà aviat que en compte de rebre
l’absolució imaginada, la seva confessió serà, als ulls de la premsa
corporativista, com un certificat de defunció per a ell i el seu projecte
polític.
El fet increïble de tot això no és tant
que l’establishment continuï utilitzant aquesta tàctica, sinó que les
seves víctimes es prestin al joc amb tanta regularitat. Perquè la clau a l’hora
de combatre aquesta forma de bullying mediàtic està en dues preses de
posició molt senzilles i fàcils d’adoptar.
La primera és no reconèixer mai com a
legítima i operativa la lògica imperant dels assetjadors. Intentar discutir (i
això inclou l’acte de demanar perdó) amb persones imbuïdes d’un desig de
destruir-te a tu i el teu moviment és ratificar implícitament el desequilibri
actual de poders.
La segona cosa requereix la superació de
l’aversió que tenen tants progressistes a admetre, quan s’hi troben, que són
enmig d’una batalla campal on la intimidació és una de les armes més efectives.
I és parlar contínuament, sense reserva, i sense por, dels pecats de l’oponent,
pecats sovint molt més greus però que s’amaguen darrere el fum de la seva
campanya de controversialització.
Em sembla lamentable que encara hi hagi
poques persones en els cercles sobiranistes a Catalunya que entenguin plenament
aquesta dinàmica mediàtica i que adoptin el recurs més efectiu de resoldre-la.
Entre la gent que sembla que ho sap fer, el nom de Mireia Boya em ve
immediatament a la ment. I en l’àmbit internacional l’actuació d’Aamer Anwar,
l’advocat de Clara Ponsatí, ha estat absolutament exemplar.
En vista de tot això, doncs, com havia de
respondre Quim Torra a la ‘controvèrsia’ que s’ha creat amb els seus piulets?
Doncs dient amb tranquil·litat que estaria encantat de parlar-ne, però només en
el context d’una conversa que comencés –és un dels molts exemples possibles– amb
una anàlisi detallada de les amenaces velades de mort que va adreçar contra
Puigdemont el portaveu del PP, Pablo Casado, el dia 7 d’octubre de 2017.
Alguna pregunta més?
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada