Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Josep Fontana, en el seu llibre La formació d’una identitat. Una història de Catalunya,
explica l’episodi succeït el 1333 a la ciutat de València, en el qual
Francesc de Vinatea presenta una queixa a Elionor de Castella, esposa
del comte rei català Alfons III el Benigne. Davant de les queixes
raonades i contundents del jurat en cap de la ciutat, la reina
castellana, “tota irada, plorant, va dir: « Senyor, esto non consentiria el rei don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase a todos
». E lo senyor rei respòs: «Reina, reina, el nostre poble és franc
[lliure] e no és així subjugat com és lo poble de Castella»”. El comte
rei va acabar prenent partit pels ciutadans de València, en contra de la
voluntat refeudalitzant castellana. Més endavant, al mateix llibre,
Fontana ens recorda com Pierre Vilar va assegurar amb encert que és
difícil que a l’Europa dels segles XIII i XIV “es poguessin trobar uns
fenòmens econòmico-polítics tan pròxims als fets nacionals moderns:
llengua, cultura, territori, vida econòmica, formació psíquica,
comunitat de cultura. Les condicions fonamentals de la nació ja són
reunides [a Catalunya] perfectament des del segle XIII”. I encara més
endavant, i citant Santiago Sobrequés, Fontana assenyala com la guerra
civil “catalana del segle XV ens obliga a reflexionar sobre el fet que
les institucions revoltades contra la monarquia (Trastàmara, castellana)
haguessin trobat un suport tan ampli en la població del Principat, en
funció d’una solidaritat col·lectiva basada en la fidelitat a la terra.
Així naixia -va escriure Santiago Sobrequés- el concepte de pàtria, no
solament en l’aspecte territorial, sinó, a més a més, en el jurídic. Els
escrits del Consell del Principat parlen constantment de «la terra», de
«les llibertats de la terra». És l’inici d’un llenguatge que es
repetirà el 1714 i que es mantindrà permanentment com un element de la
identitat dels catalans com a poble”.
Hi ha encara un
element molt important a considerar, que Josep Fontana ataca de cara al
llibre: el fet que en moments fonamentals les classes dirigents
catalanes hagin optat per interessos de classe, més que no pas associats
a la voluntat majoritària del poble i al sentit d’allò que exigia la
fidelitat a “la terra”. Ho diu per exemple parlant literalment de
l’aliança contra natura de les forces socials catalanes que lluitaven
per un programa democratitzador amb els sobirans castellans partidaris
d’un projecte autoritari, d’acord amb la cultura política del seu país
d’origen. A Catalunya, diu Fontana, les disputes per la democràcia no
van ser mai pels principis de govern sinó pel dret a participació. Quan
les capes dirigents catalanes adoptin, en moments de conflicte,
solucions que prioritzin els interessos de classe enfront dels
interessos del país, no faran res més que trair la voluntat majoritària,
i la més convenient a la terra. Ho hem vist aquest darrer any amb les
fugides puntuals d’empreses que, emparades en unes dades ridículament
manipulades, i des d’una mena d’estúpida superioritat moral, fugien per
preservar, deien, els interessos de l’empresa i dels seus clients i
treballadors. El ridícul ha estat espantós quan les dades reals han
confirmat tot el contrari. Les empreses serioses, les pimes, les
multinacionals estrangeres, no només s’han quedat a Catalunya sinó que
n’han arribat de noves. Aquest cop s’hi ha afegit un element nou:
malgrat la fugida, i malgrat les amenaces, el moviment en defensa de les
llibertats de la terra, seguint la terminologia rescatada per Fontana,
ha estat més interclassista i intergeneracional que mai. Això ha
descol·locat els adversaris de la terra, que no podent apel·lar al
sentiment de classe, que no podent referir-se al catalanisme, al
nacionalisme o al sobiranisme com a moviment de part de la societat, han
transformat l’atac polític en insult. La barroeria dolosa de
l’apel·lació al supremacisme ve d’aquí. En el nostre bàndol hauríem
d’haver calibrat millor la nostra força puntual. Que ells pertanyen a la
tradició autoritària, la que és capaç de tot, en nom del més sagrat,
per reprimir el poble, ja ho sabíem. No cal anar a Queipo de Llano. N’hi
ha prou repassant les imatges de l’1-O. El que nosaltres no vam saber
fer és aprofitar el moment. Tranquils. Es tornarà a presentar. Sabem que
no hi ha res més perillós que l’arrogància dels ignorants, que sempre
s’acaba convertint en autoritarisme i violència. La seva arrogància
ignorant els inhabilita per generar un projecte atractiu, democràtic,
culte. Modern. No és supremacisme, estúpid. És un projecte de nació i de
societat lliure alternatiu i millor que el que Espanya ens ofereix.
Així de senzill.
Font: No és supremacisme, estúpid! http://ara.cat/_78947ec8?s=t via @ARAopinio
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada