Si abans d’ahir algú m’hagués preguntat qui o què em semblava que podia representar els Països Catalans, molt probablement no hauria sabut què respondre. A tot estirar hauria arribat a la conclusió que potser les Festes de Sant Joan i el foc del Canigó, o algun altre element de la cultura tradicional d’implantació irregular als territoris. Probablement des del Misteri d’Elx, les diverses Batalles de Moros i Cristians del País Valencià o les Illes, el Cant de la Sibil·la o els Castellers els podríem acceptar com a patrimoni cultural amb el que se’ns pot identificar però que difícilment, algun d’aquests podria representar tots els territoris. Tal vegada, després de donar voltes i voltes, m’hauria decantat per la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada, tot i ser poc coneguda més enllà de determinades elits intel·lectuals o acadèmiques.
Això, però, fins abans d’ahir.
Abans d’ahir vaig assistir al concert del Cor de Cambra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, vinculat a la Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, i ambdues formacions integrades per músics i cantaires provinents de tots els Països Catalans. De Fraga a Maó (#ésMaó, no Mahón) i l’Alguer; i de Salses a Guardamar.
No entraré a valorar l’aspecte artístic doncs no tinc prou coneixements musicals, tot i que puc remetre-us a la opinió escoltada a persones expertes en acabar el concert. La opinió era unànime: havíem escoltat un cor de primeríssim nivell pel que fa a veus, afinació, rigor i professionalitat; també ens havíem trobat davant un cor jove, entusiasta i vital, que no tenia res a envejar, en quant a qualitat i dificultat del repertori, a altres formacions internacionals d’anomenada i que gaudeixen de la protecció de les respectives administracions, o de fundacions, les quals les promocionen.
Al marge de les virtuts pròpies d’un cor de cantaires, jo em vaig deixar enamorar també per altres aspectes tant emocionants i corprenedors com el musical.
Totes i tots els participant lluïen al pit el llaç amb les quatre barres que identifica el moviment de resistència lingüística nascut a les Balears, Enllaçats per la Llengua, i ja present als altres territoris sota l’eslògan d’Enllaçats No Acatem.
El repertori, farcit de composicions dels Països Catalans i de cançons tradicionals, tant mallorquines com de la resta de territoris, exposava amb intel·ligència les arrels, però també el tronc, branques i fulles, que ens són comunes; i amb sensibilitat excel·lent les feia casar amb l’Ave Maria d’Isabella Montanari, o l’impressionant Rèquiem Für Mignon de Schumann.
L’aspecte que em va trasbalsar més, però, no va tenir a veure amb la música.
Amb una breu introducció d’Esteve Narbona, el director, que feu una compromesa referència al genocidi lingüístic que s’executa diàriament a les Illes, el Cor ens oferí l’himne Nacional de Mallorca, La Balanguera. La cançó, recordem que prohibida durant llargues èpoques de la història pel colonialisme espanyol, impactà en el públic. Es va iniciar amb un silenci greu a la sala i, poc a poc, discretament, bona part del públic ens anàrem posant dempeus, en prova de respecte i complicitat. La veritat és que no som un poble massa donat als escarafalls davant els himnes i les senyeres, i tendim tendència a relativitzar-ne les pompes; just el necessari com a reivindicació de les aspiracions nacionals. Però en aquell moment, després d’haver-nos demostrat musicalment que Cor i públic érem una mateixa cosa, La Balanguera, ens uní en un compromís físic i metafísic, molt més que La Muixeranga, himne dels Països Catalans, per exemple. Aquell moment, dret el Cor i dret el públic, va ser un conjur en el qual ens hi vàrem sentir tothom representades i representats.
Per això i des d’aquell moment màgic sento que el Cor de Joves Intèrprets dels Països Catalans, em representa. Em representa culturalment a través de la cultura popular comuna. Però també representa de manera digna la voluntat que tinc per al meu poble. La voluntat d’aixecar-nos, un dia per proclamar, lliures com les veus del Cor i als quatre vents, la nostra voluntat de ser Països Catalans.
Només un però. El poc suport institucional que rep aquesta eina aixecada amb esforç, generositat, rigor i excel·lència. Nascut a Mallorca de mans de Fòrum Musicae i de la seva presidenta Magda González Crespí, aquesta formació i la Orquestra, no rebin cap ajut institucional del govern balear, cosa previsible. Recentment, però, ha vist com les retallades els retiraven la minsa subvenció que rebien del govern de la Generalitat de Catalunya. Tampoc sembla que les grans entitats com Òmnium, poso per exemple, estiguin per la tasca de moure un dit ni que sigui per difondre o promoure les actuacions al Principat d’aquesta impressionant mixtura de talent, sensibilitat, compromís i generositat.
Una llàstima que qui diu que ens representa, no ajudi ni tingui en compte a qui realment em (ens?) representa, almenys segons el meu instint i la meva percepció.
Per cert, el dia 22 d’agost, laltre part del tot, la Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans farà un concert, i ens representarà, a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, on segons diuen va començar tot. Ja friso per escoltar-los!
 |
| Els i les integrants del Cor de les Illes Balears |
Elles i ells si que ens representen i vull que en sabeu els noms.
Cinta Ollé, Neus Ramoneda, Anna Fadda, Ana Isabel Cuéllar, Cristina Llabrés, Irene Mas, Judit Muñoz, Berta Gumí, Marc Guerris, Núria Podeschva, Blanca Martí, Alba Almunia, Quima Farré, Marina Meseguer, Roger Berenguer, Bruno Anguera, Alexeider Pérez, Adrià Santasusagna, Joan Mas, Ferran Mitjans, Biel Mas, Martí Doñate, Andreu Martínez, Miquel Company, Joan Miquel Muñoz, Guifré Canadell, Sergi Martínez, Oriol Elias,
Josep Buforn (piano), Esteve Narbona (director), Magda González (Presidenta de Forum Musicae)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada