A Anna Arqué, Magda Gonzalez Crespí, a la Universitat Catalana d'Estiu i al Cor i Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Caatalans. També, en general, al treball sostingut, l'esforç rigorós i el talent virtuós per damunt de discursos buits i cofois.
País Valencià arruïnat, Balears i Principat en camí...
País Valencià arruïnat, Balears i Principat en camí...
Ens hem de rebel·lar junts! No sé quan pensen adonar-se'n la gent, els polítics, les organitzacions i el moviment independentista en general.
Tenen assumides les "4 províncias", i actuen com si el Principat fos "el territori" quan no és més que una part d'aquest.
Cal obrir el debat de què entenem per Catalunya i què per Països Catalans, de si assumim el nom, quin nom, o no, de si el Principat DE Catalunya és una part o un tot. El com ens organitzem després i la forma d'establir les sobiranies no urgeix ara, però saber a què ens referim quan diem "independència" potser que comencem a ser una mica madurs i ho parlem sense temors.
Al Principat, si bé és cert que ha aguantat com a pogut des del S XIX, i ha fet de pal de paller en ocasions difícils, costa molt no deixar-se portar pel discurs de l'enemic de "El País Valencià i les Illes" estan perduts... deixeu-los a la seva sort. Ara s'està veient que no. Balears lidera amb decisió i força la defensa de la llengua, amb un esprit, força, decisió i capacitat que han sorprès tothom. I doncs què ens pensàvem? I al País Valencià, tal i com sostenen persones com Isabel Clara-Simó, la repressió brutal i mafiosa que els ha caigut a sobre com pluja fina (i pedregada en ocasions), els ha curtit la pell i podem comprovar la força que estan prenent organitzacions de joves combinades amb casals i associacions que fa anys que aguanten com poden el temporal. Potser sí que al PV i a Balears i Pitiüses l'independentisme sigui menys majoritari que al Principat, però aquest també hi està creixent en aquests territoris, i creix amb les coses molt més clares pel que fa als Països Catalans. L'organització política, administrativa, de representació, etc., sabem que serà una qüestió espinosa, difícil i que amb el tipus de polítics que heretarem pot resultar complicada. Però hem d'afrontar la voluntat de si volem ser o no ser. I no n'hi ha més. I aquest debat l'hem d'afrontar les persones que ens entenem i que tenim la voluntat de fer via comú d'una vegada. Acceptar que hem de superar 300 anys d'errors, malentesos, malfiances, estratègies errònies, claudicacions, abandó... però sobretot cal que desmuntem l'estratègia d'un enemic comú que ha fet tot el que ha pogut i més per desunir-nos, i desbaratar els nostres plans. No hem d'arribar a la independència només del Principat com una finalitat en si mateixa per mandra de plantejar-la en tots els territoris. Si, en canvi, que es pot plantejar com una estratègia d'inici, una punta de llança a la qual s'hi sumin la resta de territoris, si és la seva voluntat i oidà ho sigui; fins i tot els més difícils de recuperar com són la Franja, Andorra i la Catalunya Nord.
La meva opció, malgrat totes les dificultats que ens esperen, les incerteses de com i quan cal fer les coses, la meva única opció, repeteixo, són els Països Catalans. Quina és la teva?
2 comentaris :
La meva també, però cal aclarir molt bé com ho fem. Per mi la clau rau en veure els PPCC com una realitat cultural de la que parteix un projecte de construcció nacional que cal anar bastint entre tots.
Estic totalment d'acord amb el comentari. Realitat cultural és la descripció amb què em sento més còmode. Gràcies per comentar.
Publica un comentari a l'entrada