L’endemà de l’11-S
 |
| Jordi Finestres |
Independència! No tinc cap dubte que aquest serà el crit unànime a la propera manifestació el dia 11 de setembre, com no pot ser de cap altra manera. No entenc una diada nacional sense que la gent expressi el màxim anhel d’un poble, que és la llibertat. I tampoc no entenc que el president Mas demani explícitament un crit majoritari a favor del pacte fiscal. No hi ha hagut cap procés d’independència al món on la gent expressi fer realitat mig camí quan estem en disposició d’arribar al final del trajecte.
Jo entenc que tota persona que vol que Catalunya tingui la capacitat de recaptar i gestionar els impostos també vol la independència política. No se’m passa pel cap que tinguem independència econòmica per continuar vinculats a un estat, l’espanyol, que no ha mostrat cap símptoma d’ajudar ni entendre el fet català. Només en èpoques de recuperació democràtica es podria entendre la vella proclama de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” perquè veníem del no-res. Però trenta anys després no fa sentit demanar lleis supeditades a una Constitució espanyola que no ens serveix per res.
El president Mas suposo que vol mostrar a Rajoy que els catalans estem amb ell pel pacte fiscal en la línia del concert econòmic, però el president Mas ja té enquestes i una majoria de votants i diputats que li han donat el vist-i-plau. I vull pensar que també entén que el crit d’independència, clar, altiu, cohesionat, és la millor manera de mostrar a la minoria unionista i escèptica que el poble ja ha dit prou. Que tenim pressa i que l’hora de les metàfores i els fallits viatges a Ítaca no es poden fer sense navegador.
Això no és cap joc i els espanyols utilitzaran totes les seves armes polítiques per asfixiar Catalunya abans que s’iniciï de veritat el procés d’independència, hem d’estar preparats i res millor que fer-ho dient ben clar què pensem i que tenim clar que l’aspiració nacional és absoluta o no és. Però, compte, no n’hi ha prou en una tarda estelada als carrers del país. Perquè l’endemà de la Diada les coses continuaran igual si no es materialitza la voluntat col·lectiva en voluntat política. La independència es demana al carrer, però es proclama al Parlament, que tothom ho tingui clar.
La manifestació de l’11-S ha de ser el tret de sortida de les properes eleccions al Parlament erigides en un referèndum per la independència. Els partits que hi estan a favor ho han de manifestar clarament en el seu programa electoral. Caixa o faixa. És més, els partits amb voluntat de plena sobirania haurien d’articular el mateix text, que palesi clarament la celebració d’un referèndum vinculant que en cas afirmatiu doni pas a la proclamació unilateral d’independència. No hi ha més temps a perdre. Portem tres dècades en un debat cansí i esgotador, crispat i massa decebedor, aguantant massa il·luminats que han fet més mal que bé en un procés que no requereix ni líders ni màrtirs. Senzillament, valentia col·lectiva, rigor i determinació... al carrer, sí, i a les urnes, també.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada