Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
El dinar després del 155. Sovint en la pregunta hi ha la resposta
Dijous 12 de juliol. Rebo un WhatsApp a primera hora del matí. L’amic A m’indica el nom i l’adreça del restaurant. Canvi de plans: aquesta vegada no anirem ni al 7 Portes ni al Local. Ens trobem a les dues del migdia, al centre mateix de Barcelona, just quan fa poques hores que el tribunal alemany de Slesvig-Holstein ha decidit d’acceptar la demanda del jutge Llarena contra el president Carles Puigdemont, però només per un delicte de malversació de fons públics.
Es tracta d’un restaurant molt discret. De fet, és el restaurant d’un hotel. Quan entro, A ja fa cinc minuts que m’espera en una taula rodona prenent una copeta de vi blanc i llegint del diari ARA. Quan em veu s’aixeca immediatament i ens abracem. Fa molt de temps que no ens veiem, i han passat moltes coses. M’assec al seu costat i em pregunta per l’amic B i li dic que no pot venir perquè ja ha marxat de vacances. “Caram, que bé que viu el paio! A veure si fem un altre dinar al setembre i s’hi afegeix”, comenta.
Li pregunto pel canvi de restaurant de darrera hora. Em diu que ha estat la seva secretària qui ha fet la reserva, “i si li hagués dit que reservés taula al 7 Portes hauria sospitat molt. És una persona molt competent i no se li escapa ni una!” M’avisa: “I per això et prohibeixo que diguis també el nom d’aquest restaurant, eh? Perquè llavors “pringarem” tots”, m’assegura amb un somriure. Cap problema, no diré el nom del restaurant. Només dic que és cèntric, que s’hi menja la mar de bé i que vam estar molt tranquils. Ningú al nostre voltant. Discreció màxima.
-Com va això, A? Tot bé?
-Sí, tot bé. Content. I tu, Bernat, com va la vida?
-Molt cansat, quin any, mare de Déu… Per cert, això que la teva secretària reservi el restaurant vol dir que ja estic davant d’un home amb certa influència, oi?
-Ha, ha, ha… Bé, no em puc queixar. Immediatament després de la formació del nou govern em truquen per oferir-me un càrrec de més responsabilitat del que ja tenia. Fixa’t tu, jo que provinc de grupuscles indepes dels anys 80 (i no diguis el nom perquè em descobriràs) resulta que ara estic al govern amb un càrrec que Déu n’hi do! Quins tombs dóna la vida…
-Continues analitzant?
-Sempre, ho porto incorporat en el meu ADN
-I què et diu el teu nas?
-Moltes coses. Ja has vist la decisió dels jutges alemanys, oi? Una bona garrotada al jutge Llarena, el tonto útil de l’Estat. Ara tenen l’excusa perfecta per fer neteja a la judicatura, tal i com va fer Narcís Serra a l’exèrcit espanyol després del cop d’estat del 23 de febrer
-Vols dir que deixaran caure Llarena?
-Ha, ha, ha… Espanya sempre fa el mateix. Un dia un Zarzalejos qualsevol fa un escrit dient que algú com Llarena seria un gran candidat a presidir el govern, i el mateix periodista al cap de pocs dies en fa un altre, d’escrit, dient que “jo ja ho deia, que cauria”. Són tan previsibles…
-Vols dir que…
-Vull dir que en general la mediocritat ho impregna tot, i com deia el teu pare…
-… els mediocres sempre fan mediocritats!
-Exacte! Gran paio, el teu pare, una llàstima que ja no hi sigui… Bé, perdona, no voldria…
-Tranquil, tranquil. Escolta, com ha anat el 155? S’ha notat?
-Psé, sí, s’ha notat, el que passa és que no van tenir temps de fer neteja a fons per culpa d’Europa. Però això ja t’ho explicaré més endavant. Hi havia gent, com “el majordom”, que només anava amenaçant dient que, encara que es formés govern, el 155 podia continuar i ximpleries d’aquest tipus. Pobre majordom, suposo que ben aviat l’enviaran a Europa perquè no emprenyi. Els llibres d’història no el deixaran gaire bé, i si t’he de ser sincer, no m’agradaria estar a la seva pell. Quina pressió, i a sobre dóna suport a Soraya… És més burro que fet encàrrec! Encara que guanyi Soraya ja està marcat, aquí i allà. Quin tio… ha, ha, ha… És el màxim exponent d’allò que en dèiem de la mediocritat
El cambrer, vestit impecable, ens porta les cartes. Ens ho mirem durant una estona i quan ja hem decidit torna per prendre nota: dues amanides de fulles variades amb salmó fumat i vinagreta de mango amb toc de Mòdena, i de segon carn i peix. De moment, anirem fent amb el vi blanc i una ampolla d’aigua freda
Quan marxa el cambrer, continuem:
-Caurà la monarquia?
-Sense cap mena de dubte, i tal i com et vaig dir fa mesos, la nostra generació ho veurà
-I com caurà?
-T’has fixat en tot el que està sortint precisament ara del rei Juan Carlos?
-Tot indica que és l’excomissari Villarejo qui fa moure els informes per advertir a l’Estat que vagi amb compte
-No!
-No què?
-Que no, que no funciona d’aquesta manera
-I doncs?
-Amb Felipe VI apliquen el mateix mètode que amb Rajoy. Fixa’t: primer emmerden el partit, després el tresorer, després diputats, ministres, empresaris… fins que al final la moció de censura és inevitable. Aquí passa el mateix: el cunyat a la presó, la infanta a Suïssa, la Leticia fotent merders un darrera l’altre, i ara el pare esquitxat per tot arreu. Què busca tot això?
-Què?
-Que el rei acabi abdicant. No hi haurà cap partit polític que li digui a Felipe VI que plegui. No, això ningú no ho farà perquè hi hauria el risc de dividir la societat entre monàrquics i republicans, i per això s’ha optat per estrènyer el setge a Felipe VI, fins que al final se li faci tan insuportable la pressió que acabi abdicant
-I llavors?
-Llavors es negociarà amb la família reial una sortida honrosa i… cap a l’estranger falta gent!
-La desgràcia de Felipe VI és el seu discurs del tres d’octubre?
-És una errada monumental, el principi de la fi del seu regnat
-Em sorprèn quan fa poques setmanes, just abans de la inauguració dels Jocs de la Mediterrània, el president Torra demana a Felipe VI que rectifiqui el seu discurs del tres d’octubre i demani perdó a la societat catalana. Era un ultimàtum?
-Sí
-I per què no demana perdó?
-És reconèixer l’error, i no ho pot permetre. És massa orgullós. I a més hi ha una altra cosa que ha passat desapercebuda, i és que el PSOE no li permet, tampoc…
-M’estàs dient que…
-Et dic el que ha passat, res més. Torra li demana que rectifiqui i demani perdó, i Felipe VI no fa ni una cosa ni l’altra, i a sobre el PSOE ho impedeix. Torra llavors trenca tots els lligams amb la monarquia, una decisió molt important que els mitjans de l’Íbex35 passen per alt, però no pas la premsa internacional. La decisió és d’una gran transcendència, és una insubordinació en tota regla. El representant de l’Estat a Catalunya li diu a Felipe VI, el cap de l’Estat, que aquí ja no cal que vingui. Si no pot fer d’àrbitre ja no ens és útil. I pocs dies després apareixen les filtracions que deixen al pare del Felipe com un drap brut, un comissionista i alguna cosa més forta que prefereixo no dir…
-Quan ho vaig escriure a Twitter alguns hiperventilats se’n fotien, d’aquesta decisió del president Torra…
-És que el problema el tenim aquí, amb aquesta minoria que no entén ni d’estratègia política ni el nou llenguatge que s’està usant. Tenim un problema, certament. Mira, et poso un exemple. És una hipòtesi, d’acord?
-D’acord. Digues, digues…
-Les estructures d’estat, estaven a punt o no?
-Ho estaven?
-Si jo et dic que sí hi ha el risc que alguna gent vagi directament a la presó. I t’asseguro que és un risc real. Si et dic que no els hiperventilats ens acusen d’haver anat de “farol” i que hem jugat amb la gent. I ara digues, en un cas així, què hauríem de dir?
-Buf, complicat, company…
-Molts no entenen que estem en una guerra moderna. Nosaltres tenim periodistes que fan la feina; ells, en canvi, només tenen propaganda. La veritat se’ls en refot. I a sobre aquí hem anat amb el lliri a la mà: farem tal cosa, la farem d’aquesta manera, parlarem amb aquest, ens hem reunit amb aquest altre… Doncs bé, tot això s’ha acabat
-Com?
-Hermetisme absolut. Res més a afegir, senyoria! Ha, ha, ha…
Arriba el cambrer amb els dos primers plats. Un cop ha marxat, continuo l’interrogatori:
-Alguna errada del president Torra?
-Dues errades i un encert: no ha de tornar a dir mai més coses com “ja veurem si vaig a la inauguració dels Jocs de la Mediterrània” I tant que hi has d’anar, aquests jocs que no han servit per a res i a sobre han estat un desastre els hem pagat bàsicament nosaltres, els catalans. Per sort, Torra després va corregir. Segona errada: aixecar-se de la conferència del Pedro Morenés allà a Washington. No, no t’has d’aixecar, els has de posar nerviosos amb la teva presència. Si fots el camp es queden sols al terreny de joc i sense el rival
-I quin és l’encert del president Torra?
-El gran encert és, després d’haver advertit Felipe VI que encara hi era a temps, trencar relacions amb la Monarquia. De facto, Catalunya ja camina cap a la República. Potser Espanya tindrà un altre tempo o potser fins i tot acabaran empassant-se la monarquia com a mal menor, però Catalunya ja camina cap a la República
-Què et sembla el debat de llistes úniques o separades de cara a les eleccions municipals?
-Absurd, i tots els informes que tinc damunt la taula ho desaconsellen
-Segur?
-Sobre aquest tema m’hi puc esplaiar una mica. A veure, i deixant de banda Barcelona que menja a part, quin sentit té que ERC, JxCat, Pedecat, CUP o Demòcrates vagin junts? Té alguna lògica? Estem parlant d’eleccions municipals i, per tant, de problemes locals. Mira, com tu saps jo sóc de (…) i mai de la vida, però mai, votaré una llista municipal on hi hagi gent de Convergència perquè van fotre una desgràcia a l’escola del meu fill. En el seu moment la seva incompetència va fer emprenyar bona part de la societat local, va ser un desastre de gestió, i ara em demanes que els voti? Per favor! I jo et parlo d’una qüestió personal, però és que aquestes qüestions personals les tens a totes les ciutats i pobles del país. I afecta a tots (repeteixo: a tots!) els partits
-Però llavors perdrem…
-Qui ho diu això?
-Enquestes, sondejos…
-Ha, ha, ha… Continues llegint els mateixos sondejos que el 21 de desembre deien que guanyarien els partits unionistes per golejada? Escolta Bernat, porto anys analitzant dades, dècades, és la meva feina, i tu mateix has pogut comprovar que m’he equivocat poquet poquet, oi?
-Certament
-Doncs confia en mi. Llistes separades, cadascú que passi el rasclet pel seu municipi, i al final, tenir clar que si convé es pacta per barrar el pas als unionistes. Si cal se signa un compromís públic que no es pactarà mai amb Ciudadanos o PP (o el que quedi del PP), però res d’anar junts, no té cap sentit. Per una banda el nou moviment de Carles Puigdemont, per una altra ERC, a l’extrem la CUP i els Demòcrates en aquells llocs on tinguin possibilitats reals d’obtenir representació. I això sí, que no vagin amb ERC, perquè aquest no és el seu espai
-Va ser una errada que Demòcrates anés amb ERC a les eleccions dels 21 de desembre?
-Prefereixo reservar-me l’opinió, que és també una manera d’opinar
Retiren el primer plat i porten el segon. Per a mi la carn, i el peix per al company A
-Alguns diuen que si anem separats perdrem perquè guanya la llista més votada, en un ajuntament…
-Perdrem? Ai senyor, a veure, algú creu que a les eleccions municipals votarà el 80% de l’electorat? De debò? Si vota el 65% ja farem prou, i no sé per què intueixo que hi ha un sector que continuarà mobilitzat i un altre que, com el de Ciudadanos, es desmobilitzarà
-Per què es desmobilitzarà?
-Tinc totes les dades damunt la taula, i aquestes no enganyen. Saps per què aquest electorat es desmobilitzarà? Doncs perquè el 21 de desembre era el seu moment, o ara o mai. I va ser mai. Per més que votin, per més que es mobilitzin, nosaltres som més i sumem, i ells són menys i no sumen. Així de fàcil. Per tant, quin al·licient té per a algú de Ciudadanos votar a un candidat a l’alcaldia que ni coneix i que a sobre sap que perdrà? Aquesta és la clau, company…
-Poden donar la sorpresa…
-Sí, sí, i tant… (mode irònic). Home, algun ajuntament governaran, com el PP governa a Pontons, però que no es facin moltes il·lusions…
-I el PP?
-El què? (posa la mà a l’orella per escoltar millor)
-Ja m’has sentit…
-El PP, aquell partit que et vaig dir que acabaria com la democràcia cristiana, oi?
-Sí que ho vas dir, és cert!
-Per què no em fas cas mai?
-Sí que te’n faig, i ho saps!!!
-Ho sé, ho sé, és broma. El PP res de res. Continuarà sent un tercer gran partit… a Espanya! I hi ha moltes dades que així ho indiquen: és un partit amb forta implantació al món rural, amb un electorat envellit i amb poca cosa a fer a les grans ciutats. I pel que fa a la seva implantació a Catalunya crec que passarà a ser marginal, com ja ho és a Euskadi. I això és el que fa que Ciudadanos es quedi sense soci. Per tant, ja m’explicaràs quin al·licient pot tenir un votant de Ciudadanos de cara a les properes eleccions, i sobretot quan comencin a sortir carpetes sobre finançament del partit i cosetes d’aquestes…
-N’hi hauran?
-No les has vist?
-No
-Vinga va, no m’enredis… ha, ha, ha!
-Insisteixo: Si els partits sobiranistes no pacten se’n van a l’oposició
-Sí, sempre i quan no s’arribi a un acord previ per fer majoria. Et puc posar centenars d’exemples en què la segona i la tercera força municipal fan majoria absoluta i han pactat. Quin és el problema?
-Si no pacten…
-Per això han de pactar… però no anar junts, que són coses diferents. Ara bé, et diré tres coses més sobre la unitat dels partits. Primera: Barcelona és un cas a part i convé estudiar-lo detingudament. Aquí sí que m’ho he de mirar bé i encara no he tingut temps de fer-ho. Segona: llistes conjuntes a Europa. Recorda que el mateix diumenge que hi ha eleccions municipals també hi ha les europees, i aquí sí -i ho recalco bé: aquí sí!- que les forces sobiranistes han d’anar juntes. I encara et diré més: encapçalades per Carles Puigdemont! Això sí que és una estratègia guanyadora! I, finalment, la tercera: vas llegir l’entrevista al periodista escocès Callum Baird?
-Sí, l’entrevista que va publicar el diari ARA fa uns dies, oi?
-Exactament. Saps què va dir Baird? D’alguna manera deia que a Escòcia comença a sorgir un corrent d’opinió que demana més transversalitat a l’independentisme i emmirallar-se una mica més en el cas català. A Escòcia tots els independentistes estan al Scottish National Party, un partit de centre esquerra. Saps què significa això? Doncs que els que són independentistes de dretes i conservadors no tenen a qui votar, ni els de l’esquerra radical, ni els liberals. Una cosa és tenir un parlament fragmentat en mil partidets, i una altra de molt diferent aglutinar-ho tot en un de sol. Malament les dues coses. I fixa’t què ha passat al Québec… No cometem les mateixes errades. Per sort, el caràcter català, sempre tan individualista, ho evitarà… ha ha, ha! Per una vegada la nostra manera de ser ens juga a favor!
-Va, canvio de tema. Estàs esperançat?
-Espera, per acabar el tema de les municipals vull afegir una cosa. Hi ha partits com Ciudadanos que ho basen tot en la brega i l’enfrontament. Això és una estratègia bona si és per a un curt període de temps. Però el soroll cansa, i arriba un moment que l’electorat desconnecta. Ho dic perquè això està estudiat del dret i del revés. Si Ciudadanos no canvia de discurs la gent se’n cansarà, i part del seu electorat els començarà a abandonar. Desescalar el conflicte, recordes? Aquí t’he de dir que els sobiranistes actuen amb molta intel·ligència, i els altres estan picant l’ham. I el PSOE, a Espanya, els ha deixat completament descol·locats. Repeteixo: són pocs els al·licients per votar Ciudadanos a les municipals aquí a Catalunya
-Queda clar, i torno a la pregunta: estàs esperançat?
(Continuarà demà)
Bernat Deltell. Publicat el dilluns 16 de juliol de 2018
Fonts: El dinar pendent (I) | i (i II) | | Bernat Deltell
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada