Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
És fàcil imaginar-se l’escena. Sala d’un
tribunal. A la banqueta dels acusats, el nostre protagonista. El fiscal l’acusa
d’assassinat. Li pregunta si és soci del Club de Lectors de Novel·la Negra.
L’acusat contesta que sí, encara que no entén la relació entre això i el crim
del qual se l’acusa. I, realment, encara que no hi té res a veure, a la sala
queda flotant la sospita que aquest gust literari podria ser considerat un
indici de proximitat a l’univers del crim. El fiscal li pregunta pels tuits que
ha fet en els darrers mesos, on parla de crims, d’assassinats no resolts,
d’errors monumentals de les estratègies policials, de casos oberts, i li retreu
la seva delectació en els detalls i en la imperícia policial. L’acusat reconeix
l’autoria dels tuits, en què parla de crims perseguits per Maigret, d’escenes
truculentes escrites per Hammett i Chandler. A casa de l’acusat, la policia hi
ha trobat unes llibretes amb anotacions de lectures, plenes de detalls
escabrosos, algunes amb retalls de notícies de crims i unes altres amb noms de
gent del Club i comentaris seus. El fiscal li demana confirmació d’alguns
correus electrònics rebuts enviats per unes associacions internacionals de
lectors de literatura criminal.
El fiscal ha aconseguit crear un clima
teixit per sospites, insinuacions difuses i inferències no verificades, que fan
que l’acusat, de manera versemblant, pugui respondre al perfil del responsable
d’un crim com aquell sobre el qual el fiscal ha bastit el relat acusatori. El
fiscal pregunta a l’acusat on ha estat tal dia, si s’ha reunit amb tal
personatge, si recorda haver assistit a trobades de literatura criminal, posant
l’èmfasi sempre en l’adjectiu 'criminal'. L’acusat ho reconeix tot. Però quan
arriba el tram final de la intervenció del fiscal, quan hauria de provar la
relació de l’acusat amb el crim, el fiscal acaba l’interrogatori, i no pregunta
per cap crim, ni recorda els detalls de l’assassinat, ni parla de cap mort.
Perquè no n’hi ha cap. En realitat, tota l’acusació del fiscal s’ha basat en
sospites, perfectament travades, d’un crim que no s’ha comès. No hi ha, doncs,
cos del delicte. El jutge, estupefacte, li recorda una evidència: sense
assassinat, no hi ha crim. Sense mort, no hi ha delicte. El fiscal no ha pogut
preguntar pel crim, simplement, perquè no n’hi ha cap.
Aquest escàndol de judici, que hauria d’avergonyir qualsevol persona decent, s'hauria d’acabar avui mateix amb l’absolució immediata i la llibertat automàtica dels acusats
No cal ser independentista. Només cal no
ser idiota. Només cal tenir orelles per haver escoltat el que s’ha dit aquestes
setmanes al Suprem i algunes neurones capaces per extreure’n les conseqüències
més elementals. Després de les declaracions dels acusats en la macrocausa contra
l’independentisme, i després de les preguntes del ministeri fiscal i de
l’Advocacia de l’Estat, no s’ha preguntat, ni un sol cop, als acusats, per la
realitat de cap fet que pugui avalar l’acusació de rebel·lió que pesa sobre els
nou presos polítics. Cal recordar que, segons el Codi Penal espanyol, el delicte
de rebel·lió es defineix com un alçament violent i públic (article 472). Ni la
Fiscalia ni l’Advocacia de l’Estat han pogut presentar ni un fet d’alçament
públic ni un fet de violència, i, en conseqüència, no han pogut preguntar ni un
sol cop als acusats per la seva relació amb uns fets, a hores d’ara, inexistents
en la causa.
Però la perversió del sistema judicial
espanyol, a la seu de la màxima instància del sistema, ha permès que s’estengui
una boirosa capa de sospita indiscriminada sobre uns acusats, dos dels quals
avui fa 500 dies que estan empresonats, als quals no s’ha pogut relacionar, fins
ara, quan se suposa que les acusacions havien d’haver confrontat fets ocorreguts
amb la participació dels acusats, amb cap delicte de rebel·lió realment
existent.
La situació és realment grotesca i és, per
dir-ho suau, un escàndol per a la intel·ligència, fins i tot per a la d’un jutge
del Tribunal Suprem. Hannah Arendt, la més important pensadora política del
segle XX, va escriure l’any 1963: “La màxima principal de tots els sistemes
jurídics civilitzats, que la càrrega de la prova ha de recaure sempre sobre
l’acusador, té el seu origen en la idea que només el delicte pot ser provat de
manera irrefutable. Al contrari, la innocència, en la mesura que és alguna cosa
més que ‘no culpabilitat’, no pot ser provada, sinó que ha de ser acceptada”.
Això sustenta el que, en la versió popular, es tradueix habitualment en el
principi segons el qual “tothom és innocent fins que no es demostra el
contrari”. Aquest és l’escàndol que aquests dies està tenint lloc al Suprem: no
és que no s’hagi pogut provar l’acusació de manera irrefutable, és que la
Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, simplement, 'no han preguntat per cap
delicte'. Sense alçament ni violència, no hi ha rebel·lió. De la mateixa manera
que sense crim no hi ha assassinat i que sense delicte no hi ha culpable. I si
no hi ha prova del delicte, no hi ha prova de culpabilitat. Aquest escàndol de
judici, que hauria d’avergonyir qualsevol persona decent, s'hauria d’acabar avui
mateix amb l’absolució immediata i la llibertat automàtica dels acusats. Avui
mateix. Qualsevol altra opció és intolerable. Que vol dir que no pot ser
tolerada.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada