traducció - translate - traducción

14.3.19

Estratègia d’estat | Josep-Lluís Carod-Rovira

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de la mentida com a estratègia d'estat

Josep-Lluís Carod-Rovira

El judici als polítics independentistes que té lloc al Tribunal Suprem d’Espanya, a Madrid, s’ha convertit en un gran espill públic on mirar-nos  nosaltres mateixos i en el qual observar els altres, l’estat. Dia rere dia hem pogut descobrir-hi, constatar-hi, confirmar-hi, les nostres grandeses i misèries, les nostres fortaleses i febleses, el nostre coratge col·lectiu i les nostres pors personals, els esguards immediats i les mirades llargues, els dubtes i les certeses, les intencions i les conviccions. També hem pogut veure-hi manifestades les estratègies per a un estat propi, català, però no crec que desveli cap secret si afirmo que, en canvi, no hem pogut detectar-hi, per la banda independentista, una estratègia d’estat, una actitud general, compartida i manifestada, no sols amb voluntat d’estat, sinó, sobretot, amb sentit d’estat. Les manifestacions digníssimes han conviscut amb alguns gestos innecessaris i incomprensibles que no feien altra cosa que deixar al descobert l’absència d’una estratègia d’estat comuna, expressada en el fons, però també en les formes. És la realitat que tenim davant dels ulls i que es fa present també en l’estratègia electoral dels partits polítics i dels moviments socials.


Contràriament, per la part acusadora, sí que hi ha una estratègia d’estat, des del primer moment, a despit de certes vacil·lacions. Per tal d’establir en l’opinió pública una imatge determinada d’allò que succeïa a Catalunya, es començà mentint i s’ha continuat mentint fins al dia d’avui. El procés d’emancipació nacional, en la fase iniciada els darrers anys, s’ha caracteritzat en tot moment per un protagonisme de masses i no per cap grup aïllat d’avantguarda. Es tracta d’un protagonisme intergeneracional, festiu, sovint familiar, i, en tots els casos, pacífic, procediment aquest que ha esdevingut un dels senyals d’identitat de l’independentisme català davant del món.
 
Però com que la resistència pacífica i l’acció democràtica són just el contrari de la violència i susciten, a més, simpaties i complicitats socials àmplies, van haver de recórrer a la construcció d’un relat fals que desvirtués el caràcter real de la reivindicació política per tal de suscitar-hi, enfront, una actitud de rebuig. Amb l’objectiu de vestir amb un format violent l’acció independentista, es va forçar la interpretació d’algunes lleis, s’exageraren aspectes menors, es prepararen fins i tot paranys d’un simplisme paorós i es construí una realitat que mai no va existir. I aquesta passà a ser la versió oficial d’allò que va succeir a Catalunya el setembre i l’octubre de 2017.



Posades en circulació paraules i expressions del tipus “rebel·lió”, “sedició”, “tumult”, “violència”, al costat d’altres com ara “cop d’estat” o bé “colpistes”, tot s’ha bastit després per tal d’aconseguir de fer veure que allò que va succeir encaixava, necessàriament, amb l’acusació que expressaven els mots esmentats. Afirmacions com ara “el soroll característic d’un tumult”  -quin és aquest soroll, per cert?-, en la veu de la secretària judicial, M. del Toro, en constitueix un exemple magnífic i no pas casual o gratuït. Introduint en la declaració el mot “tumult” i no un altre, per referir-se a la concentració de milers de persones a la Rambla de Catalunya, ja queda clar que la finalitat és inculpar els acusats en un delicte greu que incorpora, necessàriament, el concepte “tumult”.  

La mentida ha estat present en tot moment i ha constituït el fonament central de l’estratègia d’estat, en forma d’exageració, manipulació o falsedat absoluta, amb l’única finalitat de poder acusar l’independentisme, en la persona dels seus líders polítics i socials, d’unes pràctiques violentes que mai no van existir. Però aquesta és, justament, l’expressió màxima de la feblesa de l’estat, atès que ha de recórrer a atrinxerar-se amb els seus arguments, rere el parapet únic d’una realitat inventada. Quan un estat, en comptes de basar-se en formulacions i propostes polítiques, ha de recórrer a la mentida com a estratègia principal, instal·lat en la teoria de la rebel·lió, per tal de retenir una part del territori que vol deixar de formar-ne part, no tinc cap dubte que aquest estat, en la seva configuració actual, ha signat ja la seva acta de defunció, per més que aquesta encara trigui a fer-se efectiva.


Font: https://www.naciodigital.cat/opinio/19286/estrategia/estat

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

Cap comentari :