Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«N'hi ha prou amb anar repetint 'som una República'? No, és clar que no. Però la vam declarar, oi?»
Jordi Cabré
“It takes a leap of faith”, cantava en Bruce. Una mica de fe, per favor. Quan vas per la vida dient “no hi ha res a fer” o “la realitat és com és”, es compleix exactament això: que la realitat s’imposa. Vam tenir tot un govern de la Generalitat republicana a l’exili, durant 40 anys, “mantenint el relat” d’una institució d’autogovern nacional, que és el mateix que anar-nos repetint “som una nació”. I si no ens ho haguéssim anat repetint durant anys i anys, ara mateix la “realitat” i “la llei” (cap llei del món no ens reconeix com a nació) haurien acabat marcant el nostre imaginari. Em sembla d’una obvietat total.
Vol dir això que n’hi ha prou amb anar repetint “som una República”? No, és clar que no. Però la vam declarar, oi? I en seu parlamentària, oi? Que no fos inscrita al DOGC o que no s’hagi fet efectiva són fets reals, sí, i lamentables, però el cas és que es va declarar i que ens ho repetim massa poc. Vam declarar la independència de Catalunya, sí senyors, amb raó o sense, amb reconeixements o sense, i això vol dir que vam declarar una explícita voluntat de divorci. De la mateixa manera, quan l’Estat va repetint que és “una democràcia europea”, intenta crear un relat o un imaginari que en gran part dels països del món ja cola molt poc. Però ho diuen: creen. Desitgen. Tenen certa fe. Tenen una idea. No ho fien tot a “la realitat”, que saben que és molt diferent: que Espanya s’esmicola i que ja no hi ha pacte del 78 que ho arregli.
Vol dir això que n’hi ha prou amb anar repetint “som una República”? No, és clar que no. Però la vam declarar, oi? I en seu parlamentària, oi? Que no fos inscrita al DOGC o que no s’hagi fet efectiva són fets reals, sí, i lamentables, però el cas és que es va declarar i que ens ho repetim massa poc. Vam declarar la independència de Catalunya, sí senyors, amb raó o sense, amb reconeixements o sense, i això vol dir que vam declarar una explícita voluntat de divorci. De la mateixa manera, quan l’Estat va repetint que és “una democràcia europea”, intenta crear un relat o un imaginari que en gran part dels països del món ja cola molt poc. Però ho diuen: creen. Desitgen. Tenen certa fe. Tenen una idea. No ho fien tot a “la realitat”, que saben que és molt diferent: que Espanya s’esmicola i que ja no hi ha pacte del 78 que ho arregli.
La realitat té molt poc mèrit: ens ve donada. Aquest ordinador, aquesta taula, aquest cel, aquest sostre. És molt més interessant saber què voldríem que fos, què volem que sigui Catalunya, i d’aquí la importància del referèndum de l’1 d’octubre: volíem decidir què volem ser, no “mirar la forma legal en què això sigui possible dins de l’ordre vigent”. Això, en tot cas, ve després. O en tot cas no pot venir tot sol, de forma castrada, sense escoltar la voluntat explícita de la gent. Per tant, sí a considerar passada una pantalla fonamental: vam celebrar el referèndum i vam declarar la independència, i tota la resta és saber com fem servir aquestes dues veritats com temples per a materialitzar la seva expressió. Si en canvi ens anem repetint “no és possible”, “la llei no ho permet”, “no ens deixaran mai” o “la realitat diu una altra cosa”, acabarem configurant un país on en efecte la realitat dirà una altra cosa.
En el fons, tot està a les nostres mans. I en el fons, per tant. No ho hem fet tan i tan malament.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada