Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Carta de Jordi Cuixart des de la presó de Soto del Real, en què parla de Salvador Puig Antich, l'inventari de la seva cel·la, l'empresonament i l'assassinat injust
Obriu escoles i tancareu
presonsConcepción Arenal
Sóc molt conscient que, malgrat que siguem
víctimes d’un estat repressor i d’un captiveri tan injust com injustificat, els
nou presos polítics catalans ens trobem en unes condicions infinitament millors
que qualsevol pres polític de l’època franquista, per més ‘privilegiada’ que fos
la seva situació entre reixes. Com també tinc sempre present que, dels centenars
de milers de presos polítics i de consciència que hi ha arreu del planeta,
nosaltres formem part d’una minoria que podríem dir-ne ‘afortunada’. La nostra
reclusió és en uns espais mínimament saludables i amb la integritat física
garantida, i això, tot i que òbviament no hauria de ser una excepció ni
justifica cap persecució per raons d’ideologia, sexe o religió, no és un fet
gens menor.
Quan he llegit l’article de la Tina
Vallès, l’Inventari de la cel·la 443
que en Pablo La Parra Pérez va fer públic, he sentit una sacsejada per tot el
cos. Per un costat, perquè malgrat els 45 anys de diferència, la llista és
perfectament vigent (i m’atreviria a dir que gairebé idèntica a la dels 12.962
presos que hi ha avui als Països Catalans), però sobretot perquè he sentit molta
frustració en visualitzar el funcionari de torn de la Model remenant entre les
pertinences d’en Salvador Puig Antich després del seu assassinat. Com bé
escrius, Tina, jo també li demanaria que fes el favor de deixar-ho tot tal com
està, tal com ell ho va deixar, i poder creure, per uns moments, que aquell
malson no va succeir mai.
També he tingut la sensació com si algú
entrés a la cel·la des d’on escric ara mateix aquest article, però sense que jo
hi fos, i ho comencés a remenar tot. De fet, quan fan els escorcolls per algun
incident, la situació s’hi assembla, però la gran diferència és que hi ets
present. Però, segurament, la meva indignació és, sobretot, perquè el crim
contra en Puig Antich continuarà fent que em rebel·li per sempre més i de dalt a
baix, fins als darrers dies de la meva vida.
Van matar en Puig Antich quan jo encara no
havia nascut. Un dels meus pares polítics, el Josep Ventura de Santa Perpètua de
Mogoda, me’n parlava quan era un adolescent. Ho feia amb una barreja de tendresa
i ràbia. L’Elisenda, la petita de les seves filles i una molt bona amiga meva,
va néixer aquell 1974 i alguns cops m’havia explicat la impotència de celebrar
una nova vida al mateix temps que l’estat (de nou, en nom de la justícia) havia
decidit de posar fi vilment a la d’en Puig Antich.
El dia que en Quico Pi de la Serra va
actuar als Lledoners, un pres amb molts anys de pati a sobre em va venir a
trobar al final de l’actuació. Sense cap preàmbul, em va començar a parlar d’en
Puig Antich, i ple d’entusiasme m’explicava que no l’havia conegut, però que
havia estat a la garjola amb gent que el va conèixer. Desconec per què me’n va
parlar a mi, però només el vaig saber correspondre amb una abraçada de germà. I
és que continuo plenament convençut que la millor presó és i serà sempre la que
està tancada, perquè l’existència d’un sol centre penitenciari allà on sigui
representarà sempre un fracàs per a la humanitat.
Explica la Tina que els llibres i els
objectes són la fortuna d’en Salvador, i aquest és un dels grans aprenentatges
de l’empresonament. Com diu Thoreau, ‘algú és ric en proporció a la quantitat de
coses de les quals pot prescindir’, perquè quan desapareixem, quan marxem, no
ens podem endur res amb nosaltres. Per això és important no oblidar que la
felicitat té molt a veure amb saber escoltar-se a un mateix. Massa sovint
desaprenem que la por és l’únic enemic a batre.
Salvador, entre els objectes de la llista
de l’inventari de la cel·la 443, hi ha un mocador i desitjo amb totes les forces
del meu cor que fos per a tu com el mocador groc de la Txell que tinc sota el
coixí. I desitjo encara amb més força que el tacte suau i el confort de saber-te
acompanyat per la teva estimada et permetés de marxar amb tanta pau com fos
possible i amb la consciència ben tranquil·la, amb l’esperança infinita que res,
absolutament res, del que ens passa a la vida no és mai en va. Salvador,
company, la lluita continua!
Jordi
CuixartPresident d’Òmnium Cultural
Cel·la 112 del Centro Penitenciario de Soto del Real – Madrid V
24 de març del 2019 – 523 dies a la presó
Cel·la 112 del Centro Penitenciario de Soto del Real – Madrid V
24 de març del 2019 – 523 dies a la presó
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada