El català, “llengua de França” - Alà Baylac Ferrer

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El director de l’OPLC, Pierre Lissot, intervé en el 38è col·loqui de la Flarep ABF.

 

26 d'octubre

Des de fa 38 anys, l’Aplec, Associació per a l’Ensenyament del Català, de Perpinyà forma part de la Flarep, Fédération pour les Langues Régionales dans l’Enseignement Public (www.flarep.com), que reagrupa entitats d’una dotzena de llengües. Hi són representades l’alsacià/alemany, el basc, el bretó, el crioll de l’illa de la Reunió, el flamenc occidental, el francoprovençal/savoiard, el galó, el picard, l’occità, i el català, doncs. A les quals, cal afegir-hi les “llengües de Guaiana” (crioll guaianès i una dotzena de llengües ameríndies). L’objectiu de l’entitat és ajuntar actuacions, informacions i pràctiques per desenvolupar l’ensenyament de (i en) llengua “regional” en el si del sistema públic d’educació, fet que significa lluitar, en clau “federal”, contra la maquinària estatalonacional francesa, que té com a ADN jurídic “aniquilar els patuesos i universalitzar l’ús de la llengua francesa”, tal com defineix el report de Grégoire (1794), el primer informe de política lingüística de la França contemporània.

La Flarep reunia el 20 d’octubre a Flandes el seu 38è col·loqui per fer balanç de la situació. Segons les dades, l’ensenyament bilingüe i immersiu a França té uns 112. 000 alumnes, el 75% en l’ensenyament públic. Aquests ensenyaments viuen un cert estancament, més ben dit, un fre per part de les autoritats educatives. Tot i això, es noten dinàmiques positives, tant pel creixement constant del nombre d’escoles bilingües i immersives al País Basc (nord) com per l’empenta nova (incipient per a alguns) que representa la creació i potenciació d’oficines públiques de llengua, eines de política lingüística impulsades per regions i departaments. Al País Basc (nord), que fa de model exemplar, el 43% dels alumnes reben l’ensenyament en basc (bilingüisme o immersió), dos terços de les escoles i tots els instituts ho proposen, i el 30% d’escoles maternals públiques (3-6 anys) tenen línies immersives.

El català és sempre present en aqueixes trobades interlingüístiques (delegació i ponents de l’Aplec, de la Universitat de Perpinyà i de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana). Lògicament, com una de les “llengües de França”, segons la terminologia dels ministeris d’Educació i Cultura. Pertànyer a les més de 75 llengües “de França” és una dimensió no sempre prou valorada, i insuficientment aprofitada pels actors de la catalanofonia, que podrien guanyar en eficàcia fent més costat als nord-catalans. L’ensenyament bilingüe i immersiu nord-català té uns 3.500 alumnes (el 8%), uns 5.000 si hi afegim els efectius del secundari. Amb tots els alumnes que estudien el català com a assignatura, a l’escola primària arribem a uns 13. 500 alumnes (l’Aplec fa classe a uns 10. 000 alumnes). Lluny encara del resultat dels bascos, i de l’objectiu fixat per l’OPLC i l’Aplec abans de 10 anys: “El català, a tot arreu i per a tothom.” Una col·laboració més efectiva entre Política Lingüística de la Generalitat i les entitats i institucions nord-catalanes (l’OPLC, l’Aplec i les administracions) serà clau per atènyer aquests objectius.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El català, “llengua de França” - Alà Baylac Ferrer

Un poeta per tornar a unir el Rosselló i Catalunya - Eva Vàzquez

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Miquela Valls i Eusebi Ayensa, al mig, a Casesnoves, el mes passat, presentant la ruta literària J.S. Pons JOAN LLUÍS VALLS.

El 2019, l’hel·lenista Eusebi Ayensa va fer una cosa estranyíssima: va agafar tots els poemes catalans de Josep Sebastià Pons (Illa, 1886-1962), inclosos els d’arxiu i les primeres versions, a més de les anotacions dels dietaris i els quaderns de treball, i va publicar-ne l’edició completa a la Ela Geminada. Eren més de mil pàgines d’una obra que, en aquest costat de la ratlla, van despertar quasi a parts iguals entusiasme i vergonya. Com era possible haver ignorat durant tant de temps aquell poeta rossellonès que ens cridava en la nostra llengua, com si no hagués existit el Tractat dels Pirineus? Ho feia, a més, amb una poesia prístina, delicada, emotiva i propera, gens complicada, que el filòleg Pep Vila, a l’epíleg, comparava amb una “heura arrapada entre les ruïnes”.

Aquella raresa, que podia no haver estat més que això, una excepció, acaba de tenir continuïtat amb la creació de la Ruta Literària Josep Sebastià Pons, que es va presentar el cap de setmana del 21 i 22 de setembre a l’Illa, el poble natal de l’escriptor, amb l’edició de la guia corresponent, publicada per Cal·lígraf en un volum bilingüe, en català i francès, a cura del mateix Ayensa i de la mestra perpinyanesa Miquela Valls. Va ser un acte bonic: el dissabte dia 21, de bon matí, hi va haver recepció a l’ajuntament, amb parlaments de l’alcalde de la vila del Tet, del crític Sam Abrams, que va defensar Pons com un poeta europeu i no pas local, i del filòleg Pep Vila, i a la tarda tota la comitiva es va aplegar a Serrabona, on dos rapsodes van dir alguns dels poemes de Pons amb l’inconfusible accent rossellonès i el cantautor nord-català Pere Figueres va interpretar-ne d’altres que ha musicat. “Feia impressió veure tanta gent allà reunida, enmig dels Aspres, en aquella església romànica solitària, amb els seus preciosos arcs de marbre rosa, homenatjant un poeta que, per orígens burgesos, s’havia format en francès i va descobrir la seva veu genuïna escoltant les minyones pageses com parlaven en català”, comenta Ayensa, que recorda que els Pons havien de remuntar-se fins a prop de quinze generacions per trobar alguna arrel del sud català, concretament a Girona. La majoria dels acompanyants en l’expedició per presentar la ruta i la guia parlaven només en francès entre ells, com els components de l’Estudiantina d’Illa, que l’endemà van cantar en un català impecable els goigs de Sant Maurici, que Pons havia escrit de molt jove, durant l’aplec anual a l’ermita. Fins i tot van acabar cantant Els Segadors. I, en acabat, van tornar al francès. “El Rosselló és com una pàtria perduda”, diu Ayensa, perquè ja gairebé ningú no hi parla, en la llengua dels avantpassats, però és que els catalans del sud tampoc tenim tirada al Rosselló, com si la frontera física hagués estat suplantada per una de mental, molt més dura d’abatre. “Un dels mèrits de Pons és que va superar aquesta barrera, i el principal problema és que els altres no ho hem entès”, continua Ayensa, que anuncia altres presentacions més de la guia, que confia que afavoreixi “un turisme literari transfronterer”, a Sureda, Perpinyà, Figueres, Ripoll i el Port de la Selva, municipi on va fer estades convidat pel seu amic Tomàs Garcés, responsable de la primera antologia de la seva poesia, el 1976.

Josep Sebastià Pons és un poeta incomprès, doncs, a una banda i a l’altra, perquè ningú no se’l fa seu, tot i que parla per tots. A la Catalunya del Nord, on arrasa Marianne Le Pen gràcies, en part, a “la bona feina de l’Estat francès, que ha desprestigiat durant dècades el català”, com observa Ayensa recordant la campanya ominosa del “Sigues net, parla francès”, Pons és un escriptor (i, a més, bon pintor) estimat però estrany. Al sud, el veuen també amb afecte, però igualment “dels altres”. Al contrari, els seus referents eren d’aquí, Joan Maragall i Carles Riba, sobretot, diu Ayensa, que confia donar-lo a conèixer amb aquesta guia alhora turística, literària, musical i, més encara, d’un elemental sentit comú.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Un poeta per tornar a unir el Rosselló i Catalunya - Eva Vàzquez