Tot i que encara no se l'hi podia considerar, l'home es sentia vell i cansat. Molt cansat.
Mirà el paisatge que l'envoltava aliè als seus pensaments. Els arbres es movien amb harmonia empesos pel ventijol i variaven els colors intensos del verd com criatures que s'acaronessin les unes amb les altres. Feia ben poc la simple visió d'aquest joc íntim amb la natura l'hagués commogut d'una manera ben diferent.
Escoltà la remor infinita de les ones besant lànguidament la sorra de la platja i tancà els ulls.
Veus de nens, companys d'escola, s'escamparen com un eco llunyà per les roques que envoltaven la cala encara salvatge i verge.
Ulls clucs recorregué tots i cadascun del racons que a través dels anys havia fixat en el seu record.
S'hi representà a si mateix en diversos moments que l'havia estimat.
Sempre nu, ara amb algun company d'aventures i vacances adormides anys enrere; ara amb una noia de cabells rinxolats que, rossos, brillaven sota d'un sol aclaparador. També hi dibuixà la irrealitat de somnis i desitjos fets d'escalfor de la sorra sota els peus nus, seguint el ritme d'un vals que l'hi semblà percebre provenint dels arbres... un, dos, tres, un, dos, tres...
S'estremí i els ulls se li ompliren de llàgrimes quan un glop punyent i calent se li enfilà per la gola, per recordar-li, un cop més, el fracàs dels somnis.
Obrí els ulls i la cala encara era allí. Com l'antic dinosaure pel qual no passa el temps doncs ell mateix és el temps. Mirà el blau turquesa del mar i la barreja del verd i el rogenc de la terra acumulada aquí i allà entre les roques.
Comprengué que el moment havia arribat.
Remullà els peus a l'aigua assaborint el plaer que sempre l'hi havia provocat el moviment fresc de les ones en topar amb la seva pell. Es posà els pantalons conscient de cada moviment, doncs volia retenir-los. Fixà el frec de la tela amb restes de sorra, l'ajust a la seva cintura i l'aire càlid que quedava a l'interior de la roba. Es passà la samarreta pel cap i féu una darrera mirada a l'horitzó, sostinguda i àvida, desitjant haver pogut conquerir algun dia aquella línia precisa que separava els dos blaus.
Prengué les avarques en una mà, com havia fet sempre, es girà d'esquena al mar i mai més no tornà a mirar-lo. Quan arribà al final de la sorra, on algunes plantes i pedres marquen l'inici del camí de retorn, aixecà una mà en senyal de comiat de tot el que quedava enrere, i reprengué, cap cot, el camí de retorn.
Allí quedarien presoners per sempre els sons de la infància, la llum alegre de la joventut, els sotracs del cor en l'amor i les esgarrifances dels somnis.
Poc a poc el camí s'ofegava entre les parets rocalloses que delimitaven el barranc per on discorria el camí que el portava, de nou, cap a la realitat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada