Aclarim-nos: la frase sí que hauria hagut de ser polèmica, sí que hauria pogut ser titllada de racista, perillosa, excloent i repugnant si Partal hagués dit que no tots els habitants de la comunitat autònoma de Catalunya poden ser catalans, o que no tenen dret a ser catalans. No va dir això, però. En realitat, Partal va dir una obvietat, va apuntar a un fet objectiu i comprovable, que és que hi ha ciutadans de Catalunya que no se senten catalans, que no es consideren catalans i que no volen ser percebuts ni considerats catalans. En totes les enquestes sobre identitat i adscripció nacional que s’han publicat al llarg de les últimes dècades, en absolutament totes, hi ha sempre un percentatge de catalans que es declaren “només espanyols”. Això és així, i és absurd negar-ho. (I ara ni tan sols entro en la qüestió de tots els nouvinguts arribats d’arreu del planeta, marroquins i xinesos, hindis i europeus de tota espècie i pelatge, que, de grat o per força, tenen una relació estrictament funcional i escenogràfica amb el lloc on viuen.)
Com és obvi, la polèmica és important perquè, més enllà de la frase de Partal, aquí el que s’està discutint és què significa ser català, què defineix la catalanitat. Per les reaccions de certs representants d’ERC com Ruben Wagensberg, i de certs periodistes afins a ERC -ara deixo de banda les reaccions de PSC i Comuns perquè només els mou l’espanyolisme cínic i no poden aportar res positiu al debat-, sembla que una part del sobiranisme vulgui reduir la catalanitat a una qüestió purament administrativa. Tot plegat vindria a ser una versió 2.0 de la famosa frase de Jordi Pujol segons la qual “és català qui viu i treballa a Catalunya”.
Abans de prosseguir, un aclariment: naturalment que tothom qui resideix a Catalunya ha de tenir garantits tots els drets polítics i socials -i ha de complir uns deures-, però ara no estem parlant d’això. Estem parlant d’una qüestió més profunda, alhora més decisivament íntima i col·lectiva: la identitat nacional, el sentit de pertinença a una comunitat que ens defineix per dins i ens projecta cap enfora, que ens proporciona un eix estable i orientador per participar del gran món i per relacionar-nos de tu a tu amb els altres, siguin o no de la nostra mateixa comunitat.
Què vol dir que ens defineix i ens dona un eix? De què parlem quan parlem d’identitats des del punt de vista nacional? Doncs molt senzill. Estem parlant de llengua, de cultura, d’imaginari, de memòria, de projecte de futur coherent amb el passat d’on surt. Si això serveix per a França i la francesitat, per a Espanya i l’espanyolitat, per a Alemanya i la germanitat, i per a tants altres països i identitats nacionals, ¿per què no pot servir també per a Catalunya i la catalanitat?
En aquest sentit, és evident que la frase de Jordi Pujol naixia d’un wishful thinking covard i impotent -farem veure que tothom qui resideix a Catalunya és català per així no haver d’afrontar la crua realitat que, a la pràctica, molts no se’n senten ni volen ser-ho- i, alhora, naixia també d’un plantejament estratègic de llarg abast. Pujol pensava que, si incloïa incondicionalment i ja d’entrada dins la catalanitat aquests residents a Catalunya que no se senten ni volen ser catalans, ells hi correspondrien fent-se del tot seva la catalanitat. Tot plegat va tenir uns efectes limitadíssims, tal com s’ha pogut comprovar aquest inici de segle XXI amb el retrocés gravíssim en l’ús i la presència de la llengua catalana, amb la dissolució progressiva d’un imaginari i d’una memòria pròpies, i amb la creació de Ciudadanos i de l’invent paròdico-destructiu de Tabarnia. (Tabarnia, per cert, representa justament la culminació desacomplexada de la no-catalanitat a Catalunya. Vull dir que la invenció de Tabarnia significa una renúncia militant i explícita de la catalanitat des del precís moment que els seus inventors, residents a Catalunya que se senten i es consideren espanyols, rebategen un tros del país i atorguen als seus habitants un gentilici de nova planta, un gentilici -el de tabernesos- que té com a única raó de ser i com a màxima virtut suplir el gentilici de catalans, és a dir, esborrar o negar o suplantar la identitat catalana.)
Només administratiu, és a dir, no-res
Reduir la catalanitat a una qüestió purament administrativa té un perill, que és el de reduir la catalanitat a no-res. Perquè, a la pràctica, reduir la catalanitat a un tema residencial, a una qüestió burocràtica, vol dir que el reaccionari castellanista, monolingüe militant, que presideix Societat Civil Catalana, o que l’expat ric i cregut que detesta tractar els oriünds i que menysprea la cultura autòctona, són tan catalans com el català arrelat o el nouvingut que ha après el català i ha incorporat la catalanitat a la seva identitat primigènia. I la cosa, en realitat, encara és més fonda, més estructural: que el castellanista militant i l’expat ple d’arrogància siguin tan catalans com els altres, que els primers defineixin la catalanitat tant com els segons, també vol dir, a la pràctica, que el projecte per a Catalunya de SCC, o que el projecte per a Catalunya de l’expat superb, és tan nacionalment legítim com el dels altres. ¿És això el que està dient una part del sobiranisme? Demencial. I suïcida.
No falla mai: sempre que dius que la catalanitat no pot ser una qüestió purament de papers o residencial, et surt algú dient que això és el mateix que diuen els de VOX, o l’extrema dreta de tots els països europeus. Hi ha una diferència substancial, però, entre l’afirmació de VOX i la meva, que és la històrica del catalanisme. Mentre que per als de VOX no pots pertànyer a la nació espanyola si no professes una determinada religió, si no tens un determinat color de la pell i no abraces uns determinats valors i una ideologia específica, per a mi i per al catalanisme històric i troncal n’hi ha prou per pertànyer a la nació catalana o a la catalanitat amb fer-te teva la llengua i amb voler participar d’una cultura i d’un imaginari propis i sedimentats, amb independència de qui siguis, d’on vinguis, què votis, en quin déu creguis.
En definitiva: ser català comporta unes determinades assumpcions i unes determinades tries -lingüístiques, culturals, de memòria, d’imaginari-, i negar-ho és simplement fer el joc a aquells que voldrien una catalanitat diluïda, subalterna, cada cop més insignificant, marginal i minoritària.
Trampes del nacionalisme banal
Tota la polèmica en relació a la frase de Vicent Partal ha fet circular de nou el concepte “identitari”, que sempre s’aplica als nacionalismes minoritzats i sense estat, quan en realitat els nacionalismes més identitaris són sempre els dels estats, el nacionalisme banal, el que no es nota però és pertot arreu. En relació a això, val la pena recordar el que deia Joan F. Mira sobre el terme identitat, que, etimològicament, simplement vol dir “ser en aquella cosa”. És a dir, que tan identitari és ser comunista o socialdemòcrata o liberal com nacionalista català, tan identitari és ser catòlic o del Barça com ser nacionalista català. I no, no és cert que el que s’ha convingut a anomenar nacionalisme identitari sigui pitjor, intrínsecament més destructiu o mortífer o més criminal que altres identitarismes: ¿o és que hem oblidat totes les atrocitats comeses pel comunisme i el feixisme -i també en nom de la democràcia-?, ¿o és que les religions no han causat i continuen causant autèntiques mortaldats i perversitats?
Cada cop que un independentista diu que ell és sobiranista però no nacionalista, i que la catalanitat és una qüestió purament administrativa i no de llengües i de cultures, i que el nacionalisme és perillós i que cal apel·lar als valors republicans -cosa que no se sap ben bé què és, aplicat a la comunitat autònoma catalana integrada dins el Reino de España-, el que està fent és cedir davant els trucs retòrics, les trampes conceptuals, els xantatges emocionals i les coaccions ideològiques de l’espanyolisme, i del nacionalisme d’estat en general, els quals tenen com a únic objectiu preservar l’ordre de les coses del món, les dinàmiques de poder que el regeixen, les hegemonies que hi prevalen. No siguem ingenus ni ximples, per tant: no comprem la criminalització a l’engròs del nacionalisme, quan és evident i sabut que hi ha nacionalismes d’autodefensa i nacionalismes expansionistes i depredadors.
Abans d’acabar, una última cosa sobre la qüestió de la identitat. El que defineix la identitat d’una persona no és només la qüestió nacional, la tria de la llengua, l’assumpció d’una cultura i d’un imaginari. La identitat d’un individu està feta de múltiples identitats: de la nacional, de la ideològica, de la identitat establerta per un seguit de preferències... Ara bé, hi ha formalitzacions de la identitat que poden conviure i es poden solapar i n’hi ha que no: no es pot ser comunista i feixista a la vegada, no es pot ser del Barça i del Madrid, no es pot ser catòlic i musulmà... En aquest sentit, tampoc no es pot ser plenament espanyol i plenament català. O sí que es pot ser-ho, però amb desequilibri: vull dir que si dues identitats nacionals conviuen -en una persona, en una comunitat, en un país-, sempre n’hi ha una que preval i una que és subalterna, mai no estan del tot en pla d’igualtat. En un context com el de l’estat espanyol centralista i antipluralista, de la Catalunya autonòmica deprimida i desorientada del post-procés, no cal dir que, en la diguem-ne convivència entre la catalanitat i la castellanoespanyolitat, la identitat que sempre serà subalterna, i que corre el risc de desaparèixer, és la catalana.
Coda
Ja per acabar, un apunt final: res no demostra millor que la identitat no és mai una qüestió purament administrativa, res no demostra més diàfanament que la llengua és un marcador d’identitat determinant, que el fet que per a la immensa majoria de castellanoespanyols sigui més propera, més vivament interessant i més íntimament pròpia la realitat hispana de l’altre costat de l’oceà que la realitat catalana o basca de la Península.
