Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC
Durant la presidència espanyola del Consell de la Unió Europea no s’aprovarà l’oficialitat de la llengua catalana. És un fet incontrovertible. I sí, és un incompliment del que se’ns havia dit que seria possible; fins fa pocs dies, els únics dubtes que hi havia eren de tipus polític i sobretot vinculats a l’ofensiva del Partit Popular, però tot i que eren més resistents del que inicialment es previa, ja se sap que a Europa hi ha moltes maneres de convèncer els països reticents. Pregunteu-li a García Margallo què li va costar a Espanya refredar l’empatia de certes repúbliques bàltiques amb el moviment independentista català.
Fins aquí la descripció dels fets. Per extreure’n conclusions més enllà de les interpretacions previsibles, aquí us exposo alguns elements més que espero que siguin útils per saber on som i cap a on anem. Si només us interessa l’ús polític d’aquest fet d’ara mateix, i la lluita per aconseguir l’oficialitat és un factor secundari, podeu prescindir del que us explico tot seguit; si, en canvi, sou dels qui no defalliu i manteniu la posició a les verdes i a les madures, hi trobareu arguments per analitzar millor la situació i saber quin és el camí a recórrer a partir d’ara. Perquè l’oficialitat del català continua a l’agenda i és una exigència que té recorregut al qual no pensem renunciar.
El camí per a l’oficialitat ha topat fins ara amb dos principals obstacles. El primer, que l’Estat espanyol ha hagut de desfer en molt poc temps una estratègia de bloqueig que venia de molt lluny i de molts governs, tant del PP com del PSOE. No ho han fet per convicció —com tampoc no ho fan amb la llei d’amnistia— i no sembla que l’estructura política i tècnica de la Representació Permanent davant la UE hagi desbordat entusiasme per promoure una iniciativa que formalment era de l’Estat espanyol però que tots sabien que formava part d’una concessió a Junts per Catalunya. Vull dir que la feina de lobiatge no ha estat la mateixa com quan havien de convèncer els països europeus de totes les maldats que se’ns han atribuït (i que ells han ajudat a construir, tot sigui dit) per tal de desacreditar el moviment cap a la independència. Tot i això, he valorat positivament que, en aquest context, el ministre d’Afers Exteriors espanyol hagi explicat les raons per les quals la nostra llengua havia d’esdevenir oficial a la UE d’una forma coherent amb els nostres arguments. Un fet inèdit i positiu, però insuficient.
El segon obstacle es diu sobretot Partit Popular. Des del primer dia ha tingut interès a fer descarrilar una proposta que formava part dels acords polítics que podien facilitar un govern del PSOE i Sumar a l’Estat espanyol. Han espanyolitzat la política europea més enllà del que es podien permetre, i han acabat provocant situacions delirants com la del ministre italià d’Afers Exteriors, Antonio Tajani: un guardonat amb el Premi Princesa d’Astúries (se suposa que pels seus serveis a Espanya) liderant l’oposició a la proposta de l’Estat espanyol perquè una llengua que també és parlada a Itàlia no pugui ser oficial a la UE. Una manera ben curiosa d’acreditar els mèrits que el van fer mereixedor d’una de les més altes distincions que donen els espanyols (és clar que tots sabem les raons per les quals li van donar). Les reticències inicials d’alguns països amb governs populars s’expliquen, en gran mesura, per la pressió política i no tant per les raons adduïdes, les quals han estat degudament rebatudes.
Que la idea inicial que s’arribés al final de la presidència espanyola del Consell de la UE amb l’aprovació de l’oficialitat del català no hagi estat possible no significa, però, que les opcions d’assolir-ho hagin desaparegut per aquest fet. El camí iniciat és irreversible, encara que demani més temps. I cal utilitzar més eines i recursos per defensar la posició i vèncer la principal reticència que semblen trobar-hi els serveis jurídics del Consell, si cal fins a les últimes conseqüències. Si cal, litigant al Tribunal de Justícia de la Unió Europea on l’Estat espanyol ha de defensar sense complexos que no és necessari reformar els tractats de la Unió perquè una llengua sigui oficial. Hi ha informes jurídics independents i d’una gran solvència que desmenteixen rotundament la posició dels serveis jurídics del Consell, i això ho cal lluitar de manera més desacomplexada i proactiva.
Els mesos a venir han de servir perquè l’Estat espanyol faci la feina pendent i planti cara als qui el desafien, si vol ser creïble en la seva reclamació perquè el català sigui llengua oficial de la UE. Des del punt de vista de la construcció europea, no té cap justificació que una llengua autòctona parlada per milions de ciutadans europeus no sigui oficial. Cap ni una. I això, malgrat la demora, ja ho saben la majoria dels països de la Unió. Per no dir tots.
Naturalment, tot això ho dic des del respecte institucional al ministre d’Afers Exteriors d’Itàlia, malgrat la discrepància política. I per si algú en té algun dubte encara: seria molt positiu de poder confrontar amb ell de manera directa una discussió a l’entorn de l’oficialitat de la nostra llengua. Sempre que he anat a l’Alguer l’he pogut fer servir… fins i tot quan em van detenir a l’aeroport l’any 2021 i em vaig poder adreçar a agents policials en el deliciós català de la ciutat sarda.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada