El català, “llengua de França” - Alà Baylac Ferrer

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El director de l’OPLC, Pierre Lissot, intervé en el 38è col·loqui de la Flarep ABF.

 

26 d'octubre

Des de fa 38 anys, l’Aplec, Associació per a l’Ensenyament del Català, de Perpinyà forma part de la Flarep, Fédération pour les Langues Régionales dans l’Enseignement Public (www.flarep.com), que reagrupa entitats d’una dotzena de llengües. Hi són representades l’alsacià/alemany, el basc, el bretó, el crioll de l’illa de la Reunió, el flamenc occidental, el francoprovençal/savoiard, el galó, el picard, l’occità, i el català, doncs. A les quals, cal afegir-hi les “llengües de Guaiana” (crioll guaianès i una dotzena de llengües ameríndies). L’objectiu de l’entitat és ajuntar actuacions, informacions i pràctiques per desenvolupar l’ensenyament de (i en) llengua “regional” en el si del sistema públic d’educació, fet que significa lluitar, en clau “federal”, contra la maquinària estatalonacional francesa, que té com a ADN jurídic “aniquilar els patuesos i universalitzar l’ús de la llengua francesa”, tal com defineix el report de Grégoire (1794), el primer informe de política lingüística de la França contemporània.

La Flarep reunia el 20 d’octubre a Flandes el seu 38è col·loqui per fer balanç de la situació. Segons les dades, l’ensenyament bilingüe i immersiu a França té uns 112. 000 alumnes, el 75% en l’ensenyament públic. Aquests ensenyaments viuen un cert estancament, més ben dit, un fre per part de les autoritats educatives. Tot i això, es noten dinàmiques positives, tant pel creixement constant del nombre d’escoles bilingües i immersives al País Basc (nord) com per l’empenta nova (incipient per a alguns) que representa la creació i potenciació d’oficines públiques de llengua, eines de política lingüística impulsades per regions i departaments. Al País Basc (nord), que fa de model exemplar, el 43% dels alumnes reben l’ensenyament en basc (bilingüisme o immersió), dos terços de les escoles i tots els instituts ho proposen, i el 30% d’escoles maternals públiques (3-6 anys) tenen línies immersives.

El català és sempre present en aqueixes trobades interlingüístiques (delegació i ponents de l’Aplec, de la Universitat de Perpinyà i de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana). Lògicament, com una de les “llengües de França”, segons la terminologia dels ministeris d’Educació i Cultura. Pertànyer a les més de 75 llengües “de França” és una dimensió no sempre prou valorada, i insuficientment aprofitada pels actors de la catalanofonia, que podrien guanyar en eficàcia fent més costat als nord-catalans. L’ensenyament bilingüe i immersiu nord-català té uns 3.500 alumnes (el 8%), uns 5.000 si hi afegim els efectius del secundari. Amb tots els alumnes que estudien el català com a assignatura, a l’escola primària arribem a uns 13. 500 alumnes (l’Aplec fa classe a uns 10. 000 alumnes). Lluny encara del resultat dels bascos, i de l’objectiu fixat per l’OPLC i l’Aplec abans de 10 anys: “El català, a tot arreu i per a tothom.” Una col·laboració més efectiva entre Política Lingüística de la Generalitat i les entitats i institucions nord-catalanes (l’OPLC, l’Aplec i les administracions) serà clau per atènyer aquests objectius.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El català, “llengua de França” - Alà Baylac Ferrer

Un poeta per tornar a unir el Rosselló i Catalunya - Eva Vàzquez

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Miquela Valls i Eusebi Ayensa, al mig, a Casesnoves, el mes passat, presentant la ruta literària J.S. Pons JOAN LLUÍS VALLS.

El 2019, l’hel·lenista Eusebi Ayensa va fer una cosa estranyíssima: va agafar tots els poemes catalans de Josep Sebastià Pons (Illa, 1886-1962), inclosos els d’arxiu i les primeres versions, a més de les anotacions dels dietaris i els quaderns de treball, i va publicar-ne l’edició completa a la Ela Geminada. Eren més de mil pàgines d’una obra que, en aquest costat de la ratlla, van despertar quasi a parts iguals entusiasme i vergonya. Com era possible haver ignorat durant tant de temps aquell poeta rossellonès que ens cridava en la nostra llengua, com si no hagués existit el Tractat dels Pirineus? Ho feia, a més, amb una poesia prístina, delicada, emotiva i propera, gens complicada, que el filòleg Pep Vila, a l’epíleg, comparava amb una “heura arrapada entre les ruïnes”.

Aquella raresa, que podia no haver estat més que això, una excepció, acaba de tenir continuïtat amb la creació de la Ruta Literària Josep Sebastià Pons, que es va presentar el cap de setmana del 21 i 22 de setembre a l’Illa, el poble natal de l’escriptor, amb l’edició de la guia corresponent, publicada per Cal·lígraf en un volum bilingüe, en català i francès, a cura del mateix Ayensa i de la mestra perpinyanesa Miquela Valls. Va ser un acte bonic: el dissabte dia 21, de bon matí, hi va haver recepció a l’ajuntament, amb parlaments de l’alcalde de la vila del Tet, del crític Sam Abrams, que va defensar Pons com un poeta europeu i no pas local, i del filòleg Pep Vila, i a la tarda tota la comitiva es va aplegar a Serrabona, on dos rapsodes van dir alguns dels poemes de Pons amb l’inconfusible accent rossellonès i el cantautor nord-català Pere Figueres va interpretar-ne d’altres que ha musicat. “Feia impressió veure tanta gent allà reunida, enmig dels Aspres, en aquella església romànica solitària, amb els seus preciosos arcs de marbre rosa, homenatjant un poeta que, per orígens burgesos, s’havia format en francès i va descobrir la seva veu genuïna escoltant les minyones pageses com parlaven en català”, comenta Ayensa, que recorda que els Pons havien de remuntar-se fins a prop de quinze generacions per trobar alguna arrel del sud català, concretament a Girona. La majoria dels acompanyants en l’expedició per presentar la ruta i la guia parlaven només en francès entre ells, com els components de l’Estudiantina d’Illa, que l’endemà van cantar en un català impecable els goigs de Sant Maurici, que Pons havia escrit de molt jove, durant l’aplec anual a l’ermita. Fins i tot van acabar cantant Els Segadors. I, en acabat, van tornar al francès. “El Rosselló és com una pàtria perduda”, diu Ayensa, perquè ja gairebé ningú no hi parla, en la llengua dels avantpassats, però és que els catalans del sud tampoc tenim tirada al Rosselló, com si la frontera física hagués estat suplantada per una de mental, molt més dura d’abatre. “Un dels mèrits de Pons és que va superar aquesta barrera, i el principal problema és que els altres no ho hem entès”, continua Ayensa, que anuncia altres presentacions més de la guia, que confia que afavoreixi “un turisme literari transfronterer”, a Sureda, Perpinyà, Figueres, Ripoll i el Port de la Selva, municipi on va fer estades convidat pel seu amic Tomàs Garcés, responsable de la primera antologia de la seva poesia, el 1976.

Josep Sebastià Pons és un poeta incomprès, doncs, a una banda i a l’altra, perquè ningú no se’l fa seu, tot i que parla per tots. A la Catalunya del Nord, on arrasa Marianne Le Pen gràcies, en part, a “la bona feina de l’Estat francès, que ha desprestigiat durant dècades el català”, com observa Ayensa recordant la campanya ominosa del “Sigues net, parla francès”, Pons és un escriptor (i, a més, bon pintor) estimat però estrany. Al sud, el veuen també amb afecte, però igualment “dels altres”. Al contrari, els seus referents eren d’aquí, Joan Maragall i Carles Riba, sobretot, diu Ayensa, que confia donar-lo a conèixer amb aquesta guia alhora turística, literària, musical i, més encara, d’un elemental sentit comú.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Un poeta per tornar a unir el Rosselló i Catalunya - Eva Vàzquez

Salvem punta del Lliri - Esteve Campus

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Punta del Lliri, al parc de Port Comte d’Alguer, en una vista aèria EPA.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2460064-salvem-punta-del-lliri.html
Lo parc regional de Port Comte, se troba a dins del territori del municipi i representa un lloc de gran complexitat ambiental, presenta lo que resta de la presència humana a partir del neolític i diverses testimoniances nuràgiques i romanes. Instituït a la fi dels anys noranta de la regió Sardenya i volgut dels algueros contra l’especulació edilícia, és un lloc de gran valor ambiental.

Volem escomençar a analitzar una macroàrea, aquella de Punta del Lliri, de la qual Rafael Caria en lo seu estudi Toponomàstica algherese en va registrar tots els topònims. Amb lo topònim punta del Lliri se pot individuar tot aquell territori que va de port Agre passant per la fracció de Maristella fins a la Torre Nova, i tot lo que se troba a dins d’aqueix espaci fins a la marina. Punta del Lliri se troba al Salt Major (així era estat denominada aqueixa part del territori de l’Alguer en una divisió convencional feta en època catalana per diferenciar-la del Prado), i a dins del parc regional de Port Comte, una àrea on hi són diverses espècies de flora i fauna, i fa part d’un més ampli territori lligat a les activitats  tradicionals de la  comunitat algueresa. Gràcies a aqueixa condició, l’àrea de punta del Lliri és estada fins avui salvaguardada de l’especulació edilícia; també als últims anys és estat realitzat, de part de discutibles pseduoambientalistes venguts de lluny, un projecte totalment incompatible amb el parc, contra el parèixer de les associacions ambientalistes i culturals alguereses. Parlem d’un immens patrimoni ambiental ma també econòmic i cultural, patrimoni de tota la col·lectivitat, no sol algueresa, que hem de tutelar i valorar. Un dels problemes d’aqueix territori són, no sol los tentactius d’especulació, ma també la propietat dels terrers que són en part públics i en part privats.

A dins del territori de punta del Lliri trobem 48 topònims relatius a la costa i al territori. La majoria són en català, sobretot aquells de la costa, i una part en sard. Una part d’aqueixos són lligats a les plantes: liri, romaní, èligue, gínjol; a la conformació del territori: massacà, pedrosu, cèrcol, banquet. Tres topònims mos diuen que una de les activitas humanes en aqueixa àrea, a part la pesca, era la pastorícia (ramaderia): “Cuilatxa de Monte Mesu”,  “Canal del Cuïli” i “Cuilatxa de Pussa”. Los topònims, lo bosc de Rodedu, los Sivinarjus, la costa de l’Èligue i lo Litu de la Bramassa, mos recorden que l’àrea de punta del Lliri probàbilment era un gran bosc d’èligues i de sivina. Calqui interpretació del topònim “Bramassa” vol que sigui la trasformació d’“abra massa”, massa arbres.

I encara la presència de l’element religiós, com “la punta de Sant Antoni” i “la cala del Bisbe”, i de la identificació a través del xisto (malnoms).Alguns topònims del Parc:Les Puntes: La Punta del Massacà, La Punta del Cèrcol, La Punta de Coborocat, La Punta del MigLes Puntes: La Punta del Massacà, La Punta del Cèrcol, La Punta de Caborocat, La Punta del Mig, La Punta del Lliri, La Punta de Julià, La Punta del Romaní, La Punta de Sant Antoni, La Punta del Banquet.Los Monts:  Lo Mont de Sant Antoni, Lo Mont del Romaní, Monte Mesu, Lo Mont del Lliri,Lo Mont Rodedu, Monte Pedrosu. Les costes: Les Mongetes, La Costa del Romaní, Lo BanquetLos Canals de Mont: Lo Canal del Cuïli, Lo Canal del Massacà, Lo Canal del Crabili, Lo Canal del Gínjol.Les cales: La Cala de la Bramassa, La Cala del Cércol, La Cala de Cabo Rocat, La Punta de Mig, Lo Bisbe, Port Agre.Les serres: La Serra de la Vida.Los Salts: Lo Salt de Mont Pedrosu, Lo Salet de Rodedu.Les Puntes de Mont: La Punta del Romaní, La Punta del Lliri.Les costes de Mont: La Costa de l’Èligue, La BramassaLos boscos: Lo Bosc de Rodedu, Los Sivinarjus, Lo Litu de la BramassaLes grutes: La gruta del Julià, La gruta del Bisbe.Les torres: La Torre Nova, La Torre del Lliri.Les platges: La Platgeta de la Bramassa.Los Ports: Port Comte, Port Agre, Lo Territori de Pussa.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Salvem punta del Lliri - Esteve Campus

‘No m’emputxis que em caic’ - Josep-Lluís Carod-Rovira

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2459454-no-m-emputxis-que-em-caic.html

Fa un sol que bleeix les pedres mentre faig una orxata a la Rambla Nova. A la taula del costat, uns jubilats la fan petar tot xarrupant granissats. “Un merder molt gros, això de Gaza, però ja se sap que, com diu lo refrany, quien a hierro mata, a hierro muere”, fa un. I un altre culmina la jugada: “Nostro senyor, que era de per allà, deia amaos los unos a los otros, però no li foten gaire cas.” I un que duu un pin amb un llaç groc sentencia: “Costarà sangre, sudor y lágrimas, que deia Churchill, arreglar tot això”, mentre s’alça per anar al lavabo i afegeix: “Volveré, que va dir el general MacArthur”. No sabia que Jesucrist, Churchill i MacArthur parlessin espanyol o, si més no, que les frases cridades a ser cèlebres les expressessin en aquest idioma. Em semblava que un era jueu, l’altre anglès i el darrer nord-americà, però no de Burgos, Quintanilla de Onésimo o Navalcarnero.

A l’altra taula més propera, una parella amb dos xiquets que no paren de bellugar-se, s’espenyen, cauen, criden. “No m’emputxis que em caic”, amolla el més petit. Si em punxen no em treuen sang, però els pares ni s’immuten. La mare, preocupada per la intensitat del sol, però no pel deteriorament de l’idioma, els ordena: “Nens, poseu-vos la gorra. Si no, no hi haurà chuches però sí un bon zasca!” I el petit respon: “Jo no tinc cap.” Em giro a l’instant per observar aital meravella: algú que no té cap, però que parla. Com s’ho deu fer? Tal com ja sospitava, sí que té cap. El que no té és gorra. I el germà gran rebla el clau: “És veritat, mama, no tenim ninguna.” El pronom “en” ha estat segrestat, potser per un escamot autònom de la RAE. Xuclo els darrers glops d’orxata i toco el dos perquè se m’ha disparat la pressió lingüística. La parella veïna fa el mateix, però per altres motius, mentre la mare remuga, resignada: “És que no podem tenir ni un rato de tranquil·litat amb aquests crios. Des de luegu...!” I els xiquets, contents, s’exclamen: “Quan siguem a casa jugarem a l’escondite, a veure si me pilles i trobes la meva guarida. I també amb el Marc, si està!”

Al cotxe, cerco una emissora de ràdio amb música en català, per refer-me un xic. Sembla que anem bé, tonades encomanadisses, festives i alegres, que de penes ja n’anem sobrats. I, a mitja cançó, un “lo rompe, lo rompe, ho trenca” que no sé què ve a treure cap. La següent també s’emporta l’oli, ja que la cosa va de “salseo”, “bailoteo” i “marujeo” intercalat en una peça en català. Una rere l’altra, les diferents cançons continuen la mateixa tònica, amb tota normalitat i com si res: “locura” i “tontería” “a tope”, que és el que em sembla a mi aquesta pràctica innecessària, sense solta ni volta, però dec estar equivocat perquè hi ha qui ho troba “chévere” amb la mateixa melodia. Ara diuen no sé què de “risas” i “la riseta tonta”, “joder” i “las penas se van”. Una altra peça d’èxit assegura que “em piten les orelles”, “t’has enterat”, “m’ha embaucat” i, ara sí, l’encerten de ple quan parlen de “callar-se les paraules” que és, ben mirat, el millor que podrien fer per no esbocinar més la llengua. Al final, arriba un toc de realisme quan s’afirma que “lo nuestro se acabó”. I al pas que anem, “lo nuestro”, és a dir, la llengua catalana, va de mal borràs i, veient el panorama i, més encara, sentint-lo, pinten bastos.

Escarxofat al sofà, miro la TV, la nostra. Parlen de “barcos”, de “tontos” que fan “tonteries” i d’una parella en què ell té molts “gelos” que, pel context, dedueixo que no té res a veure amb tindre molt de glaç, sinó gelosia. La poca qualitat de la llengua catalana arriba a nivells mai no assolits fins ara. Costa Déu i ajut trobar un interlocutor capaç de parlar íntegrament en català tota l’estona, sense recórrer a incorporar una paraula en espanyol, un refrany, una frase feta, una citació cèlebre, el títol d’un llibre, d’una pel·lícula o d’una cançó. Curiosament, no passa el mateix en espanyol. No hi ha ni una sola cançó espanyola que intercali paraules o frases en català, ni gent que parlant espanyol digui les frases famoses en català, ni... La deixadesa general de la comunitat de parlants, paradoxalment, la manca de consciència lingüística, s’ha accentuat durant els anys de majoria social i institucional independentista. L’escola, la família i tots els parlants hem de reaccionar amb contundència i amb una actitud amatent i constructiva, si no volem que, en tres generacions, d’això nostre no se’n canti ni gall ni gallina.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

‘No m’emputxis que em caic’ - Josep-Lluís Carod-Rovira

Xerrades amb en Josep Costa, Gonzalo Boye, President Artur Mas i “altres”

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Xerrades amb en Josep Costa, Gonzalo Boye, President Artur Mas i “altres”, i reflexions sobre el procés separatista de Catalunya.

1- Treguem-nos del cap que els polítics catalans ens duguin a l’independència (al menys els polítics actuals). Tots ells viuen del sistema, i no cal esperar que vagin en contra del sistema que els paga el sou. I es cert que hi ha polítics catalans que son veritablement separatistes, però tenen massa por de l’estat espanyol. Convé no oblidar que la classe política és el punt feble del procés perquè son a qui es mes fàcil destruir amb acusacions falses, jutges obedients i inhabilitacions fraudulentes.

2- En paraules ja fa anys de l’expresident del Parlament de Catalunya Sr. Joan Rigol, qui de veritat farà realitat l’independència de Catalunya no seràn els polítics sinó el mateix poble català, gràcies a un nivell d’associacionisme ciutadà molt, però que moltíssim superior al de la resta d’Espanya. Pot semblar poca cosa, però serà l’eina clau. De fet, l’estat espanyol va aprendre prou be el dia 1-O que 50.000 vots no donen ni un ascó al Congreso de los Diputados, però 50.000 voluntaris discrets i ben organitzats van deixar en groller ridícul al ministerio del interior, Guardia Civil, CNI, Pegasus, etc….

3- Molts es queixen que el procés està estancat i no anem enlloc, però convé que ens fiquem al cap d’una punyetera vegada per totes com funciona la política internacional i aprendre a utilitzar amb astúcia les seves lleis al nostre favor. Perquè una cosa es creure’t que tens raó i una altra de ben diferent es que te la donin, i aquí es on entren els judicis internacionals en curs. Hem d’entendre que fins que no emetin veredicte, no pot passar res.

4- Molts creuen que, en cas de perdre, l’estat espanyol no en farà ni cas d’aquests veredictes. Personalment crec que l’estat espanyol els te mes por del que ens imaginem, i la prova va ser el recent veredicte del TJUE sobre les euroordres: al afegir el terme GOI, Luxemburg li va deixar ben clar al jutge llarena que li veia “el plumero” a deu km, i des d’aleshores en llarena està mes callat que un musclo en un convent de clausura.

5- Es força probable que el mateix TJUE doni la raó al President Puigdemont, i serà en veritat un gran cop de moral, però ens equivocarem si veiem al President com el Messies infalible que ens portarà a la terra promesa perquè no deixa de ser un ésser humà. El President es una variable important de l’equació però no pas l’única. Afegeixo que el President es molt conscient del risc que corre la seva vida quan torni, però està mes que disposat a assumir aquest risc.

6- No despreciem en absolut el veredicte del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg perquè aquest no dictaminarà sobre inmunitats parlamentàries sinó sobre si la justícia espanyola ha prevaricat. Pot ser un torpede directe a la línea de flotació del tribunal suprem, perquè un tribunal que perd credibilitat, automàticament PERD AUTORITAT. I això portarà implicacions de les que molts no en son encara plenament conscients.

7- Amb tot, el judici MES IMPORTANT de tots es un que la majoria de catalans desconèixen però que està en curs: Les Nacions Unides. 

Recordo perfectament com, en una trobada discreta amb en Gonzalo Boye tots discutiem sobre que Espanya mai s’avindría a pactar un segon referèndum, i Don Gonzalo ens va interrompre amb unes paraules bastant diguem-ne críptiques: “señores, ¿porqué discuten sobre un segundo referéndum?. Por lo que a mi respecta, los catalanes YA VOTARON el 1-O”. I no va dir res mes. No vaig entendre el que volia dir fins la trobada amb en Josep Costa, que va dir de forma també “críptica” que de tots els judicis, el de la ONU era el mes important amb diferència. No va donar mes detalls però jo a la fi vaig lligar caps: la Carta Fundacional de Les Nacions Unides reconeix claríssimament el dret a la autodeterminació sense necessitat de ser colònia, i el Reino de España va acceptar legalment aquesta condició quan va ser admès a la ONU.

Si les Nacions Unides obeeixen els seus propis estatuts i fallen en consequència, el referèndum del 1-O serà TOTALMENT LEGAL, VINCULANT I D’INMEDIATA APLICACIÓ. I si no recordo malament, el SI va guanyar amb mes d’un aplastant 80%.

8- L’estat espanyol pot no acatar cap d’aquests veredictes i segur que molts em parlareu del pols que Polònia I Hongria tenen amb Brusseles, però hi ha una diferència CAPITAL entre aquests països i el Reino de España: tant Polònia com Hongria tenen unes finances relativament sanejades i un dèficit públic raonable i controlat, mentre que Espanya està en fallida financera i necessita de l’ajut del BCE I Brusseles per poder sobreviure. Literalment no pot ni pagar el paper higiènic dels lavabos dels ministerios sense demanar quartos a altres. En aquesta situació, no seria gens assenyat engegar a fer punyetes als màxims organismes de justícia internacionals. Es clar que ho pot fer, però acceptant un preu que NO podrà pagar. I això a Madrid ho saben perfectament.

En qualsevol cas, hi ha un munt de persones brillants i alhora discretes que ja fa temps que van entendre que l’independència no s’assolirà tallant Meridianes i colapsant aeroports, sinó sent freds, astuts, calculadors, pacients, i sabent com utilitzar les regles del joc a favor nostre. ¿Tot això ens durà automàticament a la tant desitjada independència? Encara no, però ens donarà unes cartes guanyadores que fins ara no tenim. Com juguem aquestes cartes ja dependrà de nosaltres. I dic “nosaltres” perquè serem els ciutadans els que tirem l’independència endevant, no pas els polítics. Perquè a l’estat espanyol no se’l vençerà enfrontant-s’hi directament sinó DESBORDANT-LO un cop les seves "estructuras de estado" estiguin legal i oficialment desacreditades. Això passarà quan arribi el moment adequat, no pas abans, i adverteixo que quan això passi l'estat espanyol pot actuar amb una violència desmesurada per a la que hem d'estar preparats.

Us agrairé que compartiu aquest escrit amb tots aquells decebuts que es pensen que això s’ha acabat i que la independència de Catalunya es impossible. No tinc pas una bola de vidre, però m’oloro que, si aquests veredictes judicials ens son favorables (i tot apunta a que ho seràn), lo millor està per venir.v

Salut i República.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Xerrades amb en Josep Costa, Gonzalo Boye, President Artur Mas i “altres”

La mort del blaverisme - Ricard Chulià

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Carlos Mazón, genuí representant de les classes dirigents alacantines EFE.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2452778-la-mort-del-blaverisme.html

A l’estiu, tota cuca viu. Però més encara hi viuen les serps, sobretot al voltant de la Mare de Déu d’Agost i de la premsa, on n’hi ha més que en una d’Indiana Jones. En el primer estiu d’un govern valencià d’encefalograma pla era inevitable que les serps apareguessen amb quatre barres, estelada i barretina. Mentre els madrilenys planten els para-sols a les platges valencianes com Hernán Cortés o Pizarro plantaven els senyals de Castella a les Índies, els catalans et furten la paella!

Carlos Mazón, el nostre delegat colonial, s’hi ha apuntat amb deler, i, doncs, ha deixat de fer vídeos sobre orxates –no és un recurs retòric– i ha passat a fer-ne d’altres amb to greu i celles arrufades tot exigint que el govern català retiràs una pancarta de les festes de Gràcia. No és broma. “Nihil novum sub sole”? Segur? A parer meu, si es furga bé, aquesta serp d’estiu ha constatat que el blaverisme està definitivament mort i soterrat.

Cal que m’explique bé i no sé si en seré capaç, tanmateix. Mazón és una bona representació de les classes dirigents alacantines. Al sud del país no han vist mai un blaver fora de Canal 9. I la miraven poc. No saben què és el blaverisme. És una espècie endèmica de València i àrea metropolitana estricta. I, doncs, no saben fer el blaver. Sobrereaccionen i fan el ridícul. Francisco Camps, per exemple, havia mamat el blaverisme des del bressol, i, per tant, sabia fingir-lo quan el necessitava.

El blaverisme és l’aclimatació al País Valencià de l’anticatalanisme generalitzat que vertebra Espanya i el nacionalisme espanyol. No és el mateix el blaver valencià que l’anticatalà manxec. És una diferència subtil però profunda. A Alacant i àrea d’influència no n’hi va haver perquè l’espanyolisme no necessitava aquest subterfugi: tenia igual si el que trencava Espanya era valencià o català, anaven a cara descoberta. Ara aquesta fase ha arribat també majoritàriament a València i àrea d’influència immediata. I això té coses bones i coses roïnes.

Com a cosa positiva, estic convençut que la major part dels valencians, tinguen la ideologia que tinguen, ja no comparteixen que el seu president vaja fent el freak i posant-li el dit en l’ull al veí amb què comparteixen més i més importants interessos econòmics, per exemple. La frivolitat de muntar un canyaret per una pancarta d’unes festes d’estiu. Lizondo sabia molt bé on apuntava la bala, tot i que el resultat no fos menys ridícul, és clar. La mort del blaverisme vol dir que el que ens queda ací és un anticatalanisme espanyol homologable a qualsevol altra latitud estatal castellana. Però també vol dir que el País Valencià, en conjunt, encara no és homologable a qualsevol altra latitud estatal castellana. I, en aquest sentit, el valencianisme té molt de camp a recórrer. Fa un parell de dècades, trobe que el millor que es podria haver fet hauria sigut ignorar aquesta serp d’estiu en forma de fantasma català. Ara no. Ara pense que hem d’enfrontar-los a cara descoberta, perquè pense també que hi tenim molt a guanyar. Qui ens ho hauria dit? Aprofitem-nos-en.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

La mort del blaverisme - Ricard Chulià

La varietat dialectal, protagonista al setembre del festival “Posa-hi tu l’accent” - Ò.P.J

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Un moment de la presentació que es va fer aquest dijous a Prada JOSEP MARIA MONTANER.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/2451611-la-varietat-dialectal-protagonista-al-setembre-del-festival-posa-hi-tu-l-accent.html

Les jornades a l’Espluga de Francolí pretenen ser un fòrum i un aparador de la riquesa de la llengua, i alhora una reivindicació de la seva unitat

Hi haurà sis grans blocs de taules rodones i ponències, però també altres activitats com una obra de teatre, un concert i un acte de cloenda amb influenciadors

El “Posa-hi tu l’accent”, el festival de les variants dialectals de la llengua catalana que se celebrarà per primer cop entre el 27 i el 29 de setembre a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà), ha presentat la concreció del programa definitiu a Prada, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu. L’objectiu del festival, organitzat pel Casal de l’Espluga amb la col·laboració de les principals institucions i entitats per la defensa de la llengua i la cultura del país, és ser un aparador i un fòrum de la riquesa de la llengua, i alhora una reivindicació de la seva unitat, per la qual cosa té en marxa també una campanya a les xarxes .

El cartell, que ha procurat ser equilibrat per tenir una representació de tots els territoris, està estructurat en sis grans blocs de ponències i taules rodones en què es farà una aproximació a les variants dialectals des del punt de vista filològic –la lliçó inaugural serà del prestigiós dialectòleg Joan Veny–, dels escriptors, dels docents, dels músics o dels periodistes, que vindran d’arreu dels Països Catalans. A més, es presentaran assajos i estudis sobre diversos subdialectes, i iniciatives de difusió diverses com el projecte Aina –hi haurà l’exvicepresident català Jordi Puigneró–, la promoció del xipella a Solivella, la Festa del Parlar de Sa de Tàrbena, al País Valencià, l’Aixovaret Lingüístic de la Franja o el festival Càntut.

Dissabte 28 hi haurà un concert en què als ja anunciats Roger Mas i Joan Reig s’hi afegiran la cantant valenciana La Maria i el glosador mallorquí Mateu Matas. A més, el dia 27 es representarà una obra de teatre basada en textos de l’escriptor Jesús Moncada, a càrrec del Grup de Teatre Garbinada de Mequinensa. A la cloenda hi participaran, entre altres, diversos influenciadors de tot l’àmbit lingüístic, hi haurà activitats com un kahoot dialectal i una exhibició de kamishibai del Casal Català del Conflent. Al final també es llegirà un manifest.

En paral·lel als actes, a més, s’organitzaran diverses activitats, com una exposició de cartell sobre la riquesa de lèxic arreu del domini lingüístic, una fira de mots on es podrà trobar marxandatge i llibres relacionats amb les varietats dialectals, o visites al Museu Terra. La Fundació Carulla també s’ha afegit a la iniciativa, i com a entremès ha organitzat el dijous 25 al vespre una xerrada al Museu Terra sobre “La Institució Francesc de Borja Moll i el Diccionari català-valencià-balear”, a càrrec de la secretària de l’entitat, Pilar Perea.

Totes les ponències i taules rodones seran de lliure accés, tret de l’obra de teatre i el concert. L’organització ofereix un abonament que al preu de 50 euros inclou l’entrada als dos espectacles, els dinars de dissabte i diumenge, el marxandatge oficial del festival i descomptes en diversos allotjaments de la zona. L’accés a tota la informació i les inscripcions del festival es pot fer a través del web posahitulaccent.cat , on es pot trobar també el programa ja pràcticament sencer.

Coincidint amb la presentació aquest dijous a Prada, es va celebrar una taula rodona a mode de tastet del que es farà a l’Espluga, amb la participació de Pere Navarro, professor de la URV i integrant de l’organització del festival; Joan Peytaví, catedràtic i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans; Alà Baylac-Ferrer, professor i activista per la llengua, i Joan-Daniel Beszonoff, escriptor i professor de català. Amb l’enunciat “Quin català salvem a la Catalunya del Nord?”, així, es va debatre sobre la lluita per la supervivència de la llengua , que es va coincidir que ha de ser la principal prioritat en aquest territori, però alhora es va alertar per la pèrdua dels seus trets característics, en especial a l’escola.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

La varietat dialectal, protagonista al setembre del festival “Posa-hi tu l’accent” - Ò.P.J

El conflicte central - Josep Gifreu

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2450194-el-conflicte-central.html

El conflicte central de la catalanitat, de la nació, és la llengua. Ara, quan el PSOE ha culminat la pacificació de Catalunya, quan veiem consumada la (re)conquesta per la dreta i extrema dreta espanyoles de les institucions del País Valencià, de les Balears i de l’Aragó, no ens enganyaran: la batalla política central de la gran operació d’estat és la substitució programada de la llengua catalana.

Un any ha bastat als nous governants de València i de Palma per confirmar la centralitat de la seva batalla: laminar o simplement aniquilar l’ús institucional i social del català. I el seu objectiu primer ha estat òbviament l’escola. Volen fer inútil des de la infància fins a l’acadèmia l’ús públic del català i reduir-lo a usos domèstics. Anhelen tornar a fer de la diglòssia la norma.

El castellà accelera l’ocupació d’espais: de les Generalitats als patis d’escola, dels parlaments als butlletins oficials, dels webs de corporacions públiques i privades a les xarxes socials. El castellà avança com a lingua franca normalitzada, amb gran satisfacció de mitjans, de turistes i de bona part dels immigrants. El castellà és inclusiu. La llengua “indígena”, no.

Des de la Transició l’ofensiva de tots els governs de Madrid contra la recuperació i normalització del català en el territori històric ha estat sistemàtica. No sols amb una infinitat de regulacions i de campanyes contra la llengua “pròpia” en els diversos àmbits d’ús i de prestigi. A Catalunya, a més, s’incentivà l’aparició d’un partit declaradament lingüicida, fundat per combatre el procés de normalització del català. Ara s’ha dissolt, però el seu missatge corrosiu ja ha contaminat l’electorat fins al punt d’aconseguir la majoria espanyolista en el Parlament sorgit d’aquest 12-M.

Més enllà de la política, les estadístiques confirmen la regressió de l’ús social del català sobretot entre els joves. A Catalunya, per exemple, l’enquesta del Síndic de Greuges de 2021 detectava que de la primària a la secundària es perden deu punts percentuals entre els catalanoparlants inicials (del 31,2 % al 21,2 %). Per al conjunt dels Països Catalans, el geògraf Joan M. Serra, que acaba de publicar L’ús parlat del català, calcula que d’una població de 14 milions parlem habitualment català (només) uns 5,8 milions.

Fa 50 anys, Modest Reixach, pioner de la sociolingüística catalana, publicava La llengua del poble (1974), en què subratllava una novetat rellevant: constatava que per primer cop es consideraven catalans persones que no parlaven català. Fins llavors, tradicionalment, a Catalunya hom distingia entre “catalans”, és a dir, que parlaven català, i “castellans”, que parlaven castellà. L’herència del franquisme pervertia el moll de la identitat catalana: les polítiques repressives contra el català, la infiltració diària del castellà a les llars a través de la ràdio i de la televisió monolingües i l’arribada de més d’un milió d’immigrants espanyols sense opció d’integrar-se a la llengua i la cultura catalanes són fets que expliquen la perplexitat del sociolingüista.

L’etapa del Procés a Catalunya i la fase posterior de repressió judicial van deixar en els llimbs la qüestió de la llengua. Significativament, els principals líders independentistes jutjats al Suprem van optar per declarar en castellà. Conclusió: en un judici polític tan decisiu i simbòlic, el castellà quedava normalitzat com a llengua dels líders catalans. Res de nou, Junqueras ja ho havia advertit: en una Catalunya independent, el castellà seria també llengua oficial.

Després de les eleccions d’aquest 12-M, Marta Rojals escrivia amb lúcida ironia a Vilaweb: “Un cop assumit que el castellà és una llengua catalana i el català una ideologia, no ens ha de costar tant d’entendre que l’espanyolisme és catalanisme plural i la catalanitat, un nacionalisme excloent que per definició cal evitar.” Modest Reixach deia poc abans de morir el 2011 en una entrevista recollida pel sociolingüista Emili Boix-Fuster a Treballs de Sociolingüística Catalana: “El nostre futur va quedant reduït irremeiablement a dues opcions: la desaparició progressiva de la nostra identitat com a nació o la independència política.” En la fase actual de repressió, minorització i substitució de la llengua al conjunt dels Països Catalans i davant la divisió suïcida de l’independentisme a Catalunya, la prioritat em sembla clara: la independència pot esperar una nova oportunitat, la llengua, no.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El conflicte central - Josep Gifreu

Girar full? - Toni Strubell

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Girar full?

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2449640-girar-full.html

De la mà de Salvador Illa i amb la plena complicitat d’ERC i els Comuns, Catalunya hauria entrat a partir del 8 d’agost passat en el que pretenen que sigui l’era del “girar full” i del feliç retorn a un “govern de tots els catalans”. I per bé que hàgim de deixar passar els preceptius 100 dies per jutjar-lo –algun malintencionat ha suggerit que fossin 155–, sincerament, ¿algú es pot creure això a la vista dels nomenaments del primer govern d’Illa, de la “rebudeta” gore al MHP Puigdemont, dels missatges que se’ns han emès aquests dies i del compliment dels acords amb què el PSOE hauria entabanat ERC i Comuns per acompanyar-lo en aquesta aventura tripartida? Algú es pot creure que el nou govern pretén fer polítiques d’esquerres quan resulta tan obvi que el que l’inspira és un unionisme indissimulat?

Resulta certament rocambolesc, d’entrada, que algú pugui dir que el govern d’Illa representi a “tots els catalans”, com diu Illa. Això és ostensiblement un govern dissenyat precisament per excloure el que fins fa quatre dies ha estat la majoria social d’aquest país, una majoria que vol exercir el dret d’autodeterminació del poble de Catalunya i que ha rebutjat per activa i passiva els postulats de Societat Civil Catalana, entitat engendrada en part per franquistes i entusiàsticament secundada per Illa. El d’Illa, diguem-ho clar, és un govern per passar un rodet unionista aprofitant que una majoria de catalans està momentàniament desactivada i abstencionista per la falta d’unitat i encert dels seus partits tradicionals i també pel cansament i la repressió que saben com posar-li pals a les rodes. Ara, ¿algú dubta que Illa representi gaire més que un passatger respir per al Règim del 78 en temps de dubtes i dretanització? Com pot ser una alternativa real un govern que no respon en pràcticament res a l’esperit, la tradició, els anhels i la manera de fer i sentir del nostre país? Com descriu Damià del Clot als seus darrers llibres, Illa i els seus aliats representen un darrer intent de justificar el Règim del 78 com demostren els ulls grossos que han fet davant el colpisme judicial que practica l’actual Tribunal Suprem desobeint la llei de l’amnistia tal com han apuntat no pocs mitjans internacionals aquests dies. Perquè les ganes de detenir il·legalment el MHP Puigdemont se’ls han notat tant o més que a Vox.

L’arribada d’Illa a la presidència de la Generalitat és un fet inèdit, un pas enrere que xoca frontalment amb la tradició catalanista que ha caracteritzat quasi tots els presidents de l’edat moderna. Passarem de tenir tota una llista de presidents represaliats –Macià, Companys, Tarradellas, Irla, Pujol, Mas, Puigdemont, Torra– a tenir-ne un d’identificat amb la repressió, i que no se n’ha amagat gens. Tindrem un president que no ha aixecat la veu en cap moment contra els atacs policials a votants l’1-O, contra el Pegasus o el Catalangate, contra la Policia Patriótica o la continuïtat de la Comissaria de Laietana 43, contra les acusacions “populars” de Vox contra demòcrates catalans o un infame lawfare dissenyat per eliminar oponents polítics, ni molt menys contra el vergonyós discurs de Felipe VI el 3 d’octubre de 2017. Al contrari, s’ha manifestat al costat dels qui directament els han protagonitzat i defensat i en contra d’amnistiar els qui n’han estat les víctimes. Sí, malauradament aquest i no un altre és el senyor que ERC i Comuns han col·locat a la plaça de Sant Jaume per manar en nom de tots els catalans per absolutament increïble que pugui semblar.

Ara bé, el senyor Illa diu que girarà full. En ares de la concòrdia i el fair play? Ens el podem creure? Jo diria que aquí no hi ha ni una ombra de voler girar full. El que hi ha és una voluntat de doblegar un poble que sempre ha creat dificultats a Madrid. En tenim múltiples evidències. Tots els qui coneixem bé com han anat les coses al Parlament de Brussel·les sabem que qui nomena conseller de la Unió Europa i Acció Exterior el senyor Jaume Duch –funcionari de la UE que ha obrat políticament contra la voluntat dels catalans– no busca el millor per a Catalunya sinó la seva anul·lació efectiva com a subjecte polític. Pensem que ni sota la presidència espanyola de la UE han aconseguit que s’admetés el català!

Julian Assange volia que la causa de Catalunya fos símbol d’una exigència democràtica al món. Qui pot dubtar que Illa i Duch treballaran justament en el sentit contrari buscant-ne la supressió de l’agenda internacional i la supressió de l’admirable impuls democràtic que com a poble hem protagonitzat. Ells estan còmodes en un règim que criminalitza el MHP Carles Puigdemont, castiga els braus mossos que l’han ajudat i maltracta ciutadans a qui ruixa antireglamentàriament amb gas pebre el dia de la seva investidura. Aquest és el “girar full” que ens espera en els propers temps amb un govern que assegurarà que Catalunya no pugui decidir el seu futur ni comptar amb cap dels drets que porta anys reclamant.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Girar full? - Toni Strubell

Per a tothom - Jaume Nolla

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Per a tothom MEC·IA.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2449519-per-a-tothom.html

El tòpic polític és carregós. Sobretot, per boca d’alguna autoritat rellevant. Fins i tot sol ser profundament nociu, a la curta o a la llarga, en tota societat autoproclamada democràtica. El tòpic polític és un clixé repetitiu que, a part de mostrar-nos una preocupant falta de criteri i d’imaginació, aboca un virus letal a la intel·ligència dels ciutadans. Això sí, com tots els tòpics, és fàcilment assimilable per a una població catalana anestesiada políticament parlant (que ha estat el propòsit d’alguns dels destacats caps de brot supervivents del 2017). El 133è president de la Generalitat de Catalunya va prendre possessió del càrrec dos dies després de la seva investidura al Parlament amb els vots a favor del PSC, ERC i els comuns. La presa de possessió va ser acolorida amb un discurs del protagonista farcit de tòpics per quedar bé davant els uns, els altres i els que venien de les Espanyes. El primer tòpic estereotipat que vam sentir fou la clara intenció de “governar per a tothom”. Va ser sentir això i pensar en la màxima populus vult decipi, ergo decipiatur (‘el poble vol ser enganyat, així doncs, enganyem-lo’). Llatinada anònima, però de veritat incontestable.

El mateix president sap que el tòpic dit és sempre impossible de dur a la pràctica. Tanmateix, ja fa més de 30 o 40 anys que el sentim. Es podia dir una altra cosa sent com és un govern en clara minoria? Sí, però a mi no em paguen encara per fer discursos polítics. El nou president de la Generalitat també va afirmar que la seva voluntat és dur als catalans tres coses que no s’han dit mai: “La màxima llibertat, prosperitat i igualtat.” Hi faltava la fraternitat. Però potser li hauria quedat massa maçònic o massa afrancesat. Un altre tòpic ben intencionat: “Unir respectant la diversitat i la pluralitat.” La qual cosa és molt lloable, sempre que la tolerància i el respecte siguin la llei imperant, cosa que tota persona nada en aquest racó de terra sap que no és així. El sainet nostrat fou el tòpic en què parlava del català mirant d’acontentar tothom: “La defensa de la llengua, la cultura i la terra no és mai contra ningú.” Demana perdó per fer allò que qualsevol país del món fa sense cap temença. Finalment, a part de les seves fidelitats a un rei Borbó (sense recordar que fou un rei d’aquesta família qui fa més de 300 anys va eliminar el càrrec que ocupa), el nou president torna amb un tòpic que ja fa massa temps que corre i que és una falsedat històrica: “Catalunya, terra d’acollida.”

Fora bo recordar que en gran part de les Corts celebrades a Catalunya (1291, 1359, 1333, 1359, 1413 1422, 1470, 1481 i 1547, per no allargar-me) s’hi van dictaminar tot de disposicions contra els estrangers, és a dir, els que no eren naturals del Principat: castellans, francesos, genovesos i, fins i tot, aragonesos, amb els quals, malgrat formar federació, les raons eren constants. Si fa no fa, com ara. Aquelles lleis, ampliades amb el pas dels anys, deien que els estrangers del Principat tenien expressament prohibit exercir càrrecs civils i eclesiàstics en aquesta “terra d’acollida”. El fet eclesiàstic és com si avui diguéssim judicial. I un altre exemple sorprenent: el 1461, el govern municipal de Barcelona veu a la ciutat un excés de castellans i gascons problemàtics i declara directament la pena de mort a tot aquell immigrant que no demostri arrelament o casa pròpia o llogada. És clar que potser el problema és que, per a la majoria dels polítics contemporanis, la història de Catalunya comença a partir de la Segona República Espanyola, com si abans no hagués existit res. Malgrat tot, atès que el nou president ha acceptat el nombre 133 seguint la llista de presidents de la institució des de Berenguer de Cruïlles, de facto reconeix les Corts esmentades i les lleis que s’hi van dictar. Per tant, fer esment del tòpic “terra d’acollida” sense tenir en compte que històricament, d’acollida, poca cosa, almenys fins al 1714, quan per força es van acabar aquelles lleis, doncs és, si més no, una mostra d’ignorància. Es podrà al·legar que simplement és una fórmula de cortesia contemporània, que les coses avui dia han canviat molt, que l’humanisme ha de prevaldre... Tanmateix, deixar anar el tòpic tot falsejant la realitat històrica no deixa de ser una manipulació interessada, nascuda arran d’una presumpta pau social que sempre ha tingut aires de genocidi envers la població autòctona secular.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Per a tothom - Jaume Nolla

Catalunya és Sísif - Germà Capdevila

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Catalunya és Sísif. Florent.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2448715-catalunya-es-sisif.html

Homer explica a l’Odissea com el rei d’Èfira, Sísif, acaba a l’infern obligat a empènyer una pedra enorme pendent amunt per un vessant costerut, però abans d’arribar al cim de la muntanya la pedra sempre roda cap avall, i Sísif ha de tornar a començar de nou des del principi. Catalunya fa 300 anys que es troba atrapada en el mite de Sísif, i la pedra que intenta fer pujar una vegada i una altra es diu Espanya. Però no l’Espanya que tots coneixem i patim dia sí, dia també, sinó una Espanya fraternal, oberta a la diversitat, respectuosa amb les nacions i les cultures que la integren, orgullosa de les llengües que s’hi parlen.

A partir de la sentència del Tribunal Constitucional que va esmicolar l’Estatut i va establir una interpretació recentralitzadora de l’estat de les autonomies, la societat catalana va entendre finalment que no tenia cap sentit repetir una vegada i una altra l’intent d’encimbellar una Espanya que no existeix, bàsicament perquè a la gran majoria dels espanyols ja els està bé l’Espanya unitària de matriu castellana. Així, vam abraçar la idea del divorci com a única garantia d’un futur de benestar per a les generacions futures i de supervivència per a la llengua i la cultura. De manera transversal i majoritària, els partits, les entitats, la societat en general, van treballar de valent per fer realitat la independència, en un in crescendo que va arribar al clímax el dia 3 d’octubre del 2017.

D’aleshores ençà, per raons que mai no es van acabar d’explicar del tot, l’embat va acabar en un fracàs estrepitós, i els líders i els partits que ens van convèncer de la inevitabilitat de la independència van fer un gir copernicà i es van tornar a carregar la pedra a l’esquena per tornar a intentar trobar un encaix favorable per a Catalunya dins d’Espanya. Primer ho va fer Esquerra Republicana, adoptant un gradualisme i una agenda negociadora amb l’objectiu d’assolir una resolució política del conflicte polític que no s’ha materialitzat en cap avenç concret. Més tard s’hi va afegir Junts, pactant la investidura de Pedro Sánchez a canvi d’uns avenços en l’autogovern que no s’han produït, per més que s’anunciés la intenció de “cobrar per avançat”. Amb evidents diferències en la litúrgia i en la posada en escena, és evident que Junts i Esquerra han abandonat la idea de la independència per tornar a escenaris de negociació i peix al cove. El mateix camí intentat pel catalanisme des de la Transició, amb Pujol i Maragall, que va acabar en el fracàs de l’Estatut, un intent més de trobar un encaix dins Espanya, una altra pedra que va rodolar muntanya avall abans d’arribar al cim.

Abans, els catalans també havien apostat per una Espanya republicana, primer amb Pi i Maragall i després amb la Segona República. Tots dos intents van resultar fallits, ofegats pel centralisme que va preferir la victòria feixista a una opció sobirana per a Catalunya. També va fracassar Cambó, que estava convençut que Franco deixaria que els catalans d’ordre recuperessin el control del país. Una altra pedra que no va arribar al cim va ser empesa per la Mancomunitat de Prat de la Riba i Puig i Cadafalch, eliminada sense contemplacions per Primo de Rivera, esperonat per la reacció centralista que sempre s’activa davant de qualsevol avenç de l’autogovern català. I així ens podríem remuntar fins als anys posteriors a la desfeta del 1714, quan els catalans filipistes van demanar reiteradament al Borbó la recuperació de les institucions catalanes, sense èxit, evidentment. Fast forward al 2024 i ens trobem amb un nou president de la Generalitat que –de bracet amb Esquerra Republicana– tornarà a intentar un nou encaix per a Catalunya, amb un millor finançament, i amb una aposta decidida per la llengua i la cultura com a columnes vertebrals de la nació.

Homer no va escriure a l’Odissea que el destí de Sísif sigui inexorable. Enlloc no està escrit que aquest cop la pedra no pugui arribar al cim de la muntanya. Tanmateix, l’acumulació de fracàs rere fracàs al llarg de 300 anys no ens permet ser gaire optimistes. Quant durarà la conjuntura electoral que obliga el PSOE i el PSC a abandonar les posicions més ciutadanes i societatcivilcatalanistes per abraçar el reformisme federalista? El temps (els trackings electorals) ho dirà.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Catalunya és Sísif - Germà Capdevila

PSCs - Salvador Cot

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Salvador Illa en una manifestació, l'any 2017, amb Societat Civil Catalana, avui integrada al PSC, i membres de Som a temps, Dolça Catalunya, Hablamos español, Por una escuela bilingüe i altres entitats feixistes anticatalanes.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2446601-pscs.html

La imatge de Salvador Illa amb la medalla del president Macià al coll tancarà un parèntesi d’acceleració històrica que ha convulsat Catalunya durant els darrers temps i ha polaritzat la societat en dos grans blocs durant una dècada llarga. Ara, per primera vegada, ERC ha trencat l’últim tabú polític i donarà suport al candidat del PSC, al marge que surti a totes les fotografies de les manifestacions unionistes que convocava SCC. Així doncs, l’1 d’Octubre i el posterior 155 que va venir de Madrid deixaran de tenir validesa a l’hora de predeterminar els socis de govern o les majories del Parlament. Tornem a l’autonomisme, tornem a la càmera lenta.

De la mateixa manera que els partits que provenien del vell catalanisme han evolucionat cap a noves formes i nous discursos, amb l’independentisme ben explícit –almenys verbalment–, les formacions polítiques unionistes també ho han fet. En especial el PSC, que, d’una banda, s’ha convertit en el gran partit d’ordre de la Catalunya més conservadora, aconseguint bons resultats, per exemple, als barris de renda més alta de la ciutat de Barcelona. En això contrasta amb el PSOE, que ha fet el viatge contrari cap a una identitat més d’esquerres, més reformista, si més no retòricament.

Però aquest viratge cap a la dreta ideològica, cap al liberalisme, no és el canvi més significatiu dels socialistes catalans. El principal és que ha integrat la pràctica totalitat de l’electorat de Ciutadans a partir d’acceptar gran part dels pressupostos polítics i ideològics de l’espanyolisme d’última fornada. De fet, Salvador Illa ha estat el primer líder socialista a adreçar-se als diputats del Parlament en castellà, amb l’argument que els castellanoparlants “també han de sentir com a seu el Parlament”. Aquesta mateixa convicció fa que el líder del socialisme català acostumi a anar canviant d’idioma en totes les compareixences públiques. Un fet decisiu, perquè afecta l’arrel de la identitat catalana. Més que el finançament, per cert.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

PSCs - Salvador Cot

Totes som Aurora, Caterina, Antònia, Maria, Belarmina... - Aina Vives

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Protesta a Palma contra la conducta de Gabriel Le Senne. MIQUEL À. BORRÀS / EFE.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2433363-l-unic-financament-que-ens-val.html

“Morí rient”, contaren al Molinar. Allà tothom la coneixia, era jove i maca, sempre reia, cosia roba d’home amb la mare, que era sastressa. El gener del 37, el carrer fred; dins el cafè, fum, silenci i cares llargues. Una por grossa per tot arreu. Un cop d’aire i amb ell, cinc homes: tres de paisà, dos vestint camisa blava i amb pistola al cint. Un dels falangistes repartia gasoses Miret amb una furgoneta, es deia Mateu. Duia amb la mà roba de dona. Els clients del cafè miraven muts l’escena, aquelles robes eren tacades de sang. “Què mirau, imbècils? No heu vist uns sostens? Són de n’Aurora, la dona d’en Quiñones. Comunista, la mala puta...”

El 5 de gener del 1937, de dia, Aurora Picornell i Maria Pasqual reberen una visita inesperada: les seves filles, Octubrina i Natàlia. De nit, les s’endugueren a matar. El governador civil de les Balears, Mateu Torres Bestard, signà la seva excarceració. Aurora Picornell, Caterina Flaquer, Antònia i Maria Pascual i Belarmina González sortiren entonant La Internacional i amb puny estret, digueren adeu a les companyes.

Gràcies a la llei de memòria democràtica es va poder desenvolupar, també, el Tercer Pla de Fosses a les Illes, on trobaren els cossos de les cinc dones. En el Diccionari vermell, Llorenç Capellà explica que les assassinaren al cementeri de Porreres. Ningú esperava localitzar-les a Son Coletes. El 20 d’octubre del 2022, la història va fer un gir.

Capellà no sols posa rostre a les víctimes de la guerra civil, també constata un fet crucial que explica la reacció del president del Parlament, Gabriel Le Senne, quan estripa, empès per la ràbia i l’odi, la fotografia d’Aurora Picornell i de les germanes Antònia i Maria Pascual. El periodista i escriptor constata com amb l’arribada massiva del turisme i el flux migratori es va esvair la memòria. “El turisme va ser un sudari de coloraines per a una terra a la qual als nadius arraconaren l’odi, l’odi fix, el temor, l’odi de cada dia, i es llançaren a l’aventura de l’especulació. A Mallorca, cada metre quadrat val l’ànima.”

“La Mallorca extravertida va ser la Mallorca de l’estupidesa –sentencia Capellà–. La Mallorca de la memòria neta era incapaç d’assumir altra tasca que no fos la de capbussar-se dins la voràgine especulativa, freturosa de destrossar-se ella mateixa.” Per això, si bé l’estructura social va trontollar i va sorgir un altre tipus de burgesia, la burgesia del turisme, mai es va produir un canvi de mentalitat.

Ara més que mai, Mallorca pateix les conseqüència d’aquest suïcidi col·lectiu que s’ha produït com a fruit de la mateixa contradicció històrica. Avui, alguns són conscients que sense memòria no hi ha democràcia, sense límits no hi ha territori i sense llengua i cultura pròpia no hi ha país.

L’Associació Memòria de Mallorca, juntament amb les famílies d’Aurora Picornell i d’Antònia i Maria Pascual, ha interposat al jutjat de guàrdia una denúncia penal per delicte d’odi contra el president del Parlament, Gabriel Le Senne. Veurem què passa.

Podeu signar demanant la dimissió de LeSenne al següent enllaç

https://www.change.org/p/dimissi%C3%B3-de-gabriel-le-senne-com-a-president-del-parlament-de-les-illes-balears

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Totes som Aurora, Caterina, Antònia, Maria, Belarmina... - Aina Vives

Votacions a l’Alguer, nou síndic - Aldo Dore

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

FOTO: Monument a la unitat de la llengua, a la ciutat de l'Alguer

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2431078-votacions-a-l-alguer-nou-sindic.html

A l’Alguer, los dies 8 i 9 del mes de juny, conjuntament amb les eleccions europees, ses votat per la renovació del consel comunal i l’elecció del nou síndic. Se són confrontades dues coalicions: una formada de vuit partits al centreesquerra i l’altra formada de sis partits al centredreta. No fent una llista de quals partits d’una part i de l’altra se són confrontades, la batalla és estada ben aguerrida. La victòria, a la fi, és estada del centreesquerra; no sé si meritatament, no so jo a donar un judici, o per una justa alternança al govern precedent.

La Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer, en qualitat d’organisme de l’Administració Comunal constituïda del Municipi de l’Alguer l’any 2018 amb funcions de proposta, elaboració i valutació de projectes en matèria de salvaguarda, valorització i promoció de la llengua catalana de l’Alguer, i de la qual fanen part 12 associacions, ha volgut encontrar los candidats a síndic d’una part i de l’altra.

L’article 9 de l’Estatut Comunal preveu: “L’Administració se propon de tutelar, promoure i difundir lo coneixement de la història, de la llengua catalana en la variant algueresa.”

Partint d’aqueix principi, l’Administració Comunal, considerada la realtat lingüística del català de l’Alguer, se posa l’objectiu d’adoptar una eficaç “política lingüística” i, doncs, de ralitzar, segons un cronoprograma de desenvolupar durant la legislatura, quant previst en lo Pla Estratègic Comunal; en particolar en la part reguardant les “Estratègies per la política lingüística per la defensa i valorització de la llengua catalana de l’Alguer”, a través diverses accions.

Doncs, la Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer, per obtendre el màxim resultat possible sobre aqueixes qüestions, amb l’objectiu prioritari d’efectuar un nou i fort impuls per rellançar la llengua catalana de l’Alguer, indica a l’Administració Comunal algunes prioritats que la Consulta demana:

Afavorir la coneixença de l’alguerès a les noves generacions reforçant contemporàniament l’ús de la llengua entre aquelles persones que ja el parlen per ne garantir la transmissió en família i afavorir la transmissió intergeneracional.

Fornir suport a les escoles de cada grau de la ciutat per l’ensenyament de la llengua algueresa, en horari curricular i extracurricular.

Garantir, en la comunicació oficial del síndic, dels assessorats i de totes les entitats lligades a l’Administració Comunal, l’ús del català de l’Alguer segons els criteris lingüístics ja adoptats amb acte oficial del municipi.

Crear reports amb altres comunitats lingüístiques catalanes.

Preveure, en les seleccions per assumir personal dipendent, la coneixença del català de l’Alguer.

Administrar en forma directa l’Ofici Lingüístic.

Utilitzar la toponomàstica bilingüe, català de l’Alguer i italià, no solament a dins del centre històric sinó també en tota l’àrea urbana i en tot el territori.

Propondre un programa anual d’iniciatives i projectes de promoció i tutela de l’alguerès, com, per exemple, n’afavorir l’ús a dins del mercat i de le botigues.

La llista pogueriva continuar encara. Mos aguardem que la nova administració no deludeixi los ciutadans. Sabem que governar no és fàcil, que la gent vol tot i en poc temps.

La Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer i totes les associacions de la qual fenen part són optimistes, segurs que persones responsables estimin la pròpia ciutat.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Votacions a l’Alguer, nou síndic - Aldo Dore

No apaguem la flama - Marcela Topor

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2432141-no-apaguem-la-flama.html

En un context de globalització cultural, per sort la festa de Sant Joan resisteix admirablement i manté la seva identitat ancestral, que es renova generació rere generació. Als Països Catalans hi ha poques celebracions que ens agermanin tant com Sant Joan, en una unitat simbolitzada a través de la Flama del Canigó, que cada any és transportada des de la muntanya màgica fins a tots els racons del país. Tant de bo les generacions futures sàpiguen enfortir tant aquest lligam que algun dia puguem veure com la tradició del foc de Sant Joan s’escampa arreu del món. En tot cas, ningú no pot dubtar que és una de les celebracions més compartides, més intergeneracionals i més esperades de tot l’any. És evident que la coincidència amb l’inici de l’estiu i la fi dels cursos a les escoles contribueix a un esperit d’alegria col·lectiva difícil de trobar en altres èpoques de l’any. A més a més, Sant Joan continua essent una festa popular, probablement la menys consumista de les que hi ha al calendari: molt més relaxada que Nadal, per exemple, quan el consumisme està completament desbocat. La coca de Sant Joan i els petards, les revetlles populars als nostres barris, pobles i ciutats, és tot el que necessitem per gaudir de la festa nacional dels Països Catalans. I que sigui per molts anys!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

No apaguem la flama - Marcela Topor