traducció - translate - traducción

23.10.17

Prepareu-vos per defensar la llibertat divendres al vespre

«Espanya, fent miques la seua constitució, ens ha posat en una situació que, des del punt de vista internacional, ens és la més favorable de totes: la del ‘darrer remei’»



Aquest divendres, segons que ha pogut saber VilaWeb, el Parlament de Catalunya farà una sessió extraordinària que no pot tenir cap més objectiu ni final que la proclamació immediata de la independència i la posada en marxa de la república catalana. Serà, volgudament, una sessió en paral·lel a la sessió del senat espanyol on el PP pot aprovar, si cal amb els seus vots i prou, el decret que Mariano Rajoy ha preparat amb una visió ben particular del que li permet fer l’article 155 de la constitució espanyola. Aquest decret és un cop d’estat que va molt més enllà d’allò que seria prudent fins i tot per a ell, com ho demostren les reaccions de socialistes catalans i de les Illes, a la vista del lamentable paper que han tingut el PSOE i Pedro Sánchez, i Miquel Iceta, més en concret.

No crec que a hores d’ara siga necessari explicar de quina manera aquest decret ni tan sols és legal d’acord amb el contingut de la constitució espanyola mateixa. El professor Marcel Mateu ho explica de manera magnífica en aquest article. Sí que voldria, però, apuntar dues coses.

La primera és que això no és un fet que arriba de sobte, per més que el PP vulga presentar-ho com una reacció als fets d’aquest octubre. Va ser el 31 de gener del 2006 quan el PP va començar aquella campanya de recollida de signatures contra l’estatut de Catalunya, signatures que Mariano Rajoy va presentar en persona a la porta del congrés. Després va venir la presentació del recurs al Tribunal Constitucional i la sentència. Per tant, fa com a mínim onze anys que el PP persegueix de liquidar l’autonomia. Com a mínim, perquè cal recordar que amb el seu antic nom d’Aliança Popular, el PP va votar contra la constitució espanyola que ara tant diu defensar, i ja invocava la seua oposició a les autonomies.

La segona cosa és un detall molt bèstia que m’ha cridat molt l’atenció i que crec que ha passat massa desapercebut. De manera explícita, en la seua compareixença, Mariano Rajoy s’ha atrevit a dir: ‘El meu interlocutor el van triar uns altres, i ara ells hauran de donar explicacions de per què ho van fer.’ Literalment ha dit això. Per tant, referint-se a tots els electors catalans i amenaçant-los explícitament. Què vol dir el president del govern espanyol amb això que haurem de donar explicacions sobre què hem votat? Qui s’ha cregut que és, ell, per menystenir d’aquesta manera la voluntat popular? Els ciutadans de Catalunya vam votar el que vam voler, que és el que passa en unes eleccions democràtiques, sempre. L’expressió de Rajoy és, en aquest sentit, la traducció en públic d’un pensament feixista que no per desconegut deixa de ser profundament pertorbador.

Ara tot s’encara a divendres. Segons que ha pogut saber VilaWeb, serà el dia que el Parlament de Catalunya prendrà mesures clares. No estem en condicions d’aclarir quines seran, més enllà de la definició (‘clares’) que hem pogut aconseguir de fonts parlamentàries de Junts pel Sí. Però no hi ha marge: l’única mesura raonable divendres serà l’activació de la república. Per això sembla que el ple es porta a aquest dia. Per fer-lo en paral·lel amb el del senat espanyol. Proclamar la república dies abans podia obrir la via que Espanya intentés detenir el govern sense haver d’activar aquest 155 que tants i tants problemes li acabarà causant. Declarant la independència al mateix temps que Espanya declara la dictadura, les coses queden completament clares i els procediments s’activen sense marge per a les trampes ni els subterfugis.

Però entenguem-nos. Estic segur que divendres el Parlament de Catalunya farà la seua feina. Però nosaltres també en tindrem una d’important a fer. Més important que la seua i tot. Divendres al vespre, quan a Madrid i Barcelona es canvien simultàniament les regles del joc, tot, tot allò que hem conegut fins avui, deixarà formalment de ser legal, i tot, per tant, passarà a ser una qüestió, una lluita, de fets. I ací la ciutadania organitzada al carrer serem els qui determinarem qui guanya i qui perd.

Divendres a la nit, la República Catalana i la nova vella Espanya sense autonomies s’enfrontaran en tots els terrenys i en cada decisió. I qui demostre dissabte, i diumenge i dilluns i dimarts i dimecres i dijous i divendres, que és el govern efectiu i real del Principat guanyarà. Només serà qüestió de temps. Si els Mossos obeeixen la Generalitat, guanyarem; i si els controla Rajoy, perdrem. Si els bancs actuen respectant la legalitat, guanyarem; i si continuen segrestant els nostres diners a les ordres del PP, perdrem. Si els ajuntaments fan cas de les ordres dels ministres espanyols, perdrem; i si les ignoren, guanyarem. Si les escoles mantenen el seu model, guanyarem; i si el canvien, perdrem. Si els diputats poden entrar i seure al seu escó, guanyarem; i si no és així, perdrem. Si la policia espanyola aconsegueix entrar a palau per detenir Puigdemont, perdrem; i si ho impedim entre tots, aleshores guanyarem.

Això ha passat en tots els processos d’independència del món: arriba un punt en què tant és quin article de quina llei diu què, només compta què diu el poble i, sobretot, què fa. Espanya, fent miques la seua constitució, ens ha posat en una situació que, des del punt de vista internacional, ens és la més favorable de totes: la del ‘darrer remei’. Només proclamant la república podrem defensar l’autogovern que fins ara encarnava l’autonomia i només proclamant la república podrem defensar la democràcia. No hi ha cap més possibilitat.

Així que gas a fons i prepareu-vos. Els mateixos que no van ser capaços de trobar ni una sola urna ara diuen que ens governaran. Els mateixos als quals van burlar l’exercit dels quatre mil clandestins dels referèndum ara diuen que ens controlaran. Els mateixos que no van poder impedir que més de dos milions de persones anàrem a votar ara diuen que ens impediran ser… Torneu-vos a preparar que el cap de setmana vinent serà el més important, políticament parlant, de les nostres vides.


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre


Share/Bookmark

20.10.17

L'ESTAT DE LES COSES


Està més sol Rajoy del que ens volen fer creure?
La setmana passada li van dir a Puigdemont, "demana 2 mesos de diàleg, si no aconseguim seure a Rajoy en una taula davant teu en aquest termini llavors declara el que vulguis però doneu-nos aquest temps, entretant frenarem Espanya perquè no us intervingui". Aquest és el temps real que s'han donat a Europa per resoldre això diplomàtica i pacíficament. Avui tots els líders han recalcat això, que esperen que es resolgui diplomàticament i dialogada. I això és pressió per a Espanya que, per ara, se segueix negant a negociar. Puigdemont ha avisat que només aixecarà la suspensió de la declaració abans d'aquest termini si Espanya escala a nivell de repressió posant en marxa el 155, tenen temps per fer-ho; dissabte consell de ministres extraordinari i reunió de la taula del senat. Setmana que ve constitució i reunió de la comissió del senat i cara al 30 a 31 ple del Senat amb l'aprovació de les mesures decidides. Com ja sabíem la tramitació de l'155 és molt més llarga i dilatada que aixecar la suspensió de la declaració d'independència, a més que obliga en certa forma el govern a ensenyar les cartes. Així que el Govern té encara bastants dies per seguir especulant en funció del que vagi fent el govern espanyol. Govern que sembla estar guanyant temps allargant els terminis del 155 doncs em fa l'efecte que no saben ni per on començar, conscients a més de la creixent pressió internacional perquè no ho apliquin.

Fixeu-vos en aquests detalls, la CUP resta callada, disciplinada i seguint l'estratègia del govern. Se'ls ha informat i saben que van bé. La premsa internacional advertint al govern espanyol que l'aplicació del 155 tindria severes conseqüències no només polítiques, també econòmiques. Eslovènia, Bèlgica, Luxemburg i Holanda, sumin a aquests dos últims al club dels convençuts ja, s'han deixat fotografiar reunits per parlar de Catalunya. Una cimera en la qual, a pesar de Rajoy, la Merkel ha forçat a parlar del tema. El govern espanyol renyant fa dies Eslovènia i Bèlgica per haver-se sortit del guió mentre que una eurodiputada belga ha comparat Rajoy amb Erdogan per haver-los intentat intimidar. Avui Volswaguen (SEAT espanya) després de denunciar haver rebut pressions governamentals i monàrquiques per part d'Espanya per treure la seva seu de Catalunya ha abandonat la Cambra d'Espanya, i aquests alemanys ho saben tot. La catalana Mango ha fet el mateix. EScandalós per cert el tema de les pressions espanyoles a empreses perquè moguin les seves seus, roïnes fins al final.

A la UE molts països estan cansats de les estúpides i desagradables pressions de la diplomàcia espanyola però per cortesia segueixen callant, no per gaire temps més, tot arribarà en el moment oportú. Merkel públicament segueix donant suport a Espanya però de forma matisada, exigeix ​​una solució dialogada i diplomàtica, així que no se surt del guió imposat per ella mateixa. Però sembla que en privat fa temps que li deixa molt clar a Rajoy que si apliquen repressió en pla hardcore es quedaran sols, per això van dient els del PSOE (poli bo) que el 155 serà suavecito, solo la puntita. Ja, és clar, impossible controlar mossos i tv3 sense muntar un sidral. Passa que si Espanya es llança a la muntanya, llavors a Catalunya s'activaria la independència i començarien els reconeixements en cadena i els grans volen evitar aquesta situació caòtica i descontrolada que podria enfonsar les borses i qui sap quants horrors més. Un malson per a Merkel que, a més, necessita els Verds alemanys per formar govern. Romeva, ex del grup verd, es porta bé amb tots ells, Diplocat porta temps treballant-los. La veritat és que, per ser un tema que segons Espanya no estava a l'agenda ahir se'n va parlar i molt. Els copets a l'espatlla de Rajoy comencen a assemblar-se a aqueslls que fa la directiva d'un equip de futbol al seu entrenador el dia abans de acomiadar-lo.

Un darrer apunt. Es parla molt de l'inevitable veto espanyol a l'entrada de Catalunya a la UE però la veritat és que amb un 155 activat i Espanya reprimint amb duresa els catalans la UE estaria totalment legitimada per activar l'article 7 com a resposta i suspendre de dret a vot a Espanya, temporalment, just per admetre a Catalunya; en política tot és possible, menys per als mitjans espanyols, ja ho saben, els del referèndum impossible i altres falòrnies.

El problema d'Espanya és que s'ha enrocat tant en posicions anti-negociadores que asseure's a la taula amb el Govern seria una ferida mortal per al seu orgull. Perquè, clar, de què podria parlar-se a hores d'ara a la taula? Doncs de tres coses: dels termes de separació, de fer un referèndum acordat o de si ens podem quedar formalment a Espanya però com a estat lliure associat amb un blindatge de competències i tributació pròpia.

En un altre ordre de coses, Puigdemont s'ha mudat a Palau vigilat ara les 24h pel GEI (Grup Especial d'Intervenció) del qual es van convocar 24 noves places fa poc. la Fiscalia  ha trencat amb l'escola dels mossos i en Trapero s'ha tret les condecoracions de la polícia esanyola. Junta de Portaveus demà dissabte com a resposta al consell de ministres espanyol per preparar un ple, potser  molt especial. Senyals tots evidents de l'imminent divorci. Ah i Putin ha començat a parlar de Catalunya i a usar-la de palanca per al lseu contenciós amb Ucraïna i aquest és un altre que sap jugar. Com vaig dir, a poc a poc. Seguirem informant.


foto de Víctor García.

Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

Share/Bookmark

18.10.17

Llibertat Jordi Sánchez i Jordi Cuixart


Avui tota la catalanitat està novament en estat de xoc, però una vegada més es rebel·la de forma coratjosa i pacífica. L'ordre d'empresonament sense fiança que l'Audiència Nacional espanyola ha dictat contra els presidents de l'Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sànchez, i d'Òmnium, Jordi Cuixart, suposa una decisió absolutament arbitrària i una vulneració flagrant dels més elementals drets polítics d’expressió, reunió i manifestació que situen l'estratègia repressiva de l'Estat espanyol contra el sobiranisme català en una amenaça en tota regla al conjunt del sistema suposadament democràtic que ens regeix.  
S’acusa Sànchez i Cuixart del delicte de sedició per haver encapçalat les manifestacions del 20 i 21 de setembre passat, contra les detencions de catorze persones vinculades a l’organització del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre i que, lluny de ser tumultuoses i violentes com l’Estat sembla que voldria, es van caracteritzar per l’actitud cívica i pacífica de les desenes de milers de persones que van sortir a protestar als carrers i places de tot Catalunya, i també a la resta dels Països Catalans. I, precisament, l’actitud pacífica que tothora van reclamar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart en les seves crides a la calma va ser la tònica amb què es van desenvolupar les protestes i la sortida ordenada dels agents de la Guàrdia Civil que havien ocupat la seu del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya.
Així mateix, volem rebutjar igualment les indignes mesures de restricció de moviments a què s’ha sotmès el major del Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, i a la tinenta Teresa Laplana, que no semblen buscar altra cosa que la intimidació i el menyspreu contra el cos de la policia catalana, d’una professionalitat demostrada.
Aquests empresonaments i ordres judicials absolutament fora de lloc situen la democràcia espanyola en pràctiques pròpies de règims totalitaris com la Turquia d’Erdogan i signifiquen una greu provocació en l’escalada repressora amb la qual l’Estat espanyol actua contra els anhels de llibertat i democràcia del poble català. Una onada de repressió que es va iniciar amb les detencions i escorcolls a impremtes, empreses, dependències oficials i domicilis particulars del 20 de setembre i que va continuar amb les càrregues brutals de la Guàrdia Civil i la policia nacional espanyoles, que van ferir més de 900 persones que l’1 d’octubre volien votar. Unes càrregues policials amb imatges d’una virulència i extensió que no s’havien vist a l’Estat espanyol des de la mort de Franco i que estan fent la volta al món, sense que la Unió Europea encara no les hagi condemnat amb prou contundència, exigint al govern espanyol que cessi la seva escalada d’hostilitat repressora.
En un Estat com l’espanyol on la separació de poders ha deixat d’existir a la pràctica, les actuacions de l’Audiència Nacional volen dinamitar per complet les propostes de diàleg que el govern català ha llançat al govern espanyol de cara a aplicar de forma acordada la voluntat del poble expressada a les urnes l’1 d’octubre.
Certament, el camí de la llibertat no és sempre fàcil, però sabem i Espanya i el món sencer han de saber que no hi ha prou presons per tancar-hi tanta gent digna amb ànsies de justícia i democràcia.
Ningú no ens podrà vèncer si seguim units en la pluralitat, mobilitzats pacíficament en defensa de la llibertat, la democràcia i la República Catalana.
17 d’octubre de 2017

___________________________________________________________________________
ACCIONS DIRECTES PACÍFIQUES
✅ Hem sortit al CARRER i l’Estat espanyol no reacciona.
✅ Hem defensat el DRET A VOTAR. 
✅ Hem VOTAT massivament i no en reconeixen el resultat.
✅ Hem obert la porta al DIÀLEG i la resposta són les detencions de JORDI SÀNCHEZ i JORDI CUIXART.
➡ Les DETENCIONS són d’una gravetat màxima que no pot permetre cap democràcia avançada.
Ara és l’hora que ens fem escoltar d’una manera ACTIVA 📢. Ara és l’hora de LA FORÇA DE LA GENT 💪🏻, de les accions pacífiques 🙌🏻 per fer sentir el poder del poble. 
‼ Per això, augmentem el nivell de MOBILITZACIÓ amb l'objectiu d'obligar l'Estat espanyol a reaccionar davant del clam de llibertat del poble català. 
📌 IMPORTANT: Demà a les 22 h rebràs les indicacions concretes de la primera ACCIÓ DIRECTA, que tindrà lloc aquest DIVENDRES 20 d'octubre a partir de les 8 h a tot el país. 
Estigueu ATENTS i CONNECTATS! 📲
- Crida per la Democràcia -
___________________________________________________________________________
Pots seguir BoladevidreFacebook   https://www.facebook.com/BoladevidreTwitter:       @BoladevidreGoogle+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124  

Share/Bookmark

La clau és la unitat i la mobilització pacífica | Ramón Cotarelo

"L'empresonament de Sànchez i Cuixart pretén aconseguir una reacció violenta que justifiqui una altra jornada de vandalisme policial"



No falta ni un element en el procés de feixistització de l'Estat i la conversió del règim del 78 en una dictadura dissimulada amb un bipartidisme corrupte. No es troba una altra via civilitzada per tractar la qüestió catalana. Compta amb el suport actiu del PSOE, de l'oligarquia, de l'Església i el passiu de l'altra esquerra espanyola i la inhibició de la UE.

No queda res dels principis de l'Estat social i democràtic de dret de la CE. El Rei, la legitimitat és més que qüestionable, està per sobre de la llei, però no del partidisme polític. En el seu recent missatge va recolzar la política repressiva del partit del govern, es va posar de la seva banda, va amenaçar a l'altra part del conflicte i va ignorar la sort de les víctimes innocents.

El Tribunal Constitucional és un òrgan polític al servei del poder, convertit contra tota justícia, en executor de les seves pròpies sentències mitjançant una reforma inconstitucional avalada per ell. Aquest òrgan que arrossega un desprestigi d'anys, ha anul·lat la Llei del Referèndum catalana, amb la mateixa rapidesa amb què mostra la seva complicitat amb els interessos del govern.

La jutge de l'Audiència Nacional (versió actual del TOP de Franco), persona amb una carrera política partidista i recentment condecorada per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, ha empresonat a dos dirigents socials populars catalans. La decisió, de fonament jurídic dubtós, pretén alimentar la política de provocació de l'Estat a Catalunya per aconseguir una reacció violenta que justifiqui una altra jornada de vandalisme policial al Principat.

No és estrany que, segons la Comissió Europea, Espanya estigui a la cua d'Europa en matèria d'independència judicial. A la cua és poc. El poder judicial està al servei del govern i del seu partit que té més de 700 imputats en processos penals per delictes de dret comú.

Al Parlament hi ha una coalició nacional-espanyola de fet entre el PP, el PSOE i C’s que bloqueja la càmera i la converteix en una imitació d'un òrgan legislatiu i de control. La seva sola funció és donar suport al govern en la seva política d'imposició i arbitrarietat.

Els mitjans de comunicació estan a les ordres del poder polític. Tant els públics com els privats són instruments de propaganda, tergiversació i manipulació especialment pel que fa a Catalunya. També els fa servir en muntatges polítics en campanyes de guerra bruta contra els seus enemics polítics. Segons l'estudi Reuters de la Universitat d'Oxford, aquests mitjans són dels menys creïbles d'Europa i del món. Si els espanyols volen informar-se han de recórrer a alguna (escassa premsa digital), els mitjans estrangers i, sobretot, les xarxes socials. Per això el govern de la dreta pretén escometre una "regulació" de la llibertat d'expressió en les xarxes. És a dir, suprimir la llibertat d'expressió en el digital, igual que el seu "Llei Mordassa" era una llei contra la llibertat d'expressió.

Amb arbitrarietat del poder executiu, submissió del poder judicial, irrellevància del legislatiu, servilisme dels mitjans de comunicació, suport de l'oligarquia financera i de l'Església catòlica, Espanya no és un Estat social i democràtic de dret, sinó un règim despòtic de filiació franquista. El social va ser eliminat de cop amb el programa neoliberal del PP de corrupció i saqueig del país. Allò democràtic, fulminat quan es va apallissar la població catalana pel fet de votar. Això de dret ha acabat de desaparèixer amb l'empresonament de dos dirigents populars per motius polítics.

Mentre es resol el contenciós epistolar entre el govern d'Espanya i la Generalitat, l'Estat no deixarà de provocar l'independentisme per veure si aconsegueix destruir la seva base popular, política i moral. Per veure si, amb ajuda dels seus comparses pseudosocialistes, el posa al seu baix nivell franquista per tenir un pretext i atacar amb això que els seus criats intel·lectuals diuen "violència legítima" de l'Estat i no és altra cosa que feixisme marca Espanya.

Per això, la resposta de l'independentisme català serà sempre la mateixa: resistència democràtica i pacífica davant de l'arbitrarietat i la tirania i, sobretot, manteniment de la unitat d'acció de totes totes. De totes totes vol dir de totes totes mentre l'objectiu estratègic estigui pendent. És el missatge que han deixat els dos Jordis en entrar a la presó i el que sens dubte il·luminarà l'acció de la societat catalana en la seva resposta a les cada vegada més histèriques escomeses d'un Estat en procés accelerat de feixistització. I a què la gent dóna suport massiu als carrers. Quan l'Estat comprengui (o, el més fàcil, l'obliguin a comprendre) que no pot bloquejar la voluntat majoritària d'una població que expressa la seva desobediència a la tirania pacífica i democràticament, la República Catalana, ja proclamada de fet el 3 d'octubre, serà una realitat de dret.


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

Share/Bookmark

17.10.17

CAMÍ DE LA LLIBERTAT




El camí de la llibertat no és sempre fàcil. Però quan es fa amb tanta gent és sempre agradable. L'actuació de l'Audiència Nacional ha arribat en un moment on algú potser ha pensat que podria ser determinant per capgirar la voluntat d'un poble expressada a les urnes.

L'estat espanyol ha rebutjat una i mil vegades els camins de la política i el diàleg. Avui mateix ho ha fet a la invitació del president Puigdemont a donar una oportunitat al diàleg en els propers dos mesos.

Espanya és un estat fort i té tots els mecanismes de poder per intentar imposar la seva veritat. Ho vàrem veure l'1 d'octubre, com ho havíem vist abans. I certament el camí escollit pels governants espanyols ens posa molta pressió, ens causa dolor i ens obliga a ser conscients de cada pas que fem. Però nosaltres tenim el poder de la voluntat de la ciutadania, imbatible, si ens mostrem amb la mateixa perseverança.

La nostra aposta per prosseguir el camí de llibertat és clara i meditada. No tenim res a amagar. Volem ser un estat en forma de República. Som demòcrates per damunt de qualsevol altra consideració. Ningú ens canviarà.

La decisió de privar-nos de llibertat per part de l'Audiència Nacional és una decisió mancada de tot fonament jurídic i processal. Una decisió acordada fa dies com ho van corroborar centenars de comentaris a la recepció del passat 12 d'octubre al Palau Reial i milers de tuits i informacions prèvies a la nostra compareixença avui a l'Audiència. És una decisió de la qual l'estat espanyol haurà d'explicar-se davant l'opinió pública internacional i també davant les corts i els tribunals europeus. És, senzillament, un escàndol. Una de les vergonyes d'Europa.
No accepto la condemna. No accepto les mesures cautelars ni les seves derivades. La decisió de privar-me de llibertat és injusta. I seran les autoritats de l'Estat qui hauran de passar vergonya per aquesta decisió.
Jo espero tranquil l'ordre de llibertat. Sé que arribarà, no pot ser d'altra manera. Quan no hi ha delicte, no hi pot haver ordre de presó. Demano, espero, exigeixo una rectificació d'aquesta gran injustícia que avui s'ha comès des dels tribunals espanyols.

Sé del cert que la ciutadania del meu país tindrà una resposta cívica i pacífica, com sempre hem donat. Tenim tot el dret a manifestar-nos i exigir els nostres drets i llibertats. Però també demano que ho fem amb el compromís insubornable a la no-violència. Mai hem caigut en el parany de la violència. Ara tampoc ho farem.
Potser arriben més ordres de presó, potser una suspensió de l'autogovern, potser mesures polítiques de l'Estat de gran agressivitat. No perdem el nord. Si ens mantenim confiats, compromesos, mobilitzats i cívics com ara, com ho vam fer l'1 d'octubre o el passat dia 3 en l'aturada general, arribarem a la independència entre tots.

En aquest punt expresso la confiança en les decisions que pugui prendre la
majoria del nostre Parlament i l'estratègia a favor del diàleg que proposen el president Puigdemont i el vicepresident Junqueres en nom del govern. Ens volen dividits, mostrem-nos com una pinya per culminar aquest últim tram. Sense cap renúncia ni retrocés, cap fred i decisió valenta per seguir avançant ara que ho tenim a tocar.

Ningú ens podrà vèncer si seguim junts, forts, units en la pluralitat, mobilitzats pacíficament en defensa de la llibertat, la democràcia i la República catalana.
La llibertat és digna i plena o no és! Som-hi!

Jordi Sànchez i Picanyol
President de l'Assemblea Nacional Catalana
Plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú, ahir nit
Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

Share/Bookmark

15.10.17

Joan Francesc Mira, Enric Sòria, Martí Domínguez i Manuel Baixauli també abandonen 'El País'

Els quatre articulistes valencians se'n van "profundament decebuts" per la línia editorial
Joan Francesc Mira / MARC ROVIRA
Continua la fuga d'articulistes d''El País' per la línia editorial dura que ha adoptat el rotatiu amb la qüestió catalana. Joan Francesc Mira, Enric Sòria, Martí Domínguez i Manuel Baixauli han anunciat que deixaran de publicar a la capçalera amb efectes immediats. Els columnistes han fet públic un comunicat: "Els escriptors que signem aquesta nota, que hem publicat columnes durant molts anys a l'edició del diari 'El País' al País Valencià i, els darrers dos anys, a l'edició catalana, estem profundament decebuts amb el tractament que està fent el diari de l'actualitat política i social a Catalunya, al punt que ens sentim tan incòmodes, tan a contrapeu, que hem decidit no col·laborar-hi més com a articulistes".
La seva marxa se suma al l' abandonament recent de Joan B. Culla, un veterà columnista del diari que va anunciar la seva renúncia per culpa de la "censura ideològica". Adduint els mateixos motius, Francesc Serés també ha abandonat el diari de Prisa, que pateix una crisi severa a Catalunya, ja que ha perdut dos de cada tres vendes ordinàries en els darrers cinc anys. Culla ha passat a ser columnista setmanal a l'ARA, diari que també ha acollit Francesc Serés.
I, ahir mateix, el crític d'art Josep Casamartina anunciava que plantava també la capçalera: "Avui he decidit que deixava de publicar articles meus al diari 'El País'. Fa temps que volia fer-ho!", deia en un post, al qual li'n seguia un altre: "La decisió de deixar 'El País' no té res a veure amb la bona gent que fa el Quadern, sinó amb la insolència general del diari".
RELACIONAT


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

Share/Bookmark

14.10.17

La DUI i el 155, o la crisi dels míssils a Cuba | Antoni Bassas

ANTONI BASSAS



Puigdemont té fins dilluns per contestar el requeriment de Rajoy. La CUP, el secretariat de l’ ANC i piulades de polítics diversos d’aquí i d’allà li estan dient que aixequi la suspensió de la DUI. Al moment que estic parlant, no s’espera que Puigdemont faci cap anunci avui, de manera que l’últim que tenim del president és aquest tuit de dimecres a la nit:





Què està passant? Doncs que hi ha converses a diversos nivells, fins al punt que avui, a la plaça de Sant Jaume, algú que està al cor de les converses ha comentat “que encara no hi havia res per anunciar, i que això semblava la crisi dels míssils de Cuba”; es referia a la crisi de l’any 1962 entre els Estats Units i Rússia, entre Kennedy i Khrusxov, que va portar el món al límit de la guerra nuclear i en la qual tothom va cedir després de dies d’angoixa mundial.
La comparació és imperfecta, perquè Catalunya i Espanya no disposen, precisament, de la mateixa capacitat dissuasiva.
La prova és el missatge d’aquest migdia del president de la Comissió Europea, Jean Claude-Juncker, que ha dit que no pot mediar a Espanya perquè hi ha una part que no ho demana, i aquesta part òbviament és Espanya. L’anunci serveix per treure’s el problema de sobre, almenys de moment, i també serveix (i això em sembla molt important) per veure que és Madrid que manté la posició més rígida (perquè com ja hem dit aquí, per al govern espanyol, en un tema espanyol, una mediació internacional és una humiliació). Ha servit també perquè Juncker digués allò que tothom sap: que està en contra de la independència de Catalunya perquè començarien a caure les fitxes com en un dòmino.
També a Rajoy l’estan pressionant la dreta i l’esquerra nacionalista espanyola, l’extrema dreta política i mediàtica, el PSOE, Ciutadans, ‘El País’, etc.
Mirin, ningú no sap què passarà, però vull pensar que aquí tothom està exercint el seu paper: els que han de pressionar pressionen i els que han de parlar en privat parlen. I si hi ha un termini fins dilluns, s’aprofita. I si algú està fora de tot dubte en termes de fidelitat a la idea del referèndum, de la independència i del sacrifici que va fer la gent l’1-O, aquest és Carles Puigdemont.
A curt termini em sembla que Rajoy té menys incentius per moure’s, que ha provat la temperatura i, de moment, veu que pot aplicar el 155 sense costos electorals (al contrari, amb guanys electorals) i amb un probable silenci còmplice d’Europa. No dubtin, tampoc, que tot això es faria jugant al nou terreny de joc, el de la desinformació i la mentida, gustosament assumida pels mitjans espanyols, grans ocultadors de la violència de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil l’1 d’octubre. És la històrica intervenció de Girauta l’altre dia al Congrés exclamant-se perquè el món va “comprar” la versió catalana. No, Sr. Girauta, el món es va espantar quan va veure la realitat, i la realitat va ser la violència de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil contra ciutadans indefensos que només volien votar.
Què passarà? Sabem què ha passat: que Puigdemont va fer cas a Tusk. Fer-li cas a Tusk va significar disgustar molta gent que, malgrat el disgust, hi confia. Si Espanya no es mou, la DUI acabarà sent definitiva. I això Europa també ho sap i sap les conseqüències socials i econòmiques que pot tenir.
Sapiguem també els ciutadans que la situació, que ens ha canviat la vida fins a fer-se omnipresent, ens demanarà encara més. Demanarà de nosaltres una exigent combinació de resistència, actitud cívica i protagonisme als carrers. De la mateixa manera que vàrem anar a les cinc del matí a protegir col·legis, potser haurem de protegir el resultats amb la nostra actitud.
Finalment, interessant el que ha dit Juncker: la independència de Catalunya n’animaria d’altres. Que es preguntin si Europa és viable havent de posar mordasses. No, Europa i Espanya només seran viables compartint sobiranies.

Font: L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La DUI i el 155, o la crisi dels míssils a Cuba' (Antoni Bassas) http://www.ara.cat/analisi/Lanalisi-dAntoni-Bassas-DUI-Cuba_0_1886811424.html

Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124  

Share/Bookmark

13.10.17

#SupportCatalonia: campanya de l'ANC per demanar suport als ciutadans europeus. Signeu!

Proposa que enviïn una carta als seus presidents i primers ministres on es denuncia, entre d'altres, la "violència policial". Clica aquí per signar

Campanya de l'ANC per demanar suport als ciutadans europeus
L'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) ha posat en marxa aquest dimecres la campanya #SupportCatalonia. L'associació sobiranista utilitzarà els seus canals internacionals per demanar a ciutadans d'arreu de la Unió Europea que escriguin als seus líders polítics per reclamar que es respectin els valors europeus i la voluntat democràtica del poble català.

Des del web SupportCatalonia.eu, qualsevol ciutadà de la Unió Europea podrà accedir a una carta, traduïda a 25 llengües, que podrà enviar al seu president o primer ministre. La missiva demana al mandatari que no "renunciï" al seu paper davant d'un conflicte "polític" que toca "de tan a prop" els membres de la UE. La carta subratlla, també, que "s'han trepitjat drets fonamentals de ciutadans europeus" i que s'ha establert "un precedent molt perillós".

El text també fa referència a la "violència policial" amb què es va "reprimir i impossibilitar" l’expressió democràtica de la ciutadania de Catalunya l'1 d'octubre passat i pregunta si es pot "mirar cap a una altra banda" davant la "brutalitat d'una policia contra la seva pròpia població".

La carta subratlla que les autoritats espanyoles han mostrat "la seva cara més autoritària, més insensible, menys democràtica, en definitiva, menys europea". I acaba afirmant que "estan en joc" els drets dels europeus, per la qual cosa demana al mandatari que la rebi que "condemni la violència", que "proposi una mediació europea" per solucionar el conflicte i que es "respecti la lliure decisió dels catalans".



Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

Share/Bookmark

12.10.17

‘I ara què fem?’ El vídeo de la xerrada de Vicent Partal

El director de VilaWeb reflexiona sobre la situació creada després de la suspensió de la independència.



L’Assemblea Nacional Catalana va organitzar ahir al vespre una conferència-debat amb Vicent Partal a la vila de Gràcia de Barcelona. El director de VilaWeb hi reflexiona sobre els fet que han passat aquests dies i, especialment, sobre la proclamació de la independència i la suspensió posterior. També hi era present el diputat Ramon Tremosa, que fa diverses intervencions durant l’acte.

Ací podeu veure’n el vídeo complet (alguns navegadors abaixen automàticament el so dels vídeos, de manera que si no podeu sentir la veu apugeu el volum, clicant damunt les barres d’àudio que hi ha dins el vídeo)

Font: ‘I ara què fem?’ El vídeo de la xerrada de Vicent Partal, ahir a Gràcia | VilaWeb


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

Share/Bookmark

10.10.17

TEXT ÍNTEGRE DE LA COMPAREIXENÇA DEL PRESIDENT PUIGDEMONT AL PARLAMENT. 10.10.2017

Compareixença del president Puigdemont davant del ple del Parlament 


Barcelona, 10 d’octubre de 2017 

Comparec davant d’aquest Parlament a petició pròpia per presentar-los els resultats del referèndum celebrat el dia 1 d’octubre i per explicar-los les conseqüències polítiques que se’n deriven. Sóc conscient, com segurament molts de vostès, que avui també comparec davant del poble de Catalunya i de molta altra gent que ha fixat la seva atenció en el que avui passi en aquesta cambra. 



Vivim un moment excepcional, de dimensió històrica. Les seves conseqüències i efectes van molt més enllà del nostre país i s’ha fet evident que, lluny de ser un afer domèstic i intern, com sovint ens hem hagut d’escoltar de part dels qui han negligit la seva responsabilitat en no voler conèixer el que estava passant, Catalunya és un afer europeu.  

De la meva compareixença no esperin ni amenaces, ni xantatges, ni insults. El moment és prou seriós com perquè tots assumim la part de responsabilitat que ens correspon en la necessitat imperiosa de desescalar la tensió i no contribuir, ni amb la paraula ni amb el gest, a incrementar-la. Al contrari, vull adreçar-me al conjunt de la població; als qui s’han mobilitzat els dies 1 i 3 d’octubre, als qui ho van fer dissabte en la manifestació advocant pel diàleg i els qui ho van fer massivament diumenge en defensa de la unitat d’Espanya. I als qui no s’han mobilitzat en cap d’aquestes convocatòries. Tots, amb les nostres diferències i discrepàncies, amb allò en què ens entenem i en allò en què no ens entenem, formem un mateix poble i l’hem de continuar fent plegats, passi el que passi, perquè així es fa la història dels pobles que busquen el seu futur.  

Mai no ens posarem d’acord en tot, com és evident. Però sí que entenem, perquè ja ho hem demostrat moltes vegades, que la manera d’avançar no pot ser altra que la democràcia i la pau. Que vol dir el respecte per al que pensa diferent i trobar com fer possible les aspiracions col·lectives, amb el benentès que això requereix grans dosis de diàleg i empatia.  

Com es poden imaginar, en aquestes darreres jornades i hores, se m’han adreçat moltes persones suggerint el que havia de fer o de deixar de fer. Tots ells són suggeriments lícits, respectables i propis d’un moment com aquest. A tots els que he pogut fer-ho els ho he agraït, perquè en cadascun d’ells hi he reconegut raons fonamentades que val la pena d’escoltar. També jo he demanat opinió a diverses persones, que m’han ajudat a enriquir l’anàlisi del moment i la perspectiva de futur, també els ho vull agrair de tot cor.  

Però el que els exposaré avui no és una decisió personal, ni una dèria de ningú: és el resultat de l’1 d’octubre, de la voluntat del Govern que presideixo d’haver mantingut el seu compromís de convocar, organitzar i celebrar el referèndum d’autodeterminació, i naturalment de l’anàlisi dels fets posteriors que hem compartit al si del Govern. Avui toca parlar dels resultats de l’1 d’octubre al Parlament i això és el que farem.  

Som aquí perquè el passat dia 1 d’octubre Catalunya va celebrar el referèndum d’autodeterminació. Ho va fer en unes condicions més que difícils: extremes. És la primera vegada en la història de les democràcies europees que una jornada electoral es desenvolupa enmig de violents atacs policials contra els votants que fan cua per dipositar la papereta. Des de les 8 del matí i fins l’hora de tancament dels col·legis, la policia i la Guàrdia Civil van colpejar persones indefenses i van obligar els serveis d’emergències a atendre més de 800 persones. Ho vam veure tots, també ho va veure el món que es va esgarrifar de les imatges que s’anaven rebent.  

L’objectiu no era només confiscar urnes i paperetes. L’objectiu era provocar el pànic generalitzat i que la gent, veient les imatges de violència policial indiscriminada, es quedés a casa i renunciés al seu dret de vot. Però als responsables polítics d’aquesta ignomínia els va sortir el tret per la culata. 2.286.217 ciutadans van vèncer la por, van sortir de casa i van votar. No sabem quants ho van intentar sense èxit, però sí sabem que els col·legis clausurats violentament representen un cens de 770.000 persones més.  

Més de dos milions dos-cents mil catalans van poder votar perquè van vèncer la por, i també perquè quan van arribar al seu col·legi hi van trobar urnes, sobres, paperetes, taules constituïdes i un cens fiable i operatiu. Les operacions i registres policials de les setmanes anteriors a la recerca d’urnes i paperetes no van impedir el referèndum. Les detencions d’alts càrrecs i funcionaris del Govern tampoc no van impedir el referèndum. Les escoltes telefòniques, els seguiments de persones, els atacs informàtics, el tancament de 140 webs, les violacions de la correspondència, tampoc no van impedir el referèndum. Repeteixo: malgrat l’esforç i els recursos destinats per combatre’l, quan els ciutadans van arribar als 
col·legis electorals, hi van trobar urnes, sobres, paperetes, taules constituïdes i un cens fiable i operatiu. 

Vull fer, per tant, un reconeixement a totes les persones que van fer possible aquest èxit logístic i polític. Als voluntaris que van dormir a les escoles. Als ciutadans que van guardar les urnes a casa. Als impressors que van imprimir les paperetes. Als informàtics que van idear i desenvolupar el sistema de cens universal. Als treballadors i treballadores del Govern. Als votants del Sí i als del No, i als del vot en blanc. A tantíssima gent anònima que va posar el seu granet de sorra per fer-ho possible. I sobretot, vull enviar el meu afecte, la meva solidaritat i el meu escalf a tots els ferits i maltractats per l’operació policial. Les imatges quedaran enregistrades a la nostra memòria per sempre. Mai no ho oblidarem. 

Cal reconèixer, i denunciar, que l’actuació de l’Estat ha aconseguit introduir tensió i inquietud en la societat catalana. Com a President de Catalunya, sóc molt conscient que en aquests moments hi ha molta gent preocupada, angoixada, fins i tot espantada pel que està passant i pel que pot passar. Gent de totes les idees i tendències. La violència gratuïta i la decisió d’algunes empreses de traslladar la seva seu social, una decisió, deixin-m’ho dir, més de relat per als mercats que no amb efectes reals sobre la nostra economia (el que té efectes reals sobre la nostra economia són els 16.000 milions d’euros catalans que són obligats a canviar de seu social cada any),sens dubte són fets que han emboirat l’ambient. A totes aquestes persones que tenen por, els vull enviar un missatge de comprensió i d’empatia, i també de serenor i tranquil·litat: el Govern de Catalunya no es desviarà ni un mil·límetre del seu compromís amb el progrés social i econòmic, la democràcia, el diàleg, la tolerància, El respecte a la discrepància i la voluntat negociadora. Com a President actuaré sempre amb responsabilitat i tenint en compte els 7,5 milions de ciutadans del país. 

Voldria explicar on som, i sobretot per què som on som. Avui que tot el món ens mira, i sobretot, avui que tot el món ens escolta, crec que val la pena tornar-nos a explicar.  

Des de la mort del dictador militar Francisco Franco, Catalunya ha contribuït tant com el que més a la consolidació de la democràcia espanyola. Catalunya ha estat no només el motor econòmic d’Espanya, sinó també un factor de modernització i d’estabilitat. Catalunya va creure que la Constitució espanyola de 1978 podia ser un bon punt de partida per garantir el seu autogovern i el seu progrés material. Catalunya es va implicar a fons en l’operació de retornar l’estat espanyol a les institucions europees i internacionals després de 40 anys d’aïllament i autarquia.  

El pas dels anys, però, va permetre constatar que el nou edifici institucional sorgit de la Transició, que a Catalunya es veia com un punt de partida des del qual evolucionar cap a cotes més altes de democràcia i d’autogovern, les elits hegemòniques de l’estat l’entenien no com un punt de partida, sinó com un punt d’arribada. Amb el pas dels anys, el sistema no només va deixar d’evolucionar en la direcció desitjada pel poble de Catalunya, sinó que va omençar a involucionar.  

En coherència amb aquesta constatació, l’any 2005, una gran majoria, el 88% d’aquest Parlament, repeteixo, una majoria del 88% d’aquest Parlament, seguint els procediments marcats per la Constitució, repeteixo, seguint els procediments marcats per la Constitució, va aprovar una proposta de nou Estatut d’Autonomia, i la va enviar al Congrés de Diputats. La proposta catalana va desfermar una campanya d’autèntica catalanofòbia, atiada de manera irresponsable pels qui volien governar Espanya al preu que fos.  

El text que finalment es va sotmetre a referèndum l’any 2006 ja era molt diferent de la proposta inicial del Parlament de Catalunya, però malgrat tot va ser aprovat pels ciutadans que van anar a votar. La participació va ser d’un 47% del cens, i els vots favorables a l’Estatut van ser 1.899.897. Vull remarcar que són 145.000 vots menys que el Sí a la independència de l’1 
d’octubre. 

L’estat, però, no en va tenir prou amb la primera retallada. Al 2010, quatre anys després de l’entrada en vigor de l’Estatut retallat, un Tribunal Constitucional format per magistrats escollits a dit pels dos grans partits espanyols, PSOE i PP, va emetre una sentència d’infaust record que retallava l’Estatut per segona vegada, i en modificava el contingut que ja havia estat votat pel poble en referèndum. 


Convé recordar-ho, i subratllar-ho. Malgrat haver seguit els procediments previstos a la Constitució, malgrat tenir al darrere un 88% del Parlament de Catalunya, i malgrat el vot popular en referèndum, legal i acordat, l’acció combinada del Congrés de Diputats i del Tribunal Constitucional van convertir la proposta catalana en un text irreconeixible. I convé recordar-ho, i subratllar-ho, també: aquest text irreconeixible, doblement retallat i no referendat pels catalans, és la llei vigent actualment. Aquest ha estat el resultat del darrer intent de Catalunya de modificar el seu estatus jurídicopolític per les vies constitucionals, és a dir, una humiliació.  

Però això no és tot. Des de la sentència del TC contra l’Estatut votat pel poble, el sistema polític espanyol no només no ha mogut un dit per intentar fer marxa enrere i reparar la trencadissa, sinó que ha activat un programa agressiu i sistemàtic de recentralització. Des del punt de vista de l’autogovern, els darrers set anys han estat els pitjors dels darrers quaranta: laminació continuada de competències a través de decrets, lleis i sentències; desatenció i desinversió en el sistema bàsic d’infrastructures de Catalunya, peça clau del progrés econòmic del país; i un menyspreu feridor cap a la llengua, la cultura i la manera de ser i de viure del nostre país.  

Tot això que explico condensadament en unes poques línies, ha tingut un impacte profund en la societat catalana. Fins al punt quedurant aquest període molts ciutadans, milions de ciutadans, han arribat a la conclusió racional que l’única manera de garantir la supervivència, no només de l’autogovern, sinó dels nostres valors com a societat, és que Catalunya es constitueixi en un estat. Els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya en donen testimoni.  

A més ha passat una cosa encara més rellevant: i és que en paral·lel a la formació de la majoria absoluta independentista al Parlament, s’ha forjat un consens amplíssim i transversal al voltant de la idea que el futur de Catalunya, fos el que fos, havia de ser decidit pels catalans, democràticament i pacífica, a través d’un referèndum. En l’enquesta, de fet, més recent d’un important diari de Madrid, no d’aquí, de Madrid, un 82% dels catalans ho expressen així.  

Amb l’objectiu de fer possible aquest referèndum, els darrers anys les institucions i la societat civil catalanes han endegat nombroses iniciatives davant del govern i les institucions espanyoles. Està tot documentat: fins a 18 vegades, i en tots els formats possibles, s’ha demanat obrir un diàleg per acordar un referèndum com el que es va celebrar a Escòcia el 18 de setembre de 2014. Un referèndum amb una data i una pregunta acordades entre les dues parts, en que les dues parts poguessin fer campanya i exposar els seus arguments, i en que les dues parts es comprometessin a acceptar i aplicar el resultat a través d’una negociació que protegís els interessos respectius. Si això s’havia pogut fer en una de les democràcies més antigues, consolidades i exemplars del món, com és el Regne Unit, per què no es podia fer també a Espanya?  

La resposta a totes aquestes iniciatives ha estat una negativa radical i absoluta, combinada amb la persecució policial i judicial de les autoritats catalanes. L’expresident Artur Mas i les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau, així com l’exconseller de la Presidència Francesc Homs, han estat inhabilitats per haver promogut un procés participatiu no vinculant i sense efectes jurídics el 9 de novembre de 2014. I no només inhabilitats, sinó multats de forma arbitrària i abusiva: si no dipositen més de 5 milions d’euros al Tribunal de Cuentas espanyol, tots els seus béns seran embargats i ells i les seves famílies poden veure’s afectats.  

A més a més d’ells, la Mesa d’aquest Parlament i desenes de càrrecs electes municipals han estat querellats per expressar el seu suport al dret a decidir i permetre debats sobre el referèndum. S’han presentat querelles contra la presidenta i a mesa del parlament per no permetre que el parlament pogués debatre. La darrera onada repressiva contra les institucions catalanes ha implicat la detenció i trasllat a dependències policials de 16 càrrecs i servidors públics del Govern de Catalunya, que van haver de declarar emmanillats i sense ser informats de quina era l’acusació que pesava sobre ells. El món també ha de saber que els líders de les entitats que han liderat les manifestacions més massives i alhora pacífiques de la història d’Europa estan imputats per un delicte de sedició que pot comportar fins a 15 anys de presó. Els responsables que han organitzat manifestacions que han meravellat el món pel seu civisme i sense incidents.  

Aquesta ha estat la resposta de l’estat espanyol a les demandes catalanes, que sempre s’han expressat de forma pacífica i a través de les majories obtingudes a les urnes. El poble de Catalunya reclama des de fa anys llibertat per poder decidir. És ben senzill. Tanmateix, No hem trobat interlocutors en el passat ni els estem trobant en el present. No hi ha cap institució de l’Estat que s’obri a parlar de la demanda majoritària d’aquest Parlament i de la societat catalana. L’última esperança que podia quedar era que la monarquia exercís el paper arbitral i moderador que la Constitució li atribueix, però el discurs de la setmana passada va confirmar la pitjor de les hipòtesis.  

Quiero dirijirme ahora a los ciudadanos del conjunto del Estado español que siguen con preocupación lo que ocurre en Cataluña.Les quiero trasladar un mensaje de serenidad y respeto, de voluntad de diálogo y acuerdo político, como ha sido siempre nuestro deseo y nuestra prioridad. Soy consciente de la información que les trasladan la mayoría de medios y de cuál es la narrativa que se ha instalado. Pero me atrevo a pedirles un esfuerzo, para el bien de todos; un esfuerzo por conocer y reconocer lo que nos ha llevado hasta aquí y de las razones que nos han impulsado. No somos unos delincuentes, ni unos locos, ni unos golpistas, ni unos abducidos: somos gente normal que pide poder votar y que ha estado dispuesta a todo el diálogo que fuera necesario para realizarlo de manera acordada. No tenemos nada contra España y los españoles. Al contrario. Nos queremos reentender mejor, y ese es el deseo mayoritario que existe en Catalunya. Porque hoy, des de hace ya muchos años, la relación no funciona y nada se ha hecho para revertir una situación que se ha convertido en insostenible. Y un pueblo no puede ser obligado, contra su voluntad, a aceptar un statu quo que no votó y que no quiere. La Constitución es un marco democrático, pero es igualmente cierto que hay democracia más allá de la Constitución.  

Senyores i senyors, amb els resultats del referèndum de l’1 d’octubre passat Catalunya s’ha guanyat el dret a ser un Estat independent, i s’ha guanyat el dret a ser escoltada i respectada.  


He de dir i avui cat es escoltada i respectada més enllà de les nostres fronteres  

El sí a la independència ha guanyat unes eleccions per majoria absoluta, i dos anys després ha guanyat un referèndum sota una pluja de cops de porra. Les urnes, l’únic llenguatge que entenem, diuen sí a la independència. I aquest és el camí que estic compromès a transitar.  

Com és conegut, la Llei de Referèndum estableix que, dos dies després de la proclamació oficial dels resultats, i en cas que el nombre de vots del Sí hagi estat superior al nombre de vots del No, el Parlament (i cito textualment de la llei) “celebrarà una sessió ordinària per a efectuar una declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes i acordar l’inici del procés constituent”.  

Hi ha un abans i un després del 1 d’octubre, i hem aconseguit el que ens vam comprometre a fer a l’inici de la legislatura.  

Arribats en aquest moment històric, i com a president de la Generalitat, assumeixo en presentar-los els resultats del referèndum davant del Parlament i dels nostres conciutadans, el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república.  

Això és el que avui pertoca fer. Per responsabilitat i per respecte. 

I amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada. Creiem fermament que el moment demana no només la desescalada en la tensió sinó sobretot voluntat clara i compromesa per avançar en les demandes del poble de Catalunya a partir dels resultats de l’1 d’octubre. Resultats que hem de tenir en compte, de manera imprescindible, en l’etapa de diàleg que estem disposats a obrir.  

És conegut que des de l’endemà mateix del referèndum s’han posat en marxa diferents iniciatives de mediació, de diàleg i de negociació a nivell nacional, estatal i internacional. Algunes d’aquestes són públiques i d’altres encara no ho són. Totes són molt serioses, i eren difícils d’imaginar tot just fa un temps. Les crides al diàleg i a la no violència s’han sentit des de tots els racons del planeta; la declaració ahir del grup de vuit Premis Nobel de la Pau; la declaració de The Elders al front dels quals hi ha l’exsecretari general de Nacions Unides Kofi Annan i del qual formen part personalitats de gran rellevància mundial; els posicionaments de presidents i primers ministres de països europeus, de líders polítics europeus... hi ha un prec de diàleg que recorre Europa, perquè Europa ja se sent interpel·lada sobre els efectes que pot tenir una mala resolució d’aquest conflicte. Totes aquestes veus mereixen ser escoltades. I totes, sense excepció, ens han demanat que obrim un temps per donar l’oportunitat al diàleg amb l’Estat espanyol.

Avui també pertoca fer això. Per responsabilitat i per respecte. 


Acabo. I ho faig apel·lant a la responsabilitat de tothom. Als ciutadans de Catalunya, els demano que continuïn expressant-se com ho han fet fins ara, amb llibertat i amb respecte als que pensen diferent. A les empreses i actors econòmics, els demano que continuïn generant riquesa i que no caiguin en la temptació d’utilitzar el seu poder per esporuguir la població. A les forces polítiques, els demano que contribueixin amb les seves paraules i les seves accions a rebaixar la tensió. També ho demano als mitjans de comunicació. Al govern espanyol, li demano que escolti, ja no a nosaltres si no vol, sinó als qui advoquen per la mediació i a la comunitat internacional, i als milions de ciutadans d’arreu d’Espanya que li demanen que renunciï a la repressió i la imposició. A la Unió Europea, li demano que s’impliqui a fons i que vetlli pels valors fundacionals de la Unió. 

Avui el Govern de Catalunya fa un gest de responsabilitat i generositat, i torna a estendre la mà al diàleg. Estic convençut que, si els pròxims dies tothom actua amb la mateixa responsabilitat i compleix amb les seves obligacions, el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol es pot resoldre de manera serena i acordada, i respectant la voluntat dels ciutadans. Per nosaltres, no quedarà. Perquè volem ser fidels a la nostra llarga història, a tots els qui hi han patit i s’hi han sacrificat, i perquè volem un futur digne per als nostres fills i filles, per tota aquella gent que vulgui fer de Catalunya la seva terra d’acollida i d’esperança. 

Moltes gràcies. 

Carles Puigdemont i Casamajó 

President de la Generalitat de Catalunya 

Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124  
Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.