traducció - translate - traducción

25.9.16

Ara toca fer la independència | l'Unilateral




Catalunya és una autonomia espanyola de règim comú que es regeix per un estatut escapçat pel Tribunal Constitucional i no refrendat, i per una llei orgànica de finançament autonòmic caducada. Aquest règim autonòmic comporta una sèrie de greuges a la població catalana: espoli fiscal, manca d’inversions, obstacles al desenvolupament econòmic de la capital Barcelona i del territori, atur, menyspreu a la llengua i la història, pèrdua d’autogovern i de llibertat, no reconeixement a nivell internacional, etc. En els darrers anys s’ha anat consolidant una majoria social que ha vist que l’única manera realista de superar aquest règim és que Catalunya esdevingui un nou estat independent en forma de república. Efectivament, en les passades eleccions dos milions de catalans i catalanes varen delegar el seu vot a una majoria de 72 diputats i diputades de JxS i la CUP amb el mandat explícit de fer la independència.

Ara el repte és fer-la. Segons el dret internacional hi ha dues maneres: o bé a través de la Declaració (o Proclamació) de la independència en el Parlament o bé guanyant un Referèndum d’Autodeterminació. L’experiència viscuda i la història ens ensenyen que l’estat espanyol no pactarà ni l’una ni l’altre, i per tant s’haurà de fer de manera unilateral.

Solidaritat Catalana exigeix que els 72 diputats independentistes compleixin el programa electoral i proclamin la independència. La Declaració d’Independència segueix sent la via directa i més eficaç, tal com hem defensat de manera reiterada. A més, hem de recordar que en democràcia parlamentària, majoria absoluta equival a majoria social i legitima per governar i aplicar el programa. Tanmateix, en cas d’haver-hi un consens de l’independentisme sobre el Referèndum d’Autodeterminació, caldrà que aquest tingui les garanties necessàries per dur-nos a la Independència.

1. Ha d’anar associat a la Declaració d’Independència per part del Parlament.
2. Ha de tenir caràcter vinculant, pregunta binària Sí/No i sense mínim de participació sobre cens regular i l’organització ha de recaure sobre l’Administració.
3. L’organització, realització i l’execució del resultat han de ser dins d’aquesta legislatura, sense més eleccions sota règim espanyol.

No més excuses. No més dilacions. Ara toca fer la independència i és aquest Parlament i aquest Govern el que l’ha de fer.


Share/Bookmark

24.9.16

A TOTA MÀQUINA!


Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.


El procés català cap a la independència fa avançar moltes coses a gran velocitat. Aquesta setmana n’hem tingut bona mostra. Per exemple, la degradació de la “democràcia” espanyola, que a hores d’ara ja toca posar entre cometes, amb un exconseller Homs obligat a comparèixer sota amenaça de detenció davant del Suprem i un Javier De la Rosa protegit per la fiscalia anticorrupció a canvi d’informació contra l’independentisme. Però, no ens enganyem, que la ruptura vagi a tota màquina depèn en primer lloc de nosaltres: dijous i divendres tindrem l’oportunitat de donar el primer pas ratificant la solidesa del primer Govern independentista de la història. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
ETIQUETES: sediciótemps sedició
1,5. Aquesta setmana un digital espanyol desvetllavanous detalls de l’Operació Catalunya. Tot el joc brut que ens fan és perfectament imaginable. De fet, estaria bé (encara que no passarà) que algun dia se sabés quants diners s’estan abocant desbocats a intentar aturar la independència. Quanta gent tenen que viu ara mateix d’això. Si l’atur està baixant gràcies a l’engreix del CNI. No per suposat, però, resulta menys escandalós: el ministre de l’Interior amb un maletí al despatx farcit de bitllets i un agent de la policia política, creada des del cor mateix de l’Estat, que viatgen en un avió oficial, fins a Suïssa, per pagar a un confident una informació que suposadament ha d’enfonsar un adversari polític, però que finalment resulta falsa. D’autèntica monarquia bananera. I, naturalment, la premsa catalana del règim, gairebé ni piu, que hi ha temes molt més fonamentals com ara el pregó de Barcelona.


AFINAT. Corrupció a doble escala. Corrupció en la Fiscalia (suposadament) Anticorrupció, que decideix no investigar res, tot i que la mateixa Agència Tributària espanyola ha conclòs que el financer va cometre delicte fiscal en l’operació de compravenda de més de mil oficines del Santander en 2007. Com se sap, De la Rosa ha estat un testimoni clau en l’Operació Catalunya, el gran ventilador creat amb l’objectiu d’empastifar l’independentisme. Cal protegir-lo, retornar-li el favor, encara que sigui escandalós. Corrupció en els mitjans dependentistes catalans que decideixen obviar completament l’afer. Talment, com si, com en el cas dels fiscals, rebessin instruccions directes del Govern espanyol. Màrius Carol i Enric Hernández, al servei dels seus grups empresarials de comunicació estan molt entretinguts amb les seves coses. I, naturalment, la premsa catalana del règim, gairebé ni piu, que hi ha temes molt més fonamentals com ara el pregó de Barcelona.

ALTERNATIU. Francament, el contra-pregó de Toni Albà és una idea dubtosa que la histèria del seus contraris ha convertit en imprescindible. El més destacable és de quina manera retrata l’espai polític dels Comuns. El pregó alternatiu de la Mercè és exactament el que farien ells. De fet, ja li van fer a Trias en 2012. Perquè ells poden fer-lo, però a ells no se’ls pot fer. Només ells decideixen què és alternatiu i què no. No hi ha accions alternatives: són ells qui les fan així. Què és alternatiu? Allò que fan ells. Si alguna cosa caracteritza la casta arrecerada al poder és la seva total incapacitat d’entomar qualsevol mena de crítica. Per això costa molt d’entendre aquesta al·lèrgia histèrica de tot l’entorn encomunista a un acte de contra-programació del pregó oficial. Un pregó alternatiu no només no l’haurien de blasmar, sinó que fins i tot haurien d’integrar-lo al programa oficial.

BANCA. Ara fa un any érem en plena campanya electoral de les eleccions plebiscitàries del 27-S. Un dels episodis més lamentables es produí quan les patronals de les entitats financeres espanyoles van fer publicar un furibund comunicat contra la independència. Si no ho heu fet, us recomano la lectura del deliciós reportatge periodístic de l’ARA del cap de setmana passat sobre la gestació del document. Dibuixa sobretot la covardia dels responsables de la Caixa i el Banc Sabadell, defugint en tot moment donar la cara: no, xatos, aquí s’haurà de retratar tothom. S’apropa el dia D i les entitats financeres jugaran un paper vital en la desconnexió: qui se’n vulgui oposar caldrà que ho faci a cara descoberta. Ara fa un any vaig obrir compte corrent a una cooperativa de crèdit catalana que no va subscriure aquell comunicat vergonyós: potser no he guanyat en interessos, però sí molt en dignitat.

BOICOT. Com de costum, l’Estat espanyol ha desplegat aquesta setmana tots els seus mitjans de pressió per deixar sense veu Catalunya, ara, arran del viatge del conseller d’afers exteriors a l’Argentina. A diferència del ridícul de Xavier García Albiol celebrant la independència de Mèxic fa ara 206 anys, naturalment, feta de manera il·legal segons el marc constitucional espanyol del seu temps, i, evidentment, del tot unilateral, Romeva sí ha mostrat la mínima coherència exigible en participar en els actes de la commemoració del bicentenari de la plena sobirania Argentina amb la Declaració d'Independència de les Províncies Unides del Río de la Plata del 9 de juliol del 1916, independència en la qual, per cert, els catalans van tenir un paper rellevant. El conseller ha participat també en la commemoració del 130è aniversari del Casal Català de Buenos Aires, una de les entitats més veteranes de l’emigració catalana a Amèrica. 

CACERA. Entretant, la histèria del ministre García-Margallo escala a nivells delirants. Davant la receptivitat internacional a l’acció exterior catalana deu estar empassant contínuament. El regne d’Espanya, però, covard, només s’hi atreveix amb petits estats com Letònia: després d’haver provocat un conflicte internacional en acusar el seu ex primer ministre i actual vicepresident de la Comissió de cobrar per fer declaracions a favor del dret de Catalunya a l’autodeterminació (es pensen que tothom fa com ells), ara ha aprofitat la Diada per fer una nova passa en la seva cacera contra el dissident: inventar-se que el cònsol honorari de Letònia a Barcelona, Xavier Vinyals, va posar una estelada al balcó de l’edifici consolar, amb l’objectiu de traure’s de sobre la incomoda presència d’un reconegut independentista. Una vegada més, val tot per lluitar contra nosaltres. El món mira i pren nota. Confiem.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.1,5. Aquesta setmana un digital espanyol desvetllavanous detalls de l’Operació Catalunya. Tot el joc brut que ens fan és perfectament imaginable. De fet, estaria bé (encara que no passarà) que algun dia se sabés quants diners s’estan abocant desbocats a intentar aturar la independència. Quanta gent tenen que viu ara mateix d’això. Si l’atur està baixant gràcies a l’engreix del CNI. No per suposat, però, resulta menys escandalós: el ministre de l’Interior amb un maletí al despatx farcit de bitllets i un agent de la policia política, creada des del cor mateix de l’Estat, que viatgen en un avió oficial, fins a Suïssa, per pagar a un confident una informació que suposadament ha d’enfonsar un adversari polític, però que finalment resulta falsa. D’autèntica monarquia bananera. I, naturalment, la premsa catalana del règim, gairebé ni piu, que hi ha temes molt més fonamentals com ara el pregó de Barcelona.



AFINAT. Corrupció a doble escala. Corrupció en la Fiscalia (suposadament) Anticorrupció, que decideix no investigar res, tot i que la mateixa Agència Tributària espanyola ha conclòs que el financer va cometre delicte fiscal en l’operació de compravenda de més de mil oficines del Santander en 2007. Com se sap, De la Rosa ha estat un testimoni clau en l’Operació Catalunya, el gran ventilador creat amb l’objectiu d’empastifar l’independentisme. Cal protegir-lo, retornar-li el favor, encara que sigui escandalós. Corrupció en els mitjans dependentistes catalans que decideixen obviar completament l’afer. Talment, com si, com en el cas dels fiscals, rebessin instruccions directes del Govern espanyol. Màrius Carol i Enric Hernández, al servei dels seus grups empresarials de comunicació estan molt entretinguts amb les seves coses. I, naturalment, la premsa catalana del règim, gairebé ni piu, que hi ha temes molt més fonamentals com ara el pregó de Barcelona.

ALTERNATIU. Francament, el contra-pregó de Toni Albà és una idea dubtosa que la histèria del seus contraris ha convertit en imprescindible. El més destacable és de quina manera retrata l’espai polític dels Comuns. El pregó alternatiu de la Mercè és exactament el que farien ells. De fet, ja li van fer a Trias en 2012. Perquè ells poden fer-lo, però a ells no se’ls pot fer. Només ells decideixen què és alternatiu i què no. No hi ha accions alternatives: són ells qui les fan així. Què és alternatiu? Allò que fan ells. Si alguna cosa caracteritza la casta arrecerada al poder és la seva total incapacitat d’entomar qualsevol mena de crítica. Per això costa molt d’entendre aquesta al·lèrgia histèrica de tot l’entorn encomunista a un acte de contra-programació del pregó oficial. Un pregó alternatiu no només no l’haurien de blasmar, sinó que fins i tot haurien d’integrar-lo al programa oficial.

BANCA. Ara fa un any érem en plena campanya electoral de les eleccions plebiscitàries del 27-S. Un dels episodis més lamentables es produí quan les patronals de les entitats financeres espanyoles van fer publicar un furibund comunicat contra la independència. Si no ho heu fet, us recomano la lectura del deliciós reportatge periodístic de l’ARA del cap de setmana passat sobre la gestació del document. Dibuixa sobretot la covardia dels responsables de la Caixa i el Banc Sabadell, defugint en tot moment donar la cara: no, xatos, aquí s’haurà de retratar tothom. S’apropa el dia D i les entitats financeres jugaran un paper vital en la desconnexió: qui se’n vulgui oposar caldrà que ho faci a cara descoberta. Ara fa un any vaig obrir compte corrent a una cooperativa de crèdit catalana que no va subscriure aquell comunicat vergonyós: potser no he guanyat en interessos, però sí molt en dignitat.

BOICOT. Com de costum, l’Estat espanyol ha desplegat aquesta setmana tots els seus mitjans de pressió per deixar sense veu Catalunya, ara, arran del viatge del conseller d’afers exteriors a l’Argentina. A diferència del ridícul de Xavier García Albiol celebrant la independència de Mèxic fa ara 206 anys, naturalment, feta de manera il·legal segons el marc constitucional espanyol del seu temps, i, evidentment, del tot unilateral, Romeva sí ha mostrat la mínima coherència exigible en participar en els actes de la commemoració del bicentenari de la plena sobirania Argentina amb la Declaració d'Independència de les Províncies Unides del Río de la Plata del 9 de juliol del 1916, independència en la qual, per cert, els catalans van tenir un paper rellevant. El conseller ha participat també en la commemoració del 130è aniversari del Casal Català de Buenos Aires, una de les entitats més veteranes de l’emigració catalana a Amèrica. 

CACERA. Entretant, la histèria del ministre García-Margallo escala a nivells delirants. Davant la receptivitat internacional a l’acció exterior catalana deu estar empassant contínuament. El regne d’Espanya, però, covard, només s’hi atreveix amb petits estats com Letònia: després d’haver provocat un conflicte internacional en acusar el seu ex primer ministre i actual vicepresident de la Comissió de cobrar per fer declaracions a favor del dret de Catalunya a l’autodeterminació (es pensen que tothom fa com ells), ara ha aprofitat la Diada per fer una nova passa en la seva cacera contra el dissident: inventar-se que el cònsol honorari de Letònia a Barcelona, Xavier Vinyals, va posar una estelada al balcó de l’edifici consolar, amb l’objectiu de traure’s de sobre la incomoda presència d’un reconegut independentista. Una vegada més, val tot per lluitar contra nosaltres. El món mira i pren nota. Confiem.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.



Share/Bookmark

23.9.16

El pregó de la Mercè: llums i ombres



© Ajuntament de Barcelona. Javier Pérez de Andújar al Saló de Cent
D'entrada, s'ha de dir que el pregó d'ahir de Javier Pérez de Andújar va demostrar la seva grandesa com a escriptor, si és que algú en tenia algun dubte. El va dedicar a la cultura popular de la gran Barcelona, a la gent de barri i a la gent que ha fet carrera a la ciutat i que va venir de fora. Va tenir moments memorables i que el deixaran, segur, com un dels millors pregons escoltats al Saló de Cent, però també va tenir certes ombres.

Llums

1. Si parlem de literatura, l'arrencada d'una novel·la o d'un conte és essencial. I l'arrencada de Pérez de Andújar va ser brillant, tot desitjant una bona Mercè a "a todas las autoridades, a toda la gente sin autoridad y a todos los desautorizados en general".
2. Quan va recordar l'editorial Bruguera, no es va oblidar de com de malament van tractar la gent que hi treballava: "Buque insignia de la explotación del hombre por el hombre y de la lucha del creador por defender sus derechos de autor". Bravo!
3. També la va deixar anar de manera sibil·lina quan va dir que a Barcelona "llegir és de pobres". En una ciutat que dedica tants pocs recursos a la literatura –malgrat el nomenament de ciutat de la literatura per la UNESCO–, sense residència d'escriptors –com a Olot, per exemple–, on les ajudes a la creació literària són tan minses, on els escriptors viuen tan malament... Molt encertat.
4. Va estar molt bé que reivindiqués els punks i tot allò que no és "cultura oficial", de l'Odi Social a la Banda Trapera del Río.
5. Molt a favor de l'enyorat Constantino Romero, la veu de la ciutat, que l'escriptor va relacionar amb els cinemes de barri d'altres èpoques.

Ombres

1. Tinc la sensació que Pérez de Andújar va ser tou, fins i tot un pèl xaró. Vaja, que va fer de vell rondinaire que pensa que els temps passats van ser millor. La Barcelona que va glossar, ras i curt, ja no existeix. I ningú, ni des d'aquest ajuntament ni dels anteriors, ha fet res per recuperar les coses bones d'abans. I no parlo de museus.
2. La cultura que s'expressa en català gairebé no va existir. Per exemple, podia haver parlar de Caterina Albert (aka Víctor Català) quan va fer referència a les dones que amagaven la seva identitat per escriure. Res de tantes dones, com Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany, Maria-Mercè Marçal, tot i situar Rodoreda dins la gran constel·lació d'escriptors barcelonins. Només va esmentar de passada el rock laietà, ni a Pau Riba, ni a Jaume Sisa, ni a Oriol Tramvia... Ni Capri, ni Flavià, ni tan sols el gran Rubianes.
3. Cap crítica al poc respecte que les institucions locals han tingut cap a les llibreries històriques. Molt maco parlar del carrer Llibreteria, on només hi queden dues llibreries de vell, per cert, però cap mot sobre la Llibreria Canuda, per exemple, i totes les llibreries que han tancat en els últims temps.
PS: Tinc la sensació que els escriptors que escrivim en català hem de demanar disculpes tota l'estona, que no ens podem oblidar de citar els nostres contemporanis castellans, de Vila-Matas a Mendoza, sense oblidar-nos de Pérez de Andújar, quan ells sovint passen olímpicament de nosaltres i obliden que, aquí, el 1974, es censurava 'L'adolescent de sal' de Biel Mesquida, o que anys abans obligaven Gabriel Ferrater a treure poemes de 'Les dones i els dies'. D'això no se'n recorden.Però no passa res. Perquè ells són els bons, els universals. I la resta, a pidolar. Que en vint anys, només un escriptor en llengua catalana hagi estat pregoner de la Mercè, per sis en castellà, demostra qui té el prestigi de la seva banda... Res. Ho havia de dir.
Font: El pregó de la Mercè: llums i ombres
Share/Bookmark

22.9.16

El cas dels catalans [1714] - (Vídeo)


La pel·lícula està basada en la faraònica obra de Francesc de Castellví "Narraciones históricas", sobre la Guerra de Successió, i compta amb la periodista Mònica Terribas com a narradora.

10/09/2014



Font: El cas dels catalans [1714] - YouTube
Share/Bookmark

21.9.16

Catalunya, País Valencià i les Balears fan front comú també en política agrària

Oriol Anson, director general de Desenvolupament Rural de la Generalitat, i Joan Caball i Andreu Ferrer, coordinador nacional i tècnic, respectivament, d'Unió de Pagesos de Catalunya; de les Illes Balears, Mateu Ginard, els responsables del Fogaiba i Gabriel Torrens, secretari general d'Unió de Pagesos de Mallorca, i del País Valencià, Francisco Rodríguez, secretari autonòmic d'Agricultura i Desenvolupament Rural i director de l'Agència Valenciana de Foment i Garantia Agrària; Roger Llanes, director general

El Principat, el País Valencià i les Illes Balears han posat en marxa aquest dimarts un front comú amb l'objectiu de millorar la Política Agrària Comuna (PAC) ja que consideren desateses les necessitats específiques dels territoris catalans. Segons han informat, la PAC negociada entre l'Estat espanyol i Brussel·les provoca situacions de «desavantatge competitiu», especialment a les zones de muntanya i les insulars. Per això, cerquen sinergies en altres sectors, com la pesca i l'alimentació, en reunions paral·leles a Barcelona i València.

Palma ha estat aquest dimarts la seu de la trobada per debatre sobre el sector de l'agroalimentació a l'Euroregió de l'Arc Mediterrani (EURAM). Concretament, en aquesta primera trobada de treball,s'han tractat propostes de millora de la PAC, partint de la base que consideren necessari replantejar la PAC que ha negociat l'Estat espanyol amb Brussel·les.
Referent a les Balears han explicat que és necessari que es produeixi un reconeixement dels efectes de la insularitat, que es tengui en compte també la doble i a la triple insularitat. Les despeses de producció són més elevades a llocs aïllats, i les Balears sofreixen unes despeses més altes de transport d'abonaments, farratges i alimentació del bestiar en general, que afecten sobretot als sectors ramaders amb un maneig més intensiu, com el bestiar boví de llet o el porcí.
A la reunió han assistit, pel Principat, Oriol Anson, director general de Desenvolupament Rural de la Generalitat, i Joan Caball i Andreu Ferrer, coordinador nacional i tècnic, respectivament, d'Unió de Pagesos de Catalunya; de les Illes Balears, Mateu Ginard, els responsables del Fogaiba i Gabriel Torrens, secretari general d'Unió de Pagesos de Mallorca, i del País Valencià, Francisco Rodríguez, secretari autonòmic d'Agricultura i Desenvolupament Rural i director de l'Agència Valenciana de Foment i Garantia Agrària; Roger Llanes, director general d'Agricultura Ramaderia i Pesca; Antoni Lozano, cap de gabinet de la Secretaria Autonòmica d'Agricultura i Desenvolupament Rural, i Joanma Mesado, secretari tècnic de la Unió de Pagesos i Ramaders de la Comunitat Valenciana.

També ha assistit el coordinador de l'Institut Ignasi Vilallonga d'Economia i Empresa, Rubén Pitarch, que ha estat l'encarregat de coordinar la jornada.
Font: Catalunya, País Valencià i les Balears fan front comú també en política agrària » Estat » Ara » dBalears.cat
Share/Bookmark

20.9.16

Què està passant a la Catalunya Nord?

El despertar de Catalunya Nord coincideix amb l’intent de les 'regions' de capgirar l’estat

El líder del nacionalisme bretó, Christian Troadec intenta liderar un moviment per transformar l'estat jacobí francès



El passat dissabte, 10.000 catalans es van manifestar a Perpinyà en favor de que la denominació “Pays Catalan” sigui inclosa en el nom de la nova macroregió. Els manifestants demanaven el reconeixement de la personalitat de la Catalunya del Nord, evitant així que la catalanitat sigui diluïda en el nou mapa regional.

Un nom amb polèmica

La manifestació en defensa de la catalanitat pot suposar un punt d’inflexió davant la poca receptivitat de la presidenta del Consell Regional, Carole Delga. La presidenta només va tenir en compte que la proposta “Occitanie” va ser la més votada a la regió, sense tenir en compte l’especificat de la Catalunya del Nord, que va votar massivament per l’opció que incloïa el terme “Pays Catalan” (60%). Però en representar el 8% de la població de la regió va ser una opció minoritària en el conjunt, en canvi “Occitanie” va obtenir un suport mínim als Pirineus Orientals (4%).

Aquest fet ha portat al Consell departamental a votar per unanimitat una moció en favor d’afegir “Pays Catalan” al nom de la regió. El departament també ha donat suport en la seva totalitat a un recurs contenciós ciutadà que es presentarà al Consell d’Estat (última instància de la jurisdicció administrativa). Cal destacar que tant al departament, la regió, com a l’estat, hi ha una majoria socialista. Per tant, la demanda catalana va més enllà dels partits.

La iniciativa del recurs contenciós ha estat promoguda pel col·lectiu Recurs Ciutadà, encapçalat pel geògraf Joan Becat i l’ex diputada socialista Renée Soum, que consideren que s’hauria d’afegir “Pays Catalan” ja que el terme Occitània el consideren discriminatori, ja que només fa referència a una llengua i una cultura, quan la regió en té dues. A més, per altres motius, com defectes de forma en la consulta (només es podia votar si es tenia mòbil francès).

Cal destacar que País Català, no és ni una demanda nacionalista, a diferència del terme Catalunya, que pot sonar massa “agressiu” per a les autoritats franceses. Sinó que  és d’ús comú per referir-se al territori i ho trobem en regions franceses sense demandes regionalistes com el País del Loira.

Davant el conflicte obert, el govern francès podria escollir l’1 d’octubre un nom basat en la geografia i no pas en la identitat. Aquest nom podria ser “Pyrénées-Méditerranée”, la segona opció més votada a la Catalunya del Nord i defensada per l’alcalde de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, així com empresaris que rebutgen qualsevol referència a territoris, història, llengües o cultures.

Més enllà de la denominació

La poca sensibilitat del nou govern regional cap a les demandes catalanes agreugen el fet que de que les decisions polítiques es prenen cada cop més lluny de Perpinyà. Aquest fet pot provocar que l’administració, amb una Catalunya del Nord més minoritzada, ignori cada cop més que vol i necessita el territori.

Els principals organitzadors de la manifestació, més enllà de la denominació de la regió, proposen una institucions pròpies per al territori, que siguin les encarregades de gestionar el país, seguint el model de Còrsega o el País Basc.

La plataforma “Oui au Pays Catalan”, liderada per la secció nord-catalana de CDC, en veu del seu president Jordi Vera, considera que els departaments seran desposseïts de les seves competències i finalment desapareixeran. Per evitar-ho, consideren necessari un suport popular fort que porti a unes institucions que permetin defensar els interessos dels nord-catalans, així com cercar les seves solucions. Per acomplir aquest objectiu es preveu l’organització d’un espai polític autonomista, a partir de la federació de CDC i intentant sumar el màxim dels 147 batlles (dels 226 de la Catalunya Nord) que es van manifestar el passat 10 de setembre. La plataforma també ha obert una petició digital per a la inclusió del terme “Pays Catalan”, que suma prop de 14.000 signatures.

Per la seva part, el Col·lectiu SEM Catalunya Nord, que té el suport d’associacions catalanes de la cultura popular, institucionals i econòmics, així com de partits com Unitat Catalana, ERC, la CUP o l’ANC, també demana un estatut particular per a la Catalunya del Nord, seguint el model cors. A més, Pere Manzanares, portaveu de SEM i fundador de La Bressola i Arrels, considera que una administració pròpia al territori també podria ajudar a connectar Tolosa amb la Catalunya Sud.

La Catalunya del Nord es mou

La presidenta del Consell Regional, Carole Delga, després de les protestes catalanes, ha promès crear una Oficina Pública de la Llengua Catalana, com ja existeix al País Basc, Bretanya o Occitània, que pot ser un pas endavant pel català. A tall d’exemple, l’Oficina Pública de la Llengua Occitana va destinar un milió d’euros a accions per promoure la transmissió i l’ús de l’occità, sobretot a les escoles publiques bilingües, així com subvencionar l’Institut d’Estudis Occitans, premis d’innovació lingüística, mitjans de comunicació o societats de doblatge.

Aquest any, prop del 25% dels alumnes de la Catalunya del Nord reben algun tipus d’ensenyament en català. Les escoles que fan immersió lingüística en català representen 1.308 alumnes, la Bressola ha superat per primer cop el miler d’escolaritzat (fins i tot 75 nens s’ha quedat sense plaça), mentre la xarxa Arrels suma 300 alumnes. A aquests, cal afegir prop de 3.000 alumnes que fan ús del sistema públic bilingüe i els prop de 7.500 que reben classes d’iniciació al català. Tot i la millora, amb un 7,8% de l’alumnat en escoles immersives o bilingües, queda marge per créixer si es compara amb els alumnes de primària a Iparralde (País Basc), que representen el 37% entre el sistema immersiu i el bilingüe.

Cal destacar que en gran part que l’Oficina Lingüística, si es duu a terme, podria ser un gran pas, ja que la principal mancança és la falta de recursos i suport de les institucions, més enllà de casos locals. Segons l’Enquesta d’usos lingüístics a la Catalunya del Nord 2015, més de tres quartes parts dels nord-catalans estarien a favor de l’ensenyament del català a tots els alumnes, així com de l’ensenyament bilingüe (76%).

L’escola pot ser vital, ja que si un 35% de la població sap parlar la llengua, el seu ús només representa el 6% de la població (un 1% com a llengua sola). A més la transmissió lingüística entre generacions, és molt major amb els pares que amb els fills. Tot i això el percentatge és més gran quan hi ha un entorn favorable, un 15% utilitza només el català i un 34% l’utilitza juntament amb alguna altre llengua (o sigui gairebé la totalitat dels que saben parlar-ho) quan van a Catalunya del Sud. També és important el suport a aplicar mesures a favor del català: un 85% estaria d’acord amb una TV en català, així com un 70% a favor del bilingüisme en la vida pública i un 58% a favor de la cooficialitat.

Les resta de nacions de l’estat francès també es mouen

La reforma territorial, que ha fusionat diverses regions, també ha provocat malestar en altres nacions de l’estat francès. Més enllà de la recentralització i reducció pressupostària, demandes com la reunificació de Bretanya no han estat escoltades, en canvi, Alsàcia ha estat diluïda en una macroregió sense llaços culturals, lingüístics o històrics. A més, el passat 15 de gener, l’Assemblea de França, després d’una polèmica votació, va rebutjar una proposició de llei en favor de la protecció de les llengües regionals.

Les polítiques centralistes de l’estat van portat a resultats històrics de diferents partit nacionalistes a les eleccions regionals de 2015. Principalment, a l’illa de Còrsega, on la unió d’autonomistes i independentistes, així com la fi del terrorisme, els va permetre assolir per primera vegada un govern nacionalista a l’illa, que tindrà com a objectiu assolir el màxim de competències possible, en una legislatura curta i intensa. El 2017 hi haurà eleccions anticipades a l’illa, degut a la formació d’un col·lectivitat única, que substituirà la col·lectivitat territorial actual.

Més enllà del nacionalisme cors, els nacionalistes alsacians van obtenir un gran resultat, en gran part després de la desaparició de la seva regió que els ha diluït en la macroregió Grand Est, que els ha minoritzat. Tot i treure més d’un 10% dels vots a Alsàcia, el fet de la unió de les regions, no va permetre arribar al 5% a nivell macroregional. A Bretanya també van tenir un èxit sense precedents, en presentar una llista netament nacionalista, que va assolir el 6,71% dels vots. L’últim precedent d’una candidatura unitària bretona era la Convergencie Bretonne que havia obtingut el 1985 un 1,51% dels vots.

El repte de Troadec i de totes les nacionalitats

D’aquest malestar amb el centralisme francès ha sorgit un moviment per transformar l’estat jacobí francès en un estat plurinacional, dirigit pel líder del nacionalisme bretó, Christian Troadec, que té com a objectiu presentar-se a les eleccions presidencials de 2017. La primera candidatura regionalista des de la de Guy Héraud el 1974.

Christian Troadec ha estat portaveu dels Bonnets Rouges (Barrets Vermells), moviment de protesta més enllà del nacionalisme cultural, que ha unit diferents sectors de la societat (amb més de 30.000 manifestants). El moviment considera que Bretanya no té capacitat per decidir res, davant una elit parisenca que només vol conservar el poder i els recursos financers a la capital. Les reclamacions del moviment van des de demanar la supressió de l’ecotaxa a vehicles pesants (que consideren que encara destruirà més llocs de feina), a la reunificació bretona, la oficialitat de la llengua i la cultura bretona, o una autonomia política similar a la de Còrsega o els landers alemanys.

Troadec, batlle de Carhaix-Plouguer, ha afavorit el bretó, en un poble on el 35% estan escolaritzats en la immersió en aquesta llengua. Ha estat capaç de transformar un moviment nacionalista marcat pel terrorisme i minoritari, per un on es posa l’accent en l’autogovern  i en poder prendre les seves pròpies decisions econòmiques, així com ambientals (forta defensa del patrimoni i natura) o culturals, contraposant l’autogestió davant el centralisme parisenc, que continua ignorat les demandes bretones encara que no siguin nacionalistes o identitàries. Es basa en la reclamació de llocs de treball i la millora de les condicions de vida, i per tant permet atreure un gruix important de la població allunyada del nacionalisme, sense deixar de promocionar la cultura i la llengua, així com els Diwan, les escoles d’immersió en bretó.

El gran impediment de qualsevol candidat nacionalista és que per presentar candidatura a les presidencials són necessàries 500 signatures de càrrecs electes: diputats o batlles (no pas regidors). El 1976 es va passar de 100 a 500, d’aquí que no s’hagi presentat cap candidat regionalista des de 1974. A més, aquestes signatures han de ser de trenta departaments diferents i cap departament pot superar una desena part dels avals.

Dels 147 batlles catalanistes, pocs podrien donar la signatura, ja que els partits marquen directrius de partit que impedeixen avalar altres candidats (la majoria són republicans o socialistes), a la vegada que poden ser pressionats amb la donació o retirada de subvencions per part del Consell Regional. Fins i tot Marine Le Pen va tenir greus dificultats per aconseguir-les el 2012. Per entendre aquest colossal objectiu cal tenir en compte que l’UDB, el partit bretó més gran, només té 20 batlles i un sol diputat (21 de les 500 firmes necessàries).

Per assolir el seu objectiu, el 16 d’abril de 2015, Christian Troadec es trobava amb Andrée Munchenbach, president d’Unser Land, partit nacionalista alsacià, el qual donava la primera signatura per a poder ser candidat.

El projecte de Troadec l’ha portat a Alsàcia, així com a Occitània, on va obtenir el suport del Partit Occità. També a Còrsega, amb el suport de François Alfonsi, president de l’Aliança Lliure Europea, on es va reunir amb el president cors Gilles Simeoni i el president independentista de l’Assemblea de Còrsega, Jean-Guy Talamoni, així com diversos batlles que li donaran suport. Té com a objectiu viatjar per tot al territori amb moviments amb forta identitat, des del País Basc, a Savoia, passant per Catalunya per a crear un moviment de tots els partits regionalistes (que formen la federació Regions i Pobles Solidaris) per a conquistar París.

L’objectiu és crear un moviment que canviï radicalment la concepció de l’estat, emmirallat amb els Bonnets Rouges però a tot França. Advoca per una veritable regionalització, considera que “la sortida de la crisi passarà a través de la regionalització i el dinamisme dels territoris, respectant la seva identitat”. “L’Estat francès, centralitzat, al contrari que les grans nacions europees” a dia d’avui és “un estat replegat sobre ell mateix i amb por de totes les iniciatives que no vinguin de París”. Troadec també s’ha significat a favor de l’autogovern català, així com de la llengua i la cooperació amb la resta de Països Catalans, on el límit l’han de decidir els propis catalans. El candidat ja va estar present a la diada de la Catalunya Nord de 2014.


Si realment no sembla possible arribar a ser president, el candidat considera que les eleccions presidencials poden ser tribuna mediàtica per a posar el debat sobre l’organització territorial. Aquesta candidatura, si assoleix les 500 firmes, pot unir el nacionalisme perifèric, a la vegada que obrir el debat territorial a França. Un refús contundent, com ja ha avançat en la llei de llengües regionals, pot suposar un punt d’inflexió pels actuals reformistes o federalistes. Encara queda un any per comprovar com responen els ciutadans, serà capaç el missatge de descentralització penetrar més enllà dels votants nacionalistes?  Troadec ha iniciat un projecte que semblava impossible, gairebé una bogeria. El primer pas per assolir l’ impossible, és intentar-ho.


Font: El despertar de Catalunya Nord coincideix amb l’intent de ‘les regions’ de capgirar l’estat | VilaWeb
Share/Bookmark

19.9.16

La pèrdua de Catalunya, pitjor que la pèrdua de Cuba

"L'Estat espanyol s’estimarà més dissoldre’s que no pas haver d’acceptar la llibertat d’un poble que donava per conquerit"


per Víctor Alexandre 
17/09/2016
Les declaracions del ministre espanyol d’Afers Exteriors, José Manuel García Margallo, relatives a la independència de Catalunya, han estat tan estrambòtiques i apocalíptiques que fins i tot se n’ha fet ressò la premsa internacional. Textualment, Margallo va dir: “D’una crisi se’n surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d’Espanya és absolutament irreversible”. Són paraules molt fortes, és cert, i és normal que milions de persones, en llegir-les, s’hagin quedat astorades. Però crec que hem d’agrair-les, en comptes de condemnar-les, perquè són sinceres, són l’expressió sintètica d’un sentiment pregon segons el qual Espanya és el principi i el final de totes les coses. Com he dit sovint, Espanya no és un Estat, Espanya és una religió, i en la religió espanyola “el Verb” és Espanya: “Al principi ja existia Espanya, i Espanya era amb Déu, i Espanya era Déu.” A partir d’aquí, amb aquesta concepció del món, la independència de Catalunya és vista pels fidels espanyols –dissortadament la minoria infidel és testimonial– com una heretgia contra la qual tot s’hi val. De fet, la sola pronunciació de la paraula ‘independència’ ja es considera una blasfèmia abominable.

Cal, doncs, situar-se en la marc mental d’aquesta religió per comprendre la virulència dels seus fidels contra el procés català; cal mirar-se el Procés amb la seva mentalitat per comprendre la reacció grandiloqüent i histriònica que els provoca, fins al punt d’esquinçar-se les vestidures i viure com una tragèdia cataclísmica la llibertat catalana. És així, perquè per a ells l’existència d’una Catalunya Estat constituirà, com confessa honestament Margallo, un trauma de proporcions infinitament superiors a les d’una crisi econòmica o un atac terrorista. Tan infinitament superiors, que només d’imaginar-s‘ho ja els ve un cobriment de cor.

El senyor Margallo ha estat ben explícit dient-nos que les dramàtiques conseqüències d’una crisi econòmica –milions de persones a l’atur, desnonament de centenars de milers de famílies, increment escandalós de la pobresa infantil, increment no menys alarmant de l’exclusió social, retallades pressupostàries en serveis bàsics, com ara sanitat i educació, atacs directes a les pensions mitjançant l’espoliació del Fons de Reserva de la Seguretat Social...–, o les no menys dramàtiques conseqüències d’atemptats terroristes, són irrellevants comparades amb la llibertat de Catalunya. Tot és superable menys això. Això és l’apocalipsi. Hom dirà que és patètic que l’Estat espanyol pensi així, i sí que ho és, però els fets en aquesta vida no ens afecten per la seva naturalesa, sinó per la manera com els vivim. Així com hi ha gent que veu l’apocalipsi en el matrimoni d’homes amb homes o de dones amb dones, també hi ha gent que no s’imagina res més terrorífic que veure Catalunya com a membre de les Nacions Unides. El senyor Margallo ens ve a dir el següent: ‘Els espanyols podem superar les més grans calamitats humanes, podem superar els més grans desastres naturals, podem superar les bombes, les massacres i els rius de sang, però no podem superar que Catalunya tingui un lloc al món com el tenim nosaltres.’

Per a una mentalitat nacional (i irracional) així, és lògic que la pèrdua de Cuba, el 1898, suposés un trauma de dimensions gegantines que va trigar molts anys a apaivagar-se. Allí, en aigües del mar Carib, alguns dels trets principals caracterològics espanyols, com ara l’orgull, l’homenia, la supèrbia..., van patir una humiliació indescriptible. I, tanmateix, tot allò esdevé insignificant davant la pèrdua de Catalunya a l’horitzó. No és el mateix perdre les colònies llunyanes que perdre les que són a tocar. Això encara és més traumàtic, perquè per a l’orgull, l’homenia i la supèrbia, resulta indigerible. Per entendre’ns: una cosa es resignar-se a la ‘conllevancia del problema catalán’, com el qui pateix de reuma, i una altra molt diferent haver d’assumir la independència de Catalunya. Serà, doncs, aquesta actitud el que farà que la independència catalana provoqui a Espanya un xoc emocional tan colossal, tan estratosfèric, que trigarà segles a superar-ho. Per a ser precisos, l’Estat espanyol saltarà pels aires, perquè, per raons d’orgull, d’homenia i de supèrbia, preferirà autodestruir-se que ‘conllevar’l’existència d’un Estat català. Potser m’equivoqui, però em sembla que s’estimarà més dissoldre’s que no pas haver d’acceptar la llibertat d’un poble que donava per conquerit.

Font: El Món | La pèrdua de Catalunya, pitjor que la pèrdua de Cuba
Share/Bookmark

18.9.16

El nou objectiu de l’independentisme: evitar un SMI | VilaWeb

«Tota la força de l'estat espanyol s'abatrà damunt nostre sense misericòrdia. I serà en aquell moment que es decidirà si serem un país independent o no»

Pinya de castells (fotografia: Pere Cardús).

segueix a @perecardus


Sempre he opinat que el debat és una mena de llevat que ajuda l’independentisme a créixer. I ho continuo pensant. Quan ho dic, normalment penso en el debat sobre com serà la Catalunya independent i com es poden millorar tantes coses que demanen una actuació ràpida i sobirana. Crec que aquesta mena de debats són enriquidors i acosten la idea d’estat lliure a la gent, el fan palpable i real.

En canvi, hi ha debats que s’han de fer amb més mesura i càlcul. Per exemple, els debats tècnico-polítics propis del ‘processisme’. Perquè tant processisme és estirar per aquí com estirar per allà i acabar tots plegats encallats en un com que deixa enrere el què i el per què. Aquesta classe de debats dels més addictes al procés, ple de retrets i de desconfiances, refreda i allunya la gent. És un debat que s’ha de poder fer, però no se’n pot abusar.

El 28 i 29 d’aquest mes veurem si la cosa va endavant amb força o si continuem encallats en debats d’aquesta segona mena. La qüestió de confiança va ser una jugada arriscada però valenta del president Puigdemont. I sembla que li pot sortir bé. I quan se sàpiga si la cosa rutlla, amb empenta i més ben coordinada, la nova preocupació només pot ser una: serem capaços d’aguantar i defensar la independència?

Si la majoria independentista és sòlida, el juny o el juliol de l’any que ve s’aprovarà una llei que porta un nom molt lleig (‘transitorietat jurídica’), però que en qualsevol país normal s’anomenaria llei d’independència o llei constituent. I tot allò que hem vist fins ara, totes aquestes impugnacions judicials i amenaces d’inhabilitació, ens semblarà que són pessigolles. Quan el parlament aprovi aquesta llei, ningú no pot endevinar què vindrà després. Perquè tota la força de l’estat espanyol s’abatrà damunt nostre sense misericòrdia. I serà en aquell moment que es decidirà si serem un país independent o no.

Aguantarà el moviment independentista? Sabrà aprofitar la força de l’atac ferotge de l’estat espanyol per guanyar suport, com faria un bon judoka? O molta gent s’espantarà? S’haurà sabut explicar prou bé que aquest període incert és una inversió per a un futur molt millor que el present? La mobilització dels cinc últims Onze de Setembre s’haurà de repetir probablement sense tanta festa ni tanta coreografia. Estarem preparats? L’ANC i Òmnium hauran previst bé aquests ‘escenaris gandhians’ (Junqueras dixit)? Aleshores la cosa no consistirà pas a posar-se samarretes ni a alçar punts o fletxes. Ens discutirem sobre la següent ‘pantalla democràtica’? (quines paraulotes que ens inventem)

Aquesta és i ha de ser d’ara endavant la gran preocupació de l’independentisme si vol tenir cap opció d’èxit. Perquè qui es pensi que això serà fàcil i que algú ens regalarà res, que hi reflexioni seriosament. La nova missió hauria de ser no convertir el tram final en un SMI (Sidral Multilateral d’Independència). La independència, com l’autodeterminació, no es compra ni es regala, sinó que s’exerceix i es defensa. Amb un somriure, però també amb dents i urpes.

Font: El nou objectiu de l’independentisme: evitar un SMI | VilaWeb
Share/Bookmark

17.9.16

Viure els castells amb normalitat | Josep Bargalló


La nit del 6 de desembre de 1978 vaig quedar per anar a prendre unes copes amb el Joan Maria Huguet. Ell era el cap de colla dels Nois de la Torre i jo era el secretari i vailet per a tot de la junta. Volíem celebrar -i ho vàrem fer- que, per primera i molt probablement última vegada, havíem coincidit en el nostre posicionament en un fet polític. Aquell dia s’havia votat la Constitució i tots dos, per separat això sí, havíem fet campanya activa pel no. Ell, des del franquisme conscient, perquè considerava que anava massa enllà i jo, militant del PSAN, perquè considerava que perpetuava l’esperit de la dictadura, no admetia el dret d’autodeterminació i totes aquestes coses.
En castells ens enteníem perfectament i mai no vàrem tenir cap problema -ell, unionista i de dretes; jo, independentista i d’esquerres. Ni un. Tampoc un parell d’anys abans, quan en la primera celebració moderna de l’11 de setembre a Torredembarra, encara il·legal però ja mig acceptada perquè no hi havia altre remei, la colla va fer un pilar al balcó de l’Ajuntament per penjar-hi la senyera que el consistori no havia volgut col·locar. Als Nois es feia el que es consensuava i el que la majoria anava veient bé. Sense acords oficials ni assemblees, que eren altres temps i tots ens coneixíem prou.
Aquest 11 de setembre, 66 colles castelleres han participat en les cinc concentracions convocades per l’ANC i l’Òmnium, d’un perfil indiscutiblement sobiranista. No són totes les del món casteller, però sí una notable majoria. De fet, a hores d’ara, el món casteller és com la massa de socis del Barça -per posar un exemple que hi té evidents similituds. És a dir, per pura extensió territorial i transversalitat social, són un bon símptoma de la realitat del país. No representen el país, evidentment, ni tan sols el que en podríem dir la mitjana sociològica. També és evident. Però sí que són un bon reflex de la realitat. D’un país que és plural i divers, però que, a hores d’ara, expressa un sentiment majoritari a favor del dret a decidir -i, dintre d’aquest, una posició majoritària sobiranista. Visiblement majoritària pel que fa a l’expressió popular, pública i col·lectiva.
Cada minut 17:14 de cada partit al Camp Nou, els crits d`”independència” ressonen amb força i omplen l’estadi. No tothom els segueix, ni tothom hi està d’acord, però esdevenen indiscutiblement majoritaris a les oïdes pròpies i alienes. Els socis que no hi estan d’acord no deixen d’anar-hi per això. I els que hi estan d’acord s’hi expressen lliurement –digui el que digui la UEFA, o el Constitucional. Com en el món casteller. Les colles decideixen lliurement, i, dins de cada colla, cada casteller també decideix lliurement. En la majoria de casos, no es tracta d’ideologia, sinó de sentiments. Fins i tot de sensacions. A les colles, com al país, hi conviuen ideologies molt diferents, però també hi ha sentiments que hi són majoritaris.
Les colles que van decidir –per activa o per passiva- no participar en les convocatòries d’aquest 11 de setembre també ho han fet lliurement. Les colles i la seva gent. Sense cap polèmica. En tot cas, amb alguna polèmica fugaç destil·lada per algun opinador o algun titular–tampoc tants i més aviat els previsibles. I per algun polític molt concret –i també previsible-, que es va despenjar felicitant una colla que havia decidit de no participar. Però, com la mateixa colla va recordar tot seguit, els motius que la van dur a no ser-hi són els mateixos que l’havien de dur a no acceptar cap tipus de felicitació. Així de senzill.
Com senzill va ser decidir de penjar la senyera al balcó de l’Ajuntament aquell altre 11 de setembre. Amb plena normalitat. Perquè, tot sovint, allò que és normal –decidir ser-hi o no ser-hi, anar-hi o no anar-hi, aplaudir o no aplaudir- no té altre sentit que viure-ho amb plena i absoluta normalitat.
(Article publicat a ARA Castells el 15/9/2016)
Font: Viure els castells amb normalitat | Josep Bargalló
Share/Bookmark

16.9.16

MARCA ESPAÑA: La marca d'una llegenda negra

La llegenda negra és una expressió usada per escriptors espanyols per designar l'antiga propaganda contra els pobles ibers, que va començar al segle XVI a Anglaterra i ha estat des de llavors una arma per als rivals d'Espanya i Portugal en les guerres religioses, marítimes i colonials d'aquells quatre segles.

La premissa bàsica de la Llegenda Negra és que els espanyols s'han mostrat històricament com excepcionalment cruels, intolerants, tirànics, obscurantistes, vagues, fanàtics, avariciosos i traïdors; és a dir, que es diferencien de tal manera dels altres pobles en aquestes característiques que els espanyols i la història d'Espanya han de ser vists i compresos en termes que no són emprats habitualment per descriure i interpretar a altres pobles.
Philip Wayne PowellTree of hate (1971)

Potser la llegenda negra no constitueixi un punt de vista legítim o justificable, però cal recordar que és una llegenda i no un mite. Va néixer, com totes les llegendes, de fets reals i aquests no poden ser ignorats per interessos partidistes. Els espanyols van cometre grans errors, igual que van fer els homes d'altres nacions [...]
William S. MaltbyThe Black Legend in England (1968)



Share/Bookmark

15.9.16

La Diada catalitza el procés |Ramón Cotarelo

"Hi ha una entesa de fons entre Podem i l'Estat espanyol que no es dóna en el cas de Puigdemont i els independentistes"
Foto: P. Duran
per Ramón Cotarelo 12/09/2016

El 2012, preguntat Rajoy sobre què pensava d'una Diada multitudinària, pacífica, democràtica i independentista, va respondre que allò era un "guirigall". La "majoria silenciosa" per descomptat, no esvalotava i no volia la independència. Quatre anys després, el "guirigall" segueix essent un impressionant exemple de voluntat popular civilitzada, ordenada, pacífica i democràtica en lluita per una Estat nou. Un dret inherent a tota nació com la catalana. Al seu torn, la "majoria silenciosa" ha deixat de ser "silenciosa", però no ha aconseguit ser majoria i gairebé aconsegueix no ser res. La manifestació convocada per la Societat Civil Catalana a favor d'Espanya com a unitat de destí en l'universal no va arribar a les dues dotzenes de participants, comptant els que sostenien les banderes. La convocada per En Comú Podem a favor de "referèndum pactat" amb l'Estat per comptes de la independència, segons sembla, es va quedar en uns tres-cents o quatre-cents pactistes o “pactadors”, que semblen pocs per convèncer cap Estat.

La immensa majoria de la ciutadania políticament mobilitzada va sortir al carrer per mostrar a les autoritats, als ciutadans espanyols i al món sencer la seva voluntat de constituir-se en Estat independent. Un fet que ha accelerat notablement el procés cap a la independència.

La nit de diumenge, la senyora Colau afirmava a la televisió amb Ana Pastor que la majoria ciutadana no es manifestava per la independència, sinó per un referèndum pactat amb l'Estat. En el trajecte de la manifestació no es van escoltar crits a favor del referèndum sinó de la independència, però ella ja ho havia dit a la televisió espanyola. Més o menys a la mateixa hora, Puigdemont anunciava que, vist l'èxit de la Diada, superada la qüestió de confiança, el dia 28 de setembre demanaria un referèndum a l'Estat. Des del punt de vista d'En comú Podem, es tractava d'una feliç rectificació del president. No cal jugar amb vies unilaterals que són carrerons sense sortida sinó que cal anar per la de la legalitat, amb un referèndum pactat per reformar després Espanya de cap a peus. Per fi, Puigdemont acceptava que el projecte d'En comú Podem era millor que el seu. Cert?

En absolut. Puigdemont no demanava negociar amb l'Estat un referèndum. Demanava fer un referèndum en considerar que és un dret de Catalunya. La negociació era secundària. I, si l'Estat no accedia, proposava eleccions constituents en el termini d’un any. És a dir, res a veure amb els plantejaments d'En Comú Podem. Una acceleració del procés i un manteniment del full de ruta cap a la independència, això que els de Podem i confluències consideren que és un inconvenient per a la "normalització" de la situació.

Molt més clar que l'esquerra no independentista ho veu el govern espanyol. Dilluns després de la Diada, el ministre Catalá ja anunciava que l'Estat espanyol mai acceptaria un referèndum a Catalunya, negociat o no negociat. Afegia, a més, que la intenció del govern era aplicar la legislació penal a tots aquells comportaments dels polítics independentistes que ho mereixessin. Ningú per sobre de la llei. Tots a complir-la i afrontar les seves responsabilitats si cometien algun acte il·lícit.Pura amenaça implícita a Puigdemont, Forcadell, Mas, Homs, Rigau, Ortega. I la llista va creixent.Amb això, Catalá contestava d'una sola vegada tant a Puigdemont com a Colau.

La resposta de Colau encara no ha arribat i és probable que no arribi, perquè hi ha una entesa de fons entre Podem i l'Estat espanyol que no es dóna en el cas de Puigdemont i els independentistes.

Per això, la resposta del president no es va fer esperar, el mateix matí de l'exabrupte del ministre de Justícia, Puigdemont va posar data a les eleccions constituents catalanes: la Diada de 2017. El procés de la independència tenia el terme a quo; la sentència del Tribunal Constitucional de maig de 2010, aniquilant l'Estatut, ja té també terme ad quem.


Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.