traducció - translate - traducción

10.12.16

L'AUTODETERMINACIÓ DAMUNT LA TAULA A PALMA, BARCELONA, VALÈNCIA


PALMA
dimarts, 13 / desembre de 20:00 a 22:00
CineCiutat
C/ Emperadriu Eugènia, 6, 07010 Palma.

BARCELONA
dimecres, 14 / desembre de 20:00 a 22:00
Cinemes Girona
C/Girona 175, 08037 Barcelona.

VALÈNCIA
dilluns, 19 / desembre de 20:00 a 22:00
Centre de Cultura Contemporània Octubre
C/ Sant Ferran, 12, 46001 Valencia

Un dret per prevenir conflictes i garantir la pau entre els pobles. Així és com defineixen el dret d'autodeterminació contemplat a la Carta de les Nacions Unides, Alfred-Maurice de Zayas, doctor expert independent de l'Alt Comissariat de l'ONU per als Drets Humans, i Karl Albrecht Schachtschneider, doctor de Dret Constitucional, Europeu i Internacional.



Emmarcat dins l'Any Llull, en commemoració al 700 aniversari de la mort de Ramon Llull, que viatjà per tota Europa i la Mediterrània cercant la pau i l'entesa entre les diverses cultures, arriba el documental reportatge "L'Autodeterminació damunt la taula", una exposició del desenvolupament progressiu del dret internacional aplicat en aquesta matèria. El CercleMallorquí de Negocis és qui ha posat en marxa el film, que ha estat co-produït per Mallorcashoot i Alvent Produccions. En aquest treball dirigit i guionitzat per Pere Sánchez, realitzat per Carlos Sanchiz i editat per Albert Sánchez, els esmentats experts parlen de la raó de l'existència d'aquest dret, de la seva aplicació pràctica en casos recents com Kosovo, Crimea o Escòcia, i de la relació que poden tenir amb casos potencials com Catalunya, les Illes Balears o el País Valencià.


El professor de Dret Constitucional, Sebastià Rubí, hi aporta una mirada des del punt de vista de la Constitució Espanyola i les seves possibles lectures. Albert Pont, President del Cercle Català de Negocis, i Pere Sampol, exvicepresident del Govern de les Illes Balears (PSM), expliquen quin tipus d'Estat voldrien construir als seus territoris i quines creuen que són les passes a seguir per aconseguir-ho. Per la seva banda, l'expresident del Parlament de les Illes Balears (PP), Joan Huguet, exposa per què creu que el dret a l'autodeterminació no és aplicable en cap dels territoris de l'Estat Espanyol dins el marc jurídic actual.

És aplicable aquest dret dins la Unió Europea? Preval sobre el principi d'integritat territorial? És un dret reservat i ja aplicat a les antigues colònies o s'ha de seguir desenvolupant en funció dels casos que es presentin? Respostes a totes aquestes i d'altres preguntes, i des de les diverses sensibilitats, és allò que cerca "L'autodeterminació damunt la taula" amb una sola premissa: el diàleg és obert i el futur està per escriure.

Entrades a 6 euros (5 euros per als socis del CMN i entitats col•laboradores).

Reserva i venda d'entrades a www.cmneuram.eu


 


Share/Bookmark

9.12.16

Les renúncies de la transició

  • La Constitució del 1978 es va aprovar enmig d'una batalla política en què les forces antifranquistes van haver de fer concessions dramàtiques
  • El PCE es va haver d'empassar la bandera dels vencedors de la guerra per ser legalitzat
  • El PSOE aviat va renunciar al seu republicanisme
  • La inclusió del terme "nacionalitats" no va impedir el "café para todos"
  • Quaranta anys de l'inici de la transició postfranquista

Felipe González i Adolfo Suárez. Foto: Adolfo Suárez Illana (adolfosuarezillana.com)

Cada celebració del 6-D és un retorn dels tòpics sobre el model de democràcia espanyola. La monarquía de todos treu de l’armari el seu decorat argumental cada 6 de desembre i els mitjans oficials es disposen a un nou allau de frases fetes sobre aquesta gran nación. Però el 6-D és també el recordatori del que va suposar la transició, un temps de renúncies en què totes les forces en conflicte van haver de fer concessions importants. Sobretot, però, les antifranquistes.

L’antifranquisme renuncia a la ruptura

La mort de Franco al llit, el 20 de novembre de 1975, va suposar l’inici de la gran partida d’escacs que va ser la transició. Una partida entre l’estat franquista i el bloc de forces opositores. Però des del moment que el dictador mor en un hospital, la ruptura ja és una entelèquia. L’antifranquisme no havia estat capaç d’aterrar el règim. La dictadura no tenia força ni arrelament per continuar, però les forces democràtiques tampoc la tenien per provocar una ruptura. A Espanya no existia un factor com el Moviment de les Forces Armades que, l’abril del 74, havia enterrat la dictadura de Salazar a Portugal. A mida que avança el 1976, es veu clar que el sistema postfranquista es manté i que seran els dirigents sorgits del Movimiento els qui gestionaran la transició.   

El PCE s’empassa la bandera dels “nacionals”

Des de la formació del primer govern d’Adolfo Suárez, el juliol del 1976, el PCE i Catalunya estaven entre els principals maldecaps del nou president. La legalització del Partit Comunista era una patata calenta que Suárez sabia que havia d’afrontar més tard o més aviat. El model de democràcia espanyola que s’estava moldejant deixava intacte l’Estat franquista, però exigia concessions per totes bandes. Un règim polític homologable a Europa no podia convocar unes eleccions generals sense legalitzar el PCE.  

El procés que va dur a la legalització va estar ple d’entrebancs. La pressió dels sectors més immobilistes, forts a l’exèrcit, va generar tensions enormes amb el govern, en el si del qual hi havia elements que eren reticents al ritme que volia imprimir Suárez. El desembre del 1976, el dirigent històric dels comunistes, Santiago Carrillo, tornava clandestinament, amagat amb una perruca. Dies després, forçava la seva detenció. L’expedient PCE ja cremava. Feis setmanes que Suárez havia assegurat davant la cúpula militar que el partit no seria legalitzat mentre mantingués els seus postulats. Després va canviar de criteri i un sector dels uniformats no s’ho va empassar.

La massacre d’Atotxa el 24 de gener de 1977, l’assassinat de quatre advocats del PCE per un escamot ultra, i la reacció serena del partit, van impressionar el govern. Només calia trobar el moment ideal, que va ser per setmana santa, aprofitant que molts oficials estaven de permís. Aquells van ser els dies més tensos, probablement, de la transició. La legalització del PCE, el 9 d’abril va ser un triomf pels comunistes, però a un preu molt elevat. Diuen que el periodista José María Armero, director d’Europa Press, l’home que ho sabia tot de la transició, va implorar a Carrillo que el PCE respongués a la legalització amb un gest immediat. Només una setmana després, el 16 d’abril, el PCE acceptava la bandera espanyola que havia guanyat la guerra civil i la monarquia. 

PSOE: ni República ni dret d’autodeterminació

11 de maig de 1978, Comissió Constitucional del Congrés. S’està debatent el text de la Constitució, que en el seu article 1.3 deixa clar que “la forma política de l’Estat espanyol és la monarquia parlamentària”. El portaveu del PSOE, Luis Gómez Llorente, defensa la República com a forma de govern. El dirigent socialista sosté que “el nostre grup parlamentari expressa la seva profunda convicció que tot poder només és legítim mentre sigui expressió de la voluntat popular emesa lliurement”. El portaveu del PSOE afegeix que “la figura del cap de l’Estat no se situa més enllà d’aquest principi”. Uns mesos més tard, el juliol, el PSOE s’absté en la votació preliminar de l’article.

Els socialistes van acatar la majoria favorable a la monarquia com a forma de govern. En aquest aspecte concret, van adoptar una actitud més radical que el PCE, que amb la seva legalització va donar per bona la monarquia i els símbols de l’Estat. Molt aviat, però, a mida que l’elaboració de la Carta avençava al parlament, el PSOE s’aplanava a la nova realitat.

Al dret d’autodeterminació van renunciar amb més facilitat encara. El congrés de Suresnes, del 1974, quan Felipe González assumeix el lideratge del PSOE, encara proclama que l’exercici del dret d’autodeterminació és “la solució del problema de les nacionalitats”. Però aquest és un element més del que González va definir, amb cert cinisme, com “una acumulació ideològica”, fruit de l’oposició al franquisme. Així que el camí al canvi polític es va veure clar, el dret d’autodeterminació va quedar bandejat.   

Els joanistes renuncien a Joan III

Un gran derrotat de la transició va ser el comte de Barcelona, Joan de Borbó, pare de Joan Carles I i a qui els seus partidaris anomenaven Joan III. Fill d’Alfons XIII, Franco no li va permetre tornar amb la corona, i en va desconfiar des que el pretendent va conspirar contra ell des de l’exili.

Joan de Borbó no va voler adherir-se plenament al règim de Franco –tot i donar-li suport explícit durant la guerra-, però va admetre que el seu fill Joan Carles es formés a Espanya. Els diversos posicionaments del pretendent desmarcant-se de Franco –manifestos de Lausana i Estoril- van fer que el dictador el descartés com a successor. Va ser Joan Carles finalment l’ungit, i es va donar el cas sense precedents d’un fill saltant-se el pare com a titular del tron. Però Franco era capaç de tot.

El maig del 1977, en vigílies de les primeres eleccions democràtiques després de la guerra, quan ja estava clar que el monarca jugava la carta de l’homologació democràtica d’Espanya, Joan de Borbó va abdicar donant-li la legitimació dinàstica que no tenia. La televisió espanyola no va donar a l’acte, però, gaire rellevància. La causa de don Joan incomodava  fins i tot per donar notícia de la seva fi.     

De les “nacionalitats” al “café para todos”

El terme “nacionalitats” va aparèixer ja en l’inici del debat constitucional, en l’article 2, que garantia el dret a l’autonomia. El concepte va desfermar una forta polèmica. Després, tot l’article VIII de la Constitució es va convertir en el gran objectiu a abatre per part de la dreta més involucionista. L’Aliança Popular de Manuel Fraga, precedent de l’actual PP, s’hi va oposar frontalment. De fet, la mateixa AP es va dividir entre els qui no volien aprovar la Carta ni no es modificava tot l’apartat de les autonomies, i els més pragmàtics que, malgrat tot, estaven disposats a empassar-s’ho.

Les pressions de tot ordre van caure sobre els constituents. Al final, Suárez va forçar –sembla que notant l’alè dels militars al clatell- un redactat on aparegués una referencia a la indisoluble unidad. Les nacionalitats van entrar a la Constitució, però de seguida va acompanyar-les l’anomenat café para todos, la fórmula que permetia que totes les regions poguessin esdevenir comunitat autònomes. El catalanisme va renunciar, a la pràctica, a la bilateralitat.      
 
Els immobilistes han de renunciar al simple continuisme

Una de les frases més repetides en els ambients governamentals durant el tardofranquisme va ser aquella de “después de Franco, las instituciones”. És a dir, després de la mort del dictador, tocava la continuïtat del seu règim. La va pronunciar Jesús Fueyo, un dels intel·lectuals orgànics del franquisme. Però el cert és que les coses anirien per una altra banda. Des de l’aprovació de la llei de Reforma Política, estava clar que els qui somiaven un franquisme sense Franco, ras i curt, havien de despertar. Com a Il Gattopardo de Lampedusa, la pervivència de l’essencial requeria un canvi de pell.



 


Font: Les renúncies de la transició | NacióDigital
Share/Bookmark

7.12.16

Els barcelonins, cada cop més d'esquerres i independentistes


Albert Acín
Foto: ACN


Els barcelonins s'han apropat a tesis progressistes independentistes. És la principal conclusió que s'extreu de l'enquesta de valors socials presentada per l'Ajuntament de Barcelona. El sondeig constata la recuperació del perfil progressista d'abans de la crisi econòmica i, a més, desvetlla un viratge cap al pol sobiranista que no s'havia registrat mai abans.
L'estudi mostra, d'altra banda, una transformació profunda dels valorsrelacionats amb els papers de gènere, els models de família i la religió: ha augmentat l'acceptació de l'adopció dels fills per part de les parelles homosexuals i s'ha reduït la importància del matrimoni religiós. En aquests canvis, la dona hi té un paper cabdal.

Més "progres"

Segons apunta l'enquesta, els ciutadans de Barcelona es mostren més propers a valors de llibertat, obertura, igualtat i la participació ciutadana respecte al començament de la crisi. De fet, els barcelonins han abandonat el conservadorisme per tessitures més pròximes a l'esquerra, fet que es correspon amb els canvis polítics que hi ha hagut a la capital catalana. 
Els barcelonins, que el 2015 van fer alcaldessa Ada Colau, s'ubiquen clarament a l'esquerra, amb un 2,8 sobre 10 –essent 0 l'extrema esquerra i 10 l'extrema dreta–, molt per sobre de la mitjana catalana, situada en un 3,8.  
Ara bé, s'observen diferències entre dones i homes: les primeres se situen en els espais centrals, fugint dels posicionaments radicals, mentre que els homes tendeixen a posicionar-se en els extrems, tant en l'espai progressista com en el conservador.




Majoria independentista

Tot i les pressions dels partits independentistes, l'alcaldessa de Barcelona,Ada Colau, no ha fet cap moviment per adherir-se a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). Ara, sembla que els mateixos barcelonins li ho reclamen: la majoria (52%) està a favor de la independència, un suport que no s'havia vist mai abans en aquest estudi.


Aquest canvi té relació amb el fet que hagi augmentat l'eix identitari català en detriment de l'espanyol. Els ciutadans de Barcelona se senten identificats amb Catalunya i valoren millor les seves institucions polítiques que no pas les espanyoles. Un 43% dels barcelonins no atorga cap confiança al Congrés i el Senat, xifra que augmenta fins al 47,4% quan es pregunta pel govern espanyol. Ben al contrari, només un 17,3% i un 19,1% dels enquestats van expressar la seva desconfiança en la Generalitat i el Parlament catalans, respectivament.




La religió, en segon pla

El gir progressista es veu reflectit en el suport a la religió i els seus costums. El catolicisme ha caigut exponencialment en els darrers anys, especialment si es compara amb la primera enquesta de la sèrie (1998): aleshores, la xifra de catòlics era el doble que en l'actualitat: ara només s'hi considera poc més d'un de cada tres barcelonins.
Seguint la mateixa tendència, la primacia del matrimoni religiós ha deixat pas a altres opcions com els casaments per la via civil o les parelles de fet. Fins i tot entre els catòlics s'experimenta un retrocés de la unió religiosa (54,6%), amb una caiguda de 7,6 punts respecte al 2010. En paral·lel a aquest fenomen, ha augmentat l'acceptació de l'homosexualitat i la possibilitat que puguin adoptar nens.

Font: Els barcelonins, cada cop més d'esquerres i independentistes - Linkis.com
Share/Bookmark

5.12.16

Cinc mapes econòmics que ensenyen que els Països Catalans són diferents d’Espanya

El vot negatiu del País Valencià, les Illes i el Principat al sostre de dèficit de Montoro no és pas cap fet aïllat


La reunió del Consell de Política Econòmica a Madrid s’ha acabat amb un resultat molt clar: Catalunya, el País Valencià i les Illes s’han oposat al sostre de dèficit proposat pel ministre Montoro. Els tres països catalans han estat les úniques comunitats que han dit que no a la proposta.

No és pas cap casualitat. Hi ha un bon grapat de dades econòmiques que, posades en un mapa, dibuixen per una banda els Països Catalans i pe una altra la resta de l’estat, i molt notablement Espanya. Us n’oferim uns quants.
1.Els vots al Consell de Política Econòmica. Els tres països catalans són els únics de votar-hi en contra.


2. El creixement interanual del PIB per comunitats autònomes. Els Països Catalans són els únics que creixen per damunt del 3%.


3. La inversió de l’estat espanyol per habitant. Els tres països catalans són els únics que reben menys de 160 euros per habitant. (Madrid no arriba a 160 euros només si no es compten els diners de la capitalitat.)


4. El nombre de funcionaris per comunitat autònoma. Els Països Catalans són els únics que tenen menys del 13% de funcionaris sobre el total de la població assalariada.

5. El dèficit fiscal. Els tres països catalans són els que tenen el dèficit fiscal més elevat.

(Potser us interessa: Països Catalans, Països Espoliats)

Font: Cinc mapes econòmics que ensenyen que els Països Catalans són diferents d’Espanya | VilaWeb
Share/Bookmark

4.12.16

JxSí i la CUP es plantegen una desconnexió en dos temps

Primer només entraria en vigor la part de la llei de transitorietat necessària per fer el referèndum

El Govern ha fixat el referèndum per a la tardor del 2017. / XAVIER BERTRAL
Una desconnexió en dos temps. Aquest és un dels escenaris amb què treballa el Parlament per poder celebrar el referèndum i fer-lo efectiu en cas que la ciutadania voti majoritàriament  a la independència. Què significa això? Segons ha pogut saber l’ARA, una de les opcions que hi ha sobre la taula és que la llei de transitorietat jurídica que s’aprovarà l’estiu que ve entri en vigor en dues fases diferents. En una primera fase només ho faria per a aquells aspectes que permetrien celebrar un referèndum sense permís de l’Estat. És a dir, es dotaria la Generalitat de la sobirania necessària per dur a terme el referèndum. I la resta, que regula la conversió de la comunitat autònoma en un estat independent, després del referèndum en cas d’un  majoritari. Ara bé, el text de la llei s’aprovaria en una sola votació al Parlament. Segons fonts parlamentàries es tracta de buscar un espai de sobirania fora de l’ordenament jurídic espanyol només per fer el referèndum. L’enginyeria jurídica per fer efectiva aquesta fórmula, sobre el paper, seria introduir una disposició addicional a la llei que assenyali que la part que declara la independència només serà vigent en cas d’un majoritari al referèndum.
D’aquesta manera, els independentistes busquen el xoc de legitimitats amb l’Estat per poder votar, una demanda àmpliament representada al Parlament amb Junts pel Sí i la CUP, i també amb Catalunya Sí que es Pot, sempre que la consulta sigui pactada. El referèndum té una majoria social més gran al darrere, segons les enquestes, que no la independència (amb el 48% dels vots de les eleccions del 27 de setembre). L’objectiu és deixar clar que no és un referèndum de ratificació d’independència sinó un referèndum “decisori”, en què els partidaris del no tenen l’“última oportunitat” per frenar l’estat propi, assenyala una font coneixedora de l’estratègia.
A més, a l’hora d’acudir a les urnes tots els ciutadans de Catalunya tindrien a les seves mans els detalls de com serà la transitorietat cap al nou estat, ja que el contingut de tota la llei serà públic: s’hi regula la nacionalitat, la subrogació de contractes, el traspàs dels cossos administratius de l’Estat a la Generalitat i la successió d’ordenaments. Això sí, es recull la regulació “mínima”, diu una font jurídica, per no influir en un eventual procés constituent posterior per elaborar una Constitució.
Malgrat que l’esquema general és aquest, fonts parlamentàries deixen clar que el redactat encara no està tancat i que aquesta és una de les possibilitats que hi ha sobre la taula. Un dels debats és quines atribucions sobiranes cal donar a la Generalitat per fer el referèndum i quines es deixen per després.
Com a mínim, apunten fonts jurídiques, en una primera fase la Generalitat hauria de disposar de la sobirania per convocar el referèndum, una norma que reguli els procediments i fixi el cens, a més d’una comissió electoral que s’equipari a la Junta Electoral en unes eleccions. El factor clau és si el Parlament aguantarà el pols a Madrid entre l’autonomia i la independència un cop es recorri la norma al Tribunal Constitucional i se suspengui.
31-D, límit per enllestir la llei
Sigui quina sigui la lletra petita de la llei de règim jurídic, Junts pel Sí i la CUP treballen amb un termini: 31 de desembre, la data que van fixar en la resolució sobre el referèndum del debat de política general. Encara que el text estigui tancat a finals d’any, això no significa que un cop enllestit ja entri a registre al Parlament. La ponència conjunta és un instrument parlamentari que serveix per redactar una llei entre dos o més grups per després presentar-la com una proposició de llei. En el moment que entra a registre, els grups temen que la proposició ja sigui recorreguda davant el Tribunal Constitucional.
De fet, el punt clau en l’estratègia serà el control del tempo. Una de les opcions que pren força és que s’escurci al màxim el temps entre l’aprovació de la llei i la convocatòria del referèndum perquè serà un període en què es tensionarà al màxim l’ordenament jurídic. El mateix conseller de Justícia, Carles Mundó, va dir fa poc en una entrevista a Catalunya Ràdio que seria una “mala decisió” esperar gaire temps entre l’aprovació de la llei de transitorietat i el referèndum.
També es treballa per complir amb les recomanacions de la Comissió de Venècia (òrgan del Consell d’Europa) que aconsella no posar els mínims de participació (per no incentivar el boicot) i regular el referèndum amb una norma amb rang de llei amb un any de vigència. El xoc s’augura, ara sí, entre la primavera i la tardor del 2017.
La mesa tramitarà els pressupostos tot i l’oposició de PSC i PP

Els pressupostos segueixen el tràmit al Parlament. La mesa de la cambra va desestimar ahir la petició de reconsideració que el PSC i el PP havien presentat perquè no s’admetessin els pressupostos del Govern per al 2017 per la disposició addicional que fa menció al referèndum i per al qual hi ha una partida de 5,8 milions prevista en el capítol de processos electorals. Els membres de Junts pel Sí i de Catalunya Sí que es Pot a la mesa del Parlament -que tenen la majoria- consideren que la part que parla del referèndum no està vulnerant cap llei ni cap precepte dictat pel Tribunal Constitucional. El mateix creu la CUP, que, tot i això, no va voler fer declaracions públiques després de les reunions de la mesa i la junta de portaveus. Per la seva banda, Ciutadans, el PSC i el PP asseguraven que tal com estan entrats els pressupostos resulten un projecte de llei contrari a les resolucions del Tribunal Constitucional i, per tant, no s’haurien de poder tramitar. Amb els seus vots a la mesa, però, no n’hi ha hagut prou per frenar el dels independentistes, amb majoria de JxSí.
Font: JxSí i la CUP es plantegen una desconnexió en dos temps
Share/Bookmark

2.12.16

L'Estat gòtic català i la falsa Espanya visigòtica


Marc Pons 
Foto: WIKIPEDIA COMMONS


Durant dècades milions de nens i nenes del sistema educatiu espanyol van ser adoctrinats en el fals mite de l'Espanya visigòtica: la gènesi de la unitat espanyola resumida en la terrible llista dels reis gots. Tres dotzenes de noms impossibles que les criatures estaven obligades a memoritzar sota pena de patir el rigor disciplinari d'un sistema violentament adoctrinador. La història ens mostra que en les centúries del 500 i del 600 la Península era un mosaic de dominis semiindependents, i que els visigots i la construcció de la unitat espanyola són dos fenòmens que tenen la mateixa relació que les veces i les llenties. La unificació visigòtica hispànica no va existir mai. El regne visigot era un gran contenidor de llengües, cultures, ètnies i religions que no va tenir mai un projecte clar d'unitat política. El regne visigòtic no va aconseguir mai incorporar els territoris bascos. I la dominació sobre l'actual Galícia i el nord de Portugal va ser tèbia i tardana.

Qui eren els visigots?

Un altre fals mite, reiterat amb una insistència obsessivament malaltissa, és el que explica la fi caòtica de l'Imperi romà. I es presenta com una etapa de desordre i pillatge que es va resoldre, feliçment, amb l'arribada dels gots –la versió medieval del partit d'ordre–. Res més lluny de la realitat. La desintegració de l'Imperi s'explica per les males relacions entre les oligarquies provincials i el poder central, amb l'argument recurrent de la caixa dels impostos. Mantenir un milió de legionaris i pagar els excessos desmesurats d'emperadors i de senadors enervava les oligarquies provincials. La desintegració de l'Imperi no va ser res més que una transferència no pactada de poder, per la força. Una epidèmia de DUI que es va escampar com la pesta. L'únic mèrit dels visigots –que ja vivien sota els pits de la lloba capitolina– va ser adquirir un paper destacat en aquest procés. Es van convertir en la casta militar de les províncies hispàniques independitzades.

Com van assolir el poder?

Ser la casta militar en una societat que retia culte a la violència no era una qüestió anodina. Els visigots van assumir el paper de policia i d'exèrcit al servei dels interessos de les oligarquies latifundistes provincials –llavors independents– que es reservaven el poder econòmic i religiós. Un rol que els va valer per assumir també quotes de poder polític. Aquest descens a l'arena política no va estar exempt de tensions. El pacte obligat entre el poder de la força i el dels diners –la comunió que perpetua en el poder les classes extractives– es va fer visible amb l'aparició de la monarquia visigòtica. L'horrible llista dels reis gots. Primer, amb capital a Tolosa de Llenguadoc, després a Barcelona i finalment a Toledo. Un detall important que cal retenir. Un pintoresc viatge cortesà cap a l'assolellat sud que revela l'existència de tòrrides xarxes de pactes amb les oligarquies latifundistes gal·loromanes, primer; ibero-romanes, després, i beticoromanes, finalment.
Enciclopèdia Catalana


Com es van escampar?

Els visigots eren una minoria sorollosa. Es calcula que –en el conjunt de la península Ibèrica– no van ser mai més de 200.000. Molts pocs, comparativament a l'estimació aproximada de 5 milions d'hispanoromans. La proporció era d'un a vint-i-cinc. I a la Tarraconense aquesta relació era, encara, més desproporcionada. En aquells segles foscos –per l'escassetat d'informació– la població peninsular ja tenia preferència per la costa. I sabem que es concentrava a la perifèria i a les valls de l'Ebre i del Guadalquivir. Els visigots –que tenien en la ramaderia extensiva la seva font complementària d'ingressos– es van establir allà on podien campar amb més llibertat, i van fer cap –en bona part– al centre peninsular. A la Tarraconense, al tradicional culte a les armes, hi van sumar una singular seducció i genuïna inclinació cap als models de les oligarquies autòctones, i van esdevenir latifundistes agraris.

Els visigots a casa nostra

Tarraco ja no era aquella gran ciutat de les centúries del 100 i del 200. Havia perdut la meitat dels 30.000 habitants de la seva punta de població, quan era la megalòpolis peninsular. Mantenia el tipus, però, i una tensa rivalitat amb Hispalis (l'actual Sevilla) i amb Emèrita (l'actual Mèrida) per dirimir la capitalitat econòmica dels confins més occidentals de l'antic Imperi. A Tarraco les oligarquies –el resultat del mestissatge interessat entre visigots i iberoromans– mantenien una constant guerra sorda amb les del sud, també, pel repartiment de les parcel·les de poder a la cort de Toledo. Un camp de batalla permanent amb decoració palatina, en què els tràgics cops d'estat i els dramàtics magnicidis eren el pa nostre de cada dia. L'eterna lluita nord contra sud. Aquest detall és molt revelador. Explica que les tensions entre el nord i el sud tenen un origen que va molt més enllà dels congressos del socialisme espanyol contemporani. Es remunten, pel cap baix, a les centúries del 500 i del 600.

El preu del poder

Malgrat el que pugui semblar, els visigots van sortir baratíssims. Per a les oligarquies postromanes, per descomptat. A diferència de les legions, no carregaven el compte de l'erari públic, que volia dir la butxaca dels rics. Amb el rol que exercien ja se'ls donava per retribuïts. A la Tarraconense havien aturat i desfet l'amenaça del moviment dels bagaudes, una rebel·lió d'esclaus fugitius convertida en un exèrcit de desclassats que es dedicaven a calcinar grans propietats i a empalar els seus amos. A l'estil d'Espartac però amb menys glamur –que vol dir èpica– i amb més violència. Els visigots van salvar Tarraco i les seves riques elits. I en la seva missió –que oscil·lava entre la defensa i la repressió– hi van incloure, també, les expedicions de pillatge de bascos i de francs. Una suma de mèrits que els va convertir, a la Tarraconense, en un corpus social prestigiat i influent. A diferència del que passava a Sevilla o a Mèrida, que eren l'extensió de l'escenari de violència de la cort toledana.

El preu del conflicte

Aquestes perspectives diferenciades van acabar per crear una fracturairreparable entre la família visigoda, que vol dir, en definitiva, entre les oligarquies dominants. El nord-est contra el sud-oest. I Tarragona, Barcelona i Narbona –les grans ciutats del territori– van plantar Toledo. Cap a mitjans del 600 hi va haver un intent de crear un regne independent, que comprenia els territoris de les actuals Catalunya, Aragó i Llenguadoc: la Septimània, que va quedar en res. L'immediat desembarcament musulmà (711), però, va venir motivat per aquestes desavinences. Els de Tariq arribaven com a mercenaris de la facció de al Septimània –la nostrada, per entendre'ns–, que es movia entre el projecte independentista i l'ambició d'assaltar la cort toledana. La inesperada victòria islàmica va alterar el projecte inicial. I Tariq no es va conformar en el seu paper de comparsa. Llavors els de la Septimània es van replegar en els seus dominis, i van declarar la guerra a la mitja lluna invasora.

L'Estat gòtic català

En aquell context sorgeix una figura destacada. El comte Ardó, que algunes fonts citen com Dodó. Aquest Dodó va organitzar la defensa i –en nom de la creu i de la religió– va fer una crida als francs. L'avi de Carlemany –Carles Martell–  li va oferir el tracte del diable: ajut militar a canvi de passar a gravitar en l'òrbita política dels francs. La Septimània no va resistir la primera envestida musulmana. Poc temps després, però, durant la centúria del 700, els exèrcits combinats franco-septimans comandats per les elits militars del territori impulsaven les empreses militars que van portar la recuperació de Carcassona, Narbona, Girona i Barcelona. Els successors de Dodó –còmodes com se sentien amb els nous patrons– també van participar activament en les intrigues palatines d'Aquisgrà –el París dels francs–. D'aquesta forma s'establia el punt d'inici que explica l'origen inequívocament franc del procés de construcció nacional de Catalunya. Des de Dodó a Bernat de Gòtia fins a arribar a Guifré el Pelós.
Font: L'Estat gòtic català i la falsa Espanya visigòtica http://www.elnacional.cat/ca/opinio/estat-gotic-catala-falsa-espanya-visigotica-marc-pons_122841_102.html
Share/Bookmark

1.12.16

Els jutges en una Catalunya ocupada


Som un país ocupat. Assenyalà el catedràtic i ex senador Jaume Sobrequés que Catalunya és un dels pocs països europeus que havent sigut independents i víctimes d’una brutal invasió militar pels exercits col·ligats francesos i castellans a les primeries del segle XVIII, encara no ha recuperat la seva llibertat, la seva independència, i encara no disposa d’un estat propi.

L’ocupació no sols fou sagnant sinó que des del primer moment va tindre com a objectiu eliminar tots els elements que configuraven la societat catalana, des de les seves institucions polítiques, les corts, la Generalitat, el dret civil, les constitucions, la moneda i el sistema de mesures, l’organització territorial, la llengua, les universitats, etc. I tot això, juntament amb una continuada espoliació i pillatge a la qual van ser sotmesos indiscriminadament els ciutadans de Catalunya al llarg dels segles.

La permanent ocupació militar pretenia la dissolució de la nació catalana i l’assimilació, per la violència, a la cultura i les formes de fer de Castella. La brutalitat de l’absolutisme borbònic va assolir característiques del que avui coneixem com a genocidi.

Des de Felip V fins als nostres dies no existeix cap regnat dels Borbons que no exerceixi la repressió contra Catalunya i contra el català, des de la prohibició d’editar llibres en la nostra llengua, forçant la castellanització de les jerarquies eclesiàstiques, proscrivint l’ús de la llengua catalana entre els clergues, impedint l’ús de la llegua als jutjats, teatres, escoles, en els epitafis de les làpides funeràries, amb càstigs als nens que no utilitzessin el castellà en les seves converses, obligació d’utilitzar el castellà en escriptures notarials i registre civil, fins la prohibició de l’ús del català en les converses telefòniques sota el regnat d’Alfons XIII.

Per altra banda, cal assenyalar que també la II República Espanyola va impedir l’exercici del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya que va haver que conformar-se amb l’Estatut de Núria. Pels que idealitzen el passat, “España, antes roja que rota” (Calvo Sotelo, desembre de 1935) o “No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo… y pueblerino. De ninguna manera. Estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. No hay más que una nación: ¡España! (…) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos” (Juan Negrín, PSOE, 1937).

L’aixecament feixista de Franco/Hitler/Mussolini va tindre dues bèsties negres: els treballadors organitzats i Catalunya. La victòria dels terratinents, els plutòcrates i l’església es va basar en l’explotació de la classe treballadora i en la idea que “La unidad nacional la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano y una sola personalidad, la española” (Franco 1939) i en l´odi als catalans: “Convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica i Barcelona en un inmenso solar” (Queipo de Llano). Les conseqüències de la victòria de l’oligarquia i les castes funcionarials espanyoles són prou conegudes de tothom. L’assassinat del President Lluís Companys, únic president democràtic europeu que ha estat afusellat, dóna la mesura de la seva barbàrie.

En 300 anys el poble català no ha pogut decidir sobre la recuperació de la seva independència i esdevenir en estat. Catalunya continua essent un país ocupat per la força de les armes.

A la mort del dictador, la transició -o, més ben dit, la continuació- han fet bones les premonitòries paraules de Manuel Azaña: “Y si esas gentes van a descuartizar España prefiero a Franco. Con Franco ya nos entenderíamos nosotros , o nuestros hijos, o quien fuere”. I això és el que ha passat, restauració borbònica, bipartidisme representatiu dels terratinents, l’oligarquia financera i de la casta funcionarial que es retroalimenta i mana a Espanya des del segle XVIII . La quinta essència de l’Espanya absolutista borbònica.

Es fa evident que al llarg de tres segles la coneguda Instrucció Secreta del fiscal del Consejo de Castilla de 1716, que considera la llengua com a senyal de dominació, que ha de imposar de bon grat o per força, continua vigent i així, “cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País… parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas , de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

Els ciutadans de Catalunya han estat objecte de persecució continuada pels borbons i els seus esbirros. Parlo de persecució en el sentit establert en l’article 7,h) de l’Estatut de Roma de 17 de juliol de 1998 pel qual es constitueix la Cort Penal Internacional, i ratificat per Espanya el 17 de setembre de 2014, Estatut que tipifica com a crims de lesa humanitat el que es “comet com a part d’un atac generalitzat o sistemàtic contra una població civil” que es perpetra mitjançant la h) Persecució d’un grup o col·lectivitat amb identitat pròpia fundada en motius polítics, racials, nacionals, ètnics, culturals, religiosos, de gènere, o altres motius universalment reconeguts com a inacceptables d’acord amb el dret internacional, en connexió amb qualsevol acte esmentat en el present paràgraf o amb qualsevol crim de la competència de la Cort; atès que “Per ‘persecució’ s’entén la privació intencional i greu de drets fonamentals en contravenció del dret internacional en raó de la identitat del grup o de la col·lectivitat;”.
Som una nació ocupada per les armes, que rebutja la constitució que donà continuïtat al franquisme, amb una ciutadania sotmesa, per la força d’una administració civil i militar, a una persecució; nació a la qual s’impedeix el dret a decidir sobre el seu futur mitjançant un sistema democràtic com és un referèndum.

En el seu paper d’instruments d’ocupació, no tots els aparells de l’estat juguen un paper d’especial rellevància pública. Alguns resten en un segon pla: l’exèrcit, intenta passar desapercebut a l’espera d’ordres, la policia procura mantenir-se a l’ombra aplegant informació o inventant-se-la, fent la feina bruta que els encomana el ministre de torn.

Al Principat l’acció d’ocupació i persecució dels ciutadans pivota, d’una manera més vistosa, sobre tres eixos: la delegació del govern espanyol, el ministeri fiscal i els jutges. El delegat del govern, com els virreis, és l’estat a Catalunya, forma part de l’organització perifèrica de l’estat. El delegat és l’executor de les polítiques repressives i centralitzadores de l’estat; no disposa d’autonomia. Pot conèixer i transmetre (si en sap, li ho deixen fer o li convé) una foto real de la situació política catalana. Obeeixen i punt.

També obeeixen igualment els fiscals que actuen disciplinadament sota el principis d’unitat d’acció i dependència jeràrquica, i s’ocupen “d’afinar” la realitat perquè coincideixi amb algun tipus penal. Pensen alguns fiscal que els cobreix “l’obediència deguda”, la lectura gramatical de la llei i que, en tot cas, és responsabilitat dels jutges condemnar ciutadans honrats. La seva falta de lluita per la defensa dels drets dels ciutadans i de defensa de l’interès col·lectiu davant els tribunals, no els salvarà del judici sever de la història que acaba condemnant els esbirros.

Els jutges són figues d’un altre paner. El règim dels borbons, del bipartidisme corrupte, del PPSOE, ha posat davant d’ells un greu dilema: el d’actuar com a esbirros dels seus interessos econòmics i polítics, i comportar-se com a botxins d’uns ciutadans perseguits en una Nació ocupada; o bé actuar amb independència dels poders oligàrquics i com a lliures defensors dels valors democràtics, dels drets humans, respectuosos amb les normes i convencions internacionals que vetllen per la dignitat humana, com són la Declaració Universal dels Drets Humans, la Convenció Europea de Salvaguarda dels Drets de l’Home i de les Llibertats Fonamentals, o el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, tot interpretant, o no, la norma de l’acord necessari a “la realitat social del temps en què han de ser aplicades” , tal com estableix l’article 3.1 del Codi Civil.

Com es pot negar a un Parlament la possibilitat de debatre sobre el problemes de la ciutadania? Com es pot perseguir una Presidenta del Parlament pel simple fet de permetre-ho? Exigint dels jutges que actuïn de forma deshumanitzada com a mers aplicadors literals de normes positives, els degraden a jugar el paper de titelles i de mers engranatges d’una màquina repressiva que confon la política i la convivència social amb l’aplicació ominosa del codi penal dels ocupants.

El Jutges que, com Santiago Vidal, professen la cultura democràtica no es poden quedar sols davant la tasca d’adequar l’aplicació de les normes a les fonts dels drets humans i a la realitat social catalana. Cal que rebin el suport de tots els professionals vinculats amb el dret, i de la societat sencera. Es tracta de defensar la justícia, la convivència pacífica i la llibertat dels ciutadans com a fonament de la democràcia enfront dels continuadors del franquisme.


Defensem tots aquells que no volen ser esbirros d’un estat que ocupa la nostra Nació i persegueix els seus ciutadans !!

Alfredo Bienzobas, membre de Drassanes per la República Catalana

Font: Els jutges en una Catalunya ocupada
Share/Bookmark

30.11.16

10 coses que passaran a ser correctes amb la nova gramàtica

Ha arribat a les llibreries la 'Gramàtica de la llengua catalana' de l'Institut d'Estudis Catalans que completa i actualitza la de Pompeu Fabra, de 1918-1933. Recollim 10 exemples amb els canvis més substancials de la normativa.

Per Albert Pla. 
Cap de llengua de l'ARA

Caiguda de preposició
Fins ara només era correcte
L’Estat manté la seva oposició que votin

Des d'ara també és correcte
L’Estat manté la seva oposició a que votin

El perquè

La nova gramàtica de l’IEC (GLC) admet que la caiguda de la preposició 'a' i 'en' davant una oració introduïda per la conjunció 'que' pot originar construccions molt forçades. A més de reiterar alguns recursos per evitar el contacte (intercalar-hi un sintagma tipus 'el fet' o un infinitiu tipus 'fer'; o canviar l’oració introduïda per 'que' per una altra construcció), també afirma que el contacte de la preposició i la conjunció és habitual en els registres informals i, per tant, adequat en aquests registres. Altres exemples de frases que considera habituals i, per tant, correctes en registres informals serien: “Sóc contrari a que m’obliguin a fer-ho” o “Tinc dret a que l’Estat em parli en la meva llengua”.

Combinacions binàries de pronoms febles
Fins ara només era correcte
Si demanen els carnets, ja els els pots tornar

Des d'ara també és correcte
Si demanen els carnets, ja els hi pots tornar

El perquè

Contradient la GC (1918-1933), que considerava la segona frase simplement incorrecta, la GLC es limita a considerar-la no adequada en els registres formals (i, per tant, adequada en els informals) en tots els dialectes tret del valencià. Cal dir que és un dels casos en què la norma ja s’havia relaxat i ja mantenia, contra la gramàtica de Fabra, la posició flexible que ara la GLC confirma. Les formes 'l’hi' per 'li ho' o 'n’hi' per 'li’n' les considera acceptables en tots els registres (altre cop per als dialectes no valencians), si bé afirma que en els registres formals és més habitual 'li ho' i 'li’n'. “Volia que li digués que l’estimava però ell no l’hi va dir mai” seria ara un final de novel·la correcte.

Canvi de preposició
Fins ara només era correcte
Insisteix a parlar de temes difícils

Des d'ara també és correcte
Insisteix en parlar de temes difícils

El perquè

La GCL, contradient el que deia la GC (1918-1933), considera que, davant un infinitiu que fa de complement verbal, tant el manteniment de 'en' i 'amb' com el seu canvi per la preposició 'a' (o 'de') són acceptables, si bé considera que fer el canvi és preferible en els registres formals. És a dir, que també admet no fer-lo en aquests registres. Veu com una excepció els verbs 'afanyar-se', 'tardar', 'trigar' o 'entretenir-se', que, segons la GCL, tendeixen a canviar 'en' per 'a' fins i tot en els registres informals.

Sistema horari
Fins ara només era correcte
Em sembla que arribaré a un quart de set

Des d'ara també és correcte
Em sembla que arribaré a les sis i quart

El perquè

Tot i que la norma vigent no era explícita en aquest tema, tant la gramàtica de Fabra del 1912, escrita en castellà, com els exemples del DIEC abonaven la manera de dir les hores de la primera frase. Això podia induir a creure que la segona frase era producte de la interferència del castellà. La GLC deixa clar que el primer sistema, que anomena “de campanar”, és habitual en bona part dels parlars de Catalunya, i que el segon, que anomena “de rellotge”, és l’habitual en tots els altres parlars del domini lingüístic. Es pot dir que no diu res en termes estrictament prescriptius. Cal deduir-ne, doncs, que considera correctes tots dos sistemes però que entén que cadascun només és adequat per als parlars que el tenen com a habitual; i que, per tant, continua sent inadequat (i producte de la interferència) dir “les sis i quart” en la major part de Catalunya. El que sorprèn, però, és que calgui deduir-ho i que la GLC no sigui una mica més explícita a l’hora de precisar quin sistema és adequat i quin no per a cada dialecte i registre.

La ‘a’ davant objecte directe
Fins ara només era correcte
Això segur que perjudica algú de la família

Des d'ara també és correcte
Això segur que perjudica a algú de la família

El perquè

La nova gramàtica de l’IEC amplia els casos en què l’objecte directe (OD) pot portar una preposició 'a'. En general, la poden portar els objectes directes animats desplaçats de la seva posició canònica: darrere el verb. Però també l’admeten molts pronoms tònics. En el cas dels pronoms personals forts ('tu', 'ell', etc.), la norma ja prescrivia una 'a' obligatòria, però ara s’allarga la llista dels pronoms en què la 'a' és optativa. A més de 'tothom', 'tots' i 'ningú', passen a poder portar una 'a' altres quantificadors pronominals com ara 'cadascú', 'qualsevol' o 'algú', i també 'molts', 'pocs' i 'bastants' quan es comporten com a pronoms, és a dir, quan equivalen a 'molta gent', 'poca gent' i 'bastanta gent'.

‘Per’ i ‘per a’
Fins ara només era correcte
Aquesta pega serveix per a enganxar fusta

Des d'ara també és correcte
Aquesta pega serveix per enganxar fusta

El perquè

La norma fabriana establia que quan un infinitiu depenia d’un verb d’acció voluntària i, per tant, expressava alhora la finalitat i el motiu de l’acció d’aquest verb, era preferible introduir-lo amb 'per': “He vingut per parlar amb tu” ('parlar amb tu' és la finalitat i alhora el motiu de la meva vinguda). I que, quan això no passava, s’havia d’introduir amb 'per a'. La GLC, sense negar aquesta distinció (que aplica a la mateixa redacció de la gramàtica), també considera acceptable en tots els registres que els parlars que diferencien oralment 'per' i 'per a' escriguin sempre 'per a' davant d’infinitiu; i els que diuen sempre 'per' escriguin sempre 'per.' En la pràctica, doncs, proposa una triple norma. 1) La clàssica de Fabra, que és una font de maldecaps enorme, perquè els límits entre 'per' i 'per a' acaben sent inextricables. 2) La de sempre 'per a', que té la virtut de coincidir amb l’ús oral de molts parlars. 3) La de sempre 'per,' que en la pràctica ja era dominant a Catalunya seguint la proposta Coromines-Solà. Si me’n fessin triar una, diria que la 2) no crearia grans problemes a ningú.

‘Ser’ i ‘estar’
Fins ara només era correcte
Diria que aquell home és cec

Des d'ara també és correcte
Diria que aquell home està cec

El perquè

Tot i admetre que l’ús tradicional és amb el verb ser, la GLC avala l’ús de la segona frase i assegura que “s’usa amplament avui sense cap diferència semàntica”. I això mateix ho afirma dels adjectius 'solter', 'casat', 'jubilat', 'calb', 'sord', 'coix', 'viu' o 'mort'. Només en la lletra petita ho matisa quan assegura que 'estar' subratlla un canvi (de vegades passatger), com a la frase “Acabo de baixar de l’avió i estic sord”. A mi, personalment, se’m fa estrany i em sembla gairebé un castellanisme l’ús d’'estar' a la segona frase si es limita a expressar el mateix sentit que té 'ser' a la primera.

‘Degut a’ i ‘donat que’
Fins ara només era correcte
Ha decidit no venir per culpa del mal temps

Des d'ara també és correcte
Ha decidit no venir degut al mal temps

El perquè

La GLC considera que l’ús freqüent del participi 'degut' concordant amb un substantiu masculí singular, com a la frase “El problema va ser degut a una mala planificació”, l’ha acabat convertint en una locució causal (paral·lela a la castellana) que ja no ha de concordar amb res. La norma fins ara instava a canviar aquesta locució per 'a causa de', 'gràcies a' o 'per culpa de', segons els casos, i és probable que molts professionals de la llengua continuem preferint aquestes formes. Un cas semblant que la GLC també ha passat a admetre és el de la locució 'donat que' a partir del participi 'donat': “Donat que tothom hi està favor, s’aprova la moció”. Tradicionalment, aquesta locució es canviava per 'atès que' o 'vist que', i sembla lògic que si la frase “Donada la dificultat plego” és sinònima de “Vista la dificultat...” o “Atesa la dificultat...”, també 'donat que' pugui ser sinònima de les altres dues locucions.

‘Al’ / ‘en’ + infinitiu
Fins ara només era correcte
En sentir la teva veu, li passen tots els mals

Des d'ara també és correcte
Al sentir la teva veu, li passen tots els mals

El perquè

No tant Fabra com els seus deixebles han anat escampant dues idees: 1) que 'al' + infinitiu no era una forma genuïna (era un castellanisme); 2) que la forma correcta 'en' + infinitiu no podia tenir valor causal. Són dues idees que encara recull la fitxa de l’Optimot 1431/6. La GLC, per contra, considera que 'al' + infinitiu és una forma genuïna, encara que la llengua formal hagi preferit 'en' + infinitiu. Antigament, i encara avui dialectalment, el sentit de les dues formes no coincideix, però modernament i en molts parlars podem dir que ja se superposa. La GLC també admet que 'en' + infinitiu (i, de retruc, 'al' + infinitiu) pot tenir un valor causal que deriva gairebé inevitablement del seu sentit temporal.

10 ‘Com’ i ‘com a’
Fins ara només era correcte
Sempre diuen que treballen com esclaus

Des d'ara també és correcte
Sempre diuen que treballen com a esclaus

El perquè

Els manuals diuen que 'com' equivalia a 'igual que' i 'com a' a 'en qualitat de'. És a dir, que per treballar 'com a esclaus' han de ser 'esclaus'. I per barallar-se 'com a lleons' han de ser lleons. La GLC afirma que la forma 'com a' en aquestes comparacions hiperbòliques està ben documentada en la llengua antiga i es manté en molts parlars, i li atribueix un sentit pròxim al predicatiu. Per tant, també la considera correcta.


Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.