Ovidi Montllor - Corrandes de l'exili

Gràcies Ovidi, t'enyoro i no puc treure'm del cap aquells dies passats a Narbona, l'estiu del 70. T'estimo i no he oblidat mai la darrera promesa.

RÈCORD DE PERSONES QUE PARLEN EN CATALÀ

En només una setmana, més de 160.000 persones de tots els Països Catalans, i d'altres nascudes a diferents paísos del món, s'han sumat a aquesta pàgina.

Hi ha un munt de temes de debat, amb argumentacions interessants, i sobretot transversals i sorgides de la societat sense massa interferència de idees o ideologíes polítiques.

Val la pena comprovar com som un poble tossut disposat a defensar-se per la via de les paraules, i a entendre's.

ATUREM L'ATAC SOBRE GAZA

1- Concentració 02- 01-2009, 19h. Pl. St. Jaume  2- Manifestació 10- 01-2009, 17h. Pl. Universitat 3 - Os proponemos poner una bandera o un pañuelo palestino con un festón negro en los balcones en señal de luto. En el Raval hemos comenzado algunos vecinos a hacerlo ya, nos ayudáis a difundirlo

Pepeeeeeeeeeee

Sé que fa dies que no he dit res; ho sé i ho lamento. Però no vull deixar passar l'ocasió de fer costat a un amic admirable i retre-li un modest reconeixement des del meu blog. Quan van anar mal dades, ell, que és "galaico-catalan" tal i com li agrada proclamar-se, va ser qui ens va defensar dels atacs que venien del PP; va dir el que no podiem dir nosaltres i va ser, almenys, la meva veu. Des d'aquí el meu aplaudiment i el meu suport a un amic, ja d'antic; des de Zeleste i les aventures amb Dagoll-Dagom o el Saló Diana. T'estimo, Pepe; que et retorni amb escreix la sort que ens regales de tenir-te entre nosaltres.

Circulo Perfecto

- Creo que ayer fué el único dia que no tuvimos sexo... - Que va...:! claro que tuvimos! - Pués hubo un dia de estos, creo, en que no tuvimos sexo... - Quizás... algo me suena... - Seguro; hubo un dia en el que no tuvimos sexo.... lo recuerdo... - Puede que el sábado... o el domingo... - No; el domingo no.... el domingo seguro que hubo sexo - Ya está; anteayer, te acuerdas? el lunes no tuvimos sexo - Es verdad; el lunes no hubo sexo... pero el lunes fué ayer.

NO A LA GUERRA; A CAP GUERRA

Llegit el 15 de març de 2008, a Barcelona, en la manifestació contra la guerra, per una militant anònima de RAWA (Dones Revolucionàries d'Afganistan)

Amigues i amics, Com a militant de l'Associació Revolucionària de les Dones de l'Afganistan (RAWA), us parlo en nom del dissortat i castigat poble de l'Afghnistan. Us agraeixo, us saludo i us desitjo el millior per donar els vostre suport al nostre poble i per aixecar la veu contra l'ocupación de l'Afghanistan, així com l'Iraq, Palestina i altres nacions. Fa uns 7 anys, els Estats Units i els seus envairen l'Afganistan en nom de la “guerra contra el terror” i per dur-nos-hi democràcia, drets a les dones i pau a l'Afganistan. Però des del primer dia, ja sabíem que, amb una història plena d'invasions, brutalitats i crim a altres països, el govern dels Estats Units només treballa per al seus interessos estratègics, econòmics i polítics i la guerra contra el terror només és una excusa. Però avui és clar que els Estats Units i l'OTAN han traït un cop més el pobleafganès en instal·lar al poder els enemics jurats dels drets humans i la democràcia. Han creat un govern titella fonamentalista amb assassins de la repugnant “Aliança del Nord”, personatges que haurien de ser processats pels crims comesos contra la nostra gent. I ara els proven de compartir el poder també amb els feixistes talibans. La “guerra contra el terror” és en realitat una guerra contra les persones de l'Afganistan. Les tropes dels Estats Units i l'OTAN han comès nombrosos crims contra gent indefensa. Milers d'innocents han estat aniquilats mentre criminals i destructors han rebut més i més poder. Han arrossegat l'Afganistan a esdevenir el país més corrupte i perillós que és una gran presó per a les dones. Per sistema han convertit l'Afganistan en el centre mundial de la mafia narcotraficant i en els darrers anys el cultiu i tràfic d'opi a l'Afganistan ha copsat el 93% del comerç a tot el món. Pensem que la democràcia i la llibertat no poden arribar a un poble mitjançant bombes i ocupació. Els efectes devastadors d'aquesta mena de llibertat es poder apreciar a l'Afganistan. Només la nostra gent i les forces que estimen la veritable llibertat a l'Afganistan podem conquerir aquests valors amb el nostre sacrifici i la nostra lluita, fins i tot si requereix esforços més durs i llargs. Per això, no volem l'ocupació i exigim al govern dels Estats Units i l'OTAN que deixin de convertir l'Afganistan en la seva base militar. Si no se'n van voluntàriament, serà el poble afganès qui tard o d'hora s'aixequi contra ells. Tota la gent que estima la pau, tota persona i tota organizació progressista ha d'unir-se per formar un front unit contra la guerra, la invasió i el terrorisme d'estat. Com diu una dita afganesa “el poder del poble és elpoder de Déu” i creiem que es tracta d'un poder indestructible. Nosaltres,la gent del món podem doblegar les súper-potències que tenen el planeta a la mà i ens duen cap a la tercera guerra mundial, cap a desatres inimaginables. Tot i que RAWA és marginada pels governs ocidentals i pel govern afganès, ens sentim molt orgulloses de confiar en altra gent amant de la llibertat arreu del món. Ens comprometem a no baixar la guàrdia ni un segon i a continuar la nostra lluita contra les forces reaccionàries i criminals i els seus padrins occidentals a l'Afganistan. Compartim el somni de la nostra fundadora assassinada, la Mina, i un dia viurem a un Afganistan lliure, democràtic i pròsper. Les vostres simpaties, el vostre suport i ajut ens dóna encara més determinació i poder per continuar amb aquesta dura lluita. Gràcies un cop més per posar-vos al costat del poble afganès. Us agafem de les mans i ens considerem part del moviment mundial contra la guerra, que ha de seguir endavant.

Web de RAWA per si algú s'interessa

http://www.rawa.org/index.php

Vacances, Holidays, Vacaciones 2007 - part 03

Vacances, Holidays, Vacaciones 2007 - part 02

Vacances, Holidays, Vacaciones 2007 - part 01

APLAUSO

Mi aplauso a las gentes de Palestina, por recordarnos que la libertad ni se gana ni se concede; SIMPLEMENTE HAY QUE TOMARLA

MI ABUCHEO

A la conferencia episcopal española por resucitar el 'Nacionalcatolicismo'

Al proceso de ilegalización de los representatntes de 150.000 personas.

A Sarkozy por su política-show que recuerda la telebasura.

A la telebasura que colabora a desprestigiar la necesidad de la política.

A los asesinos de sus parejas que luego intentan suicidarse (que inviertan los términos)

A las autoridades Valencianas, por su actitud presuntamente mafiosa.

PREMIS MAX A DUES MAGNIFIQUES PERSONES

VICKY PEÑA i CESC ORELLA

Dos excel·lents amics ; dues excel·lents persones; dos artístes amb rigor, talent, sensibilitat i inteligència. Dues persones compromeses amb el teatre, amb el món i amb la vida. És una satisfacció felicitar a persones que han guanyat justament els premis "MAX" a la millor interpretació femenina i masculina. Felicitats amics! Aquest és un premi que us ofereix aquest reducte de llibertats que és i ha de seguir essent el teatre.

YO, PECADOR

Tiempo ha que no he escrito

nada; ni un renglón;

no por haber estado proscrito

ni por otra vejación.

A

Ha sido, hablando en plata,

y sin considerarlo un halago,

que he estado en Mislata,

o más claro: hecho un vago.

a

Aunque no acumulo lectores

(ni claro, tampoco lectoras)

es de bien que los humores

no se transmitan a solas.

A

Y por estas sinrazones,

y no por otras ocultas,

estoy a sus disposiciones

para pediros disculpas

Dobrodošli IV (the end)

Dobrodošli III

3er capítol. Algunes fotos de Gervasio Sánchez durant el setge de Sarajevo (1992/1995) i algunes més de l'autor a partir del 2005.

SIN PALABRAS

Dobrodošli II

2on capítol. Algunes fotos de Gervasio Sánchez durant el setge de Sarajevo (1992/1995) i algunes més de l'autor a partir del 2005.

Hacia una economia global

Peródico en mano y traje de aparentar; cara de velocidad y corbatas al viento. Ella siempre nos precederá, inalcanzabe, escapándose como el agua entre las manos.

puede que; pot ser

Dobrodošli

Algunes fotos de Gervasio Sánchez durant el setge de Sarajevo (1992/1995) i algunes més de l'autor a partir del 2005. Boladevidre no Oblida i continuarà.

PRINCIPIOS DE GÖEBELS (ideólogo nazi y Ministro de Propaganda del III Reich)

1. Principio de simplificación y del enemigo único. “Adoptar una única idea,un único símbolo. Individualizar al adversario en un único enemigo”. 2. Principio del método de contagio. “Reunir diversos adversarios en una sola categoría o individuo. Los adversarios han de constituirse en sumaindividualizada”. 3. Principio de la transposición. “Cargar sobre el adversario los propioserrores o defectos, respondiendo el ataque con el ataque: Si no puedesnegar las malas noticias, inventa otras que las distraigan”. 4. Principio de la exageración y desfiguración. “Convertir cualquieranécdota, por pequeña que sea, en amenaza grave”. 5. Principio de la vulgarización. “Toda propaganda debe ser popular,adaptando su nivel, al menos inteligente de los individuos a los que vadirigida. Cuanto más grande sea la masa a convencer, más pequeño ha de serel esfuerzo mental a realizar. La capacidad receptiva de las masas eslimitada y su comprensión escasa; además, tienen gran facilidad paraolvidar”. 6. Principio de orquestación. “La propaganda debe limitarse a un númeropequeño de ideas y repetirlas incansablemente, presentarlas una y otra vezdesde diferentes perspectivas, pero siempre convergiendo sobre el mismoconcepto. Sin fisuras ni dudas”. De aquí viene también la famosa frase: "Siuna mentira se repite suficientemente, acaba por convertirse en verdad". 7. Principio de renovación. “Hay que emitir constantemente informaciones yargumentos nuevos a un ritmo tal que, cuando el adversario responda, elpúblico esté ya interesado en otra cosa. Las respuestas del adversario nunca han de poder contrarrestar el nivel creciente de acusaciones”. 8. Principio de la verosimilitud. “Construir argumentos a partir de fuentesdiversas, a través de los llamados globos sondas o de informacionesfragmentarias”. 9. Principio de silenciar. “Acallar las cuestiones sobre las que no setienen argumentos y disimular las noticias que favorecen el adversario,también contraprogramando con la ayuda de medios de comunicación afines”. 10. Principio de la transfusión. “Por regla general, la propaganda operasiempre a partir de un sustrato preexistente, ya sea una mitología nacionalo un complejo de odios y prejuicios tradicionales. Se trata de difundir argumentos que puedan arraigar en actitudes primitivas”. 11. Principio de la unanimidad. “Llegar a convencer mucha gente que piensa"como todo el mundo", creando una falsa impresión de unanimidad”.

SOLDAT JOHAN

El meu cos recull el fred de la gelor del paisatge. Prenc consciència dels meus darrers moments i descobreixo sorprès que per pertànyer al món cal seguir viu. Miro cap el garbuix de sang, carn i roba socarrimada que tinc al ventre i veig que la ferida té molt mal aspecte. Tanco els ulls i em ve al cap la primera vegada que em vaig sentir part del món; devia ser cap els vuit o deu anys. Era un capvespre d’estiu; molt probablement d’agost doncs l’entreveig mandrós i somort, com les tardes que vindrien, anys més tard, plenes de sol i de cabells voleiant al vent. Em trobava assegut en un turó des del qual podia abstreure’m en l’observació del meu poble de vacances; l’horta envoltava els arbres que seguien els torrents i la riera brillant amb opacitat de vellut; l’aire era fi i el silenci a penes trencat pel brunzir d’un borinot o la brisa calma que removia les branques dels quatre pins que, com cabells, guarnien la calba enorme del turó. Em sentia, ara ho comprenc, en una certa harmonia amb el que m’envoltava. L’essencial era simple: vacances; un estat de certesa, creixent amb el pas dels anys, que el no fer res esdevindria un estat natural algun dia; que la vida s’improvisava a cada moment, a cada parpelleig. Quina deuria ser l’emoció de saber-me en el darrer parpelleig... o bé executant deter-minat gest de la ma, dient la darrera paraula... el darrer trajecte cap a... Em va sobtar pensar quantes coses devia haver fet ja per darrera vegada?. Una ombra imprecisa em va fer moure la vista; un petit núvol s’havia interposat entre el sol i la terra; vaig con-templar d’una manera diferent el paisatge que sestejava al meu davant. Imaginava les persones on abans no les podia veure, anant i venint, estirant-se al llit o escalfant qual-sevol cosa a la cuina. Quants d’aquells homes o quantes d’aquelles dons estaven fent ”allò” per darrera vegada? Sense adonar-me’n prenia cos una commoció imprecisa vestida amb la transcendència de la infància, un cert compromís intransferible d’una manera d’entendre la llibertat, l’individu, el món. Tot passa molt de pressa, i el fred em puja per les cames; però no aconsegueixo recor-dar si porto posats els mitjons. Per alguna raó em trobo al balcó que dona al carrer Mallorca, mirant el trànsit i els canvis del semàfors; a la parada de l’autobús hi ha gent que l’espera. Com és que la ciutat no fa brogit? Sobtadament la cara d’una dona que mira el carrer com jo des de la finestra de l’autobús; sembla gran, de cabells molt negres i abric vermell, com els lla-vis. Ja ho tinc! Això havia passat abans; abans de la tarda al turó; Erm concentro mirant aquella cara, intentant entrar en el seu pensament, en el que sent, en els seus somnis i desitjos que sé jo! He de saber-ho; m’hi va la vida, crec, però no entenc perquè. Sé que ella és conscient de ser i de pensar, de voler... potser té pressa, o simplement es sent in-còmoda enquibida en un seient massa estret. Vull cridar-la però no em surt la veu, com en un somni; és clar, m’estic adormint! però m’he d’acotxar si no em moriré de fred. I he de deixar passar aquella cara sense cap rastre de mi, ni de la nostra breu relació? Per fi algú ha tingut una bona idea i ha posat música; un bon fons musical penetra els sentiments i aboca les emocions fins fer-les vessar. Així un garbuix de cossos, pells, sexes, mirades, olors, sospirs i desigs, s’ordenen amb una precisió formidable. Una habitació en penombra, il•luminada només per la llum de la tarda d’estiu, el voleiar d’una cortina prop del mar. El silenci no; ara el silenci és angoixant, trencat esporàdicament pel so de ràfegues dels kalashnikov o de les granades, em lliga a l’entorn d’altes muntanyes nevades, de boscos frondosos i de solituds definitives. Palpo el meu ventre des del turó del gruix de roba; la bala m’ha entrat per l’abdomen, a escassos centímetres del cordó umbilical, per on m’entrà la vida i per on ara se m’escapa, sense so, sense paraules. Qui m’ha disparat? Un altre pobre diable, un altre Johan, un altre jo, un altre; l’altre. Si hagués copsat la dona…! El paisatge m’entela els ulls; la neu, els blocs de glaç; déu meu, com s’allunya l’estiu de-finitivament… i ara avança un exèrcit de soldats Johan combatent amb altres soldats Johan, que al seu torn ja havien vençut o estat vençuts per antics soldats Johan… i així s’encongeix l’ànima petita, i s’apaga entre el fred i la fosca de la nit com una espelma que esborra dels meus ulls el paisatge que m’ha envoltat des de sempre, sense solució de continuïtat. Sense saber-ne el motiu i completament perduda l’esperança crec que he resolt l’equació i que aquest serà el meu darrer parpelleig. Sant Pere – setembre 1999

Homenatge a Gwynette

ANGIE TREU UNA CIGARRETA; MARDOU LI DONA FOC MENTRE APAGA LA SEVA. ANGIE .- T'has tornat enormement amable... MARDOU.- (SILENCI LLARG) ANGIE.- ... i sociable... ( TREU EL FUM) M'agrada la teva conversa! MARDOU.- (SOMRIU) ANGIE.- Però si fins i tot sap somriure! MARDOU.- Ja ho veus...sóc una joia. ANGIE.- (FINGINT DESENCANT) T 'ho tens una mica cregut; no et sembla que et sobrebrevalores? MARDOU.- Tot depèn de qui em posi preu... ANGIE.- (AMB IRONÍA AMARGA) Perdona 'm Phil. Oblidava que per a tu, tot és relatiu... MARDOU.- (PACIENT PERÒ AFECTUÓS) Angie! Que tenim prou feina... ANGIE.- (RESIGNADA l SEDUCTORA) Llàstima estava disposada a fer campana. Només et deixes veure quan hi ha complicacions! MARDOU.- Vaig néixer on les fabriquen… ANGIE.- (ES DISPOSA A SORTIR D’ESCENA) Què vols Phil? MARDOU.- Per l’hora una copa, et sembla bé? ANGIE.- Ja no beus sol? MARDOU.- No. ANGIE.- Tots sou iguals. Mai no sé ben bé què em passa amb tu. MARDOU.- Sona trist o és la manera com ho dius? ANGIE.- Paraules, Phil. Paraules i més paraules per no dir res. MARDOU.- Ho sento Angie; no t’agradaria el meu món. ANGIE.- Jugues brut, Phil, però et fiques a la sang… MARDOU.- Què vols? Tota la roba bruta? ANGIE.- Per favor Mardou! MARDOU.- És massa personal… i no m’agraden les indiscrecions

ANGIE.- Deixa estar la roba i estigues per les indiscrecions.

SER O NO. SER!

La cosa “està” entre viure a “tope”... o no “estripar” massa: aquesta és la qüestió. Saber si al teu “rollo” li “mola” més “passar de tot” amb els “pals” i els “marrons” que van venint, eh? O “liar-te” a “pinyos” contra tots els “yuyus” i eliminar-los cara a cara. Aquest és el problema! Palmar-la?.... clapar, res més; una “siesta” que acaba amb “les cagades” del cor o amb els vicis que et demana el cos i que arrosseguem, “buf”! des dels “Picapiedra”. Això seria un final per poder anar de tranquis: “Dinyarla”, “clapar”. “Clapar”… i segons com “flipar”. I això és el que “mosqueja”, perquè tot el “mal rollo” de la “xunga” - quan ja has estirat la “gamba”, vull dir - “pués” “acollona”, la veritat. “Pillar-ho” d’aquest “pal” és el que dóna tant “de quartel” al “mal rollo”; perquè si no, de què aguantaríem els “pals” i les “pirules de la vida, eh?, a sant de què ens “menjaríem” els insults de quatre “matats que van de sobrats” i t’ho “apreten” fins que “pringues”; o bé les “neures” de “fliplar” per algú que ni et mira, o la lentitud de la justícia, els “cristos” en què et foten els que manen i el “despreci” que reben els que “traguen” amb tot?… “Viam”: qui seria el “guapo” d’aguantar-ho, si un mateix, pel seu compte, pogués “saltar del tren” amb un “xute” al coll, eh?. Qui collons “tragaria”, “agobiat” i “fet pols” tota la vida, si no fos per la por “d’algo raro” després de donar-te “matarile”?… El que passa és que la parca és com un “subidón” del que ja no en “baixes”, i és això el que et diu “frenaaa!” abans de “tirar-te de la moto”; és tot l’”asunto” aquest el que fa que “traguem” i “traguem” i tornem a “tragar” la merda que coneixem, abans que anar a olorar el cul d’un altre. “Pillar-ho d’aquest pal” fa que tots siguem uns merdes i que el “bon rollo” que dóna “muntar-te en algun tinglado” quedi en no res; per culpa del “coco”; i perquè? Perquè ja estem morts i som “un fracàs”. Som borratxos, bojos, maníacs, tarats; tothom, en el nostre flamant conjunt. Tenim problemes dels que ningú no n’ha sentit a parlar mai! Som “Freakies” sorgits d’allò en que ningú no hi creu, procurant cridar l’atenció “d’algú” sobre els nostres problemes inversemblants, desagradables, sòrdids. Per això una història “a lo gran”, que podria “estar de puta mare”, es desinfla i queda en “no res”, i no se li pot dir ni vida. ni acció, ni “polles”. “Vale”? “Pués” ja està dit.

cuesta tanto llegar a ningún sitio

Tot el què he sentit A la pell El que he vist A l'horitzó El que m'ha abraçat Per dins Les horabaixes De vidre Els silencis De vellut Les veus Apagades Els amors De mirades Les tardes De plata Les nits De matinada La música A l'alba Els petons A la galta La llum del sol A la platja L'olor d'arròs Al cos Explicar la festa; l'única festa. L'olor d’uns cabells, la fredor dels llavis humits fregant la galta. Tornar a descobrir. Tornar a obrir. Tornar a ser l'intangible.