traducció - translate - traducción

20.5.18

Yoshitomo Okuno: “Si els catalans continuen lluitant per la democràcia, tindran més països i gent que els donaran suport"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Professor titular de la Universitat Prefectural d’Aichi (Japó)
Es va llicenciar a la Universitat Waseda (1990) i va fer els estudis de postgrau a la mateixa universitat (1990-2002). Va investigar a la Universitat de Barcelona (1994-1999). És l’editor i autor del llibre en japonès “50 capítols per conèixer Catalunya” (2013). Ha escrit diversos articles sobre el procés independentista.

Ramon Munné


Vostè és professor titular del Departament d’Estudis hispànics de la Facultat d’Estudis Estrangers. Què va motivar que triés com a àrea d’estudi la història socioeconòmica de la Catalunya moderna?
Quan vaig entrar al màster, volia estudiar alguna cosa sobre les relacions entre estats i regions. La meva regió era agrícola i més aviat pobre, una terra molt conservadora on la gent esperava els diners que els diputats del PLD (Partit Liberal Democràtic, partit conservador) portaven. Hi mancava iniciativa i acceptar opinions plurals. Un professor meu, especialista en història de França, em va recomanar que em dediqués a Catalunya perquè no era ni Espanya ni França, era molt industrial i tenia llengua, cultura i història pròpies i, a més a més, hi havia molta diversitat. Tot al contrari de la meva regió. I d’ençà d’aleshores, Catalunya em fascina.
Per començar a estudiar Catalunya, vaig triar la història econòmica de Catalunya del segle XVIII i el començament del XIX. Catalunya és l’única regió dins l’Estat espanyol on va sorgir la revolució industrial i m’interessava molt perquè només va passar a Catalunya.
Des del punt de vista del món universitari del Japó, quins fets de l’àmbit del seu estudi creu que tenen més interès o li han cridat més l’atenció?
Els japonesos, fins i tot els historiadors japonesos d’història econòmica, tendeixen a pensar que cada estat europeu té el seu propi caràcter unificador, i que, per exemple, dins Espanya tota la gent no volen treballar gaire perquè els agrada massa divertir-se. Però per exemple, el fet que a Catalunya es produís una industrialització destacable i distintiva fa miques aquesta idea estereotípica.
Fa uns pocs anys que està centrant els seus estudis en el procés polític d’independència de Catalunya. Què va motivar el seu interès en aquest tema? Com veu la viabilitat econòmica de la República catalana?

A partir del 2014, estic fent l’estudi del procés i he escrit diversos articles i he sortit diverses vegades a la tele, la ràdio i a diaris per explicar què està passant a Catalunya.
Com he dit abans, com que el meu interès originari són les relacions entre estats i regions, quan va començar el procés no hi havia cap raó per no abordar-ne l’estudi.
Hi ha molts estats que contenen diverses ètnies o nacions sense estats. Però el cas català és molt interessant perquè hi ha molta diferència entre la cultura política de Catalunya i la d’Espanya.
Sempre és agradable saber que lluny de Catalunya hi ha interès per conèixer i estudiar el que està passant al nostre país. Com el seu, hi ha altres grups d’estudi en universitats japoneses?
Cal no oblidar el professor Ko Tazawa. Ell és el pioner dels estudis catalans al Japó. També hi ha uns cinc professors universitaris (historiadors i lingüistes) que fan coses de Catalunya.
Tenen relació acadèmica d’algun tipus amb alguna universitat catalana?
Hi ha unes quantes universitats (almenys sis que sàpiga jo, però segurament més) que tenen convenis d’intercanvis amb la UPF, la UB i la UAB. La universitat on treballo jo mateix també té un conveni amb la UPD. Conec un parell d’estudiants japonesos que tenen un nivell de català excel·lent (B2 de català per exemple) i un bon nivell d’estudis sobre Catalunya.
Quin grau de coneixement sobre la situació política de Catalunya hi ha al Japó? Com veu la societat japonesa la voluntat d’independència de Catalunya?
A partir de l’1 d’octubre, al Japó el topònim de Catalunya és prou conegut. Però el grau de coneixement sobre la situació política de Catalunya malauradament no és gens alt.
El problema més greu és que la premsa japonesa només ha explicat que Catalunya vol la independència per motius purament econòmics i, fins tot, de vegades diu que vol la independència egoistament. I no parla de la sentència del tribunal constitucional del 2010 ni de la política autoritària i la judicialització de la política del govern central.
No sé per què es repeteixen aquesta mena d’explicacions. Potser per la influència de la premsa espanyola. Però crec que la culpa també la tenen els independentistes mateixos. Tinc una impressió que, quan pregunten els periodistes japonesos als independentistes per què volen la independència, sovint els expliquen que els catalans paguen molt i reben menys.


Però si només parlen d’això sense explicar la identitat nacional pròpia ni la història pròpia ni la sentència del 2010 ni la manera d’actuar del govern del PP ni el dret a decidir, etc., suposo que és bastant natural que els periodistes japonesos, que normalment són corresponsals que viuen a París o a Londres i no tenen prou coneixement de Catalunya, agafin la idea que els independentistes són una gent egoista.

Quan va venir a Catalunya per primera vegada?
Vaig venir per primera vegada a Catalunya el 1994. Vaig viure 4 anys a Barcelona, aprenent català i investigant la història econòmica.
En els darrers anys vostè ha vingut a Catalunya diverses vegades, sovint pels voltants de la Diada de l’11 de setembre. Quina valoració en feia de les mobilitzacions que es trobava?
Hi participo des del 2013 (la via catalana). A mi em va agradar molt sobretot la via catalana. Sempre que hi vaig, admiro la capacitat d’organitzar i de mobilitzar i el nivell de civilització. Em va fer molta pena, o més aviat ràbia, que la premsa japonesa no parlés gens d’aquestes mobilitzacions. Potser perquè foren tan pacífiques, no cridaven l’atenció de la premsa japonesa.
Com valora la gestió per part de les institucions europees del procés independentista català? Com veu l’evolució futura d’Europa i de la Unió Europea en els pròxims anys?
Com està passant ara, cada vegada hi ha més estats europeus que rebutgen o posen en dubte el que diu el govern central i l’autoritat judicial d’Espanya. Així doncs, imagino que finalment la UE haurà de fer de mitjancer entre Catalunya i Espanya.

Si la UE continués negant el que demana Catalunya, crec que això significaria que la UE mateixa negués la seva idea de democràcia i pluralitat, i per tant seria el camí de suïcidar-se per a la UE.

La UE hauria de transformar-se en una unió que fos capaç d’incorporar les nacions sense estat com Catalunya. Si no, em sembla que seria difícil que la UE durés molt de temps.
Han viscut mai al Japó una situació de conflicte com el que hi ha entre Catalunya i l’Estat espanyol?
Sí que n’hi ha. Entre el govern central del Japó i la província d’Okinawa, hi ha un parell de problemes força difícils. Okinawa és una província que se situa a l’extrem sud del Japó i que constitueixen moltes illes petites. Abans de la revolució de Meiji (1868) era un regne diferent del Japó, es deia “Regne de Ryukyu” i té una cultura pròpia, una llengua pròpia i una història pròpia. Ara més del 90% de les bases americanes del Japó s’hi concentren, i hi ha molts problemes i el govern d’Okinawa protesta contra el govern japonès. Però l’actual govern central d’Abe, és un govern autoritari de dreta i no vol parlar amb Okinawa, i per això ara diuen que el suport a la independència se situa entre el 10 i 20%.

La gent d’Okinawa mira molt el que està passant a Catalunya. El que està fent la gent independentista de Catalunya podria afectar no només Europa sinó tot el món.

Des del punt de vista polític, quin camí proposaria vostè per solucionar el conflicte actual?
No sé què podria dir jo… Però em penso que si els catalans continuen lluitant per la democràcia, segurament cada vegada tindran més països i gent que els donaran suport.
Font: Yoshitomo Okuno: “Si els catalans continuen lluitant per la democràcia, tindran més països i gent que els donaran suport” | l'Unilateral


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Share/Bookmark

19.5.18

Quan l’independentisme cau al parany i no se n’adona | Pere Cardús + Bea Talegón (Vídeo)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«En la reacció d'una bona part del sobiranisme, hi veig la nostra debilitat més gran. I és aquesta facilitat d'empassar-se i sucumbir a les campanyes més barroeres del nacionalisme espanyol»


Pere Cardús

La pitjor cosa que podia passar en aquest país és que un intel·lectual esdevingués president. No vull dir que els presidents precedents no fossin gent d’intel·lecte clar i privilegiat. Parlo de la figura de l’intel·lectual que ha estat Quim Torra aquests últims anys. Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas i Carles Puigdemont eren polítics amb una carrera més o menys llarga que exigia el càlcul de la paraula pensada per a un impacte electoral. Tots quatre, amb més llibertat o menys, s’expressaven sabent que allò que diguessin podia ser utilitzat en contra seu en el combat gallinaci de la política. Quim Torra, no. La llibertat d’estil amb què ha escrit el president Torra tot aquest temps que la possibilitat de fer política institucional era remota no era pensada per a la dialèctica de partit o repressiva actual.

Entre les files mateixes de l’independentisme llegeixo reflexions que apunten que això ja ho hauríem pogut pensar abans. Que hauríem pogut imaginar que passaria. Que es podria haver evitat amb un altre candidat. I que s’ha donat munició a un unionisme a punt sempre per al combat més baix de tots. Em sorprèn. Si apliquem aquesta lògica tan perversa, acabarem tenint a la política una mena d’éssers neutrals, muts, inexpressius, gestors del políticament correcte, calculadors, productes de disseny, etc. Hem de demanar-nos si volem que els intel·lectuals de combat entrin en política i que s’ompli de gent que ha pensat i s’ha atrevit a parlar, o si tan sols hi volem polítics pre-fabricats que arribin des de les escoles dels partits amb una trajectòria immaculada, buida i transparent.

De fet, si els cerqueu, no trobareu pas cap article d’Arrimadas per a fer-li cap retret perquè no n’ha escrit. Tot és càlcul. Sí que trobareu les aliances del seu partit amb elements i formacions com Libertas, d’extrema dreta, o la companyia amb què es manifesten pels carrers de Barcelona tot sovint. D’articles d’intel·lectual amb idees pròpies, no en trobareu cap ni un. Potser els qui diuen que s’hauria pogut evitar la polèmica escollint un altre candidat volen que ens governin éssers ‘neutrex’, d’aquests que podrien servir per a qualsevol partit i moment. Jo no. I, sincerament, m’estranya d’algunes persones de qui he sentit i llegit comentaris en aquest sentit.

Aquells que hagin sucumbit a la campanya de l’espanyolisme, els recomano una cosa: llegir algun dels articles esmentats al parlament. Però llegir-lo sencer, vull dir. Per exemple, aquest que va servir a Arrimadas per dir bestieses de l’alçada d’un campanar. És un article que des del primer paràgraf anuncia que se servirà d’una metàfora inspirada per un llibre ple de bèsties llegit de petit a casa. I també de bon principi deixa clar que parla d’aquells que odien la llengua catalana de tal manera que en persegueixen la desaparició. Per tant, hi parla de lingüicides. Precisament, descriurà amb aquesta metàfora de les bèsties tot de gent que odia el català de manera malaltissa.

Si es passa per alt que es tracta d’una metàfora explicada al principi de l’article i que vol descriure els qui odien i volen fer desaparèixer el català i, en canvi, es presenta com una descripció dels qui parlen castellà o que es consideren espanyols, és evident que totes les frases que vindran a continuació poden semblar escrites per Joseph Goebbels. Aquesta pràctica també va servir a Miquel Iceta per a retreure l’article sobre els socialistes d’abans, la raça socialista i el seu ADN. Tret de context i negligint el sentit metafòric, Iceta va aconseguir donar tota una dimensió diferent del text de Torra. Amigues i amics, parlem de les pràctiques més elementals de la manipulació. I em semblava que això ja ho havíem de tenir superat. Qui encara dubti, que agafi els articles i els llegeixi de la primera paraula a l’última. O, encara millor, que compri algun dels seus llibres (recomano Honorables, Acontravent, 2011) i miri de saber què pensa realment Torra sobre la política, la societat i la nació.

Algú encara parlarà dels piulets esborrats i pels quals Torra ha mostrat penediment. Caldria veure quantes persones, en un moment de mala bava per algun dels molts atacs contra els catalans, no s’han expressat dient ‘els espanyols això…’ o ‘els espanyols allò…’, en el sentit que podríem dir ‘Espanya’ o ‘l’estat espanyol’. Com quan algú parla dels nord-americans per parlar del seu estat o del seu govern, o parla dels japonesos, dels alemanys, dels suecs o de qui sigui, sense pretendre condemnar tots i cadascun dels individus d’aquestes comunitats. No cal fer un esforç gaire gran per veure que Quim Torra no parlava del veí del quart que se sent espanyol. Com en els articles, Torra no preveia la carrera política ni el combat demagògic actual. Conec el sentit de la justícia –o la irritació amb les injustícies– que caracteritza Quim Torra i puc llegir aquells piulets en aquest context.

Abans deia que l’arribada d’un intel·lectual a la presidència és la pitjor cosa que pot passar (espero que aquí entenguem el sarcasme) perquè tenim un adversari que, en comptes d’elevar el debat parlamentari cap a l’excel·lència, el fa baixar fins a les mines més profundes de la terra. El populisme –que Rob Reimen ens convida a dir-ne ‘feixisme’ per deixar els eufemismes de banda– que gasta l’unionisme consisteix exactament en això: eliminar tota complexitat i profunditat analítica, discursiva i de pensament per deixar les idees en la pell i els ossos. Hi ha una renúncia volguda i meditada a la simplificació, a la batussa, a la descontextualització, al pim-pam-pum, a refusar el matís, la ironia i qualsevol element que doni complexitat al llenguatge i al pensament. És en aquest sentit que em sorprèn que persones que escriuen i que defensen l’ús intel·ligent del llenguatge es dobleguin davant aquesta ofensiva totalitzadora i feixistitzant.

Encara diré més. El racisme és tot sovint en la mirada de qui el denuncia. D’entrada, perquè qui identifica algú que parla de ‘catalans i espanyols’ com una categoria racial és precisament el racista. Qui fa referència constantment al lloc d’origen i naixement dels catalans? Qui pensa que, quan Torra parla dels catalans, no inclou tots els catalans? Per què estava tan nerviós amb aquest tema Xavier Domènech, que va compartir campanya electoral amb Pablo Iglesias, qui apel·lava als ‘que tenen pares andalusos o extremenys’ a fer fora Mas? Qui és que està pendent dels orígens dels catalans per a treure’n profit? Quan Domènech diu que els immigrants dels seixanta no van venir per integrar-se sinó per construir Catalunya, qui fa política dels orígens?

Enmig de tot això, hi ha aquest parany dialèctic que bona part del sobiranisme s’ha empassat sense ni mastegar, que és la denúncia del debat identitari. S’han escrit molt bones reflexions sobre això. Ho han fet sociòlegs, filòsofs, antropòlegs i politòlegs amb precisió, extensió i mètode científic. Jo tan sols diré que tota política és una qüestió d’identitat. La política és una gestió constant de les identitats. Identitats múltiples i de tota mena que ens permeten de viure com a éssers socials. No hi ha pràcticament res que no sigui matèria morta que quedi exclòs de la identificació, diferenciació i reconeixement –els tres trets que configuren les identitats més elementals. Parlar d’identitats és parlar de lluites pel reconeixement i, per tant, d’ocupació d’un espai propi i de poder. Les identitats no són estables, estancades i permanents, sinó resultat d’una evolució constant, una relació i una lluita.

En la reacció d’una bona part del sobiranisme, hi veig la nostra debilitat més gran. Ja fa un cert temps que l’observo. I és aquesta facilitat d’empassar-se i sucumbir a les campanyes més barroeres del nacionalisme espanyol. Aquesta facilitat de ballar la música que fan sonar. Insisteixo que em sorprèn que això passi en aquests moments. S’han dit moltes bestieses aquests dies i les ha dites gent que em fa l’efecte que no han llegit ni els articles ni els llibres, ni han assistit a cap dels centenars de conferències que ha fet els últims anys. Aquesta és una debilitat que hem de fer-nos mirar. Com més aviat millor. Aquesta també és una prioritat republicana.


Font: Quan l’independentisme cau al parany i no se n’adona | VilaWeb:


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Share/Bookmark

18.5.18

La ‘controversialització’ de Torra com a arma de l”establishment’ | Thomas Harrington

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«La controversialització consisteix a agafar un detall insignificant i suposadament negatiu relacionat amb la persona que desafia el poder i repetir-lo incessantment en l'espai públic»



Fa quatre dècades, si fa no fa, l’establishment econòmico-militar dels EUA, espantat per la capacitat creixent dels ciutadans normals i corrents de qüestionar els supòsits dominants dels debats cívics, va planejar un atac molt sofisticat i nítid contra allò que Huntington, en el famós informe lliurat a la Comissió Trilateral el 1975 (‘The Crisis of Democracy‘), anomenava ‘excés de democràcia’.

Igual com fa el ‘Powell Memo‘, un altre text escrit quatre anys abans per l’advocat de les grans empreses i futur membre del Tribunal Suprem dels EUA, l’informe del famós politòleg de Harvard mostrava un reconeixement molt franc del paper essencial de la premsa i els professors universitaris lliures en la creació d’aquell nou càncer democràtic. I un desig molt clar de neutralitzar el seu paper com a padrins principals de la nova –i molt perillosa– onada de democràcia participativa.

Durant les quatre dècades següents, aquest establishment ha treballat nit i dia, utilitzant tots els recursos a l’abast, per a atènyer aquella fita. Amb una estratègia que fa servir moltes eines tàctiques. Hi ha, per exemple, la practica de restringir l’accés de la premsa a les figures públiques. Això converteix el periodista, la suposada veu del poble que necessita accés per a fer bé la seva feina, en un personatge com més va més suplicant davant el poder, subjecte als torcebraços del seu objecte de desig.

Però, a la llarga, ha estat molt més important la  ‘controversialització’ –el terme ve de Robert Parry–, una tàctica dissenyada per estrènyer sistemàticament allò que Chomsky ha anomenat  ‘el camp del pensament pensable’.

La controversialització consisteix a agafar un detall insignificant i suposadament negatiu relacionat amb la persona que desafia el poder i repetir-lo incessantment en l’espai públic. La idea principal és, com diem en angles, ‘buidar l’oxigen de la cambra’, ço és, privar el personatge insurgent de l’oportunitat d’articular la seva agenda de manera clara i consistent.
Si tot va bé per a l’establishment, l’insurgent assetjat, posseït d’un desig desesperat que s’acabi aquella morbositat, farà una confessió publica pels seus peccata minuta. Però aquest acte públic de remordiment no tindrà gairebé mai l’efecte desitjat. L’insurgent descobrirà aviat que en compte de rebre l’absolució imaginada, la seva confessió serà, als ulls de la premsa corporativista, com un certificat de defunció per a ell i el seu projecte polític.

El fet increïble de tot això no és tant que l’establishment continuï utilitzant aquesta tàctica, sinó que les seves víctimes es prestin al joc amb tanta regularitat. Perquè la clau a l’hora de combatre aquesta forma de bullying mediàtic està en dues preses de posició molt senzilles i fàcils d’adoptar.

La primera és no reconèixer mai com a legítima i operativa la lògica imperant dels assetjadors. Intentar discutir (i això inclou l’acte de demanar perdó) amb persones imbuïdes d’un desig de destruir-te a tu i el teu moviment és ratificar implícitament el desequilibri actual de poders.

La segona cosa requereix la superació de l’aversió que tenen tants progressistes a admetre, quan s’hi troben, que són enmig d’una batalla campal on la intimidació és una de les armes més efectives. I és parlar contínuament, sense reserva, i sense por, dels pecats de l’oponent, pecats sovint molt més greus però que s’amaguen darrere el fum de la seva campanya de controversialització.

Em sembla lamentable que encara hi hagi poques persones en els cercles sobiranistes a Catalunya que entenguin plenament aquesta dinàmica mediàtica i que adoptin el recurs més efectiu de resoldre-la. Entre la gent que sembla que ho sap fer, el nom de Mireia Boya em ve immediatament a la ment. I en l’àmbit internacional l’actuació d’Aamer Anwar, l’advocat de Clara Ponsatí, ha estat absolutament exemplar.

En vista de tot això, doncs, com havia de respondre Quim Torra a la ‘controvèrsia’ que s’ha creat amb els seus piulets? Doncs dient amb tranquil·litat que estaria encantat de parlar-ne, però només en el context d’una conversa que comencés –és un dels molts exemples possibles– amb una anàlisi detallada de les amenaces velades de mort que va adreçar contra Puigdemont el portaveu del PP, Pablo Casado, el dia 7 d’octubre de 2017.

Alguna pregunta més?


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

16.5.18

I MALGRAT TOT, #DecidimSer

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els CDR  i Alerta Solidària llancen la campanya #DecidimSer

I, malgrat tot, @DecidimSer un poble alegre, unit i combatiu!!
#DecidimSer

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

Cal guanyar la batalla dels conceptes | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«El pes d'aquest assetjament conceptual de l'espanyolisme va minvant aquests darrers anys i mesos d'una manera ben contrastable»



Sóc un dels espectadors que dissabte varen restar impressionats per la manera com l’advocat de Clara Ponsatí va respondre a un periodista espanyol convidat al ‘FAQS’ de TV3. A part de refregar-li el franquisme pels morros i de no deixar-se entabanar per conceptes buits i manipuladors, Aamer Anwar va deixar caure una autèntica veritat: va dir que qui hauria d’anar a judici no són els polítics catalans sinó els policies responsables de la violència del primer d’octubre. Tan senzill d’entendre com indiscutible una volta ho has entès. Claríssim i, tanmateix, sorprenent sis mesos després dels fets.

Sorprenent perquè, de fet, la nostra societat no ha reaccionat en aquests termes. La indignació social i política pel que va passar no s’ha traduït en una iniciativa concreta de fer passar pels tribunals no únicament els responsables de la policia espanyola sinó els policies mateixos, que varen agredir molt més que no reclamava el seu sou.

La raó d’aquesta sorprenent actuació cal anar-la a cercar, molt segurament, en la brutal pressió conceptual que el nacionalisme espanyol és capaç d’exercir a Catalunya. Sobretot amb la política i amb els mitjans. Amb alguna política i amb alguns mitjans. Determinats debats, en aquest sentit, són completament contaminats i manipulats –darrerament, a més, amb una violència verbal i gestual que deixa esbalaït. I amb una barra excepcional, diguem-ho tot. Ahir, per exemple, vàrem veure com criticava piulets de Torra gent que es manifesta impunement pels carrers de Barcelona portant la mateixa pancarta que els dirigents de l’extrema dreta. Mentre s’atrevien a pontificar sobre la democràcia els qui mantenen els dirigents polítics de l’independentisme a la presó. Sense gens de vergonya. Van arribar fins i tot a exigir diàleg els mateixos que han ficat a la presó Carme Forcadell per haver permès el debat lliure al parlament. Com si els seus actes no tinguessen conseqüències. Com si els ciutadans fóssem incapaços de valorar fins a quin extrem n’arriben a ser, de cínics.

Per sort, i vist amb la perspectiva dels anys, he de dir que el pes i la credibilitat d’aquest assetjament conceptual de l’espanyolisme va minvant aquests darrers anys i mesos en la societat catalana d’una manera ben contrastable. En el terreny de la política, ahir, per exemple, les hipèrboles, els crits i els nervis al parlament al final eren l’evidència d’una impotència: la gent vota allò que vol i no segueix les ordres dels qui abans ho decidien tot. I en el mediàtic, les dades del CEO publicades la setmana passada certifiquen una realitat important que ha passat massa desapercebuda: hi ha una caiguda evident de l’audiència dels diaris espanyolistes, que és paral·lela a la puixança de la importància dels mitjans sobiranistes.

Però encara que s’haja avançat molt de terreny, no n’hi ha prou, perquè la batalla dels conceptes és una de les més dures, i segurament també la més sòlida. La que, en definitiva, allibera. Siguem-ne conscients, doncs, i no ens deixem embolicar amb el primer sopar de duro que posen en circulació aquells qui faran sempre tant com calga per impedir la independència –que, com s’ha vist molt clarament aquests dies, no són solament els del tripartit del 155.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

15.5.18

Les set prioritats del mandat de Quim Torra | Pere Cardús

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L’abstenció de la CUP permet que arrenqui la legislatura que ha de foragitar el 155 i consolidar el mandat republicà



La CUP va decidir ahir de mantenir l’abstenció dels quatre diputats a la segona tanda de la investidura de Quim Torra a la presidència de la Generalitat. La majoria simple de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, amb l’abstenció de la CUP, serà suficient per a engegar la legislatura que ha d’aconseguir fer sortir de l’atzucac un independentisme que l’octubre passat va arribar més lluny que mai. El principal compromís de Quim Torra –expressat en el discurs pronunciat dissabte– és fer efectiva la declaració d’independència amb la forma d’una República Catalana. Tanmateix, el govern que haurà de nomenar Torra aquests dies haurà d’encarar una colla d’objectius i obstacles que són més concrets i immediats. Concretament, el mandat de Quim Torra tindrà set prioritats que es desprenen del pla de govern exposat en el debat d’investidura:

Formació de govern amb gest de continuïtat
Evidentment, la primera decisió que prendrà Quim Torra serà el nomenament dels consellers del seu govern. És evident que la majoria han estat pactats prèviament a la seva investidura pels dos partits que faran govern i que la setmana passada ja es van anunciar alguns noms. És el cas de Teresa Jordà, consellera d’Agricultura, Ramaderia i Pesca; Ester Capella, consellera de Justícia; Jordi Turull, conseller de Presidència; Josep Rull, conseller de Territori i Sostenibilitat; i Lluís Puig, conseller de Cultura. Els tres últims, a proposta de Junts per Catalunya, seran la via de recordar la legitimitat del govern que fou expulsat pel 155.

Han corregut molts més noms, però no han estat confirmats per cap dels dos partits ni tampoc per un candidat a president que encara no ha estat investit. Amb tot, Quim Torra va remarcar dissabte la necessitat de fer un govern de fidelitat amb el mandat del primer d’octubre: ‘Fer govern és la millor manera d’aprofitar el fil republicà que arrenca del referèndum del primer d’octubre, passa per la declaració política d’independència del dia 27 i es revalida en les eleccions del 21 de desembre.’ També deixava clara aquesta intenció aquí: ‘Cal un govern que expressi, en la seva mateixa configuració, la nostra inalterada voluntat de continuar el mandat republicà rebut de la ciutadania.’

Pla de xoc contra el 155 
En segon lloc, una vegada s’hagi constituït el nou govern, la decisió que haurà d’executar Torra serà activar el pla de xoc contra el 155. Això es farà amb la creació d’un comissionat, adscrit al Departament de la Presidència, que ‘s’encarregarà d’elaborar un pla de xoc per avaluar i reparar els efectes de l’aplicació de l’article 155, no únicament a l’administració sinó també al conjunt del país’, en paraules de Torra. És a dir, el segon objectiu del mandat de Torra serà ‘la restauració democràtica de les institucions catalanes’. En aquest pla es farà un inventari d’actuacions urgents departament per departament. Els departaments d’Interior i d’Exteriors són els que han tingut una aplicació més devastadora del 155 i, per tant, seran objectius prioritaris de l’actuació del comissionat.

En aquesta restauració, es refarà la xarxa de delegacions per a recuperar la capacitat d’impacte diplomàtic de Catalunya. Torra ho va explicar així: ‘Els anuncio que procedirem a restablir, consolidar i ampliar la xarxa de les delegacions del govern a l’exterior per tal de promoure els interessos de Catalunya al món, que reforcin el seu rol com a motor econòmic, polític, de coneixement, de progrés social i ambiental i de creació cultural.’

Institucions republicanes
Entre els objectius centrals expressats per Torra hi ha la creació de nova institucionalitat republicana que permetin avançar en l’execució del mandat del referèndum del primer d’octubre. En el nucli central d’aquest desplegament institucional hi haurà dues estructures. El candidat Torra les va concretar així: ‘Arrencar la legislatura ens dóna la força per a posar en funcionament totes les vies d’acció política republicana. Aquí i a l’exili. L’Assemblea de Càrrecs Electes, a l’interior; i el Consell per la República, a l’Espai Lliure d’Europa.’

La majoria de l’independentisme és conscient de les limitacions de la Generalitat autonòmica en el marc actual. Per a desplegar el mandat del referèndum de construcció d’una república independent, el bloc republicà es proposa de desbordar el marc actual amb noves institucions que puguin avançar des de la llibertat de moviments que els pot donar la independència del marc legal i institucional espanyol. És en aquest sentit que treballaran l’Assemblea de Càrrecs Electes i el Consell de la República, que serà l’espai des d’on podrà mantenir la legitimitat el president Carles Puigdemont si pot tenir la llibertat de moviments fora de l’estat espanyol.

Estratègia antirepressiva
Un altre dels objectius prioritaris anunciats per Torra és la lluita antirepressiva. Els atacs de l’estat espanyol a la democràcia, als drets civils i polítics i als drets humans i llibertats bàsiques han estat contundents i generalitzats aquests últims mesos. Torra va anunciar la voluntat de consolidar un ‘front comú contra la repressió’. En la intervenció del president del grup d’Esquerra, Sergi Sabrià, es va concretar la fórmula institucional d’aquest objectiu amb la proposta de crear una oficina dels drets civils i polítics. Torra, en la rèplica, va respondre que prenia el compromís de crear aquesta oficina.

Aquesta oficina haurà de donar resposta i suport als centenars o milers d’atacs rebuts aquests últims mesos i als que puguin presentar-se d’ara endavant. De l’oficina estant, o en un espai paral·lel amb el suport de l’oficina, caldrà coordinar l’estratègia legal de defensa de tots els casos judicialitzats pel govern espanyol i els seus aparells i tentacles. Aquests mesos vinents seran decisius per a l’arribada del judici instruït al Tribunal Suprem i el plet internacional que ja s’ha començat a jugar.

Procés constituent
Un dels compromisos centrals que donaran sentit republicà al mandat de Torra és l’activació del procés constituent que, en paraules seves, ha de servir per a ‘l’elaboració d’un projecte de constitució’. El candidat a la investidura ho va expressar així dissabte: ‘Impulsarem un procés constituent, amb la participació de la ciutadania. Aspirem que esdevingui un gran debat nacional català sobre el futur del nostre país, que traci el model social, econòmic i institucional que imaginem per a ell. Un debat que involucri de manera real tota la ciutadania i que sigui capaç de formar grans pactes i consensos nacionals. Tenim una oportunitat única, que pocs països tenen a la seva història: aprofitem-la. Dissenyem des de zero, entre tots, sense apriorismes, el país on volem viure i com hi volem viure.’

Torra va defensar de fer-ho amb radicalitat democràtica, tal com exigia la CUP: ‘Fem-ho radicalment, anem a l’arrel dels problemes, amb una visió disruptiva del règim autonòmic, és clar, que ens arrossega a la residualització i que s’ha demostrat inviable per a les ambicions d’un país que aspira a més, a molt més. Aspira a tant que ho vol tot.

Procés participatiu que, insisteixo, hem de fer entre tots. Aquest és un procés de baix a dalt i que, després de la discussió ciutadana, que volem massiva, ha d’acabar esdevenint una proposta de constitució de la República de Catalunya.’

Pla de xoc social
Tothom és conscient de la devastació causada per l’actitud obstruccionista i asfixiant de l’estat espanyol contra l’administració catalana. Tenint en compte, a més, l’experiència ben recent del blocatge de qualsevol iniciativa legislativa per a la millora de les condicions de vida dels catalans, el govern de Torra haurà de ser especialment hàbil per a protegir la cohesió social i la lluita contra la desigualtat. Dissabte ho expressava d’aquesta manera: ‘El conjunt de polítiques públiques de progrés per a un país millor ha de donar resposta a les principals demandes que ens fa la societat. No pot ser de cap més manera per a tots aquells que volem una república per a tothom, justament perquè entenem la República com un instrument al servei del benestar de les persones. I com una actitud de millora permanent: cal fer feina i cal fer-la bé.’

I en posava uns quants exemples. Ací en destaquem dos que van ser remarcats en el discurs del candidat: ‘Una de les prioritats en matèria social serà la Renda Garantida de Ciutadania, una de les principals fites socials de la darrera legislatura, que significa una esperança per a donar oportunitats d’inclusió social i laboral a aquelles persones i famílies que s’han quedat enrere.’ I també: ‘vull fer un esment a les polítiques de gènere i de diversitat d’orientació sexual i d’identitat de gènere, com també en la lluita contra la violència masclista, perquè són els fonaments de la construcció de la República justa i igualitària i feminista que volem.’

Retorn de Puigdemont
Finalment, Torra va deixar molt clara la provisionalitat amb què encarava el mandat. Aquesta declaració va posar molt nerviosos la major part dels portaveus de l’oposició que van intervenir dissabte. Torra va expressar la voluntat de restablir Puigdemont al capdavant de la presidència, més enllà dels gests i declaracions simbòlics que es puguin fer. Va fer servir aquesta fórmula: ‘La nostra resposta no es mourà mai d’aquí: persistirem, insistirem i l’investirem.’ Els terminis de la provisionalitat no són clars i dependran de molts factors, entre els quals, el jurídic. Però la voluntat amb què Torra accepta el desafiament de la presidència és que sigui per a tornar Puigdemont al lloc d’on el van expulsar amb un cop d’estat il·legal.

En el seu discurs, Torra parlava de provisionalitat i de transició. Heus-ne ací un exemple: ‘Una etapa de transició, que ens permet avançar en el nostre projecte amb tota l’empenta, tota la força, i tots els recursos, alhora que assenyala un marc provisional, efectivament, un marc de compromís i de repte per a la nació sencera.’ De fet, dissabte mateix, en una entrevista a La Stampa, Puigdemont apuntava ja la possibilitat d’una convocatòria electoral avançada que podria coincidir amb el judici del Suprem espanyol si la justícia europea (alemanya, escocesa, belga i suïssa) es pronunciaven contra la causa general oberta a l’independentisme. En aquest sentit, Torra té un mandat clar: obrir el camí que ha de dur a la realització d’un mandat que va néixer el primer d’octubre i que es va concretar el 27 d’octubre al parlament amb la declaració d’independència.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

13.5.18

El pitjor encara ha d'arribar

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Mireia
Varela
Mireia Varela. Barcelona, 1984. Mare i estudiant. Amant i defensora de les lletres. Graduada en Llengua i Literatura espanyoles (UAB), Màster en Llengua espanyola, Literatura hispànica i Espanyol com a Estrangera(UAB). Actualment preparant el doctorat. Impulsora de tot tipus d’activitats culturals a la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. @Mireia_VR


Persistir
I es queixen, perquè hi tenen dret. I no callen, perquè hi tenen dret. I protesten, perquè hi tenen dret. I lluiten perquè sempre pugui ser millor.
Fa mesos que la pilota pica contra la paret de maons amb un cop sec i ple de ràbia. Fa mesos que les sabates no s'omplen de pedretes. Fa mesos que les genolleres no tapen els estrips dels pantalons. Fa mesos que la cadena de la bicicleta no se surt. Fa mesos que les rodetes dels patins no s'entrebanquen amb els clots del paviment. Fa mesos que el parxís només té dos jugadors. Fa mesos que els contes nocturns esperen una altra veu. Fa mesos que les botes de muntanya no s'embruten amb el fang del riu. Fa mesos que el joc espera a sortir de dins la capsa.
Fa dies que la pilota es desinfla en un prestatge de pols i borrissol. Fa dies que les sabates han quedat estretes. Fa dies que els pantalons van quedar curts. Fa dies que la bicicleta ha quedat baixa. Fa dies que els patins han canviat d'amo. Fa dies que els solitaris són l'únic joc de taula. Fa dies que els diaris s'amunteguen a la llitera. Fa dies que les botes de muntanya van quedar petites. Fa dies que un joc a mig encetar fa nosa a terra.
Fa més de cent vuitanta dies que aquesta casa és una presó. Fa més de cent vuitanta dies que casa d'alguns és la presó.
No et queixis. Calla. No protestis. Sempre podria ser pitjor.
I amb aquestes quatre consignes la por a la repressió s'escola entre els porus i pren les cordes vocals, tiba els llavis en ganyotes de somriures estranys, mentre grinyolen els queixals plens d'ira. Fa mesos que els passeigs per la rambla són curts i per necessitat, les passes són ràpides, forçades a caminar per no entumir-se. La gent t'atura, et pregunta, et dóna ànims i tu contestes de memòria la cançoneta, amb un ull posat sobre el patinet que llisca errant amb un manillar que s'hauria d’apujar. El xandall negre i el monyo ràpid mal lligat no ajuden gaire al color citrí que està agafant la teva cara. Tampoc ajuda el porpra que s'ha instal·lat sota els meus ulls quan la gent et deixa anar "Fas mala cara".
No et queixis. Calla. No protestis. Sempre podria ser pitjor.
Et venen al cap aquells nens, aquelles dones, aquells marits, aquelles famílies que no poden veure el seu ésser estimat. No és el mateix et repeteixes, no és el mateix. Te'n recordes de la cançó d'Alejandro Sanz. Quant fa que no renoves la llista de reproducció del telèfon? Més de cent vuitanta dies. No estem tan malament. És dur. És el que toca. Aviat passarà. No defalleixis. És el que volen. Aguanta. Aguanta. Aguanta. I poc a poc vaig normalitzant les absències, excusant les faltes. La gent entén el moment. A mi, el moment, comença a semblar-me etern. Potser és el karma que em retorna totes les meves manques de puntualitat. "No estem tan malament", et repeteixes com cridava Laporta. I a poc a poc m'enganxo a la normalitat d'una rutina que es perllonga entre la deixadesa i la desídia. Em creuo amb la mateixa gent de sempre al mercat. El parc va ple de mares amb cotxets. Tota conversa gira al voltant del tema. Et miren. Estic cansada de parlar del tema. De tant parlar-ne, acaba semblant normal el que està passant. Han tancat gent per pensar diferent. Han empresonat gent a casa seva perquè no pensi. Han instaurat la por. Una por que es desmenteix per la boca, però que es materialitza en els actes. Persistirem. Persistirem. Persistirem. Sí? Menteixo a qui em pregunta. Menteixo al meu fill. Em menteixo a mi mateixa. La determinació m'abandona. Flaquejo en les hores baixes durant la soledat davant la pantalla del televisor. "Mira't, aquí, a casa teva, veient la tele, que no, que no estàs tan malament".
No et queixis. Calla. No protestis. Sempre podria ser pitjor.
Tinc por del pitjor, cada cop "el pitjor" és més a prop. I després del pitjor? Adopto el meu posat filològic. M'entretinc recordant que no existeix un grau més gran. "El pitjor" és un superlatiu, l'escalafó més alt a la gradació. Penso a inventar un altre terme. Últimament el vocabulari a propòsit de desgràcies, injustícies i dolor em sembla prou escàs. Les paraules se’m fan buides. Les omplo amb silenci. Deuria anotar aquestes reflexions a la meva tesis doctoral. Ni tan sols Max Aub pot alleujar aquest sentiment.  Penso en Max, en els camps de concentració, en el seu exili. Pensar és dolent. Fa temps que ho sé. Max s'avergonyiria si ens veiés ara, com va passar amb el seu retorn del exili a Mèxic: "Regresé y me voy. En ningún momento tuve la sensación de formar parte de este nuevo país que ha usurpado su lugar al que estuvo aquí antes. Aquí no es que no haya libertad. Es peor: no se nota su falta". Ai, Max! Cada cop m'esquinça per dins. El llegeixo, i llegeixo el present. On és el progrés? Però…
No et queixis. Calla. No protestis. Sempre podria ser pitjor.
I el carrer s'omple de crits, però la ment s'omple de por. El crit ferotge del tres d'octubre gairebé és inaudible. Molt de groc a la solapa i molta por al darrere. I, en canvi, les places s'omplen, pacífiques, i protesten amb silencis. A cada acte repressiu el succeeixen actes de suport. Sembla quelcom estipulat, no hi ha espontaneïtat, és un pacte. Ho hem normalitzat.
Des de fa més de cent vuitanta dies la gent ha adoptat un nou membre a les seves famílies: la por. I no només famílies independentistes, no. La por, la incertesa a aquest "el pitjor" està ja a totes les llars. A casa, hem canviat la cambra d'un membre per a aquesta nova inquilina. La por no pren cafè ni gasta la cervesa. No tarda ni un minut al bany i no discuteix amb mi sobre què veure a la televisió. La por m'ha tret la gana. La por no es queixa de la carn fada o de l'arròs passat. La por no menja, no menja aliments. A la por no se li escapen galls a la dutxa ni deixa la tapa aixecada. La por no ronca.
Però la por és freda. Per més que m'arrauleixo, no m’escalfa. La por és esquerpa. Per més que em refrego, no m'abraça. La por és silenciosa. Per més que li pregunto, mai no contesta. La por no m’eixuga les llàgrimes quan ploro. I un altre cop les consignes a la meva ment.
No et queixis. Calla. No protestis. Sempre podria ser pitjor.
La gent surt del lloc de feina i va cap a la manifestació que toca. Crida, aplaudeix i torna a casa. Cada mes reserva part del seu sou per donar-lo a les diferents caixes de resistència. Repeteixo: cada mes. La gent surt al cinema els divendres, a sopar els dissabtes i de tapes els diumenges i el pollastre a l'ast. Fa més de cent vuitanta dies que la por els acompanya, però ja és un més. I…
No et queixis. Calla. No protestis. Sempre podria ser pitjor.
Perquè des de fa més de cent vuitanta dies dotze persones i les seves respectives famílies han estat truncades per la por i el dolor, perquè des de fa més de cent vuitanta dies no es toquen, a penes parlen, no viuen junts. Perquè des de fa més de cent vuitanta dies no hi ha música que escoltin. Perquè des de fa més de cent vuitanta dies no hi ha normalitat a casa seva. Perquè casa seva ja no és casa seva. Perquè els jocs ja no diverteixen. Perquè els passeigs ja no esbargeixen. Perquè les nits són llargues i fredes. Perquè el silenci omple les parets que els envolten. Perquè la por és ràbia i dolor. Perquè la tristesa fa mal. Perquè el coratge s'esvaeix i tot i això encara…
PERSISTEIXEN.
Cada matí es lleven i afronten aquesta nova normalitat anormal. Somriuen, abracen, aplaudeixen i canten. Combaten la por amb esperança. I enllustren la bicicleta i li apugen el seient per aquests centímetres guanyats. I surten a sopar amb amics per derrotar la soledat. I parlen de molts temes. I se’ls escapen de la gola riallades improvisades. S’enrotllen al coll bufandes grogues i la fe es penja amb força del cor.
PERSISTEIXEN.
I es queixen, perquè hi tenen dret.
I no callen, perquè hi tenen dret.
I protesten, perquè hi tenen dret.
I lluiten perquè sempre pugui ser millor.

Queixa't. Protesta. Fes que sigui millor. Hi tens tot el dret.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

12.5.18

Que no se’n vagi ningú a casa, que ara caldrà plantar cara | Pere Cardús

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

PUBLICAT FA TRES DIES AL VILAWEB

«No estic d'acord a inventar-nos repúbliques que no existeixen perquè tornaríem a fer trampes al solitari que ja sabem on ens menen»



No sé si quan llegireu aquest article ja sabrem el nom del candidat a una nova investidura al parlament. Però és evident que ja som en aquest moment. S’ha descartat d’investir Puigdemont, deixant de banda què pugui dir la justícia espanyola, el govern espanyol, ‘Manolo el del bombo’ o la cabra de la Legión. Sigui com vulgui, juntament amb molts altres exemples que neixen tots del vespre del 27 d’octubre, és més clar que mai que no hi ha República, ni efectiva ni simbòlica.

Podem dir que hi és en la mesura que una bona part dels ciutadans la tenen al cap i al cor. Però, si em permeteu que deixi de banda ara les teories relativistes del construccionisme social, la República encara s’ha de construir. No és cap realitat. I l’acatament de les instruccions i prohibicions dels tribunals espanyols n’és la prova més clara. La declaració ja és feta. Això sí. Si l’ha feta el parlament, jo no la puc considerar simbòlica. I encara menys si pensem en les conseqüències que ha tingut per als qui la van impulsar. Però no estic d’acord a inventar-nos repúbliques que no existeixen perquè tornaríem a fer trampes al solitari que ja sabem on ens menen.

No passa res. Sóc poc tremendista. Penso que hem avançat molt, encara que ara sembli que estiguem ben encallats i sense idees. Els passos fets no es poden desfer. Ara som en un altre estadi i, tant si seguim un camí com si en seguim un altre, ben aviat es veurà que no hi ha cap encaix possible dins Espanya. I que hi ha un dilema que continua inalterat: independència o dissolució de Catalunya. Encara que hi hagi la voluntat de fer governs ‘efectius’ o ‘viables’ o ‘dòcils’ (cadascú que hi posi l’adjectiu que més li plagui), hi ha una realitat amb què toparem a cada passa que fem. I caldrà prendre noves decisions ben aviat.

Tanmateix, em sembla que, si el camí que vol la majoria del bloc independentista (Junts per Catalunya i Esquerra) és mirar de fer un govern autonòmic que desfaci el 155, que permeti de desencallar la situació actual i, sobretot, que eviti unes noves eleccions, cal que exigim algunes actuacions que sintonitzin (mal que sigui lleugerament) amb allò que va passar el primer d’octubre. Sabrem si el govern ‘viable’ té aquesta sintonia al cap de pocs dies de la presa de possessió. Ho sabrem si s’activa un pla de xoc per a revertir les decisions que ha pres el govern espanyol aprofitant el 155 i es fa de manera immediata.

Jo entenc que el govern que pugui constituir-se ara tan sols pot tenir sentit si es dedica de manera sistemàtica i incansable a posar l’estat espanyol davant el mirall. Perquè aquesta és l’única manera real de fer això d’eixamplar la base, que sembla l’objectiu prioritari. Fa molts anys que no fem res més sinó eixamplar la base. I l’independentisme ho continuarà fent. No conec ningú –ni a l’independentisme ni a fora– que no vulgui eixamplar la base en favor de les idees i els projectes que defensa. I em sembla que hi ha una confusió sideral sobre quina és la fórmula de fer-ho.

En la primera fase del ‘procés’, es va eixamplar la base per insatisfacció arran d’una reforma estatutària insuficient per a bona part dels ciutadans. En la segona fase, es va eixamplar per humiliació, de resultes d’una actitud colonial al congrés espanyol i d’una decisió tirànica del Tribunal Constitucional. En la tercera, es va eixamplar per projecte, quan l’independentisme va ser l’únic bloc capaç de posar damunt de la taula una sortida realista a l’atzucac català. En la quarta fase, es va eixamplar la base per missatge social, quan es demostrà que totes les millores que aprovava el parlament per lluitar contra la pobresa i en favor el benestar dels ciutadans eren atacades i liquidades ferotgement d’Espanya estant. Amb el referèndum de l’1 d’octubre, vam entrar en una nova fase que eixampla la base per xoc democràtic i dignitat cívica.

És a dir, la vulneració de drets i llibertats i la repressió de l’estat espanyol fan que molts ciutadans que s’havien desentès del projecte independentista es trobin obligats a decidir-se. Molts ciutadans tenen avui la necessitat íntima de definir-se. I la demostració de l’autèntica cara de l’estat espanyol pot dur un gruix indeterminat de catalans a la conclusió que no hi ha cap possibilitat d’una Espanya diferent. Però aquest eixamplament es farà si es treballa bé ací i hom no es dedica a caçar mosques pensant que cal tornar a una fase ja superada i que va donar tant com va poder.

Jo no hauria optat per aquesta via. Però ja ho hem dit moltes vegades i sembla que la major part del bloc considera que s’ha de seguir aquest camí de viabilitat i no el de plantar-se. Sigui com vulgui, això es pot fer tenint clar que cal col·locar Espanya davant l’espill constantment. Que cal avançar sense esperar el permís de l’amo i que el món vegi quina és la seva manera d’actuar. Que s’han de prendre decisions que capgirin ràpidament les decisions preses pel 155. I que ens hem de llevar del cap la legislatura llarga i tranquil·la que alguns voldrien. Que no se’n vagi ningú a casa, que la cosa continua i caldrà plantar cara.

@PereCardus, periodista


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

10.5.18

La història és a punt de començar de nou a Catalunya | Quim Torra

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Recupero aquest parell d'articles que em semblen complementaris i que poden ajudar a conèixer una mica les opinions del que sembla que serà el President de la Generalitat número 131. Els articles són del juliol del 2014.

Refundació de Catalunya
Quim Torra


Després del darrer 11 de setembre, estem en un moment amb un contingut totalment diferent, però semblant al de la fi del franquisme, on el que es tractava bàsicament era de canviar un règim polític; ara es tracta de canviar un règim d’Estat. Catalunya inicia, doncs, uns situació de redefinició. Per dir-ho sense embuts, vivim un moment fundacional.

«Viatjant, amb la Crònica d’en Muntaner com a Baedeker, per mars i terres que foren del nostre antic imperi, qui deixaria de meditar sobre les directives de la política medieval catalana? El tema és prou atraient i burxa massa endins, arribant al moll de l’os de la nostra ruïna, perquè hom sàpiga estar-se’n. L’enemic és vençut, vençut cada dia; i darrera els nostres estols i les nostres companyies d’almogàvers, que planten llur senyera per les terres de llevant i la defensen bravament contra tothom, el nostre comerç prospera i el nostre Consolat de Mar és el dret comú de la Mediterrània. I tanmateix... Tanmateix aquest imperi no és un imperi. No ho és perquè li manca una estructura política.»

Qui viatja avui amb la Crònica de Muntaner sota el braç? Així s’acaba un llibre extraordinari, El pont de la mar blava, de Lluís Nicolau d’Olwer, analitzant el fracàs de la nostra història, que ha estat sempre, aleshores i avui, la manca d’una estructura política. I tanmateix, ara, per fi, els catalans ens hem posat davant del mirall –un mirall inhumà el de la nostra història– i, amb una serenitat i maduresa admirables, hem decidir tornar a navegar sobre el pont de la mar blava, però, ara sí, a la recerca d’un Estat perdut.

Afirma Tocqueville que “deixats a la seva pròpia inèrcia, els pobles tendeixen al fracàs”. Ens hi dirigíem de manera obstinada i cruel, di-guem-ne residualitat, diguem-ne fracàs, diguem-ne desaparició de la nació. I ara, en un gir insospitadament audaç, hem agafat un camí nou, incert, però vibrant i dolç com una gota de mel, el camí de la fundació.

El compromís adoptat pel president Mas, només comparable a la pro-clamació de la República Catalana del president Macià, ens reclama a tots un moment de grandesa i responsabilitat, paraula, aquesta darre-ra, que em desagrada per tot el que ha vingut ocultant de renúncies passades, i que trec en aquest article amb tot el seu component de ra-dicalitat catalanista. A vegades sembla que aquesta partida, ara que feliçment ha passat de les mans de la societat civil a la classe política –i ja era hora- , ens l’estiguem prenent com un espectacle semblant a una cursa de cavalls on s’acceptin apostes. Però que hi ha uns genets i uns espectadors. Error. Aquí juguem tots. I guanyem o perdem tots. No és només el president Mas qui s’ha compromès; és tot una generació. I només tindrem una carta a jugar. La nostra generació només tindrà una carta per jugar. Però serà un moment gran i haurem de fer-ho amb una enorme responsabilitat.

La història és a punt de començar de nou a Catalunya
Font: Català Sempre LLETRA 139 (juliol 2014)
_______________________________________________________

S'albira un gran canvi imparable

Crònica Col·lectiu Joan Crexell
10 de juliol de 2010
Manifestació "Som una Nació, nosaltres decidim"
En aquests darrers 4 anys diversos mem-bres del Col·lectiu Joan Crexell hem fet desenes de conferències, xerrades i debats amb posteriors sopars, i això ens ha per-mès conèixer les reivindicacions i també les reflexions de la gent més sensibilitzada del país quant a les qüestions polítiques, socials i nacionals. Això fa que puguem dir, des d'aquest col·lectiu i amb rotunditat, que s'albira un gran canvi.

No es tracta solament d'un canvi en la sobirania nacional, que molt majoritàriament és acceptada, sinó que es vol un gran canvi per tal de construir un Estat, però un que sigui nou de trinca. Un Estat sense les xacres del passat per tal que torni a il·lusionar i per tal de fer un pro-jecte amb una correlació de forces més democràtica i participativa.

Hi ha, però, un element que els aparells de l'Estat i l'unionisme cal-dria que valoressin ja que el canvi, en aquest punt, és determinant: a Catalunya ja no s'accepta que hi hagi una elit de poderosos que deci-deixen el futur del país amb fosques reunions i cenacles. Avui la majo-ria del moviment democràtic i nacional català menysté les elits dels poderosos, ja no els hi té por a unes elits que cada dia són més valora-des com a simples empleats de l'Estat o dels seus entorns financers: IBEX-35, tribuna del Bernabéu, Círculo Ecuestre, pont aeri, Grup Go-dó... i a un altre nivell, La Caixa, etc.

Com dèiem, fa sols 3 o 4 anys, tothom tremolava quan aquests po-ders fàctics es posaven en marxa. Avui, però, l'Estat i les seves elits es mostren indiferents a tota la bona gent del país i una gran part dels sectors financers independents, tecnològics, empresarials, sectors que se la juguen exportant i globalitzant-se. Per què ha passat això? Per-què, en el seu dia a dia, el seu negoci a Espanya és solament un com-plement, la resta del mercat és el món, i això provoca un gran canvi de fons, ja que els qui tenen aquestes actituds, majoriàriament no són empleats sinó propietaris o accionistes, i no es deuen a ningú, sols als seus clients i al mercat global.

Aquesta és una realitat que l'unionisme no entén. Com tampoc no entén com és que hi ha una gran desafecció a un projecte inexistent i decadent com l'espanyol, i que al seu torn això enforteix la idea i el rep-te de construir un Estat propi. I això és el que detecten els serveis d'in-formació diplomàtics de la UE, dels EUA, d'Àsia, etc...: Catalunya avui dia ja s'està separant d'Espanya, mentalment i econòmica, i molts d'a-quests agents externs que estudien la realitat catalana comencen ja a dir que Catalunya se'n sortirà mentre que Espanya esdevindrà un pro-blema, ja que s'ha quedat sense projecte.

Quan s'escrigui la història de Catalunya des dels anys 2011 a 2014, es veurà el profund canvi de la societat catalana, així com també s'en-tendrà que una contraoferta de l'Estat no és possible perquè no la faran i perquè ja no seria convincent. I pitjor encara: perquè ningú no se la creuria pels reiterats incompliments durant tots aquests anys.

L'Estat i els seus poders fàctics, amb urgència, han de veure la realitat: ja han perdut Catalunya. Ara els hi toca preparar el futur de bon veï-natge en el marc d'Europa, en el qual caldrà trobar amb tota seguretat sinèrgies per col·laborar en infraestructures, economia, comerç, qües-tions estratègiques i de seguretat, etc. Esperem que ho entenguin.

Font: Català Sempre LLETRA 139 (juliol 2014)
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.