traducció - translate - traducción

24.4.17

Més enllà del referèndum


Article setmanal d’en Francesc Salvador al @totsantcugat. | Sant Cugat per la Independència (SCxI)
El proper setembre a tot estirar, els ciutadans de Catalunya decidirem amb el vot el futur polític del nostre país, perquè el referèndum és la via democràtica per solucionar els conflictes polítics. Impedir la votació equival a establir una dictadura. I després de votar? Dependrà de l’opció escollida: esdevenir una república independent o continuar com una autonomia espanyola. La segona opció porta a l’anorreament social, econòmic, polític i cultural, com ens demostra cada dia l’estat espanyol. La primera opció porta a la República catalana. Una república de dret, democràtica i social que haurem de construir entre tots des del primer dia. Després del referèndum no haurem acabat la feina, ans al contrari, començarem la part més engrescadora.
Tota la ciutadania, la que haurà votat per la república i la que no, serà convidada a participar en la construcció d’una república on el dret estigui al servei de les persones, fortament democràtica i profundament social. Ara tenim feina, però després en tindrem molta més!
Francesc Salvador
Font: “Més enllà del referèndum”. Article setmanal d’en Francesc Salvador al @totsantcugat. | Sant Cugat per la Independència (SCxI)
Share/Bookmark

22.4.17

Pere Tàpias, Al darrer Adéu


Quan algú empren l'adéu, s'endú moments que hom trobarà a faltar. Ja no serà complert aquell bolo amb en Lluís, a Vilanova, la teva ciutat, fent-te jo de tècnic de so; ni la teva modèstia i complicitat per simplement riure i passar una bona estona.

Ja no serà el mateix el record d'aquells dies a la Cova del Drac, amb el teu espectacle "Vull ser torero", entre les ballarines que feies anar de corcoll entre bromes, sempre amables. I així, jugant, vas fer-me de còmplice en el meu fugaç flirteig amb la Carme, una de les "girls". 

Hi mancaran l'escalfor de la teva socarroneria, la mirada cordial que simplificava les cosesl, sense esforç i, sobretot, sense drames.

I a Vilanova, la teva ciutat, on finalment i per les voltes que dóna la vida he vingut a raure. Ja no serà exactament el mateix el teu Passeig del Carme, ni Ribes Rojes, ni la Rambla. Hi faltarà aquell volum de bondat amb el mostatxo, coronat per la inseparable gorra i cavalcant una bicicleta.

S'han apagat els llums, han emmudit els micròfons, ha baixat el teló i, en fer entrada el dol, tot ha esdevingut una mica més fred i inconfortable. Adéu, Joan, Pere, des d'ara quan torni a caminar ran de l'aigua, a la platja, sé que em retrobaré amb la teva bonhomia.

Vilanova 22 d'abril de 2017


Share/Bookmark

21.4.17

Per què tenim pressa?

«Sóc conscient de les dificultats, tot i que també he arribat a la conclusió que els riscs de la independència són menors que la certesa dels danys de la dependència»



A mesura que el calendari avança, la campanya del no a la independència no arrenca, sinó que més aviat sembla prendre la forma de ‘fem servir tàctiques dilatòries’. En unes circumstàncies en què resulta difícil de formular arguments que sedueixin per mantenir l’status quo, la intel·ligència unionista fa servir estratègies més elaborades que podrien resumir-se en ‘no hi ha pressa’, ‘ampliem la base social independentista’, ‘supeditem la República Catalana a una de social, ecològica, transgènere, respectuosa amb la diversitat i que inclogui, si cal, els Mínions, sempre que abans hi hagi una fraternal República Espanyola que ens espera amb els braços oberts’. En una traducció culta, podríem inferir que se’ns demana que ajornem el referèndum a les ‘calendes gregues’. Articles recents, com els de la meva admirada Marina Subirats, o posicions recents de molta gent que aprecio, aplegada al voltant dels comuns, semblen evidències que la gran esperança unionista és no fer servir ni tribunals, ni repressió, ni virulència verbal, sinó desmoralitzar l’adversari a còpia d’eternitzar el procés.

Anem a pams. No vull ser malinterpretat. No crec que solucions ràpides i improvisades siguin positives, ni que la independència sigui fàcil. Sóc conscient que un salt endavant com el que bona part de la societat catalana sembla disposada a fer requereix rigor, planificació, i elaboració de plans B, C, D… i els que calgui, amb l’objectiu legítim de trencar amb un ordre de dependència que té repercussions negatives sobre la vida quotidiana de la majoria ciutadana. La precipitació pot dur a errors. Concedeixo també el dubte sobre si la correlació democràtica actual és suficient per a tirar endavant un moviment de tan gran dimensió. Provo de fer una mirada distanciada del procés i sóc conscient de les dificultats, tot i que també arribo a la conclusió que, atesa l’experiència dels darrers anys, i la naturalesa del poder espanyol, els riscos de la independència són menors que la certesa dels danys de la dependència.

Amb tot això vull dir que el temps s’esgota. Que puc entendre que els sectors més conservadors i incòmodes davant la marea independentista hagin provat d’allargar el procés per deixar temps a una negociació (que només podrà arribar, si arriba, quan la ruptura es materialitzi), a sembrar dubtes entre la diplomàcia o a esgotar totes les fórmules possibles per a acordar un referèndum. Personalment, crec que la consulta s’hauria de fer abans de l’estiu. Tanmateix, aquest setembre, a tot estirar, cal que es faci l’acte de ruptura.

Si bé ja s’han exposat prou els arguments per a dilatar el procés, crec arribat també el moment d’exposar les raons que indiquen el contrari, i que no són fruit del nerviosisme, sinó de la racionalitat.

Allargar el procés no respon a la prudència, sinó a la inconsistència. Si considerem el 2010, any de la sentència de l’estatut, com l’arrencada del moviment, una vegada es demostra la incapacitat de la convivència entre dues realitats nacionals i institucionals en conflicte, set anys ja és massa. La majoria de processos d’independència contemporanis han estat més breus. Allargar les coses innecessàriament resta credibilitat als independentistes, als adversaris i als observadors externs. De fet, hi ha indicis clars que se’ns comença a covar l’arròs.

La velocitat va a favor de la independència, cal continuar portant la iniciativa. Lligat a això, també a causa de les experiències internacionals, i de la pròpia experiència, la velocitat implica imposar l’agenda nacional i internacional, condiciona els moviments dels adversaris, els posa a la defensiva i transmet determinació independentista als observadors internacionals. Qualsevol minut que deixem passar sense possessió de la pilota és concedir-la a algú que té més capacitat i instruments.

Ja n’hi ha prou d’excuses. Prendre decisions contundents reforça la qualitat democràtica del nou estat. Com ja he defensat en més articles, un dels fets que expliquen l’anhel independentista no és pas el nacional, sinó que es tracta de qualitat democràtica. Els residents a Catalunya hem cregut que una Catalunya independent pot resultar una assegurança democràtica respecte d’un estat conformat com a reconversió d’una terrible dictadura que no dubta a actuar com a tal quan veu lesionats els interessos de la casta franquista que la va pilotar, i que no dubta a posar fora de la llei els resistents antifranquistes i els moviments republicans. Els processos contra independentistes, però també la repressió contra la llibertat d’expressió quan algú ataca l’ordre franquista vigent (com el cas dels acudits a Carrero Blanco, la impunitat de la família Borbó o la negativa a jutjar els crims de la dictadura o la transició), demostren que cada minut viscut sota la monarquia actual és un minut malaguanyat sota un règim amb massa paral·lelismes amb el turc.

Anar de pressa pot dificultar l’organització d’un unionisme dividit. L’unionisme té uns quants problemes. Un dels principals és que no accepta de pactar un referèndum (ni el pactarà) perquè no té res a oferir. Atesa la història recent difícilment podria organitzar una campanya de seducció, no resulta creïble, i les accions protagonitzades (judicials i periodístiques) han dividit l’unionisme. Una divisió dolorosa entre aquells que voldrien mantenir els lligams emocionals amb Espanya i aquells que simplement volen preservar el vell supremacisme castellà per mantenir una idea de nació postimperial. Els independentistes (i em consta que la majoria del govern ho és), si vol guanyar un referèndum ha d’anar de pressa, per evitar la mobilització de l’adversari.

Ja és hora que les esquerres de l’òrbita dels comuns decideixin tots sols. Un dels problemes dels comuns, que efectivament representen una part substancial de la història del país, és que també arrosseguen la hipoteca d’alguns dels seus components, com ICV, massa acostumats a ser un partit de quadres, en què s’imposen decisions verticals, amb unes bases massa acostumades a no qüestionar ordres, cosa que el fa ser fàcilment manipulable des de fora. Les decisions dels comuns contrasten clarament amb la voluntat de molts dels seus votants, un elevat percentatge dels quals és partidari de la independència unilateral (i clarament en la idea de la unilateralitat referendista). Un referèndum ràpid avortaria la seva tàctica dilatòria d’aquests darrers dies, retrataria una posició incòmoda, coincident amb Ciutadans, PP i un irrecognoscible PSC, i els forçaria a prendre una posició inequívoca, sense possibilitat d’espolsar-se les puces del damunt, com han fet fins ara.

Els cinc anys vinents seran decisius en l’evolució econòmica europea i mundial, i Catalunya ha de prendre decisions estratègiques que la situïn favorablement. Les indissimulades discriminacions pel que fa a infrastructures, la deliberada política discriminatòria envers els Països Catalans, les decisions contràries al desenvolupament econòmic no deixen cap dubte. Aquests anys vinents es juga la connexió amb el món (portuària, aèria, ferroviària), que és tant com dir l’establiment de les vies i rutes que ens connecten amb el desenvolupament econòmic. Sense independència, es pot fer real la voluntat clara de marginar geostratègicament el nostre país. Només cal recordar que el govern franquista ja havia planificat la desindustrialització del país, i que només les exigències internacionals (com va ser el cas de FIAT arran de la seva inversió en la creació de la SEAT) l’han anada impedint, de moment. La independència assegura que Barcelona (i la seva àrea metropolitana i les ciutats connectades) mantingui possibilitats econòmiques. En un moment en què ens podem trobar amb canvis significatius en les regles del joc industrial, cada minut sense independència són decisions que es deixen de prendre.

La situació geopolítica pot evolucionar negativament. Tothom veu que aquests anys vinents, amb l’aparició de forces populistes, amb algú poc responsable com Trump dirigint la superpotència mundial, amb la possibilitat de replegaments interiors dins els estats i amb una Unió Europea en perill de desaparició, les possibilitats de reconeixement internacional poden empitjorar. No ens podem permetre de perdre el temps davant un panorama tan incert.

Els independentistes tenen el dret de viure la independència. Tothom veu que l’independentisme, gairebé hegemònic en la Catalunya actual, és fruit d’ingents esforços d’activistes que han dedicat tota la vida a portar-nos a les portes de la llibertat. He tingut el disgust d’anar a alguns enterraments de gent com Toni Lecha, que van haver de lluitar tota la vida per no veure complerts el seus somnis. És de justícia que aquells que es van saber mantenir fidels a les seves idees, en contra del seu interès personal, la seva carrera política, la seva salut i integritat física, puguin veure materialitzats els seus somnis. A molts els queda poc. És ofensiu de fer-los esperar, ni que sigui uns quants mesos.

Cal castigar el franquisme impregnat en el nacionalisme espanyol. Els altres grans actors d’aquesta història, uns unionistes poc respectuosos amb la idea democràtica del dret d’autodeterminació, aquells que no s’han limitat a expressar una opinió legítima, sinó que han dedicat bona part dels esforços a l’ofensa, la desqualificació, la guerra bruta, l’amenaça, el menyspreu, han de comprovar que les males accions comporta sanció. El nacionalisme espanyol, no entès com a patriotisme innocu, sinó com a negació de la diversitat nacional, mereix ésser castigat, i els responsables han d’aprendre una lliçó. Una menció a part mereixen els silencis còmplices davant l’agressió, que han de veure en directe com els capteniments irresponsables necessàriament tenen conseqüències.

Consideració final. Probablement caldrà una DUI per a assegurar un referèndum temps després. A mesura que s’exhaureixen terminis, i en virtut de l’evolució dels esdeveniments, sóc conscient de les dificultats i les possibles manques de garanties d’un referèndum, si hi ha interferència de la sobirania espanyola. Entenc que l’ideal (i aquesta és una idea que comparteixen la immensa majoria dels independentistes) seria un referèndum acordat, encara que això impliqués mesos de retard. Tanmateix, això no crec que passi. És per això que la cosa més probable i raonable és una declaració d’independència que vagi acompanyada d’un control efectiu del territori i les institucions, fet en què de segur que les organitzacions de la societat civil i la ciutadania organitzada hauran de tenir un paper significatiu; dit d’una altra manera, els ous que, com anunciava Joan Coma, cal trencar per obtenir la truita. Només amb una independència de facto, que no requereix un reconeixement internacional immediat, serà possible de fer un referèndum, no necessàriament de manera immediata. Tanmateix, això implica una proclamació d’una república i una elaboració d’unes regles del joc en què, efectivament, caldrà votar. Però la ruptura caldrà materialitzar-la abans de la tardor. Això no és pressa. És, ras i curt, racionalitat política. Només des d’una legalitat republicana es podrà formular, en algun moment, la qüestió sobre si mantenir-nos en una república catalana  o retornar a una monarquia espanyola, de la qual ja haurem tingut prou experiència.


Share/Bookmark

19.4.17

L’ANC s’activa pel Sí

L’Assemblea Nacional Catalana fa un pas endavant pel Sí al Referèndum. L’entitat sobiranista ha revelat avui a Barcelona el misteri dels Sís gegants que van aparèixer pel territori diumenge i ha presentat la nova imatge i el lema del Sí a la República Catalana davant les quatre columnes de Puig i Cadafalch.
Una bafarada amb un sí, una gràfica colorista i alegre i el lema “El canvi ets tu” composen una campanya per fer que tothom se sumi a la construcció d’un nou país al món i d’un futur millor per als ciutadans de Catalunya, vinguin d’on vinguin.
Un sí afirmatiu i positiu que cerca generar simpaties dins i fora de les nostres fronteres. El lema és una mà estesa i una crida a la responsabilitat de cadascú. La bafarada és símbol de diàleg, d’entesa, d’arguments, de democràcia, de conjunt.
Set Sís itinerants i balcons de colors
Els Sís gegants que van aparèixer per sorpresa a diverses ciutats del país aniran viatjant per la geografía catalana, i avui s’han pogut veure a la muntanya de Montjuïc. L’ANC també demana als ciutadans que omplin els seus balcons dels colors del Sí, per això repartirà domassos dissenyats expressament durant aquesta setmana i fins el dia de Sant Jordi.
El primer acte massiu del Sí serà l’Assemblea General Ordinària de Granollers, el proper 29 d’abril, on l’ANC espera donar l’empenta definitiva al referèndum de setembre.

L’ANC s’activa pel Sí | Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL
Share/Bookmark

17.4.17

GENERAL BASSET, L'ESTRETA UNIÓ ENTRE EL PRINCIPAT I EL REGNE DE VALÈNCIA




S'acosta el 25 d'abril, Diada del País Valencià en la commemoració de la Batalla d'Almansa, data en què s'inicià la pèrdua de drets i institucions valencianes i inici de la ocupació militar i posterior desfeta de la confederació de països que formàven la corona catalano-aragonesa; per això esta pàgina vol fer memòria al nostre gran militar i desconegut, per molts valencians, Joan Baptista Basset i Ramos.

Basset i Ramos (Alboraia, c. 1654 - Segòvia, 15 de gener del 1728) fou un militar austriacista que va encapçalar la revolta valenciana contra Felip V al capdavant dels maulets. Des del 1670 va estar al servici dels emperadors d'Àustria i de Carles II.


Va estudiar matemàtiques i obtingué el grau d'enginyer en la seua instància a Itàlia i més tard a Alemanya. En el 1665 tornà a Barcelona amb el seu amic el príncep Jorge Landgrave de Hessen-Darmastadt.

Iniciada la guerra de successió, Basset seguí al partit carolí i en 1704 participà en l'expedició aliada, la qual des de Lisboa es va dirigir a Barcelona, confiant en la sublevació dels seus habitants.

Ell va oferir als camperols l'abolició dels drets senyorials si estos acompanyaven la causa austriacista. Va atraure gran part d'ells, especialment als habitants de la Marina, ja que en 1693 ja havien fet esta reivindicació.

En la sublevació va ser ocupada Oliva, Gandia i Alzira. A la seua arribada a València Basset va ser molt ben rebut i proclamà rei a Carles III el 16 de desembre de 1705.

Va prendre mesures contra els Borbons com rebaixar o abolir alguns drets, com també confiscant i venent els seus béns en públiques subhastes.

El destituïren del seu càrrec de virrei que passà al comte de Cardona i l'enviaren a Alzira i Xàtiva. Arran dels "suposats" excessos que va cometre a Xàtiva, l'empresonaren, la qual cosa provocà la indignació popular.

De Xàtiva el portaren a Dénia, després a Tortosa i per últim al castell de Lleida, on va romandre fins al maig de 1707, on perduda la batalla d'Almansa, el govern de l'Arxiduc el posà en llibertat per organitzar la resistència en el nostre país.


El General Basset A Gibraltar

El general valencià Joan-Baptista Basset i Ramos va ser una peça clau del bàndol austriacista en la presa militar del penyal de Gibraltar, una plaça forta que domina la badia d’Algesires i l’entrada al Mediterrani, integrada fins llavors a territori espanyol. Aquest fet d’armes, esdevingut els primers dies d’agost del 1704, s’inscriu en el context de la Guerra de Successió espanyola que enfrontava el bàndol borbònic, integrat per tropes francoespanyoles al servei del pretendent Felip V, amb una aliança militar partidària de l’arxiduc Carles d’Àustria, integrada per contingents imperials, anglesos, holandesos, portuguesos i tropes dels antics regnes de Mallorca i València i del Principat de Catalunya. El tractat d’Utrecht, que posava fi al conflicte, deixaria finalment Gibraltar en mans britàniques. Però la petja catalana encara hi és present.

L’estreta punta de terra on es dreça el Penyal de Gibraltar no arriba a fer, de cap a cap, set quilòmetres quadrats. Presenta, a les seves costes, petites badies una de les quals, situada a la costa oriental, recorda els catalans que van participar en la seua conquesta i per això conserva, encara avui, el nom de Catalan Bay. Aquell any 1704 un batalló austriacista integrat per uns 400 catalans i valencians, comandats per Basset, va prendre part d’una manera activa en la presa i control d’aquest Penyal estratègic que els aliats borbònics confiaven poder retenir. Els austriacistes, en concret la flota britànica, aconseguiren mantenir-lo sota el seu domini durant tot el conflicte. Van poder controlar així el punt de connexió entre el Mediterrani i l’Atlàntic, un estret de gran importància geoestratègica i comercial.

Durant la Guerra de Successió espanyola (1701-1715), després que la mort del rei Carles II deixés el tron sense successor, el candidat borbònic, nét del rei Lluís XIV de França, rebé també el suport de la corona de Castella i del regne de Navarra, mentre la corona Catalano-aragonesa va fer costat, majoritàriament, al bàndol austriacista. L’arxiduc Carles d’Àustria, d’esperit federalitzant, capitanejava els aliats austriacistes i va confiar al príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, el seu lloctinent al Principat de Catalunya, i a l’almirall anglès George Rooke la missió urgent de conquerir Gibraltar. Dels més de dos mil d’homes que van participar en aquella escomesa, prop de 400 eren catalans, valencians i balears. La que avui es coneix amb el nom de Catalan Bay fou la petita platja on aquests desembarcaren el dia 1 d’agost de 1704.

Poc després, el 4 d’agost, el príncep de Hessen-Darmstadt prenia possessió de la plaça i la convertia en un punt clau de l’ofensiva austriacista. Com es va fer aquella incursió armada? José-Luis Cervera Torrejón, coronel d’enginyers en situació de reserva i diplomat d’estat major, ha estudiat en profunditat la vida del valencià Joan- Baptista Basset i Ramos. Al seu llibre Basset: mite i realitat de l’heroi valencià (Tres i Quatre, 2003) Cervera dibuixa la personalitat del general i la seua trajectòria militar, incloent-hi la presa de Gibraltar. Explica que una expedició naval anglo-holandesa en què anava Basset  partí el 9 de maig de 1704 en direcció a la ciutat occitana de Toló on havien d’auxiliar les tropes del duc de Savoia. De camí, havien de fer abans una demostració de força a Mallorca, Menorca i Barcelona, on demanarien suport i obediència a Carles III d’Àustria.

Entre la vintena d’oficials que acompanyaven Hessen-Darmstadt al seu vaixell, només Basset ostentava la graduació de general. Pocs dies abans d’embarcar-se, el 30 de març de 1704, havia hagut de renunciar a la condició d’ajudant prop de la Real Persona en favor de Diego Crooft. La destinació final, com hem dit, era Toló però l’Arxiduc havia donat ordres perquè, si sorgia l’ocasió, la nau exigís obediència a Gibraltar en passar per l’estret. Una carta signada per ell així ho certificava. Tanmateix, en passar-hi per davant el 12 de maig i observar-hi un vaixell ancorat de nacionalitat francesa, amb cinquanta canons, l’expedició optà per continuar el seu camí i ajornar la temptativa sobre Gibraltar. Anant cap al nord, la nau va recalar el 21 de maig a Altea (Marina Baixa). Al seu llibre Cervera narra que “la notícia que hi anava el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt va animar les esperances dels austriacistes de la població, que mostraren el seu entusiasme per la casa d’Àustria en la breu recalada”.

Per la seua banda, Basset aprofità l’ocasió per a contactar, sense baixar del vaixell, amb alguns paisans valencians. El professor Enrique Giménez López explica que el general maulet s’entrevistà amb el rector de la vila, Martín Morales, i amb el batlle de les baronies de Calp, Benissa i Altea per tal que li facilitaren informació d’algunes persones de qui ell esperava col•laboració amb la causa austriacista. Basset duia una agenda on tenia tot de noms apuntats; per exemple, el de Francisco García d’Ávila, un dels agents de la revolta en aquella zona. Sis dies més tard, l’expedició va ancorar a Barcelona i, més concretament, a Montjuïc. El 31 de maig, Jordi de Hessen va decidir bombardejar la ciutat per tal de sotmetre-la i va fer desembarcar-hi 1.600 homes.

L’acció, arriscada, no va reeixir i els soldats aliats hagueren de retornar als vaixells.  Aconseguiren, però, nous simpatitzants per a la causa: un grup de catalans s’hi va afegir i formaren dues companyies més, popularment conegudes amb els noms de la Companyia dels Miquelets i la Companyia dels Catalans Voluntaris, un fet recollit per Narcís Feliu de la Penya als seus Annals de Catalunya (1709). Un cop a Niça, la flota va assabentar-se de la negativa del duc de Savoia a cooperar en l’atac austriacista contra Toló. L’almirall Rooke va optar llavors per una tàctica conservadora que implicava desfer el camí mamprès i girar cap al sud, en direcció a Gibraltar. Hi arribaren a començament d’agost del 1704. L’ofensiva gibraltarenya va iniciar-se l’1 d’agost del 1704. A més dels expedicionaris catalans, dos vaixells anglesos a les ordres de l’almirall George Byng i deu més de procedència holandesa, liderats pel vicealmirall Van der Dussen, s’aproximaren al Penyal. Eren, en total, uns 2.100 homes. Segons l’historiador Antoni Porta i Bergadà, els primers a desembarcar-hi, a l’altra banda del Penyal i a les tres de la tarda, foren els soldats catalans, valencians i mallorquins d’infanteria de marina. 

Al capdavant hi havia el príncep Jordi de Hessen, assistit per l’oficial espanyol de major graduació, el general Basset. Tots dos van comminar els assetjats a rendir la plaça, però fou en va. Aquell mateix dia, Diego Salinas, governador de Gibraltar,  va negar-se a prestar obediència a l’Arxiduc. Encara que tenia prou artilleria (una vuitantena de canons de ferro, una trentena de bronze i un miler de peces d’armament lleuger) era ben conscient que no disposava de soldats suficients per a plantar cara als aliats. Amb prou feines si tenia un centenar de persones al seu càrrec que podrien rebre, si de cas, el suport d’uns 300 homes de la rodalia. No podia comptar amb ningú més, tot i el seu reclam d’ajut al capità general, el marquès de Villadarias, que era al front de Cadis. Aquest, per no quedar desguarnit, refusà enviar-li qualsevol mena d’auxili.

Com detalla José Luis Cervera al seu llibre, un canvi de vent va impedir de prendre Gibraltar el primer dia. Els assaltants van preferir esperar fins l’endemà, 2 d’agost. Aquell matí es produí un bombardeig insistent, així com el desembarcament de marineria per tal de prendre els molls i reductes que protegien el Penyal. Ben aviat el capità Whitaker hi plantà la bandera britànica que hi oneja, encara ara, tres segles i una dècada després. El 3 d’agost, impotent davant l’escomesa austriacista, el governador de Gibraltar es va rendir, segons Cervera, “davant la por a represàlies sobre les dones”. El dia 4 Jordi de Hessen-Darmstadt  hi feia la seua entrada triomfal i, un cop signades les capitulacions, els habitants abandonaren el penyal. De 4.000 que n’hi havia, sols n’hi restaren setanta. El príncep va exercir, transitòriament, com a governador local. Més endavant, segons que es desprèn de la crònica de l’historiador i militar anglès John Drinkwater, aquesta funció la va exercir el propi general Basset.   

Però això fou després que Jordi de Hessen encomanés a Basset l’acatament de Ceuta, a l’altra riba de l’estret. Hi arribà el 21 d’agost i el general s’hi presentà amb cartes del príncep en què demanava obediència a l’Àrxiduc d’Àustria. Si Gibraltar era estratègic, el control de Ceuta feia encara més important aquella plaça. La correspondència de Hessen conservada fins avui demostra la seua obsessió per mantenir i enfortir la plaça gibraltarenya. Va ordenar ampliar les defenses portuàries i va engrandir la part fangosa de l’istme per tal de convertir-la en una  barrera natural. Finalment, va fer minar els accesos del nord i va fer col•locar vint canons al costat de la torre Redondela. Basset va dirigir tots aquests treballs, ens assegura Cervera, i així consta, també, en el memorial que més tard es presentaria a la reina.
Intents Borbònics De Recuperar El Penyal
Però mantenir Gibraltar no resultaria una tasca fàcil per als austriacistes. El 3 de setembre de 1704, quan no feia ni un mes de la presa del Penyal, el marquès de Villadarias va fer un primer intent de reconquerir la plaça acompanyat de 4.000 homes, un contingent molt superior al nombre de defensors que havia tingut a l’agost. A l’octubre, amb l’arribada de tropes franceses, ja eren uns 7.000 assetjants. Amenaçat per tres flancs, Jordi de Hessen-Darmstadt confià el manteniment de Gibraltar a un cos central de tropa, integrat en bona part per catalans. L’ofensiva felipista definitiva començà el 10 de novembre, quan cinc centenars de granaders van aparèixer pel costat est del penyal, el més inaccessible, guiats per pastors gibraltarenys i sota les ordres del coronel Figueroa. L’endemà, abans no els arribessin els reforços esperats, va tenir lloc una contraofensiva austriacista ideada per Jordi de Hessen que comandava una avantguarda de dues companyies angleses, a banda d’una altra espanyola i dues de catalanes. Els borbònics van perdre la contesa, i molts d’ells la vida, al lloc conegut com el Salto del Lobo en estimbar-se pels penya-segats. L’endemà arribaren vint vaixells anglesos, comandats pel general Leake, per a donar suport als aliats tot i que ja no calia.
Els francesos, que s’havien compromès a participar d’una manera activa en la recuperació de Gibraltar, no es mostraren tan decidits a l’hora de la veritat. Això no obstant, aquell no va ser l’únic setge a què van haver de fer front les tropes austriacistes. Pocs mesos després, el 7 de febrer de 1705, les tropes felipistes del marquès de Villadarias van arribar a prendre la torre Redondela.  De seguida, però, va ser reconquerida pels austriacistes, dirigits per Basset. L’arribada de dos regiments anglesos i un d’holandès va contribuir a afermar la plaça. El 2 de maig de 1705 acabà, per fi, el setge borbònic i els atacants emprengueren definitivament la  retirada. 
A la seua biografia del general Basset, el militar de reserva José-Luis Cervera, destaca les dissensions que sorgiren entre els comandaments anglesos desplaçats a Gibraltar i el príncep Hessen-Darmstadt. En l’origen del conflicte, segons Cervera, hi havia “el convenciment dels anglesos que la defensa de Gibraltar era impossible, enfront de la confiança de Hessen en aquesta defensa”. Més encara, “la negativa dels oficials anglesos a obeir les ordres dels altres comandaments austriacistes portà Basset a desentendre’s de millorar la fortificació dels punts defensats pels anglesos, la majoria, i limità la seua activitat al comandament del front defensat per tropes espanyoles fidels a Carles III d’Àustria”. Cervera ens diu que, tot i trobar-se temporalment a Gibraltar, Basset no descuidava gens els seus plans sobre València.

Basset En Terres Valencianes I Al Setge De Barcelona

A Gibraltar va rebre la visita del rector d’Altea, Martín Morales qui, fugit de la presó on havia estat reclòs, es dirigí al Penyal per entrevistar-se amb el general. Morales es féu acompanyar d’una dotzena d’homes que posaren Basset al corrent de les darreres novetats. El contacte estret que Basset mantenia a Gibraltar amb diversos i destacats austriacistes, la majoria catalans o valencians, el va persuadir definitivament de la bondat de la seva causa i el va esperonar a actuar a la seua terra. El 17 d’agost de 1705, Basset arribava al port de Dénia (Marina Alta), i la ciutat li rendia, de forma entusiasta, obediència a l’Arxiduc. Una mosaic en un carrer cèntric de la vila així ho recorda. Al cap de quatre mesos, el 16 de desembre, Joan-Baptista Basset feia una càlida i clamorosa entrada a València, la seua ciutat natal. Més endavant es personà també a les viles d’Alzira (Ribera Alta) i Xàtiva (Costera). 

Anys més tard, després de patir empresonament com a víctima d’intrigues polítiques, passà a Barcelona. Abandonada ja a la seva sort per Carles III i els aliats austriacistes, la ciutat no es resignava a perdre-ho tot. Davant un setge que es preveia imminent, el juny de 1713 Basset, el general maulet, va esdevenir comandant en cap de l’artilleria encarregada de la defensa de la ciutat.  Una placa de bronze, en aquest cas al Fossar de les Moreres, a tocar de la basílica de Santa Maria del Mar, recorda Basset i tots els valencians que van participar activament en la defensa heroica de la  capital catalana.

Joan Torres i Nalda
Font:
País Valencià construint-lo entre tots.
http://projectebasset.cat/el-general-basset-a-gibraltar/
Share/Bookmark

16.4.17

Generar dubtes


Ens trobem en la recta final del procés que ens ha de portar a la independència, o si mes no a la celebració del referèndum que si molt no canvia la cosa convocarà la Generalitat de manera unilateral al setembre d'aquest any a molt estirar, tal i com està acordat per part de Junts pel Sí i la CUP. En aquesta recta final. l'estat espanyol farà servir qualsevol cosa per tal d'aconseguir tirar per terra aquesta possibilitat. Ja ha quedat clar que el govern del PP ha rebutjat per enèsima vegada arribar a cap acord per tal de que el referèndum s'emmarqui dintre de la legalitat espanyola, cosa que es possible si hi hagués voluntat política. Fa unes setmanes que ha començat a utilitzar al TC per intentar evitar la convocatòria unilateral del referèndum. Ahir el molt honorable president Puigdemont rebia el cinquè avis sobre les possibles conseqüències si es tira endavant el full de ruta previst, desobeint la llei. Alguns consellers haurien rebut també algun d'aquests avisos. Per part del govern espanyol, també s'avisava a alts càrrecs de la Generalitat,- (funcionaris de carrera)-, que algunes actuacions podrien tenir conseqüències fins i tot penals. Aquesta nova campanya de la por, ha aixecat el rumor, (espero que fals ), de que algun conseller o diputat de JxSí no estaria disposat a correr aquest risc. S'ha dit que la convocatòria de referèndum estaria signada no només per Puigdemont com es habitual, si no per tots els consellers del govern. El mateix Puigdemont ha fet una reunió aquesta setmana amb membres de JxSí i la CUP per tal d'evitar mostres de divisió internes entre independentistes, com la generada per "la compra de les urnes" o els recels mutus que es tenen entre el PDEcat i ERC que s'acusen en privat de no voler arribar al final. També hi ha discrepàncies amb la CUP que exigeix "data i pregunta" i el govern es partidari de "no ensenyar les cartes".
Per acabar-ho d'arrodonir s'han filtrat a la premsa unes paraules que el secretari

d'organització del PDEcat, David Bonvehí, hauria dit en un sopar amb membres del PDEcat del Bages, que en cas de que el procés acabes en fracàs, be perquè no es fes el referèndum o aquest el guanyes el "NO", el PDEcat hauria de proposar un candidat autonomista. Després de la filtració, ha explicat que ell es referia a que "si fracassava el procés i només en aquest supòsit", el PDEcat hauria de buscar un candidat per unes eleccions autonomiques, i per tant autonomista. Com no pot ser d'un altre manera i com que aqui tothom interpreta allò que li va be, l'oposició veu en aquestes declaracions la voluntat del PDEcat de fer-se enrere i no arribar fins al final. Alguns independentistes també "han agafat el rave per les fulles" i han acusat al PDEcat de generar dubtes, tornar a la puta i la ramoneta i en definitiva de no creure's el procés. Aquests recels son els que precisament generen els dubtes, que es allò que pretenen evitar i per tant estan fent el joc, potser sense saber-ho als contraris al procés. El PDEcat no es pot fer enrere. Ha perdut ja masses coses, com per voler tornar a l'autonomisme. Te quatre dirigents imputats, ha perdut la meitat o mes dels votants que no recuperarà pel fet de fer-se enrere. Ha d'anar fins al final perquè les enquestes no li son gens favorables, en cas d'unes eleccions autonomiques. Hauriem de concentrar els esforços tots plegats en guanyar el referèndum. Una oportunitat com aquesta tardarà molts anys a tornar a repetir-se, perquè malgrat que alguns es fixen en Escòcia i argumenten que ja prepara el segon referèndum, tal i com s'ha dit moltes vegades, Catalunya no es Escòcia. Hem d'anar tots a una, fent pinya sense fer gaire cas del que pugui dir algun o altre polític en un moment concret, en públic o en privat. Tots son prou conscients que han arribat fins aqui amb l'empenta de la gent, i com va dir Artur Mas, aquells que es facin enrere o s'aturin, la gent els passarem per sobre.
                                                                                                   Ànec  Lluc

Font: EL BLOG DE L' `ANEC LLUC: Generar dubtes....... https://aneclluc.blogspot.com.es/2017/04/generar-dubtes.html

Share/Bookmark

15.4.17

També van multar Gandhi, Martin L. King, Mandela...


L'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural hem rebut una nova sanció de 90.000 euros de l'Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD), que se suma a l'embargament, ara fa pocs dies, de 240.000 euros. L'estratègia de l'Estat és evident: aplicar-nos sancions excepcionals amb la pretensió d'ofegar econòmicament les entitats per aturar el referèndum. En menys d'un mes, cada entitat ha estat sancionada per un import de 330.000 euros.

Estem indignats, com et pots imaginar. Tot i això, creiem que tenim l'obligació, com a Assemblea, de donar als socis informació jurídica rigorosa sobre la sanció, sense fer més escarafalls del compte. Anem per feina: ens multen per tenir una base de dades inoperativa als Estats Units durant el període de temps en què s'estava definint el nou protocol internacional sobre dades allotjades en aquell país. De bases de dades com aquestes, en tenien moltes altres empreses d'activitats diverses. Garantim que hem complert rigorosament la normativa existent a cada moment. Insistim que torna a ser una multa política i, per tant, no la reconeixem i hi recorrerem fins a les últimes conseqüències. La sanció contra Òmnium i l'Assemblea és un cas sense precedents a l'Estat espanyol.

Tres detalls jurídics et poden servir per jutjar, com a soci/sòcia, quina és la situació amb plena independència de criteri:

[1] Òmnium i l'ANC són les primeres entitats que han estat sancionades per l'AEPD com a conseqüència de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) de 6 d'octubre de 2015, sentència que invalidava una decisió de la Comissió Europea de l'any 2000 sobre els requisits per al tractament de dades als Estats Units.

[2] L'AEPD va emetre un comunicat i una nota de premsa en la qual manifestava que "l'Agència en cap moment ha anunciat la seva intenció d'iniciar un procediment sancionador per defecte contra les empreses". Seguia així els criteris del Grup Europeu de Protecció de Dades, conscient de la inseguretat jurídica que produïa la decisió del TJUE. És més, a la comunicació enviada als responsables de bases de dades, l'AEPD només indicava que, "si no es modifica la base legal per fer les transferències, l'Agència podrà iniciar el procediment per acordar, en el seu cas, la suspensió temporal de les transferències". És a dir, no havia d'iniciar actuacions sancionadores si no és que l'empresa o entitat es negava a transferir a l'Estat espanyol les bases de dades.

[3] Davant d'una situació sobrevinguda, l'Administració espanyola no solament no actua per evitar la inseguretat jurídica generada per la Sentència del TJUE, sinó que, a més a més, actua en contra d'allò que havia manifestat públicament en els seus comunicats. Conscients de la singularitat de la qüestió, les entitats vam sol·licitar, com a prova, que l'AEPD certifiqués quants procediments s'hi havien iniciat per aquest mateix motiu i ho van denegar.

No ens intimiden, i continuem treballant de valent.

Share/Bookmark

13.4.17

Alfons XIII va marxar a l'exili per evitar la independència de Catalunya


Enric Vila
Fotos: Sergi Alcàzar


Joan B. Culla em cita a dos quarts de deu del matí a la pastisseria Mauri i, quan hi arribo -amb 10 minuts de retard-, ja me'l trobo assegut llegint el diari amb el suc de taronja sobre la taula. Porta un pullover violeta la mar de jovenívol, que fa conjunt amb la camisa i la corbata i que ressalta el seu aire d'estudiant etern conservat pel formol de la disciplina i la curiositat.
Culla va signar el primer contracte universitari ara farà 40 anys, el setembre de 1977. Sempre m'ha semblat que les seves virtuts s'haurien desenvolupat millor si, dins del gremi, hagués trobat més competència. Ja sé que és grotesc, però la seva formalitat de vegades em recorda, per contrast, els impactants pèls de les aixelles de les noies que hi havia a la Facultat d'Història i el mal gust dels professors que vaig tenir, quan hi estudiava.
Amb menys comunisme i més respecte per l'estil i la bellesa, el debat historiogràfic hauria assolit cims més elevats i Culla no hauria quedat tan sol i sobredimensionat, i també tan vulnerable a la caricatura -una mica com li va passar a Josep Pla en la literatura catalana, per motius més justificables. Culla ha sigut un dels pocs historiadors locals que he pogut llegir i un dels columnistes del país més influents de les darreres dècades.
La primera persona que li va dir que escrivia bé va ser Josep Termes, el seu director de tesi. "D'entrada –explica– em va deixar clar que la tesi era cosa meva, posició que em va semblar perfecta perquè la tesi és un procés d'autoaprenentatge. Quedàvem a l'Ateneu cada tres mesos i, quan es va llegir els 100 primers folis, recordo que, en comptes d'anar directament al contingut, va començar preguntant, sorprès, on havia après a escriure tan bé. Això, esclar, també em va sorprendre a mi".
Potser perquè tenia la vivor de les persones intel·ligents d'extracció baixa, Termes era un bon creador d'idees en brut i de seguida va veure que, en aquest país, prendre's la feina massa a la valenta no només no l'ajudaria sinó que li aniria en contra; sabia bé què preguntava. Quan estudiava Història, jo mateix vaig arribar a entregar treballs amb pàgines senceres sense cap paràgraf. Si no hagués sigut pel periodisme encara escriuria com un animal. 
–Podria ser –li pregunto– que el poc interès que els historiadors han tingut per la prosa tingui a veure amb la por que el passat fa en aquest país d'ençà de la Guerra Civil? Vull dir que, com millor escrius, més definit queda el pensament i més problemes tens, oi?
–És veritat que si escrius de forma confusa el pensament queda dissolt en una obscuritat amorfa. Però també es podria plantejar al revés: quan saps què vols dir la prosa surt clara. Jo sempre he escrit el que he pensat. 
Culla va fer la tesi sobre el Lerrouxisme. Llavors la tesi no era un "tràmit burocràtic", sinó una "empresa intel·lectual". No hi havia penalitzacions com ara, per incomplir terminis, i li va portar set o vuit anys de feina. "Cada cas concret demana un temps de preparació i de cocció i, quan una tesi és bona, ningú no pregunta quants anys ha costat acabar-la".
Culla està "furiosament" en contra de les tesis curtes. Una tesi de menys de 400 pàgines, em diu removent-se a la cadira, no és una tesi. Recorda que algun company li va dir que havia sigut enze de no aprofitar les 150 pàgines de la tesina per acabar el doctorat més ràpid. Però diu que ara la burocratització de la universitat comença a angoixar-lo perquè fa del pragmatisme quasi una necessitat.
"Amb la pèrdua de les assignatures anuals, que et permetien avaluar els estudiants amb tres exàmens i un parell de treballs, tot s'ha degradat. Si ara tragués de les carpetes que tinc a casa, ben guardades, els exàmens de fa trenta anys la majoria dels meus alumnes suspendrien". De vegades els estudiants se li queixen de la densitat de la matèria; ell se'ls mira de reüll i els recomana que vagin a veure els seus amics de ciències i preguntin quins temaris han d'aprendre.
–Per què donem per descomptat que les humanitats han de ser més faciletes? Ningú no s'ha plantejat resoldre-ho?
–Se'n parla entre els professors. Però no recordo cap equip de deganat que ho hagi intentat solucionar. 
Culla és molt treballador i organitzat. Quan coincidíem a les tertúlies em va explicar que des de fa 20 o 30 anys porta un dietari polític, gesta de formigueta que només podem admirar les persones que hem procurat de ser tenaços. No té Twitter i fins fa dos anys ni tan sols tenia Whatsapp al telèfon. Com que em diu que treballa el 80 per cent dels caps de setmana, li pregunto, recordant un dia que va venir la seva senyora a recollir-lo a can Terribes i em va explicar que tenien un conill a casa.
–I la teva dona no protesta?
–Com que em vaig casar als 37 anys sabia com funciono. M'agrada molt la feina que faig, m'agrada treballar.
Fins ara Culla ha publicat una dotzena llarga de llibres –volums col·lectius a banda–. El darrer, El Tsunami, analitza els orígens de la sotragada que ha patit el sistema de partits català. Culla té una concepció del coneixement molt materialista, que no dóna el més mínim valor a la imaginació, tan estimada en la tradició anglesa. Això fa que el seu discurs tendeixi a afavorir unes determinades dinàmiques polítiques i que, finalment, tot li sembli sempre "una mica més complex".


Segons el seu llibre, l'origen de la crisi política catalana i espanyola no s'ha d'anar a buscar només en el procés independentista. Culla parla de la crisi econòmica, de la corrupció i de "la fatiga de materials del sistema de partits." Tot i així, reconeix que tots els daltabaixos que ha patit l'Estat en l'època moderna han tingut com a epicentre Barcelona, "inclosa la dictadura de Primo de Rivera".
Una cosa que no m'encaixa és que digui que l'independentisme ha sigut minoritari fins fa quatre dies, però més tard afegeixi: "Després del 14 d'abril, Alfons XIII se'n va anar perquè a Madrid li van dir: o marxes tu o marxa Catalunya". Una altra cosa que em crida l'atenció és que insisteixi que l'autodeterminació no era un tema central en els anys 30.
Ara trobo un article de Sàpiens que explica: "L’articulat de l’Estatut de Núria era ambiciós i defensava 'el dret que té Catalunya, com a poble, a l’autodeterminació'". Buscant a Google veig que el text entre cometes pertany al preàmbul retallat per les corts espanyoles. En el pdf que he enllaçat s'hi veuen els articles suprimits, com el número dos que diu que "el poder de Catalunya emana del poble i el representa la Generalitat", o el quatre, que parla "d'agregar territoris" per "plebiscit".
Tot plegat em recorda que les interpretacions literals de la història poden caure en els mateixos presentismes que les imaginatives, sobretot en un país que té els papers tan dispersats. I també que el coneixement consisteix a descartar dades, perquè, com deia Paul Valéry, buscar moltes raons sovint és una excusa per no afrontar la principal (que de choses il faut ignorer pour agir). 
M'hauria agradat molt discutir d'això amb Culla, però com que ens interromp un senyor amb un casc que se l'ha de portar en moto no sé on, mentre recollim li faig l'última pregunta.
–En tot cas, per primera vegada hi ha la possibilitat de resoldre el conflicte amb Espanya per via democràtica, oi?
–Encara està per veure –diu posant aquella cara dels catalans nascuts en temps de Franco que recita: "ja saps que els espanyols són uns bèsties"–. Si es produeix una derrota democràtica dels partits independentistes –afegeix– serà la primera vegada que una crisi d'Estat amb Catalunya no es resol a bufetades.
–I si guanya l'independentisme?
–La crisi espanyola serà tan fonda que riu-te'n del trauma del 98. 
Els traumes –penso, mentre pago– sovint són el fruit de prejudicis que demanen una revisió a crits. La qüestió, esclar, és que no sempre hi ha prou força, i que la força és l'essència de la realitat –encara que no ens agradi reconèixer-ho, perquè resulta un pèl pertorbador–.

Share/Bookmark

12.4.17

Ens hem de posar les piles | Assemblea Nacional Catalana



Després d’un any i mig políticament esgotador, en què semblava que seria impossible que els partits independentistes es posessin d’acord, el procés cap a la independència ha pogut, finalment, enfilar la recta final. Per arribar fins aquí, la ciutadania ha hagut de sentir declaracions contradictòries, posicions oposades i enfocaments que han anat a buscar la diferència en lloc de la unitat. Finalment, s’han aprovat els pressupostos, uns pressupostos provisionals, de tràmit, per poder fer el referèndum que ens haurà de portar a la República Catalana.

Els partits independentistes, tot i les dificultats, han fet la seva feina, i ara ens toca als ciutadans, que fins ara hem demostrat ser el vertader motor d’aquest canvi, continuar amb el compromís i la resistència per arribar a tenir una majoria favorable a la independència. Torna a ser hora d’arremangar-nos, de defensar els valors de justícia social que comportarà la independència per sumar vots. Ara és el moment de posar-nos les piles i de tornar a generar il·lusió i força perquè ara sí que és l’hora, l’hora de votar per guanyar.

Ens hem de preguntar: estem disposats a continuar vivint en un país que prioritza la inversió de xarxes ferroviàries que no porten enlloc, com l’AVE? o que inverteix, en l’època de màximes retallades socials, milions i milions d’euros per rescatar entitats financeres privades? o que, simplement, vulnera les normes bàsiques de la democràcia ignorant la separació de poders, com bé s’ha demostrat amb els judicis i les investigacions contra alguns dels nostres representants polítics per defensar les urnes i la llibertat d’expressió? És, senzillament, inacceptable.

En el futur Estat català, haurem de bastir una sanitat, una educació i uns serveis socials públics i de qualitat, ara malmesos per les retallades imposades i per la guerra bruta de l’Estat espanyol que, per cert, en el cas de l’exministre Jorge Fernández Díaz no va suposar cap delicte, curiosament (potser és perquè té un àngel de la guarda i perquè atorga medalles a la Mare de Déu!). Volem un país on tothom pugui viure en un habitatge digne, on una part dels beneficis de les grans empreses vagin a parar a investigació per millorar l’estat del benestar, i no a satisfer els sous astronòmics dels polítics que pleguen i utilitzen les portes giratòries. En definitiva, cal explicar que les coses poden ser molt diferents.

Sens dubte vivim, i viurem, uns moments intensos i engrescadors, que en alguns moments seran durs, però aquesta oportunitat no la podem desaprofitar. Ara cal que tinguem clares les responsabilitats. El Govern i el Parlament han de fer possible el referèndum al setembre com a molt tard, i la ciutadania hem de participar i ser el motor del canvi.

No tinc cap dubte que la gran majoria dels ciutadans sap que amb una nova República Catalana podrem canviar no només de país, sinó també de model. El posicionament social i el nacional van junts. Ens hem de posar les piles. Ara ja no s’hi valen excuses.

Josep Cullell, aparellador


Inici

Share/Bookmark

10.4.17

La senyera catalana de Gibraltar

Marc Pons 

Diumenge 2 d'abril. En unes declaracions públiques, Dastis, el ministre d'Afers Exteriors espanyol, afirmava que la Unió Europea ja no podia considerar la qüestió de Gibraltar com un conflicte estrictament hispano-britànic. Amb el Brèxit una de les dues parts del conflicte abandona la seva condició de soci comunitari, element suficient per aconseguir la complicitat de la Unió Europea en la reclamació espanyola de Gibraltar. La resposta no es fa esperar. Però no arriba de Brussel·les, sinó de Londres. La premierTheresa May i el seu govern adverteixen que defensaran amb les armes, si convé, la sobirania britànica del penyal. I Norman Tebbit, un influent formador d'opinió que havia estat president dels tories (el Partit Conservador) ha advertit els espanyols -en la seva columna a The Telegraph- que la reclamació de Gibraltar reobre el “cas del catalans”, la revisió del Tractat d'Utrecht del 1713. Gibraltar i Catalunya, se situen de nou, en la primera línia de l'agenda europea.

Mapa francès de Gibraltar del 1733

Catalan Bay


Sota el penyal de Gibraltar hi ha una platja anomenada Catalan bay (badia catalana). Anomenada i retolada en anglès rigorós. Una pintoresca curiositat que no té cap relació amb el binomi rumba catalana-turisme de patacada. Catalan bay, tot i ser un punt important de concentració turística, deu el seu nom a un fet històric. El que marca l'inici de la relació moderna entre Catalunya i Gibraltar. El 1704, fa més de tres segles, ja havia esclatat la Guerra de Successió hispànica, que enfrontava el Borbó i l'Habsburg. Que vol dir la Corona de Castella contra la Corona d'Aragó, pel domini de l'edifici imperial hispànic. I que vol dir, també, França i l'Espanya castellana, contra mitja Europa. Gibraltar, plaça estratègica de primer ordre, es va convertir en objectiu prioritari dels aliats anti-borbònicsAnglaterra i Holanda, potències navals, no entenien la guerra d'una altra manera que amb el control dels mars.

La Catalan Bay, en un plànol del 1830

La senyera de Gibraltar

El 4 d'agost de 1704 un estol naval aliat comandat per l'anglès GeorgeRooke -que poc abans havia destruït la flota espanyola del Tresor davant les costes de Vigo- i per l'alemany Jordi de Hessen-Darmstad -que havia estat lloctinent de Catalunya amb l'últim Habsburg hispànic- va bombardejar fins a l'extenuació -per la costa de ponent- la plaça de Gibraltar. A l'ensems, una companyia formada per 400 infants de marina catalans, valencians i mallorquins, dirigida pel valencià Joan Baptista Basset -que assoliria la categoria d'heroi en el Setge de Barcelona del 1714- desembarcava pràcticament sense oposició al sector de llevant del penyal i prenia per l'esquena les defenses de la fortalesa. La infanteria de marina de Basset -que combatia en nom del candidat Habsburg i això vol dir del projecte confederal hispànic- significativament plantava la senyera quadribarrada a la platja de La Caleta, que a partir d'aquell moment s'anomenaria Catalan bay.

L'ocupació aliada

El govern de Londres tenia molt clar que Gibraltar no era una simple operació militar. Hesse -l'alemany- va ocupar el penyal en nom de l'Habsburg, i va garantir als gibraltarenys castellans la vida i els bens -un recurs habitual de l'època- a canvi de rendir la plaça -un altre protocol recurrent- i de jurar lleialtat a l'austríac. Però Rooke -l'anglès- tenia uns altres plans. Els soldats anglesos -obeint la fosca maniobra de Rooke- es van passar per “l'arc del triomf” les promeses de Hesse i es van lliurar al saqueig indiscriminat dels edificis religiosos del penyal. Els infants de marina de Basset van intervenir per aturar l'orgia de sacrilegis. Però ja era tard. Els gibraltarenys castellans, espantats pels excessos anglesos i abandonats per les autoritats espanyoles, havien fugit per fundar els pobles moderns de La Línea i de San Roque. Òbviament, fins que el conflicte es va resoldre a les taules de negociació d'Utrecht, el penyal no va ser més que un immens quarter militar.

Gibraltar el 1750

Els nous gibraltarenys

El Borbó va regalar Gibraltar als britànics. De bon grat i amb totes les conseqüències. A la taula de negociació d'Utrecht renunciava a Gibraltar a canvi que els britànics retiressin el suport militar als catalans. A partir del fet, el govern de Londres va considerar necessari crear una població estable que confirmés la sobirania en previsió a futures reclamacions. Maltesos, genovesos i menorquins van acudir a la crida del govern de Londres per repoblar, en condicions molt beneficioses, la colònia -llavors ja tenia aquest rang- de Gibraltar, territori britànic d'ultramar. En canvi, els primers britànics -al marge del personal funcionarial, per descomptat- hi van arribar posteriorment. Serien, curiosament, un grup de la comunitat sefardita -descendents de jueus hispànics- de Londres. Tots plegats van crear una nova realitat social, política, cultural i econòmica que no tenia cap vincle ni amb els vells gibraltarenys castellans, ni amb la nova Espanya de fàbrica borbònica.

El trencaclosques gibraltareny

Durant les centúries del 1700 i del 1800 Gibraltar va ser un trencaclosques cultural -un recer de llibertat- que contrastava amb la ideologia atàvica i monolítica de l'Espanya borbònica. L'anglès -la llengua de l'administració- convivia amb el lígur, el maltès i el català dels carrers i places de la colònia. Si bé també és cert que l'anglès -elevat a propòsit a la pretesa categoria de llengua de civilització- les arraconaria progressivament fins a provocar la seva desaparició. Tot plegat en un espai de poc més de 6 quilòmetres quadrats -l'equivalent a la superfície de l'antiga Vila de Gràcia-. Un espai que ha estat, històricament, la ridícula divisa del nacionalisme espanyol i pretext recurrent dels governs de Madrid a la contestació social. Amb el Brèxit, Gibraltar s'ha convertit en una peça incòmoda dins d'un trencaclosques més gran: la Unió Europea. La qüestió és quin paper hi juguem els catalans. Perquè ja vam ser moneda de canvi en una ocasió: Utrecht, 1713. I allà uns ens van vendre -els britànics-, i els altres ens van comprar -els espanyols-. Com si d'esclaus parléssim.

Gibraltar el 1730

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.