els altres blocs de boladevidre


Boladevidre a Instagram Instagram

traducció - translate - traducción

26.8.16

Sardenya, una joia (massa cara) per a la corona catalano-aragonesa


En diversos dialectes de la llengua sarda, la panerola, l’insecte més fastigós de l’imaginari col·lectiu, s’anomena “catalana”. Aquest fet, aparentment anecdòtic, resulta molt significatiu per a entendre l’odi que nasqué entre sards i catalans durant la llarga guerra de Sardenya (1323-1420), un conflicte que tingué una fatal transcendència per ambdós pobles.

Companys d’armes i negocis...
El primer episodi de les relacions entre Catalunya i Sardenya es produeix amb la croada conjunta de 1114 contra les Balears i continua durant el s.XII amb l’establiment d’enllaços comercials entre els mercaders catalans i sards així com entre les respectives nobleses. En aquell temps, l’illa es trobava dividida entre el regne d’Arborea  i diversos territoris que havien caigut sota l’òrbita de les repúbliques de Pisa i Gènova. Per això, davant del que consideraven una intromissió en llurs dominis naturals, els sobirans sards s’aproparen a la Corona d’Aragó, l’únic poder que podia enfrontar-s’hi. En aquesta línia, Barisó I d’Arborea es casa amb Agalbursa de Cervera (1157), filla del vescomte de Bas, iniciant una dinastia sardo-catalana. Posteriorment, el sobirà d’Arborea Hug II de Bas-Serra va una mica més enllà i es declara vassall del rei de la corona catalano-aragonesa, Jaume II el Just (1323). A partir d’aquest moment els pals rojos de la senyera reial de Catalunya i Aragó s’uniran a l’arbre de l’escut heràldic dels Arborea.

El cap de la Caça vist des de l'Alguer durant la posta de sol/foto autor
Un pacte convenient per a les dues parts
El rerefons d’aquestes acords fou la llicència d’invasió que el papa Bonifaci VIII havia concedit a Jaume II(1297) per a que fes realitat el “Regne de Sardenya i Còrsega” i alleugerís la pressió sobre els francesos de Nàpols. En virtut del pacte, Jaume II reconeixia el feu perpetu del sobirà d’Arborea sobre el seu regne i el conjunt de l’illa a canvi de l’ajuda militar de la mainada particular d’Hug II i el seu jurament de fidelitat. En Sardenya, el rei catalano-aragonès hi veia una producció de blat suficient per apaivagar les fams de Barcelona, un punt de suport en la ruta de les illes cap al Mediterrani oriental i un aliat estratègic en la lluita contra Pisa. Per la seva banda, el sobirà d’Arborea veuria en la corona d’Aragó un poderós protector a l’ombra del qual realitzar el somni d’unificar tota l’illa sota l’estendard arbrat.

La guerra de Sardenya serà un joc de forces que no es decantarà fins a la batalla de Seddori (1409)/foto autor

De la sintonia al recel...
El mateix any 1323 Hug II s’enfronta als pisans mentre l’estol catalano-aragonès desembarca al golf de Palmas (sud-oest de Sardenya) i comença la invasió dels territoris controlats per Pisa. El 1324 els pisans ja negocien la pau i cedeixen pràcticament totes les possessions que tenien a l’illa als sards i catalano-aragonesos. Comença l’idil·li entre les dues dinasties i els d’Arborea miren de “catalanitzar-se” més, enviant els seus fills a la cort barcelonina per educar-se i comprant la vila de Molins de Rei i els castells de Mataró i Gelida (1334). Però l’equilibri de forces entre els dos aliats no és fàcil i cap al 1350 les tensions i desconfiances acabaran amb aquesta estranya parella.

I del recel a la guerra...
La conquesta de l’Alguer, fins llavors genovesa, per la Corona de Catalunya i Aragó (1353) no agrada al nou sobirà sard, Marià IV de Bas-Serra, que veu perillar el seu poder sobre Sardenya. Per això trenca el vassallatge, posa en setge Càller i pren l’Alguer aquell mateix any quan aquesta es revolta al crit de “Arborea! Arborea! Morin els catalans!”. La reacció no es fa esperar i el nou rei catalano-aragonès, Pere III el Cerimoniós, constitueix un poderós exèrcit que desembarca al nord de l’illa. Concentrats en assetjar l’Alguer, els seus soldats no poden doblegar a Marià IV, que tot i així s’avé a pactar un tractat de pau pel qual Pere III obté la ciutat (1354) a canvi d’assumir les dures condicions que regirien la relació entre ambdós bàndols durant els 10 anys següents. Per evitar possibles insurreccions que amenacessin el control del’Alguer, nucli estratègic, Pere III decideix expulsar tots els habitants genovesos i sards del lloc, esclavitzant-ne alguns, i repoblar-lo exclusivament amb catalans (1354).

A partir de la seva presa, l'Alguer - juntament amb Càller - serà el cap de pont de la conquesta de Sardenya/foto autor
Sang, pestes i xantatges
L’any 1365 Marià IV reprèn les hostilitats amb la idea de convertir-se en el sobirà únic de l’illa. El suport entusiasta de la població sarda, oprimida pel sistema feudal que la Corona d’Aragó anava imposant als territoris que controlava, fou clau per a una campanya victoriosa en la que Arborea derrota els exèrcits catalano-aragonesos prop d’Oristany i recupera Sàsser. Però malgrat haver arraconat els contingents de Pere III a l’Alguer i Càller, la mort de Marià IV per la pesta (1376) i la sublevació contra el seu successor Hug III de Bas-Serra, assassinat el 1383, deixen el regne d’Arborea en una situació complicada. Donada la minoria d’edat de Frederic de Dòria-Bas, toca a la seva mare, Elionor, la difícil funció de regent. No només pel llarg conflicte bèl·lic amb la Corona d’Aragó, sinó també perquè el seu marit, el sardo-genovès Brancaleone Dòria, serà apressat i empresonat a Barcelona quan se sap que ella ha d’accedir al poder. La situació d’estira-i-arronsa dura fins a la pau de 1388, en que després de molts xantatges i tortures, Brancaleone acaba sent alliberat (1390) i torna a Oristany a canvi que Arborea cedeixi totes les viles i ciutats de Sardenya que havia ocupat.

La reivindicació del passat medieval a Sardenya s'ha reflectit en esdeveniments de reconstrucció històrica/foto autor
L’últim desafiament d’Arborea
Quan mor el seu fill Frederic I, Brancaleone pren el control i arma un exèrcit que tornarà a conquerir als catalano-aragonesos tota Sardenya excepte l’Alguer, Càller i algun castell aïllat (1391). En morir la seva dona i el seu segon fill, Marià V, sense descendència, el vell Brancaleone, esgotat, es retira al seu castell de Castelgenovese. La successió al tron d’Arborea recau llavors sobre el jove provençal Guillem III de Narbona, nét de Beatriu de Bas-Serra. Desatenent l’avís del rei catalano-aragonès Martí el Vell, Guillem III de Narbona desembarca a Sardenya amb els seus exèrcits (1408) i és coronat com a sobirà d’Arborea. Des de la banda catalano-aragonesa, s’activa altre cop tota la maquinària de guerra per fer front al desafiament. L’encapçalarà l’impulsiu príncep Martí el Jove, llavors rei de Sicília, que es desplaça des de Trapani a Càller per preparar la inevitable contesa.

Seddori, 1409. Una victòria amb gust amarg
Entenent que la sort de Sardenya es decidirà en una batalla campal, els dos bàndols preparen l’encontre. Des de Càller, Martí el Jove avança cap al nord amb un exèrcit de 3.000 cavallers i 8.000 infants entre catalano-aragonesos, sicilians, valencians, balears i alemanys. Guillem III baixa des d’Oristany amb una host de 3.000 cavallers i 17.000 infants formada per sards, francesos, genovesos i llombards. A l’alba del 30 de juny de 1409, els soldats d’una i altra facció xoquen als camps de Seddori. Després d’unes hores de lluita sota un sol inclement, el cos de l’exèrcit de Guillem III s’esberla i els catalano-aragonesos – millor preparats i organitzats – arraconen i aniquilen la banda esquerra de l’exèrcit sard, mentre l’altra es tanca a la vila de Seddori. Llavors, l’exèrcit del príncep Martí expugna el poble i massacra els seus defensors. Tot i que Guillem III pogué escapar, la jornada se saldà amb milers de morts al seu bàndol.

Després de Seddori, Arborea encara resisteix uns mesos al nord de l'illa. Sota la corona d'Aragó 
s'imposa a Sardenya un ordenament institucional de matriu catalana i la singular bandera dels Quatre Moros
/foto autor
Després d’aquesta batalla, Arborea perdia el seu territori històric i quedava tocada de mort. Però l’agonia s’allargà fins el 1420, quan Guillem III ven a la Corona d’Aragó els seus drets dinàstics sobre el darrer regne sard independent. El preu a pagar per la banda catalana fou, però, molt més important. Durant la marxa cap a Seddori el príncep Martí contragué la malària. Encara que les febres no se li haurien manifestat fins després de la batalla, la lluita el deixà tan afeblit que ja no és va poder recuperar i va morir a Càller el 25 de juliol de 1409. Segons la llegenda, després de la victòria uns soldats capturaren la dona més bonica de Seddori i la entregaren al príncep, que esgotà les seves darreres forces en guerres d’alcova. La mort sense descendents de Martí l’Humà, l’any després, suposà la fi del casal de Barcelona i la greu crisi successòria que s’acabà resolent al Compromís de Casp (1412).

A l'ala esquerra de la catedral de Càller s'hi troba el mausoleu de Martí el Jove, on descansen les seves despulles/foto autor













Per saber-ne més:
CARBONELL, J; MANCONI, F. (coords.) (1984) Els catalans a Sardenya. Milà: Amilcare Pizzi
CASULA, F.C. (1985) La Sardenya catalano-aragonesa. Perfil històric. Barcelona: Rafael Dalmau
FARINELLI, M. (2014) Història de l'Alguer. Barcelona: Llibres de l'Índex
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Article publicat inicialment a la revista digital d'Història Ab Origine (n.1) i a Revista Mirall [Cròniques de Sardenya]

Share/Bookmark

25.8.16

Vicent Partal: «Sànchez Piñol té raó sobre Forcadell»

'Si el constitucional espanyol inhabilita Carme Forcadell i el parlament no fa cas de la sentència i li permet de continuar presidint les sessions, serem ja en allò que tècnicament es coneix per ‘independència de facto’'



L’escriptor Albert Sànchez Piñol ha respost amb contundència les declaracions d’uns quants polítics de Junts pel Sí que reclamaven mobilitzacions populars contundents en el cas que el Tribunal Constitucional espanyol inhabilitàs la presidenta del Parlament de Catalunya. Piñol diu que si això passa qui té la responsabilitat de respondre ja no és la ciutadania, sinó els diputats que van ser elegits el 27-S. I que no cal fer mobilitzacions, sinó una cosa molt més senzilla i important: complir les resolucions del parlament que retiren la legitimitat al constitucional espanyol i mantenir Carme Forcadell a la presidència del parlament.

Estic completament d’acord amb Sànchez Piñol. Si el constitucional espanyol inhabilita Carme Forcadell, en aquell mateix moment entrarem al punt de no retorn del procés d’independència. I, per tant, la posició que adopte el parlament serà decisiva: marcarà la diferència entre anar per a la creació de la república o renunciar-hi. 

Si el constitucional espanyol inhabilita Carme Forcadell i el parlament no fa cas de la sentència i li permet de continuar presidint les sessions, serem ja en allò que tècnicament es coneix per ‘independència de facto’. I la més important és que no cal cap justificació per a arribar-hi perquè les declaracions aprovades pel Parlament de Catalunya són ben clares. Només cal voluntat política. Decisió.

És evident que les conseqüències d’una decisió com aquesta seran transcendentals, definitives. L’estat espanyol entrarà en una espiral d’enfrontament que no pot servir per a res més que per a accelerar els terminis del procés d’independència. És possible fins i tot que el PP i Ciutadans abandonen el parlament, perquè el considerarien a partir d’aleshores un parlament il·legal. Això ha passat a gairebé tots els processos d’independència i no ens ha de fer gens de por. A l’estat espanyol, així són les coses, només li quedarà l’opció de conformar-se i acceptar la realitat o la del cop d’estat per a dissoldre l’autonomia de Catalunya, i això és ben obvi que portaria a la proclamació immediata de la independència. 

Ningú no dubta que en eixes circumstàncies la mobilització dels ciutadans seria extraordinària, en defensa de les institucions. I no és aquesta, per tant, ni la qüestió ni la pregunta. La pregunta és si els nostres diputats estaran disposats a assumir la seua responsabilitat històrica o no. 

  • Vicent Partal


Font: SFxI: Vicent Partal: «Sànchez Piñol té raó sobre Forcadell»
Share/Bookmark

24.8.16

A VOLTES AMB SIXENA - 6

No em voldria fer pesada, però em veig en la necessitat d’insistir en alguns dels aspectes –discutibles- que conformen l’argumentari de la sentencia 48/2015 del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 1 d’Osca sobre la nul·litat de les vendes dels béns de Sixena a la Generalitat i al Museu Nacional d’Art de Catalunya. I ho faig perquè en una altra xarxa social se m’ha acusat d’inventar-me vendes d’objectes artístics i entenc també que d'inventar-me la corresponent documentació. Diu la sentència 48/2015, pàgina 37: “[...]por la necesidad y motivación de que el Estado interviniera para poner fin a las ventas del patrimonio artístico del monasterio que las monjas de Sijena estaban realizando para poder mantener la edificación y el cenobio, como efectivamente así se comprueba que, desde que en 1923 fue declarado monumento nacional, ya no se realizó venta alguna de bienes del monasterio [...]”

En la meva tesi doctoral, defensada el setembre de 2009, és a dir, molt abans de les sentències que han enfrontat Aragó i Calalunya pels béns de Sixena, documento i publico una venda d’objectes artístics del monestir de Sixena –amb tots els permisos- que té lloc l’any 1925; és evident que aquesta venda no interessa gens ni mica, i per això aquestes veus diuen que me l’he inventat (insisteixo, la venda i pel que sembla, la documentació), perquè els desmunto el “xiringuito” de la prohibició de vendre després de la declaració de monument nacional.

Diu la sentencia 48/2015, a les págines 24-25: “A principios del siglo XX, las monjas proceden a vender otros importantes retablos del cenobio. Así, en 1918 se vende retablo gótico de la Virgen de Jaume Serra (doc. 9) que hoy está en el MNAC (n° inventario 015916-CJT), lo que causó gran alarma, y el tríptico de San Juan Bautista, San Fabián y San Sebastián (-doc. 10- n° inventario del MNAC 015858-CJT), entre otros. Esto da lugar a que la Comisión de Monumentos de Huesca en su reunión de 24 de Mayo de 1920 inicie el expediente para catalogar al Monasterio de Sijena como monumento nacional (Doc. 11), catalogación que se culmina con éxito mediante la Real Orden de de 28/3/1923.” I diu la mateixa sentència, a la página 11: “Las ventas anteriores al año de 1923, de varios retablos del Monasterio, originaron precisamente dicha declaración de Monumento Nacional, que se hizo para evitar la venta de estos bienes.”

Però si anem a buscar el resum de l’acta de la comissió provincial de monuments d’Osca, de 24 de maig de 1920 que cita la sentència, ens trobem que diu: “Acuérdase incoar expediente para la declaración de Monumento nacional, en favor del Real Monasterio de Sigena, en atención a su gran mérito histórico y artístico, y con el fin de que el Estado atienda a la conservación de tan insigne fábrica, bien necesitada de urgentes reparaciones. Es designado ponente para el informe de la Comisión el Secretario Sr. del Arco.” Reseña de las tareas de la Comisión provincial de Monumentos históricos y artísticos de Huesca (1844-1922), Osca, Editorial V. Campo, 1923, p. 59. Adjunto imatge.

Jo no llegeixo en cap lloc els indicis de la gran alarma ni que la declaració vingui motivada per evitar les vendes, totes elles de poc muntant, més aviat hi veig un mecanisme de posar la fàbrica de l'edifici sota la tutela de l’Estat i així obtenir recursos per a les reparacions que sí s’estimen necessàries. Una cosa és interpretar i l’altra, ben diferent, tergiversar.

És fàcil desqualificar sense arguments i, a més, sempre hi haurà ben a prop “palmeros” que aplaudiran la gesta i el gest d’anar contra Catalunya. Tenim el perill que, als catalans, ens passi com a la República espanyola a la Guerra Civil, que va perdre la guerra i la propaganda. Per això penso que és important utilitzar tots els arguments i els mitjans a l’abast per posar, documentació en mà, les coses clares, els cops que calgui!
I anem novament al contingut de la declaració de monument nacional. Ja ho vaig comentar en un post anterior; és molt discutible que la declaració inclogués els béns mobles del monestir, que la sentència considera immobles i parts integrants i inseparables de l’edifici, i és ben defensable que la dita declaració es referís, exclusivament, a la fàbrica d’aquest edifici: 

No sé vosaltres però jo no tinc gens clar que el lot de béns lliurats recentment al monestir, els que van ser venuts els anys 1992 i 1994 a la Generalitat y al MNAC, integrat bàsicament per palmatòries, forquilles, culleres, reliquiaris, tapadores de sopera, plats i altra vaixella, llibres i pergamins, a més d’alguns objectes tèxtils, tinguin la consideració d’immobles, ni que formin part consubstancial de l’edifici i del seu embelliment. En tot cas, serien béns mobles i considerem, tal com s’ha comentat més amunt, que aquests béns mobles no estan contemplats a la declaració de monument nacional. A més, no interessa a la part aragonesa que siguin mobles perquè, per ser-ho, fa falta que així s’hagi declarat expressament, tal com diu la sentència 61/2014 de 4 de juliol de 2016, del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 d’Osca referent a les pintures murals de la Sala Capitular: “ Por lo tanto, cuando un bien inmueble es declarado Bien de Interés Cultural, es necesario que dicha declaración reconozca los bienes muebles contenidos en dicho inmueble como parte integrante de su historia, para que éstos puedan tener la consideración de Bienes de Interés Cultural. Ahora bien, este reconocimiento expreso se exige sólo respecto a los bienes muebles y no a aquellas partes que integran el propio inmueble y que tendrían por tanto la consideración de bien inmueble, con independencia de que se trate de elementos que pudieran separarse del bien al que se encuentran unidos, tal como sería el caso de las pinturas murales que son objeto del presente procedimiento.”

Jo no hi he llegit cap menció expressa a la declaració de monument nacional a aquests béns mobles i per això s’entén que interessi convertir culleretes, llibres i vaixella variada en béns immobles. Però això de fer immobles els mobles no deu ser tan fàcil com vol la jutgessa de Jutjat número 1 d’Osca....A la sentència del Tribunal Suprem, Sala Civil, núm. 305/2000 de 30 de març, referida a un conjunt de rajoles del Palau de Velada (Talavera de la Reina) es diu: “si bien mientras permanecieron unidos los azulejos a las paredes constituían un bien inmueble, este carácter lo perdieron cuando las propietarias del edificio vendieron el conjunto de azulejos al Estado y decidieron su separación de las paredes que revestían”. Per tant, la sentència qualifica el conjunt de rajoles com bé moble. Sembla, doncs, que la cosa no deu estar tan clara.....

Crec que la gent d’Aragó no hauria d’estructurar la seva identitat en les restes de la taula dels catalans. Crec també que es mereixen quelcom més que fer bandera i bastió d’arrencar-nos quatre culleretes i, en el millor dels casos, alguna pintura medieval. Al cap i a la fi, el dia que els dirigents polítics decideixin que ja n’hi a prou, començaran els escarafalls i els fastos de germanor i la gent del carrer ens quedarem amb els sentiments i la rancúnia a dins. Val la pena?

Carmen Berlabé











En el perfil de Carmen Berlabé, hi podreu trobar més informació i documentació de les seves investigacions sobre Sixena

Share/Bookmark

GRÀCIES I FINS SEMPRE, CARLES VELAT

Carles Velat en el papaer de Mateu Morral en un assaig del Ferrer i Guàrdia l'any 1980
Et vaig conèixer l'any 69 en el muntatge teatral dirigit per Mario Gas, Tot amb Patates d'Arnold Wesker. Jo era encara un adolescent de 18 anys que tot just participava en la seva segona experiència teatral. I tu em vas agafar una mica sota la teva protecció, doncs era sovint la víctima de petites bromes i preses de pèl que ganàpies, per a mi aleshores, com el Mario o l'Emma Cohen, que tambe ha marxat fa ben poc, llançaven contra en Fede Roda i jo mateix, els més joves de la companyia. Per a mi, en aquells moments delicats, vas significar la pèrdua de la por a l'escena, la qual em va permetre continuar fent teatre; i ja no el vaig deixar mai més.

Tant sols 11 anys més tard, llavors semblava una eternitat, vas ser un emotiu Mateu Morral, l'anarquista que va llançar una bomba contra Alfons XIII i Victòria Eugènia, el 31 de maig de 1906; i ho va fer per amor. Tu vares trobar aquesta fragilitat. Era la meva primera experiència com a autor i director teatral, en aquell Ferrer i Guàrdia que vam presentar al festival de Sitges. Altra vegada, amb aquella discreció una mica socarrona i una mica escèptica, t'alçares, sense pretrendre-ho, en el meu protector. Va ser gràcies a tu que en Miquel Cors va acceptar fer el paper de Francesc Ferrer i Guàrdia i crec que en Ricard Salvat va acceptar la participació de la companyia al festival gràcies a la garantia que tu representaves. I t'ho agraeixo especialment doncs tu ja no volies fer més teatre i em va costar una mica que acabessis acceptant el paper. De fet va ser la darrera obra de teatre que vas estrenar, fins fa poc, que vas participar en aquell extraordinari Agost, al costat de l'estimada Anna Lizaran. Ja veus com amb ben poca cosa, has sigut d'important en la meva vida teatral i d'una manera discreta, com sempre t'has comportat. I mai no hem aprofondit en allò que es diu 'amistat'. Hem treballat junts, això sí, hem rigut junts durant el rodatge del Digui-Digui; i em fas veure ara com n'has estat de clau per tal què em quedés al món del teatre, que m'atreia tant com m'esglaiava. He descobert avui, com en vas ser d'important en aquells dos moments. Llàstima que no t'ho hagi pogut dir mai, però encara no ho sabia. Quines coses cal que passin, a vegades, perquè prenguem consciència de qui som i de perquè ho som.... Sempre t'he tingut un afecte i admiració especials.Gràcies Carles. Fins sempre 'Smiley'. 

Share/Bookmark

23.8.16

On intenta fer diana el Tribunal Constitucional?

Coc Ràpid
El bloc de Carme-Laura Gil


La recent sentència dictada pel TC contra el procés independentista no pretén  -per impossible- estroncar el camí emprès pel Govern i la majoria parlamentària inhabilitant el president Puigdemont, la presidenta Forcadell, els membres del Govern i els diputats, puix tant els magistrats com el Govern espanyol saben que un acte d’aquesta mena obriria un escenari sociopolític que superaria les seves forces i deslegitimaria la democràcia espanyola als ulls d’Europa.
El TC  intenta aquest cop un atac més hàbil i eficaç, adreça les armes legals contra un funcionari: el secretari general del  Parlament. Amplia l’amenaça, fins ara localitzada en els polítics, cap a un funcionari, un càrrec administratiu i afina el tir. El secretari general que ahir rebé la notificació del Tribunal “és nomenat per la Mesa del Parlament, a proposta del president o presidenta, d’entre els lletrats del Parlament…Sota la direcció del president o presidenta i de la Mesa del Parlament, és el cap superior de tot el personal i de tots els serveis del Parlament i compleix les funcions tècniques de suport i d’assessorament dels òrgans rectors del Parlament, assistit dels lletrats del  Parlament”.
El reglament és clar, el secretari general és un funcionari, un tècnic qualificat, l’amenaça del TC és corrosiva, perquè la inhabilitació que pot ésser una “medalla” per al polític és una situació dramàtica per al funcionari. El TC afina la punteria i ataca el cor del procés engegant la màquina de la por: si un funcionari és inhabilitat per la seva responsabilitat tècnica, el procés serà inviable ja que necessita de l’adhesió del funcionariat, de l’Administració en tots els àmbits, institucional, educació, sanitat, seguretat…
Que el bosc ens deixi veure els arbres!. La nostra primera i més forta acció és la de denunciar i esvair l’amenaça contra els nostres funcionaris.

Share/Bookmark

22.8.16

Què vam ser abans de ser catalans ?


Marc Pons 
Cap al 500 abans de la nostra era, indígenes i centreeuropeus ja havien creat una cultura pròpia. Els ibers del nord. Els arqueòlegs els anomenen així per diferenciar-los dels ibers del sud, que a la mateixa època van fer florir una civilització al sud de la península. Amb la diferència que els dels sud pràcticament no van rebre influència dels centreeuropeus. I la seva cultura era el resultat d’una evolució pròpia i singular. En aquells dies, al territori de la futura Catalunya, hi havia un dotzena de nacions nord-ibèriques. La més poderosa –i la més nombrosa– era la dels Ilergets, assentada a les planes d’Urgell, la Llitera i part de la d’Osca. S’estima que eren unes 140.000 persones –més de la meitat de la població que habitava el futur territori català–. Una xifra que faria bona la metàfora “tots venim d’Arbeca” de l’escriptor lleidatà Vidal Vidal.
Iltirta –que la majoria d’arqueòlegs situen sota l’actual Lleida– era la capital dels Ilergets. Les fonts antigues –les dels viatgers grecs– l’esmenten com la ciutat més populosa del quadrant nord-oriental peninsular. S’estima que podria haver albergat una població entre 5.000 i 10.000 habitants. Un potent focus d’irradiació cultural. El París dels ibers. En canvi, Emporion  –l’actual Empúries–, va ser fundada –sobre una antiga illa– pels grecs, que en aquells dies estaven lleugerament més avançats. Però, progressivament, va esdevenir una ciutat multicultural. Era un centre de mercat. I als grecs s’hi van afegir els ibers del nord i els etruscs avantpassats dels romans  –que es van assentar, uns i altres, a la part continental–. S’estima que, en conjunt, podria haver albergat uns 5.000 habitants. Un potent focus d’irradiació tecnològica. La Nova York dels ibers.


Qui eren els celtes?

Mentre floria la cultura ibèrica, el centre i l’est d’Europa vivien una època de guerres mortíferes i desplaçaments violents. El creixement de població no havia estat acompanyat del creixement de recursos alimentaris. La vella teoria de Malthus. I les tribus més febles demogràficament van haver d’emigrar cap al sud. Cap el 400 abans de la nostra era els pobles celtes van arribar a la Mediterrània. Quan van entrar en contacte amb els ibers del nord es va produir un xoc. En el decurs de 500 anys la història els havia fet diferents. Els arqueòlegs tampoc han pogut esbrinar amb certesa el grau de violència d’aquell encontre. El que sí sabem es que van esdevenir majoria al Llenguadoc i en algunes comarques de la Catalunya nord i central.
Però la cultura nord ibèrica –el resultat del mestissatge entre indígenes i els primers emigrants centreeuropeus amb les aportacions de grecs i d’etruscs– era més potent. I es va acabar imposant. Cap a l’any 200 abans de la nostra era –passats dos segles– el sistema cultural (la llengua i l’escriptura) era pràcticament el mateix en tota la línia de la costa entre les actuals Nimes i València. I en la vall baixa de l’Ebre, entre les actuals Amposta i Saragossa, amb les planes de Vic, Lleida, Osca i la serra del Moncayo. Un mapa que, curiosament, prefigura de manera bastant aproximada els territoris que –inicialment– van formar la Corona Catalano-Aragonesa. 1.300 anys més tard. Coses de la història. I, molt probablement, del reconeixement d’una base cultural comuna que clavava les seves arrels en l’etapa anterior a la romanització.
No obstant això, no hi ha res que apunti cap a una unitat política. En aquells dies, el territori dels ibers del nord –amb l’aportació última dels celtes– estava dividit en més d’una vintena de regnes. Independents. El fet cultural –el nord ibèric– era el denominador comú. Però, tot i així, uns eren de cultura netament nord ibèrica, d’altres ho eren de cultura nord ibèrica matisada amb influencies cèltiques i d’altres de cultura nord ibèrica fortament hel·lenitzada. Uns que gravitaven cap a l’atracció que exercia Iltirta. I de retruc –en ocasions– aliats de Cartago (la superpotència d’Annibal i els seus elefants). I d’altres que gravitaven cap a Emporion. I, també de retruc, en ocasions aliats de Roma (l’altra superpotència en conflicte). Els arqueòlegs únicament han pogut constatar una unitat cultural, i una gran diversitat política i social.

Qui eren els bascos?

Els bascos són els pobladors més antics de la península. Fins i tot del continent europeu. Són l’evolució de l’home de Cro-Magnon. El primer europeu modern. Fa 20.000 anys, quan els avantpassats dels ibers del nord –amb totes les seves nissagues– i dels celtes campaven per l’Orient Mitjà i per les estepes del riu Volga, els bascos ja estaven situats als Pirineus. Des de l’actual Andorra fins al Cantàbric. Quan es va sedentaritzar van ocupar, també, les capçaleres dels rius pirinencs. Al territori de la futura Catalunya, la de les Nogueres (la Pallaresa i la Ribagorçana) i la Garona. Aquesta  fet va venir causat per un fenomen que els arqueòlegs anomenen “iberització del poble basc”. El contacte, primer amb els indígenes pre-iberics i després amb el món nord-ibèric, els va portar a adquirir el seu sistema econòmic: l’agricultura i la ramaderia.
Però no la llengua. Els bascos van continuar utilitzant la seva llengua: elproto-euskera. I ho van fer durant mil cinc-cents anys més. Els pobles del quadrant nord-occidental de la futura Catalunya (la zona que avui correspon al país d’Aran i a les comarques dels Pallars i la Ribagorça) va resistir molt bé tant la iberització com la romanització del territori. Si bé és cert que els petits centres urbans van actuar com a falques de penetració de les llengües ibèrica primer i llatina després, el caràcter dispers del seu poblament –era i és una zona molt ruralitzada– va contribuir a preservar la llengua ancestral. Fins cap a l’any 1000 –mil cinc-cents anys després de la iberització i mil després de la romanització– el llatí vulgar (el català a la vessant sud i el gascó a la vessant nord) no es va començar a imposar.
La romanització va fer taula rasa amb tota aquesta varietat cultural i lingüística. La brutalitat romana, materialitzada en la submissió, l’esclavització i la deportació de les nacions que els van plantar cara, va alterar substancialment el mapa ibèric d’aquella Catalunya –que encara no ho era– de l’any 0. Sorprèn l’ensorrament sobtat del món ibèric. Però també sorprèn la resistència de certs elements. El llatí vulgar que va sorgir portava un substrat nord-ibèric diferencial que va esdevenir –en origen– el català-occità. I el substrat proto-euskera, li va donar una fonètica característica que es l’origen del dialecte occidental. També cultural. El llindar de les cases antigues de la Ribagorça, les de la centúria del 1600, conserven la inscripció “Gara, gara, gara” que en proto-euskera significa “Som, som, som”. L’equivalent al “Som i serem” català.


Share/Bookmark

21.8.16

En un lugar de la Mancha… (El pelotazo contra el corredor mediterrani)

Un article que revela el gran negoci que amaga l'opció d'un corredor central espanyol contra el corredor mediterrani


Què hi ha al darrere l’eix central de mercaderies? Doncs hi ha allò que en castellà anomenen un pelotazo,  un dels pelotazos urbanístics i financers més grans de la història d’Espanya.

Al sud de la Meseta, a cavall de Sierra Morena i els Montes de Toledo, s’estén una regió sense nom, de clima inhòspit i d’una bellesa natural incomparable, amb una superfície equivalent a la de Catalunya i Aragó juntes. És una de les regions amb més poca densitat de població de tot Europa i potser, fins i tot, del planeta. Només hi ha dues ciutats importants, Ciudad Real i Puertollano. Ambdues s’escarrassen a ser quasi tan grans com Granollers.

Durant generacions ha estat una regió aïllada, tot i ser relativament a prop de Madrid. Però la falsa prosperitat arriba a tot arreu. Actualment, és una àrea plena de projectes viaris i d’infrastructures. En total s’hi projecten 2.500 quilòmetres d’autovies.

Malgrat el fiasco de les autopistes radials de Madrid que han deixat un forat de 8.000 milions d’euros, el Ministeri de Foment espanyol preveu de prolongar-les. Amb poc més de 1.300 vehicles diaris, l’AP-41 (Madrid-Toledo) és l’autopista amb més poc trànsit de tot Europa. I, malgrat el deute milionari que ens deixa, Foment la farà arribar fins a Còrdova. La futura AP-41 anirà paral·lela a l’autovia A-4, una carretera de doble calçada amb una intensitat mitjana de circulació de 14.000 vehicles diaris, tants com la C-66 (Palafrugell-Corçà) o la BV-2244 a l’altura de Sant Sadurní d’Anoia. Encara més, bona part del traçat de l’AP-41 coincideix amb la nova autovia A-41, que també unirà Toledo i Còrdova seguint el traçat de l’AVE Madrid-Sevilla.

Molts terratinents de la zona es freguen les mans pensant que les expropiacions de terrenys per a fer les radials de Madrid es varen pagar a 3.161 €/m2, per bé que, inicialment, el Ministeri de Foment les valorava en 28 €/m2. Els Franco, els Abelló i els Serrano Sunyer, entre més, es varen repartir més de 1.800 milions d’euros de sobrecostos que haurem d’assumir els ciutadans.

Aquesta terra és terra de contrastos. Malgrat ser objectiu prioritari dels fons de la UE, és la regió amb més aeroports privats de tot Europa. En època de cacera, entre l’octubre i el febrer, s’hi pot observar una de les concentracions de jets i jumbos privats més grans de tot el món. El motiu és que s’hi concentren les finques de caça major més exclusives d’Espanya, moltes de les quals incloses en els circuits cinegètics internacionals. A les finques, no s’hi accedeix pagant, sinó per invitació. Cal ser membre d’un selectíssim grup de persones per gaudir de les activitats cinegètiques i dels negocis que es fan a l’entorn.

Curiosament, els traçats de les noves autovies que es projecten a Castella – la Manxa, Extremadura i Andalusia transcorren pels llindars d’aquestes finques de cacera. A més de la casa reial espanyola i d’alguns cortesans afortunats, en són propietaris els principals accionistes d’empreses com ara Acciona, ACS, OHL, FCC, Sacyr Vallehermoso, Repsol, Cepsa, Caixa Bank, HSBC, BBVA… les mateixes empreses que construeixen, financen, gestionen i fan negoci amb les infrastructures públiques de l’estat.

Fa uns quants anys, moltes varen fer un front comú per promoure la construcció de l’aeroport de Ciudad Real, l’aeroport privat més gran d’Europa, fent ús de la influència a Caja Castilla la Mancha per obtenir-ne l’aval financer. Malgrat no tenir activitat comercial, en època de cacera s’hi trobaven més de 500 jets privats que acollien els membres de les famílies reials europees i del golf Pèrsic, a més d’empresaris i dignataris d’arreu del món.

Els mateixos promotors de l’aeroport de Ciudad Real varen aconseguir els permisos per construir-hi una zona industrial tan gran com la Zona Franca de Barcelona, aprofitant les ajudes de la UE i del Ministeri d’Indústria espanyol. A més, també s’hi projecta de construir un dic sec, la terminal de contenidors marítims més gran d’Europa construïda mai en terra ferma. La idea és que entorn de l’aeroport de Ciudad Real s’hi desenvolupi la principal zona d’activitats logístiques de l’estat espanyol. Un centre de distribució logística de proporcions bíbliques que es nodrirà de les mercaderies dels ports de Sines (Portugal), Cadis, Algesires, Màlaga, Almeria, Cartagena, i amb el temps, València i Sagunt. De fet, pretén ser el port industrial i de mercaderies més gran del sud d’Europa, malgrat el petit inconvenient de situar-se a 650 metres sobre el nivell del mar.

Tanmateix, el disbarat no s’acaba pas aquí. Tots sabem que l’aeroport de Barajas és deficitari, malgrat el constant tracte de favor que rep d’Aena. L’agència estatal obliga les companyies aèries que volen operar des del Prat i a desviar-hi la major part de vols intercontinentals, perquè Madrid és incapaç de generar tanta demanda per si mateixa.

Malgrat el dèficit de Barajas, el govern espanyol preveu de construir dos grans aeroports més a la Comunitat de Madrid. El primer, a Navalcarnero, a tan sols dos quilòmetres de l’aeroport privat d’El Àlamo, és pensat per a donar servei als VIP que s’acostin al nou circuit d’automobilisme de la capital, el nou aparador de la flamant Marca España. El segon es projecta a Campo Real, a prop d’Arganda del Rey. Serà un aeroport de mercaderies i ocuparà una zona equivalent a dues vegades l’Eixample de Barcelona.

Tanmateix, ni Madrid ni Castella no tenen prou demanda per a justificar tanta infrastructura. Per això mateix, als promotors d’aquests projectes els cal una xarxa de gran velocitat ferroviària de mercaderies que connecti els ports de la costa amb la terminal marítima de Ciudad Real i l’aeroport de Campo Real. Aquest és el corredor ferroviari que defensa En Comú Podem i la resta de partits espanyols. Mentrestant, hem d’assistir impotents a la descapitalització de Catalunya i del País Valencià, per la manca d’una simple xarxa ferroviària convencional amb amplada de via europea. I hem de veure com se’n van inversions milionàries per l’obsolescència programada de les nostres infrastructures.

Espanya emula les gestes dels seus avantpassats. Els ferrocarrils construïts a mitjan segle XIX al voltant de la villa y corte connectaven els reales sitios, les reales fàbricasi les principals zones d’esbarjo de l’aristocràcia espanyola: els palaus d’Oriente, Aranjuez, Riofrío, la Granja de San Ildefonso, El Escorial… i les inaccessibles finques de cacera de la família reial i dels seus acòlits: El Pardo, La Casa de Campo, la vall de Cuelgamuros, La Encomienda, el Bosc de Riofrío, Los Llanos… un despropòsit de dimensions colossals que va acabar amb l’adveniment de la Primera República i una de les fallides més greus de l’estat espanyol.

Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis

‘En un lugar de la Mancha…’ | VilaWeb

Share/Bookmark

20.8.16

El receptari de cuina més influent a Europa va ser escrit en català els primers anys del segle XIV


“…que la nació catalana era eximpli de totes les altres gents
cristianes en menjar honest e en temprat beure; e sens tot dupte
aquesta es la veritat, que catalans son los pus temprats homens en
viure que sien al món…”



El Llibre de Sent Soví, d’autor desconegut, és el primer receptari de cuina europeu escrit en una llengua diferent del llatí. Conté més de dues-centes receptes i va ser un dels receptaris de més influència a Europa. Moltes de les seves receptes van ser copiades als receptaris italians del segle XV, i, des d’aquests, copiats als de la resta del continent, com “Platina de honesta voluptate et valetudine” i el “Libro di arte coquinaria”, on es defineix els cuiners catalans com els millors del món.

La cuina catalana és tendència a Europa

La cuina medieval catalana, amb una marcada personalitat pròpia, va ser considerada la primera del món cristià. A la refinada cort de Nàpols s’hi menjava a la catalana, a Roma la nissaga dels Borja difonia els productes i gustos dels Països Catalans i els cuiners italians s’enorgullien de cuinar “alla catalana”.
Les maneres a taula dels catalans també són reconegudes com les més elaborades i refinades d’Europa, gràcies al manual “Com usar bé de beure e menjar” escrit en català el 1384 per Francesc Eiximenis on es descriu amb detall els aliments de temporada, el ritme dels àpats, els maridatges, la manera de tallar la carn dels catalans, etc.

El Llibre de Sent Soví

Es conserven a les universitats de València i Barcelona dos manuscrits copiats l’any 1324 del manuscrit original que, per tant, deu ser encara més antic.En el Llibre de Sent Soví trobem les bases de la cuina catalana actual, la majoria de cuinats comencen amb un sofregit i, és clar, una picada. Destaca l’ús de la llar de foc com a sistema de cocció i l’ús del, imprescindible en tota cuina catalana, morter.

Amb una prosa descriptiva ens mostra unes receptes molt variades i elaborades, on les espècies tenen molt a veure. Com a conseqüència de l’imponent comerç català al Mediterrani, a tota la Corona d’Aragó arribaven espècies encara desconegudes per la majoria dels europeus.
Les receptes d’aquest manuscrit van farcir les obres catalanes posteriors, que van tenir molt predicament a Europa, com el Llibre de totes maneres de potatges, el Llibre d’aparellar de menjar o El llibre de Coch del mestre Robert (el Ferran Adrià del segle XVI).
Al Llibre de Sent Soví és palès el gust per barrejar dolç i salat tan característic de la nostra cuina. A més de les salses, escabetxos, sopes, menjars de cullera, pitances i preparats dolços, descriu com confortar amb un brou de gallina per a tot hom deliquat i com fer les nous confitades, recepta òptima per a les dones que acabaven de tenir un fill. Explica com fer mató, flaons, panades, bunyols i menjar blanc, entre altres preparats que engoril·laran als més golafres… Tota una joia!

Antecedents

El llibre de cuina més antic que es coneix és “De re coquinaria” (L’art de la cuina) escrit en llatí al segle I, després sorgirien al segle X els reculls de cuina en àrab. Durant tota l’Edat Mitjana els Comtes del Casal de Barcelona, sempre distingits amb el perfil humanístic dels catalans, van tenir bona cura de fer traduir del llatí, àrab i hebreu els llibres i manuals de cuina, científics, mèdics, etc. més rellevants de la mediterrània, posant les bases del lideratge posterior dels catalans en aquestes disciplines fins als nostres dies.

Font: El receptari de cuina més influent a Europa va ser escrit en català els primers anys del segle XIV – VIBRANT
Article publicat originalment a la Xusquipèdia.
Share/Bookmark

19.8.16

Cronologia de la repressió del català

Aquest article és una cronologia de fets que representen minorització de la llengua catalana de forma activa, o sigui la "repressió del català" segons alguns autors,[1] mitjançant accions violentes directes o mitjançant l'aplicació de polítiques que impliquen donar prioritat o oficialitzar en perjudici del català en el diversos territoris altres llengües que eren alienes, com el castellà o el francès, fins al punt de fer que siguin les úniques acceptables en diferents àmbits de la societat. La llista, que comença l'any 1482 i segueix fins als nostres dies, comprèn diferents formes de discriminació de la llengua que variaran substancialment al llarg del temps, de la mateixa manera que evoluciona la societat.
Avui en dia, existeixen igualment fonts que asseguren que el castellà és discriminat a Catalunya, entre altres motius, perquè la Generalitat de Catalunya i altres òrgans oficials, han adoptat el català com a única llengua vehicular. També hi ha entitats que diuen que existix una discriminació dels castellanoparlants al País Valencià. A això s'ha afegit el Manifiesto por una lengua común d'un grup d'intel·lectuals espanyols i la Declaració de l'Académie Française que defensen el castellà i el francès com a llengües oficials de l'Estat Espanyol i l'Estat Francès. Aquestes declaracions i propostes polítiques, a la vista de les mesures legals que tots dos estats han pres contra el català, han suscitat un gran rebuig i interpretat com una agressió diferents intel·lectuals dels Països Catalans.[2] Poc després, el juliol de 2008, li va seguir el Manifest de la Federació Galeusca en la que està integrada entre d'altres l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, en el qual es comparava el Manifiesto por la lengua común amb les tesis franquistes i el qualificava de "visió anul·ladora"..[3]

Edat moderna


Història contemporània



  • 1801 Manuel de Godoy obliga que a cap teatre no es representi cap obra que no sigui en castellà.[15]
  • 1802 En caure Menorca sota la jurisdicció de l'Estat espanyol per l'abandó dels anglesos, el capità general de l'illa ordena tot seguit que a les escoles només s'ensenyi el castellà.[16]
  • 1821 El Pla Quintana obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.[17]
  • 1825 El Pla Colomarde, intenta instituir l'ensenyament oficial uniforme en castellà: es prohibeix l'ús del català a les escoles.[17]
  • 1828 El bisbe de Girona obliga que els llibres parroquials es facin en castellà.[18]
  • 1834 La Instrucció Moscoso de Altamira obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.[17]
  • 1837 Un edicte reial imposa càstigs infamants als infants que parlen català a l'escola. Al mateix temps la instrucció del Gobierno Superior Político de Baleares mana castigar als escolars que parlin català mitjançant la delació dels alumnes.[19]
  • 1838 El Reglament Vallgornera obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.[20]
  • 1838 Es prohibeix que els epitafis dels cementiris siguin en català.[21]
  • 1843 Reglament Orgànic de les Escoles Normals d'Instrucció Primària del Regne (d'Espanya) inclou entre el currículum obligatori la Gramàtica Castellana, així com història d'Espanya, nocions de literatura espanyola, etc.[22]
  • 1846 Circular de la Junta Suprema de Sanidad que obliga a fer les receptes mèdiques només en castellà o llatí.[23]
  • 1857 Llei Moyano[24][25] d'instrucció pública, la qual només autoritza el castellà a les escoles.[17]
  • 1862 Llei del notariat que prohibeix les escriptures públiques en català.[26]
  • 1867 Prohibició que les peces teatrals s'escriguin exclusivament "en los dialectos de las provincias de España", pel ministre de Governació espanyol González Bravo.[27]
  • 1870 Llei del Registre Civil que hi priva l'ús del català.[28]
  • 1881 Llei d'enjudiciament civil que prohibeix l'ús del català al jutjat.[29]
  • 1898 La Dirección general de Correos y Telégrafos prohibeix parlar en català per telèfon a tot l'estat espanyol.[30]
  • 1900 Una pastoral del bisbe Josep Morgades sobre la necessitat del catecisme i de la predicació en llengua catalana fou controvertida en el senat i el parlament i per la premsa de Madrid i àdhuc pel secretari d'estat del papa, Mariano Rampolla.[31]
  • 1902 Reial decret de Romanones que obliga a l'ensenyament del catecisme en castellà.[32]
1914-1918, durant la Primera Guerra Mundial, els catalans que van anar a defensar els francesos a les trinxeres van rebre queixes de part dels francesos perquè parlaven català entre ells. Els motius, segons aquests, eren perquè, sense base fonamentada, es pensaven que es reien d'ells.[34]
1916 El diputat Morera i Galícia defensa una proposició per garantir el lliure ús del català en tots els àmbits. Romanones respon que la cooficialitat és inacceptable i la proposta del diputat català és derrotada, al Congrés, per 120 vots contra 13.
  • 1917 Reglament de la Llei del Notariat que prohibix l'ús del català.[35]
  • 1923 Circular que obliga a l'ensenyament del castellà.
  • 1923 Real Decret que prohibeix l'ús del catalá a actes oficials i obliga a portar tots els llibres i registres oficials en castellà.
  • 1924 Real Decret els prospectes de medicaments en "español" de manera preferent.
  • 1924 El general Lossada és nomenat president interí de la Mancomunitat de Catalunya i implantà l'ensenyament en castellà a les escoles de la Mancomunitat[36]
  • 1924 Els Jocs Florals de Barcelona s'han de celebrar a Tolosa a causa de la dictadura de Primo de Rivera.[37]
  • 1924 Antoni Gaudí, a l'edat de 72 anys és detingut i apallissat per negar-se a parlar en castellà davant la policia.
  • 1924 Per Reial Ordre espanyola, se sancionaran els mestres que ensenyin en català.
  • 1926 Reial decret que criminalitza a qui es resisteixi passivament a utilitzar el castellà i pena de "arresto mayor a prisión correccional" per qui usi un idioma distint del "español"[38]
  • 1926. Ordre pel qual se sanciona l'ensenyament del català amb el trasllat del mestre.

Guerra Civil i franquisme




  • 1936 Prohibició governativa a Mallorca d'usar el català a les escoles i a la vida pública, sota la consigna «Si eres español, habla español», signada per Mateu Zaforteza Musoles.[39]
  • 1938: el 5 d'abril es deroga l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, per la qual cosa el català deixa de ser oficial a Catalunya.[40]
    • Juan Merida és multat pel Delegat de Seguretat Interior i Ordre públic de Sevilla i la seva Província, per "la seva falta de patriotisme i descortesia en parlar en el dialecte català en el menjador de l'Hotel Itálica".[41]
    • En entrar a Lleida, les tropes franquistes tirotegen aquelles plaques del cementiri que estan escrites en català.
  • 1939: Franco diu "La unitat nacional la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà i una sola personalitat, l'espanyola.". En conseqüència a aquesta política s'emprenen moltes accions com la derogació de l'Estatut de Catalunya, la lluita contra rètols, anuncis i papers en català, circulars sobre el català a l'escola, iniciant-se de la més dura minorització de la història contra el català.
    • Ordre del Ministerio de Educación Nacional espanyol on se suprimeix qualsevol ensenyament relacionat amb la cultura catalana. És abolit l'ensenyament de filologia catalana, història moderna de Catalunya, geografia de Catalunya, Dret Civil Català, història de l'art medieval català.[42]
    • A les fàbriques s'instal·len rètols on es prohibeix explícitament als obrers parlar en català.
    • L'Institut d'Estudis Catalans, ens normativitzador del català, es converteix en el Instituto de la Hispanidad de Barcelona.
    • La casa de Pompeu Fabra, normativitzador del català, del carrer de la Mercè de Barcelona és assaltada i la seva immensa biblioteca personal cremada enmig del carrer.
    • S'instal·là un gran rètol a la zona ocupada feia poc de la ciutat de Lleida: "Si ets patriota parla en espanyol".
    • 4 de febrer les planxes d'edició i els romanents editorials del Diccionari General de la Llengua Catalana són destruïts per l'exèrcit espanyol.
    • 16 de febrer: Es prohibeix per decret l'ús de la llengua catalana com a segona llengua.[43]
    • 25 de febrer Ban de l'alcalde accidental d'Olot on prohibeix la presència del català en tots els àmbits.
    • 4 de març Ban de l'alcalde de Mollet del Vallès on s'obliga a redactar en castellà tots els rètols escrits en català.
    • 28 de març El Palau de la Música Catalana passa a dir-se Palacio de la Música.
    • 31 de març L'ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat acorda treure tots els indicadors dels carrers en català.
    • 18 d'abril El governador civil de Tarragona Mateo Torres prohibeix els rètols en català als establiments i a la via pública.
    • 3 de maig Ordre del comandant militar espanyol de Bellver de Cerdanya perquè desapareguin tots els rètols o anuncis "en llengua regional".
    • 7 de maig El General en Cap de Catalunya multa a M. Casanovas Guillen amb 2.000 ptes per dirigir-li una instància en català.
    • 20 de maig El comandant militar espanyol de Granollers dóna vuit dies de termini per substituir tots els rètols i anuncis del català al castellà.
    • 27 de maig L'ajuntament de Lleida acorda que tots els seus serveis es facin en castellà.
    • 7 de juny L'ajuntament de Breda obliga a canviar totes les plaques de retolació dels carrers del català al castellà.
    • 16 de juny El comandament militar espanyol de Sant Hipòlit de Voltregà ordena que en 48 hores se substitueixin tots els rètols en català pel castellà.
    • 24 de juny L'alcaldia d'Olot ordena tapar o esborrar tots els rètols públics en català.
    • 9 d'agost Un ban de l'ajuntament de Sant Feliu de Llobregat prohibeix parlar en català als funcionaris tant a dins com a fora dels edificis oficials.
    • 10 d'agost És detingut el professor de la UAB Bel·larmí Rodríguez i Arias per fer classes en català.
    • 7 de setembre El Centre Excursionista de Catalunya és obligat a traduir el seu nom al castellà.
    • 17 d'octubre El cinema Euterpe de Sabadell és multat i clausurat durant quinze per haver parlat el seu director, Tomàs Pasarisas, en català.
    • 28 d'octubre Carta del ministre espanyol de Governació, Ramón Serrano Suñer, enviada a tots els bisbes catalans per comunicar-los la nova normativa d'usos lingüístics en la comunicació de l'Església amb els feligresos "hasta tanto que el idioma español sea entendido por todos (lo que se logrará con una tenaz labor escolar)".[44]
    • 25 de desembre La representació teatral d'Els Pastorets a la Garriga és obligada a fer-la en castellà.
  • 1940 Circular sobre el "Uso del Idioma Nacional en todos los servicios públicos" per la qual es prohibeix el català. Ordre ministerial que prohibeix el català a les marques comercials. Prohibició del català al cinema.
  • 1941 Els Jocs Florals de Barcelona queden prohibits i fins al 1970 se celebren en la clandestinitat.[37]
  • 1944 Decret que aprova el nou Reglament notarial segons el qual necessàriament cal fer les escriptures en castellà.[35]
  • 1945 Ordre ministerial que obliga a batejar els vaixells en castellà. Nueva ley de educación primaria que només deixa ensenyar en castellà.[35]
  • 1947 Supeses les edicions de Marià Manent per ser en català.[35]
  • 1948, 25 de desembre, la censura espanyola prohibix informar de la mort de Pompeu Fabra i no s'admeten les esqueles als periòdics.[35]
  • 1952 Se segresta la revista Aplec. El governador de Barcelona, Felipe Acedo, els dius als editors: ¿Ústedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?[45]
  • 1953 Es prohibix a València la revista Esclat per ser en català, tot i que acabà publicant-se clandestinament.[46][47]
    • Es prohibix l'edició d'una novel·la de Miquel Llor per ser en català.[47]
  • 1955, 2 de setembre. Fase preliminar de la segregació del Bisbat de Lleida: el Decret de la Sagrada Congregació Consistorial Cesaraugustanae et aliarum agrega els municipis catalanoparlants de Mequinensa i Faió a l'arxidiòcesi de Saragossa. La segregació es completaria durant l'anomenada "transició democràtica". La persistència de l'episcopat espanyol, acompanyada de la passivitat i indiferència del poble i autoritats catalanes, va aconseguir trencar 800 anys d'homogeneitat del Bisbat de Lleida, separant la Franja de Ponent del seu territori històric i cultural i obligant-la a incorporar-se a un nou bisbat situat fora de l'àmbit cultural català.
  • 1956 Reglament de presons: els presos tan sols poden parlar en castellà.[35]
  • 1957 Al Registre Civil els noms només seran en castellà.
    • Nou Reglament de Telègrafs pel qual es prohibeix el català.[48]
    • La junta directiva de la Federació Catalana de Muntanyisme és destituïda per la Delegación de Educación Física y Deportes espanyols en assabentar-se que les seves assemblees es feien en català.
  • 1968 Prohibició a Joan Manuel Serrat de cantar en català a l'Eurovisió.[49]

Final del segle XX


  • 1978. La Constitució Espanyola relega a un paper secundari el català en els territoris on és llengua pròpia, ja que el castellà es referma com a llengua oficial de tot l'Estat i l'única que els espanyols tenen l'obligació de conèixer (art. 3.1), si bé permet que els estatuts d'autonomia reconeguin d'altres llengües com a cooficials a les respectives comunitats autònomes (art. 3.2), però assolint un rang secundari de "dret" i no d'"obligació".[50]
  • 1976-2008. Es publiquen almenys 149 Reials Decrets i altres normatives per garantir l'obligatorietat de l'etiquetatge de productes alimentaris i d'altres en castellà front a l'única llei que hi ha, per exemple, a Catalunya.[51]
  • 1986. Llei de patents que obliga el castellà en la documentació prestada.[52]
  • 1986 Sentencia 83/1986 del Tribunal Constitucional contra la Llei de Normalització Lingüistica de Catalunya.
  • 1988 Sentencia 123/1988 del Tribunal Constitucional contra la Llei de Normalització Lingüistica de Balears
  • 1989. Reial decret que aprova el Reglament del Registre Mercantil. Obliga que les inscripcions es facin exclusivament en castellà.[53]
  • 1995. La Llei 30/1995 d'ordenació i supervisió de les assegurances privades. Obliga que les pòlisses siguin en castellà.
  • 1995, 17 de setembre. Fase final de la segregació del Bisbat de Lleida amb el decret Ilerdensis et Barbastrensis de finum mutatione, 84 parròquies cultural i tradicionalment catalanes del Bisbat de Lleida a la Ribagorçala Llitera i el Baix Cinca havien de passar immediatament al Bisbat de Barbastre-Montsó.[54]
  • 1998, 15 de juny. Segregació definitiva del Bisbat de Lleida. Les últimes 27 parròquies catalanoparlants de la Franja de Ponent passen al bisbat de Barbastro-Monzón.[54]

Segle XXI

  • 2007, 23 d'abril, entra en vigor el nou Estatut d'Autonomia d'Aragó que no reconeix l'oficialitat del Català a la Franja de Ponent.[55]
  • 2008 Declaració de l'Académie Française en contra del reconeixement de les llengües regionals a la Constitució.[56]
  • 2010, 9 de juliol, es fa pública la sentència del TC respecte a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, que entre altres estableix que la llengua catalana no és la llengua preferent de l'administració a Catalunya ni tampoc la llengua vehicular del sistema educatiu.[57]
  • 2011, 15 de març, el TSJC suspèn parts del reglament lingüístic de la Diputació de Girona on s'estableix que els rètols, impresos i actuacions internes de la institució han de ser en català.[58]
  • 201226 de juny el Tribunal Suprem d'Espanya denega que el català sigui l'única llengua vehicular del sistema educatiu de Catalunya obligant a que el castellà també sigui la llengua de treball.[59]
  • 2016, el govern francès prepara una reforma de la Llei de l'Educació Nacional per reduir les hores de classe de català i altres llengües que consideri "regionals" d'un 25% a un 50%.[60]

Referències

Les referències que consten en números entre claudàtors enllacen amb les referències de la pàgina web de la Viquipèdia, d'on s'ha extret l'article.





Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.