traducció - translate - traducción

20.1.17

País Valencià, Països Catalans: història, llengua i nació, per C. Castellanos - Opinió - La Veu del País Valencià


La publicació del llibre Els valencians des de quan són valencians de Vicent Baydal (2016) i també l’accés que he pogut tenir a d’altres treballs com l’interessant El país català i els altres de Ferran López (text inèdit) m’han mogut a reflexionar sobre les qüestions que he enunciat al títol.
 
La formació de les nacions és el resultat de processos  prolongats on intervenen factors molt diversos i aquestes dues obres que he esmentat ajuden a entendre’ls. La primera obra citada remarca els factors que incideixen en la formació de la consciència política identitària dels valencians. D’altra banda, Ferran López, basant-se en una anàlisi principalment lingüística del fet nacional exposa, entre d’altres qüestions, els processos de formació de les nacions i sobretot les condicions d’alienació nacional que es produeixen en situacions de dominació.
 
No incidiré en  la distinció general, prou coneguda i reconeguda, entre nació i estat, entre identitat nacional i poder polític, encara que com sabem són factors que apareixen paral·lelament però de manera diferenciada segons una gran varietat de fenòmens observables. M’interessarà més centrar l’atenció en la distinció entre alguns fenòmens socials i ideològics concrets que es mostren a través de la història en la formació de les nacions, com l’opressió nacional, la llengua, la consciència nacional i el moviment polític nacional, perquè crec que és on es poden produir més entrebancs a l’hora de les consideracions polítiques que es fan entorn del fenomen nacional.
 
Les nacions i l’opressió nacional

Les nacions -és sabut- no són altra cosa que la forma que prenen les societats humanes arreu del món i a través de la història. I de la mateixa manera que l’evolució de la humanitat mostra l’existència de diferències socials i de la contradicció de classe, l’evolució de les societats nacionals mostra l’existència de l’opressió nacional darrere la qual hi ha sempre, en última instància, l’apropiació de l’excedent per part del poder polític de la nació dominant.
 
L’existència de comunitats de tipus nacional és, doncs, un fenomen antic que es manifesta en les seves contradiccions més remarcables amb la formació dels imperis i la seva expansió, i amb la resistència a llur dominació en els pobles dominats i concretament amb l’esclavatge. Tanmateix, el fet nacional, tal com l’entenem avui, emergeix en el nostre entorn del sud d’Europa, a partir del segle X, al voltant de l’aparició de les noves llengües nacionals i la formació de nous poders polítics.
 
La nació és el resultat, doncs, d’un procés prolongat que combina el factor cohesionador de la llengua comuna i l’articulació progressiva de les formes de poder. Com sabem, aquesta aparició de noves realitats nacionals té lloc a través d’un doble procés que podríem anomenar ‘d’agrupació i contrast’: d’agrupació de poblacions per mitjà del procés lingüístic i polític que hem exposat; i també per contrast amb altres processos paral·lels que es desenvolupen en l’entorn geogràfic i hi entren en contradicció. El que ens mostra la història és que cap procés de formació de les nacions es pot analitzar aïlladament del context de contrast, una realitat que marca la seva existència mateixa, sovint de manera ben prematura.
 
La formació de la nació és, doncs, un procés que, com assenyala Baydal, es comença a desenvolupar ja a l’Edat Mitjana. És un error (com ja hem assenyalat també a El Fenomen Nacional, 2015) que aquest fenomen comenci amb l’ascensió social de la burgesia. Amb la burgesia, sí que es desenvolupen uns determinats moviments polítics nacionals políticament definits en una època històrica concreta, que és una altra cosa.
 
Els processos d’agrupació nacional (agrupació de territoris en un marc polític conjunt o compartit) són, ben mirat, d’un ordre semblant als processos d’individuació de les llengües, un fenomen que hem pogut estudiar amb deteniment (Llengua, dialectes i estandardització, 2000). Les llengües es constitueixen (com a elements referencials dins un territori on s’han desenvolupat diferents parles d’un contínuum), també per un doble procés que defineix la seva evolució: un procés que és, d’una banda, intern d’agrupació de parlars; i, d’altra banda, extern de contrast amb l’entorn.
 
A la nostra manera de veure és dins aquest enfocament dialèctic que els elements que aporta l’estudi de la història política i de la realitat lingüística, prenen sentit. La història política ens mostra les evolucions en el nivell de la superestructura política i ideològica, i la llengua ens mostra, d’altra banda, el fonament de la comunicació social dins la societat considerada. I sense oblidar en aquest conjunt de fenòmens, el context geopolític de contrast amb l’exterior, que marca la seva evolució.
 
La nació catalana. Llengua i història
 
En aquesta perspectiva, la formació de la nació catalana es pot entendre com un procés històric complex iniciat al segle X en què cal tenir en compte el doble aspecte (intern i extern) que hem considerat. El contrast amb l’expansió de Castella i de França es manifesta d’una manera ben prematura: ja abans dels tractats d’Almirra (1244) i de Corbeil (1258). És evident que el País Valencià nascut a la seva nova història nacional a partir de l’expansió de la corona catalano-aragonesa del segle XIII, va començar a adquirir al segle XIV “una personalitat pròpia, diferenciada de la catalana i l’aragonesa” com esmenta Baydal.
 
En el nostre cas considerant els Països Catalans, tenim, doncs, a l’origen una realitat política que és diversa i connexa alhora, i que és articulada per una llengua comuna. La composició ètnica esmentada per Baydal (catalana, aragonesa, navarresa etc.) no és el que defineix la nació catalana ni cadascuna de les seves parts, respecte del seu entorn, ja que com assenyala Fuster (Nosaltres els valencians, 1962) les realitats sociopolítiques es defineixen al voltant de la llengua socialitzadora de les diferents àrees (v. també Joan F. Mira (1984) Crítica de la Nació Pura). Als Països Catalans, en general, la llengua històrica socialitzadora ha estat la llengua catalana, una llengua que ha estat parlada per poblacions d’orígens molt diversos.
 
Ara seria el moment d’afegir unes breus consideracions sobre el paper de la llengua i la importància de la història en la formació de la nació. Alguns teòrics del fet nacional el redueixen a l’observació de la llengua. Per a arribar a aquesta concepció es basen en l’exemple que ofereixen les enquestes que es van fer al centre d’Europa després de la caiguda de l’imperi Austro-Hongarès a l’hora de determinar les fronteres nacionals. És evident que, en el cas de distincions molt clares en l’anàlisi de les llengües parlades en un territori, el fet lingüístic pot ser determinant; però això no vol pas dir que sempre el fenomen lingüístic hagi de coincidir amb el fenomen nacional com ho demostren les diferents nacions que s’han format en l’antiga Iugoslàvia dins una mateixa comunitat lingüística per raó de l’existència d’unes característiques religioses i culturals fortament diferenciades que hi incideixen. Quan les diferències culturals són molt profundes poden marcar també els àmbits nacionals.
 
D’altra banda, la història política dels factors ideològics d’una societat (com l’estudi que fa  Baydal de l’autodenominació com a valencians) pot posar de manifest diferents característiques de la consciència política d’una comunitat (o de part d’una comunitat) en un moment concret però no determina l’existència d’una nació. Com ja hem comentat, el fet nacional és el resultat de la combinació de factors lingüístics, culturals i també polítics, que incideixen en la intercomunicació del territori nacional i en la possibilitat de subsistir en l’entorn geopolític.
 
Les consideracions precedents ens porten a unes conclusions que, en síntesi, aplicades al nostre cas, crec que es poden resumir en aquestes dues asseveracions:
 
La primera és que els Països Catalans són una nació. I que no són tan sols una nació cultural a causa de la seves característiques lingüístiques, culturals i d’estructura social i econòmica, sinó que constitueixen una realitat nacional amb la possibilitat d’encarnar un projecte polític. Joan Francesc Mira (un dels màxims elaboradors i divulgadors del concepte de nació cultural) exposa una afirmació que compartim: ‘una nació cultural no pot preservar-se indefinidament si no esdevé nació política’ (Mira 1984: 120). Partint d’aquesta premissa podem considerar que la presa de consciència de la pròpia realitat (d’un entorn polític hostil) porta per ella mateixa a aplegar i coordinar esforços per a la preservació i el conreu de la nació cultural i la defensa dels interessos populars col·lectius. Es tracta d’un fenomen d’autoconsciència que es troba actualment en un procés evolutiu arreu del territori i que només es resoldrà amb l’aplicació del dret d’autodeterminació.
 
La segona asseveració és que la nació catalana no posseeix avui una consciència política nacional homogènia, desenvolupada de la mateixa manera arreu del territori. Actualment existeixen estats de consciència diferenciats segons les diferents àrees. La diferència és, doncs, el nivell de la consciència assolit en cada cas. En la mesura que cada regió històrica dels Països Catalans  prengui consciència del seu dret a decidir com a comunitat política, la perspectiva d’una federació lliure dels diferents components de la nació catalana entre ells, apareixerà més i més com una perspectiva raonable.
 
Carles Castellanos i Llorenç, professor de la UAB i militant de Poble Lliure

Font: País Valencià, Països Catalans: història, llengua i nació, per C. Castellanos - Opinió - La Veu del País Valencià

Share/Bookmark

19.1.17

Biblioteca Nacional de España, inici de l'espoli documental

29 DE DESEMBRE DEL 1711

Creació de la Biblioteca Nacional de España, inici de l'espoli documental


Marc Pons 
Tarragona. Dijous, 29 de desembre de 2016



Tal dia com avui, fa 305 anys, Felip V -el primer Borbó espanyol- aprovava el pla de creació de la Biblioteca Nacional de España, amb la missió de “renovar la erudición històrica y sacar al aire las verdaderas raíces de la nación y de la monarquia españolas”. Inicialment es va situar en una edificació que unia la Casa de la Moneda i el Real Alcázar -la residència de la cort- amb el convent de la Encarnación -el de les filles de l'oligarquia latifundista castellana-. Els primers fons procedien de col·leccions privades de la monarquia: els fons privats dels darrers Habsburg i un lot de 6.000 volums que el Borbó va fer portar de França.
A finals del 1711 la Guerra de Successió ja estava decidida. El pretendent Habsburg ja havia estat coronat emperador del Sacre Imperi i havia renunciat a les seves aspiracions hispàniques. L'aliança internacional per la seva causa s'havia dissolt. Catalunya restava sola. I el País Valencià i Aragó ja estaven ocupats militarment i annexionats al sistema polític i jurídic castellà. El 1712 va arribar a la Biblioteca la segona gran remesa de fons -més de 20.000 llibres i manuscrits- formada per col·leccions espoliades a les institucions valencianes i aragoneses, i als prohoms d'aquests territoris que havien donat suport a la causa austriacista.
Melchor de Macanaz
Després de la derrota de 1714-1715, Macanaz -un dels ideòlegs de la Biblioteca- que ja era jutge de confiscacions al País Valencià, va projectar la seva allargada ombra -la mà caldria dir- sobre el Principat de Catalunya i les Illes. Entre 1712 i 1717 es va produir un espoli gegantí de fons bibliogràfics catalans, valencians i mallorquins que perseguia la decapitació cultural del país. Una mesura que va tenir, també, un fort impacte sobre la producció cultural. València -cap i casal- que havia estat -durant les centúries del 1500 i del 1600-  la capital hispànica de la producció i de l'edició, va quedar reduïda a la categoria cultural d'una simple plaça de províncies.


Font: Creació de la Biblioteca Nacional de España, inici de l'espoli documental
Share/Bookmark

18.1.17

El referèndum català es fa un forat al Parlament Europeu i triomfa!

El referèndum català es fa un forat al Parlament Europeu i triomfa

Prop de 300 persones omplen una sala de la institució comunitària en un seminari on es tracta el dret a l'autodeterminació de les diverses nacions sense estat dels 28

Resultat d'imatges
La sala del Parlament Europeu on s'ha celebrat l'esdeveniment organitzat per l'ICEC, ha registrat un ple absolut

Guifré Jordan @enGuifre – Ple absolut en una jornada sobre el dret a l'autodeterminació de les nacions europees en el si de la UE que se celebra aquesta tarda a Brussel·les. Amb la presència d'eurodiputats de quatre famílies ideològiques europees diferents, gairebé 300 persones han omplert una sala de l'Europarlament amb aforament per a 280 places on representants de diverses nacions europees han exposat la situació al seu territori. A més, han contribuït a reflexionar sobre el posicionament que hauria de tenir la UE quan una nació planteja la voluntat de decidir el seu futur. Durant l'acte d'aquesta tarda, el referèndum català ha estat present a través de diversos representants catalans.

"No només tenim el dret, sinó la capacitat de dur a terme el referèndum"

Els eurodiputats Ramon Tremosa i Josep Maria Terricabras han intervingut fent èmfasi en la necessitat que els catalans votin, així com també ho ha fet la membre del secretariat nacional de l'ANC Liz Castro. "No només tenim el dret, sinó la capacitat de dur-lo a terme", ha afirmat la també editora i escriptora. També han pres la paraula el flamenc Mark Demesmaeker (N-VA), els bascos Jose Juaristi (EH Bildu) i Izaskun Bilbao (PNB), la gal·lesa Jill Evans (Plaid Cymru) i la nord-irlandesa Martina Anderson (Sinn Féin).

"La visió que la UE no es pot adaptar a Catalunya o Escòcia està al marge de la història"

A banda dels representants polítics, el seminari ha comptat amb la presència del professor de dret comunitari grec Nikos Skoutaris, que ha apostat pel pragmatisme dels 28 en casos de referèndum i independència: "La visió que la UE no es pot adaptar a Catalunya o Escòcia està al marge de la història". A més, el professor de la Universitat d'East Anglia ha dit que "la flexibilitat és la base del marc legal europeu".


Share/Bookmark

16.1.17

MANIFEST ANTICOLONIALISTA | JUBILATS PER MALLORCA

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ APROVADA EN EL IV CONGRÉS DE JUBILATS PER MALLORCA

1. A favor d'una hisenda pròpia (independentment de la solidaritat -d'anada i tornada- que es pugui establir a l'àmbit estatal i/o internacional). Contra l'espoli fiscal que patim de part de l'Estat espanyol.

2. A favor de tenir les mateixes condicions amb què entraren a la UE les illes de Grècia, les illes de Dinamarca i l'estat insular de Malta. Contra la venuda que l'Estat espanyol ens va fer quan va entrar a la Unió Europea.

3. A favor de la gestió pròpia dels ports i dels aeroports que ens permeti regular i controlar la principal de les fonts productives actuals, i el seu impacte sobre l'aigua, l'ambient, el territori, la cultura, la convivència i la butxaca. Contra l'ofec que ens suposa l'actual política portuària i aeroportuària de l’Estat espanyol.

4. A favor del control sobre les nostres aigües territorials per autoritzar-hi, només, aquelles activitats que siguin bones per a mantenir-ne la sostenibilitat. Contra les prospeccions petrolieres a les aigües que ens enrevolten i a la mar en general.

5. A favor de la plena democràcia del nostre poble i de tots els pobles del món. Contra el TTIP i altres tractats que facilitarien l'augment del colonialisme USA sobre el pobles europeus.
6. A més dels punts de consens anteriors, que afecten principalment aspectes econòmics i ecològics, també seran objecte de denúncia i del treball de la campanya els aspectes culturals següents:

 6. 1. És clarament colonialista el fet que a un territori hi hagi una llengua amb un grau d'obligatorietat de coneixement superior al grau d'obligatorietat de coneixement de la llengua pròpia dels indígenes d'aquell territori. Per això volem que el coneixement de la nostra llengua hi sigui, com a mínim, tan obligatori com ho és, actualment, el coneixement del castellà (i/o com ho pugui arribar a ser el coneixement de qualsevol llengua).

 6. 2. És clarament colonialista que les comunicacions que ocupen un espai comunicacional públic limitat (ràdio, TV, etc.) s'hi facin, majoritàriament, en llengües diferents de la pròpia del territori. Per això volem regular l'ús del nostre espai comunicacional de manera que, a la suma de totes les comunicacions públiques i privades que l'ocupen, la nostra llengua hi tengui una presència, com a mínim, del 50%, i que, mentre això no s'aconseguesca, les ràdios i televisions públiques emetin el 100% de la seva programació en català.

 6. 3. És clarament colonialista que una universitat pública exigesca, amb caràcter general i per a totes les carreres, un grau de coneixement de l'anglès superior al grau d'exigència general de coneixement de la llengua pròpia del territori. Per això volem que la UIB (excepte a les carreres que ho duen implícit) deixi d'exigir amb caràcter general un nivell de coneixement de l'anglès que la majoria d'alumnes no tenen ni de català ni de castellà.

6. 4. En defensa de totes les llengües i cultures minoritàries i/o minoritzades del món i, per tant, també de la nostra. Contra la progressiva colonització cultural que els grans mitjans de comunicació practiquen de cada vegada més. Se'ns vol imposar una cultura global i colonitzada, amb formes anglosaxones que no es corresponen, tanmateix, amb l'autèntica cultura de la gent d'aquells països. Per això volem potenciar les formes culturals pròpies, sense que això afecti les modificacions culturals positives que han produït els processos de progrés social I d’alliberament de diversos col·lectius, i molt especialment el moviment d’alliberament de la dona. Volem que els poders públics potenciïn les nostres festes i les nostres expressions culturals (i, d'entrada, ja hi farem feina sense esperar que els esmentats poders s'hi posin de bon de veres).

 6. 5. Per poder gestionar amb eficàcia la situació a la qual ens han abocat les circumstàncies i l'atac secular, constant i patent de l'Estat contra la nostra pròpia supervivència com a poble, necessitam que el sistema educatiu sigui completament gestionat i dirigit per la nostra comunitat educativa, per poder influir en l'ordenament de les característiques pròpies de la nostra realitat.

JUBILATS PER MALLORCA - IV CONGRÉS


Resultat d'imatges de jubilats per mallorca

Share/Bookmark

14.1.17

UNA VICTÒRIA DE LES LLENGÜES PRÒPIES

 

Ahir, al Saló Blau del Palau Maricel de Sitges i en el marc de les Jornades sobre Trilingüisme organitzades pel sindicat d'ensenyament USTEC-STEs, representants de la resta de territoris dels Països Catalans, de Nafarroa i Euskal Herria, així com de Galiza, van posar alguns punts sobre les "is" en el tema de les llengües assetjades, entre les quals no s'hi compta el castellà.

Les representacions de cada territori van exposar la desigual situació de les llengües pròpies dels diversos territoris. Així, des de Galiza, es destacà el fet dramàtic de la substitució de la llengua, la diglòssia, per part del castellà. A Euskal Herria i Nafarroa van denunciar la situació de quasi apartheid de l'esukera en relació al castellà, fruit, en part, de la dificultat que presenta aquesta llengua respecte a les altres de l'estat.

En el cas dels Països Catalans i mentre s'esperen les conclusions que sorgeixin d'aquestes jornades es pot destacar la feina de formiga a la Catalunya Nord, esforç que sovint a la resta de territoris ignorem; la voluntat majoritària dels Consells Escolars de primària de les Balears, que fan l'escolarització un 100% en català; la situació de perill real a la Franja, fruit de les lleis del PP en contra de la llengua, però també de la poca voluntat de redreçar la situació crítica del català per part dels partits teòricament "comprensius"; caldrà estar atents a com evoluciona el País Valencià que tot just comença a sortir del túnel del PP i està immers en corregir els efectes nocius d'anys de governs "blavers" i anti-catalans, que han menystingut les lleis que protegeixen el català i n'han fet de noves per assegurar la posició preeminent del castellà.

Pel que fa al Principat el problema es centraria en el prestigi i l'ús social de la llengua, ja que es crea una espècie d'illa artificial a les aules on es manté el català d'aquella manera, però així que se surt d'aquestes, l'alumnat es troba immers en un món on el castellà hi pren un protagonisme cada vegada més acusat. Per això cal contrarestar aquesta immersió castellana que assetja, margina i desprestigia, el català, llengua pròpia i comuna a la resta de Països Catalans.

Tots els representants coincidiren en valorar la importància de l'ensenyament de l'anglès, del plurilingüisme, però van advertir que l'estat fa servir aquest per restar hores lectives a les llengües pròpies, el català en el cas dels PPCC.

L'anècdota fou la intervenció de tres persones del públic, que aparentment no anaven juntes tot i que al final de l'acte sortiren junts i amb una quarta persona que s'havia passat l'estona fent fotos; les tres intervencions pretenien ser atacs tòpics en contra de la immersió, de la suposada imposició política del català i en nom d'una pretesa llibertat dels pares. Caldrà que ens acostumem a aquest tipus d'intervencions, i que les celebrem, doncs han permès veure la unitat de criteri i l'encert en les respostes que, pel que fa almenys a la llengua, es dóna de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Quico Romeu - Sitges 14.01.2017


COMUNICAT DE SITGES

Els sindicats signants presents a la reunió de Sitges, que ja portem una trajectòria de treball en comú, ens comprometem a continuar treballant -com a part substancial de la nostra acció sindical- en la defensa de les llengües pròpies dels territoris, d’acord amb les consideracions següents,
  1. La diversitat lingüística a Europa, i en concret a l’estat espanyol i francès, és un fet que forma part de la realitat. Hi ha acords internacionals sobre la protecció de les llengües anomenades regionals o minoritàries que no sempre els estats signants com l’espanyol, han respectat i impulsat, especialment el que fa al reconeixement de la unitat de la llengua en comunitats separades administrativament, el dret a disposar d’espais comunicacionals propis que puguin gaudir de la reciprocitat en les emissions i el dret a establir sistemes educatius en llengua pròpia.
  2. La persistència de les situacions de vulnerabilitat i minorització de les llengües, malgrat el seu caràcter d’oficials als seus territoris, no és només una conseqüència del contacte entre llengües o de raons demogràfiques, sinó de polítiques lingüístiques i culturals uniformitzadores que afecten el desenvolupament de les llengües pròpies.
  3. Les comunitats lingüístiques tenen el dret i l’obligació d’organitzar els seus sistemes educatius en les seves llengües a partir de la realitat o les necessitats de les seves societats.
  4. Els models lingüístics escolars que s’han desenvolupat són molt diversos en cada llengua i també són diferents dins la mateixa llengua segons el territori. Qualsevol reconsideració o actualització ha de partir de les seves experiències o dels resultats obtinguts en cada model. Els programes d’immersió, dins models de conjunció lingüística, són els que millor han assolit l’objectiu de la igualtat en les competències lingüístiques de les llengües oficials, és a dir la competència de la llengua pròpia i la del castellà. És important la seva extensió a secundària, especialment a FP, on hi té dèficits importants.
  5. L’aprenentatge d’una llengua estrangera és un objectiu compartit, però no es poden manipular les expectatives socials sobre l’aprenentatge de les llengües estrangeres , per tal de reduir l’espai de les llengües pròpies que encara no estan normalitzades.
  6. L’acord polític que ha permès la formació del govern espanyol, promourà el trilingüisme com una alternativa als models educatius actuals i, hi veiem, una intencionalitat uniformitzadora i centralitzadora sempre en detriment del gallec, el basc, el català, l’aranès, l’asturià i l’aragonès, cosa que no ens deixarem imposar.
  7. Els diferents governs amb competències educatives utilitzen l’ambigüitat en parlar de programes de plurilingüisme com a resposta a la complexitat lingüística d’algunes societats. Aquest plurilingüisme no es refereix a les llengües d’origen de l’alumnat (més de 270 llengües maternes diferents a Catalunya, per exemple), sinó sempre en relació a l’anglès i a la recol·locació del castellà com a llengua vehicular de l’escola, el que anomenem el fals plurilingüisme.
  8. És imprescindible que el govern de l’estat asseguri la pervivència de les llengües pròpies de l’estat, amb un sistema educatiu consensuat i en consonància amb un nou model econòmic i social, que disposi d’un model lingüístic escolar on les llengües pròpies siguin llengües vehiculars de l’ensenyament i de comunicació interna i externa i asseguri el coneixement de les dues llengües oficials i d’una llengua estrangera, per tal que -des de l’escola- puguem treballar per la integració, la igualtat d’oportunitats i la cohesió social.
A Sitges, Palau Maricel, 14 de gener de 2017
STEI Intersindical, STEE-EILAS, STEG, STEPV-Iv,  USTEC-STEs.


Share/Bookmark

ICEC: suport a l'autodeterminació per als moviments independentistes

Conferència Europea de suport a l'autodeterminació dels moviments d'independència

Nacions europees amb moviments d'independència i autonomia es van trobar a la capital administrativa de la Unió Europea per a una conferència de suport al dret a la lliure determinació.

La Comissió Internacional de ciutadans europeus (ICEC), que vincula activistes escocesos amb grups similars a tot el continent, ha estat l'amfitriona d'una conferència especial al Parlament Europeu en un moment en què la independència segueix tant en l'agenda de Catalunya com en la  d'Escòcia.

La conferència va incloure sis membres del Parlament Europeu de Catalunya, el País Basc, Irlanda, Gal·les i Flandes.

Marc Demesmaeker , de l'oficina del MEP flamenca, va anunciar que l'Espai Comú de l'esdeveniment es centraria en "els principis generals de la lliure determinació, els esdeveniments actuals a Escòcia i Catalunya i l'actitud de les institucions europees".


La conferència té lloc en un moment històric per als moviments d'independència a Europa, i per a la pròpia Unió Europea.

El president de la Generalitat ha anunciat abastament el referèndum de 2017, per la independència, després de la victòria en una consulta no reconeguda el 2014 (9N), i compta amb la majoria de parlamentaris catalans partidaris de la independència.

A Escòcia, la reelecció d'un govern de majoria tory el 2015, i el vot a Anglaterra i Gal·les per sortir de la UE ha revifat el debat de la independència que va crear el moviment ciutadà l'estiu de 2014.

Mentrestant, la Unió Europea es veu amenaçada per diversos moviments nacionalistes, populistes a França, Alemanya, Polònia, Hongria i els Països Baixos - que malden per fer descarrilar la integració de la UE.

La primera ministre escocesa, Nicola Sturgeon, ha reiterat que un nou referèndum és "altament probable" si els conservadors continuen en la línia d'un 'Brexit dur' que contradiu el vot democràtic d'Escòcia i els seus interessos econòmics.

Tant els governs català com l'escocès volen esdevenir estats membres de la Unió Europea. Les reunions al més alt nivell del president de la Comissió de la UE, Jean-Claude Juncker, i el president del Parlament Europeu, Martin Shultz, l'any passat, ja van marcar un canvi de postura envers Escòcia. En aquest sentit, el principal negociador per al Parlament Europeu, Guy Verhofstadt, dóna suport a la permanència d'Escòcia dins la Unió Europea.

Font: Europeans to rally for independent self-determination at Brussels parliament https://www.commonspace.scot/articles/10094/europeans-rally-independent-self-determination-brussels-parliament

Share/Bookmark

13.1.17

I PERQUÈ NO EL REFERÈNDUM A TOT L’ESTAT?

AVÍS
El 26 de novembre de 2012, vaig voler fer una recreació imaginària, a partir de les eleccions generals a l'estat del 2011, que he volgut tornar a publicar després de la juguesca que va llençar ahir el President Puigdemon al govern de l'estat.

Vagi per endavant que els números de més avall són una ficció “cuinada” a partir de les dades censals i de participació de les passades Eleccions Generals al Congrés de Diputats de l’Estat Espanyol.

Quan se’m va acudir la idea a partir de la cantarella del PP que “sólo hay una soberania y esa es de los españoles en su conjunto”, em vaig posar a riure. Després vaig trobar una salvatjada antidemocràtica que negava, a les ciutadanies dels diversos pobles ocupats per Castella, la sobirania per decidir llurs futurs. Poc a poc, però, fantasiejant en les curtes nits d’estiu vaig començar a pensar en la possibilitat de certs avantatges; així que em vaig decidir a jugar amb aquest quadre fictici, però no menys homologable que els fantasmagòrics informes del Mundo que han embrutat la passada campanya electoral.



Cas que es donessin uns resultats similars als del quadre, des del meu punt de vista plausibles d’acord amb algunes enquestes, esdeveniments, opinions, comentaris i articles d’opinió apareguts als mitjans i xarxes socials; potser es plantejarien més avantatges que inconvenients per als propòsits de la majoria hegemònica de catalans que volem la independència.

El principal inconvenient és que en el resultat global a tot l’estat guanyaria el NO a la independència (62,14%) en el conjunt de l’estat. Per tant es perdria el referèndum, reforçant el discurs unionista de l’estat, i els resultats al Principat obligarien a tenir previstes empares de tercers països i institucions internacionals. Un altre inconvenient és que, si es donessin uns resultats similars als arbitraris del quadre, es destacaria l’enorme distància entre voluntats d’autodeterminació, sobirania i dret a decidir que existeixen en els diversos territoris dels Països Catalans; també els posaria de manifest, però, la qual cosa ja té un aspecte clau i positiu. Així, des del Principat s’hauria de variar la percepció que sovint es té de les Illes i el País Valencià, i en aquests territoris s’animaria a seguir treballant sense complexos per guanyar nous espais d’opinió favorables a la unitat cultural, lingüística i finalment política, dels Països Catalans.

Quedaria clar que tant al Principat com al conjunt del Països Catalans guanyaria la opció de la independència. Com que partim de la base que la pregunta del referèndum es limitaria al Principat de Catalunya, és a dir a la part del territori de la nació catalana encabit en els límits provincials establerts per aquells que la volen destruir, tant sols el Govern de la Generalitat catalana podria reclamar l’atenció de la comunitat internacional cara a demanar suport i empara per negociar amb l’estat una separació amistosa, o bé a tirar pel dret amb una declaració unilateral de independència. Però també centraria l’atenció en la realitat dels Països Catalans. Reforçaria a aquelles persones, grups, associacions i entitats que lluiten per a la reunificació política dels PPCC tant al País Valencià i les Illes, com a la Franja i fins i tot a la Catalunya Nord.
 
Demostraria fefaentment que la voluntat majoritària del poble català en el seu conjunt és sobirana, mentre que la voluntat de romandre units només es donaria a la resta de l’estat (88,54%), demostrant la condició de minoria silenciada per una majoria que no respecta els drets establerts a la carta dels drets dels pobles de la ONU, en contra la voluntat dels habitants d’uns territoris determinats. És a dir quedaria clar que ens podríem acollir a les diferents resolucions sobre l’autodeterminació de les colònies i de territoris assimilats.
Evidentment, qualsevol altre ficció pot dibuixar exactament el contrari, però pregunto: no seria interessant que alguna empresa seriosa de les que es dediquen a fer estadístiques en fes un estudi seriós? Mentre que la consulta o referèndum va obrint el camí  que més tard o més d’hora ens ha de portar a la independència i a la negociació, discussió o baralla que s'establirà amb les institucions espanyoles; no seria oportú tenir un pla B i estudiar el ventall de possibilitats que podrien donar-se després d’uns resultats similars als d’aquesta ficció?
Clar que la força d’aquesta ficció rau en l’altíssima abstenció que pressuposa fora del marc del Principat. La raó és que la intuïció m’indica que al Principat tant les persones partidàries del SI com les del NO es mobilitzarien molt per damunt dels interessos que engrescarien a la participació a la resta de l’estat, més enllà de minories fortament mediatitzades i “segrestades” per un discurs que pertany a l’extrema dreta. Com a joc potser és absurd, però com a idea de fer càlculs sobre una base més fonamentada, no em sembla descabellada.

Share/Bookmark

11.1.17

Carta de Fredi Bentanachs a l'Anna Gabriel



No et negaré que des de sectors diguem-ne d'ordre no agraden els exabruptes de la CUP i no perdonen que féssiu fora al seu líder més carismàtic, Artur Mas. Per això encara hi ha un fort ressentiment entre la gent d'ordre vers la CUP. Ara bé la majoria del poble català el què vol és la independència i per tan vol avançar i sembla ser que des de que el moviment va passar del carrer al Parlament i als partits, les absurdes lluites caïnites i l'egocentrisme dels polítics (en general), han alentit el procés vers l'estat català. No varem sortir al carrer durant cinc anys milions de persones per uns pressupostos socials ni per un líder lliberal, si no per aconseguir la independència i recuperar les llibertats perdudes.

L'altra és un bon consell d'un revolucionari que el 77 ja feia temps què lluitava, àdhuc amb les armes, per la llibertat. Mai he cobrat res de la política, ans el contrari, he pagat del meu propi peculi actes i esdeveniments per la independència.

La roba bruta es renta a casa. Pablo Iglesias i PODEMOS son els enemics naturals de la CUP; són els comuns qui us volen destruir i això no és nou. Des que varem fundar l'MDT, el comunisme espanyol i el lerrouxisme ha volgut destruir a l'esquerra independentista. Anar a Madrid a la boca del llop i plorar al Pablo Iglesias lo dolenta que és la burgesia catalana, no és ser revolucionari si no què és tenir síndrome d'Estocolm i poca maduresa política.

Les comparacions son odioses però no veig al company Arnaldo Otegui anant a la Tuerka a plorar-li al Pablo Iglesias el dolent què és el PNB.

Benvolguda Anna, saps de sobres què no parlo amb la segona intenció del que vol fer-te la traveta o vol escalar una posició. Vinc del camp de la lluita i tinc cor de miquelet o de guerriller, dels què varem lluitar amb armes contra la dictadura; 45 anys d'experiència a l'esquerra independentista crec què amb donen algun dret a donar-te un consell amb tot el "carinyo" i sense ànim d'alliçonar. Passem full a les agrors del passat i acabem amb el sofriment del poble; pactem fort però votem pressupostos i fem la DUI/RUI i guanyem la llibertat. Serà aleshores quan les eleccions constitucionals a la república marcaran la ideologia de la república.

Per acabar rep una forta abraçada revolucionària, ja ho saps.

Salut i llibertat.
Donec perficiam
Bandera negra miquelets al combat
Independència visca la terra lliure.

Share/Bookmark

Entitats catalanes defensen avui al Parlament Europeu el dret d'autodeterminació de Catalunya

Una part del cartell oficial de la trobada política de demà. Foto: EL PUNT AVUI
Els europarlamentaris catalans Ramon Tremosa i Josep Maria Terricabras, juntament amb cinc eurodiputats més que representen nacions sense estat a Brussel·les, defensaran demà el dret a l'autodeterminació dels catalans davant del Parlament Europeu.
Cadascun dels europarlamentaris, entre els quals n'hi ha dos de bascos, presentaran la seva causa als seus companys de Parlament. A tres quarts de tres de la tarda ho faran Ramon Tremosa i Josep Maria Terricabras que introduiran l'escriptora i activista catalanoamericana Liz Castro, la qual explicarà amb detall el cas català: el full de ruta vers la independència i l'estat del procés d'autodeterminació. Segons fonts de l'organització, els eurodiputats catalans han apostat per un perfil com el de Castro perquè “és la prova més evident que el procés que es viu a Catalunya és inclusiu”, atesa la seva procedència.
Entre els acadèmics escollits pels europarlamentaris per aportar la seva visió sobre el cas català destaca el grec Nikos Skoutaris, professor de Dret de la Unió Europea. Autor de la monografia Pluralisme territorial a Europa: Federalisme, regionalisme i descentralització a la UE i els seus Estats membres, el seu camp d'investigació actual és, precisament, com “acomodar” a la legislació constitucional els conflictes ètnics-territorials que es produeixen a Europa. El doctor Skoutaris també analitzarà el cas escocès en el complex escenari del Brexit.
Espai per a les entitats
A la tarda, just abans de la clausura de l'esdeveniment, representants d'entitats d'Escòcia, Flandes i Catalunya es repartiran mitja hora per aportar la seva experiència en el camí de l'autodeterminació dels seus respectius pobles. En representació de Catalunya hi haurà l'activista Anna Arqué , portaveu de la plataforma cívica International Commission of European Citizens (ICEC); Montse Daban, representant de la sectorial d'internacional de l'Assemblea Nacional Catalana, i Jordi Domingo, portaveu de Constituïm. La representant de l'ANC ha declarat que “explicar al Parlament Europeu què estem fent les entitats civils i el Govern per blindar el referèndum és una oportunitat perfecta per mostrar que estem resolts a autodeterminar-nos”, i evidentment és un bon escenari per cercar complicitats que seran necessàries un cop es declari la independència, en cas que es guanyi el referèndum, acordat o no, amb Espanya.

Font: El Punt Avui - Entitats catalanes defensen demà al Parlament Europeu el dret d'autodeterminació de Catalunya | Andreu Mas | BARCELONA | Política | El Punt Avui | Notícia
Share/Bookmark

10.1.17

Espanyolitzar Catalunya: llengua i esport


Iu Forn
L'Operació Diàleg continua obrint-se pas en aquesta Catalunya segrestada pel totalitarisme i tot allò que vostè ja sap i que es resumeix en un concepte: “Bla, bla, bla”. L'última ocurrència ens l'ha explicat Xavier García Albiol, el líder del PP català (de moment, i pendents dels moviments de certa premsa influent de Madrit –concepte– que maniobren per situar al seu lloc Nacho Martín Blanco).
Sosté el badaloní que “cal una estratègia” perquè els catalans “sentim Espanya”. I aquesta estratègia es diu “una representació més gran de l'Estat a Catalunya” que faci front “a l'adoctrinament” que patim. Com?
1/ Amb “mesures correctores” en l'ensenyament, en què “hi ha hagut un ús enormement cruel del que és una part de l'escola pública, que s'ha convertit en un instrument d'adoctrinament a favor del sentiment independentista i en contra del que significa Espanya”.
2/ Traslladant l'Institut Cervantes a Barcelona.
3/ Fent que la selecció espanyola de futbol jugui partits a Catalunya.
O sigui, no volen espanyolitzar Catalunya solucionant el caos de Rodalies, o invertint en infraestructures el que està compromès (ja no el necessari sinó el que està signat), o oferint explicacions sobre les reunions de l'anterior ministre de l'Interior (que ha estat el PP a Catalunya durant molts anys) per preparar l'assassinat civil de persones a base de destruir la seva honorabilitat (i, ja posats, detallant el finançament d'aquesta guerra bruta i qui la paga), o aclarint a tots els espanyols la veritat del FLA, l'estafa i l'insult a la intel·ligència més gran que ha parit mare. No, no, de tot això, res. El sentiment de pertinença a Espanya passa per la llengua i l'esport.
Bé, almenys aquest cop no ens amenacen de dur-nos el Senat. Anem millorant.
Però el millor d'aquesta explicació de quins seran els moviments futurs de l'unionisme és que, sense adonar-se’n, ens assenyalen les dèries dels seus impulsors. És l'efecte motlle. Per obtenir un motlle amb el qual fabricar qualsevol objecte (des d'un pastís fins a un plàstic passant per una joia), primer cal fer-ne el negatiu. Si tu dius que impulsaràs una campanya ideològica contra la immersió a les escoles públiques, potenciaràs encara més el castellà i polititzaràs l'esport, el que estàs fent és despullar la causa (o sigui, obtenint el negatiu) d'aquesta obsessió unionista manifestada repetidament contra 1/ els nens, amb l'últim exemple dels fanalets de Vic; 2/ TV3, lloc estratègic, comunicativament parlant, en què es parla català, i 3/ el Barça, niu d’indepes perillosos i sinistres que criden “Independència” cada minut 17.14 i van amb estelades.
O sigui, jo t'acuso de manipular els nens, de pretendre que tots els catalans coneguin el català i de remoure sentiments patriòtics amb l'esport i et dic: "Mira, saps què? A partir d'ara això ho faré jo". Entendridor, no troba? I, sobretot, aclaridor.
Doncs, ja ho sap, prepari paraigües perquè arriben tempestes (encara més) a les escoles, als mitjans públics (i en alguns de privats, també) i a l'esport.
Sort que en diuen Operació Diàleg!

Share/Bookmark

8.1.17

63% de participació i 79% de sí: aquest és el tema

«Contra el referèndum eleccions. Contra el referèndum Baviera. Contra el referèndum fanalets i divisió independentista. Contra el referèndum tot el que siga possible»

H_3160161.JPG

Editorial Vicenç Partal

Seda Hakobyan i Alexandre Solano han analitzat a fons les dades públiques fetes pel GESOP en la seua enquesta per El Periódico i el resultat és espectacular. A dia d’avui, sempre segons aquesta enquesta, un 63 per cent dels votants del Principat estan decidits a participar en un referèndum unilateral d’independència i d’ells el 79 per cent votarien que sí. Aquest resultat i el fet que l’enquesta del GESOP coincidisca molt amb la del CEO presenta un escenari pel RUI realment definitiu. Amb un 63 per cent de participació i un 79 per cent de sí la legitimitat de la consulta seria simplement indiscutible, fos quina fos la posició de l’estat espanyol.

El 63 per cent de la participació supera la participació dels referèndums sobre l’estatut o l’OTAN i és semblant a la xifra de moltes eleccions. El possible boicot de l’unionisme sembla, per això, cridat al fracàs. I per una altra banda un resultat que només per dècimes no arriba al vuitanta per cent del vot positiu és més que clarificador: posa Catalunya al nivell dels referèndums que han donat pas a la creació d’estat nous que avui formen part indiscutible d’Europa.

Tothom pot imaginar que aquestes dades, i dades semblants d’enquestes semblants i millors encara, estan ara mateix en mans del govern espanyol. Les xifres en brut no es poden dissimular encara que després les interpretacions i els titulars poden descriure una realitat o una altra —i és evident que El Periódico amb les mateixes dades no optara per destacar això que ara hem destacat nosaltres. És lògic, per això, que l’alarma siga gran i que s’hagen redoblat els atacs en totes direccions, centrats ara en impedir com siga la celebració del referèndum. Contra el referèndum eleccions. Contra el referèndum Baviera. Contra el referèndum fanalets i divisió independentista. Contra el referèndum tot el que siga possible.

63 per cent de participació i 79 per cent de sí: aquest és el tema. I en consolidar això, i no en alimentar polèmiques interessades, ens hauríem de concentrar tots.

Font: 63% de participació i 79% de sí: aquest és el tema | VilaWeb
Share/Bookmark

7.1.17

El RUI, tindria un 63 per cent de participació, amb un 79% de vot a favor de la independència

El RUI, segons les dades de GESOP, tindria un 63 per cent de participació, amb un 79% de vot a favor de la independència

L'encreuament de les dades fetes públiques ara dibuixa un escenari molt sòlid a favor de l'independentisme



Una setmana abans de la cimera pel referèndum El Periódico publicava un sondeig on es mostrava que un 85% de catalans estaven a favor del referèndum i una majoria estava a favor, encara que fos sense acord amb l’estat. El Periódico ha publicat ara en obert les taules completes de les preguntes i respostes dels enquestadors, les quals han estat estudiades per a poder presentar aquest anàlisi. Concretament s’ha creuat el record de vot amb les dades de participació i d’intenció de vot en el referèndum unilateral.

1. Seria un referèndum amb una gran participació
En el cas de celebració d’un referèndum d’independència sense acord amb l’estat, unilateral, la participació seria prou alta com per a esvair qualsevol dubte respecte a la seva legitimitat.

La mobilització molt alta dels independentistes sumada a una important mobilització parcial de l’unionisme tindria com a resultat una participació que se situaria al nivell de les eleccions de primer ordre i clarament superior a les eleccions europees o als referèndums vinculats dels Estatuts (60% i 49%) i de l’OTAN (59%). Entre els independentistes gairebé tothom aniria a votar (96% de Junts pel Sí i 97% de la CUP) i entre els  que no es consideren independentistes un 36% aposten per participar-hi i votar, fins i tot si el referèndum no és acordat.

Segons les dades facilitades per GESOP, doncs, en un referèndum unilateral d’independència (RUI), només anant a votar els que ja diuen en la resposta a l’enquesta actual que probablement o segur que anirien a votar, hi hauria un 64% de participació.

2. Hi hauria una majoria molt clara a favor de la independència
Pel que fa al sentit del vot la mobilització dels electors de Junts pel Sí i la CUP atorga una enorme fortalesa al vot a favor de la independència ja que pràcticament tots votarien sí. A aquests caldria afegir un 33% de votants de CSQEP votaria a favor de la independència (una xifra similar al 32% a favor que recull el CEO), mentre que un 55% votarien en contra (57% el CEO). També votarien a favor de la independència un 9,9 dels votants del PSC i un 4,4 dels de Ciutadans.

Amb aquestes xifres el resultat és que, entre els que afirmen que anirien a votar a un RUI, un 72,9 per cent dels enquestats votarien a favor de la independència i un 19,5 per cent en contra. Un u per cent afirma que votaria en blanc i el nombre d’enquestats que no saben encara què farien o no contesten seria del 7,8 per cent. Aquestes dades traduïdes a vot en referèndum, descomptant per tant els qui no saben encara què farien, significarien un 79,74 per cent de vots afirmatius contra un 20,26 per cent de vots negatius.

Encara hi hauria, doncs un 7,8 per cent de la població indecisa, però. Entre els votants dels partits, la majoria d’indecisos es troben ara mateix entre els votants del PSC (8,1%), CSQEP (9,2%) i també la CUP (11,4%).

L’abstenció
En les eleccions amb més participació de la història de Catalunya (les estatals de 1982), l’abstenció va ser del 20,03%. A Catalunya no ha votat mai per tant més del vuitanta per cent del cos electoral i per això cal tenir en compte l’existència d’aquest bloc de població que simplement no sembla interessada en la vida política.

Respecte als ciutadans que es van abstenir el 27-S l’enquesta recull que prop d’un deu per cent assegura que tampoc votarien en un referèndum. El que suposa més de 100.000 votants. El mateix succeeix amb una quarta part dels ciutadans que van votar blanc o nul, que asseguren que farien el mateix o no votarien.

3. L’unionisme té dues possibilitats però són contraposades
En base a aquestes dades pels contraris a la independència, només hi ha dues formes, contraposades, de capgirar el resultat. Una opció seria boicotejar totalment el RUI i aconseguir que aquesta acció desmobilitzes tant tots els votants com perquè la participació fos molt baixa i per tant la legitimitat del referèndum fos qüestionable.

Això té el problema que actualment ja hi ha un 76% dels votants dels comuns consideren que probablement o segur que anirien a votar. Això són tres quartes parts dels votants als quals se’ls hauria de convèncer, si aquesta fos la decisió del partit, que no anessin a votar. No sembla pas senzill. Per una altra banda afirmen també que aniran a votar un 12 per cent dels votants del PP, un 29 per cent dels votants de Ciutadans i un 33 per cent dels votants del PSC. I això malgrat que els partits als quals voten ja han deixat clar que s’oposen al referèndum unilateral.

Amb aquestes dades a la mà l’opció d’un boicot eficaç per part de l’unionisme sembla completament descartable. Si un 33 per cent dels votants del PSC, tot i saber que el PSC no vol que participin tenen decidit participar-hi podem esperar que una part molt important del 76% dels votants de CSQEP que afirmen ja ara que participaran seguirien participant fins i tot si CSQEP fes una crida al boicot. I això ja situa la barrera de la participació clarament per damunt del seixanta per cent.

La segona opció per l’unionisme, més democràtica, seria acceptar el repte, i intentar mobilitzar a favor del no el màxim de partidaris possibles. No els seria senzill a la vista de la potència del vot a favor a favor de la independència però sembla una opció més sensata que l’anterior. Això sí, amb un preu: entrar en campanya, podria convertir-se en la forma de vèncer l’independentisme a les urnes però, a la vegada una crida a la participació de les formacions o associacions unionistes donarien encara més legitimitat al resultat.

Aquesta segona opció seria també la més sensata perquè amb la primera molt probablement el que aconseguiran serà dividir el vot no entre l’abstenció i el no, fet que clarament afavoreix els partidaris del Sí.



Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.