traducció - translate - traducción

29.12.12

DOL


La universitària índia que va ser brutalment violada el 16 de desembre per sis homes en un autobús i després va ser llançada a la carretera amb el vehicle en marxa ha mort la matinada d'aquest dissabte.
Tenia 23 anys i estudiava medicina. A l'Índia.
El meu afecte, admiració i indignació.

IN MEMORIAM
Miquel Martí i Pol

Com que no sempre el poema s'organitza
entorn d'una subtil regolfada de conceptes,
ara puc dir que avui hem enterrat
la Soledat González,
que feia disset anys que netejava
les comunes de la fàbrica
i un any escàs que s'havia jubilat
perquè les cames ja no la servaven.

De res no servirà que li dediqui aquest poema;
i si dic que cantava mentre feia la feina
no faig sinó narrar
fets sense cap importància.

La Soledat González mai no havia
oblidat el seu poble, a Extremadura,
i deia que les glans que durant anys
havia compartit amb els porcs que guardava
eren de bon menjar i alimentoses.

Avui seria fàcil estibar meravelles.
La Soledat, l'havien
foragitada del seu poble
en acabar la guerra.

Tot el que es perd es perd per sempre:
vosaltres, jo, la Soledat González......

Share/Bookmark

17.12.12

ELS TEMPS ESTAN CANVIANT? BON ANY NOU


Com cada anys per aquestes dates, una força estranya m'empenys fins el racó més amagat i inaccessible de la meva cova, on romanc a l'espera del final del tràfec d'aquestes festes.
Que tingueu una bona entrada d'any i que perduri durant almenys els propers dotze mesos.




BON ANY 2013




Share/Bookmark

16.12.12

LA LLIÇÓ DE CASTELLÓ

Quan a finals del franquisme i els primers anys del que en diuen de “transició democràtica” anava per raons de feina a Palma, Perpinyà o València, no em sentia gens estrany. Bé, una mica sí, podia comprovar com el meu accent barceloní diferia i contrastava amb el català que es parlava en cadascun d’aquells llocs. Però això també em passava quan anava a Lleida, El Port de la Selva o a Amposta. Pel demés existia, sense ni adonar-me’n una continuïtat natural, tant en la llengua com en el paisatge i el tarannà de les persones. Amb variacions, és clar, però tot s’entreteixia en un tot ben abastable.
Després va venir aquesta creu condicionada pels militars de l’antic règim que, entre tots, ens hem entestat a anomenar, equivocant-nos de ple, com a “transició democràtica exemplar”. I aquí ja van venir els primers desencontres. Quan anava als mateixos territoris i poblacions, ja no podia percebre aquella continuïtat. De fet, però, em seguia sentint COM a casa.
Ahir, no. Ahir, al Castelló que em vaig retrobar després de molts anys, EM VAIG SENTIR A CASA.

Simplement, seguint els bons consells d’una amiga de Palma, vaig anar a Castelló a participar en la manifestació que culminava els actes que Castelló per la Llengua ha vingut organitzant les darreres setmanes en commemoració dels 80 anys de les Normes de Castelló.
I em vaig trobar amb la següent lliçó.

Vaig poder assistir, de lluny, a una reunió on diversos sindicats de l’ensenyament que provenien dels tres territoris dels Països Catalans ocupats per l’estat espanyol, van decidir coordinar-se encara una mica més en defensa de la llengua davant l’atac brutal que significa l’esborrany de llei d’educació que darrerament ha aixecat, i aixecarà, tanta polseguera. I d’una manera natural, com quan jo recordava al principi de l’escrit, ho debateren en les diferents variants del català, la llengua que ens uneix, a més de les cultures i la història comunes. I ho feren, també de manera natural, com una sola cosa, com una sola nació, com uns països que responen a una mateixa agressió per part d’un mateix botxí. I no calgué que els anomenaren de cap manera. Simplement catalans del Principat, del País Valencià i de les Illes, es posicionaven per defensar-se amb fermesa dels atacs d’una llei que els oprimeix, discrimina i persegueix de la mateixa manera.

Magda González i Crespí i Anna Massó de la ANC-Mallorca i de la ANC, d'esquerra a dreta. Posteriorment i després d’un dinar popular, vaig poder ser testimoni de la conversa que tingueren la coordinadora de l’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA de MALLORCA i la coordinadora de la sectorial dels Països Catalans de l’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA del Principat. És clar que no faré públic el contingut d’una conversa privada, però sí que puc explicar la sintonia i la voluntat d’avançar en l’entesa entre el munt d’objectius comuns d’uns territoris, de moment, encara, considerats de “diferents” comunitats autònomes gràcies a aquesta toia de constitució espanyola que a més d'impedir la naturalitat de relacions ancestrals, dona cobertura als atacs vers el conjunt dels Països Catalans. Am això, a més, empeny a la defensa i la denúncia de la violació de la nostra dignitat a cadascun dels territoris per la seva banda.
Això ho hem de solucionar com més aviat millor, penso jo.

A la tarda, i abans de la manifestació, també vaig ser present a una reunió de diverses entitats i coordinadores que d’una manera o altra arribaren a la mateixa conclusió que havien arribat els sindicats pel matí. La defensa davant els atacs jurídics, polítics, dels mèdia, però sobretot lingüístics, només pot ser conjunta i coordinada. Es parlà d’Europa. De la denúncia davant el Parlament Europeu que La Franja, pel seu compte, el País Valencià, també pel seu compte, les Illes, pel seu compte però amb la particularitat de fer constar les anteriors denúncies, i el Principat, evidentment també pel seu compte, han dut a terme en els darrers mesos. També es parlà de la conveniència de unir esforços tal i com havia succeït pel matí.
l’STEI – i, de les Illes, Som Escola, del Principat, i Escola Valenciana, del País Valencià, havien acordat coordinar-se en una acció conjunta del sector de l’educació. Perquè no fer-ho, doncs, Òmnium, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, que ho podrien ampliar a l’àmbit de la ciutadania en general? Les conclusions a què van arribar, no em pertoca a mi ressenyar-les, evidentment, però el to de, per fi, una unitat d’acció de tots els territoris es feu palesa.

I aquesta percepció augmentà fins a l’emoció en la manifestació posterior, però sobretot en el magnífic manifest llegit al final d’aquesta per un representant dels afectats per l’espoli de Canal 9. Per cert, també es va reclamar la reciprocitat de les emissions de les TV públiques dels diversos territoris.
Ahir els Països Catalans van fer un pas endavant molt sòlid i, penso jo, el Principat n’hauria de prendre alguna cosa més que bona nota en el seu camí cap a la independència. Cal afrontar d’una vegada i amb totes les paraules que el procés que ha iniciat el Principat, és el procés de només una part dels territoris i així com el passat 11 de setembre tota la classe política es va veure sobrepassada per la convicció ciutadana, aviat o molt aviat, aquest procés que il·lusiona a tanta gent, es podria veure superat i magnificat pels Països Catalans. Cal aprendre la Lliçó de Castelló.

LA LLIÇÓ DE CASTELLÓ EN VÍDEO:


Share/Bookmark

12.12.12

धन्यवाद मास्टर रवि शंकर Gràcies Mestre Ravi Shankar



Share/Bookmark

11.12.12

LA MONJA ALFEREZ - Juan Antonio Martínez Camino

Dedicat a Juan Antonio Martínez Camino S.J. (Santa Creu de Marcenado, Astúries, 9 de gener de 1953), bisbe jesuïta espanyol i actual secretari de la Conferència Episcopal Espanyola.
A més és Acadèmic de Número de la Reial Acadèmia de Doctors d'Espanya.

INCONTINÈNCIA VERBAL D'UN MISÒGEN MOLT METI CULOS:

  • Els bisbes criminalitzen el Govern per autoritzar la selecció d'embrions
  • Interrompre l'embaràs "és matar"
  • Els bisbes declaren "heretgia" el vot a la llei de l'avortament
  • Els diputats que donin suport a la llei de l'avortament no podran combregar
  • Els bisbes espanyols exigeixen que l'avortament torni a ser delicte
  • Els bisbes espanyols tornen a la 'guerra dels crucifixos'
  • Els bisbes demanen desobeir la llei de mort digna
  • Els bisbes demanen no votar als partits del divorci o l'avortament
  • L'Església es llança contra l'aval del Constitucional al matrimoni gai
  • Els bisbes pressionen el Govern perquè 'restauri' el matrimoni
  • "Les relacions homosexuals són objectivament desordenades"
  • El bisbe d'Alcalá diu que l'homosexualitat es pot curar amb teràpia
  • "l'Església catòlica no condemna a ningú, no jutja mai la consciència de les persones, l'únic que fa és canonitzar els seus sants".
  • "Assistim a la destrucció del matrimoni per via legal"
  • "Volem subratllar molt particularment la contribució que la institució matrimonial aporta a la promoció de la dignitat de la dona"



Share/Bookmark

10.12.12

NO TOT ESTÀ PERDUT

Publicat a:
http://dbalears.cat/actualitat/opinio/lli-felanitx.html
http://dbalears.cat/actualitat/balears/flitada-art-solidari-amb-els-encausats-coso.html


Opinió | Editorial

Lliçó a Felanitx

Incidents al Coso 2011: Un policia municipal imputat per fals testimoni

En uns moments en què la crisi econòmica serveix per justificar la involució institucional i la demolició de l'estat del benestar, el Comitè en Defensa de les Festes de Felanitx ofereix una petita glopada d'aire fresc. No tot està perdut mentre hi hagi imaginació i il·lusió per fer coses.
El comitè ha organitzat una subhasta amb obres cedides per artistes mallorquins de renom destinada a recaptar fons per pagar el procés judicial que s'ha obert contra els encausats pels incidents d'El Coso de l'any passat. La tasca del comitè de cercar suports resulta tan admirable com la solidaritat que ha trobat d'immediat per defensar el col·lectiu alternatiu de les festes de Sant Agustí.
Tanmateix, la iniciativa resulta exemplar quan demostra que la cultura és útil pel poble. Aquelles autoritats descregudes que pensen que sense doblers públics no hi ha cultura i que priven per motius ideològics els creadors illencs de la dimensió internacional de l'Institut Ramon Llull, comprovaran que a Felanitx, com a la resta de l'Arxipèlag, la vida continua molt a desgrat seu.


Balears | Part Forana

Flitada d’Art solidari amb els encausats d’El Coso

Dijous vespre s’inaugurà a Felanitx l’exposició de les obres que el proper dia 22 de desembre se subhastaran per recaptar fons pel procés judicial

G. Vicens /M. Ramis
Art i solidaritat van de la mà a Felanitx. El 22 de desembre, l'Auditori de Porreres acollirà la subhasta d'obres d'art que el Comitè de Defensa de les Festes Populars de Felanitx (CDFPF) ha engegat amb la col·laboració d'artistes felanitxers i de la contrada amb l'objectiu de recaptar fons per ajudar els joves denunciats per l'Ajuntament pels fets ocorreguts durant El Coso 2011 a fer front a les despeses del procés judicial en què encara estan immersos. A més, estan pendents de la resolució de les multes interposades per la Delegació del Govern.
Artistes de renom com Rafel Joan, Ferran Aguiló i Jaume Canet, o el felanitxer més universal, Miquel Barceló, entre molts d'altres, han cedit gratuïtament alguna de les seves obres en solidaritat amb els encausats. En total, són més d'una seixantena les obres a subhastar aportades per una quarantena d'artistes que els han donat suport.
Abans de la subhasta, però, tots els interessats poden visitar els treballs, que estan exposades al local que hi ha al carrer Zavellà, número tres de Felanitx (antic punt d'informació juvenil), fins al 22 de desembre en horari comercial. Dijous vespre s'inaugurà la mostra, a la qual hi assistí un nombrós públic. Els organitzadors calculen que prop de 200 persones visitaren les peces, entre les quals hi ha "un poc de tot": pintura, escultura, dibuix, fotografia, obra gràfica...
D'entre totes les obres, la que més cridà l'atenció del públic fou la donada per l'artista felanitxer Miquel Barceló. Al peu del quadre, fet amb tècnica mixta sobre paper, i just devora la firma, hi ha les següents llegendes: Bitxos crucificats" i amb un clar destinatari "per El Coso". El preu de sortida a la subhasta serà de 15.000 euros. És l'obra més cara. Les altres van des dels 0 euros fins als 15.000 de Barceló. Tota la informació sobre les obres es pot consultar al web subhastacossofelanitx.wordpress.com.
Entrebancs
Els organitzadors criticaren una vegada més l'actitud del batle de Felanitx, Biel Tauler (PP), qui no ha cedit cap espai públic municipal per poder dur a terme la subhasta. Per aquest motiu, l'acte tindrà lloc a l'Auditori de Porreres.
Així mateix, agraïren les mostres de suport rebudes pels artistes que han cedit de manera gratuïta la seva obra. "Per nosaltres, és molt important la solidaritat demostrada pels artistes en aquesta causa", manifestà Maria Pizà, del CDFPF.

Share/Bookmark

9.12.12

John Lennon, 32 anys (vídeo)


Share/Bookmark

8.12.12

A LES BARRICADES !!!


No puc abandonar el meu passat, present i futur, lligat a l'acràcia

Share/Bookmark

7.12.12

"Les Relacions Internacionals de Catalunya" conferència de Martí Anglada




Publicat el 03/12/2012 per 
El periodista Martí Anglada, ex-corresponsal a Brussel•les, Berlín i els Estats Units (per TV3), corresponsal a l'Orient Mitjà, Itàlia i el Regne Unit (per La Vanguardia) i amb llarga experiència com a comentarista de política internacional ha fet una conferència a Bellaterra el dijous 15.11.2012, organitzada per Bellaterra per la Independència i centrada en observacions personals al llarg de la seva carrera periodística.

En Martí Anglada considera que Catalunya ha de tenir relacions internacionals sempre i en tot moment. De fet, la base de les relacions internacionals és tenir amics. I en els moments actuals si no hi ha amics és difícil la independència. Comenta que no n'hi ha prou en que Catalunya sigui un poble Democràtic, Pacífic i disposi de Majories suficients; a més a més ha de tenir amics. Posa l'exemple del poble kurd que tot i tenir complir els requisits no disposa d'amics internacionals que l'avalin com a nou estat.


Share/Bookmark

6.12.12

ESPANYA NO ENS ROBA. ESPANYA ROBA.


No és precisament una casualitat que l'establiment de la cort de Felip II a Madrid el 1561 i la posterior consolidació de la ciutat com a capital coincidís amb l'inici de la caiguda i la decadència gradual de l'imperi espanyol. Com no havia d'estavellar-se un imperi que va rebutjar voluntàriament tota possibilitat d'intercanvi comercial o cultural amb l'exterior, establint la seva capital en una ciutat construïda a centenars de quilòmetres físics i mentals d'Europa? Mentre a Barcelona es consolidava una burgesia naviliera oberta al comerç a través de la Mediterrània, Madrid vivia de les rendes de secà que produïa un imperi de cultura agrària. Un imperi militarment poderós i construït a "bocaperro", però insostenible i que començava a caminar cap a la seva mort només néixer.

Mentre l'absolutisme fracassava a l'Anglaterra del segle XVII, a Espanya es consolidava. Mentre a Anglaterra el Parlament exercia com a tal, a Espanya les Corts "només existien de nom", aixafades per la pressió de la monarquia. 100 anys abans d'arribar a aquesta trampa històrica, res feia presagiar la deriva d'Espanya cap a la inanitat. Quan la corona Catalano-aragonesa es va unir a la corona de Castella, ambdues eren regions europees relativament reeixides. Tot just un segle després, el declivi "d'Espanya" era ferma i imparable tot i la riquesa que fluïa des d'Amèrica. A això va ajudar el fet que, després de la Reconquesta, el 1492, s'expulsés d'Espanya als jueus, és a dir a les elits financeres i intel·lectuals. Tota una ostentació de visió històrica. Només cal veure com de malament li va anar a Estats Units quan es va dedicar a captar les elits jueves de tot el món durant la primera meitat del segle XX. Prova, això sí, que els espanyols són gent rocosa és que, 500 anys després, Espanya segueix sent un dels països més vergonyosament antisemites del món, en dura pugna amb Veneçuela i l'Iran.

Felip II va iniciar el 1556 la que ha estat una de les tradicions espanyoles més cridaneres, un d'aquests trets pels quals som coneguts actualment al món sencer: el de no pagar els nostres deutes. El 1557, tot just un any després, Felip II va tornar a fallar en el pagament. I, de nou, en 1560. Els impagaments espanyols van portar a la ruïna a les famílies banqueres Fugger i Welser. Posteriorment arruïnaren també als banquers genovesos en no pagar els deutes el 1575, 1596, 1607, 1627, 1647, 1652, 1660 i 1662. Uns tipus fiables, aquests cortesans castellans. I tot això mentre s'espoliava sense descans la riquesa de les colònies americanes. Mai un imperi ha dilapidat tan ràpidament tanta riquesa sense obtenir el més mínim rèdit a llarg termini, sense avançar ni un sol pas cap a la modernitat i sense que els seus ciutadans percebessin tant sols una petita part de les riqueses aconseguides.

Espanya és la nació contemporània que mostra una major distància relativa entre la seva situació actual i la potència del seu antic imperi. Els reis i cortesans castellans i espanyols han gaudit al llarg de la història i fins als nostres dies de nivells de vida perfectament homologables als dels reis i cortesans internacionals, però no ha estat així amb els ciutadans. Espanya és Àfrica només de classe mitjana cap avall. De la cort en amunt Espanya és, més que europea, luxosament qatariana.

Mentre Anglaterra permetia als seus ciutadans una participació progressivament àmplia en el comerç atlàntic i es donava peu al naixement dels EUA, a Espanya s'optava pel nepotisme i l'arbitrarietat jurídica. Un únic gremi de comerciants sevillans controlava tot el comerç amb Amèrica a canvi del lliurament d'una part dels beneficis a la monarquia. El monopoli sevillà es va allargar fins el 1717. Castella, a més, va acaparar el comerç amb les Índies, permetent-lo únicament als súbdits castellans. De fet, tan estrangers es considerava a Castella als catalans que aquests mantenien un cònsol a Andalusia. La qual cosa era totalment lògic perquè el que s'havia unit al segle XV no eren els regnes sinó les corones. Quan, gairebé 200 anys després, Castella va obrir la mà als catalans, als valencians, als navarresos, als aragonesos i als mallorquins, els fluxos comercials amb les Índies es van multiplicar per cinc.

Així que quan els nacionalistes catalans, de cultura burgesa, diuen allò de "Espanya ens roba" estan errant el tret. Espanya no ens roba. Espanya roba. A seques. I això és així perquè el follet espanyol no ha donat encara amb la fórmula per viure de l'aire. I si no pot viure de l'aire però a la vegada menysprea el treball manual per innoble, a la casta aristocràtica extractiva que ens governa des de la llotja del Bernabéu, només li queda un camí: robar. Espanya és ja un dels cinc països europeus amb la pressió fiscal més alta. Només l'IRPF es situa 8,8 punts per sobre de la mitjana de l'eurozona i 13,9 per sobre del conjunt de la Unió Europea. I el que ens rondarà, morena. L'aristocràcia ociosa, rendista i extractiva no ha mort, només que ara té un altre nom.
Una dada entre moltes. Espanya és el segon país del món on més es roba. Es pot llegir a l'edició de 2013 del llibret Pocket World in Figures editat per The Economist. Concretament, 1.188 robatoris l'any per cada 100.000 habitants. Però l'interessant no és això. L'interessant és veure qui ens segueixen a la llista: Argentina (3), Mèxic (4), República Dominicana (5), Costa Rica (6), Xile (7), Nicaragua (9), Equador (10), Uruguai i Panamà (11), i Colòmbia (13).
I què és el que tenen aquests països en comú? En efecte: Espanya. Una de les grans aportacions espanyoles a la cultura mundial, una de les herències que arribem a les nostres colònies, és el robatori. El menyspreu per la propietat aliena convertit en tret de caràcter nacional i en motiu d'admiració en la literatura i el teatre espanyol de totes les èpoques. El murri. El pirata. El "descuidero". El "quinqui". El xoriço. L'estafador. El malfactor. El "caco". El corrupte. El senador que diu perdre l'iPad perquè el Senat n'hi aconsegueixi un altre per la seva dona. Pura cultura castellana i espanyola. Veieu? Espanya no ens roba. Espanya roba!!!

El·laborat a partir del text: http://www.jotdown.es/2012/11/el-yermo/


Share/Bookmark

4.12.12

SÓN LA "RANA GUSTAVO" I EL MINISTRE VERD EL MATEIX ANIMAL?

Dedicat a Jordi Riera, Jordi Martínez, Joan Cabo, Antonio Rodríguez, Cesc Albiol i a Carles Sabater "In memoriam", que ja l'any 86 cantàvem alegres la cançó... com a VENDETTA



No es tan fácil ser verde,
te confunden con las cosas más vulgares y corrientes,
mucho mejor sería si fuera dorado, naranja,
o rojo o de otro color más brillante.


No es tan fácil ser verde,
te confunden con la hierba y te pisan,
y la gente pasa a tu lado sin verte
porque no reluces como la luz en un lago
o la luna en el cielo.

Pero es color de primavera,
también verde es una preciosa piedra.
Y puedes ser muy grande,
una montaña muy importante,
como un río o las aguas del mar.

Verde soy capaz de ser así
y siempre preguntándome por qué.
Soy verde y es grandioso,
del color que siempre quiero ser.

Verde soy capaz de ser así
y siempre preguntándome por qué.
Soy verde y es grandioso,
del color que siempre quiero ser.
Share/Bookmark

3.12.12

HI TROBAREU LES 28.230 DIFERÈNCIES? Són les que defineixen el ridícul.

SI VOLEU SIGNAR LA PETICIÓ, US DEIXO L'ENLLAÇ A L'ORIGINAL, QUE ÉS LA QUE M'INTERESSA:



Share/Bookmark

2.12.12

Catalunya i el País Valencià, la resistència d'un poble. 1707-1714

Conferència commemorativa de l'11 de setembre, "Catalunya i el País Valencià, la resistència d'un poble. 1707-1714". Una sessió a càrrec de Carme Pérez Aparicio, catedràtica d'Història Moderna de la Universitat de València. L'acte, obert a tothom i moderat pel doctor Ramon Alcoberro, es realitzarà a les 19.30h, a la sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès. La Guerra de Successió representa la lluita per la pervivència del sistema constitucional de la Corona d'Aragó. El 1707, després de la desfeta d'Almansa i de l'abolició dels Furs, comença la resistència valenciana contra l'exèrcit i el govern borbònics, un moviment que estarà recolzat per l'austriacisme català i que, en justa correspondència, ofereix també el seu ajut i participació en la defensa de Catalunya fins al 1714. 
Font: http://histotube.blogspot.com.es/2012/10/catalunya-i-el-pais-valencia-la.html




Si us voleu baixar aquest vídeo per mirar-lo més endavant, ho podeu fer des d'aquest web que us el pot convertir a diversos formats.
YouTube In MP4 - Download YouTube videos in MP4 format
Share/Bookmark

30.11.12

L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA DE MALLORCA APROVA EL SEU FULL DE RUTA

Aquí podeu baixar-vos la crida complerta en PDF


L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA DE MALLORCA APROVA EL SEU FULL DE RUTA
Fotografia: Magda González Crespí
Ahir vespre, en una reunió al monestir de la Real (Palma), un centenar de membres i simpatitzants de l’Assemblea Nacional Catalana de Mallorca aprovaren el full de ruta de l’associació. També s’aprovà una crida per convidar a participar-hi tothom qui estigui interessat a fer feina per construir, des de Mallorca, una majoria social favorable a la independència de la nació catalana i per treballar en l’establiment d’un estat propi entès com una realitat desitjable i assolible en un termini raonable
D’acord amb el full de ruta aprovat, a partir d’ara l’Assemblea Nacional Catalana de Mallorca enceta la fase de consolidació del projecte, que culminarà en l’assemblea de definició, prevista per a la primavera de l’any 2013. Durant aquests mesos, el secretariat provisional sorgit de l’assemblea d’ahir, treballarà en l’organització del procés de definició i en la difusió i el creixement del projecte.
Adjuntam document de Crida ANC-Mallorca
Secretariat de l’ANC-Mallorca
ancmallorca@gmail.com


Share/Bookmark

29.11.12

DIA D: 10 de desembre Boicot a la Banca. Fàcil i contundent


Share/Bookmark

27.11.12

PAÍSOS CATALANS: SÓN POSSIBLES?


Opinió | Joan Lladó

Els illencs voldran sumar-se a la independència del Principat?

Joan Lladó | 24/11/2012 |

Font: http://dbalears.cat/actualitat/opinio/els-illencs-voldran-sumar-independencia-del-principat.html

Si la democràcia acaba vencent les lleis, que és el que no tenc cap dubte que passarà, i Catalunya acaba amb èxit el seu procés d'independència, ens trobarem amb una Espanya molt debilitada, un nou estat mediterrani i un perfecte escenari perquè els ciutadans illencs vegem una sortida clara del pou de foscor econòmica, social i democràtica en el qual estam ficats.

De tots els interrogants que s'obren n'hi ha un que pens que és el fonamental. Poden els mallorquins d'esquerres, de dretes, nadius o nouvinguts sentir-se atrets per un nou estat federal conformat pels diferents territoris dels Països Catalans. Poden visualitzar-hi la possibilitat d'assolir les seves expectatives vitals? Crec que perquè la vulguin l'hem de proposar. Renunciar-hi sense haver-ho fet és poc seriós.

Estic convençut que una nova organització estatal nascuda de la voluntat dels seus membres, sense passat de negociació amb el franquisme i sense monarquies, ni aristòcrates amb la cara farcida de botox és un bon punt de partida. Jo pens que cada territori dels Països Catalans hauria de recaptar els seus imposts i pagar una quota pels serveis compartits. Pens que cadascú hauria de gestionar els seus ports i aeroports. Pens que hem d'actuar sobre aquells aspectes que decidim fer-ho de manera conjunta i pens que hem d'invertir molt a bastir una democràcia real i la unitat que durant segles han treballat per desbaratar. Però el millor de tot és que, si passa el que dic en el primer paràgraf, podrem plantejar allò que la gent cregui oportú i amb unes regles de joc noves. Construir un nou Estat és edificar l'esperança.

Podria ser que penséssim que els illencs som impermeables al que passi a Catalunya. Per analitzar-ho hem de saber qui som. Crec que amb tots els matisos que hi vulguem trobar, Mallorca es divideix en quatre grans blocs socials i ideològics que no coincideixen exactament amb els partits que es voten. Tenim els mallorquins autòctons i conservadors, se senten mallorquins per damunt de tot, sempre prioritzen allò que pensen "que convé" i han votat sempre partits de dretes forans i en menor mesura d'aquí. Tenim una esquerra catalanista, que electoralment abraçaria el PSIB i partits d'esquerres autòctons. Tenim també una esquerra de nous mallorquins, molts d'ells hereus directes de la desfeta republicana de la península, gent lluitadora, crítica amb aquesta democràcia i castellanoparlant. El quart bloc seria el de l'espanyolisme de dretes; configurat tant per autòctons com per forans; ben situats a la jerarquia eclesial, a tota l'estructura dels aparells repressius de l'Estat; emparant sempre la minoria gonella i estretament lligats, amb digníssimes excepcions, amb els botifarres. Aquest darrer bloc és el que lidera actualment el Partit Popular. És el bloc més poderós perquè rep el favor de l'Estat, però només és una de les quatre parts.

Ara farà un mes i mig, a la revista el Temps, dues persones que, al meu parer encarnen dues ànimes d'aquest "tetris" del que som, contesten la pregunta del milió: "Què suposaria per a les Illes Balears la independència de Catalunya?". El primer, Lorenzo Bravo, secretari general d'UGT a les Balears i militant del PSOE, diu que: "Una Catalunya independent suposaria políticament a Balears més sentiment de pertinença als Països Catalans" Creu que: "Hi hauria molta més gent, a més dels estrictament nacionalistes, que voldria incorporar-se al nou Estat". El segon, Miquel Munar, ha estat diputat del PP i candidat de CxI a Palma. Diu que: "Les Illes se'n veuran afectades en primera instància, molt negativament, perquè en quedar dins Espanya, Espanya ens seguirà munyint, fins i tot més que ara. Però en passar un temps, els illencs començaran a adonar-se que el nostre futur és amb la Catalunya independent, per això els Països Catalans independents són inexorables"
Si aquestes persones, un mallorquí d'adopció socialista i un llubiner de naixement conservador, opinen això, per què tenim por de ser entesos quan deim que la independència dels Països Catalans és necessària i possible? Què és el que ens fa pensar que la gent no entendrà la denominació "Països Catalans" quan aquestes persones que representen el que és Mallorca, la Mallorca que no ha prioritzat debats identitaris, s'hi refereixen sense embuts? Pens que ens hi jugam el benestar social, la nostra capacitat emprenedora i la possibilitat de construir una democràcia real esmenant errors del passat. Només s'hi pot oposar qui hagi viscut dels altres.

Share/Bookmark

25.11.12

IMPRESCINDIBLE LEER ANTES DE IR A VOTAR (lectura para unionistas)


Cristian Campos: El yermo

FONT: http://www.jotdown.es/2012/11/el-yermo/Publicado por 
Creo que no miento si digo que el unionismo ha sido incapaz de producir un solo argumento positivo que conduzca a los catalanes a arrojar sus esperanzas independentistas al más negro de los pozos del averno y abrazar con fervor Mariano a la madre patria española y ya de paso a su anciana suegra la Castilla imperial, por estricto orden de llegada. Argumentos negativos los ha habido a cascoporro. En realidad toda una gozosa orgía de funestos vaticinios en lúbrica coyunda, pero sin Sasha Grey de por medio: nos echarán de la Unión Europea, nos gobernarán los nazis, los tanques volverán a entrar por la Avenida Diagonal, la corrupción se nos comerá por los pies, los empresarios se largarán de Cataluña con sus empresas a cuestas, nos obligarán a cambiarnos los apellidos, nos quedaremos sin pensiones, retrocederemos 50 años, nos convertiremos en Kosovo y seis o siete generaciones de catalanes se verán obligadas a hurgar en los cubos de la basura de sus vecinos valencianos y aragoneses mientras intentan que estos no les sacudan un perdigonazo de sal cual vulgares ratas nauseabundas con barretina. Eso a botepronto y sin escarbar demasiado. La tradicional finezza intelectual de las elites políticas de este país, ya saben. Si la campaña electoral durara una semana más acabarían saliendo a colación el derecho de pernada, las hordas de zombis y las lluvias de sangre y fuego del apocalipsis. Hasta gente brillante comoTsevan Rabtan y Félix de Azúa ha tenido que recurrir en estas mismas páginas a la farsa y a la caricatura, es decir a la ficción a puerta gayola, para expresar su rechazo a una hipotética futura Cataluña independiente. Como si la realidad no atesorara argumentos suficientes. ¿No les parece sospechoso?
A mí me sorprende tanta preocupación por lo que hagan o dejen de hacer los catalanes. Si todo lo expuesto es cierto… oigan, que un diablo maléfico de 1.000 vergas como barras de cuarto nos sodomice a los habitantes del noreste español durante el resto de la eternidad. Que nos jodan bien jodidos, vaya. A ver si no vamos a tener los catalanes la libertad de retozar en nuestra propia insensatez cual gorrino en charca de barro. Aquí el que no retoza es porque no quiere. Como dijo Albert Rivera entrevistado por Xavier Bosch en TV3 el pasado 16 de noviembre, “si Cataluña fuera independiente me iría de aquí porque no quiero pertenecer a un país que levanta fronteras en vez de puentes” (cito de memoria). Ahí tienen ustedes, y lo digo sin un ápice de ironía, la primera y única reacción racional en dos meses al órdago independentista catalán. Sin estridencias ni grititos de beata en trance: si no me gusta la charca, me largo.
¡A ver si voy a tener que hacerle yo el trabajo al unionismo! Venga, ahí va: un más que aceptable argumento positivo a favor de la unidad de España sería el de considerarla (a España) como una externalidad de red. Es decir como una estructura política y social cuya utilidad no se debe a la superioridad intrínseca sobre sus competidoras sino al hecho de que ya está siendo utilizada por una masa crítica de usuarios. Es el caso del sistema de vídeo VHS. La calidad del sistema VHS era objetivamente inferior a la del sistema BETA, pero el VHS logró consolidarse como el sistema estándar entre los usuarios por la simple razón de que había más personas que utilizaban VHS que personas que utilizaban BETA. Una externalidad de red no es más que puro conformismo social irracional, ese que nos lleva a correr en la misma dirección en la que corre la masa aún sin saber de qué amenaza escapa esta en concreto. Externalidades de red son las modas, los superventas, la Wikipedia o Google. Según este argumento, España sería una externalidad de red. Quizá una Cataluña independiente acabe siendo más próspera, eficaz o viable que la España actual, pero España ya está siendo usada por millones de usuarios. Mal que bien, parece funcionar. ¿Para qué cambiar?
El problema de este argumento es que España no funciona. Más concretamente, lo que no funciona y no ha funcionado jamás no es España, sino sus instituciones y sus élites políticas. Y es por ahí por donde falla el argumento de la externalidad de red.
Lo que no se acaba de comprender en los mentideros políticos madrileños es la verdadera naturaleza de la rebelión catalana. Y no se comprende porque es imposible aprehender aquello que no forma parte de tu cosmovisión, de tu esquema intelectual de la realidad. Ver a Pedro J. RamírezCarmen Chacón y El Paíscoincidiendo en este tema tiene algo de señal del fin de los tiempos, de estampita kitsch con león y cordero yaciendo juntos en los prados del paraíso.
Pero el independentismo catalán, que por cierto no ha sido diseñado por Artur Mas en un laboratorio secreto oculto en los sótanos del Palau de la Generalitat sino que viene de un poco más lejos, no es un capricho esencialista o cultural. Eso es la fachada de la masía, la cobertura de azúcar glas del buñuelo cuatribarrado. El independentismo catalán es la manifestación más visible y llamativa de una rebelión de clase. De clase media, concretamente. Esa clase media que en España sólo ha surgido históricamente de forma natural en Cataluña y, con matices, en el resto del arco mediterráneo. El debate sobre la independencia de Cataluña no enfrenta a un hipotético nacionalismo esencialista catalán con el constitucionalismo español. Enfrenta a la clase media española con la aristocracia cortesana madrileña, que es algo muy diferente. Enfrenta dos culturas perfectamente delimitadas: la de los productores de rentas y la de los captadores de rentas.
Porque no habrán sido ustedes tan inocentes como para creerse el cuento de la solidaridad entre españoles, ¿cierto? Aquí la única solidaridad que se reclama es la de la periferia con la casta extractiva centralista.
Hace unos meses se publicó en Jot Down un artículo de Adrián Ruíz-Mediavilla llamado Madrid, los Juegos y el problema de los intangibles. En los comentarios de los lectores se desató el habitual debate sobre Madrid, Barcelona y los bocatas de calamares. Es una polémica absurda. Los debates sobre abstractos jamás acaban en una victoria por KO y se acaba confundiendo la ciudad con sus habitantes. Lo que sí sé es dónde preferiría vivir yo, que a fin de cuentas es lo que me importa como individuo y no como integrante de una colectividad de ciudadanos en busca de verdades metafísicas absolutas.
Madrid es una ciudad sintética, en el centro exacto de la nada y alejada de cualquiera de las rutas comerciales naturales que enlazan este país con sus países vecinos. Geoestratégicamente, Madrid es trivial. Si Madrid no fuera la capital de España ninguna nación se molestaría lo más mínimo en bombardearla o invadirla durante una hipotética III Guerra Mundial. ¿Para qué? Durante esa guerra, Madrid no vería ni medio Tomahawk atravesar su cielo. La riqueza de la que disfruta Madrid en la actualidad no tiene ninguna justificación histórica que vaya más allá de su condición de corte. No es el fruto de una larga historia de actividad cultural o comercial civil ni se debe a la iniciativa privada de sus ciudadanos. Y no porque sus ciudadanos no hayan deseado esa actividad comercial y cultural de raíz privada, sino porque no se les ha permitido desarrollarla en libertad. Madrid no es Holanda, en definitiva. Sus únicos activos son y han sido siempre su capitalidad y, en términos de fuerza bruta, la inmensa cantidad de funcionarios que trabajan en ella, concretamente 430.000 en 2012. Cuando en 1658 el escritor e historiador madrileño Alonso Núñez de Castro publicó el popular libro de historia política Sólo Madrid es corte, los madrileños no tardaron mucho en corregir la expresión para que esta expresara algo mucho más cercano a la realidad: “Madrid es sólo corte”.
No es precisamente una casualidad que el establecimiento de la corte de Felipe II en Madrid en 1561 y la posterior consolidación de la ciudad como capital coincidiera con el inicio del desplome y la decadencia paulatina del imperio español. ¿Cómo no iba a estrellarse un imperio que rechazó voluntariamente toda posibilidad de intercambio comercial o cultural con el exterior estableciendo su capital en una ciudad construida a centenares de kilómetros físicos y mentales de Europa? Mientras en Barcelona se consolidaba una burguesía naviera abierta al comercio a través del Mediterráneo, Madrid vivía de las rentas de secano que producía un imperio de cultura agraria. Un imperio militarmente poderoso y construido a bocaperro, pero insostenible y que empezaba a caminar hacia su muerte nada más nacer.
Permítanme que les recomiende un libro. Por qué fracasan los países, de Daron Acemoglu y James A. Robinson, editado por Ediciones Deusto. Acemoglu es profesor de economía en el Massachusetts Institute of Technology (el famoso MIT) y Robinson, politólogo y economista de la universidad de Harvard. El título del libro es autoexplicativo. Recurro a él por desapasionado. Como comprenderán, a Acemoglu y Robinson les importa un carajo la disputa España-Cataluña. En Por qué fracasan los países se limitan a analizar las razones del fracaso de naciones e imperios de todo el mundo y de todas las épocas en busca de sus fallas comunes. Les voy a resumir el capítulo dedicado al descalabro del imperio español. Es decir al por qué de nuestra condición actual de estado fallido. A los orígenes históricos de nuestro fracaso como nación.
Mientras el absolutismo fracasaba en la Inglaterra del siglo XVII, en España se consolidaba. Mientras en Inglaterra el Parlamento ejercía de tal, en España las Cortes “solamente existían de nombre”, aplastadas por la presión de la monarquía. 100 años antes de llegar a esa encerrona histórica, nada hacía presagiar la deriva de España hacia la inanidad. Cuando Aragón se unió a Castilla, ambas eran regiones europeas relativamente exitosas. Apenas un siglo después, el declive de España era firme e imparable a pesar de la riqueza que fluía desde América. A ello ayudó el hecho de que, tras la Reconquista, en 1492, se expulsara de España a los judíos, es decir a las elites financieras e intelectuales españolas. Todo un alarde de visión histórica. Sólo hay que ver lo mal que le fue a EE UU cuando se dedicó a captar a las elites judías de todo el mundo durante la primera mitad del siglo XX. Prueba, eso sí, de que los españoles son gente rocosa es que, 500 años después, España sigue siendo uno de los países más vergonzosamente antisemitas del mundo, en dura pugna con Venezuela e Irán.
Felipe II inició en 1556 la que ha sido una de las tradiciones españolas más llamativas, uno de esos rasgos por los que somos conocidos actualmente en el mundo entero: el de no pagar nuestras deudas. En 1557, apenas un año después, Felipe II volvió a fallar en el pago. Y, de nuevo, en 1560. Los impagos españoles llevaron a la ruina a las familias banqueras Fugger y Welser. Posteriormente arruinamos también a los banqueros genoveses al no pagar nuestras deudas en 1575, 1596, 1607, 1627, 1647, 1652, 1660 y 1662. Unos tipos fiables, estos cortesanos castellanos. Y todo ello mientras se expoliaba sin descanso la riqueza de las colonias americanas. Jamás un imperio ha dilapidado tan rápidamente tanta riqueza sin obtener el más mínimo rédito a largo plazo, sin avanzar ni un solo paso hacia la modernidad y sin que sus ciudadanos percibieran al menos una pequeña parte de las riquezas conseguidas. España es la nación contemporánea que muestra una mayor distancia relativa entre su situación actual y la potencia de su antiguo imperio. Nuestros reyes y cortesanos han disfrutado a lo largo de la historia y hasta nuestros días de niveles de vida perfectamente homologables a los de los reyes y cortesanos internacionales, pero no ha sucedido lo mismo con los ciudadanos españoles. España es África sólo de clase media para abajo. De la corte para arriba España es, más que europea, lujosamente qatarí.
Mientras Inglaterra permitía a sus ciudadanos una participación progresivamente amplia en el comercio atlántico y se daba pie al nacimiento de los EE UU, en España se optaba por el nepotismo y la arbitrariedad jurídica. Un único gremio de comerciantes sevillanos controlaba todo el comercio con América a cambio de la entrega de una parte de los beneficios a la monarquía. El monopolio sevillano se alargó hasta 1717. Castilla, además, acaparó el comercio con las Indias, permitiéndolo únicamente a los súbditos castellanos. De hecho, tan extranjeros se consideraba en Castilla a los catalanes que estos mantenían un cónsul en Andalucía. Lo cuál era totalmente lógico porque lo que se había unido en el siglo XV no eran los reinos sino las coronas. Cuando, casi 200 años después, Castilla abrió la mano a los catalanes, los valencianos, los navarros, los aragoneses y los mallorquines, los flujos comerciales con las Indias se multiplicaron por cinco.
El comercio libre se expandía por todas las naciones europeas prósperas menos en España. Al impedir el comercio libre se obstaculizó el nacimiento de una clase media de comerciantes y se condenó a España al atraso histórico. Incluso el comercio entre colonias estaba fuertemente controlado por la monarquía: Nueva España (el México de hoy en día) no podía tratar directamente con Nueva Granada (la actual Colombia) sin permiso cortesano. El resultado fue la reducción de los posibles beneficios. El ansia por el control despótico de todos los flujos de recursos de las colonias condujo al agotamiento de dichos recursos. Sin libertad comercial, fiscalizadas por la ociosa burocracia central y por una corte improductiva de hidalgos y de rentistas parasitarios, las colonias apenas proporcionaban una fracción de toda la riqueza que habrían podido producir de haber gozado de mayor independencia. España le quebró el cuello a la gallina de los huevos de oro.
¿Les suena la melodía? Sustituyan “colonias americanas” por “clase media” y observarán un cierto patrón histórico.
Y acabo con el libro de Acemoglu y Robinson. Durante el siglo XVII, el declive económico español era ya un hecho. A principios de siglo, uno de cada cinco españoles vivía en zonas urbanas. A finales de siglo era solo uno de cada diez. Mientras Europa crecía gracias al comercio libre y la semilla de futuras instituciones políticas democráticas, España moría de caciquismo, asco y desidia.
El retraso político, cultural y social castellano es la causa de la tardía democratización e industrialización española. Que la España de 2012 sea un estado fallido no es una rareza histórica: el proyecto España ha fracasado porque España jamás ha existido más que como el sueño caciquil de una elite cortesana central incapaz de producir riqueza en condiciones de libertad pero muy hábil a la hora de apropiarse de ella por la fuerza. España ha quebrado 13 veces a lo largo de su historia. Es más: España tiene el honor de haber sido la primera nación moderna de la historia en quebrar (en 1557). Otras naciones han quebrado a lo largo de su historia, pero sólo España vive cómodamente instalada en una quiebra endémica. Un español sorprendido por la virulencia de la crisis en este país, por las tercermundistas tasas de paro y de abandono escolar, es, lisa y llanamente, un español que no conoce la historia de España y de sus elites políticas.
Así que la resistencia a la hipotética independencia de Cataluña no es más que otra escaramuza de la vieja batalla entre un centro aristocrático rural y de cultura militar y una periferia burguesa marítima de cultura comercial. Que el PP haya tomado el testigo, con extraordinaria eficacia, del aniquilamiento de la clase media española que inició el PSOE no se debe a la coyuntura de crisis actual. Está escrito en los genes de la arquitectura institucional española. Es el cáncer de este país: el odio a la libertad, a la propiedad ajena y al trabajo productivo. Por eso España, o mejor dicho esta España, debería desaparecer del mapa de las naciones para que los españoles, madrileños incluidos, pudieran sobrevivir. Por separado, sí. Y ya veríamos dónde estamos dentro de 100 años y si nos conviene volver a intentarlo entonces sobre bases más sanas. En la actualidad no existe tratamiento democrático posible para la enfermedad española porque esta no es circunstancial: este país se construyó sobre cimientos e instituciones taradas y profundamente antidemocráticas y nada de lo que plantemos sobre su superficie dará jamás fruto duradero alguno porque es lo que está oculto bajo nuestros pies lo que debemos demoler.
Un dato entre muchos. España es el segundo país del mundo en el que más se roba. Pueden leerlo en la edición de 2013 del librito Pocket World in Figures editado por The Economist. Concretamente, 1.188 robos al año por cada 100.000 habitantes. Pero lo interesante no es eso. Lo interesante es ver quiénes nos siguen en la lista: Argentina (3), México (4), República Dominicana (5), Costa Rica (6), Chile (7), Nicaragua (9), Ecuador (10), Uruguay y Panamá (11), y Colombia (13).
¿Y qué es lo que tienen esos países en común? En efecto: España. Una de las grandes aportaciones españolas a la cultura mundial, una de las herencias que legamos a nuestras colonias, es el robo. El desprecio por la propiedad ajena convertido en rasgo de carácter nacional y en motivo de admiración en la literatura y el teatro español de todas las épocas. El pícaro. El pirata. El descuidero. El quinqui. El chorizo. El timador. El forajido. El caco. El corrupto. El senador que dice perder el iPad para que el Senado le consiga otro para su mujer. El hijo de la grandísima puta que prefiere tirarse cuatro horas reventando la puerta de un almacén que una o dos trabajando en ese mismo almacén a cambio de un jornal. ¿Demagogia? Déjenme que cite un fragmento de Breve historia de España, de Fernando García de Cortázar (miembro nada sospechoso del Patronato de Honor de la Fundación para la Defensa de la Nación Española) y José Manuel González Vesga:
El rango sociopolítico de la nobleza inoculará en el tejido cultural de la Península el virus de la emulación desmedida. Víctima de él, la sociedad castellana perseguirá el ennoblecimiento como supremo objetivo social entorpeciendo así cualquier vía renovadora en siglos futuros, con su desprecio del trabajo manual, su obsesión por la limpieza de sangre y su empeño por traspasar el umbral de clase, una vez alcanzado cierto estatus económico, en perjuicio de los negocios productivos”.
Su desprecio del trabajo manual… en perjuicio de los negocios productivos”. Clavado. España 2012.
Así que cuando los nacionalistas catalanes, de cultura burguesa, dicen aquello de “España nos roba” están fallando el tiro. España no nos roba. España roba. A secas. Y eso es así porque el duende español no ha dado todavía con la fórmula para vivir del aire o de la simple admiración de la belleza de sus mujeres. Y si no puede vivir del aire pero al mismo tiempo desprecia el trabajo manual por innoble, a la casta aristocrática extractiva que nos gobierna sólo le queda un camino: robar. España es ya uno de los cinco países europeos con la presión fiscal más alta. Sólo el IRPF se sitúa 8,8 puntos por encima de la media de la eurozona y 13,9 por encima del conjunto de la Unión Europea. Y lo que te rondaré, morena. La aristocracia ociosa, rentista y extractiva no ha muerto, sólo que ahora tiene otro nombre. Se llama “casta política”.
Más datos. Las mayores empresas españolas. Cambian cada año y dependiendo de la fuente, pero ahí va una lista fiable (de Fortune): Banco Santander, Telefónica, Repsol YPF, Banco Bilbao Vizcaya, Iberdrola, ACS, Gas Natural Fenosa y Mapfre. Bancos, compañías energéticas y de telecomunicaciones, una aseguradora y una constructora. Entre ellas antiguos monopolios y empresas estatales privatizadas. Es decir empresas cuyos beneficios y actividades dependen muy directamente de sus relaciones con la administración central. De sus visitas al palco del Bernabéu y de la labor diplomática del Rey en el extranjero, en definitiva. No hemos evolucionado mucho desde Felipe II, ¿cierto? No encontrarán ni una sola empresa española estrictamente privada en la lista. Porque en España no existe vida más allá del cálido y viscoso útero del funcionariado central, no existe futuro alguno sin el favor de la aristocracia cortesana madrileña. ¿Recuerdan cuando se prefirió que Endesa pasara a manos italianas antes que catalanas? Los mismos que orquestaron esa operación como si les fuera la vida en ello claman ahora por la unidad de España y boicotean el Corredor Mediterráneo, la ruta natural de comercio español con Europa, en beneficio de un Corredor Central que conecta el desierto con el páramo atravesando el arenal. De nuevo una obra mastodóntica, dilapidadora, a contracorriente de la racionalidad y la historia, que aislará aún más a España de Europa. La misma Bruselas pidió en 2011 que se consideraran como prioritarios únicamente el Corredor Atlántico (País Vasco) y el Mediterráneo, dejando fuera el eje central. Por absurdo. Pero que si quieres arroz, Catalina. Por no hablar de los AVE que conectan el pueblo con la aldea y a esta con el villorrio y el cortijo de las cabras mientras las regiones españolas históricamente productivas mueren de inanición financiera. Cuando alguien defiende la “amplia descentralización española” me entra la misma risa que cuando alguien habla de la “desregulación neoliberal de la economía”. Eso son dos mentiras como dos trolebuses, hombre. ¿A quién pretenden engañar con esas falacias? España prefiere reventar de miseria antes que permitir que una cultura burguesa productiva se consolide en este país. ¿Qué pastos expoliarían nuestros burócratas si eso llegara a ocurrir?
Más: Nokia, Apple o Sony son empresas impensables en España. Steve Jobs no habría pasado de informático meritorio en España por su desprecio por el pasillismo y la politiquería. En sentido contrario, César Alierta oFlorentino Pérez serían ciudadanos corrientes y molientes en los EE UU, quizá los gerentes de un concesionario de coches de segunda mano, sin la ayuda de un gobierno facilitador. Sé lo que están pensando: Zara. Busquen “Zara copycat” en Google y asómbrense de lo rápido que nos calan a los españoles en el resto del mundo. Allende las fronteras españolas, Zara es únicamente una empresa enorme que copia con extraordinaria eficacia y rapidez (apenas tres días según la rumorología) los diseños ajenos. Sin más. Nadie en el mundo admira a Zara por su creatividad. Si acaso, por sus resultados contables.
¿Más? España, récord mundial de paro. Consuélense: algunos países africanos a los que se les supone un mayor porcentaje de parados que a España no aparecen en las estadísticas. Eso sí: ¿les suena aquello de que si California fuera un país sería la octava economía mundial? Pues si lo fuera Andalucía sería la primera potencia mundial en paro.
No sigo. Creo que se entiende el mensaje. Si los unionistas han sido incapaces de dar un solo argumento positivo que echarle al coleto a los catalanes que dudan entre la independencia o la dependencia no es por una súbita ofuscación. Es que ese argumento no existe. Por eso recurren a la ficción y al tremendismo apocalíptico.
Así que los ilusos que este domingo crean estar votando por la solidaridad entre españoles, por la estabilidad constitucional, por Europa, por la unidad de España y demás zarandajas deberían pensárselo dos veces. Lo que se decide en estas elecciones no es una disputa territorial entre España y Cataluña. Es una confrontación entre dos maneras de entender la modernidad. Este domingo no se vota a Artur Mas o a Alicia Sánchez Camacho o aAlbert Rivera o a Oriol Junqueras. No se elige entre los escándalos de corrupción de la administración central y los escándalos de corrupción autonómicos. Esa es la visión cortoplacista habitual en este país. Baile de acusaciones, cebos para vender periódicos. Todos esos nombres, los de Mas, Camacho, Rivera y Junqueras, son coyunturales y desaparecerán de los papeles en dos, cuatro o seis años. Hasta esa última patochada de los servicios secretos del estado lanzando un escándalo teledirigido en plena campaña con el objetivo de interferir en las elecciones es viejo. ¿Les suena Joseph Fouché, el “genio tenebroso”? Cito un fragmento del artículo El efecto Fouché publicado por Enric Juliana en La Vanguardia del pasado 18 de noviembre:
Las batallas de reputación se deciden en los detalles, y en la irrupción de Fouché (fundador de la policía política en 1799) esta vez hay una zafiedad excesiva. Un “borrador”. Estilo ruso. En España ya no hay campaña electoral sin algún tipo de intervención política —oficial u oficiosa— de la policía (ya pasó en Galicia)”.
Así que en las elecciones de este domingo, cortocircuitadas por las cloacas del estado, se vota algo que va mucho más allá del corto plazo. Se vota siglo XVII o siglo XXI. Caciquismo o libertad de empresa. Policía política o separación de poderes. Corte o burguesía. Nepotismo o liberalismo. Se vota la posibilidad de romper con 500 años de miseria, molicie y fracaso. Se vota la posibilidad de encarrilar España, por medio de una sacudida política descomunal, en la vía de la productividad y el progreso.
Y sí, por supuesto: se vota la ruptura de España. Si yo fuera clase media española o si yo, simplemente, me considerara ciudadano y no plebe, rezaría para que la aventura catalana tuviera éxito. Porque España es ya un zombi. Nació en un yermo y agoniza convertida en un yermo de paro e improductividad, pastoreada por una casta política mediocre hasta la náusea. No sé si los españoles se merecen a España o viceversa, pero lo que desde luego no se merecen ni España ni los españoles es a las elites burocráticas españolas. A la corte central y sus palmeros.
Así que es eso o el exterminio de la clase media en este país. ¿Quién creen que va a capitanear la defensa de las libertades políticas y económicas en este país si la única comunidad de España donde la clase media goza todavía de un cierto poder político y social, de una cierta capacidad de resistencia, acaba fagocitada por la cultura burocrática extractiva centralista? Sólo hay que leer nuestra historia para saber cómo acabará esto si el domingo vence de nuevo, aunque sea moralmente, la España cortesana, antiliberal y eterna.
En menos de un año, la 14ª quiebra.



Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.