Pere Bosch i Cuenca • 3 de febrer de 2024
L’endemà de la Diada del 2012, el govern espanyol va posar en marxa l’operació Catalunya
11 de setembre del 2012. Més d’un milió i mig de ciutadans i ciutadanes omplen els carrers de Barcelona. Al capdavant, una pancarta enorme deixa clar el mòbil dels manifestants: “Catalunya, nou estat d’Europa.” Les dades facilitades aquella mateixa nit per la Guàrdia Urbana confirmen que es tracta d’una de les manifestacions més massives que s’han fet mai al nostre país, només comparable a una altra Diada, la del 1977. El clam de la gent, tal com reconeixeran l’endemà bona part dels mitjans de comunicació, és inequívoc. Aquella mateixa nit, Carme Forcadell, la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, l’entitat convocant, proclama solemnement que “el 12 de setembre, el govern haurà de començar a treballar per la independència de Catalunya”.
Artur Mas, aleshores president de la Generalitat, no trigarà a reaccionar. La setmana següent es reuneix amb el president espanyol per negociar una proposta de pacte fiscal per a Catalunya. El cop de porta de Madrid és contundent. Pocs dies després, el 27 de setembre, el Parlament aprova una moció en què es demana que “el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura”. El document té el suport de CiU, ICV-EUiA, ERC, SI, DC i un diputat del PSC, Ernest Maragall. En el discurs del debat de política general, Mas expressa el convenciment que el govern que surti de les eleccions ha de permetre exercir el dret a l’autodeterminació. El gir que ha fet la política catalana és copernicà, i, a partir d’aleshores, res no tornarà a girar de la mateixa manera.
Just l’endemà d’aquella Diada històrica, el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, comença a moure fils per aturar el moviment. I no dubta a utilitzar tots els mecanismes al seu abast, ja siguin legals o no. Es recopila informació o es construeixen expedients, ja parteixin de rumors o directament de falsedats; s’utilitzen dades confidencials, en alguns casos extretes directament del Ministeri d’Hisenda; es fan servir sense manies recursos públics o fons reservats; es filtren els informes falsos a la premsa o s’introdueixen en causes judicials, i, en cas que es descobreixi la falsedat, se n’intenta esborrar qualsevol rastre. El seguiment de les reunions o converses entre el ministre i els seus col·laboradors, les notícies aparegudes pocs dies després al diari El Mundo (que es converteix en el butlletí oficial de la trama) i les denúncies presentades als tribunals deixen ben clar el modus operandi i posen de manifest que la fetor no només prové de les clavegueres del Ministeri de l’Interior, sinó que abasta el govern i el Partit Popular.
A banda de Jorge Fernández Díaz, en la trama s’implica a fons el secretari d’estat de Seguretat, Francisco Martínez, el número 2 del ministeri. Tots dos comparteixen una causa judicial oberta, però no pas per aquest cas. Demanen per a ells 15 anys de presó per un altre cas de corrupció política i policial, l’anomenada trama Kitchen, que inclou l’eliminació de proves sobre el finançament irregular del Partit Popular. A banda d’ells dos, també hi participa Eugenio Pino, director adjunt operatiu (DAO) de la Policía Nacional; Enrique García Castaño, cap de la Unitat Central de Suport Operatiu; José Luis Olivera, cap de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Financera (UDEF); Marcelino Martín Blas, cap d’assumptes interns (la unitat que, paradoxalment, ha de vetllar per la integritat dels agents); la brigada general d’informació, especialment la de Barcelona, i l’excomissari José Manuel Villarejo, un servidor tan zelós a l’hora de complir i anotar les ordres dels seus superiors com incontinent per airejar-les públicament. De fet, les agendes i els àudios que se li han interceptat han estat una de les principals fonts que han permès ratificar algunes informacions.
En conjunt, en aquesta trama, que el mateix Villarejo bateja com a “operació Catalunya”, hi ha implicada bona part de la cúpula policial.
De manera més puntual, també hi participa algun col·laborador extern, com ara l’agent Jean Michel Pillon, alt càrrec de duanes francès, que arribarà a embutxacar-se fins a 50.000 euros dels fons reservats de l’Estat a canvi de proporcionar un compte fals a la policia patriòtica que servirà per acusar l’alcalde de Barcelona de tenir diners a Suïssa i Andorra. I Javier de la Rosa, un empresari condemnat pel cas Kio i que, segons els àudios de Villarejo, té molta informació dels Pujol, que han fet negocis i dels comptes a l’estranger. Segons el comissari, hauria cobrat “quatre quilos” per la informació que proporciona. Un altre dels participants esporàdics és Victoria Álvarez, que aconsegueix treure rèdit de l’animadversió que sent per la seva exparella Jordi Pujol Ferrusola, fins al punt de viure amb càrrec als fons reservats de l’Estat, i fins i tot la líder del PP català, Alícia Sánchez-Camacho. Una setmana després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i pocs dies abans de la manifestació del 10 de juliol, Sánchez-Camacho es reuneix amb Victoria Álvarez en un restaurant que es farà popular més enllà de la seva oferta gastronòmica, La Camarga. L’ex de Jordi Pujol Ferrusola li va revelar que s’havien fet enviaments de diners de la família Pujol a entitats bancàries d’Andorra i la va traslladar al Ministeri de l’Interior, que la va mantenir congelada fins que CiU va fer el salt definitiu cap al sobiranisme.
El ministre ho vol controlar tot, i, des del primer moment, adverteix els seus subordinats que l’han d’“informar primer”. Si convé, però, també s’arremanga i truca directament –o s’hi reuneix– a altres participants en la trama, com ara el cap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. Jorge Fernández Díaz es conjura per mantenir tota aquella operació en el màxim hermetisme. En una reunió que manté el 16 de desembre del 2014 amb el comissari José Manuel Villarejo i el director adjunt operatiu de la Policía Nacional, Eugenio Pino, el ministre es mostra lapidari: “Negaré, fins i tot sota tortura, que aquesta reunió hagi existit.” Es tracta, talment, del silenci d’ofici que han d’assumir els membres de l’Opus Dei, del qual forma part.
En una altra conversa, en aquest cas amb el jutge Daniel de Alfonso, confessa: “El president del govern ho sap.” Fernández Díaz no va per lliure. Puntualment, remet bona part de la informació que li arriba al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que la rep en sobres tancats a través dels seus escortes. També n’està al cas la secretària general del Partit Popular, María Dolores de Cospedal. Els uns i els altres no dubten a utilitzar tots els aparells de l’Estat i els mecanismes al seu abast per aturar l’independentisme, convertit en el principal enemic polític, i també per encobrir i obstruir la investigació sobre els seus casos de corrupció.
Cinc setmanes després de la reunió amb què hem iniciat aquesta història, comencen a arribar a la taula del ministre les primeres “notes informatives”. Una de les primeres, que han donat a conèixer conjuntament els diaris La Vanguardia i ElDiario.es, porta la data del 18 d’octubre del 2012. La signa el comissari José Manuel Villarejo i comença amb una valoració en què es fa difícil saber si el signant hi posa, com s’acostuma a dir, més pa que formatge, o bé si es correspon amb la realitat. Villarejo explica que s’ha topat amb una “dificultat extrema” a l’hora de recollir informació, atès que “tothom es resisteix a col·laborar i actuen amb un codi de silenci”. Per tal d’emfasitzar aquest suposat “codi de silenci”, el comissari utilitza un símil ben il·lustratiu i fa referència a les “societats de complicitat mafiosa com Sicília”.
En aquesta primera nota apareixen els primers treballs de Villarejo (“temes”, els anomena). Es tracta d’un resum d’algunes causes judicials en marxa, que hom vol reactivar. La primera és la del Palau de la Música, en la qual no només s’investiga el saqueig de la institució a mans de Fèlix Millet sinó també la participació de l’antiga CDC en el cobrament de comissions a través de la institució. Pocs dies després d’aquell informe, dos alts càrrecs policials es reuneixen amb el fiscal del cas, Emilio Sánchez Ulled, per demanar-li que s’escorcolli la seu del partit. Les pressions també provenen del cap de l’Oficina Antifrau, tal com va desvelar al seu moment El Punt Avui. Les maniobres, en aquest cas, no aconsegueixen el seu objectiu, perquè el fiscal de torn rebutja les pressions.
En aquell informe també es recuperen casos de vint anys enrere, com ara una instrucció d’un jutjat de Tarragona centrada en uns fets en què participava una empresa en la qual havia treballat Artur Mas, però que eren posteriors al seu pas per l’empresa. Tot i això, l’autor de l’informe no té gaires manies a l’hora d’afirmar que molts milions generats en aquella compravenda havien anat a parar “a comptes de Liechtenstein a nom de diversos dirigents polítics, entre els quals, A.M. (Artur Mas) i el seu pare”. La notícia apareix pocs dies després al diari El Mundo, un dels principals canals de difusió de les informacions que es generen des del Ministeri de l’Interior. Fa pocs dies, el digital El Nacional ha donat a conèixer una comunicació del servei executiu de la comissió de Prevenció del Blanqueig de Capitals i Infraccions Monetàries del Ministeri d’Hisenda (aleshores, encapçalat per Cristóbal Montoro) en què aquest organisme informava falsament els seus homòlegs de Liechtenstein. Concretament, els comunicava que investigava l’expresident Pujol i el seu primogènit “des del 2013”, tot i que en aquest període de temps mai n’havia fet arribar cap sospita o evidència a les autoritats judicials. Malgrat la falsedat de les informacions, que tenen origen en l’informe del 18 d’octubre del 2012, a la taula del ministre continuen arribant nous documents amb regularitat.
Entre els objectius de l’operació Catalunya, hi ha dirigents i exdirigents de Convergència, però també d’ERC, com ara Oriol Junqueras. En una nota informativa que va donar a conèixer el diari Ara, Villarejo explica que un informador li ha comunicat que la casa familiar de qui aleshores era alcalde de Sant Vicenç dels Horts envaeix l’espai públic i ho qualifica com un exemple d’“abús” de poder. També hi ha com a objectiu el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, a qui s’intenta implicar en un cas de tràfic de drogues, i el president del Barça, Sandro Rosell, que acabarà en presó preventiva durant 21 mesos. En l’anomenat “grup de suport de tractament de la informació”, apareixen un munt d’investigacions policials, bona part de les quals veritables nyaps, com ara sobre un “sistema de finançament irregular d’ERC a través de l’exmagistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya Eduard Bajet Royo”, o bé una suposada denúncia del president de la Cambra de Comerç Catalunya-Israel, que volia denunciar “que ha pagat viatges a Israel a Artur Mas”, i fins i tot una suposada trama de corrupció en les obres de la Sagrada Família.
El ministre s’implica de valent en el cas de Xavier Trias i es reuneix fins a dues vegades amb el cap de l’Oficina Antifrau per parlar-ne. En una d’aquestes converses, que es produeix el 16 d’octubre del 2014 i que fa anys va donar a conèixer el diari Público, Daniel de Alfonso comunica: “M’ha arribat aquesta informació, però no la tinc contrastada. T’ho dic, no t’ho anava a dir. M’han dit que Xavier Trias té un compte a l’estranger amb uns 12 milions d’euros.” Fernández Díaz es mostra complagut per la informació i sentencia que “és demolidor per a ell [Xavier Trias]”. El cap de l’Oficina Antifrau no només exerceix de confident, sinó que assessora el ministre i es mostra partidari “de donar el cop quan el cop pugui posar fi a l’animal”.
El “cop” es dona pocs dies després, concretament el 27 d’octubre, quan el diari El Mundo dona l’exclusiva: “Investiguen un compte de 12,9 milions de Xavier Trias a Andorra.” Des del ministeri no només es proporciona la informació, sinó que es pressiona alguns mitjans de comunicació per tal que se’n facin ressò. Poques hores després, l’alcalde de Barcelona aconsegueix demostrar que es tracta d’una informació falsa, i, a més a més, d’un autèntic nyap. Quan es descobreix la mentida, el ministre fa l’orni i, en una intervenció al Congrés, explica que la policia ha investigat el compte de l’alcalde de Barcelona i que les conclusions s’han fet arribar a la fiscalia anticorrupció, unes afirmacions amb què reconeix que no s’ha actuat sota cap manament judicial. El ministre, a més a més, també ha rebut un informe, fabricat dies després de la publicació de la notícia a El Mundo, en el qual es reconeix que no es disposa de cap prova sobre l’existència del compte.
Fa anys que es coneixen moltes de les peces que formen el trencaclosques de l’operació Catalunya. I, en un primer moment, bona part dels partits polítics espanyols van mirar cap a un altre costat, o fins i tot van alimentar els dubtes sobre algunes informacions difoses per la premsa que col·laborava en la trama, tal com va passar amb els suposats comptes de Xavier Trias. Ara, però, el PSOE sembla disposat a arribar fins al final, ja sigui perquè l’aritmètica parlamentària l’obliga a fer-ho o perquè ha descobert que disposa d’una arma llancívola de primer ordre contra el seu rival polític, el Partit Popular. Fa pocs dies, el president espanyol, Pedro Sánchez, va defensar que s’arribés “fins a les últimes conseqüències en l’aclariment d’un dels fets més lamentables i vergonyosos de la història democràtica del nostre país”. El cap de l’executiu espanyol també va assegurar: “Des que nosaltres vam arribar al govern, no es fan servir aquestes palanques de l’Estat per a res, excepte per garantir la seguretat dels ciutadans.” En tot cas, cal recordar que el govern encapçalat per Pedro Sánchez, a través del Centro Nacional de Inteligencia, va ordenar espiar líders independentistes, en molts casos sense ni tan sols un manament judicial.
Per la seva banda, des del Partit Popular s’ha fet pinya i s’ha intentat tapar-ho rere la cortina de l’amnistia. I fins i tot hi ha hagut qui ha justificat sense manies l’operació Catalunya. La més contundent de tots, com acostuma a succeir, ha estat la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que en la seva particular cursa per ocupar la vacant que deixi Alberto Núñez Feijóo, va deixar anar: “Totes les eines per protegir l’Estat em semblen bé.” I hi va afegir que “s’està intentant canviar el relat per tal que els independentistes acabin sent els herois”. Un altre baró que s’ha afegit a la cursa de despropòsits ha estat el d’Aragó, Jorge Azcón, que va afirmar que als sobiranistes “se’ls havia espiat poc”. Entre els populars, una de les poques veus discordants ha estat el seu representant a Catalunya, Alejandro Fernández. En una piulada que va fer l’endemà mateix de les informacions publicades a La Vanguardia i Eldiario.es, el líder popular es mostrava contundent: “La unitat d’Espanya es defensa amb idees i amb la llei. Tota la llei, però només la llei. Pastelejar amb Pujol de dia i amb Villarejo de nit és perjudicial per a Espanya. I jo ho rebutjo categòricament.”
El president de la Generalitat a l’exili, Carles Puigdemont, va dir en una piulada que “més enllà de donar explicacions, els seus màxims responsables polítics hauran de respondre pels seus crims”. De moment, els intents perquè la trama de l’operació Catalunya respongui davant els tribunals de justícia ha estat estèril, i, a hores d’ara, les esperances semblen concentrades en la comissió d’investigació oberta al Congrés a instàncies de Junts i del PNB. A banda d’aquesta via política, en clau judicial només s’ha obert una petita escletxa.
Fa pocs dies, el fiscal en cap de Catalunya, Francisco Bañeras, va decidir obrir diligències per aclarir si el Ministeri de l’Interior va ordenar investigar el seu predecessor, Martín Rodríguez Sol, que havia intentat obrir una investigació sobre els dossiers amb informació falsa que el Ministeri de l’Interior, encapçalat per Jorge Fernández Díaz, va fer arribar als diaris afins sobre els suposats comptes en paradisos fiscals d’Artur Mas i Jordi Pujol. La justícia, finalment, s’ha mogut, encara que només sigui per defensar un jutge i no pas la resta de víctimes de la guerra bruta.
16 de novembre del 2012
Des del primer moment, el diari ‘El Mundo’ es converteix en el butlletí oficial del govern del Partit Popular, sempre disposat a publicar els informes generats des del Ministeri de l’Interior. Nou dies abans de les eleccions catalanes, el rotatiu deixa anar una primera bomba de rellotgeria: “La policia vincula comptes a Suïssa de Pujol i Mas amb la corrupció de CiU.”
11 de desembre del 2012
Aquell dia, ‘El Mundo’ tornava a la càrrega i assegurava que “la policia aconsegueix més dades dels comptes de Pujol i Mas a Suïssa”. En l’editorial, a més a més, carregaven de valent contra els mitjans que havien tingut “la frivolitat de titular a la seva portada que l’esborrany de la Udef publicat per ‘El Mundo’ era un «muntatge» i el seu contingut, una sèrie de «rumors falsos». S’hauran d’empassar les seves paraules”.
27 d’octubre del 2014
Onze dies després d’una conversa entre el ministre de l’Interior i el cap de l’Oficina Antifrau que va donar a conèixer ‘Público’, el diari ‘El Mundo’ obria amb un titular que cridava l’atenció: “Investiguen un compte de 12,9 milions de Xavier Trias a Andorra.” Pocs dies després, es va saber que ni Trias havia tingut mai comptes en aquella entitat ni tan sols existia el número de compte.
La fetor de les clavegueres - Pere Bosch i Cuenca
