traducció - translate - traducción

21.7.19

L’Assemblea i l’UNPO registren un informe a les Nacions Unides sobre el declivi dels Drets Humans a Espanya

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


L’Assemblea Nacional Catalana i l’Organització de les Nacions i Pobles No-representats (UNPO) han registrat un informe per a la Revisió Periòdica Universal (UPR) al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides. En aquests cicle de revisions de l’ONU, Espanya és un dels països sota escrutini.
Com a representats de la societat civil, l’Assemblea, amb el suport de l’UNPO, ha elaborat un informe per a la Revisió Paròdica Universal (UPR) al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides en relació al declivi dels drets humans a Espanya recollits a la Declaració Universal de Drets Humans, i més específicament sobre la violació dels drets civils i polítics del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Ambdós tractats signats i ratificats per Espanya.
La Revisió Periòdica Universal (UPR) és un mecanisme creat per l’ONU per a vigilar si els estats membres compleixen les seves obligacions en relació al respecte pels drets fonamentals. El plenari amb les revisions formals tindrà lloc el gener de 2020, quan es reuneix el Grup de Treball del Consell de Drets Humans de Nacions Unides. La revisió de la situació a Espanya es revisarà el dimecres 22 de gener. És llavors que Espanya haurà de respondre sobre les conclusions a les quals haurà arribat el Consell.
El document elaborat per l’Assemblea i l’UNPO posa l’accent en la persecució dels representants polítics de la minoria nacional catalana a l’Estat espanyol i dels activistes independentistes així com d’altres àmbits, inclòs el món de la cultura. En aquest sentit, l’informe se centra en les vulneracions que s’estan produint pel que fa al dret a un judici just, al dret a reunió i manifestació, al dret de participació pública, al dret a la llengua i la cultural, i al dret a la llibertat i a la seguretat de la persona, inclosa la prohibició de detenció arbitrària, entre altres.
En relació a aquest últim, a través d’aquest informe es demana la implementació immediata de la recent petició feta al govern espanyol per part del Grup de Treball de Nacions Unides en Detencions Arbitràries d’alliberar els presos polítics catalans Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Josep Rull i Dolors Bassa.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

20.7.19

La veritat | Roger Cassany

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

O ens l'expliquen o desconfiarem tant que acabarem creient que és tan dura i putrefacte que no es pot ni explicar

imam Ripoll


En aquesta mateixa columna ens preguntàvem ara fa sis mesos si l’imam de Ripoll Abdelbaki es-Satti podia haver estat un agent del CNI o fins i tot un agent doble. Aleshores en teníem poca informació. Però les explicacions dels uns, per una banda, i el silenci dels altres, per una altra, no feien sinó fer-nos sospitar. I, entre més coses, miràvem d’entendre per què no s’havia informat els Mossos d’Esquadra de tot allò que feia referència a Es-Satti i que tant el CNI com la Guàrdia Civil sabien.

Ara ja sabem que Es-Satti no només, efectivament, treballava per al CNI, sinó que tant ell com els joves de Ripoll eren vigilats com a presumptes gihadistes (fins i tot, en el cas dels joves, la documentació que coneixem ara indica que tenien els telèfons intervinguts, fins pocs dies abans dels atemptats). Totes les proves, per als interessats, a Público, de la mà de Carlos Enrique Bayo. Però la cosa és encara més greu perquè mentre ningú no doni la cara i no ens en doni més detalls no podem evitar de fer-nos més preguntes, amb la mosca de la sospita cada dia més amunt:

—PP, PSOE i Ciutadans van vetar la comissió d’investigació dels atemptats al congrés espanyol perquè ja sabien alguna cosa sobre la connexió de l’imam amb el CNI? I si és així, què més sabien?

—La Guàrdia Civil va voler fer-se càrrec (provant d’apartar els Mossos de manera irregular) de la investigació de l’explosió del xalet d’Alcanar perquè sabia que hi havia el cadàver d’un confident del CNI? I, en cas de ser així, en l’espai de temps entre l’explosió d’Alcanar i els atemptats de Barcelona i Cambrils, no hi havia prou dades i evidències per a posar-se encara més en estat d’alerta, per a ordenar immediatament la cerca i captura dels joves de Ripoll i per a informar-ne els Mossos? El CNI sabia que l’imam i els joves de Ripoll fabricaven, de feia setmanes, bombes en aquell xalet d’Alcanar? I si és així, per què no va ordenar d’aturar-los?

—Durant l’angoixant cerca i captura de Younes Abouyaaqoub, l’autor material de l’atemptat a la Rambla, per què no es va facilitar tota la informació possible als Mossos, tenint en compte que, pel que sembla, Younes no era pas cap desconegut i fins i tot tenia el telèfon intervingut pels serveis d’intel·ligència espanyols?

—És per vergonya o per alguna cosa més, que els quinze testimonis representants del CNI i de les forces de seguretat espanyoles no s’han presentat a la comissió d’investigació dels atemptats al parlament tot i haver-hi estat citats?

—És també tan sols per vergonya que Rajoy va tardar set hores a comparèixer després dels atemptats?

—Com s’explica que ni la premsa ni la classe política espanyoles no es posin les mans al cap arran de la informació que es va sabent? I si és per prudència i perquè creuen que les informacions no són prou reveladores, com s’explica que ningú de l’aparell de l’estat no assumeixi la responsabilitat, si més no, de donar-ne més detalls per esvair dubtes?

—I, finalment, si l’atemptat hagués succeït a Madrid, aquests silencis informatius serien iguals? I si resultés que els informes que ara se saben revelessin que qui té les mans més brutes són els Mossos i no el CNI? També hi hauria aquest silenci o tota la premsa i la caverna espanyoles hi sucarien pa fins a empatxar-se?

Som majoria els qui encara recordem els atemptats de l’11-M a Madrid. Amb profunda tristesa i indignació. Tristesa, per raons òbvies. I indignació, pels fastigosos intents de manipulació del govern d’Aznar, que va mentir durant hores bo i sabent la veritat i que va arribar a telefonar directors de diari amb el propòsit de dictar-los el titular.

Els temps han canviat i els SMS s’han transformat en piulets i altres ginys. Però no ens mamem el dit i no deixarem que tornin a provar d’enganyar-nos. Com va dir Rubalcaba (sí, Rubalcaba) aleshores: ens mereixem un govern que ens digui la veritat. Podem ser prudents, però pacients ja no tant. I, mentrestant, esperarem informació, la cercarem i continuarem llegint Bayo a Público (encara que sigui per fascicles). Però sigui com sigui aquí hi ha algú que va tard, molt tard. I aquest algú (o a qui li correspongui ara) que comenci a parlar i a explicar-nos la veritat, per complicada, ridícula o perversa que sigui. I perquè no passi (com passa massa sovint en aquest estat espanyol) que a l’hora de retre comptes ens trobem que els responsables ja són o bé morts o bé dements. O això, o desconfiarem tant que acabarem creient que la veritat és tan dura i putrefacta que no es pot ni explicar.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

19.7.19

International Trial Watch pretén que l'ONU posi el focus en la repressió de l'estat (1907 ITW Infome complert)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Xavier Muñoz Soriano, portaveu d'International Trial Watch

"Volem que els delegats de l'ONU preocupats pels drets humans posin el focus en la resposta de l'Estat al procés català"


FOTOGRAFIES
VICTOR SERRI

Ha estat una de les observacions internacionals més rellevants impulsades des de la societat civil. International Trial Watch (ITW) ha fet un seguiment del dia a dia del judicial Tribunal Suprem i n’ha extret contundents conclusions en termes de vulneració de drets fonamentals. Fa una setmana van presentar l’informe a la ciutadania, però avui n’entreguen un a les Nacions Unides. L’objectiu és que el Consell de Drets Humans de l’ONU, format per 47 estats, tingui en compte la informació en l’avaluació periòdica universal a la qual s’ha de sotmetre l’Estat el gener del 2020. Per continuar i acabar la tasca, des d’ITW, coordinat per sis organitzacions de drets humans, segueixen fent una crida a les donacions de la ciutadania. Conversem amb l’advocat i un dels portaveus de la iniciativa, Xavier Muñoz Soriano.

L’informe que presenteu avui hauria d’aconseguir fer “ombra” a la versió de l’Estat espanyol davant de Nacions Unides?
Espanya fa un informe de l’estat dels drets humans en funció de les recomanacions que s’han assumit o no. Diferents agències fan aportacions a l’anomenat informe Ombra i nosaltres també fem una contribució escrita que ha d’ajudar els membres del Consell a escollir les preguntes que volen fer a l’Estat i a concretar les recomanacions. Estem aportant informació qualificada perquè, en definitiva, l’Alt Comissionat ho faci arribar al Consell i investiguin per la seva banda. També aportem context previ sobre la figura de Marchena, que després del whatsapp d’Ignacio Cosidó no hauria d’haver presidit la sala penal del Suprem. I a partir d’aquí anem al fet estructural. És un mecanisme polític que qüestionarà com s’ha arribat a aquest judici, com s’ha desenvolupat i què pot fer l’Estat. Nosaltres pensem que, sense dubte, el mecanisme de selecció del Cosell General del Poder Judicial (CGPJ) ha afectat directament el judici. Els principals partits polítics escullen qui enjudiciarà, hi ha un problema sistèmic, han generat que el sistema tingui uns camins per poder prendre decisions d’aquest tipus. Com coneixem el format del Consell de Drets Humans, ja aportem algunes recomanacions.

Durant els quatre mesos de judici, va haver-hi una seixantena d’observadors internacionals. Quin perfil tenien i què els ha sorprès de les sessions?
“Remetíem la documentació als observadors internacionals, rebien els escrits d’acusació, assistien a les sessions i no trobaven cap element que tingués relació amb el relat de l’acusació”
Són 60 observadors i observadores internacionals de 18 països diferents, quatre continents. Possiblement és l’observació internacional de més magnitud impulsada per part de la societat civil, sense col·laboració estatal. Evidentment, són persones preocupades, que treballen i tenen certa expertesa en matèria de drets humans. La majoria són juristes i tenen rols rellevants en organitzacions de cert pes, com la Federació Internacional dels Drets Humans, EuroMed Rights o American Bar Association. Hem tingut el director del CELS (Centro de Estudios Legales y Sociales) d’Argentina, que té un rol en la Comissió Interamerciana de Drets Humans o l’exvicepresidenta del Parlament europeu. No creien que vindrien a Espanya a fer una observació d’aquest tipu, són observacions que es fan a Turquia o a Rússia. No esperaven un judici d’aquesta magnitud i amb aquestes característiques: tot el govern acusat i dues persones amb un rol molt rellevant dins la societat civil. Alhora, els remetíem la documentació, rebien els escrits d’acusació, assistien a les sessions i no trobaven cap element que tingués relació amb el relat dels escrits d’acusació.

I sobre el contingut de les sessions al Suprem?
El moment de més intensitat per sostenir la rebel·lió van ser les declaracions testificals dels policies. Per més que fessin un relat d’una situació ambiental de pressió i tensió, els juristes i les persones amb trajectòria saben perfectament què és una descripció d’una situació de violència en una vista oral. I el que escoltaven a les sessions no ho era: es quedava en allò simbòlic, en la sensació, en la vivència personal… Quan havien rebut la documentació, esperaven arribar a les sessions i descobrir que efectivament hi havia una mínima violència exercida que justificava el desplegament repressiu, però assisteixen al judici i veuen que no hi ha el més mínim signe de violència. Tothom queda sorprès i estupefacte. Ha estat una reacció generalitzada.

Quins elements destaqueu que fan d’aquest judici una excepcionalitat penal sense precedents a l’Estat?
Hi ha una manca absoluta de proporcionalitat en la resposta de l’Estat davant del Procés. Una situació que és política i que indiscutiblement no hauria d’entrar en l’esfera penal, s’està resolent des de l’àmbit penal que sempre agreujarà el conflicte. Segon, estem parlant de la col·lisió dels delictes més greus del Codi Penal i l’exercici de drets fonamentals. Sembla impossible que pugui haver-hi un entremig entre això, que hi hagi un gris, que no es pugui determinar i generi dubtes. Les qualificacions estan fora d’allò racional. També hi ha el caire polític de les acusacions i de tot el context del judici: les persones que es jutgen, qui exerceix l’acusació, de quina manera transcorren les sessions o quines preguntes es fan. Tota l’estona hi ha un contingut polític present allunyat d’allò a què un està acostumat en un judici penal. Moltes preguntes sobre afiliació política, consignes, piulades… tot això normalment en un judici penal no es dona, el jutge ho talla, no ho promou, perquè no s’enjudicia qui és la persona. En aquest judici s’està enjudiciant qui és aquesta persona i, així, comencem a entrar en el terreny del dret penal d’autor, molt perillós.


Feu referència al fet que no s’ha respectat el dret al jutge natural. Quines implicacions té?
El dret al jutge natural és una garantia del sistema jurídic per evitar situacions d’excepcionalitat. El sistema entén que hi hagi interessos, elements de politització en tot procediment penal, i les garanties són un fre, un límit, un control al poder de l’Estat. El dret al jutge natural significa que no serà l’Estat ni els poders de l’Estat els que decidiran qui t’enjudicia en funció d’uns interessos determinats, sinó que hi haurà un sistema que ho determinarà d’entrada. Aquí, s’han forçat les normes per portar la causa cap al tribunal que més els interessa, un signe evident d’excepcionalitat. A part, amb declaracions contrario sensu, com les de la Fiscalia que diu que la competència ha de ser del Suprem perquè no existeixen garanties que a Catalunya siguin jutjats sense interessos de per mig. Per tant, injuriant la imparcialitat de tots els jutges de Catalunya, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), la màxima institució.
“Quan Marchena no permetia algunes preguntes i els advocats protestaven, aquestes protestes no serveixen per a l’apel·lació, és a dir, així no es podran revisar en una instància superior. En aquesta línia, el mateix jutge els deia que no feia falta que protestessin”
La Constitució estableix que els aforats del Congrés es jutjaran al Suprem, però l’Estatut de Catalunya estableix que, en concordança amb la Constitució, els aforats del Parlament seran jutjats al TSJC. Tot això està en sintonia amb què el jutge natural és el més proper al teu lloc de residència o de comissió del fet. El Suprem s’ho endú perquè considera que els fets tenen efecte a tot l’Estat i més enllà. Jurídicament és la primera vegada que es fa així. No han pogut ser jutjats en català, no han pogut declarar en català, però a més, molta documentació no ha estat traduïda i no s’ha entès bé. És una bajanada a nivell jurídic, és bananer. Però el més important és que s’anul·la la doble instància judicial: la decisió no es podrà recórrer. És molt rellevant perquè quan treballes en un judici estàs pensant en el present i en el post, saps que els teus arguments serveixen per condicionar el jutge que estarà sotmès a la decisió del seu superior. No és tant convèncer-lo sinó convèncer-lo que si s’equivoca, rebrà una reprimenda. Quan Marchena no permetia algunes preguntes i els advocats protestaven, aquestes protestes no serveixen per a l’apel·lació, és a dir, així no es podran revisar en una instància superior. En aquesta línia, el mateix jutge els deia que no feia falta que protestessin.

En quins elements sustenteu la manca d’imparcialitat del tribunal?
Creiem que és força palpable el fet que el tractament dels testimonis de les dues parts ha estat diferent. S’ha permès que els policies parlessin de les sensacions que tenien, dels sentiments, de si tenien por, ansietat, etc. I en canvi, es reprimia en els testimonis de la defensa. S’ha generat debat sobre si el testimoni ha de poder parlar en aquests termes i l’entenc, però en tot cas, ha d’haver-hi un tractament igual per a les dues parts. Si t’hi fixes, no es podien mostrar les imatges o els vídeos, però sí quan era l’acusació la que exercia l’interrogatori. Aquest canvi de criteri afecta la defensa. Respecte al tractament dels advocats, hi ha hagut actituds que entenem que són d’extrema gravetat: comentaris com “erra usted en la estrategia de defensa”, que va fer Marchena a Marina Roig o “pues si no va a hacer preguntas, mucho mejor” a Benet Salellas… Apunten a una manca d’imparcialitat i no és cap ximpleria. El judici contra Arnaldo Otegi es va anul·lar a Estrasburg perquè la jutgessa de l’Audiència Nacional, amb comentaris, havia demostrat el prejudici respecte a l’acusat i en el cas del Procés estem parlant del mateix ordre de coses.

Feu referència al tracte cap als acusats durant el judici, també a les qüestions de calendari. De quina manera això també ha afectat el dret a defensa?
“Si vull generar contradiccions, que és un dels principis de la vista oral, he de poder generar una estratègia de contradicció. I això no ha pogut ser”
Per nosaltres és molt transcendental. Creiem que tant la competència a Madrid, com la presó preventiva, la manca de calendari de previsió i les sessions maratonianes han afectat el dret a defensa. Pensa que només va haver-hi aproximadament deu dies des que es va assenyalar el judici fins que va començar. Això és una barbaritat en una causa d’aquesta magnitud. Va iniciar-se el judici sense que tota la prova documental hagués estat recavada, es va fer una queixa sol·licitant la suspensió, però el tribunal va dir que com el judici duraria molt i la prova documental es mostraria al final, no passava res. Ara bé, amb aquesta documental jo també puc interrogar els acusats i els testimonis. Alhora, els presos estaven a un centre penitenciari a una hora de Madrid, arribaven al Suprem a les nou del matí i marxaven a les set de la tarda. Així, com pots preparar les sessions amb el teu defensat en funció del que s’ha vist a la sessió anterior? Les defenses no podien anar elaborant l’estratègia de defensa en funció del judici. El calendari ha estat improvisat, d’una setmana a l’altra. Jo he de poder interrogar un testimoni en funció de quin vindrà després. Si vull generar contradiccions, que és un dels principis de la vista oral, he de poder generar una estratègia de contradicció. I això no ha pogut ser. No hi havia cap mena de planificació.

Tot això no està regulat?
Sí, però en termes genèrics, tenim una Llei d’Enjudiciament Criminal que és del segle XIX. Tot i que no està regulat en aquests termes, tenim clar que la conjunció dels elements ha afectat directament el dret a defensa. Fins i tot en els al·legats finals: la Fiscalia ha tingut quatre hores i les defenses per a cada un dels acusats només una hora. És impossible valorar la prova de quatre mesos amb una hora. S’ha de tenir en compte que els informes finals serveixen, tècnicament, per valorar la prova que s’ha practicat.

Com el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU, denuncien la presó preventiva.
Considerem que la privació de llibertat està injustificada perquè es podrien haver pres mesures menys lesives. Alhora, la presó preventiva s’hauria d’haver ponderat amb el dret a defensa, perquè l’empresonament ha limitat aquest dret. El tribunal hauria d’haver valorat que no estava permetent que aquestes persones poguessin interaccionar amb els seus advocats lliurement.

Per què recorreu a aquest instrument? Creieu en la seva incidència?
No és un mecanisme vinculant, és polític no jurídic. Nosaltres confiem en el fet que l’Estat cregui, tal com ha ratificat en els tractats internacionals, en els mecanismes de control dels drets humans. No deixarem de recórrer als mecanismes internacionals per molt que Espanya els ignori. No hem de passar de puntetes pels esdeveniments que han succeït, creiem que han de centralitzar les mirades pel que fa a vulneracions de drets humans de l’Estat. Sense dubte, en el Procés trobem la principal vulneració en matèria de drets humans dels darrers quatre anys. Volem que els delegats de l’ONU preocupats pels drets humans posin el focus en la resposta de l’Estat al Procés polític de Catalunya i per això també analitzem la resposta repressiva de l’Estat l’1-O.

INFORME DE INTERNATIONAL TRIAL WATCH – CASO REFERÉNDUM CATALÁN

Fonts:

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

18.7.19

CARTA OBERTA A L’INDEPENDENTISME DE BASE | Elisenda Paluzie

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de elisenda paluzie

Vivim un moment de desconcert a les bases de l’independentisme que fa difícil trobar el camí a seguir i evitar que la frustració i la desunió s’apoderin d’aquells que vam sortir l’1 d’Octubre del 2017 a votar sobre la independència i a defensar tots els vots, tots, tant els del Sí com els del No.

Malauradament dins l’independentisme es repeteixen cíclicament aquests moments de crisi, recordem per exemple els desacords quan la consulta del 9-N es va convertir en un procés participatiu o quan el desembre de 2015 semblàvem abocats a la repetició d’eleccions al Parlament. Però ara tenim l’agreujant d’una repressió que no cessa i un camí desdibuixat al davant.

L’aprenentatge de l’octubre del 2017 és clar. Quan hem treballat junts societat civil mobilitzada, Govern i Parlament és quan més hem avançat en el camí cap a la independència de Catalunya. Què vol dir treballar plegats? Vam tenir un parlament que avalava a nivell legislatiu el mandat democràtic del poble de Catalunya, un Govern que l’executava i una ciutadania mobilitzada com a puntal. Aquests tres elements van permetre la celebració del referèndum. Però la gestió post referèndum va trencar aquesta relació. No tothom, dins dels partits i fora, veia el referèndum de la mateixa manera. Per alguns només era un instrument de negociació. I a l’altra banda no hi havia cap voluntat de negociar. Així, s’arriba al 27 d’octubre marcats per les divisions, havent perdut el momentum i declarant una independència sense creure-hi i sense intentar fer-la efectiva.

D’aquell octubre en sortim amb una gran victòria col·lectiva (haver fet el referèndum) i amb una derrota (no haver estat capaços d’aplicar-ne els resultats). L’empresonament i l’exili dels nostres dirigents ens ha marcat emocionalment i ha dificultat fer el dol de la derrota. Generacions que no l’havien viscut han hagut d’aprendre a conviure amb la repressió, les que sí que l’havien viscut, l’han retrobada de cop, en un altre context.

I ara que tenim al davant un nou Onze de Setembre, neixen iniciatives diverses que voldrien tornar-nos a portar a aquell moment, i fer allò que no vam fer aleshores: aquell “Maidan” per defensar la declaració d’independència. Aquestes propostes obliden que el control del territori s’ha de demostrar quan hi ha un govern disposat a fer la independència. Es tendeix a confondre unilateralitat i insurrecció. És una trampa que a l’Estat espanyol li va molt bé, i no hi hauríem de caure. És el que ha fet la fiscalia de l’Estat en el judici al Suprem. Intenten igualar el fet d’accedir a la independència per una via institucional, amb legitimitat democràtica darrere, majories parlamentàries i governs reconeguts, i el concepte de rebel·lió, perquè volen deslegitimar l’accés a la independència per mitjans democràtics i pacífics.

Hem d’analitzar quines fortaleses ens manquen per a poder fer una declaració d’independència i ser capaços de dur-la a la pràctica, amb un govern capaç d’imposar-se com a autoritat en un territori. Però no podem perdre la legitimitat que dóna tenir majories parlamentàries i un embrió d’institucionalitat darrere que es pot transformar en el govern transitori d’una república naixent.

A l’Assemblea al llarg d’aquest any i escaig, també ens ha costat sortir del procés de dol, i tornar a traçar un camí. Però en els darrers mesos hem treballat campanyes que compensen febleses en l’àmbit de la societat civil i ens preparen en l’àmbit econòmic per quan torni a plantejar-se políticament la independència. D’una banda, amb la campanya de consum estratègic, afavorim una economia i models d’empresa alternatius que no estan tan subjectes a les pressions polítiques. D’altra, amb iniciatives com la de les Cambres de Comerç, traslladem la majoria social i política d’aquest país a institucions que són altaveus poderosos. I enfortint el sindicalisme nacional, ens fem presents en el món del treball. Aquestes accions s’emmarquen dins l’estratègia de la lluita noviolenta, un mètode de lluita contra formes d’opressió o per fer progressar els drets democràtics, que inclou accions de denúncia, de no-cooperació, de desobediència civil i que té com a objectiu afeblir els pilars de poder de l’adversari. Aquest Onze de Setembre no només ens manifestarem sinó que disposarem d’un gran espai Eines de País, on es podran fer accions d’apoderament ciutadà.

Pel que fa a l’àmbit institucional, els partits polítics ens repeteixen que no tenim les condicions per a l’unilateralitat. Però no ens expliquen quines són aquestes condicions, i què pensen fer per aconseguir-les. Tampoc ens han explicat quines febleses institucionals van fer impossible la independència, i com podríem superar-les. Algunes les hem descobert al judici. En canvi, amb els pactes de la setmana passada hem comprovat d’una manera molt crua el retorn al partidisme i la disputa pels espais de poder autonòmic i local, arribant a l’extrem de cedir el lideratge d’alguns d’aquests espais al PSC. Contra això vam alçar la veu la setmana passada mobilitzant-nos per primer cop davant dels partits independentistes.

Com Assemblea, no trencarem però el fil, el petit fil que encara ens uneix amb l’espai dels partits, perquè creiem que tenim la responsabilitat de no incrementar la desunió; alhora, incrementarem el nostre to d’exigència amb ells per tal que prioritzin l’objectiu de la independència i abandonin les lluites partidistes. Hi ha un risc evident, que el pacte a la Diputació de Barcelona exemplifica molt bé, de retorn a l’autonomisme, malgrat que l’electorat ha continuat donant victòries als partits independentistes, elecció rere elecció.
Tenim aquesta doble responsabilitat de mantenir aquesta pressió sense contribuir a la desunió tot mantenint la mobilització als carrers que pot tenir un doble vessant: el vessant unitari i anti-repressiu però també el vessant d’exigència, màxima exigència política. Alhora, hem d’evitar caure en el parany que desitgen aquelles forces que treballen pel retorn a l’autonomisme, i per enterrar per anys les esperances de culminar el procés d’autodeterminació. Aquestes forces voldrien una Assemblea marginal i radicalitzada, que ja no fos representativa del sentir de la majoria independentista. En la lluita noviolenta, les accions han de tenir un objectiu polític i cal saber a qui s’interpel·la i que es pretén aconseguir, i quan és el moment de fer-ho. Mai no són reactives, sempre són pensades i pro-positives i s’han d’inscriure en un marc creïble que doni sentit a la lluita. Ara el problema més important que tenim davant és el risc de retorn a l’autonomisme, facilitat per la divisió dels partits independentistes. No podem renunciar a les grans manifestacions que marquin l’agenda política i que els interpel·lin. Cal recordar-los que l’objectiu és la independència, i que cal establir una estratègia per aconseguir-lo.

Aquest doble objectiu és compartit per tot l’independentisme i és per això que ens manifestarem aquesta Diada. No és una manifestació més, és la manifestació més difícil de totes les que hem fet fins ara, ens juguem que els partits independentistes compleixin amb el seu compromís vers el país i evitar que l’independentisme quedi adormit per anys. Enguany, us l’heu de fer vostra com mai abans i heu d’alçar la vostra veu perquè es recuperi l’objectiu de la independència, i es treballi amb unitat d’acció per assolir-lo.

Elisenda Paluzie i Hernàndez
Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

17.7.19

Els atemptats de la Rambla i Cambrils i el terror d’estat | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Ja és raonable defensar que els atemptats gihadistes de l'agost del 2017 estaven emmarcats, directament o indirecta, en una operació global de l'estat»

Vicent Partal

Les revelacions fetes pel diari Público, en el sentit que el CNI tenia completament controlats els membres de la cèl·lula gihadista que va atemptar contra Barcelona i Cambrils l’agost del 2017, són d’una gravetat excepcional. Tant, que els documents publicats alteren la percepció que teníem fins ara dels atacs. Encara no és possible ni correcte parlar d’un atac de falsa bandera, però ja no es pot discutir que l’atac va ser, com a mínim, consentit pel CNI, que en aquell moment era a les ordres de la vice-presidenta del govern espanyol Soraya Sáenz. Cal recordar-ho, això, perquè en aquell moment, tal com va explicar VilaWeb, Sáenz va intentar que es declarés oficialment l’alerta cinc, declaració que hauria significat posar al carrer l’exèrcit espanyol un mes i mig abans del referèndum del Primer d’Octubre. L’intent va ser impedit per Mariano Rajoy mateix, contrari a fer aquest pas, no sense que Soraya Sáenz s’hi resistís tant com va poder.

Les dades presentades per Público són contundents i preocupants, perquè demostren, més enllà de cap dubte raonable, que els serveis secrets espanyols tenien coneixement de l’existència del xalet d’Alcanar on es fabricaven les bombes. Per tant, que sabien que s’hi fabricaven bombes, que estaven al cas dels viatges entre Ripoll i Alcanar i que coneixien el contingut de les converses entre els integrants de la cèl·lula. Totes aquestes dades permeten veure sota una nova llum dos dels episodis fins ara més foscos i incomprensibles d’aquells dies i que havien despertat més sospites.

En primer lloc, sabent això, s’entén millor, i preocupa més, per què que la Guàrdia Civil va intentar de manera irregular fer-se càrrec de la investigació del xalet d’Alcanar i el seu desenrunament. Perquè ara estem obligats a formular la hipòtesi que ho varen intentar essent coneixedors que allà hi havia el cadàver d’un confident del CNI i que hi podia haver proves, com ara les dades de la bústia de contacte, que incriminessen el govern espanyol. I en segon lloc, ara s’entén millor també com és que la policia espanyola no donà l’alerta després d’haver constatat que EsSattihavia abandonat la mesquita de Ripoll i era en lloc desconegut. VilaWeb va revelarl’existència d’aquesta visita, la tercera rebuda a la mesquita i feta només unes setmanes abans dels atemptats. I és evident que no tenia cap sentit que s’hagués perdut la pista d’un confident que ja havia participat en diverses operacions gihadistes i que era catalogat com a molt perillós sense que això comportés un avís general, una alerta, a totes les policies. Tret que, com ara sabem, en realitat sí que el tinguessen controlat, sabessen què feia i potser estiguessen més interessats a saber la reacció de la comunitat a la desaparició que no pas una altra cosa.
Hi ha encara molts interrogants per a resoldre que segurament s’aniran aclarint amb el temps, però tot això que ja sabem ara, afegit a la nul·la voluntat mostrada per Espanya d’investigar el cas i les responsabilitats polítiques que se’n deriven, fa que en aquest moment resulte més que raonable defensar que els atemptats gihadistes de l’agost del 2017 estaven emmarcats dins una operació més àmplia, dedicada per diverses vies a aturar el referèndum d’autodeterminació.

Perquè, per acció o per omissió, és evident que aquests atemptats encaixen en un projecte d’ús de la violència amb voluntat desestabilitzadora, com en els famosos anys de plom italians, que incloïa també l’ús de la força contra la població civil, visible a partir del 20 de setembre, amb els plans militars que es van conèixer d’assalt del parlament i del palau de la Generalitat, la decapitació de la classe política catalana a partir d’investigacions judicials irregulars en marxa des del 2014 i les amenaces contra les institucions catalanes que es van concretar amb el 155. El terror d’estat té cares diverses, l’estiu i la tardor del 2017, però la coordinació apareix cada volta com més clara.

Tot plegat, doncs, és d’una gravetat excepcional, històrica. Però ho serà molt més encara si, finalment, s’acaba demostrant sense cap dubte que els atemptats van ser un atac inspirat, ordenat o com a mínim protegit per alguna part dels aparells de l’estat. Els indicis que això és així van creixent, però siga com siga, la irresponsabilitat absoluta amb la qual el CNI va jugar amb l’existència del grup de Ripoll exigeix, tota sola, responsabilitats polítiques. Molt particularment perquè ara ja ningú no pot discutir que el CNI va amagar a propòsit a la policia catalana les dades que haurien permès d’evitar els atemptats que es van improvisar després de l’explosió d’Alcanar. I que, per tant, es podria haver evitat la mort dels tretze ciutadans de diversos països que varen perdre la vida a la Rambla i la Diagonal de Barcelona i al Passeig Marítim de Cambrils. Algú va donar l’ordre, no sabem encara si indirectament o directa, que els portaria a la mort. I eixe algú, com a persona però també col·lectivament com a representant del seu estat, ha de respondre per allò que va fer.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/giahista-ripoll-atemptat-rambla-cambrils-terror-estat-editorial-vicent-partal/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

16.7.19

Implosió | RAMON COTARELO

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial






La tàctica espanyola ha estat emprar el poder judicial com a arma contra Catalunya.

Si algú pot recuperar la iniciativa perduda són els presidents Mas, Puigdemont i Torra, el triumvirat de la legitimitat.

En els conflictes, en les batalles polítiques, com en les guerres, qui porta la iniciativa ja té molt de guanyat. Fins al començament de la farsa al Tribunal Suprem, l’independentisme tenia la iniciativa davant l’Estat. L’1 d’octubre del 2017 va ser el big bang de l’univers independentista. Aquell dia, Catalunya va demostrar al món que era capaç de posar en marxa una revolució de nova tipologia, una lluita d’alliberament nacional que obria perspectives inèdites a Europa en provar que no només era pròpia de les antigues colònies, sinó que es podia adaptar a les condicions de societats occidentals, desenvolupades i democràtiques i també colonials.

Una sèrie de mesures repressives que van culminar en la farsa al Suprem, i que alhora van arrabassar la iniciativa a l’independentisme, van deixar clara la tàctica espanyola: emprar el poder judicial com sempre havia emprat l’exèrcit, com a arma contra Catalunya. I els jutges, entusiasmats de servir d’algutzirs del poder polític, sense dignitat, però amb molt sentit patriòtic.

Després de la farsa i de les últimes eleccions –espanyoles, europees i municipals–, l’unionisme ha conservat la iniciativa i l’independentisme no només no ha estat capaç de recuperar-la, sinó que segueix lligat al carro de la repressió de l’Estat, esperant ara les sentències. Com si el resultat d’una sinistra farsa pogués tenir algun interès per a una acció col·lectiva justa.

I no només no ha recuperat la iniciativa sinó que, com a conseqüència de les eleccions esmentades i el ridícul pandemònium dels pactes a les institucions locals, el moviment en el seu conjunt ha sofert una veritable implosió arran dels enfrontaments entre partits, més interessats en les poltrones, les prebendes, els salaris i els càrrecs dels seus militants que a aconseguir el fi últim de la independència a què estaven cridats.

Va començar ERC que, per boca del seu portaveu al Congrés, Rufián, va reconèixer que no era independentista. Això va ser després de les eleccions. Abans, aquest partit mantenia que era independentista. És a dir, va guanyar les eleccions espanyoles del 18-A mitjançant un engany, igual que el PP va guanyar les del novembre del 2011, amb un altre engany. Després de negar l’independentisme, ERC va passar a propugnar pactes “entre les esquerres” (cosa que ja va fer en les eleccions europees), deixant de banda una altra força independentista, i es va proposar votar a favor d’un govern del PSOE, la qual cosa equival a votar a favor d’un probable 155 a Catalunya i d’una segura negativa tancada a pactar res amb l’independentisme. Negativa a la qual s’ha sumat Podemos, que pidola un lloc al govern de Sánchez a pesar que aquest menysprea l’organització lila tant o més que els independentistes. ERC, no obstant això, no té cap més sortida que donar suport caninament al govern socialista perquè, si no ho fa, hi hauria noves eleccions a Espanya en què el PSOE pujaria i ERC pagaria car a Catalunya la seva estafa de presentar-se com a independentista sense ser-ho.

Al seu torn, l’independentisme burgès, moderat o de classe mitjana, no ho ha fet gaire millor. Cegat per la inèrcia dels interessos creats a les institucions, ha seguit l’exemple d’ERC i, en fer-ho, ha dilapidat el seu preciós capital independentista per posar-se al mateix nivell de botiflerisme que els republicans en una batalla caïnita al ritme d’un inenarrable “i tu més!” que té indignada la gent.

La implosió de l’independentisme és òbvia. No serà fàcil recompondre la unitat trencada, perquè els republicans segueixen entestats en la desunió amb els arguments més jesuítics, i els de JuntsxCat creuen que es beneficien de la situació per consolidar els seus miserables interessos creats.

Tanmateix, algú ha de recuperar la iniciativa perduda a mans de la incompetència i l’egoisme partidista i aquest algú només poden ser els tres presidentes de la Generalitat: Mas, Puigdemont i Torra, el triumvirat de la legitimitat, els tres únics que de veritat han posat en marxa el procés independentista, l’han guiat fins al dia d’avui i han pagat i estan pagant un alt preu per haver-ho fet.

I tenen una cosa que els partits han perdut: el suport del poble.

Font: https://www.lrp.cat/opinio/article/1635735-implosio.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

15.7.19

Joan Baez i els progres espanyols | Iu Forn

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de joan baez a FAQS

Iu Forn

Quan a Espanya la majoria de “progres compromesos” no sabien què volien dir cap de les dues paraules i encara estudiaven els primers cursos de batxillerat en escoles d'elit, el món ja feia anys que coneixia la senyora Joan Baez i la seva lluita en favor dels drets humans i els drets civils. De TOTS els drets humans i de TOTS els drets civils.
Perquè quan tu et poses la medalla de “progre compromès” i vas pel món comprometent-te amb les causes “progres” que “toquen”, no s'hi val triar a gust. I, sobretot, a conveniència. Els defensors de les causes “justes” han de defensar-les totes i no les unes sí i les altres no depenent de si això et pot afectar la butxaca.
Joan Baez és referent de moltes lluites des de fa 60 anys. Amb algunes, segurament vostè i jo estarem més d'acord que amb d'altres, però en el que coincidirem segur és en que s'ha implicat on ella creia que calia fer-ho sense pensar si això li podria significar la cancel·lació d'un concert, un article crític en un diari ultra o que a twitter li diguessin de tot.
Joan Baez ha anat aquest dissabte al programa FAQS de TV3 i ha demostrat que continua sent la persona compromesa de sempre i que la seva lluita continua. Ara solidaritzant-se amb els presos polítics i els exiliats catalans.
I quan la sents parlar no pots evitar pensar en els “progres compromesos” espanyols. Exceptuant tres o quatre excepcions, que s'han manifestat a favor del referèndum, la resta fa anys que estan muts. Han desaparegut totalment. I després hi ha el cas d'en Joan Manel Serrat, molt crític amb el Procés, però que en una entrevista feta fa més d'un any a El País va demanar la llibertat dels presos. Perquè una cosa no exclou l'altra.
Pel fet de ser un “progre compromès” no estàs obligat a dir res sobre els presos polítics i els exiliats, naturalment. Però si no ho fas perds qualsevol legitimitat per solidaritzar-te mai més amb res. Amb res que tingui relació amb els drets humans i la llibertat i amb res en general. Home (i dona), és que si un cop acabat el judici no dius ni ase ni bèstia i després apareixes fotent la tabarra amb qualsevol causa, qui et creurà?
Sí, sí, esclar, tindràs a favor els que volen veure als presos polítics no-se-quants anys a la presó i als exiliats no-se-quants-anys sense poder tornar, però se t'haurà acabat la teva fantàstica carrera com a “progre compromès”. Podràs cantar en totes les festes majors de l'Espanya del blat, no patiràs cap boicot, la gent anirà a veure totes les teves pel·lícules i t'entrevistaran a El Hormiguero i als programes de Bertín Osborne, però ja no podràs portar-hi les teves fotos de quan, vestit de Josep Borrell a Níger, vas anar a visitar uns nens que es morien de gana i de malalties. I mentre les vas ensenyant ja no podràs comentar-les amb aquella sen-sa-ci-o-nal frase de “a la seva manera són feliços i sempre somriuen. La visita a la misèria m'ha canviat la vida i ara sóc una altra persona”.
Adéu, progre compromès. Hola farsant a qui la realitat ha desemmascarat!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

14.7.19

No és això | Toni Morral

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El camí a transitar per guanyar la República no el trobarem en la lògica de partits



No és això companys, no és això. Ara, ja és a la vista de tothom, a l’àgora pública. El camí a transitar per guanyar la República no el trobarem en la lògica de partits. Aquesta només ens porta a la divisió pel repartiment del poder autonòmic i es troba molt lluny de l’objectiu d’ampliar la base, ans al contrari, la disminuïm i la desconcertem.

El camí és nou, l’hem de construir transitant-lo, amb tot allò que vol dir, gestionar contradiccions i explorar noves formes de fer política.

Mirem-ho en positiu. Ara ho tenim més fàcil: Ho sabem, s’ha demostrat. Els partits són eines útils, de ben segur, però per a la conquesta de la República Catalana independent no són l’eina que necessitem perquè són inserits en el sistema que volem canviar. Són sistèmics.

Prenguem consciència que som enmig d’una revolta, diguem-ho sense por i amb orgull. Aquesta és la nostra revolta, amb la identitat que li hem donat i que hem de mantenir viva: La revolta dels somriures, democràtica, pacífica, de mà disposada a dialogar, però també determinada a no claudicar en l’objectiu de conquerir el dret de l’exercici de la sobirania. De l’autodeterminació. Un dret que no ens volen reconèixer i que l’hem de guanyar.

La història ens diu que els drets no han estat mai regalats, que s’han guanyat amb persistència, determinació i organització. Nosaltres sabem com fer-ho, perquè ja ho hem fet un cop i hem d’estar disposats a tornar-ho a fer, millor i les vegades que calgui.

No per caprici, ni per justícia històrica (que també), sinó perquè avui esdevé una necessitat per a fer front als reptes d’aquest segle, que són globals però que ens afecten de forma singular a escala local i d’una manera punyent a la vida quotidiana de les persones. Necessitem respondre-hi des de la nostra singular manera de fer, amb els nostres recursos. En definitiva, amb sobirania.

Per fer aquest trajecte necessitem una nova organització política disposada i determinada a guanyar poder republicà, sense hipoteques del sistema autonòmic. Una organització política disposada a recórrer un període de transició i obrir un nou camí de construcció d’espais de llibertat i de fer els embats que calgui per guanyar el dret d’autodeterminació.

El pacte constitucional de la Constitució del 78 que ens reprimeix és trencat pel mateix Tribunal Constitucional amb la sentència de l’estatut. Les regles de joc no són en aquest marc, com ens volen fer creure. Les regles del joc són en la política en majúscules, i la política, al final, no és més que el poder de la gent.

Hem de continuar. No hi ha camí al darrere, el camí és endavant, incert, sí, però ple d’esperança.

Les claus d’aquest camí a transitar les vam marcar amb els nostres fets el primer d’octubre de 2017 passat:

Unitat: Ens cal reconstruir la unitat des de la base, amb la suma de persones i entitats. Determinació: Objectius clars i concrets. El nostre no és un altre que el democràtic. Tornarem a votar per tornar a guanyar tantes vegades com calgui. Transversalitat: La dicotomia no és en la lògica dreta-esquerra sinó en la lògica llibertats o autoritarisme d’estat (155). Organització: fermesa i solidesa en el lideratge i la direcció i alhora flexibilitat i acció efectiva (com vam fer el primer d’octubre). Resistència: La repressió ens ha paralitzat momentàniament, però no ens pot aturar. Gestió intel·ligent, pacífica i efectiva. Pedagògica: Ho fem perquè hem de construir un nou país, democràticament i entre tots. De forma republicana: amb la gent i per a la gent.

Estic segur que guanyarem

Ens hi posem?

Toni Morral
Secretari general de la Crida Nacional per la República





Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

13.7.19

Slesvig-Holstein: un any d’una derrota d’Espanya massa poc aprofitada | Josep Casulleras

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ahir va fer fa un any que el Tribunal Suprem rebia el cop més dur a l'estratègia repressiva de l'estat espanyol contra l'independentisme

Entrada al municipi de Schuby, a Slesvig-Holstein, molt a prop d'on Carles Puigdemont
fou detingut el 25 març de 2018.

Josep Casulleras Nualart

Feia dies que hi havia molt mala maror als passadissos i despatxos del Tribunal Suprem espanyol. Sabien que la decisió de la justícia alemanya sobre l’extradició de Carles Puigdemont no seria la que voldrien, i van anar preparant el terreny per a desprestigiar els jutges del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein. I finalment, el 12 de juliol del 2018, avui fa justament un any, Martin Probst, Matthias Hohmann i Matthias Schiemann van fer pública la decisió de no concedir l’extradició per rebel·lió de Carles Puigdemont a l’estat espanyol i d’admetre-la solament per malversació de fons públics. Tot i que el veien a venir, el cop va ser molt dur, i el jutge instructor de la causa contra l’independentisme al Suprem, Pablo Llarena, va trigar una setmana a prendre la decisió més humiliant que ha hagut de prendre: retirar les altres euroordres pendents contra els exiliats, perquè el castell de cartes se li havia ensorrat. Heus ací el valor d’aquella resolució de la justícia alemanya, que va certificar el triomf de la batalla judicial de l’exili i que hauria pogut fonamentar l’estratègia dels presos polítics durant el recent judici contra el procés. Però no fou així. I les vint-i-dues pàgines del tribunal de Slesvig-Holstein, que són el punt feble més clar i evident de tota la maquinària repressiva espanyola contra l’independentisme, han quedat mig oblidades. Ara, el valor no el perden, i allò que van decidir aquells tres jutges tindrà encara una importància cabdal en el futur.

D’ençà del final del 2017, la tensió entre exili i presó fou evident. Responia en bona manera a una tensió política dins l’independentisme: el president Puigdemont va optar per presentar batalla a l’exili; el vice-president d’Oriol Junqueras es va estimar més de fer-ho de la presó estant. Aquesta era l’oposició entre uns i altres, i no tan estrictament entre partits o formacions polítiques, perquè bé que hi ha exiliats d’ERCi presos del PDECat. Aquesta tensió es traslladava en certa manera entre els advocats dels presos i els exiliats, però la van anar resolent en l’àmbit judicial, a mesura que s’intensificava la pugna judicial a l’exterior i augmentava la repressió contra els presos a l’interior. I era una qüestió de benefici mutu. Perquè la feina que feien els advocats dels presoners, els recursos que presentaven al Suprem i que eren sistemàticament desestimats, servien per a fonamentar els arguments dels advocats dels exiliats, i sobretot permetien de contrastar les decisions que anava prenent la justícia espanyola i les que prenia la justícia belga, primer, i l’escocesa i l’alemanya, després.

El contrast era evident ja de bon principi, perquè els presos romanien a la presó setmana rere setmana i els exiliats eren tots en llibertat provisional fins que no es resolien les euroordres que havia enviat la justícia espanyola per a extradir-los. Això era possible perquè hi havia presos, que eren víctimes de les decisions arbitràries del Suprem. El jutge Pablo Llarena va haver de retirar la primera euroordre a Bèlgica, que havia emès la jutgessa Carmen Lamela, perquè la fiscalia belga va avisar Espanya que no reexiria. I quan el mes de març del 2018 va enviar una nova euroordre, Puigdemont fou detingut a Alemanya. El govern espanyol, el Suprem i la premsa de Madrid ho van vendre com un triomf, però al cap de deu dies el president ja sortia en llibertat provisional i els jutges alemanys deien que, d’antuvi, no hi veien pas la rebel·lió ni la sedició. Començava un període d’un parell de mesos de recollir al·legacions de les parts, representades per una banda pel Suprem i la fiscalia espanyola i per una altra per la defensa de Puigdemont.
Els jutges alemanys no s’ho van empassar
Fiscals i jutges belgues i alemanys ja es posaven les mans al cap quan els arribaven segons quines interlocutòries de Llarena, i arribaven a tenir la sensació que el jutge els volia aixecar la camisa. Com s’entén, si no, que en l’abundant i innecessària documentació que va enviar als jutges del tribunal de Slesvig-Holstein per a l’extradició de Puigdemont Llarena arribés a incloure informació del 9-N del 2014, o del 2012, quan ell ni tan sols era president de la Generalitat ni membre del govern? La informació que anava arribant a Llarena d’Alemanya no era bona, i la desesperació creixent el portava a inundar de documentació sobre l’1-O els jutges alemanys, amb hores i hores de vídeos incloses. Volia que veiessin que hi havia hagut la violència que ell deia que hi havia hagut, amb què justificava l’empresonament dels dirigents independentistes.

La resolució final, la del 12 de juliol, va deixar clar que els jutges alemanys no s’havien empassat els arguments de Llarena. La importància d’aquella decisió era cabdal, perquè per primera vegada una jurisdicció de la UE diferent de l’espanyola es pronunciava sobre els fets que per al Suprem mereixien un processament per rebel·lió i unes mesures cautelars duríssimes. I la resposta dels alemanys fou que el referèndum del Primer d’Octubre s’emmarcava en un dret democràtic de llibertat d’expressió, i que no hi va haver cap iniciativa violenta ni cap pla per a tombar l’ordre constitucional espanyol violentament. I que en cap cas Carles Puigdemont no va encoratjar accions violentes, ben al contrari. Tant el Suprem com la premsa espanyola ja feia temps que es referia al Tribunal Superior de Slesvig-Holstein com un tribunal inferior.

Doncs aquest ‘tribunal inferior’ va dir que no veia la violència de la rebel·lió ni del seu equivalent alemany de l’alta traïció enlloc; fins i tot, examinava un altre delicte del codi penal alemany, el de la pertorbació de l’ordre públic, per si els fets que descrivien Llarena i la fiscalia hi encaixaven. Però tampoc. Perquè hi mancava la violència i la voluntat d’organitzar actes violents per a la secessió o per a l’alteració de l’ordre constitucional espanyol. Hi ha un parell de fragments del text dels jutges alemanys que són molt clars. El primer: ‘Resulta dubtós que el reclamat hagi perseguit l’objectiu de la separació de Catalunya de l’estat central espanyol “amb violència”. De la documentació presentada es desprèn que el reclamat pretenia aconseguir la legitimació d’una separació precisament amb mitjans democràtics, en concret mitjançant la celebració d’una votació.’ I el segon, en què destaca el tarannà pacífic de Puigdemont: ‘El reclamat no tenia intenció de cometre desordres. Al contrari, en repetides ocasions va insistir en la necessitat d’actuar d’una manera pacífica. No fou “incitador intel·lectual” d’actes violents. Tampoc no hi ha cap “pla d’acció per a actes violents” dissenyats per ell, com reconeixen les autoritats espanyoles en les seves al·legacions.’
Les defenses dels presos menystenen la resolució
Res de rebel·lió. Tanmateix, sí que veien indicis que hi hagués malversació, i per aquest motiu en van autoritzar l’extradició. Llarena havia d’acceptar l’extradició per malversació, si volia complir el mecanisme d’extradició i de confiança mútua entre jurisdiccions. Però no ho va fer, hi va renunciar, perquè el Suprem havia d’evitar una imatge demolidora: la del president de la Generalitat jutjat per malversació i la resta d’acusats, que eren tots a les seves ordres, per rebel·lió. Heus ací el valor fonamental de la decisió de Slesvig-Holstein: el judici per rebel·lió i sedició ni tan sols havia d’haver començat per aquest motiu; era el principal argument que desmuntava el fonament del judici contra el procés. I tanmateix les defenses dels presos van renunciar a utilitzar-lo com a tal.

Només la defensa de Jordi Cuixart va brandar la resolució. Ho va fer tant en les qüestions prèvies com en l’informe final, destacant la contradicció que la justícia alemanya no veiés ni violència ni rebel·lió en uns fets que Espanya podia condemnar per rebel·lió. Els advocats del president d’Òmnium van demanar al Suprem que presentés una qüestió pre-judicial al Tribunal de Justícia de la UE sobre aquesta contradicció, però els ho va desestimar. Va respondre que la demanda s’havia presentat de manera extemporània. No era el moment de fer-ho. Ho haurien pogut provar novament durant l’informe final de les defenses, just abans de l’acabament del judici i que quedés vist per a sentència. Però, tot i que l’advocada Marina Roig el va fer valer, no van presentar la qüestió pre-judicial. Els advocats dels altres presos van menystenir la resolució de Slesvig-Holstein com a argument que deslegitimava tota l’acusació dels fiscals i advocades de l’estat. En els informes finals Andreu Van den Eynde, advocat d’Oriol Junqueras i de Raül Romeva, ni tan sols s’hi va referir. Ni tampoc Jordi Pina, representant de Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez, ni els advocats de la resta dels presos polítics.

La sentència del Suprem espanyol és probable que sigui condemnatòria, i que sigui dura. Que hi hagi una altra jurisdicció dins de la UE que sobre uns mateixos fets arribi a una conclusió totalment diferent és molt important, sobretot perquè un tribunal parla de fets greus contra la unitat d’Espanya i un altre blinda l’exercici de drets fonamentals com la llibertat d’expressió, de reunió i de protesta. I això encara té valor, i en pot tenir d’ara endavant en el punt més feble que té la maquinària repressiva judicial, que és l’àmbit internacional. La resolució de Slesvig-Holstein es pot fer valer tant al Tribunal de Justícia de la UE com en futures demandes al Tribunal Europeu dels Drets Humans, i serà un precedent importantíssim que hauran de tenir en compte els tribunals que en un futur no gaire llunyà s’hauran de pronunciar sobre noves peticions d’extradició dels exiliats catalans que farà la justícia espanyola.

Perquè voldran aprofitar les condemnes que vindran per tornar a provar d’extradir els exiliats. Si s’emeten noves euroordres de detenció després de les condemnes, només s’hi podrà demanar l’extradició pels delictes pels quals hauran estat condemnats els presos, tant si és rebel·lió, com si és sedició, conspiració per la rebel·lió, malversació, etc. En aquest cas, la justícia del país on es trobin els exiliats –Bèlgica, Alemanya, Escòcia…–, en el moment que arribi l’euroordre, haurà de tornar a començar el procediment per a examinar-la i per a decidir si en concedeix l’extradició. En una mà, el jutge del país europeu que examini l’extradició tindrà la condemna; en l’altra, la resolució del tribunal alemany que la desacredita.

Vegeu el text íntegre de la resolució, en una traducció jurada de l’alemany a l’espanyol:



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

12.7.19

Fins i tot des del clot més enfonsat es veu que només hi ha una eixida | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Avui fa un any de la sentència del tribunal de Slesvig-Holstein que dictaminava que el president Puigdemont no podia ser jutjat a Espanya per rebel·lió i sedició i oferia només d’extradir-lo per malversació. La bufetada que aquella sentència va significar per a l’estratègia espanyola de negació del conflicte polític, de judicialització i de repressió constant i creixent encara avui ressona i té i tindrà conseqüències determinants per al procés.

Però, deixant de banda el record, la casualitat cronològica ha volgut que l’aniversari d’aquell punt culminant de la lluita contra la repressió i per la independència coincidesca gairebé hora per hora amb un dels clots més profunds en què s’ha ficat la classe política independentista: la votació d’ahir, en què Junts per Catalunya regalava la presidència de la Diputació de Barcelona al Partit Socialista. És una casualitat, però és una casualitat interessant perquè serveix per a centrar una mica les emocions d’aquestes darreres hores. Perquè convida a parlar dels clots, però també de les eixides.

És evident que d’ençà de l’endemà del Tres d’Octubre que ERC i Junts per Catalunya han perdut el nord i viuen més pendents de fer mal a l’altre que no pas de fer allò que haurien de fer pel bé de tots. I ara sabem que són capaços de fer-ho fins i tot quan fer mal a l’altre implica fer-te’l a tu mateix. Ahir Junts per Catalunya i el president Puigdemont es van fer molt mal a ells mateixos, encegats per la frustració que els causa l’intent d’Esquerra d’acorralar-los i negar-los constantment el pa i la sal. Però pocs exemples més clars trobarem de fins a quin punt aquesta negació del pa i la sal a qualsevol preu et pot fer mal a tu mateix com el desaprofitament durant el judici de la gran victòria del president Puigdemont als tribunals de Slesvig-Holstein. Desaprofitament que perjudica, abans que ningú, a Oriol Junqueras mateix, que és qui s’enfronta a més anys de presó.

Aquesta mena de situacions molesten, cansen i irriten, però cal dir, perquè és així, que no són suficients per a canviar el tauler de joc. I ací és on hi ha una de les lliçons, potser la lliçó clau, sobre els clots i la manera d’eixir-ne. Per més que els nostres polítics es vagen ficant dins de clots, el fons de l’afer roman inalterable i continua reclamant una solució, una eixida que no es pot esquivar. I que, encara que ells s’amaguen o dimitesquen d’allò que són, no deixarà d’existir.

Perquè les coses, els fets, existeixen. I quan passen, aclucar els ulls pensant-se que amb aquest gest canviarà la realitat màgicament no els elimina pas. Espanya ha provat de fugir per tots els camins imaginables de l’ombra immensa de la sentència alemanya, però al final no ha pogut evitar que els fets de l’octubre del 2017 desembocassen al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, un territori on perden la capacitat de menystenir una decisió que no els agrada. Després d’anys defensant que el conflicte entre Catalunya i Espanya és un afer intern, s’han hagut de retre a l’evidència, en una victòria que és i serà decisiva per a l’independentisme. I avui, si em permeteu de dir-ho, és, per cert, un bon dia per a recordar que la felicitat només arriba al final. La negació de les cautelars a Puigdemont i Comín, pel que fa a la seua condició d’eurodiputats, ha despertat a Espanya un entusiasme irreal, que recorda molt el que varen tenir quan el president de la Generalitat va ingressar a la presó de Neumünster. Avui fa un any, però, que l’espanyolisme es va despertar sobtadament del seu somni.

De la mateixa manera que sabem això, també tots sabem que voler ‘normalitzar’ la vida política a còpia de pactar amb el PSOE, ara una diputació i uns quants ajuntaments, ahir i potser demà el govern de Pedro Sánchez, ni frenarà la repressió ni resoldrà el problema. El tauler no canvia perquè no pot canviar sense pactar una solució política. I això Espanya, PP i PSOE, no ho volen fer. El pendent ferroviari només l’aturarà la independència perquè Madrid ha perdut el control i la cort gira embogida en un festival de repressió i autoritarisme. De tal manera que si el Primer d’Octubre Núria Marín es va enfrontar a la Guàrdia Civil per impedir que entrassen a l’Hospitalet a pegar als seus veïns i Pedro Sánchez va protestar contra Mariano Rajoy, ara veiem en canvi com, governant el seu partit a Espanya, aquestes darreres hores la Guàrdia Civil ha entrat a la Generalitat, el president Torra ha rebut una notificació d’amenaça d’inhabilitació, hem sabut que Borrell espia les delegacions de la Generalitat a l’exterior i que la diputada Laura Borràs ha estat investigada irregularment i ens hem assabentat que el TSJC ha ampliat la causa contra Josep Maria Jové, o que Pedro Sánchez ha preguntat obertament a Podem si seria capaç de signar un altre 155 contra la Generalitat. El tauler resta immòbil i no hi ha partides fictícies que es puguen jugar, diferents d’aquesta que juguem. I és això que compta.

Per això, en dies com ahir, quan hom té la temptació de reduir l’independentisme a allò que són i fan els partits polítics, cal recordar, a crits si cal, que el conflicte entre Espanya i Catalunya ja és en un estadi tan avançat, la batalla és tan aguda i les posicions tan impossibles de canviar, que fins i tot des del forat més profund on es puguen entaforar els nostres polítics s’albira clarament l’única eixida possible d’aquest infern que ells també han de sofrir: la separació d’Espanya. Cosa que no hi ha qui ho puga canviar perquè el Primer d’Octubre va passar –i tant, si va passar– i perquè Espanya, per sort de tots nosaltres i desgràcia dels qui voldrien fer marxa enrere, aquell fet no el podrà assimilar mai.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark