traducció - translate - traducción

30.11.13

La mentida com a estructura d’estat

FONT: http://m.vilaweb.cat/opinio_contundent/4158300/mentida-estructura-destat.html

Eugeni CasanovaLa mà oberta és mentida i les amenaces són mentida.
La força de què es vanten és mentida i quan arribi el xoc de trens es veurà que els castells d'Espanya són un miratge.

Rajoy ordena al PP que eviti l'enfrontament amb Catalunya. Els populars arriben a la conclusió que els xocs nodreixen el sobiranisme. El PP evitarà les estridències.' Era un titular de La Vanguardia del 2 d'octubre i es parlava d'una 'nova estratègia de Rajoy amb Catalunya'. Ho havien constatat durant mesos i la Via Catalana havia confirmat el fracàs. Les enquestes són, l'una darrere l'altra, inapel·lables. Les últimes indiquen més d'un 80% en favor d'un referèndum i els sís dupliquen els nos. I el PP i el PSC s'ensorren.

L'unionisme ha comès molts errors, però el més bàsic ha estat el de la propaganda, que ara, ells no ho saben, se'n diu 'comunicació'. Ho havia explicat Miquel Sellarès: les guerres del segle XXI no es fan amb armes, sinó amb els serveis d'intel·ligència. Quan una quarta part del total de la població surt al carrer en contra d'allò que has pregonat durant anys en règim d'oligopoli és que vas perdent la guerra per pura estupidesa.

El poder menteix sempre, però en el cas de l'estat espanyol amb Catalunya s'han superat totes les mesures. Els polítics menteixen sempre, però la política no es pot fonamentar en l'engany sistemàtic. Quan l'encanteri es converteix en una estructura d'estat, l'estat fa fallida. Es pot enganyar tothom un temps, i a alguns sempre, però no es pot enganyar tothom sempre, segons la coneguda sentència d'Abraham Lincoln.

L'error de l'espanyolisme és que ha fabricat una propaganda més per a consum intern que no pas per als catalans, en els quals suposadament havia de fer forat. Un suspens directe en l'examen d'ingrés de qualsevol escola de publicitat. L'exemple perfecte el constitueix un espot que UPyD va difondre durant la campanya de les eleccions catalanes, penjat a YouTube com a 'Parodia y mofa de Toni Cantó (UPyD) al independentismo catalán'. Ha estat justament això, una paròdia i una mofa, ridícula, inversemblant, insultant, impossible que se l'empassés un català, per més unionista que fos. Una agressió a la intel·ligència que aconsegueix l'efecte contrari del que persegueix.

El PP va ser incapaç d'aprendre la lliçó després de vuit anys a l'oposició per la mentida de 'les dues línies d'investigació' arran dels atemptats islamistes als trens de Madrid. El PSOE va ser incapaç d'aprendre que negar la crisi no l'havia ocultada ni encara menys l'havia evitada. La sonora traïció del 'respetaré el Estatut...' passa factura al PSC encara ara. Ha estat la inèrcia d'uns polítics caducs que no han sabut llegir els nous temps, i menys els nous temps a Catalunya. És manca de capacitat política, però és sobretot manca de cultura democràtica. Què pensi el ciutadà és indiferent: la idea és controlar, tot es pot redirigir, la demoscòpia és la base i els mitjans, l'eina d'inoculació.

Es pot construir res de positiu i durador, es pot construir un estat, sobre la hipèrbole constant? Algú que sempre faroneja no té cap autoritat per a proposar res. Personatges sinistres, caricatures de si mateixos, que han desbarrat en tots els terrenys i en totes les condicions, pretenen ser creïbles contra Catalunya. Individus odiats per l'opinió pública, mestres de l'estirabot, com Aznar, com Bono, com Guerra, com Morago, com Rodríguez Ibarra, han atiat la catalanofòbia sense considerar que la simple visió de la seua cara crea anticossos. 'Quan sento parlar Vargas Llosa em poso malalt', ha dit Jaume Cabré.

Ho han practicat durant tants anys que han acabat perdent la consciència de l'exageració. Les aboquen pel broc gros, sense control, sabent que tothom sap que menteixen i ni tan sols miren de dissimular: acusacions de nazisme i terrorisme, el valencià ve de l'iber, la unitat té tres mil anys, o quatre mil... El geni Millo ha expectorat que Catalunya s'exclourà del pluralisme i l'humanisme si surt d'Espanya.

Han estat mentides òbvies, barroeres, que fereixen la sensibilitat dels destinataris, però han estat sobretot mentides sense ni un mínim d'intel·ligència. Han aplicat una estratègia no ja poc adequada en la societat global de la comunicació, sinó anterior fins i tot a la televisió. Arguments per a la vella ràdio, quan el ministre de Propaganda Goebbels podia triomfar amb els seus famosos principis. Però una mentida repetida cent vegades no acaba essent veritat, sinó cent vegades ridícula quan mil canals diferents ofereixen uns altres punts de vista. I Goebbels va atiar els cristians contra els jueus, però no pas els jueus contra ells mateixos, un altre error fonamental.

No han entès res. Enfronten els esquemes del franquisme amb una revolució líquida, netament contemporània, molt participativa, molt tranquil·la, molt cerebral, en què centenars de milers de persones es prenen la molèstia d'anar a votar un diumenge en unes urnes d'atrezzo, o poblen els balcons i els carrers de banderes, o compren en massa una loteria alternativa, o s'inscriuen amb cura en una pàgina web i van ordenadament al lloc que els assignen en una manifestació quilomètrica. No es tracta de simples demostracions col·lectives, sinó d'accions molt complexes de subversió responsable i coordinada. Aquesta és una revolta de les classes mitjanes, dels professionals, de l'avantguarda social, culta. I això es vol combatre amb l'insult, l'astracanada, la provocació i la repressió. Catalunya viu la revolució dels estels i ells branden una constitució tronada.

Quan les grans audiències han detectat que la mentida és sistemàtica i ubiqua, en queden vaccinades. Les portades de La Razón o l'ABC fan riure. Publiquen la fi del món i la gent se'n fot, i surt a l'APM. I que vagin alerta alguns diaris catalans perquè el lector d'avui no l'entabanaran sense un cost. Ho va dir el vell militant socialista Jaume Sobrequés quan van començar a aparèixer propostes insubstancials per a dividir els catalans. 'El federalisme és mentida, en trenta anys al PSC no se n'ha parlat mai.' El confederalisme és mentida, la Declaració de Granada del PSOE és mentida, l'apel·lació a la moderació és mentida. És mentida que Alberto Fabra tanqui Canal 9 per salvar col·legis o hospitals, és mentida el pressupost de Montoro, són mentida els trens de rodalia, és mentida la por...

La fal·làcia s'ha convertit en estructural. Arriba un moment que tot cau en el mateix sac, la 'relaxing cup of café con leche', la plataforma Castor, els brots verds, les balances fiscals, l'AVE, les autopistes radials, el corredor central... La superxeria és còsmica. Els polítics espanyols han engegat la centrifugadora de l'engany i a Catalunya el nombre d'independentistes no para de créixer, perquè l'alternativa sí que és real.

Quan la distorsió i l'exageració són la norma, i tota una col·lectivitat --l'espanyola-- hi participa alegrement, no hi ha entesa possible i un acaba esclatant. Xavier Rubert de Ventós ja va manifestar en un moment inicial dels procés que de gent així no en volia saber res, només els volia tenir lluny. Fan feredat, causen psoriasi.

És el fracàs de la manipulació tal com s'ha entès durant aquestes darreres dècades. No han sabut bastir un discurs nou i es moren amb la transició, una altra mentida. Ara s'adonen que s'han equivocat d'estratègia, però tothom sap que allò que proposaran també serà mentida. La mà oberta és mentida i les amenaces són mentida. La força de què es vanten és mentida i quan arribi el xoc de trens es veurà que els castells d'Espanya són un miratge. Perdudes les proporcions, fora de tot contacte amb la realitat, Espanya fa temps que ha esdevingut un holograma per als catalans.

+ Opinió contundent
El llibre escocès de la persuasió
Meritxell Ramírez
29.11.2013

'Després de Carlos Fabra en cauran més'
Enric Nomdedéu
25.11.2013

Volem Canal 9, volem TV3
Acció Cultural del País Valencià
23.11.2013

El sexe comú
Lluís de Yzaguirre
21.11.2013

L'home de la jaqueta de cuir
David Figueres
19.11.2013

Editorial

Tiananmen a Burjassot
Vicent Partal
29.11.2013

El silenci d'Hollande
Vicent Partal
29.11.2013

La violència del PP
Vicent Partal
28.11.2013

Catalonia is not Scotland
Vicent Partal
27.11.2013


Share/Bookmark

29.11.13

Amics, valencians, compatriotes

Amics Valencians
Amics, valencians, compatriotes: deu-me
vostra atenció. Jo vinc a enterrar Canal 9,
no a gloriar-lo. El mal que fan els homes
els sobreviu. El bé sovint s'enterra amb llurs ossos.
Que sigui així amb Canal 9.
El noble Fabra us ha dit que Canal 9
era insostenible; si és veritat,
era una falta greu, i l'ha pagada Canal 9 greument.
Aquí, amb permís de Fabra
i dels altres —car Fabra és un home
honorable i els altres també ho són—,
vinc a parlar en el funeral de Canal 9.
Canal 9 era amic meu, fidel i just amb mi;
però Fabra diu que era insostenible,
i Fabra és un home irreprotxable.
Ell va callar moltes coses al País Valencià,
i amb silenci imposat omplí butxaques que fugiren:
era aquesta la insostenibilitat del Canal 9?
Davant els crits dels accidentats del metro ell plorava sota la mordaça,
i el qui és insostenible ja de tenir la pell més dura;
però Fabra diu que era insostenible,
i Fabra és un home irreprotxable.
Tots vau veure en els jutjats
com tres cops obligava a acomiadar els desafectes
del rei, i Canal 9 els tres cops va refusar-la:
era això insostenible per part de Canal 9?;
però diu Fabra que era insostenible,
i és cert que ell és un home irreprotxable.
No parlo pas per fer la contra a Fabra;
parlo per dir només allò que sé.
Tots abans l'estimàveu, no sens causa:
doncs ¿quina causa de plorar-lo us priva?
Oh judici, has fugit cap a les bèsties,
i els homes han perdut l’enteniment!
Paciència, si us plau, perquè, el meu cor,
tinc ficat dins el taüt de Canal 9,
i fins que em torni tinc de fer una pausa ...

(Paròdia de JULI CÈSAR - W. Shakespeare, trad. de Josep Mª de Sagarra Acte III, escena II.
Cèsar acaba de ser assassinat per Brutus durant els Idus de Març. A l'Àgora, Brutus ha exposat les raons per assassinar Cèsar. Antoni, nebot de Juli Cèsar i fidel a ell es dirigeix a la multitud aplegada)





































Share/Bookmark

26.11.13

I ARA QUÈ FEM AMB EL CANAL 9?


El 9 d’octubre de 1989 començava a emetre Canal 9. El naixement de la ràdio televisió valenciana es produïa sis anys després de que TV3 començara les seues emissions. Per tant, RTVV va nàixer tard, en la segona ona de creació de canals autonòmics. En aquell moment, RTVV també contava amb reticències des del govern, per exemple les de Alfonso Guerra. L’Estat Autonòmic encetava el seu camí i ningú podia saber encara per on aniria. A pesar de ser el moment del taking off, de l’enlairament de la cadena, en 1989 el pressupost de RTVV estava ajustat als ingressos publicitaris, clar que en eixe moment no hi havia tanta competència com pocs anys després, al no haver ni televisions privades ni altres ofertes en TDT o plataformes digitals. També la seua plantilla de poc més de 500 treballadors/es semblava ajustada a les necessitats. La seua llei de creació responia al desenvolupament de les competències autonòmiques marcades en l’Estatut. En ella es diu que “La creació d'uns mitjans de comunicació social valencians són contemplats, entre altres coses, com un dels suports precisos i inequívocs del desplegament cultural propi.”http://tinyurl.com/pqzwduk

El 27 de novembre d’enguany, el PP, aplicant la seua majoria absoluta a les Corts Valencianes, te previst donar el vist i plau al tancament de la ràdio televisió valenciana. Una decisió presa pel President, Alberto Fabra, i ratificada per tot el Consell com resposta –segons argumenta el Molt Honorable- a que no hi ha diners per poder fer front a la sentència del TSJ que declara nul l’ERO fet a RTVV i que contemplava l’acomiadament –amb uns criteris molt discutibles- de més d’un millar dels seus treballadors/es. Una decisió, el tancament, que arriba després de 18 anys de gestió del PP on la plantilla s’ha triplicat, el cost i el deute s’han disparat a nivells insostenibles i l’audiència ha caigut fins vora el 3%. Durant estos últims anys, el PP ha fet en RTVV el que ha volgut. Alguna responsabilitat política hi haurà, dic jo! Una història que ha recordat la premsa. 

Veus crítiques, como la de Manolo Alcaraz, no han faltat davant el que sembla un atemptat contra l’autonomia.

Altres veus posen l’accent en la mala gestió i en les formes poc democràtiques de governar que te el PP.

Manipulacions informatives i censures han estat a l’ordre del dia en RTVV durant els governs del PP. També el malbaratament dels diners públics. Inclòs la xarxa mafiosa Gürtel va sucar del pressupost de RTVV. Ha hagut fins imputacions per abusos sexuals al cap de personal,... I no sempre estes actuacions delictives han tingut una resposta adequada per part de la plantilla. Per això algunes opinions no són gens indulgents amb els treballadors que fins última hora s’han mantingut fidels i complaents amb les manipulacions del PP. Bona mostra d’estes opinions crítiques va ser l’article que J.V.Aleixandre va publicar en el diari LEVANTE.

I és que alguns pensen que la reacció dels treballadors i de la societat valenciana arriba massa tard. Opinió que comparteix el periodista Xavier Aliaga a La Veu del País Valencià. http://tinyurl.com/qxylvsp

Els treballadors/es acomiadats per l’ERO de RTVV, organitzats en una plataforma multimèdia anomenada M1lDeNou, donen informació alternativa a la oficial i s’han convertit en un element de cohesió i lluita per una radiotelevisió pública, professional i plural. http://www.plataformamildenou.org/

Des de fa temps teníem programada una Hora del Te Verd sobre RTVV. Ara tot s’ha precipitat. Les notícies respecte al seu previsible tancament s’acceleren. Ara més que mai cal tindre clara una alternativa per que el País Valencià mantinga un instrument fonamental per la seua cohesió i per la recuperació de la nostra llengua, uns dels objectius que marca el nostre Estatut d’Autonomia. Este crec que interessant debat-tertúlia el farem el dia 26, últim dimarts de novembre, i contarem com a ponents amb RAFA XAMBÓ, membre del Consell d’Administració de RTVV per Compromís, i el nostre company JULIÀ ÀLVARO, periodista de Canal 9, afectat per l’ERO i amb un bloc que ja és un referent en el periodisme valencià http://juliaalvaro.blogspot.com.es/

NOTA: Hi ha molt escrit i publicat, tant articles com llibres, al voltant de RTVV. La majoria dels enllaços d’este full tan sols són una molt xicoteta selecció de les noticies aparegudes als diaris els primers dies de novembre. Com tota selecció, es possible que no satisfaça totes les expectatives.

Share/Bookmark

El Quixot anglès és traduí el 1602 del català

Lluís Maria Mandado: 

La participació nord-americana en la formació i impressió del Quixot 

Els Estats Units són un dels ingredients fonamentals en la difusió de les primeres edicions d’El Quixot. Però, els Estats Units existien? Intentarem explicar-ho. 

Subtítol: L’original del Quixot no era en anglès, sinó que era en català. 
 
Al mapamundi de Teixeira, on més banderes catalanes/espanyoles hi ha és a la Costa 
Est dels avui USA, més que a Centre-amèrica i més que a Sud-amèrica. Pensem que 
aquesta distribució de banderes no es feia de qualsevol manera, perquè un cartògraf 
reial, que feia els mapes per a l’exèrcit i el rei, feia les coses seriosament; si algú posa 
una bandera de la Xina al EEUU és que s’ha equivocat, o que els Estats Units són de la 
Xina! Que de moment no passa, però no sabem el futur… 
 
Algunes de les primeres edicions d’El Quixot en anglès diuen a la capçalera DON 
QUIXOT. Hi ha algunes versions que diuen Don Quixote, però n’hi ha unes altres que 
diuen Don Quixot. D’on treuen aquells senyors anglesos que és Don Quixot? 
En trobem unes altres que diuen Sancho Pancha (panxa). Si es diu Sancho Panza, com 
pot ser que tradueixin a l’anglès per Sancho Panxa? Què sabien aquella gent? 
Segons l’historiador francès Roger de Manvel, Anglaterra té una obsessió primerenca 
pel Quixot, i acaba dient que és un llibre que no sembla castellà per moltes raons. 
Ja fa molt de temps que en Jordi Bilbeny diu que el Quixot es va escriure en català. 
També diu, junt amb d’altres estudiosos, que a les traduccions angleses s’hi observen 
coses ben estranyes. 
  
Els anglesos llegeixen, durant els segles 1600 i 
1700, el Quixot. A Espanya, els castellans, 
l’odien i l’ignoren, i volen que es perdi; i quan 
es recupera a Espanya, és quan l’Ambaixada 
Anglesa en fa una reedició perquè els espanyols 
sàpiguen que hi ha un llibre ignorat, que és 
fabulós, que és el Quixot. EL castellanisme no 
en fa un símbol fins a finals del sXIX. És molt 
possible que un espanyol de mitjan segle 19 no 
sabia què era el Quixot, ni qui era Cervantes! 
Són els anglesos, que fan aquestes traduccions 
primerenques, els que diuen als espanyols han 
de tornar a saber què és el Quixot i qui és 
Cervantes. És sorprenent i sembla una broma oi?  
 
El 1652 Edmund Gayton publica Pleasant notes upon Don Quixot. No és una traducció completa car Gayton escull passatges de la versió de Shelton enfocant-se en parts especialment satíriques i còmiques. 
 
 1ª edició espanyola del Quixot 1605 
 
Edició Anglesa d’en Thomas Shelton, de 1612: Anomena el personatge escrivint Pança 
(amb c trencada), o Pancha (Panxa) amb clares connotacions catalanes, que mai poden 
venir d’una traducció del castellà (Panza?) 
 
L’any 1920-30 en Francis Carr publica Who wrote Don Quixote? Aquest llibre, 
ignorant què és Catalunya, i tota la falsificació de la història de Catalunya, i el robatori 
de la seva cultura, diu que “el Quixot es va escriure en anglès, l’original és anglès , i el 
vam regalar a Espanya”. Si nosaltres haguéssim volgut, el Quixot seria un original 
anglès. 
I els 70-80 arguments que dóna per ademostrar-ho s’assemblen molt als que aquí a 
l’INH donem per a dir que El Quixot és català. Potser en aquell temps els anglesos no 
sabien que existia Catalunya, que hi havia uns problemes de censura reial, però el cas és 
que molts d’aquests arguments ens serveixen a nosaltres. 
 
 
Què passa a l’època de 1605-6, quan s’edita el 
Quixot a Madrit? 
Els anglesos funden James Town a Virgínia el 
1606. És l’any en que oficialment apareix el 
Quixot en castellà. I els anglesos publiquen la seva 
primera traducció (la primera del món) el 1612. 
En el llibre de Francis Carr s’hi fa un estudi de la 
dedicatòria de la primera i extraordinàriament 
primerenca traducció a l’anglès, la del 1612. 
Sobretot perquè s’hi fa veure com el Quixot va ser 
traduit anys abans de la seva oficialment primera 
edició en castellà., que creiem que es vol fer passar 
com la princeps i original, la de Madrit de gener de 
1605. 
Servent inclou a la segona part un elegant artifici 
en que fa dir al propi censor, en Sansón Carrasco 
(Censor que rasco) que les edicions del Quixot són 
les de Lisboa, València i Barcelona, així que la de 
Madrit no consta a l’enumeració de les impressions que fa el mateix llibre a la segona 
part. Servent, l’autor del Quixot, ho fa expressament, perquè així ens diu que no es va 
fer cap edició al regne de Castella. 
L’element desencadenant i revelador, però, és la dedicatòria al comte de Walden, el 
protector de l’empresa, que cal llegir degudament en trama. 
Thomas Howard, el Comte de Walden, a qui Shelton dedica el seu llibre, fou virrei de 
Virgínia en aquella època. 
A la dedicatòria -escrita el 1612- hi diu: 
 
“Molt honorable senyor, havent traduït fa uns 5 o 6 anys la Història de Don Quixot de 
la llengua espanyola [entenem nosaltres: catalana], a l’anglès, en l’espai de 40 dies 
[amb una certa urgència doncs]. Estant en ço més que mig forçat per la insistència d’un 
molt estimat amic, que estava desitjós d’entendre el tema, [perquè el Quixot diu moltes 
coses subterrànies]. Després d’haver-la repassat per sobre, la vaig deixar de banda, 
completament oblidada, en un calaix… …Fins que, d’acord amb altres dels meus amics [entenem que tramants, maçons, 
societats secretes o el que sigui] vaig estar content de deixar que sortís a la llum (que 
s’edités) condicionant que algú altre escrutés i esmenés els errors escapats, ja que els 
meus assumptes m’impedien submergir-me en aquest treball. [Potser és una persona que 
sap castellà o català, però que no sap prou anglès per editar un llibre, i li cal que algú li 
confirmi que el que ha posat s’entén bé en anglès]. Ara entenc, per part de l’impressor, 
que la còpia, no corregida, es va presentar a la vostra senyoria, fet que de primer m’ha 
provocat un punt de disgust, perquè com podria passar, em temo molt, resultarà ser poc 
treballada i digne, ja sigui de la vostra noble vista, o de la vostra protecció.” 
 
I acaba molt maliciosament a la darrera línia, marcant d’amagat l’autoria (Servent) i el 
problema (Thomas Shelton) 
 
“El més afectuós servent de Vostre Honor, Thomas Shelton” 
(“Your honours most affectionatted servitor”) 
 
Ningú no sap qui va ser Thomas Shelton. A part la traducció de les dues parts del 
Quixot, no se’n troba cap altre rastre. Solament és un nom, intencionat i en trama. A qui 
tapa? A Joan Miquel Servent, l’autor espanyol, o sia català. 
 
El Quixot fou traduït a l’anglès, i això ho diu aquest llibre que hem citat, abans del 
1602, 2 anys abans del primer esment fet del Quixot a Espanya, i 3 anys abans que fós 
publicat. 
(L’edició de Madrid és, oficialment, de desembre del 1605) 
Això ho diuen els estudiosos anglesos. Conclusió dels britànics: l’original era anglès. 
 
James Fitzmaurice-Kelly, seguint el Dictionary of National Biography states, ho veu, 
perquè Thomas Howard, el Lord Walden a qui es dedica la traducció, deixa de ser 
comte de Walden per a passar a ser comte de Suffolk al 1603, i d’aquí conclou que la 
data del llibre és una data anterior que podria ser1602 o1603. Però quan de temps feia 
que ja era escrit quan Thomas Howard va canviar de títols el 1603? 
Aquí en Jordi Bilbeny apunta que, pel sistema de concessió de llicències d’impressió, 
Lo Quixot de Barcelona, en català, es devia imprimir el 1595, data força propera a la de 
la mort de Felip I de Barcelona, el setembre de 1598. I ara sí que es pot entendre que hi 
hagi una traducció en anglès el 1602. 
 
També en els dietaris reials anglesos del rei James I hom parla d’aquest desafiament 
quixotesc, sigui com se’n podria dir d’un esborrany o d’una altra obra inspirada en ell, o 
sia que Don Quixot imprès, o en forma d’esborrany, circulava per les altes esferes 
d’Anglaterra, amb un nom molt indicatiu per una obra política i de defensa i difusió dels 
ideals parlamentaris catalans, detestada pel reialisme espanyol i protegida per llurs 
enemics britànics. Ho veiem recolzat per una missiva de l’11 de maig de 1606 de 
Dudley Charleton a John Chamberlain on diu que: 
“I send you Don Quixote’s chalenge, wich is translated into all languages, and sent into 
the wide world.” Us envio Lo desafiament de don Quixot, el qual és traduit a totes les 
llengües i tramès al món sencer. 
 
El crític JM Cohen diu que és la millor versió, la més propera i fidel en esperit i forma i 
semblança a les frases de Servent. Tot això ens està dient que el traductor va conèixer 
l’original castellà just quan es va imprimir (1605), o fins i tot abans. Demostrant-se per alguns estudiosos la coneixença de l’obra a l’Anglaterra abans de la 
impressió a Castella, hom explica el fet perquè l’original era en nglès i es feu passar per 
castellà per raons polítiques. 
 
Què passa? Que l’edició catalana està desapareguda. Que els autors, que veuen que la 
seva edició està perseguida i condemnada, diuen: aquest llibre sortirà en una altra 
llengua i en un altre país; com li passa a l’Orland Furiós, com li passa a Lo Cortesà de 
Castelló, i a tants altres llibres. 
 
La traducció ‘dorment’ del 1612 es registra finalment el gener de 1611, i s’hi afegeix 
que es va traduir el llibre feia uns cinc o sis anys. Aleshores fan uns càlculs i diuen: 
Quan va sortir a Madrit el Quixot, al cap d’un mes ja havia d’estar traduit a Anglaterra, 
quan només el viatge ja eren més de 15 dies. És tècnica i pràcticament impossible, i a 
més no s’entén que tinguessin tanta pressa en una obra que era nova, d’un autor que era 
mediocre, que bla bla bla… 
Hi ha alguna cosa que falla estrepitosament 
 
Quina és la connexió americana? 
Aquest Senyor de Walden o comte de Suffolk és el 2n virrei de Virgínia. Aquí entra la 
complicació, de moment són teories, i caldrà escoltar en Jordi Bilbeny, enraonar de que 
la Costa Est dels Estats Units, la que tenia tantes banderes catalanes, era la part 
principal de l’imperi espanyol a Amèrica, que es va sublevar. I es va sublevar sota els 
principis republicans i parlamentaris catalans, i d’aquí ve el federalisme, la igualtat, la 
llibertat de culte… I aquesta gent necessitaven suport, perquè si no vindrien els súbdits 
del rei d’Espanya i els trinxarien. Què havien de fer? Això ja és una conjectura, però ve 
automàticament, quasi com la llei de la gravetat: havien de buscar un gran aliat, un gran 
aliat fort que fos enemic del rei d’Espanya. Per això feren venir els anglesos. I entre les 
condicions, o, ja que hi eren, li plantejaren al virrei que hi havia aquest llibre tan 
interessant que era perseguit, que tenia tantes coses amagades en trama, que els feia 
tanta gràcia perquè quedava tan en ridícul la monarquia espanyola, i que haurien de fer 
alguna cosa perquè funcionés. Per això aquest senyor s’encarregà al cap de poc temps 
de fer aparèixer un Quixot en anglès, i ara els anglesos atribueixen l’autoria del Quixot 
anglès a Shakespeare. Perquè Shakespeare té una continuació de la història de Cardeño, 
que s’havia considerat perduda molt de temps i ara ha resultat apareguda des del 2007, 
amb la qual cosa hi hauria una connexió d’autoria… 
 
Per acabar, dir-vos que a la cort anglesa, en documents interns de la cort, quan parlen 
del Desafiament del Quixot, diuen que aquest llibre s’ha de distribuir i s’ha de fer 
entendre a tot el món i traduir a totes les llengües perquè és una bomba contra la 
monarquia espanyola. 
 
Arenys de Munt, 23 de novembre de 2013 - XIIIè Simposi de la Descoberta Catalana 
d’Amèrica 
 
 

Share/Bookmark

24.11.13

ASSEMBLEA NACIONAL. DECLARACIÓ DE NOVEMBRE (text íntegre)


El secretariat nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), reunit en sessió ordinària el dia 16 de novembre de 2013, a Barcelona, tenint en compte els moments transcendents que s’hauran d’afrontar en el futur immediat, ha aprovat el seu posicionament, que vol fer públic amb aquesta Declaració de Novembre.

PREÀMBUL
L'Assemblea Nacional Catalana és una organització popular, unitària, plural i democràtica, fonamentada en la democràcia de base i en la unitat d'acció, i integrada per persones que volem que Catalunya esdevingui un estat independent.
L'11 de setembre de 2012, l’Assemblea Nacional Catalana va demostrar la capacitat de mobilització del poble català. I ho va fer amb una gran manifestació que va reunir més d'un milió i mig de persones als carrers de Barcelona. L'11 de setembre de 2013 hem tornat a demostrar no només capacitat de mobilització, sinó també d'organització, en repartir-nos ordenadament dos milions de persones al llarg del país, tot formant una cadena de més de 400 quilòmetres.
Aquestes multitudinàries mobilitzacions populars, i l'immens impacte que han aconseguit als mitjans de comunicació d’arreu del món, han posat la independència de Catalunya en el centre del debat polític i han col·locat la qüestió catalana damunt de la taula de les principals cancelleries del món.
El resultat de les eleccions del 25 de novembre de 2012 i tots els estudis demoscòpics solvents acrediten l’ampli suport de la ciutadania de Catalunya a l’exercici del dret a decidir. Però encara més, la voluntat de constituir Catalunya com a un nou estat independent ja és l’opció majoritària entre la ciutadania catalana.
Ni el fracàs de l’Estatut de 2005-2006 ni la crisi econòmica són elements suficients per explicar per què hem arribat a aquesta situació. Com molts altres països d’Europa, vivim una crisi de valors polítics tradicionals i de model de societat. En el nostre cas, això es complementa amb la reivindicació nacional catalana, mai resolta per l’Estat espanyol; un estat amb preocupants dèficits democràtics i amb una incapacitat històrica de repensar-se ell mateix en clau plurinacional.
És a dir, vivim una situació de triple crisi: econòmico-social, democràtica i nacional.
La societat catalana, sense els mecanismes de poder que defineixen un estat, ha hagut de trobar altres camins per al seu progrés i la seva organització. Paradoxalment, això li ha conferit una solidesa excepcional. Només això explica que, històricament i en l'actualitat, Catalunya hagi pogut afrontar amb èxit reptes com la integració de successives onades migratòries, preservant la convivència i la cohesió social, o bé com la defensa dels més desafavorits, gràcies a la creació de xarxes socials de suport.
El poble català ha pres consciència que per lluitar contra la triple crisi que pateix li calen vertaderes eines d’estat.
L’autonomia que suposadament garanteix la Constitució espanyola de 1978 és un frau. Catalunya no és reconeguda com a nació, ni l’autonomia assolida li és respectada. L’ofec econòmic sistemàtic a la Generalitat, així com la recentralització i l'atac deliberat del nacionalisme espanyol contra la llengua i la cultura dels Països Catalans, és una mostra evident que l’encaix dins de l’Estat espanyol només és possible si estem disposats a desaparèixer com a nació i com a poble.
L'objectiu de l'Assemblea Nacional Catalana és recuperar la independència política de Catalunya, mitjançant la constitució d'un estat de dret, democràtic i social. L’Assemblea Nacional Catalana ha canalitzat la força de la societat civil, que empeny cap a un horitzó nacional nou i esperançador que ens permeti construir un país millor.
Volem un Estat català perquè, com a poble que som, hi tenim dret. Però, sobretot, el volem perquè l'entenem com una oportunitat per construir un marc propi de relacions socials, econòmiques i polítiques. Un estat al servei de les persones on els ciutadans siguin el centre de les seves polítiques públiques.
Som en un món cada cop més interdependent, però on cap estat renuncia a la seva independència. En aquest món, els catalans volem participar amb veu pròpia en la construcció europea, perquè creiem en la diversitat, la llibertat i la igualtat de les persones i dels pobles. Altrament, Catalunya té totes les condicions per esdevenir un estat perfectament viable i pròsper en termes econòmics. I aspira legítimament a compartir les transformacions que Europa haurà d’afrontar per resoldre la comuna crisi estructural i de valors actual, que és profunda i preocupant. Res d’això és possible si som una simple regió espanyola.
Les forces polítiques han d’aparcar els tacticismes partidistes i han de pensar en el bé comú. Per això, cal que actuïn amb la màxima unitat possible per encarar amb força l'etapa definitiva del procés d'independència. La unitat es pot expressar, segons les circumstàncies, configurant un govern d’àmplia unitat, en forma d’amplis acords parlamentaris, de llistes unitàries d’ampli espectre, o bé compartint punts programàtics relatius al futur polític de Catalunya. En tot cas, i en darrera instància, correspon als partits polítics i al seu sentit de la responsabilitat concretar, de la millor forma possible, com s’ha d’expressar la unitat que considerem que en aquests moments reclama la ciutadania.
Sabem d’on venim i on volem anar, però cal dir també com podem arribar-hi. Per això, en el moment actual del debat polític, l’Assemblea Nacional Catalana creu necessari assenyalar uns punts que considera irrenunciables.
Som davant d’un debat estrictament polític, sense limitacions jurídiques. En democràcia, només al poble de Catalunya li correspon decidir sobre el seu futur polític. En aquest sentit, la celebració d’una consulta sobre la independència del nostre país és un objectiu irrenunciable que no pot ser objecte de retards ni d’abaratiments.
Per tot això, el Secretariat Nacional de l’Assembles Nacional Catalana fa pública aquesta
PRESA DE POSICIÓ:
1. La celebració d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya durant l’any 2014 és irrenunciable.
2. La consulta ha de tenir lloc al més aviat possible, preferentment abans del 31 de maig de 2014, i s’ha de convocar en el moment que es concreti el marc legal aplicable.
3. La petició del Parlament de Catalunya al Congrés dels Diputats de poder organitzar la consulta no pot servir d’excusa per demorar-la. El Parlament ha de fixar una data límit per rebre’n resposta. Passada aquesta data cal aplicar la Declaració de Sobirania i del Dret a Decidir del poble de Catalunya, aprovada pel Parlament el 23 de gener d’enguany i convocar la consulta d’acord amb la legislació catalana.
4. La consulta ha de tenir una sola pregunta, directa i clara, que s’ha de poder respondre de forma afirmativa o negativa, i ha de preguntar explícitament sobre la independència de Catalunya. Qualsevol altra possibilitat seria un frau, ja que el resultat no seria determinant i podria no ser reconegut per la comunitat internacional. En aquest sentit, l'Assemblea Nacional Catalana proposa la següent pregunta: “Vol que Catalunya sigui un Estat independent?”
5. Per encarar l'actual etapa amb garanties d'èxit és imprescindible la màxima unitat d'acció entre les institucions catalanes, la societat civil i els partits polítics. Les forces polítiques catalanes han d’actuar amb el màxim sentit de la responsabilitat i amb unitat, perquè així ho reclama una gran majoria de la ciutadania, i posant els interessos col·lectius per davant dels interessos de partit. La unitat d’acció política ha de fer-se visible amb acords parlamentaris amplis i permanents i, quan calgui, amb la formació d’un govern de concentració nacional. La unitat serà la millor eina davant dels intents permanents dels aparells de l’Estat espanyol de torpedinar el procés i per defensar les institucions en cas de dissolució o intervenció de la Generalitat.
6. Les eleccions europees del 25 de maig de 2014 seran un repte i una oportunitat per a Catalunya. Caldrà mobilitzar-se per assolir una participació tan alta com sigui possible, perquè la nostra determinació nacional serà observada i valorada pels països europeus en funció dels vots obtinguts per les candidatures favorables a la consulta i a la independència. L’Assemblea Nacional Catalana crida, doncs, a treballar des d’ara per fer possible una candidatura d’ampli espectre sociopolític, que pugui tenir el suport del màxim nombre de forces polítiques i de moviments populars.
7. L’Assemblea Nacional Catalana seguirà amb atenció l’evolució de la situació i, si cal, convocarà noves mobilitzacions per garantir el dret democràtic de la ciutadania a ser consultada de forma clara sobre el futur de Catalunya i per defensar les nostres institucions nacionals.
Barcelona, 23 de novembre de 2013

Share/Bookmark

23.11.13

CAL QUE DONEM UN COP DE PUNY SOBRE LA TAULA? (AMB EL 1 PRIMER ESBORRANY - OPCIÓ 150.2. EXPOSICIÓ DE MOTIUS)


Vicent Partal 22.11.2013

El ritme del país i el de la política

Font: http://www.vilaweb.cat/editorial/4157624/ritme-pais-politica.htmlL'ANC anuncia per demà una presa de posició pública que em diuen que serà important. L'independentisme civil està nerviós per la lentitud del procés i per la poca definició de l'independentisme polític. És normal, per tant, i és molt bo, que, del carrer estant, hom faça pressió als dirigents parlamentaris i del govern. Ara vivim un moment clau del procés, en què no ens podem permetre més errades ni dilacions. He repetit durant mesos i mesos que els ritmes del país i de la política per força són diferents, però s'acosta el dia que han de convergir. O bé serà senyal que cal reformular-ho tot.

Els partits polítics han deixat entendre que el dia 4 de desembre, o en tot cas abans de cap d'any, proposaran definitivament data per al referèndum, pregunta que s'hi farà i forma de votació, llei a què s'invoca. El 4 de desembre és d'ací a tretze dies. Si hi ha efectivament una pregunta inequívoca --i això vol dir que incorpora el concepte 'independència'-- i una data raonable --i això vol dir que és abans del referèndum escocès, que el fan el 18 de setembre--, els temps dels uns i dels altres em sembla que finalment confluiran, harmònicament.

En canvi, és evident que si els partits polítics no aconsegueixen d'acordar una pregunta i una data clares aquest desembre, aleshores caldrà un cop de puny notable sobre la taula, vull dir al carrer. Aquest mes vinent podem canviar de fase o se'ns poden encendre totes les alarmes. Allò que haja de passar ha de passar el 2014 i per això és evident que hi hem d'entrar amb el camí desbrossat i els dubtes aclarits. Ja no hi ha més marge.

El ritme del país és molt més ràpid i contundent que no pas el de la política, però els uns i els altres ens necessitem: en això no hauríem d'equivocar-nos. Per aquest motiu no em recaran la impaciència i el neguit que he passat aquests mesos si la convocatòria finalment es fa efectiva i és correcta. Però si no, el toc d'atenció que demà farà l'Assemblea potser prendrà una dimensió històrica i haurem de fer foc nou. Decididament.


PD. Si la proposta dels partits és aquesta que s'ha filtrat crec que estem davant una situació molt preocupant.

Resum de la proposta: El parlament demanarà a l'estat de poder convocar un 'referèndum consultiu'

PDF de la proposta complert (Podeu baixar-vos-el):

 


Share/Bookmark

21.11.13

EL QUE CAL SABER DEL FLA (LLADRES!)



Share/Bookmark

EL NO PROBLEMA DE LA LLENGUA

Francesc Puigpelat

Ha sorgit tot un sector d’opinadors que pretenen situar-se sobre el bé i el mal, en algun punt intermig entre el catalanisme i l’espanyolisme. De vegades, do-nen bons arguments, però sovint també plantegen les coses de forma tramposa. És el cas del sempre interes-sant Antoni Puigverd, que fa uns dies plantejava el problema de la suposada divisió de la societat catalana ocasionada pel sobiranisme. Deia, literalment: “Aquests equilibris s'estan trencant en els espais que encara no es veuen: els espais privats. Són moltes les anècdotes que s'expliquen d'amics, parents, coneguts i saludats que, acostumats a cedir, ara topen i s'enutgen”.
 
Pel context, dedueixo que Puigverd va referència a l’ús de les llengües i, en concret, al canvi de llengua. El que vindria a dir és que cada cop hi ha més conflictes en converses en les quals hi ha algú que no consenteix a canviar de llengua, de forma que es generen problemes que, abans, no solien existir. Puigverd s’abona a un tòpic molt repetit: aquell segons el qual no hi ha problema de llengües a Catalunya, i que explica que Catalunya és un país bilingüe que s’autoregula per a satis-facció de tothom.
 
Llàstima que aquest tòpic tan estès sigui rigorosament fals. No existeix el suposat “no problema” de la llengua. Hi ha un problema claríssim: que Catalunya no és una societat bilingüe, sinó una societat amb un tres grups: calatanoparlants bilingües, castellanoparlants bi-lingüe i castellanoparlants monolingües. El tercer grup és molt nom-brós i és el que destrossa tot el suposat equilibri harmòmic. Tothom sap que, davant d’un castellanoparlant monolingüe, la immensa majo-ria dels catalanoparlants canvia de llengua.
 
O sigui que allò de l’”exemplar convivència entre les dues llengües” o del “Catalunya és una societat bilingüe” és mentida. Hi ha un problema. I potser el que Puigverd ha detecta és que darrerament hi ha més persones que n’estan tipes, d’aquesta permanent submissió a la llengua castellana, i generen conflictes privats exercint dels catalano-parlants monolingües davant dels castellanoparlants monolingües. On Puigverd no té raó és en assenyalar que aquest canvi atempta a un suposat equilibri idíl·lic que fins ara hi havia entre català i castellà. No. El que passa és que es posa de manifest, de manera ben clara, que el suposat “no problema” de les llengües era, en realitat, un enorme pro-blema que ningú no gosava mirar a la cara.

Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) és escriptor i periodista. Ha oubli-cat una vintena de llibres, entre els que destaquen Faust, el Terroris-ta(2010), La segona mort de Jesús de Natzaret(2008), Els Llops (premi Carlemany, 2005) iApocalipsi blanc (premi Josep Pla 1999). Ha escrit a El País, La Vanguardia, El Periódico, l'Avui, entre altres mitjans.
Font: Nació Digital


Share/Bookmark

20.11.13

CARTA A LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL ESPANYOLA



Missioners Claretians
Nàpols, 346, 3-2
08025 Barcelona






COMISIÓN PERMANENTE
DE LA CONFERENCIA EPISCOPAL ESPAÑOLA
A la at/. de Mons. José A. Martínez Camino, secretario
MADRID

Muy apreciados en el Señor:
Hace unas semanas, en su declaración sobre la crisis social y económica en que se encuentra sumida España, hablaron también sobre el deber moral de preservar la unidad española. No debe de ningún secreto para la CEE que su declaración contrarió a amplios sectores de la Iglesia catalana y en general de la sociedad catalana.
Yo mismo tuve la intención de escribirles inmediatamente para mostrarles mi indignación y mi protesta. Sin embargo, releyendo su nota, advertí, en el último párrafo del Anexo, una recomendación que me propuse seguir: «Con verdadero encarecimiento nos dirigimos a todos los miembros de la Iglesia, invitándoles a elevar oraciones a Dios en favor de la convivencia pacífica y la mayor solidaridad entre los pueblos de España, por caminos de un diálogo honesto y generoso, salvaguardando los bienes comunes y reconociendo los derechos propios de los diferentes pueblos integrados en la unidad histórica y cultural que llamamos España» (Anexo, n. 76). Y me propuse no desentenderme de ese «diálogo honesto y generoso» que piden, aportando para ello mi propia reflexión y punto de vista.
Con esta decidida actitud, y esperando dejarme guiar por el Espíritu de Jesús, quisiera, sin más, poner sobre la mesa –y razonar mínimamente– el punto de vista de muchos hermanos en la fe que legítimamente mantienen una percepción de la realidad que no encaja con la que los redactores de la nota suponen general –o ampliamente mayoritaria– en toda la Iglesia española. Quisiera simplemente exponer otra manera distinta de ver las cosas. No pretendo demostrar nada y menos entablar una discusión. No pretendo otra cosa que objetivar (poner sobre la mesa) la propia subjetividad (mi manera de ver las cosas). Aunque creo que donde digo «mi manera», podría igualmente decir «nuestra manera», por la sensación que tengo de que es una visión mayoritariamente compartida (aunque no exclusiva) en el seno de nuestras comunidades cristianas en Cataluña.
Quisiera que esta comunicación fraterna se contuviera dentro de los már­genes de la prudencia en cuanto a la extensión. Por lo mismo me limitaré a reflejar ante Uds. las resonancias o connotaciones que suelen tener entre nosotros, en Cataluña, tres conceptos que aparecen en su documento y que, como espero dejar claro, no son entendidas por todos en el mismo sentido en que Uds. las presentan. Estos conceptos son: 1) Nación, 2) Unidad y 3) Solidaridad, para acabar con una confesión personal.

1. La «Nación»

Hablan Uds. en su documento de la «larga historia de unidad cultural y política de esa antigua nación que es España». No lo dudo. Esa antigua nación que es España, tiene, ciertamente una larga historia de unidad cultural y política. La complicación llega cuando, al hablar la CEE de «nación», deja entender que es «la» única nación, mientras que para nosotros se refiere a «una» nación, junto a la cual hay por lo menos otra, la nuestra, a la que se le niega el pan y la sal. El problema no es «España» en cuanto tal, sino «esa» España, «ese modelo» de España –de matriz castellana– que se nos quiere imponer. Entendemos que al usar ese lenguaje la CEE se desentiende de una posible interpretación «plural» de la Constitución y ha optado por una concepción unitaria de España. Esta opción supone a nuestro entender una concepción exclusiva y excluyente de España: somos muchos los que quedamos fuera de «esa» España.
Los catalanes creemos que somos una nación. Pero desde Madrid se nos dice que de eso, nada. No deja de ser curioso que sean otros –y no nosotros mismos– quienes pretendan definir y de hecho imponernos nuestra propia identidad… Algo falla cuando alguien se empeña en enseñarnos historia para abrirnos los ojos y decirnos «lo que somos»…
Yo me pregunto y les pregunto: ¿Cuándo ha dejado Cataluña de ser nación? Las Cortes de Cataluña, existen ya el año 1214, y constituyen el Parlamento legislativo o normativo más antiguo de la Europa continental; más antiguo que el Parlamento de Inglaterra, que data del 1265. El pueblo de Cataluña siempre se ha considerado a sí mismo «nación». Y en el concierto histórico de naciones era considerada como tal, hasta que la derrota sufrida por Cataluña en la Guerra de Sucesión (1714) motivó que la parte vencedora, y en adelante dominadora, le negara el reconocimiento oficial de nación de que hasta entonces había gozado.
Ningún catalán que aspire a un conocimiento crítico y documentado de su propia historia, desconoce hoy –por muy secreta que fuera– la «Instrucción secreta» que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, cursó a los Corregidores del Principado de Cataluña el 29 de enero de 1716. En ella les decía:
[...] «La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es señal de la dominación o superioridad de los Príncipes o naciones, ya sea porque la dependencia o adulación quieren complacer o lisonjear, afectando otra naturaleza con la semejanza del idioma, o ya sea porque la sujeción obliga con la fuerza [...] Pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer al arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por eso parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado» [...].
A nadie se le escapa el peculiar espíritu que respiran las disposiciones de la «Instrucción secreta». Llámesele como se quiera, pero de hecho se trata de un nacionalismo expansionista y asimilador, como aplicación concreta del consejo que daba el Conde-Duque de Olivares en su Gran Memorial cuando le recomendaba: «Trabaje y piense con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia».
Por otra parte la política lingüística de Don José Rodrigo de Villalpando sería ratificada y teorizada pocos años más tarde por Benito Jerónimo Feijoo, cuando afirmaba: «La introducción del lenguaje forastero es nota indeleble de haber sido vencida la Nación, a quien se despojó de su antiguo idioma. Primero se quita a un Reino la libertad, que el idioma.» (Teatro crítico universal, Tomo I, Disc. XV, V)
Es posible que se me achaque ir a buscar la historia muy lejos. Y yo respondo que «de aquellos polvos, esos lodos». Aunque, para mejor expresar la situación y el proceso, tal vez, nos resulte más adecuado el refrán equivalente en lengua catalana: «Cada gota fa el seu fang». Es decir, cada ley, cada decreto limitador surge su efecto. Efecto que se va sedimentando. A lo largo de los tres últimos siglos, todos los poderes públicos españoles han sido unánimes en aquella decisión inicial: «sostenella y no enmendalla».

¿Nacionalismo o nacionalismos?

Si no hay acuerdo a la hora de definir el sujeto de la «nación», menos la habrá a la hora de definir una realidad tan compleja como el  «nacionalismo».
Pero tenemos, a mi entender, un punto de acuerdo en el desacuerdo. Distinguimos entre «estado» y «nación». Damos a «nación» una carga cultural, social: «Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común» (Diccionario RAE, s.v. ‘nación’, acepción 4), mientras que reservamos para la palabra «estado» todo el aparato político, organizativo, gobernativo.
Es nacionalismo todo intento por conseguir que «estado» y «nación» logren ser reali­dades coextensivas, es decir, que a donde llegue una llegue la otra. Por lo mismo, y según sea la situación vigente que se tome como punto de partida, se comprende que los nacionalismos puedan tener dos objetivos de signo contrario: o que «un estado» consiga ser «una nación», o que «una nación» consiga ser «un estado».
De lo dicho es fácil deducir que en España se dan dos nacionalismos antagónicos…: el nacionalismo de un Estado («España»), que quiere reducir la totalidad de la ciudadanía a la uniformidad de una sola nación (con matriz castellana), y el nacionalismo de una Nación (Cataluña) que pretende conseguir un Estado para proteger su nación de incesantes y seculares amenazas asimiladoras.
Insisto una vez más en mi propósito de exponer «objetivamente» nuestra visión, lógicamente «subjetiva», de las cosas, del mismo modo que  no puede dejar de ser «subjetiva» la que Ustedes «objetivan» en el documento. No olvidemos aquella definición irónica, pero real, de «ideología»: «Es aquella visión intere­sadamente deformada de la realidad que los otros acostumbran a tener»…
Se dan, pues, dos nacionalismos antagónicos…, pero enfrentados en lucha desigual. A la vista de los resultados, y ante la historia, aparece claro que el único nacionalismo que cuenta, y que merece llamarse tal, es el nacionalismo de Estado, ya que es el único que tiene en sus manos todas las «armas» útiles para conseguir su objetivo: leyes, tribunales, medios de comunicación, burocracia, ejércitos. Por si esto fuera poco, el poder uniformador del Estado puede lograr fácilmente –y sólo él lo puede lograr «sin que se note el cuidado»– el certificado de «normal»: al amparo de esa forzada «normalidad», se considera «normal» todo acto nacionalmente asimilador ejercido por el Estado. Es, por lo mismo, un nacionalismo «no dicho», un nacionalismo opaco, ya que no precisa, ni tampoco le conviene, presentarse como «nacionalista»: sencillamente, ellos –el Gobierno, el Estado– representan el poder «nacional», y no un contubernio nacionalista cualquiera. Ese «nacionalismo no confesado» se quiere presentar como «no-nacionalismo», pero le sucede lo que al mal aliento: lo notan los demás…
Los nacionalismos van siempre a pares. Y cada par se compone de nacionalismos de signo contrario. Está, en primer lugar, el nacionalismo de Estado que es, por definición, agresivo, laminador, asimilador, poderoso y, como decía antes, opaco. Si no existiera ese nacionalismo de Estado, no tendría razón de ser la respuesta al mismo que suele ser el nacionalismo de Nación (no Estado): ese nacionalismo no puede ser más que defensivo, reivindicativo… y, a la postre, impotente. Comparado con el nacionalismo de Estado, que es el único eficiente, cualquier nacionalismo de Nación que se reivindique, nunca podrá superar la condición de aprendiz. Desprovisto como está de las «armas» poderosas y discretas que sólo el nacionalismo agresivo de Estado puede manejar, el nacionalismo defensivo de Nación será siempre incapaz de «conseguir el efecto sin que se note el cuidado»…

2. La «unidad»

Podemos leer en su documento: «Se debe preservar el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España». Es ésta una frase de una gran belleza retórica, pero que en la concreta realidad cotidiana se nos muestra como un oxímoron. Unidad y diversidad son, de hecho, dos realidades irreconciliables en la España constitucional de hoy: de hecho, la única relación real y constitucional que entre ambas se puede dar hoy, es sólo una relación de proporción inversa…
Evidentemente, el problema no radica en «la unidad», ya que «la» unidad solo existe en los manuales teóricos. Lo que realmente existe es «una» (forma de) unidad concreta (entre muchas posibles). Personalmente estoy de acuerdo con su afirmación de que «la unidad» (abstracta) es un bien moral. Pero el modelo concreto de unidad que sufrimos, yo lo percibo como un mal, porque a mí me perjudica: se me invita «al bien moral» de una unidad, pero se me exige previamente que renuncie a una identidad cultural. ¿Cómo puedo estar de acuerdo con una unidad de la que positivamente me siento excluido? Nos duele constatar que esta «unidad / uniformidad» se consigue a base de laminar una minoría cultural, la nuestra, a la que se le niega el estatuto de tal. Se consigue a base de excluir a los que no se ajustan a la matriz oficial, a los diferentes. Tiempos hubo, y no muy lejanos, en que alguien se atrevió a hablar de una «España plural». Hoy en día, esta afirmación suena a herética. Es más. Desde hace unas semanas, el PP nos está recordando machaconamente que «Cataluña es plural». España, no.

«La rica diversidad de los pueblos de España»…

Es ésta una de las frases que más solemos escuchar… y es también una de las que más nos indigna. Por retórica, por huera y, las más de las veces, por hipócrita. Porque abundan las lisonjas baratas allí donde no hay voluntad de promover reales actuaciones pro-activas, o cuando lo que se pretende es disimular actuaciones represivas. ¡Que de todo ha habido!
Porque, si dejamos de lado las grandilocuentes declaraciones que defienden la gran riqueza (teórica) de la diversidad, y nos ceñimos a los hechos concretos: leyes, presupuestos, políticas… ¿alguien puede presentar una lista, por breve que sea, que demuestre que los políticos españoles de cualquier signo hayan favorecido las peculiaridades de los pueblos que no están configurados históricamente según la matriz castellana? Cataluña aporta el 19,6 % del presupuesto del Instituto Cervantes, pero tiene que pagar de su bolsillo cualquier atención o promoción de su propia lengua. No olvidemos que la lengua es una muestra de esa « rica diversidad de los pueblos de España» de que ustedes hablan en su documento. Rica, sí. Y costosa, también.
Por lo que respecta a la relación unidad / diversidad, me siento en la fraterna obligación de señalar el sentimiento generalizado que tenemos en Cataluña de que tradicionalmente ha habido y hay poca o nula colaboración por parte de la Iglesia Española (castellana) en el cuidado –y ya no digamos promoción– de esa diversidad que tan bellamente elogian. O si prefieren en lenguaje inverso: en Cataluña se tiene la sensación de que la Iglesia Española ha mantenido tradicionalmente una colaboración excesivamente celosa con el poder central en su empeño por reducir la diversidad cultural dentro del reino. Tres siglos de experiencia ininterrumpida abren los ojos al más obcecado: la mayoría de los obispos (no catalanes) impuestos a las diócesis catalanas se han mostrado más celosos por construir  el reino de su señor rey, que por ponerse al servicio del Reino de Dios. He dicho la «mayoría», y no he dicho «todos», porque sería injusto no reconocer que excepcionalmente ha habido obispos identificados con el pueblo a que habían sido destinados y no sólo con el pueblo de que procedían. Dicho esto, incluyo una pequeña muestra de lo que fue tónica general:
Por el Decreto de Nueva Planta (1715) Felipe V suprime el «privilegio de extranjería», que él mismo había aprobado quince años atrás y por el que se establecía que «los estranjeros no puedan obtener beneficios ni oficios eclesiásticos en Cataluña».[1] En 1715 suprimió esa limitación. Los episcopologios y abaciologios dan fe del celo y de la presteza con que a partir de aquel momento se aprovecharon las nuevas oportunidades legislativas…
«Amonestamos a todos los Predicadores (atendido el mandato de Nuestro Rey que Dios guarde) procuren que se extienda la lengua castellana, predicando en ella, a lo menos, los sermones Panegíricos.» (Decreto del obispo de Vic, fray Bartolomé de Sarmentero, 10 de diciembre de 1769.)
A principios del siglo pasado, dos exgobernadores civiles en provincias catalanas, José Martos O’Neale y Julio Amado (ése, además, periodista) escribieron un libro sobre su experiencia política en Cataluña: Peligro nacional. Estudios e impresiones sobre el catalanismo, Madrid 1901, y en él aconsejaban «confiar los intereses de la Iglesia en Cataluña y la dirección de las conciencias cristianas, como así mismo la propagación y conservación de la fe católica, a obispos y sacerdotes de otras provincias españolas» (p. 183-184). Como es fácil entender, no se trataba de consejos para que se empezara a actuar de aquel modo… sino para que no se dejara de hacer ¡lo que se estaba practicando desde hacía más de dos siglos![2]
Personalmente, me gustaría poder encontrar razones para agradecer a la Iglesia española, a sus obispos, una actitud ante la diversidad, ante las diferencias, que pudiera ser reconocida de algún modo como distinta a la política asimiladora de los políticos, una actitud que fuese de verdad cristiana, en una palabra. Y he de confesar que no las hallo. Y lo lamento. Porque creo que la fe cristiana –experimentada y vivida como fuente de libertad y de comunión– ha de ser una fe «normativa», es decir, ha de llegar a configurar toda nuestra vida y todo nuestro ser. Ello significa que si, por un lado creemos que hemos sido creados «a imagen y semejanza de Dios» y por otro creemos que este Dios nos ha sido revelado como Trinidad, nuestra vida cristiana tiene que configurarse a la imagen del Dios trinidad, que realiza la unidad no eliminando las diferencias sino integrándolas en la unidad. Aconsejo prestar atención al libro del teólogo francés Christian Duquoc, Dios diferente. Ensayo sobre la simbólica trinitaria. (Sígueme. Salamanca 1978, 119 pp.), y más en concreto al capítulo 6 («Dejar a Dios en libertad») y a la Conclusión. Ahí leemos, por ejemplo:
«Entendemos aquellas palabras de san Pablo: “Ya no hay ni griegos ni judíos...” como si Cristo hubiera acabado con los griegos y con los judíos. Pero lo que hace Cristo es confirmarlos en sus diferencias. Lo que ha abolido ha sido la “lucha a muerte” por la unidad» (p. 119).

3. La solidaridad

A propósito de la solidaridad, repetiría lo mismo que he dicho antes a propósito de la unidad. «La» solidaridad como síntesis de todas las virtudes no existe más que en la teoría. Lo que existen son las solidaridades concretas, con unas condiciones básicas para que se puedan considerar mínimamente solidaridades y unos condicionantes concretos que impiden que cualquier solidaridad concreta pueda ser considerada una solidaridad «ideal».
Hay algunas condiciones básicas para que una situación social de compartición se pueda considerar solidaridad. Es necesario, per ejemplo, que la solidaridad sea voluntaria, que sea razonable y que sea transparente. Y nada de esto encontramos en el reparto económico entre las autonomías de España.
En la propuesta de Pacto Fiscal que aprobó el Parlament catalán, y que Rajoy rechazó, se tenía positivamente en cuenta una cuota explícita de solidaridad: proponía, eso sí, que esa solidaridad se moviera dentro de unos límites democráticamente pactados, razonables y transparentes. Sólo así podría se podría hablar de solidaridad, lo cual no sucede con el modelo actual: todo se concreta en unas aportaciones económicas no pactadas, no razonables y no transparentes. Y ya se sabe que donde no hay trasparencia, cada cual puede decir lo que le venga en gana sin que nadie le pueda contradecir.
Para empezar no hay transparencia. Cataluña es una de las que más aportan, y, sin embargo, a los catalanes se nos cuelga el estigma de insolidarios. Y uno empieza ya a estar harto.  Es cierto que en 2008 se publicaron las llamadas «balanzas fiscales» como un primer intento de transparencia, pero fue fácil encontrar excusas para no darle continuidad. ¿Es mucho pedir que haya transparencia?
Se me dirá que es una apreciación subjetiva, pero los catalanes que hemos leído y entendido mínimamente las balanzas fiscales, las publicadas oficialmente o no, vemos que –compara­tivamente con lo que es práctica común en otros países– la cuota de solidaridad que se impone a Cataluña es desproporcionada y se traduce en índices crecientes de pobreza en Cataluña. En Alemania la cuota máxima de solidaridad entre estados (länder) es del 4%, mientras que para Cataluña es del 8,7 % y para Baleares del 14,2 % (datos oficiales de 2008)…
¿Es mucho pedir que la cuota de solidaridad sea razonable? ¿Es razonable que una cuota claramente generosa en un inicio, se perpetúe de forma indefinida y fomente sociedades subsidiadas? ¿Es razonable que la cuota de solidaridad redunde en detrimento de quien la aporta, hasta el punto de reducir su nivel de vida, o hasta el punto de tener que ver como comunidades subsidiadas se permiten «lujos» que las comunidades subsidiantes no se pueden permitir? ¿Es razonable que no se pueda hablar de todo ello, poniendo los números sobre la mesa?

4. Mi propia experiencia personal

En la última década ha ido aumentando progresivamente el número de ciudadanos de Cataluña que se afirman soberanistas y expresan abiertamente su deseo –y su esperanza– de dejar de vivir sometidos a España. Creo que mi propia experiencia se funde como una más en ese creciente colectivo estadístico. De ahí que considere importante brindarles una muestra que se podría repetir hasta la saciedad sin cambios significativos. Hay un sentimiento general de agradecimiento hacia los políticos «de Madrid», cuyo engreimiento nos ha abierto finalmente los ojos incluso a los políticamente cecucientes: «Se puede engañar a una persona una infinidad de veces. Se puede engañar a una infinidad de personas una vez. No se puede engañar a una infinidad de personas una infinidad de veces».
Si al filo del cambio de siglo, alguien me hubiese predicho que yo iba a acabar afirmándome soberanista, no le hubiera hecho ningún caso y me hubiera echado a reír.
Nací en 1940, acabada la Guerra civil. Años más tarde supe que el mismo día en que yo nací, se publicaba un decreto (uno más) prohibiendo a los maestros la enseñanza de mi lengua en la escuela, con la amenaza de multas más que respetables para quienes usasen el catalán y advirtiendo que «pruebas prima facie serán suficientes».
La primera información acerca de la represión contra mi lengua y mi cultura, me llegó cuando yo tendría unos veinte años. Concretamente fue en un período en que, una vez acabados los estudios de filosofía y poco antes de ir a cursar mis estudios teológicos en Salamanca, viví un par de años fuera del seminario. La primera lectura que me abrió los ojos fue un dosier presentado ante la ONU en el que se acusaba de genocidio cultural el régimen del general Franco: las pruebas documentales eran abrumadoras. Yo desconocía todo lo que allí se documentaba. Aquella lectura, y otras que siguieron, hicieron de mí un convencido «catalanista»: me limitaba a cultivar con mayor esmero aquello que, según iba viendo, otros despreciaban y conculcaban.
Y, a pesar de ello, yo seguí creyendo en la posibilidad de una España en la que pudiéramos caber todos y en la que todos nos respetaríamos a todos. Jamás he entendido cómo la simple presentación o exposición de lo que considero mi propia identidad pueda ser interpretada como una agresión por mi interlocutor. Por mi parte, cuidaba de alimentar mi espíritu y mi mente con la lectura de autores que me permitieran mantener y avivar aquellas actitudes. Concretamente, por aquellos años, devoraba los libros y los escritos del malogrado historiador Jaume Vicens i Vives, hasta el punto que su muerte prematura (1960) la sentí durante un tiempo como una orfandad intelectual… Con él, yo también creía, ilusionado, que en España cabíamos todos, sin que nadie tuviera que renunciar a nada. El hecho de haber vivido unos años en Centroeuropa por razón de mis estudios, reafirmó en mí esa manera de ver las cosas. Y con este espíritu celebré el final del franquismo y voté la Constitución ya que creía encontrar en ella un camino abierto –y por fin legal– para todo aquello que esperaba: una España plural y abierta, segura de sí misma, que ya no interpretara las diferencias como amenazas, sino que las valorara como una riqueza común, etc.
Así lo he venido pensado prácticamente durante toda mi vida: las diversas contrariedades y contradicciones políticas con que hemos ido tropezando a lo largo de esos años (23-F, LOFCA, LOAPA…), no pasaban de ser peripecias ocasionales que, por más que iban lastrando la marcha, no conseguían tirar por tierra mi visión primera.
Hasta que llegó la segunda legislatura de Aznar, aquella en que obtuvo una mayoría absoluta. Allí empezó mi crisis política, porque allí empecé a ver claro: iba viendo, cada día con más nitidez, que aquella España que yo había imaginado y esperaba –«una España no excluyente y no asimiladora, desprendida por fin de la matriz castellana del pasado, una España democrática, abierta y plural en la que todos pudiéramos tener cabida»– aquella España, la veía cada vez más alejada de la realidad. Día a día iba creciendo en mí el convencimiento de sentirme estafado: a medida que pasaban los días, iba descubriendo que mi ilusión de ilusionado se estaba mostrando como lo que realmente era: una ilusión de iluso.
Y, sin embargo, hoy en día me parece incomprensible que aquella crisis no pasara en mí de ser una crisis: las dudas que me acuciaban iban siendo cada día más numerosas y más agudas. Pero no las veía aún como una ruptura. Hasta que finalmente la ruptura llegó… cuando alguien me hizo caer la venda de los ojos. Y ese «alguien» fue, ni más ni menos que el Tribunal Constitucional. Desde entonces le estoy sumamente agradecido, por haberme hablado claro de una vez. Yo, personalmente, interpreté así su sentencia sobre el Estatuto de Cataluña: «Perded toda esperanza lo que esperabais otra cosa. España es lo que nosotros decidimos. No lo que vosotros queréis. Vosotros limitaos a pagar los impuestos. Y no hay más. Ahora, no nos vengáis con monsergas, que llegaríamos tarde a los toros».
Más claro, ¡agua! Nosotros, los catalanes, no teníamos nada que decir, nada que aportar y nada que hacer allí: si una afirmación de Cataluña se interpretaba como un ataque a España, algo estaba fallando. Sentí que el Tribunal Constitucional –juez y parte en la causa– me excluía de una España en la que durante tantos años había creído… Me había imaginado una España más amplia, más libre y más moderna, pero veía que sus horizontes seguían tan pequeños, limitados y pueblerinos como en el pasado. Y con la misma actitud del que: «desprecia cuanto ignora» y «usa la cabeza solo para embestir», que ya Machado había denunciado en el pasado.
Los representantes españoles, políticos y eclesiásticos, se llenan la boca hablando de diálogo. Pero nunca han dado un paso para propiciarlo. Ante las quejas tradicionales de un pueblo que tradicionalmente se siente mal tratado, no han sabido dar otra respuesta que la tradicional y machacona cantilena del «victimismo» o «llorones»…
No quisiera acabar esta fraterna confesión sin insistir de nuevo en el capítulo de los agradecimientos hacia aquellas personas, grupos o entidades que o bien nos han abierto los ojos ante la realidad política o bien nos están confirmando en la bondad de la decisión tomada. En este capítulo ocupa un lugar señalado la Conferencia Episcopal Española. Sus escritos cantando las excelencias de la España única, unida y oficial han surtido efecto, ciertamente,… aunque tal vez no el que esperaban los firmantes de los sucesivos documentos. Los impulsores de la causa soberanista les están sumamente agradecidos por su aportación. Yo, personalmente, hubiera esperado de ustedes y les habría agradecido algo distinto: hubiera deseado que la doctrina que pretendían impartir hubiese sido algo más eclesial y algo menos española, o que en vez de citar solo (y aun de forma fragmentaria y fuera de contexto) unas palabras del Papa Juan Pablo II a los Obispos italianos a propósito del separatismo (se ve a todas luces que es la única cita que tienen), hubieran citado, por ejemplo, el discurso del mismo Papa ante las Naciones Unidas, o la encíclica Mater et magistra, o el Compendio de Doctrina social de la Iglesia, que para otros temas no se les cae de las manos. Allí habrían encontrado doctrina sobre el derecho de los pueblos, sobre las minorías culturares, sobre el ejercicio de derecho de autodeterminación… La verdad, da la sensación de que andan un poco perplejos en ese campo del magisterio. En caso de necesidad, no lo duden: tenemos por acá buenos especialistas en el tema que les podrían proponer centenares de textos de magisterio que enseñan una doctrina muy distinta de la que ustedes pretenden enseñar.
En fin, y para acabar, confieso que globalmente me llena de tristeza la situación presente. Nunca hubiera querido llegar a ella. Pero, hoy por hoy no se nos ofrece ninguna alternativa razonable: la única que se nos brinda –discursos aparte– es ésta: o renunciáis a vuestra identidad catalana, y entonces seréis unos españoles más, o bien os empecináis en mantener vuestra cultura, vuestra lengua, vuestra historia y vuestra identidad y entonces seréis de por vida «españoles de segunda». ¿Tiene algún sentido que Cataluña aporte al conjunto de España el 19,6 % de la riqueza global, y que no pueda aspirar a tener la más mínima cuota de decisión política en el conjunto?
Así lo siento y así lo expreso. Sin acritud. Sin resentimiento y sin animadversión para con nadie. Tampoco para con ustedes, señores obispos. Pero sí con esta sombra de tristeza de quien cree que las cosas hubieran podido ser distintas, si se hubiesen propiciado caminos de diálogo y de respeto a la pluralidad…
Y para acabar, pido al Señor, Padre de misericordia, que derrame sobre todos nosotros su Espíritu, para que «nuestra Iglesia sea, en medio de nuestro mundo dividido por las guerras y discordias, instrumento de unidad, de concordia y de paz».
Les he expuesto muchas discrepancias pero les aseguro que esas discrepancias no son suficientes para quebrar por mi parte la comunión eclesial con que a pesar de todo y por encima de todo nos mantiene unidos el Espíritu de Jesús, el Señor.
Atentamente, en el Señor.
Pere Codina Mas,
sacerdote claretiano.
Barcelona, 28 de octubre de 2012



[1] En las leyes y disposiciones diversas que concretaban el principio referido, se especificaba que solo «gente de Cataluña o que nacionalizasen catalanes» podían ostentar cargos religiosos.
[2] Esto era a principios des siglo xx. A finales del mismo siglo, a mediados de los años noventa, y concretamente en el período que siguió al Concilio Provincial Tarraconense, volvíamos a escuchar la misma música: «desde Madrid» y de forma machacona se acusaba de «nacionalistas» a los obispos catalanes, sin que a día de hoy quede claro qué entendían por «nacionalistas» quienes los tachaban de tales... Porque colgar el mismo «sambenito» a los obispos, y también a Montilla o a Carmen Chacón  resulta, por lo menos, chocante… y plantea serios interrogantes sobre les criterios de los analistas o analizadores…

Share/Bookmark