traducció - translate - traducción

21.11.13

EL NO PROBLEMA DE LA LLENGUA

Francesc Puigpelat

Ha sorgit tot un sector d’opinadors que pretenen situar-se sobre el bé i el mal, en algun punt intermig entre el catalanisme i l’espanyolisme. De vegades, do-nen bons arguments, però sovint també plantegen les coses de forma tramposa. És el cas del sempre interes-sant Antoni Puigverd, que fa uns dies plantejava el problema de la suposada divisió de la societat catalana ocasionada pel sobiranisme. Deia, literalment: “Aquests equilibris s'estan trencant en els espais que encara no es veuen: els espais privats. Són moltes les anècdotes que s'expliquen d'amics, parents, coneguts i saludats que, acostumats a cedir, ara topen i s'enutgen”.
 
Pel context, dedueixo que Puigverd va referència a l’ús de les llengües i, en concret, al canvi de llengua. El que vindria a dir és que cada cop hi ha més conflictes en converses en les quals hi ha algú que no consenteix a canviar de llengua, de forma que es generen problemes que, abans, no solien existir. Puigverd s’abona a un tòpic molt repetit: aquell segons el qual no hi ha problema de llengües a Catalunya, i que explica que Catalunya és un país bilingüe que s’autoregula per a satis-facció de tothom.
 
Llàstima que aquest tòpic tan estès sigui rigorosament fals. No existeix el suposat “no problema” de la llengua. Hi ha un problema claríssim: que Catalunya no és una societat bilingüe, sinó una societat amb un tres grups: calatanoparlants bilingües, castellanoparlants bi-lingüe i castellanoparlants monolingües. El tercer grup és molt nom-brós i és el que destrossa tot el suposat equilibri harmòmic. Tothom sap que, davant d’un castellanoparlant monolingüe, la immensa majo-ria dels catalanoparlants canvia de llengua.
 
O sigui que allò de l’”exemplar convivència entre les dues llengües” o del “Catalunya és una societat bilingüe” és mentida. Hi ha un problema. I potser el que Puigverd ha detecta és que darrerament hi ha més persones que n’estan tipes, d’aquesta permanent submissió a la llengua castellana, i generen conflictes privats exercint dels catalano-parlants monolingües davant dels castellanoparlants monolingües. On Puigverd no té raó és en assenyalar que aquest canvi atempta a un suposat equilibri idíl·lic que fins ara hi havia entre català i castellà. No. El que passa és que es posa de manifest, de manera ben clara, que el suposat “no problema” de les llengües era, en realitat, un enorme pro-blema que ningú no gosava mirar a la cara.

Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) és escriptor i periodista. Ha oubli-cat una vintena de llibres, entre els que destaquen Faust, el Terroris-ta(2010), La segona mort de Jesús de Natzaret(2008), Els Llops (premi Carlemany, 2005) iApocalipsi blanc (premi Josep Pla 1999). Ha escrit a El País, La Vanguardia, El Periódico, l'Avui, entre altres mitjans.
Font: Nació Digital


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.