traducció - translate - traducción

30.4.18

‘The Catalans’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

fotocollage Quico Romeu

El que està en joc a Catalunya és Europa. Tal com va passar durant la Guerra Civil Espanyola, i en concret en batalles tan importants com la de l’Ebre, el que està en joc aquests darrers mesos al nostre país afecta el conjunt del continent europeu. I una manera d’entendre la societat. Per això aleshores tanta joventut de tot el món va venir a Catalunya a lluitar. Per això avui a Europa, a tot el món, com puc constatar setmana sí i setmana també, una immensa majoria de la ciutadania ens dona suport. No ho fan per catalanisme, ni per simpatia epifànica amb la nostra realitat nacional. Ho fan perquè intueixen que el que està en joc a Catalunya és la mena de societat que molta gent pensava que havia guanyat a la sortida de la Segona Guerra Mundial. Em refereixo a una societat oberta, democràtica, responsable, justa, regida pel rule of law, respectuosa, culta, meritocràtica, solidària i compassiva. El punt de partida no ha estat el mateix, ni l’evolució no ha estat equiparable, posem, a França, Alemanya o el Regne Unit, que a Hongria, Croàcia o Polònia. Ni l’evolució ni el punt de partida no han estat igual a Suècia o Noruega que a Espanya o Portugal. I si filem més prim, ni punts de partida ni evolucions no han estat equiparables a Milà i Nàpols, o a París i Marsella. En tot cas, amb l’esclat de les reivindicacions catalanes, a Europa s’ha posat de manifest un fet: allò que semblava un destí marcat per Schuman, De Gasperi i Adenauer; allò que va definir Churchill al seu discurs de Fulton; allò que va somiar Jean Monnet i que es definia per una manera específica de ser europeu: tot allò sembla que ha deixat de ser percebut com una necessitat per una part important de la ciutadania europea, i per tant dels seus legítims representants. El que està en joc a Catalunya és aquesta manera específica de ser europeus. Guanyant o perdent, els catalans, the Catalans, contribuirem a la victòria o la derrota de la mena d’Europa, i per tant de societat, que la majoria de catalans volem.
Tanmateix hi ha una altra manera d’entendre Europa, una altra manera d’entendre les relacions humanes, una altra manera de construir la societat, els països, les ciutats. No cal anar gaire lluny per veure-ho. De fet tenim molts dels defensors de l’altra manera de fer comunitat entre nosaltres. Hi són a la dreta i a l’esquerra de l’espectre polític. La sort, la sort per a nosaltres, és que aquí no són majoritaris. Ho són, això sí, a Hongria, a Polònia, a Espanya, a una part molt important d’Itàlia i de França. Hi ha molta gent i molts polítics que pensen que la nostra manera de fer societat, la nostra manera representativa, oberta, basada en l’economia social de mercat, en el lliure comerç i la lliure iniciativa; basada en la integració, en la identitat compartida, en el respecte a les creences dels uns i dels altres, antidogmàtica; hi ha molta gent que senzillament pensa que aquesta manera de fer societat i de fer Europa és un error.
El cas català ha tret la màscara a un Estat que vam creure que havia fet la transició a la democràcia plena. És possible que alguns sectors la fessin, més enduts pel corrent dels temps que no pas per una convicció íntima. En tot cas Espanya va esdevenir un estat democràtic, d’arrel constitucional, pensant, creient, militant en la fe d’esdevenir algun dia una mena d’Alemanya del sud. Diferències? Els alemanys van purgar en gran mesura el nazisme. Fins i tot els francesos, salvats per l’honor de De Gaulle, pel geni del ja esmentat Monnet, i per molts resistents, tot i que molts menys dels que diuen, van comprendre que el futur, l’únic futur digne, era el futur de l’Europa oberta. Espanya, en canvi, va deixar els deures per fer. Va ser una decisió pensada, voluntària. Majoritàriament acceptada. D’aquí que, vist a distància, el silenci de la gran majoria de la intel·lectualitat espanyola davant dels atropellaments flagrants i evidents de l’Estat contra la voluntat majoritària dels catalans no sigui gens estrany. Els és natural.
No fa gaires setmanes vaig veure una pintada en un carrer de Londres: “Catalans must win ”. És el moment de comprendre que el nostre cas és un cas que ens transcendeix. D’aquí la importància simbòlica de la presència del nostre president legítim al cor d’Europa. D’aquí que la presó dels nostres consellers i representants cívics hagi esdevingut el símbol de l’oprobi, a tot el món. D’aquí la iniquitat de tants cossos de l’Estat, als passadissos oficials, al carrer o als estadis de futbol. Ells són dels altres, dels que no només pensen que estem equivocats, sinó que estan convençuts que cal acabar amb nosaltres. Nosaltres, the Catalans, el gentilici que avui a Europa i al món és sinònim de societat lliure.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

29.4.18

Querellants per la República: ''Ja tenim la querella enllestida i redactada''

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Gerard Sesé @gerardsese | L'organització Querellants per la República ha atès directe!cat per a explicar-nos en quin punt es troba la preparació d'una querella col·letiva, sense precedents a l'Estat, contra el jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, per prevaricació i vulnerar el dret de sufragi actiu de tots els que van votar les passades eleccions del 21 de desembre. Tot i parlar amb una de les persones que voluntàriament coordina la querella, qui parla ho fa en nom de tot el col·lectiu.

Un equip multidisciplinari amb desenes de voluntaris, treballen fora d'hores
 
Querellants per la República expliquen que ells són un equip multidisciplinari amb desenes de voluntari que treballen fora d'hores i "quan poden" han anat recopilant resolucions i revisant diferent documentació relacionada amb la jurisprudència indicada per a poder trobar la millor estratègia per a elaborar la querella "som un grup de diferents professions, no tots advocats, que ens coordinem per a fer aquesta querella col·lectiva. Tothom fa el que pot, de manera altruista i quan podem. A més, també serem querellants, tots firmarem".
 
La querella, ja està redactada i a punt
 
Ara per ara, no hi ha un termini per a presentar la querella perquè "tot dependrà del tema logístic de les persones: la gent ha de fer una sèrie de passos que es poden allargar més o menys". Però asseguren des de l'organització que "la querella està enllestida i redactada".
 
Un protocol complicat que fa més gran la gesta
 
Això no va de fer una firma i posar un DNI. Qui vulgui querellar-se contra el jutge Llarena haurà de fer una sèrie de tràmits concrets i dedicar-hi temps i una mica de diners, no masses! El primer pas que ha de fer la gent vulgui querellar-se és acreditar que estava al cens l'1 d'agost del 2017. Qui guardi la targeta censal ja té molt de guanyat. Qui no (la majoria dels mortals) haurà de desplaçar-se a l'Oficina del Cens de cada província, només n'hi ha quatre, una per província, i obren només al matí.
 
La millor solució per a obtenir aquest paper és anar-hi presencialment. Des de l'organització expliquen que "hi ha la possibilitat de fer uns poders en favor d'algú perquè els pugui recollir, ho estem intentant coordinar, però cal que sigui notarial", ja que "la nota informativa del cens és un document que només es pot entregar exclusivament a l'interessat".
 
Tindrà alguna represàlia l'Estat contra els querellants?
 
Des de l'organització s'entén la pregunta tot i que sorprèn: "és normal que la gent es faci aquesta pregunta amb tot el que està passant. Però no hauria de passar res". Tot i això es pregunten: "però quina és l'altra opció? Deixar de lluitar per a defensar-nos de les coses a les quals tenim dret a fer perquè vivim amb por?".
 
Esperar noves instruccions
 
La persona, en nom de l'organització, ens explica que la gent "un cop tingui el paper, l'haurà de guardar. Després s'hauran de fer uns 'poders notarials i s'haurà de fer arribar la documentació a un lloc que més endavant anunciarem". Més endavant, també especificaran el termini que tindrà la gent per a fer totes les gestions requerides.
 
Es podria arribar a inhabilitar el jutge Llarena?
 
Des de l'organització expliquen que si s'accepta la querella a tràmit i acaba amb condemna, evidentment podria acabar amb la inhabilitació del jutge. Així i tot, són realistes: "pensem que segurament no l'admetran a tràmit però llavors arribarem fins a Europa". En aquest sentit, expliquen que la idea és arribar a Estrasburg un cop s'hagin e esgotat les vies pertinents a la justícia espanyola.
 
Un delicte que va més enllà de la prevaricació
 
Querellants per la República vol recordar que el moll de l'os de tot plegat és que el jutge Llarena ha vulnerat el dret de sufragi actiu dels catalans. El sufragi actiu dels catalans no només és poder votar sinó que es respecti allò que ha sortit de les urnes i que els diputats puguin exercir totes les funcions que a ells els correspon: "és una vulneració dels drets cívics de la gent a través d'unes resolucions que no estan ajustades a dret i, per tant, injustes. Aquesta prevaricació crea un delicte més gran: vulnerar el dret del sufragi actiu de la gent".

Els canals d'informació oficials




Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

28.4.18

Mig any després, la República és el canvi | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Perquè el govern va dissenyar l'operació de resistència que vivim. Però sobretot, sobretot, perquè els ciutadans no s'arronsaren ni es deixaren intimidar per l'enorme aparell de pressió que l'estat espanyol engegà»




Pere Cardús ha parlat amb algunes de les persones que avui fa mig any exacte que varen ser protagonistes de la proclamació de la independència al Parlament de Catalunya. Si llegiu l’article, us adonareu de seguida que el retrat que fan de la situació és agredolç. Van proclamar la República, però ho van fer convençuts que l’endemà no es podria sostenir i que això tindria les gravíssimes conseqüències que tots hem vist, començant per la presó on romanen avui la presidenta del parlament, el vice-president Junqueras, nombrosos consellers i els dirigents de l’ANC i Òmnium. La pregunta és inevitable, per tant: pagava la pena? Era adequat fer-ho? Es podia fer res més?

Sobre si es podia haver fet res més, és clar que sí. Es podien haver convocat eleccions autonòmiques amb la vaga promesa que això hauria evitat l’aplicació del 155. Però això, crec, hauria significat una derrota completa del moviment republicà i segurament l’independentisme hauria entrat en una fase de desfeta, també electoral. Jo crec que això no era cap alternativa real, però estic d’acord que s’haurien pogut fer més coses. S’hauria pogut proclamar la independència el 3 d’octubre, i avui segurament seríem un estat independent. S’hauria pogut proclamar el dia 9, o el 10, i la batalla hauria estat molt intensa però no sé com estaríem. O s’hauria pogut proclamar el dia 3, el dia 10 o fins i tot el dia 27, però amb voluntat real de fer-la efectiva i mobilitzant la població i les institucions a defensar-la.

No es va fer res d’això i ara paguem l’errada de no haver fet la proclamació quan era el moment ideal. Amb molt dolor humà, perquè tenim el govern de Catalunya a la presó o a l’exili, tot sencer. Una generació de polítics catalans no tingueren l’encert de rematar el procés d’una manera definitiva, però van fer dues coses extraordinàries, per les quals els deurem sempre el reconeixement més gran: van jugar-se la vida per complir el programa electoral que havíem votat i van entendre que calia proclamar la República, ni que fos in extremis: per fer efectiu el mandat democràtic, i heroic, del primer d’octubre, per complir la promesa feta als electorals, però sobretot per posar el fonament d’això que avui ja ningú no dubta que és el vector de canvi als Països Catalans –i, curiosament, també a l’estat espanyol del qual el Principat va proclamar aquell dia la independència–: el projecte republicà dels catalans.

El mig any que ha passat d’aleshores ençà ha estat molt dur, això no ho pot negar ningú. La repressió, l’arbitrarietat, la violència, l’agressivitat desfermades pel rei espanyol han tingut i tenen conseqüències en la vida quotidiana de la gent. Evidents. Però la resistència dels ciutadans i la classe política catalana, també, i ara mateix sembla que més contundents i tot. La victòria electoral del 21 de desembre, la recuperació del carrer pel sobiranisme i l’enfonsament de la ficció judicial gràcies a l’acció exterior marquen tres fites enormes que han arraconat l’estat espanyol a la posició de feblesa on es mou ara mateix. Objectivament, avui, l’estat espanyol està millor que la vesprada del 27 d’octubre, això és cert, però també està infinitament pitjor que el matí del 30 d’octubre, aquell dilluns en què es va fer evident que la República no es faria efectiva de manera immediata.

I això és així perquè els diputats varen proclamar la independència aquell dia, proclamació que, efectivament, pagava la pena. I, és clar, perquè el govern va dissenyar l’operació de resistència que vivim. Però sobretot, sobretot, perquè els ciutadans no s’arronsaren ni es deixaren intimidar per l’enorme aparell de pressió que l’estat espanyol engegà.

Catalunya no és avui un estat independent, però és un territori que ha proclamat la independència i lluita cada dia per fer-la efectiva. Espanya no és avui un estat més petit territorialment, però ha perdut el control dels afers propis i no és capaç d’imposar la seua dominació a Catalunya. Mariano Rajoy va prometre una Catalunya domesticada –constitucionalista, en diu ell– al cap de tres mesos. Però no: sis mesos després té davant una Catalunya resistent i rebel que el va destruint a foc lent. Una Catalunya resistent, encara, però ja republicana, que per això mateix no projecta il·lusions en un futur indeterminat i llunyà, ans vol crear un present tangible tan aviat com li siga possible. I que, d’aquest fet, en trau una força extraordinària.

Una part de la decisió sobre com ho hem de fer, això, sobre com hem de rematar la feina, resta avui en mans de la classe política. D’una classe política certament confusa, escapçada, castigada i reprimida, però que ha après molt dels errors comesos i que crec que avui valora encara més la decisió i la fermesa dels qui la vàrem votar. Ells poden tenir estones de desorientació, però el fet clau és que la decisió final de tot continua en les mans de la gent, que des del 2010 ha impulsat aquest moviment de canvi profund que fa miques el règim del 78. Les cartes són sobre la taula i la partida és activa, no pot negar-ho ningú. I si en això estem d’acord, també hem d’estar d’acord que això passa perquè a l’octubre no es va frenar i es va fer –ni que fos en el darrer moment– una part substancial de la feina que calia fer: dir al món que Catalunya es vol constituir en un estat independent en forma de república i que farà tant camí com calga per arribar-hi. Per més revolts i giragonses que trobem al davant.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

27.4.18

Ens despullen i som més forts

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi
Sales
Barcelona, 1943. Professor de Filosofia a la UB. Ha estat Degà de la Facultat de Filosofia i President de la Societat Catalana de Filosofia. Codirigeix l'Anuari de la Societat Catalana de Filosofia. Membre de la Fundació Relleu. Rector de la Universitat Catalana d'Estiu i President de Persona i Democràcia Joaquim Xicoy.
Una dona fa un petó a una samarreta groga abans de llençar-la obligada per la policia.
Fotografia: TV3
El gest de la noia és tendre cap al símbol que estima. La policia maltracta sentiments, roba pertinences, comet una arbitrarietat.
Sovint el més difícil de l'acció política és trobar les imatges o figures que il·lustren o exemplifiquen els raonaments. Els raonaments són secs, les figures són visibles i sovint càlides. Circula una fotografia de TV3 en què una dona vestida amb una samarreta del Barça fa un petó a una samarreta groga abans de llençar-la obligada per la policia. El gest de la noia és tendre cap al símbol que estima. La policia maltracta sentiments, roba pertinences, comet una arbitrarietat que ens hauran d'explicar, si és que poden i volen. No volen pas i poden poc. I cada cop podran menys. El problema d'acostumar-se a actuar amb l'arbitrarietat de la força i no amb intel·ligència i generositat és que et vas fent cada cop més bèstia i menys racional. És una pena: perdre humanitat en el mal tracte als altres és sempre una pena. Ells ens despullen del que és nostre, ho venen fent des de fa molt de temps i ara ho escenifiquen d'una manera ben clara, visible, rotunda. Ens preneu per la força el que és nostre.
Estem ben organitzats, ens ajudem els uns als altres perquè som un tot lliure, culte, intel·ligent, imaginatiu i coneixem la bondat. Als botxins i als dependentistes els fa molta ràbia. S'ha entrat en una espiral sorprenent, on nosaltres creixem d'una manera espectacular. Creixem en l'afirmació, que és la bona, gran i segura manera de créixer. Imaginem sense parar noves formes de fer present el nostre dinamisme. L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) regalarà una samarreta groga a tothom a qui la policia espanyola n’hi va prendre una. Molts seguidors del Barça van queixar-se que els agents els van requisar samarretes grogues, cartells, xiulets i estelades. És una notícia trista de la qual sabem consolar-nos des de la joia de la germanor. Tot ens fa més forts.
Aquest fet s'ajunta a un altre que comenta d'una manera molt justa en Vicent Partal. L'ànima de VilaWeb escriu que un dels errors més estridents en la lluita contra l' independentisme ha  estat convertir un simple color, el groc humil, en el símbol de la revolta, simplement un color. Ens fan un bon regal: el groc del sol i de la lluna, de l'or de joies estimades, dels camps de cereals. Ens està essent molt eficaç com un senyal que crida llibertat pels nostres presos polítics. Els volem a casa. Ho cridem en groc. Els volem a casa ara mateix.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

26.4.18

El 98 i Puigdemont | Suso de Toro

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Per garantir la legalitat d'un sistema polític autoritari s'han fos el poder executiu i el judicial

SUSO DE TORO

L'ordre econòmic i social i el sistema polític espanyol constitueixen una democràcia fallida. Les transgressions al funcionament democràtic i les vulneracions de les seves pròpies lleis que ha comès l'Estat l'últim any són un conjunt d'abusos contra la població que només és possible cometre si prèviament les institucions i tota la vida social estan pervertides.

El sistema polític nascut de la Transició, amb les seves limitacions democràtiques des de l'origen, ha esdevingut un règim en què, sobre una societat sense cultura cívica, un nucli de poders radicat en la cort ha pres directament el comandament.

Per aconseguir-ho s'ha anul·lat la llibertat d'expressió a través del control directe dels mitjans de comunicació. Es pot dir sense exageració que, a la pràctica, els espanyols no tenen llibertat de premsa. Per si no fos prou, es va aprovar la 'llei mordassa' i s'utilitzen lleis "antiterroristes" per perseguir la llibertat d'expressió de la ciutadania, que se segueix perseguint a les xarxes socials. 'Llei mordassa' o 'llei samarreta groga', aquest Estat assimila tota dissidència a terrorisme.
L'enfrontament amb la justícia europea, l'orgull impostat i la ràbia de l'espanyolisme davant el que consideren incomprensió europea són patètics i ho resumeixen tot
Per garantir la legalitat d'un sistema polític autoritari s'han fos el poder executiu i el judicial. El govern espanyol va manipular perquè al capdavant de les institucions judicials hi hagués veritables agents polítics al seu servei. El poder judicial avui és un instrument de l'executiu i el mitjà pel qual executa les seves polítiques. El mateix procediment –treure independència i professionalitat– es va aplicar als cossos de policia. Tot això configura un país en què la ciutadania està amenaçada per l'estat i la vida democràtica es veu limitada al dret a vot quan l'executiu ho decideix. Un vot condicionat per la pressió d'aquests mitjans de comunicació, veritables armes del poder establert.

Ningú pot atribuir tot això a un únic partit, el PP, ja que governa en minoria amb el suport de Ciutadans i el PSOE, que per omissió o activament aproven mesures com el 155. Aquests tres partits, mentre Podem ofereix un perfil baix per no veure's exclòs del joc polític espanyol, expressen el nucli de poder econòmic, administratiu i mediàtic de la cort que controla aquest estat. Qualsevol desafiament a aquest poder s'enfronta a un corrent històric de fons, a un moment de l'existència del Regne d'Espanya en la història. Però el que veuen Europa i el món, i que la població espanyola tancada a la presó mediàtica no pot veure, és una crisi històrica semblant a la que es va viure per la pèrdua de Cuba i les Filipines, "el 98". No es tracta només d'una democràcia fallida, d'un sistema polític col·lapsat per la gana bulímica d'una oligarquia parasitària: el que es mostra és un projecte nacional fallit, un regne incapaç de regenerar-se i solucionar els seus problemes per ell mateix. Espanya segueix sense projecte nacional viable de manera democràtica.
Actualment no és veritat que Madrid sigui la capital de tots, ja que actua moguda únicament pels seus interessos
L'enfrontament amb la justícia europea, l'orgull impostat i la ràbia de l'espanyolisme davant el que consideren incomprensió europea són patètics i ho resumeixen tot. Espanya torna a estar tancada en ella mateixa. En comptes del "Que inventin ells", ara és "Que practiquin la democràcia ells".

L'únic projecte que no seria particular, és a dir, que no seria castís, i que podria existir en democràcia, seria un projecte que expressés la diversitat nacional i el respecte als diferents interessos. Un estat federal o confederal permetria que la gran majoria de la població a Catalunya i a Euskadi i en altres territoris acceptés un estat compartit com a seu.Actualment no és veritat que Madrid sigui la capital de tots, ja que actua moguda únicament pels seus interessos. Un estat així no crec que pugui ser una monarquia, i molt menys una monarquia imposada per Franco.

El discurs de l'Estat diu que el particularisme català amenaça la igualtat i "la unidad de los españoles" ("la unidad" és un concepte polític obsessiu del nacionalisme espanyol). Més aviat el que passa és que Catalunya va percebre que el procés de fons de recentralització i concentració del poder avançava accelerat i va intentar defensar el seu autogovern. Va ser quan M. Rajoy va impugnar l'Estatut i va desencadenar tot aquest procés accelerat i més aferrissat que ha arribat fins aquí.
Recuperar i exercir la sobirania té un nom i un cognom que Europa i el món ja coneixen: Carles Puigdemont
No és possible tornar a l'estat centralitzat amb autonomies administratives controlades des de Madrid. No és possible políticament perquè la població catalana ja no ho admet, encara que la major part de l'espanyola hi estaria encantada. Tampoc és possible jurídicament: l'Audiència Nacional, el Tribunal Suprem i el Constitucional han anat establint tota una jurisprudència interpretant la Constitució i les seves lleis de tal manera que ja no hi té cabuda la democràcia. La sentència de l'Estatut va establir que és el Constitucional i no els Parlaments qui redacta finalment les lleis.

Un procés històric així té conseqüències socials, a Espanya i en la societat catalana. S'ha mogut la terra sota els nostres peus i el sòl que trepitjàvem fins fa uns anys ja no existeix. És lògic que intel·lectuals, artistes i tota mena de persones i empreses que van seguir els seus interessos i van crear la seva identitat sobre aquella època no vulguin que tot es mogui i cooperin amb el poder establert. És lògic que a Catalunya hi hagi nostàlgics del pujolisme, persones que enyoren aquell jardí bonsai enrarit i tolerat i els que l’enyoren perquè tenien el seu lloc contra Pujol. Però tot ha canviat i hi ha un dilema democràtic: amb la demanda democràtica catalana, o amb l'Estat del 155. No hi ha un dilema entre faccions ideològiques sinó un dilema nacional: Catalunya existeix com a tal o és ocupada i reduïda a quatre províncies.


Alemanya ha tornat i pressiona M. Rajoy i aquest Estat incapaç de solucionar els problemes que ell mateix crea. Catalunya es mereix la seva República, però pot ser que l'aconsegueixi o no. Però el límit mínim d'existència i de poder nacional és conservar el principi de sobirania: M. Rajoy, l'Estat, va prendre als catalans el seu Govern, però les urnes, tot i haver estat convocades de manera avantatjosa des de Madrid, van dir que la societat catalana volia reposar el seu Govern. Recuperar i exercir la sobirania té un nom i un cognom que Europa i el món ja coneixen: Carles Puigdemont.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

25.4.18

Vicent Partal: ‘La proclamació del 27 d’octubre és el tombant de la nostra història’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista dels lectors de VilaWeb al director en motiu de la publicació del llibre 'Nou homenatge a Catalunya'

Els lectors de VilaWeb entrevisten el director del diari amb motiu de l'aparició del llibre 'Nou homenatge a Catalunya'.

En ocasió de l’aparició del llibre de Vicent Partal Nou homenatge a Catalunya, VilaWeb ha convidat els seus lectors a enviar-li preguntes per a entrevistar-lo col·lectivament. De totes les que han arribat per correu i Twitter, la redacció n’ha feta una selecció i li ha donat forma. Aquest n’és el resultat.

Els fets de l’octubre són una victòria o una derrota?
—Som encara al mig de la batalla. No sabem com acabarà, però, a mi, considerar els fets de l’octubre, el referèndum i la proclamació de la independència com una derrota em sembla incomprensible. Tots són una gran victòria. Ara som al mig de la batalla i es fa difícil de saber quan acabarà i de quina manera, però el tombant de la nostra història és la proclamació del 27 d’octubre.

Però la independència va ser proclamada o no?
—La independència de Catalunya va ser proclamada pel parlament el 27 d’octubre i només el parlament pot fer marxa enrere. La independència va ser proclamada i per això mateix l’estat espanyol va demanar a la resta d’estats del món que no fos reconeguda. Si no hagués estat proclamada, quin sentit tindria fer això? Un altre tema és que s’haja implementat la república que anunciava la independència.

Per què no es va tirar endavant?
—És complicat d’explicar perquè hi intervenen molts factors. El dia tres ningú no s’ho va plantejar i potser aquest va ser el gran error. El dia deu les pressions internacionals i l’oposició de gran part del govern a fer la proclamació van ser les causes principals d’aquella república del minut. El mateix president Puigdemont ja ha reconegut que aquella suspensió va ser un gran error. Finalment es va aixecar el dia 27, però en una situació ja molt diferent i molt més difícil.

Pagava la pena proclamar la independència en aquelles circumstàncies?
—Si no ho haguéssem fet, ara l’hauríem de proclamar i el nostre marge de maniobra seria molt més estret…

Hi ha qui diu que els independentistes vàrem ser uns irresponsables.
—Lluitar per la llibertat no és mai cap irresponsabilitat.

Què explica la por d’una part del govern de proclamar la independència? Les amenaces de violència eren reals?
—No solament eren amenaces. Si el primer d’octubre no hi va haver morts va ser de casualitat: tal com pegaven, haurien pogut matar algú. D’altra banda, ha estat el mateix jutge Llarena qui ha parlat d’una massacre probable. Sobre el govern, crec que és un error parlar de por. No era una qüestió de valents o de covards. Hi havia una discrepància política seriosa. Tots estaven a favor de la independència, però la divisió venia de discutir si era factible implementar la proclamació i implementar la república o no.

Es va confiar massa en una mediació internacional?
—És evident que sí. El president del Consell Europeu va demanar en públic al president de la Generalitat que no proclamés la independència i després li va girar l’esquena. Allò que en algun moment semblava una voluntat de mediació en realitat només va ser pressió.

Té sentit, per tant, continuar confiant que la solució arribarà de fora?
—La solució no arribarà de fora. Si el moviment independentista no hagués resistit el 21 de desembre guanyant les eleccions, si els carrers no tornassen a ser nostres i si Alemanya no hagués punxat el globus de la repressió espanyola, ningú de fora no tindria gens d’interès en nosaltres. Nosaltres som la clau. Dit això, per a ells és evident que la crisi ara és més intensa que fa mig any. Avui el cas català és més internacionalitzat que mai i això de l’afer intern ja no s’ho creu ni la Moncloa.

Hauria estat millor anar a les eleccions del 21-D amb una sola candidatura?
—Crec que té poc sentit discutir això, ara com ara. Jo crec personalment que sí, però entenc que els partits tinguen dinàmiques pròpies que ho fan difícil. En qualsevol cas, es van guanyar i  això és la cosa que importa.

Hi haurà govern o caldran noves eleccions?
—A mi, tot allò que m’arriba és que hi haurà govern. Però la política catalana és tan acrobàtica que fa de mal dir…

Les relacions entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana són tan dolentes com diuen?
—Entre tots dos partits hi ha una gran competició i les relacions personals a voltes són més complicades d’allò que pot semblar lògic. Però al final tots són conscients que han de governar junts i avançar junts. No hi ha cap alternativa.

No seria millor que a Catalunya només hi hagués un sol partit independentista com a Escòcia?
—No ho crec. A Escòcia o al Quebec fins fa poc només hi havia un sol partit independentista que podia governar amb molta comoditat, però que en tots dos casos va perdre els referèndums d’independència. Per això no estic segur que siga una fórmula guanyadora. I, de fet, al Quebec ja hi ha uns quants partits independentistes i a Escòcia es mouen coses.

A les municipals, caldria fomentar candidatures unitàries?
—Els ajuntaments tenen una característica electoral especial. Si no es pot tenir la majoria absoluta amb pactes, el partit que té més vots governa en solitari. A parer meu, unitats independentistes en els ajuntaments pot significar que pràcticament es guanyarien tots. Però no tinc cap confiança que això passe. Crec que el partidisme s’imposarà, per desgràcia, i tots perdrem una gran oportunitat.

Que una part del govern anés a l’exili i una altra a presó va ser una cosa pactada?
—Quan vaig escriure el llibre, la informació que m’arribava anava per aquí. Ara tinc noves informacions que em fan dubtar molt. Sembla que la idea era d’anar tots a l’exili però no va poder ser.

Estàvem preparats per a la independència o no?
—Ho havien preparat tot, però tothom assumia, també els unionistes, que no hi podia haver un cop d’estat per a impedir-ho. Tanmateix, va començar el 20 de setembre i es va oficialitzar amb l’aplicació del 155. Aquesta és la raó última del que va passar.

Per què parleu de ‘cop d’estat’ en el llibre?
—És com és. El govern espanyol va fer servir la violència armada per impedir una decisió parlamentària i va violar la pròpia constitució en haver adoptat mesures que no podia adoptar ‒com per exemple la dissolució del parlament o el cessament del govern. Això és un cop d’estat de manual.

Com és que el llibre porta aquest títol?
—És un homenatge evident a Orwell, ara que fa vuitanta anys de la publicació d’Homenatge a Catalunya. Però en el llibre també explore trets i maneres de fer que crec que uneixen com es van comportar els catalans dels anys trenta i els d’avui. Em sembla que hi ha un fil històric que es pot traçar i que explica moltes coses.

Com vàreu escriure un llibre com aquest amb tanta feina com hi havia?
—La part més d’anàlisi la vaig escriure a l’estiu del 2017, abans que es desencadenassen els fets de l’octubre però ja amb allò que havia de passar al cap. La crònica de l’octubre, la vaig escriure al desembre, sobretot aprofitant un viatge en avió a Califòrnia. Tenia totes les notes preses i els detalls apuntats però no trobava hores per a escriure-ho enfilat. Anar i tornar de San Francisco per fer una xerrada a la universitat de Stanford em va donar l’oportunitat d’escriure moltes hores seguides dalt de l’avió…

No seria millor atrinxerar-nos en les nostres posicions per reagrupar-nos, formar govern i ordenar una mica el país i poder tornar a empènyer d’aquí a uns mesos?
—És una opció lògica que no es pot menystenir. Ara, jo crec que la pressió sobre l’estat espanyol pot provocar un col·lapse polític que pot ser una nova oportunitat a curt termini.

Sense la posició paternalista del Govern de no implementar la República després de la declaració, quin recorregut creieu que hauria tingut implementar-la i resistir la repressió de l’estat espanyol amb la gent al carrer?
—Depèn. Crec que si la independència s’hagués proclamat el dia tres, molt probablement avui seríem un estat independent. Ja no tinc tan clar què hauria passat si s’hagués proclamat el dia deu i és evident que el dia vint-i-set tot era més difícil.

Es pot tornar a repetir això que va passar aquells dies de la nostra història? És a dir, fer les coses d’amagat com les van fer o potser s’hauran de fer amb ‘llum i taquígrafs’, que en diuen ells?
—Crec que, dels errors, se n’aprèn.

Acabeu de publicar que Trapero va posar els mossos al servei del TSJC la tarda del 27-S. Cal entendre, doncs, que en realitat estàvem lluny d’aconseguir el control del territori?
—Entenc que el Major dels Mossos, en veure que el Govern no va fer allò que se n’esperava, que no es reuneix ni pren decisions, es posa directament a les ordres del poder judicial. No em sembla que d’això es puga deduir què hauria fet si hagués rebut ordres del govern de la república. El control del territori, es va demostrar de sobres que el tenia la Generalitat arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils i el dia tres amb la vaga general.

Heu dit en una entrevista a TV3 que per primera vegada no heu escrit tot allò que sabeu per por de complicar la situació legal de terceres persones.
—He escrit tot allò que sé i que tinc comprovat, no n’he amagat res. Però hi ha coses que no he escrit tan explícitament com podia precisament per això, per evitar problemes legals als protagonistes d’alguns dels fets. És terrible que un periodista es veja obligat a fer això en l’Europa del 2018.

Tenim prou força per a sortir d’aquest atzucac?
—Ho anem demostrant cada dia. L’independentisme ha guanyat les eleccions, ha destrossat la via judicial i repressiva amb l’estratègia de la internacionalització i ha tornat al carrer amb tanta força o més que abans. I formarà govern. Jo constate que la gent torna a estar animada i segura d’allò que fem. La xiulada a l’himne en la final de la copa i com es plantava cara a la repressió a Madrid n’és una prova més.

La mediació internacional és la nostra única sortida?
—La mediació internacional només existirà si nosaltres avancem i quan la situació siga límit. No hi hem de confiar de cap manera.

Creieu que la gent de fora del país, a Espanya o a Europa, pot entendre què passa i compartir-ho?
—Molta gent. Més enllà de com fan i diuen els governs, les opinions públiques també fan i diuen i la simpatia és molt gran. Acabe de tornar d’Atenes i, per exemple, hi havia centenars de cartells en suport dels presos catalans i a favor d’una solució democràtica. Crec, com és normal, que hi ha algunes zones d’Espanya en què la solidaritat i l’interès especial és molt més gran perquè poden compartir projecte, com al País Basc. Però en la mesura que això s’ha convertit en una lluita per la democràcia, tothom s’hi pot sentir interpel·lat.

Hi ha condicions per a crear una assemblea constituent?
—Les condicions sí. Però no sé si n’hi ha la voluntat, ara mateix. En realitat, l’assemblea constituent hauria de ser el parlament mateix de Catalunya. Una altra opció pot ser que l’Assemblea de Representants i el Consell de la República iniciassen el procés constituent, però crec que la situació encara és massa confusa. Els partits han d’aclarir més què volen fer.

La votació de la independència de Catalunya és una revolució democràtica?
—És una revolució i és una revolució democràtica. Obre camí a més països i situacions.

Si hi ha tres partits sobiranistes i ni el candidat del primer ni del segon no poden ser presidents, per què no investim el candidat del tercer? Podria acceptar governar amb un programa de mínims comuns dignes?—Si la pregunta és si Carles Riera pot ser investit president, em sembla que és complicat. Però en la Catalunya d’avui tot és possible.

Creieu que tornarem a sentir la veu d’una ANC que ens faci de guia?
—Tinc molta esperança en Elisenda Paluzie. La conec de fa molts anys i el seu compromís amb el país és tan gran com la seua independència i honradesa personal. Crec que pot marcar el camí que tu indiques a l’ANC.

Els ciutadans, on hem de posar més i menys esforços per dur el nostre país a ser un estat independent?—Jo crec que els ciutadans fem tant com cal. Cal que els polítics encerten el camí i estiguen a l’altura de la gent. Només això.

Al final del llibre descriviu amb emoció ‒com, si no?‒ com vau acabar el primer d’octubre celebrant-ne el resultat al carrer. Però la meva realitat, a Sanfeliu, de l’Hospitalet, va ser molt diferent, amb la reacció violenta dels veïns espanyolistes. Creieu que aquests nuclis poden ser focus de violència si fem efectiva la proclamació?—Ja ho són. El discurs de Felipe VI el dia tres d’octubre va autoritzar la violència més extrema i des d’aleshores aquests grups creuen que tenen el dret de fer com vulguen. Ara, no podem oblidar que són molt violents i cridaners però també molt minoritaris. En qualsevol cas, a tot arreu d’Europa hem d’aguantar grups violents d’extrema dreta, sovint molt concentrats geogràficament. És difícil de pensar que nosaltres serem l’únic país en què no en tindrem. Dit això, la màniga ampla que els va donar el discurs del rei, ni és normal ni l’hauríem de tolerar.

Imaginem que el dia de l’empat a les votacions de la CUP hagués guanyat el vot a favor de la investidura d’Artur Mas. Hauria arribat fins on arribat Carles Puigdemont?
—És molt difícil saber-ho, però jo diria que no. El procés no són persones concretes però és evident que la manera de fer de Carles Puigdemont és d’una gran singularitat. Això, no crec que ho puga negar ningú.

L’atemptat del 17 d’agost és un atemptat teledirigit d’Espanya?
—Jo no tinc cap prova que això siga així i, per tant, crec que no. Em fa l’efecte que el CNI sabia que Abdelbaki es-Satti preparava alguna cosa i no va fer res per a impedir-ho. Però no podia saber el què ni el com ni el quan, em sembla a mi. L’atemptat va ser improvisat després de l’explosió de la casa d’Alcanar, explosió que demostra que els integrants de l’escamot no sabien què feien i que, per tant, descarta mans negres darrere.

Creieu que el cas de Puigdemont arriba a l’ONU servirà per a res, si el de Jordi Sánchez no ha fet res més que escalfar la boca al Jutge Llarena?
—Les conseqüències de desobeir l’ONU, només les veurem si els casos passen de la justícia espanyola a l’europea. Aleshores seran importants.

Què els podria passar a llarg termini als tribunals europeus, als jutges, fiscals, polítics, ministres, etc. del govern espanyol que intervenen en la judicialització del procés?
—Els tribunals europeus condemnaran l’estat espanyol com a tal, no els jutges, fiscals, policies, etcètera. Una altra cosa és que després de la consolidació de la república, aquesta porte a judici, ni que siga en absència, els principals responsables de la repressió. Jo en seria partidari.

Esteu d’acord que si hi ha negociació, haurem guanyat?
—Haurem fet un pas de gegant. De guanyar, només guanyarem del tot quan el país sencer, de Salses a Guardamar, siga alliberat i puguem contribuir des d’aquesta llibertat a fer un món més just. Però eixa és la meua opinió.

Per què creieu que actualment tant els estudiants com els sindicats no fan accions més contundents per a denunciar la situació dels presos polítics?
—És una bona pregunta, però no sé què respondre, la veritat.

Com es pot fer la independència en aquest estat espanyol sense tenir forces armades?
—Com la vàrem fer a l’octubre, però implementant-la després de proclamar-la.

Creieu que hem de considerar que els militants del Front Nacional a Catalunya Nord pertanyen a la nació catalana? Si la resposta és que no, per què hem de considerar catalans els militants de Ciutadans a Catalunya Sud?
—Crec que els militants del Front Nacional i els de Ciutadans són tan catalans com qualsevol de nosaltres. Cap dubte d’això.

Al País Valencià, pagarem els plats trencats?
—Això que passa va contra la lògica d’allò que pensàvem que passaria quan somiàvem en un projecte de República dels Països Catalans. Però la pregunta que cal respondre és si el procés a Catalunya ha fet avançar la consciència de nació a la resta del país o no. I en eixe sentit i veient tot això que passa a la Catalunya Nord i sobretot a les Illes i el País Valencià, em sembla que només podem dir que sí, que el país sencer avança també gràcies a la força que ara demostra Catalunya.

Com és que és tan difícil que Andorra s’hi fiqui?
—Andorra és el nostre primer estat independent, però és un estat molt peculiar atesa la institució del copríncep. Incomodar França o Espanya és molt complicat en la seva perspectiva i supose que això explica la moderació pública amb la qual es comporta.

Hi ha cap estat aliat de Catalunya que estigués disposat a reconèixer-nos?
—Em fa la impressió que si cada lector escrivís en un full de paper quins estats són els més favorables al procés català coincidiríem clarament en una llista de cinc o sis estats europeus. Per tant, és una cosa molt evident.

N’hi ha cap que en públic estigui contra la independència de Catalunya però en privat no?—Aquesta és una pregunta que es pot respondre i que estic segur que es respondrà amb molt detall d’ací a uns anys. Però ara cap resposta sobre això seria creïble. Ja va passar amb Finlàndia i Estònia als anys vuitanta i han hagut de passar quaranta anys abans no se n’ha sabut la veritat.

La desconnexió emocional pot ser una de les raons principals per a mantenir la resistència de la població als embats d’aquest Gobierno que no pensa afluixar la seva repressió?—La desconnexió emocional és total i absoluta en bona part de la població després del primer d’octubre. Evidentment, tot canvia quan ja no tens cap sentiment ni gens d’estima cap a Espanya. Res no torna a ser igual.

Vós creieu com jo que, a Espanya, després de la mort de Franco, la democràcia ha estat segrestada entre el PP i PSOE i les institucions han estat ocupades pels franquistes de sempre?
—Crec que és una mica més complex que això, però la pregunta ja és en si un bon resum de la realitat que ens toca viure. La democràcia ha estat segrestada i els franquistes han renascut, perquè de fet mai no se’n van anar.

Si finalment Espanya és obligada a negociar, és probable que en un primer moment aconseguim només una part dels objectius. Com podríem deixar clar que es tractaria d’una situació transitòria?
—Dient-ho i deixant-ho clar per escrit. En molts acords internacionals i constitucions queda clar l’abast transitori de l’acord o de la declaració.

No es deu poder exigir al jutge Llarena que faci públic el seu currículum formatiu? Jo tinc els meus dubtes que aquest senyor tingui el nivell d’estudis pertinent a la seva carrera.—Seria una gran sorpresa que el seu currículum no fos l’adequat. Per desgràcia jo crec que és una cosa molt pitjor. Ell sap el mal que fa i el fa sabent-ho.

Tot i que hi ha un sector ampli de la societat espanyola que, per ignorància, prejudicis, fanatisme o interès, és frontalment hostil a Catalunya, creieu que la posició dels països europeus que han negat o condicionat les extradicions als exiliats catalans, provoca alguna reacció autocrítica remarcable en la societat espanyola?
—Sí. És evident que la bufetada alemanya ha desacomplexat aquells que ja deien que tot això era una barbaritat. Molts juristes han parlat molt clar sobre els errors del procediment i la decisió de la cort alemanya els ha reforçat molt. Una altra cosa són els polítics…

Per què sou sempre tan optimista?—Jo no em considere gens optimista. Tinc una tendència a ser positiu, això sí. Però optimista no. Un optimista creu que passaran unes coses sense cap més motiu que el seu optimisme i en tots aquests anys crec que he posat damunt la taula molts arguments i explicacions que no es basaven en l’optimisme sinó en el coneixement i la raó. Crec.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

23.4.18

Catalans: els jueus d'Espanya. Bagatel·les per a una massacre.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Recupero aquest article d’Héctor D'Alessandro, escriptor, que va residir vint-anys a Barcelona, publicat el 9 d’octubre de 2017 al seu blog.
 
Resultat d'imatges de neonazis espanyols i policies

Hi ha proves suficients, obtingudes a dojo en els últims dies, i de les quals milions de persones en són testimonis. A aquestes alçades del segle XXI, hi ha lleis aprovades que respecta fins i tot l'Estat espanyol sobre la cura en el tracte a les minories, a les dones, el respecte als drets dels homosexuals, les lesbianes i els transsexuals, el respecte a els drets dels animals, etc. Una dona té el dret a transitar pel carrer i no rebre ofenses per la manera com vesteix, pot fins i tot posar una denúncia si aquest dret és vulnerat, però, mai, a l'estat espanyol, s’ha aprovat cap llei contra la xenofòbia anti-catalana, un català pot viatjar amb qualsevol comesa a territori de la resta de l'estat espanyol sense que cap llei el protegeixi davant una vexació per ser català; ni ara ni mai ha existit. Jo mateix he viatjat a altres zones d'Espanya i, fins i tot en escoltar el meu accent, que segurament no sabien d'on era, en comentar que vivia a Barcelona, ​​em miraven amb menyspreu fins a realitzar gestos despectius mentre em deien: "catalán". Això no és admissible, mai hauria de ser-ho, i aquest feixisme continu i de caràcter social, sempre ha estat admès. Mai ningú va demanar que s'imposessin fortes sumes de diners a manera de multa o penes de presó per ofendre a un ciutadà nascut a Catalunya ni a cap altra part de l'Estat. No obstant això, sí que un es fa creditor de multes i sancions penals per llançar una ofensa que afecti la dignitat, no només d’una persona, també per ficar-se amb els gossos i ols gats. Mai ha tingut cap interès l'Estat Espanyol en prevenir aquesta xenofòbia que sí que és un delicte d'odi. És un delicte constant que a Espanya s’ha convertirt en el mar de fons que amanyaga amb terror l'horitzó; d'aquesta situació mai solucionada ve ara aquesta pedrera social de persones que ni saben com és Catalunya ni mai l'han visitat però en les quals s'ha inoculat l'odi, sí, es diu odi. I penalment es diu "xenofòbia". Té arrels històriques ben fermes i un resultat nefast que consisteix en  què, arribat el moment, es pugui mobilitzar a aquesta massa que ni coneix Catalunya i que potser mai no ha vist cap català, però ja té un judici sobre ells. Espanya és un país que sempre ha encoratjat encara que sigui per omissió aquest mar de fons de rebuig i vulneració. d'aquesta situació mai solucionada ve ara aquesta pedrera social de persones que ni saben com és Catalunya i mai l'han visitat però en les quals s'ha inoculat l'odi, sí, es diu odi. I penalment es diu "xenofòbia". Té arrels històriques ben fermes i un resultat nefast que consisteix que arribat el moment es pot mobilitzar a aquesta massa que ni coneix Catalunya i que potser mai va veure un català, però ja té un judici sobre ells. Espanya és un país que sempre ha encoratjat encara que sigui per omissió aquest mar de fons de rebuig i vulneració. d'aquesta situació mai solucionada ve ara aquesta pedrera social de persones que ni saben com és Catalunya i mai l'han visitat però en les quals s'ha inoculat l'odi, sí, es diu odi. I penalment es diu "xenofòbia". Té arrels històriques ben fermes i un resultat nefast que consisteix en què, arribat el moment, es pot mobilitzar a aquesta massa que ni coneix Catalunya i que potser mai ha vist cap català, però ja té un judici sobre ells. Espanya és un país que sempre ha encoratjat encara que sigui per omissió aquest mar de fons de rebuig i vulneració. però ja té un judici sobre ells.

Més d'una vegada en qualsevol nit cèntrica a Barcelona vaig poder escoltar a més d'un borratxo procedent dels més llunyans indrets de l'estat, intentant armar una batussa i posar-se a cridar coses com "Catalanes eso o catalanes aquello”, que “puedo decir lo que me salga de…”, que “estoy en España, cojones”, que “eso es España". Trist. I invariablement vaig observar que, majoritàriament, quan alguna persona es comporta d'aquesta manera, simplement s'allunyen i el deixen discutint sol. Es pot atribuir a ignorància per part d'aquesta persona, que no va tenir oportunitats d’informar-se, etc, El sorprenent és que mai s'hagi pogut aplicar-li cap legislació, a Espanya, on tantes lleis repressives s'apliquen, una llei que amb una bona multa i l'amenaça d'uns dies a la presó, hagi fet desistir a qualsevol a l'hora de caminar insultant als seus conciutadans. És un hàbit a Espanya injuriar al diferent; n’hi ha prou amb escoltar a Pablo Iglesias (de Podemos) al en un programa de l'altre dia a la televisió catalana, cada vegada que volia elevar la categoria internacional d'Espanya, només feia que dir "Això no és Turquia". Dues vegades, ho va dir. No pensa que a Turquia hi ha persones amables i generoses i que poden sentir-se “xenofóbicament” menyspreades?

El cas és que mai vaig veure ni vaig saber per la premsa que algun català o grup d'ells anessin a Espanya a cridar algun tipus d'ofenses. I ara en un llenguatge totalment orwellià, veiem com nazis, fent la salutació corresponent als del seu clan, amb símbols feixistes tatuats al cos, acusen el govern català de ser un govern nazi. Importen gent des de tota Espanya per fer a una manifestació contra el dret a decidir i donen un gran espectacle, sentint-se impunes, donant una pallissa a un periodista, cridant puta a una periodista catalana, i per descomptat besant banderes.

Espanya ja ha obert l'ou de la serp i si no es para això a temps, anirà a més; els catalans són una minoria en estat de vulneració dels seus drets democràtics i que corren un greu risc de dany físic.

Les organitzacions ja haurien de començar a intervenir. Els catalans a dia d'avui són els jueus d'Espanya; als quals, per cert, va expulsar a tots fa ja molts segles. A l'Estat espanyol als catalans com a col·lectiu amb identitat nacional pròpia no només se'ls persegueix sinó que se'ls denigra, a través dels mitjans massius de comunicació des de fa moltes dècades, en els acudits que, en una època en què per decor i per la raó coneguda com "correcció política" ja no es fan determinats acudits o es penen fins i tot expressions considerades denigrants per a les dones i altres col·lectius, sobretot a través dels mitjans de comunicació, als catalans, en canvi, se'ls insulta i se'ls menysprea.

Per aquest motiu i no per un altre, és que el representant de l'estat davant Catalunya ha demanat amb la boca petita disculpes als catalans per les càrregues policials dels últims dies. Perquè saben que a nivell internacional i fins i tot a nivell de la pròpia Espanya, estan cometent un delicte, probablement de xenofòbia, que està penada, i de seguir en la mateixa línia estan cometent un delicte per encoratjar una situació perillosa per a la població catalana. Quan una població corre riscos, ha d'intervenir, en alguns casos, la mateixa ONU per intercedir i evitar enfrontaments i danys. Tal com estan plantejades les coses, l'estat espanyol s'ha comportat envers la població catalana com el marit violent i agressor de l'esposa que només es calma, una mica, quan el seu delictiu comportament es fa públic. En aquests dies el maltractament sord i constant contra la població catalana ha sortit per fi a la llum pública. I el maltractador s'ha adonat que el miren els veïns. Falta que li exigeixin responsabilitat.

He viscut en tres països durant anys i només a Espanya he vist la pràctica de l'estat a través dels mitjans de comunicació d'encoratjar la major part de la població en contra d'una minoria nacional. Això, està passant a Espanya. Un Estat amb capacitat de control dels mitjans i amb el monopoli en l'exercici de la violència que educa la població, per omissió potser, en l'odi als catalans. Per què mai s’han castigat les expressions verbals en la vida social contra els catalans? Per què mai s’ha educat en el coneixement del seu idioma a la resta d'Espanya ja que la constitució indica que es tracta d'una llengua cooficial?

Quan les forces de seguretat de l'Estat concorren a colpejar a ciutadans pacífics que desitjaven exercir el seu dret a votar, a què es deu que vagin sobrecarregats de l’excessiva càrrega adrenalínica que es va poder veure i sentir en els vídeos gravats en què s'anima els cossos policials a què reprimeixin amb força a aquest sector de la població i es pot escoltar en enregistraments de converses per ràdio a membres de les forces de seguretat on donen per fet que van a "repartir hòsties"?.

S'està estigmatitzant a un conjunt de la població.
En els preàmbuls de la primera guerra mundial, quan, a França, se sentien rumors d'una confrontació amb Alemanya, en la premsa es feia broma sobre que els alemanys eren uns borratxos busca-raons i ganduls. De manera que quan els francesos van anar a la guerra pensaven que anaven a trobar-se amb aquesta situació entre les files de l'enemic. En trobar amb un exèrcit poderós i ben entrenat, van sortir corrent espantats. A partir d'aquest esdeveniment, quan es vol atacar una població, país o estat, primer s'ho demonitza. (Afganistan, l'Iraq, Líbia, Síria, Veneçuela) Es fa creure que aquest poble o aquesta col·lectivitat té pactes amb el diable; en fi, que encarna la maldat suprema. Quina altra cosa no s'està preparant contra la població catalana des de fa moltes dècades? El que estem veient són les famoses "bagatel·les per a una massacre", com les anomenava Celine, l'escriptor francès i feixista, quan es referia a la preparació de la propera matança dels jueus. Els catalans són els jueus d'Espanya; no exagero en absolut, a l'altiplà castellà encara s'utilitza el terme jueu per referir-se a una persona garrepa o roí, i un pot escandalitzar-se, però, mentrestant, davant dels propis nassos s'està produint la pitjor preparació per a una matança que s’hagi pogut veure al llarg de la història; potser no una matança, perquè si es transmet per instagram o Facebook live queda molt malament, però un ofegament absolut de l'economia i del cos social català, sí, l'estat espanyol, amb l'anuència de la Unió Europea. Si la població catalana no es dóna pressa, s’està preparant la dissolució de la societat, de la cultura i de la identitat catalana. 

El que estan fent es diu enginyeria social. Bagatel·les per a una massacre. Destrucció d'una cultura i d'una nació; però intueixo que els catalans no es deixaran.

Deia abans que els catalans són els jueus d'Espanya, i no exagero gens ni mica, d'on sinó un rei que surt i emetre un comunicat per "el conjunt dels espanyols" i darrere posa una retrat de Carles III, el rei que va prohibir els llibres i l'aprenentatge del català?. Un missatge probablement digne de Milosevic; a aquest nivell estan.

Per què dic que són els jueus d'Espanya?
Perquè els acudits sobre catalans, les expressions de sentit comú que van configurant una idealitat col·lectiva, com dic des del començament, no es corregeixen sinó que s’encoratgen amb la celebració jocosa a la resta d'Espanya. Per aquest motiu, quan es produeix un problema polític amb Catalunya, l'Estat no dubta a enviar-hi les forces policials a reprimir i aquestes no només porten porres, van armades amb el material punitiu ideològic d'una formació social i educativa que els ve a convèncer que es trobaran amb uns nazis demoníacs. Avui dia ja no surt gratis convertir a una població en el boc expiatori de tots els problemes interns que es tinguin.

Fa anys, els partits de la democràcia espanyola van acordar no tirar-se pel cap el compte del terrorisme; no es podia utilitzar el terrorisme com a arma política d'ús diari. Ja fa anys que si una persona denigra a una altra per la seva condició sexual o pel seu origen nacional o característiques racials, es fa punible d'una sanció en els tribunals de justícia; però ofendre a un català pel seu origen nacional no és una cosa que a ningú se li hagi ocorregut penar legalment.   

I fixin-se a quin nivell funciona aquesta misèria que, quan arriben els policies i es troben amb una forta oposició pacífica, es queden desconcertats; es queden tant desconcertats, segons un periodista català d'aquests que ja se’n riuen de les ofenses que els dirigeixen a ells com a grup nacional a tota hora del dia des de fa dècades, (i no haurien de riure sinó substanciar-ho als tribunals) que la sorpresa policial segur que es devia al llarguíssim adoctrinament que es fa a Espanya sobre els catalans; un adoctrinament tan repugnant i tan irracional que fa que el maligne, per acabar de convertir-lo en maligne, a més de ser el causant de tots els mals, ha de ser algú que sigui també un covard i un miserable, una rata. És clar. Quina no seria la sorpresa en trobar-se que els covards es defensen amb intel·ligència? Que estrany que entre les qualitats que se'ls puguin atribuir als catalans, no se'ls atribueix com als jueus, la de ser intel·ligents? Ah, sí, són malignes, però són tan intel·ligents. Miri vostè. No, ni això se'ls atribueix en l'orquestra mediàtica i política que a Espanya contínuament i sense que ningú faci res per aturar-lo s'envien tothora missatges d'odi, que és el nom que ha de rebre. Missatges d'odi.

Ara, fins i tot, la premsa espanyola diu que els catalans busquen el seu primer mort. Això és una amenaça a penes dissimulada; el que està dient és: matarem i els donarem la culpa a vostès, perquè són tan malignes que són capaços de fer que un de vosaltres mori a les nostres mans innocents que no desitgen de cap manera matar ningú.  

Jo vaig viure la guerra freda a l’Uruguai i es va estar estigmatitzant a una bona part de la població durant gairebé una dècada per auto-legitimar-se i començar la matança. Si alguna cosa vaig aprendre és que quan un Estat diu que "es preocupa molt per alguna cosa" és perquè es prepara per a una trencadissa en aquest alguna cosa. I quan, durant tant de temps es demonitza una població és perquè es pretén danyar-la. Avui mateix un representant del govern ha amenaçat el president català amb l'afusellament. Per raons com aquesta és que s'acaba als tribunals de la Haia, i el territori intervingut amb cascos blaus per protegir la minoria.
Héctor D'Alessandro.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark