traducció - translate - traducción

31.5.19

L’ONU posa en evidència l’autarquia d'un estat en ple atac de nervis

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

França i Polònia van acatar la resolució del grup d'experts de les Nacions Unides alliberant presos, però el govern espanyol la menysprea

deixa en evidència

Pere Martí

Menyspreu. El govern espanyol ha menystingut olímpicament la resolució del grup de treball de l’ONU que exigeix la llibertat dels presos polítics. No és cap sorpresa. La llista d’organismes internacionals que s’han pronunciat en el mateix sentit o denunciant les irregularitats de la justícia espanyola, com Amnistia Internacional i International Trial Watch, és llarga. Totes han rebut la mateixa resposta: el menyspreu. En alguns casos, acompanyat del silenci mediàtic, com ha estat la resolució de l’ONU, impulsada des d’Òmnium Cultural a través de l’advocat Ben Emmerson. El silenci va ser el resultat de les trucades que van rebre alguns directors de mitjans fetes des d’Espanya Global, l’oficina pública creada per Josep Borrell i gestionada per Irene Lozano. Espanya Global és una oficina d’intoxicació internacional dedicada a desmuntar el relat de l’independentisme a còpia d’informacions falses sobre la realitat catalana.

Cada vegada que hi ha un pronunciament d’aquesta mena, Espanya reacciona recuperant el seu esperit autàrquic, com ja feia durant el franquisme. La resposta és sembrar la desconfiança envers els organismes internacionals embolicant-la amb una elevada dosi de patriotisme intern. Quan el tribunal de Slesvig-Holstein va resoldre a favor de Carles Puigdemont negant l’existència del delicte de rebel·lió, van fer una campanya de desprestigi de la justícia alemanya. Ara Lozano es permet el luxe de dir que l’ONU havia estat ‘intoxicada’ per aquesta qüestió i que ‘necessita millorar’ els seus mecanismes d’informació. El problema és que l’hemeroteca és traïdora i la mateixa senyora Lozano, quan era diputada de la UPyD de Rosa Díez el 2015, va exigir des del faristol del congrés espanyol que es complissin els dictàmens de l’ONU. Evidentment, Lozano no parlava dels presos polítics catalans, sinó de l’opositor veneçolà Leopoldo López. Ja sabem que Catalunya no és Veneçuela. La diplomàcia espanyola dóna suport al colpisme veneçolà mentre empresona dirigents demòcrates acusant-los de donar un cop d’estat per haver posat les urnes.

Aquests darrers dos anys, les Nacions Unides han emès 245 resolucions d’aquesta mena, dues de les quals dins la Unió Europea, que qüestionaven l’empresonament d’activistes polítics: un cas a França i un altre a Polònia. En tots dos casos, després de la resolució van quedar en llibertat. Ni França ni Polònia no es van atrevir a qüestionar la resolució de les Nacions Unides. En el cas francès, l’ONU va demanar la llibertat d’un opositor del Casaquistan, Mukhtar Abliàzov, detingut per ser extradit. La resolució el grup d’experts es va publicar 23 de novembre de 2016 i dues setmanes més tard el consell d’estat francès va anul·lar l’extradició i Abliàzov va ser alliberat el 9 de desembre. En el cas polonès, més recent, el grup de treball va demanar l’abril del 2018 la llibertat de Mateusz Piskorski, un activista polític detingut el 2016 i acusat d’espiar per a Rússia. Un any més tard, aquest mes de maig ha estat posat en llibertat, després de tres anys de presó.

Espanya no tan sols ha menystingut la resolució del grup de treball de l’ONU, sinó que n’ha qüestionat el contingut i ha posat en dubte l’honorabilitat dels experts que l’han redactada. Amb aquesta actitud autàrquica, aconsegueix d’augmentar la sospita internacional, i un conflicte que havia de ser intern ho és cada vegada menys. L’intent barroer d’impedir l’entrada del president Carles Puigdemont al Parlament Europeu és l’últim episodi d’aquesta batalla desesperada, que ha obligat la cambra a suspendre l’acreditació de totes els eurodiputats escollits a l’estat espanyol. L’independentisme ha aconseguit de situar la pilota en el terreny de joc internacional, tot i que dins la UE Espanya pot fer servir la seva influència per negar drets polítics, però jurídicament té la batalla perduda. Tota la premsa europea, tret de l’espanyola, es demana avui qui decideix qui és eurodiputat i qui no, si els electors o la justícia espanyola. L’advocat d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart davant les Nacions Unides, Ben Emmerson, advertia que l’estat espanyol toparà amb el rebuig internacional i serà condemnat com un ‘estat corrupte’ si fa cas omís de l’opinió de l’ONU. Es convertirà en un ‘estat pària’ des del punt de vista democràtic. Els pàries, en l’injust sistema de castes indi, són la categoria més baixa.


Share/Bookmark

30.5.19

Tots els drets vulnerats per l'Estat espanyol als presos polítics catalans, segons l'ONU (AMB EL TEXT COMPLERT)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

A més, el document insta el govern espanyol a fer una investigació 'exhaustiva i independent' del cas a Catalunya


Resultat d'imatges de informe de l'ONU benn emmerson


El grup de Treball contra les Detencions Arbitràries, que depèn del Comitè de Drets Humans de l’ONU, ha fet públic un veredicte en què demana la llibertat immediata d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. A més, el document insta el govern espanyol a indemnitzar-los i fer una investigació ‘exhaustiva i independent’ del cas.

Entre les conclusions, argumenten que l’empresonament de Junqueras, Sànchez i Cuixart és arbitrària i que Espanya ha d’adoptar ‘les mesures necessàries per a reparar la situació sense dilació’. També precisa que se’ls ha de concedir el dret efectiu d’obtenir una indemnització i altres reparacions d’acord amb el dret internacional.

El grup demana a l’estat espanyol i a les defenses que l’informin, en un termini de sis mesos, si Junqueras, Cuixart i Sànchez han estat alliberats i també si  s’obre una investigació arran de les vulneracions de drets dels presos i si l’estat modifica lleis ‘per harmonitzar-les’ amb les seves obligacions internacionals. Tanmateix, el grup assegura que es reserva el dret ‘d’emprendre el seu propi seguiment si s’assenyalen nous motius de preocupació en relació amb aquest cas’.

Segons el grup, el seguiment del cas li permetrà mantenir de informat el Consell de Drets Humans de l’ONU sobre possibles progressos o deficiències pel que fa a l’aplicació de les seves recomanacions. Finalment, recorda que el Consell de Drets Humans ha encoratjat tots els estats a col·laborar amb el grup de treball, i ha demanat que tinguin en compte les seves opinions i, si cal, que es prenguin les mesures necessàries per a reparar els empresonaments arbitraris.

El veredicte que emet l’ONU no és vinculant, però sí que tindrà molta importància per a bastir la futura demanda al Tribunal d’Estrasburg si Espanya la desobeeix.
El grup de Treball de l’ONU contra les Detencions Arbitràries depèn de l’Alt Comissionat pels Drets Humans, que forma part del Secretariat de l’organització i ha estat encarregat per l’Assemblea General de vetllar pels drets humans al món.

En el curs de la seva història, aquest grup ha publicat 245 resolucions d’aquesta mena i només dues feien referència a estats de la Unió Europea, un cas a França i un altre a Polònia. En tots dos, els presos van ser alliberats.

L’advocat Ben Emmerson, que ha coordinat la demanda dels presoners polítics a les Nacions Unides, explicarà a les 17.30 en una conferència de premsa a Londres el contingut de la decisió.
La defensa de Cuixart en demana la llibertat
L’advocat de Cuixart, Benet Salellas, ha pres la paraula al judici al Suprem per demanar al tribunal -i de viva veu- que el deixés en llibertat després de l’informe del grup de treball contra les Detencions Arbitràries de l’ONU. Salellas ha dit que el dictamen ‘constata la vulneració de fins a onze articles’ i que, per tant, ha demanat la posada en llibertat ‘immediata’, tal com recull l’informe.


Segons l’advocat, aquest informe justifica una nova petició de llibertat. El president del tribunal, Manuel Marchena, li ha dit que està ‘en el dret absolut’ per demanar-ho però que el tràmit s’ha de fer per escrit per donar trasllat a les parts abans que el tribunal resolgui. Per això, Salellas ha informat que registraran un escrit abans que acabi la sessió d’avui.
Un text duríssim contra l’estat
Josep Casulleras Nualart
I amb la pausa de l’hora de dinar, ha arribat la resolució de l’ONU, tan esperada per les defenses. Aquest grup d’experts diu, entre les conclusions d’un informe duríssim contra l’estat espanyol, que els presos han de ser posats en llibertat immediatament, que han de ser indemnitzats i que s’ha de fer ‘una investigació exhaustiva i independent’ de la desena llarga de drets fonamentals que els han estat vulnerats fins ara. El fet destacat d’aquest dictamen, a més del fet que Espanya té l’obligació d’atendre’l, és que inclou una llista llarga de conclusions després d’haver escoltat i analitzat els arguments de totes dues parts. I diu que les explicacions de l’estat espanyol sobre l’empresonament preventiu de Junqueras, Sànchez i Cuixart no els convencen. De manera que afirmen que hi ha hagut una vulneració de la llibertat d’expressió, d’associació i de reunió, que les manifestacions d’aquella tardor van ser totes pacífiques, i que les acusacions contra ells no tenen trellat. Més encara: que se’n va vulnerar la presumpció d’innocència per les declaracions públiques fetes per responsables del govern espanyol considerant-los delinqüents, que foren empresonats sense haver tingut temps de preparar la defensa, i que no hi ha base legítima, necessària ni proporcional per a mantenir-los a la presó. I destaca amb un to de sorpresa que l’argument arribés a ser que no renunciaven a la seva ideologia independentista.

Són els abusos d’aquest procediment explicats i denunciats per un organisme de l’ONU quan falten tan sols tres sessions de judici. La defensa de Jordi Cuixart ja han presentat l’escrit per a l’alliberament immediat, i les altres  també ho acabaran fent. Tota una bomba contra la raó de ser d’aquest judici, el dia que la sala descobreix que els violents no van ser els acusats, sinó els acusadors. El mateix dia que la fiscalia ha donat per bones les seves conclusions definitives i, aliena a tot això que passa dins i fora de la sala, manté les peticions de pena per rebel·lió contra tots els presoners polítics i prepara el terreny per a castigar-los més encara. Els fiscals han demanat al tribunal que tingui en compte l’aplicació de l’article 36.2 del codi penal, bo i preparant el terreny per si són traslladats a Catalunya per a complir la condemna. Perquè allò que preveu aquest article és que els condemnats no puguin obtenir el tercer grau ni cap benefici penitenciari fins que no hagin complert la meitat de la pena. Ja que la gestió de les presons a Catalunya va a càrrec de la Generalitat, que tingui les mans lligades en aquest sentit.

D’avui en quinze el judici es declararà vist per a sentència. Un judici que el Grup de Treball Contra les Detencions Arbitràries ha dit avui que no tenia fonament ni tan sols per a haver començat, que els jutges que formen part d’aquest tribunal no són els competents per a jutjar aquesta causa i que els presoners estan detinguts de il·legalment.

Drets de la Declaració Universal dels Drets Humans citats a la decisió de l'ONU

Drets del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics  citats a la decisió de l'ONU


Share/Bookmark

29.5.19

El futur: resistència o nou pols democràtic? | IGNASI ARAGAY

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de El futur: resistència o nou pols democràtic?


Amb l’optimisme que em caracteritza, i que francament tenia una mica abandonat des de fa mesos, donaré per fetes algunes coses que crec que s’han assumit. L’independentisme ha entès de manera majoritària que la unilateralitat és inviable i, encara més, que és contraproduent, no només per la repressió de l’Estat que ha generat; no només perquè aquesta repressió no ha comportat, com d’altra banda era previsible, una resposta solidària d’Europa; no només per la divisió interna, incomprensible per a tanta gent però lògica atesa la pluralitat del moviment i vista la patacada post 1-O; no només per tot això, sinó sobretot perquè ha impedit a l’independentisme seguir guanyant suports dins de Catalunya, com havia fet amb habilitat encomanadissa fins al referèndum, i perquè, i això també és important i cal reconèixer-ho, ha provocat en una part important de la societat catalana -la no independentista- reaccions que van del replegament o la por fins a la reacció intolerant. A aquesta Catalunya no se la pot ignorar.
Ja ho sé que dins l’independentisme hi ha nuclis encallats en la unilateralitat i el xoc de trens, però veig que ERC i part de JxCat i de la CUP tenen clara la necessitat d’un gir estratègic. També Òmnium va per aquí. Tots ells tenen clar que cal treballar molt i que s’ha de fer des de la base, per exemple des del municipalisme. Tenen clar que cal governar per a tothom i adreçar missatges sobretot als no convençuts. Tenen clar que aquí ningú no tira la tovallola ni es llepa les ferides. Tenen clar que dels errors i precipitacions se n’aprèn, més amb autocrítica que amb retrets. Tenen clar que no es pot caure en una reactivitat negativa i empetitidora, tipus the angry few. Tenen clar que no hi ha dreceres màgiques. Tenen clar que, malgrat la repressió, toca recuperar la revolució dels somriures i l’optimisme. Tenen clar que la serenitat i la cordialitat mostrades pels presos al Congrés i el Senat no és síndrome d’Estocolm, sinó una eina fantàstica per posar en evidència l’autoritària intolerància espanyolista del trifachito i el nacionalisme estatista del PSOE. Tenen clar que no podem caure en la trampa del discurs identitari en la qual se’ns vol recloure. Tenen clar que el diàleg mai ens farà por i que es practica amb qui no pensa com tu, a Barcelona i Madrid. Tenen clar que el camí de la independència també ha de ser el de la justícia social, i no només retòricament. Tenen clar que cal treballar molt més el terreny internacional i tenir en compte el greu context d’inestabilitat europea. Tenen clara la complexitat d’atendre tots aquests factors sense que el moviment perdi vitalitat i contribuint a la concòrdia dins la societat catalana. Tenen clar que la visceralitat del nacionalisme espanyol, tan transversal, difícilment s’apaivagarà. I tenen clar, en definitiva, que cal tornar a portar la iniciativa.
Després de les eleccions, i un cop el Suprem dicti sentència, serà l’hora que es noti tot això que ja tenen clar però que fins ara només s’ha visibilitzat amb titubejos. Serà l’hora de recuperar la il·lusió des d’unes altres bases, refent lideratges i estratègies. Tot el que s’ha fet fins ara no ha estat en va, ni de bon tros. Sens dubte hauria pogut anar d’altres maneres, però ha anat com ha anat. No era fàcil. La història no es pot esborrar; es pot, això sí, explicar de moltes maneres. Per exemple, en el futur, el període 2010-2020, el del Procés, s’explicarà com el despertar independentista, marcat per un ràpid creixement i un traumàtic xoc final, seguit d’una dura repressió i un general desconcert. Ara hem de decidir com volem que passi a la història la pròxima dècada. A mi m’agradaria que es caracteritzés, no per una suïcida resistència heroica a un Estat implacable, sinó per renovar el pols democràtic amb l’Estat -és el que més l’incomoda- amb l’objectiu que desemboqui en un inici de solució dialogada i votada. Queda molta feina per guanyar el futur.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

28.5.19

Missatge contundent de les urnes

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



L’independentisme català va fer una altra demostració de força i musculatura en la intensa jornada electoral d’ahir tant en les eleccions municipals com en les europees. Esquerra va aconseguir un resultat històric guanyant les eleccions municipals en el conjunt de Catalunya i  assolint l’alcaldia de Barcelona per primer cop des de la República. A més dels impressionants resultats dels republicans a Lleida i Tarragona, mentre JxCat obtenia la victòria a Girona. El mapa municipal català és a partir d’avui molt més independentista, a la immensa majoria del territori. Amb l’excepció de l’àrea metropolitana de Barcelona, on el PSC ha aconseguit recuperar molts suports. ERC i JxCat s’han intercanviat el lideratge a les municipals. Però la suma dels dos grans partits independentistes, juntament amb la resta d’opcions sobiranistes com ara la CUP, no només es manté, sinó que creix i dona a l’independentisme una força territorial fonamental.

Una fortalesa contrastada a més en unes eleccions europees clarament marcades per l’efecte del president Puigdemont, que ha guanyat les eleccions a Catalunya amb claredat, amb dos eurodiputats. En aquest cas és ERC qui cedeix el lideratge a JxCat després d’haver guanyat fa cinc anys. Junqueras també anirà a Brussel·les i la seva candidatura aportarà tres eurodiputats independentistes, dos de catalans i un de basc. I la suma ha situat l’independentisme per primer cop en el 50% dels sufragis a Catalunya. La victòria de Puigdemont, l’increment del vot independentista i l’elecció de dos eurodiputats de l’exili i d’un pres polític són una victòria democràtica que ressonarà amb força a Europa i situa el conflicte polític català en la primera línia de la política europea.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

26.5.19

COMUNICAT: El 26-M, independència

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Aquest divendres una institució espanyola, aquest cop el Congrés dels Diputats, va vulnerar un cop més drets fonamentals, en concret drets polítics.
Amb la suspensió dels diputats Oriol Junqueras, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull, es vulneren greument els seus drets, i es vulnera també el dret dels ciutadans a participar en els afers públics directament o per mitjà de representants lliurement escollits en eleccions per sufragi universal, recollit a l’article 23.1 de la Constitució i el 25 a) del Pacte Internacional dels Drets civils i polítics de les Nacions Unides.
L’Estat Espanyol, representat aquest cop pel legislatiu, en un acte d’ingerència absoluta del poder judicial sobre el legislatiu, contrari al dret parlamentari, està afectant greument la representació política que han conferit els electors afectant les majories parlamentàries i limitant els drets exercits per la ciutadania a les eleccions del 28 d’abril de 2019. Aquest divendres es va demostrar també que no hi ha diferències en el bloc del 155, ni cares amablesEl diàleg del PSOE és el del PP: és la raó d’Estat i la seva ‘democràcia’ cada vegada més autoritària i arbitrària.
No és la primera vulneració de drets polítics que patim. Es van vulnerar els drets polítics dels diputats Carles Puigdemont i Jordi Sànchez, en els seus intents d’investidura a la presidència de la Generalitat entre el gener i l’abril de 2018. Es van vulnerar els drets polítics dels diputats Oriol Junqueras, Carles Puigdemont, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull amb la suspensió temporal dels seus drets com a diputats del Parlament de Catalunya el passat mes de juliol.
Aquestes vulneracions ha estat denunciades, amb la col·laboració econòmica i el suport de l’Assemblea Nacional Catalana, davant del Comitè de Drets Humans de Nacions Unides. També vam impulsar un recurs d’empara col·lectiu davant del Tribunal Constitucional per la vulneració de drets dels electors, encapçalat pel Premi d’Honor de les Lletres Catalanes Jaume Cabré, entre moltes altres personalitats. Així mateix, s’han inclòs aquestes vulneracions en la Iniciativa Ciutadana Europea, que juntament amb el Consell per la República, l’Assemblea va presentar el passat 2 de maig a Brussel·les.
Aquesta nova vulneració de drets serà també denunciada en totes les instàncies internacionals. No ens aturarem fins que tribunals o organismes internacionals condemnin l’Estat espanyol per totes aquestes vulneracions de drets fonamentals.
Però alhora, som molt conscients, que l’única sortida, l’única solució és la independència del nostre país, i que aquesta depèn només de nosaltres.
Diumenge, demanem que les candidatures independentistes obtinguin el màxim de representació a les eleccions municipals i a les Europees. I alhora serem absolutament exigents amb aquests vots.No n’hi ha prou que els electes d’aquestes candidatures diguin que són independentistes. Cal que tinguin un compromís electoral inequívocament vinculat a fer efectiva la República catalana. 
24 de maig de 2019.
Font: https://assemblea.cat/index.php/2019/05/24/26mindependencia/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

25.5.19

Estrasburg es pronunciarà dimarts sobre la suspensió del ple posterior al Primer d’Octubre

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El TEDH ha de resoldre si l'estat espanyol va vulnerar els drets de reunió que al·leguen els demandants, entre ells Forcadell i Puigdemont


ACN

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) es pronunciarà dimarts vinent, dia 28, sobre la demanda ‘Forcadell i Lluís i altres vs. Espanya’, presentada arran de la suspensió preventiva del ple del parlament posterior al Primer d’Octubre.

El cas, en què hi ha setanta-sis demandants, té a veure amb la decisió del Tribunal Constitucional espanyol de suspendre de manera preventiva el ple del dia 9 d’octubre del 2017, quan Carme Forcadell n’era la presidenta, per la possibilitat d’una eventual declaració d’independència.

En el text, els demandants, entre els quals Forcadell i també Carles Puigdemont, al·leguen que la mesura de l’alt tribunal espanyol implica una ‘greu infracció’ dels drets fonamentals de llibertat d’expressió i de lliure reunió, recollits als articles 10 i 11 del Conveni Europeu de Drets Humans.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/estrasburg-suspensio-ple-primer-octubre/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

Escenificació de la ruptura | Ramón Cotarelo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Ramón Cotarelo

La doble condició de representants electes i presos polìtics dels quatre diputats del Congrés i del senador Romeva, encara que no és reconeguda pels poders públics, destrueix la pretensió de l'Estat de ser considerat democràtic i de dret, homologable, segons la doctrina oficial del ministeri d'Afers Catalans, als països de l'entorn. Se'ls ha permès agafar les actes però no parlar amb els mitjans encara que les actes els facultin com a parlamentaris, que ve de parlar.
La prohibició és absurda perquè els presos han pogut adreçar-se a l'opinió pública mitjançant uns videos que s'han difós a les xarxes, precisament, amb l'ajut d'aquesta prohibició tan absurda. Però també té un significat simbòlic que permet entreveure amb quina manca absoluta d'honestedat tractaran els poders als qui són a la seva mercè. La mesa del Congrés, amb la seva flamant presidenta socialista i... catalana, ja està tramitant l'expedient per despullar de les seves prerrogatives els diputats electes. Ho fa posant la cinquena marxa, impacient per fer fora aquest inconvenient i alleugerir la majoria necessària per a l'investidura del govern. A més, en una taula sense cap representació independentista i animada per un fort ressentiment envers els catalans, no és un tema conflictiu. Un "a por ellos" parlamentari.
És impossible despullar ningú de prerrogatives que no posseeix. Perquè, en agafar les actes, els diputats han assolit la condició de representants de tot el poble espanyol en plenitud del seus drets, entre ells, el d'expressió, la llibertat de paraula. Com es poden limitar els drets d'un diputat per decisió judicial sense suplicatori i sense que el diputat hagi estat suspès pel Congrés? No és admissible que els membres del Parlament estiguin sotmesos a les decisions capritxoses del jutges per sobre de la pretesa sobirania de la Cambra, sense el més mínim respecte pel principi de separació de poders.

El ressò mediàtic de l'acte de presa de possessió, les emocions, les abraçades, la solemnitat de les signatures, van mostrar al món real allò que el món oficial voldria amagar. Ara no veiem funcionaris, reixes, portes, presons, guàrdies, policies, jutges, la cara fosca de la repressió, sinó que se'ns presenta la seva cara humana, la de la gent convençuda, dempeus, resistint sense vacil·lació. En l'amplitud d'un somriure l'espectador veu l'esperança d'un poble i un compromís de portar la lluita fins a la victòria.  
En paral.lel, l'Estat és incapaç de respectar les regles que vol imposar als altres. Per això tracta els independentistes amb menyspreu i arbitrarietat. Avui els reconeix uns drets i demà els els nega. Sona una mica com quan el Senat romà rebia ambaixades de reiets de la frontera o quan el Congrés nord-americà signava tractats amb tribus índies, sense reconeixer, en el fons, llurs drets. Amb una diferència notable: el Senat romà i el Congrés ianqui eren dues institucions serioses i previsibles, cosa que no pot dir-se de l'estat espanyol
Tanmateix, els interlocutors dels poders espanyols no són precisament ambaixades de tribus de la frontera a qui es pot enganyar amb promeses falses i papers sense valor, enfrontats a un imperi civilitzat i burocràtic molt superior. Al contrari, són gent que hi està molt avesada i que, donant prova d'una habilitat notable, sap aprofitar els intersticis del sistema colonial-legal espanyol per impulsar la lluita per l'alliberament de Catalunya. Alhora, a diferència dels espanyols, han entès que l'àmbit polític europeu és part inseparable de la política interna dels Estats que el composen i que no tenen inconvenient a portar-hi els conflictes que ocorren al seu interior si ho requereixen.
Tothom admet que el contenciós català no es resoldrà sense una o altra forma d'intervenció europea. Es tracta de trobar la menys escandalosa, la que deixi menys en ridícul l'estat espanyol. Però aquesta intervenció haurà de produir-se, necessàriament, per consagrar una ruptura que, com es va veure a la presa de possessió com a diputats dels ostatges catalans, és inevitable.

Font: https://www.elmon.cat/opinio/escenificacio-de-la-ruptura_1932269102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

24.5.19

Si allò que passa a Espanya no passés a Espanya... | EMPAR MOLINER

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Què estaríem dient si el que ha passat a les Corts espanyoles hagués passat al Parlament britànic?

Resultat d'imatges de albert rivera parlamento politicos presos


“Jo soc molt fidel”, diu en Romaguera. Però en Romaguera mai de la vida ha tingut cap oferta. Seria diferent si ho digués en Brad Pitt. “A mi el meu fill em creu molt”, diu en Gatius. Però és que el fill d’en Gatius té set anys. Seria diferent si ho digués la infanta Helena d’en Froilà. Ho dic, això, pels que diuen “Jo soc molt demòcrata”. Depèn d’on treballin. El que té mèrit és ser demòcrata al Parlament espanyol.
Què estaríem dient si el que ha passat a les Corts espanyoles hagués passat al Parlament britànic? Si uns diputats escocesos –un d’ells, guanyador de les eleccions a Escòcia– sortissin un moment de la presó preventiva per anar a prometre el càrrec. Si els parlamentaris –excretant-se en Montesquieu– haguessin de decidir si se’ls suspèn i, per tant, estiguessin decidint, a la pràctica, si els vots de la majoria d’escocesos anaven a la paperera. I ho decidissin ara, no quan van convocar les eleccions, perquè esperaven que tenint els diputats a l’armari dels mals endreços (presó preventiva de més d’un any acusats de càrrecs inventats) no els votarien i llavors podrien dir: “Jo soc demòcrata”. Què diríem si al Parlament britànic un dels diputats de l’oposició hagués exclamat, mentre un d’ells jurava el càrrec: “Fuck you, scumbag!”. Si la realització de la càmera del Parlament no els enfoqués mentre juraven! Si s’hagués prohibit als periodistes fer fotos, vídeos i entrevistes!
Venim d’anys de franquisme en què la pàtria te la imposaven a cops, en què el català estava prohibit. I no se’n van sortir. Queda clara una cosa, veient l’espectacle de dimarts. Molts, molts, molts catalans no ens sentim espanyols, com no ens sentim italians, i voldríem veure Espanya com una aliada i no com una obligació similar al servei militar. Però sobretot queda clara també una altra cosa, que va allà mateix. Per a Albert Rivera i els seus, la majoria de catalans (els representats pels polítics empresonats) no som els seus compatriotes. Ens odia, i ho demostra amb uns tuits propis d’un adolescent amb el càrrec de capatàs.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

23.5.19

Som 1.512.993 suspesos | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«També se suspèn el dret d'1.512.993 votants de triar qui els representa»



Us recomane que llegiu aquesta anàlisi de Roger Graells, on explica detalladament el perquè de l’estrany ball del Tribunal Suprem espanyol i el congrés dels diputats. Un ball arran d’això que en diuen, fent una notable trampa semàntica, la ‘suspensió dels drets’ dels presos polítics que han guanyat un escó a les eleccions. I, fet això, permeteu-me que enfoque la qüestió a partir d’un altre punt de vista.

Unes eleccions són un procés que va en dues direccions. Sempre. Per una banda hi ha unes persones, els diputats, que són elegides amb el vot popular per a representar una porció de la població, segons la seua afinitat ideològica o l’interès pel seu programa. Però, en la decisió, hi compten les altres persones, totes aquelles que decideixen de ser representades per algú en concret i s’organitzen per aconseguir-ho. L’un les representa i les altres el fan representant. I en aquest procés l’una cosa no es pot fer sense l’altra.

En aquest sentit, la decisió de suspendre els drets dels quatre diputats i el senador independentistes té una conseqüència que no es pot eludir. Quan es fa aquesta suspensió, també se suspèn el dret d’1.512.993 votants de triar qui els representa. Som 1.512.993 suspesos. Una situació que no pot sinó considerar-se una alteració gravíssima del procés electoral, si tenim en compte que aquestes persones esdevingudes parlamentaris han estat autoritzades a participar en el procés electoral per les mateixes autoritats que ara pretenen impedir que exercesquen els seus drets.

Evidentment, això que pot passar en qualsevol moment al parlament d’Espanya i que ja va passar el 2018 al de Catalunya ni és normal ni és raonable. Es convoquen unes eleccions, per exemple les del 21 de desembre de 2017, i els ciutadans acudeixen a les urnes a votar unes llistes que es consideren legals. Els ciutadans voten, amb una participació multitudinària i modèlica i els seus vots donen un resultat clar, en aquell cas que el president Carles Puigdemont té els vots necessaris per a ser ratificat en el càrrec. Es constitueix el parlament i aleshores un dels poders de l’estat espanyol hi intervé per a alterar la voluntat popular. L’única raó que pot explicar un raonament com aquest és simple: la decisió dels electors no li agrada. Però aleshores on ha anat a parar la democràcia? Diuen, deien, que en democràcia tothom té un vot i només un vot. Però això ja no és veritat ni es pot defensar, si resulta que la suma dels vots i les decisions adoptades a partir d’aquesta suma no són el requisit suficient per a organitzar la vida política.

Ací és on som. El Parlament de Catalunya ho va acceptar i, fent-ho, va obrir la porta perquè el parlament espanyol també ho fes, gairebé com una rutina. Però a fora no n’hi trobareu, d’exemples de diputats suspesos. En alguns parlaments, pot haver-hi diputats suspesos uns quants dies –el parlament britànic, per exemple, té una llarga tradició de desqualificar durant dies diputats que tenen comportaments considerats indecorosos. Però fins i tot en aquests casos no el suspenen dels drets, precisament perquè això equivaldria a suspendre’n els seus electors.

Sortosament, diumenge tots tenim una oportunitat evident de posar en relleu l’excentricitat del sistema parlamentari catalano-espanyol: les eleccions europees. Aneu-hi a votar i opteu per enviar-hi el màxim nombre possible d’independentistes catalans. Espanya no ens fallarà i provarà d’estendre a Europa les seues pràctiques incompatibles amb la democràcia. I allò que passe quan ho faça serà molt important i és probable que acabe provocant un rebot i tot. Ja sabeu què diu Gonzalo Boye: que en el joc del gat i la rata nosaltres ja hem passat a ser el gat…


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

22.5.19

El dret de Catalunya, amics, el dret | Jordi Galves

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi Galves

Aquest bell assaig, disfressat de llibre de circumstàncies, és un tractat polític de gran categoria i d’intencionada transcendència pública. Escrit de manera irregular, de vegades amb poderós enginy, gran amplitud i profunditat, d’altres de manera apressada i aproximada, amb tot, aquest Discursés al capdavall una obra que té enormes virtuts i molt poques noses. Un text compost d’anàlisi i reflexió, un exercici d’intel·ligència viva sobre la Revolta dels Catalans, sobre la identitat nacional catalana d’avui i sobre les conseqüències polítiques d’un fenomen històric inesperat per a la majoria de l’opinió pública internacional, segurament el fenomen històric més important que hem viscut i viurem la majoria dels ciutadans protagonistes. Ramón Cotarelo (Madrid, 1943) ha inscrit el seu llibre en la venerable tradició del libel, de la literatura de combat que neix del segle de les Llums, la gaudiosa tradició dels tractats que desborden l’àmbit purament acadèmic, judicial o especulatiu per participar del debat públic en forma de pamflets, de la dissidència política a través dels populars plecs de paper, fascicles, fulletons i altres impresos que van contribuir a l’adveniment del règim innovador del 1789. Com li passa a tot intel·lectual de severa formació alemanya, Cotarelo és alhora un hereu del pensament francès, un seguidor vivencial del model insubornable i concret de Voltaire, com li passava a Frederic el Gran. Les cartes de l’escriptor duien al capdavall la fórmula “Écr. l’inf.”, és a dir, “Écrasez l’infâme”, “Esclafeu l’infame”, o el que és el mateix, acabeu amb els jesuïtes, els infames, amb la intolerància, amb l’Església Catòlica. Cal ser sempre intolerant amb l’intolerable, desconfiat amb les doctrines que es presenten com a solucions màgiques, indiferent amb les unanimitats, incisiu amb la maldat, permanentment divertit amb l’estupidesa humana. Cal molestar. Des que es va retirar a Girona, una mica com Voltaire a Fernay, el seu retir ha estat un retir frenètic, ple d’activitat política, publicista i intel·lectual. D’aquí neix aquest nou homenatge a Catalunya, aquest llibre que ara comentem, adreçat prioritàriament als catalans de la Revolta, als nous malcontents.
Sempre han tingut bec les oques, i sempre els observadors externs han fet adonar-nos de la perspectiva de la història de Catalunya, com Pierre Vilar o com Stefano Maria Cingolani. O com Voltaire, que pensava que Catalunya “pot prescindir de l’univers sencer, però els seus veïns no poden prescindir-ne.” Catalunya ha esdevingut massa important en el context polític internacional per deixar-la exclusivament en mans dels catalans, d’uns catalans desproveïts de poder i, per tant, de capacitat per establir la llei i l’ordre, d’exercir col·lectivament la sobirania. Avui ja és innecessari, fins i tot imprudent, que la reflexió sobre la revolució estigui monopolitzada pels catalans accidentals que som la majoria, pels catalans de nació que ens sentim de vegades superats per la vivència. La Revolta dels Catalans és un afer mundial. El professor Cotalero, catedràtic emèrit de Ciència Política, natural de la capital del Regne i avui català per elecció, nou ciutadà de Catalunya i veí de la ciutat de l’Onyar, posa damunt de la taula algunes consideracions majors que potser cal tenir en compte des d’una perspectiva més innovadora, més lliure i menys apallissada. Per exemple, quan diu que el dret a la independència de Catalunya no és a la llei, efectivament. “¿Y qué? Las leyes y las constituciones las hacen los poderes que son, no los que aspiran a ser o pudieran ser.” La desobediència, en aquest cas, és una necessitat política si la voluntat democràtica dels catalans vol imposar-se, tal com ha passat arreu del món des de les Lleis de Manu Manu Smriti, feliçment superades. Catalunya ha de ser conscient de la seva condició colonial si vol desempallegar-se’n, independentment del que pugui proclamar el dret internacional, sens dubte un dret que és l’àmbit del no dret.
Catalunya és una colònia, no només perquè és explotada econòmicament sense límits i perquè els administradors no coneixen la llengua i la cultura dels administrats. Sobretot ho és perquè els catalans se’n consideren, som colònia per la mateixa raó que som nació. Catalunya no està tipificada legalment ni tan sols una minoria nacional, ni tan sols una nació marginal dins de la nació espanyola, una circumstància que no canvia la realitat quotidiana. Com recorda el professor Cotarelo som una nació minoritzada perquè la nostra supervivència està amenaçada per determinades activitats de l’Estat, considerades legals sobre el paper però que, en realitat, són il·legals si tenim en compte els drets dels pobles. La causa de la independència de Catalunya és a ultrança perquè no consisteix en abaixar una bandera per desplegar-ne una altra. La causa de la independència és la causa per la supervivència del país sencer. Espanya treballa amb els nostres impostos per destruir la consciència nacional catalana, per acabar amb la nostra cultura i la nostra llengua. “Si no coneixes la teva pròpia llengua vius esclavitzat” afirma el gran escriptor kenià Ngugi wa Thiong’o, que ha abandonat l’anglès en favor de l’idioma kikuiu, un llenguatge tan fabulós com la nostra ignorància, com la nostra indiferència. Cotarelo constata: “En el sistema político español hay una presión continua y creciente, sostenida por una mayoría del electorado, por proceder a una ‘uniformación’ de Catalunya según la pauta castellana; o sea, una aniquilación de Catalunya, vieja ilusión unionista española.” I és ben cert perquè “una nación es una comunidad de integración, no de asimilación. Si una nación trata de asimilar a otra, de negarla, no es una nación; es un imperio.”
La formació filosòfica, profunda, que té el professor Cotarelo no la té per fer bonic, ni per decorar els textos, la té per abordar la qüestió catalana des de la solidesa argumental, ontològica podríem dir. Tota cosa que existeix té dret a ser. És el dret originari, inherent a la condició nacional de Catalunya i al dret a la identitat, col·lectiu o individual. Perquè la identitat només és competència de l’individu o del poble que la té, independentment de si aquesta identitat està reconeguda legalment o no. “Frente al gobierno tiránico, la rebelión es un deber. Solo es legítimo el gobierno por consentimiento.” La reflexió política no s’improvisa i està estudiada, ponderada, pels professionals de l’estudi del poder en les societats democràtiques avançades. Existeixen nombrosos processos independentistes, tots diferents segons el país que l’ha protagonitzat i, és per això, que no hi ha cap model ni mai es pot assegurar que al final s’esdevindrà el que ningú no preveia. La principal convicció de l’intel·lectual autènticament responsable és la fal·libilitat dels arguments, la supremacia absoluta del poble i de la realitat política que va dibuixant al llarg del temps. La nació és un organisme viu que es renova constantment, però alhora és un diàleg entre els vius i els morts, com pensava Goethe, la presència indiscutible en el vius de la “veu dels ausents” que deia Verdaguer, fent servir aquesta paraula que li és tan pròpia i popular. I la nació en el context internacional actual necessita d’un Estat que la protegeixi, d’una estructura político-jurídica que sigui acceptada pels ciutadans. La nació és la llengua i no cap altra cosa, no puc estar més d’acord amb el senyor Cotarelo. Per aquest motiu no podem deixar de constatar que la relació entre el català i l’espanyol arreu dels Països Catalans no és de bilingüisme o de plàcida convivència. La relació és criminal i de diglòssia, destructiva, colonial, exactament igual que la que té l’espanyol en relació amb la llengua basca o amb la llengua gallega. O amb l’asturià o l’aragonès. L’espanyol ha destruït i continua destruint totes les llengües amb les que conviu, tant a la Península com a l’Amèrica hispana. Com a antiga potència colonial, Espanya té un exèrcit que ha deixat de ser un cos defensiu per esdevenir un partit polític que condiciona la vida política de l’Estat com a mínim des de la guerra del Francès. Un poder fàctic que és el principal baluard contra la independència de Catalunya amb el rei Felip VI al capdavant. Espanya continua essent un Estat degradat com durant els temps del franquisme. Segons Cotarelo després del miratge econòmic, la crisi del 2008 va deixar veure un país endarrerit, sense mà d’obra qualificada, sense competitivitat, sense investigació. Arrapat a la seva pròpia satisfacció feta de toros, pandereta, processons de Setmana Santa i la cabra de la Legió.
Els estudis de Frantz Fanon sobre l’alliberament nacional algerià esdevenen novament carregats de sentit quan Cotarelo procedeix a aplicar-los al cas català, que jo sàpiga per primera vegada. La psicologia de la resistència a l’ocupant es completa així amb la psicologia adaptativa del colonitzat que col·labora amb els imperialistes, simplement per esperit primari de supervivència, per capacitat d’adaptació a la dissort. És des d’aquesta perspectiva de conservació que el llibre de Cotarelo esdevé també un important exercici de comprensió de les opcions de tothom, de la més pragmàtica a la més idealista, fins i tot d’exercici d’intel·ligent reconciliació nacional entre catalans partidaris d’Espanya i de la independència. La frustració col·lectiva no ve de nou amb la generalització del projecte independentista sinó davant de les pobres contrapartides del pactisme submís a Madrid, del possibilisme que ja no és capaç d’oferir res més que la impossibilitat de la reforma de l’Estat Espanyol. El retrat que Cotarelo fa de Catalunya és amistós però en cap moment ensabonat ni complaent. És un retrat tendre però alhora sever, ple d’empatia per un poble contínuament frustrat des del punt de vista històric i contínuament resistent a l’assimilació. D’empatia per un poble i la seva classe política que intenta, de nou, decidir el seu futur en contrast amb el que pretén l’actual generació de la classe política espanyola, empantanegada, extraviada en l’exclusiu egoisme personal i en deixar passar el temps fent la menor activitat possible. En gestionar la fallida. Per a Cotarelo l’experiència de Catalunya és l’experiència del disconforme que no es conforma, tossudament alçat. L’experiència de l’entusiasme per una societat millor.     


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

21.5.19

Les Corts espanyoles més excepcionals: els presos polítics posen a prova l’Estat

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Davant la presència dels reis d'Espanya, Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull prometran el seu càrrec.


Hi haurà 346 diputats amb tots els drets com a parlamentaris, i quatre més amb la majoria d’ells escapçats. L’excepcionalitat del Parlament de Catalunya es trasllada aquest dimarts al Congrés dels Diputats i el Senat. La constitució de les Corts espanyoles estarà marcada per un fet inèdit: la presència de presos polítics. Davant la presència dels reis d’Espanya, Oriol JunquerasJordi SànchezJosep Rull i Jordi Turull prometran el seu càrrec. Raül Romeva farà el mateix al Senat. I aquesta serà la primera patata calenta que tindrà sobre la taula la nova Mesa, presidida per Meritxell Batet: què fer amb els seus drets. Els presos electes estan lluny de voler renunciar a la seva acta.

La imatge serà inèdita pel fet d’asseure’s als escons. Però aquest dilluns ja hi ha hagut l’assaig general. En tot moment sota una intensa custòdia policial, els quatre diputats i el senador han acudit a les cambres de representació a recollir les credencials. No se’ls ha permès parlar amb la premsa ni reunir-se amb els seus companys. Simplement omplir la paperassa burocràtica i tornar cap a la presó de Soto del Real. Han hagut de demanar permís fins i tot per menjar uns entrepans. 

Aquest dimarts, almenys dins l’hemicicle, les circumstàncies seran lleugerament diferents. Tampoc no aniran amb manilles, per no afectar la seva dignitat, i tindran llibertat de moviment dins la sala de sessions. Això sí, els seus set accessos seran degudament controlats per agents de paisà. I hi arribaran des del subterrani, on hi ha la comissaria de la Policia Nacional, amb un ascensor que puja directament al Palau.

A aquestes hores és imprevisible el que pugui passar dins l’hemicicle, especialment amb 24 diputats de l’extrema dreta de Vox asseguts en els escons que van aconseguir. Però sí que és bastant probable, segons expliquen fonts d’ERC, que Oriol Junqueras s’acosti a saludar Pedro Sánchez. Segons les previsions, els presos electes seran els últims a entrar al saló de sessions de la cambra baixa.
Les indépendantistes catalans libérés le temps de s'enregistrer comme parlementaires https://www.europe1.fr/international/les-independantistes-catalans-liberes-le-temps-de-senregistrer-comme-parlementaires-3899631#utm_term=Autofeed&utm_medium=Social&xtor=CS1-16&utm_source=Twitter&Echobox=1558344051 … 

Les indépendantistes catalans libérés le temps de s'enregistrer comme parlementaires

Le temps de s'enregistrer comme parlementaires auprès des deux chambres, les indépendantistes catalans en détention provisoire élus aux dernières législatives sont sortis de leur prison lundi.
Aquest dimarts s’escull la nova Mesa del Congrés, que tindrà majoria d’esquerres i estarà presidida per la catalana Meritxell Batet. I aquesta Mesa tindrà d’immediat una patata calenta sobre la taula: la suspensió dels presos. El Tribunal Suprem no té pensat moure fitxa, però Albert Rivera ja ha anunciat que té l’escrit a punt. Batet haurà de decidir què fa amb uns presos que, segons la seva pròpia hemeroteca, estarien millor fora de la presó. L’òrgan de govern de la cambra podria reunir-se aquest mateix dimarts a la tarda, o com a molt tard dimecres.

Malgrat la possible suspensió, i que segons fonts del Congrés el reglament no contempla fórmules de substitució com les del Parlament, els presos electes no tenen intenció de renunciar a la seva acta. Volen exercir els seus drets i “fer política”. Fonts de les seves defenses recorden que, a més, un cop acabi el judici en tres setmanes, tornaran a demanar la seva posada en llibertat. En cas de ser suspesos i mantenir l’acta, la majoria absoluta baixaria dels 176 als 174 escons, facilitant la geometria a Pedro Sánchez. Podria facilitar la seva investidura sense necessitat dels independentistes.

A la tribuna del Congrés i el Senat hi haurà els familiars dels presos i també càrrecs de la Generalitat i representants dels partits independentistes. El Suprem va ordenar que, un cop acabin les sessions, els presos tornin a la presó “sense dilacions”. 


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

20.5.19

Convertim el 26 de maig en un nou 12 d'abril | Carme Forcadell

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Imatge relacionada

Carme Forcadell

Les eleccions del 12 d'abril de l'any 1931 eren, formalment, unes eleccions municipals. En el fons, però, aquells comicis varen ser un plebiscit al règim monàrquic de la restauració, el qual va acabar amb una victòria republicana contundent arreu de l'Estat, la caiguda d'Alfons XIII i un alcalde d'Esquerra Republicana assumint l'alcaldia de Barcelona. Només un any després Esquerra obtenia una altra victòria aclaparadora al Parlament de Catalunya i obtenia 56 dels 85 diputats. Catalunya, i de forma destacada Barcelona, es convertia en un referent del republicanisme i l'antifeixisme. Esdevenia un bastió de drets i llibertats no només a nivell de l'Estat sinó d'una Europa cada vegada més enfosquida per l'auge de l'autoritarisme.
Certament avui en dia el context és diferent del d'aleshores, però així i tot cal destacar els paral·lelismes que existeixen. Com en aquell moment, hi ha instaurada una monarquia deslegitimada, immersa en casos de corrupció i mancada de suport popular, especialment a Catalunya arran de l'ignominiós discurs del 3 d'octubre. També som en una Europa en la qual l'extrema dreta i el populisme tornen a incrementar la seva presència i arriben, fins i tot, a governar països com Polònia, Hongria o Itàlia. I, per acabar, Catalunya i la seva capital estan en disposició d'esdevenir, una vegada més, un referent democràtic i antifeixista a escala internacional. És per això que les eleccions del 26 de maig són crucials.
Des de l'inici del nostre camí cap a la República mai hem tingut una oportunitat com aquesta per posar Catalunya al bell mig del debat europeu: no la podem deixar escapar
Per un costat, és l'oportunitat de tenyir de groc republicà el mapa municipal de Catalunya i, en especial, l'alcaldia de la capital del país. Per primer cop des de l'inici del règim del 78, Barcelona pot tenir un alcalde nítidament independentista i republicà. Un batlle que governi per fer de Barcelona una capital justa, solidària amb el territori, pròspera, verda, equitativa, progressista, feminista i transparent. Una ciutat valenta i sense complexos. Una ciutat que no sigui la "segunda ciudad del Estado", sinó la primera ciutat de la República que volem construir i un referent internacional. I això és un projecte que només Esquerra Republicana i Ernest Maragall estan en disposició de liderar i executar.
Per altra banda, les eleccions europees poden convertir-se en una eina potentíssima d'internacionalització del cas català. I és que Oriol Junqueras no és el candidat només d'Esquerra Republicana, el BNG i Bildu, sinó que és el candidat de totes les nacions d'Europa sense Estat a presidir la Comissió Europea. Des de l'inici del nostre camí cap a la República mai hem tingut una oportunitat com aquesta per posar Catalunya al bell mig del debat europeu i, per tant, no la podem deixar escapar. Junqueras s'ha convertit en un signe de lluita i resistència per a molts pobles d'Europa; en un referent pel que fa a la defensa de les llibertats i del dret a l'autodeterminació. És per això que li tenen por i que el volen silenciat. Amb el nostre vot, però, podem trencar el silenci i portar la seva veu, sempre forta i determinada, a les més altes institucions europees.
És a les nostres mans tornar a convertir unes eleccions municipals en un plebiscit al règim. Demostrem a l'Estat que és impossible governar sense escoltar Catalunya i la seva capital, i que cada vegada que tinguem les urnes davant, guanyarà la República, el feminisme, la justícia i la independència. Som tossudes i, com diu l'estimat Oriol, l'única opció per assolir els nostres objectius és guanyar, guanyar i guanyar. Res s'ha acabat i tot continua. És l'hora de l'impuls republicà. 
Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/carme-forcadell-convertim-26-maig-nou-12-abril_385450_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

19.5.19

Municipàlia 2019 | David Fernàndez

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Que en aquestes eleccions tornin a descobrir una realitat que els ha enxampat adormits

Resultat d'imatges de municipàlia 2019

«Viure a les ciutats serà cada cop més difícil»
Yayo Herrero
Una alcaldessa socialista de Rubí liderant el populisme punitiu contra els menors migrants. Els dos candidats més dretans de Barcelona, pura covardia, negant-se a debatre amb el col·lectiu de manters. El candidat Upper Diagonal del PP, 'fuerza vieja', demanant que l’exèrcit prengui els carrers de la ciutat. I el 15% dels nostres conciutadans, vergonyós frau democràtic tal com denuncia SOS Racisme, que no podran votar a les properes eleccions, cortesia del racisme d’estat. La Unió Europea –aquella que cada dia es carrega tot el que pretén pregonar com a mite fundacional– reconeixent com va maltractar, sotmetre i escanyar el poble grec –"Vam insultar Grècia", Juncker 'dixit'–. I un president socialista que nega la sortida a un vaixell que rescata vides i, en canvi, autoritza que salpi un altre que transporta armes. Són "armes no letals" diu Borrell. Universalitat de la infàmia, hi ha paraules que també maten. I polítiques que segreguen, discriminen i infrahumanitzen. En tot cas, nul·la sensibilitat davant les dificultats de l’altre i empatia zero amb el dolor aliè. Aquest és el nivell electoral, el drama contemporani i el panorama desolador.
No és país perquè voti tothom
Sumeu-hi aquesta setmana els estirabots al·lucinants de Marchena, febril raó d’estat en una mena d’indissimulat 'se sienten coño' perpetu, no fos cas que ens agafés per tornar-nos a aixecar i demanar-los qui és l’inventor de la punyetera broma i quan pensen fer-la durar. Mentrestant, sura una nova consigna paradoxal que caldrà estendre com a reclam: menys JEC i més democràcia, atès que les togues de negre electorals posen per escrit sense despentinar-se que l’horari carceller de Soto del Real prima i mana sobre els drets civils i polítics més bàsics i elementals. Mirall del temps i de memòria, la metàfora és massa fàcil, ja ho sé, però del tot recurrent: ves per on, la primera llei orgànica de la democràcia 'xulipiruli' del 1978 fou la llei orgànica general penitenciària. 1/1979. Benedetti 'reloaded': no sé fins on aniran els pacificadors amb el seu soroll metàl·lic i de pau, però qui pacifiqui al pacificador bon pacificador serà.
També desespera, cada dia una miqueta més i sota temps d’excepció, la perllongada guerra sorda pel poder que es lliura en les bambolines de l’àmbit sobiranista
Exclusió i repressió com a signes estructurals del temps que corren, mateixa cara de la mateixa moneda, no és difícil detectar el botó que els poders fàctics de sempre han decidit prémer alhora. Canvi tàctic de rasant, han passat de la violència institucional d’octubre del 2017 a sortir escopetejats cap a una pressió psicosocial indissimulada, gairebé tecnopolítica de laboratori i repressió d'intensitat sostinguda, on barregen molt barroerament culpabilització, aïllament i ridiculització. Barreja de dilació –ja es cansaran–, humiliació –agenolleu-vos–, estigmes –són bojos– i impotència –no canviarà res–. L’autoritarisme 'soft' amb disfressa de diàleg és així i és de manual: l’exordi, rostre falsament amable, de l’ordre taxativa de rendir-se. Costa de creure que creguin que així se’n sortiran, sincerament. Com si això del ‘no hi ha alternativa’, parit per Thatcher fa quatre dècades, fos nou i hagués reeixit. Com si no sabessin que quan despertin, el dinosaure –digues-li democràcia– encara continuarà allà, impertèrrit i clamant pel temps que ens fan perdre.
Però per dir-ho tot, quan del que es tracta entre tanta polarització i binarisme és de poder sortir de la trampa, seria pueril, estúpid i màgic –i dimitir de tota responsabilitat– etzibar que la culpa sempre és dels altres. Doncs no. Ni dolor ni patiment tenen mai propietari únic; de la mateixa manera que la falta de generositat, el sectarisme o el menyspreu no és patrimoni exclusiu de ningú. Contra el silenci espès, també desespera, cada dia una miqueta més i sota temps d’excepció, la perllongada guerra sorda pel poder que es lliura en les bambolines de l’àmbit sobiranista. I esgota encara més la incapacitat deliberada per traçar una estratègia de futur conjunta, resolutiva i multiplicadora. Evidències absurdes quan això va de repúbliques i no pas de corones: si no és conjunta, quina obvietat, mai no serà resolutiva, i si no hi ha camí encara caldrà desbrossar-lo i inventar-lo entre totes i tots i sense deixar-se ningú. Enmig del laberint i contra les pedres del camí –les que ens posen i les que ens posem nosaltres– caldrà recordar urgentment, mirada llarga si el que volem és arribar, que més que pujar escales del que es tracta és d’aprendre a baixar-les. Cap allà on passen les coses. Implicar-nos més cada dia, democratitzar la quotidianitat, ser més i fer-ho una mica millor cada dia, obrir totes les portes i totes les finestres i covar des de baix tot el que necessitem preservar i construir.
Els municipis són avui el millor dic de contenció i la millor bastida de construcció
Sí, és prou sabut. Les males notícies volen; les bones sempre van lentes. Però contra el pèndol que ens vol fer retrocedir, que tragina entre el llunyà 135 que esbotzava la democràcia local i el proper 155 que segrestava la sobirania popular, caldrà recordar que d’aquí deu dies tornen les urnes que van arribar per quedar-se i que caldrà omplir-les de nou. [Parèntesi de cultura: si volen assistir al millor acte polític de campanya i retrobar-se amb tot plegat, vagin a la Beckett a veure 'Els ocells' de La Calòrica, que revisita el clàssic d’Aristòfanes.] I malgrat tot i contra tot, somriguin, que cada dia ens controlen. Somriguin, sobretot, perquè a les clavegueres de l’Estat ja saben que no poden evitar que el 26-M seguim aquí, i que sí, d'acord, ells tenen la força coercitiva però tenen impossible guanyar cap legitimitat democràtica. Qui va perdent, doncs?
Si com denuncia l’estimada Yayo Herrero, una de les veus més sòlides de l’ecofeminisme, l’únic programa antipolític, antisocial i antisistèmic que volen imposar és que cada cop sigui més difícil viure i conviure a les ciutats, no hi ha més alternativa que persistir i insistir en tot el contrari: que cada cop sigui més fàcil o, més aviat, menys difícil. Si el poder ja calcula que la consigna és forçar al ‘torneu a casa’, la darrera opció és no fer-ho o fer-se forts a la casa comuna que és tot ajuntament. Els municipis són avui el millor dic de contenció i la millor bastida de construcció. Fa vuit anys, ressons del 15-M, una ma anònima escrivia: que llarga s’està fent la transició de la dictadura a la democràcia. Per això, municipàlia 2019, es tracta de continuar obrint des de baix el que pretenen tancar per dalt. Va. Fem-nos un favor, donem-nos una petita alegria, fem més gran l’escletxa: que el 26-M tornin a descobrir una realitat que els ha enxampat adormits. I així, quan ens demanin què carai portem a la boca, que només haguem de dir-los, amb John Berger: l’esperança, sempre entre les dents. I que els quedi clar que ja no tenim força per rendir-nos.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark