traducció - translate - traducción

30.1.18

Eurointelligence veu “flaire de derrota” en l’Estat davant l’independentisme

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Marc Bleda

Olor de derrota, o pitjor, de vergonya” és el que es viu dins del govern espanyol segons Eurointelligence, un dels serveis d’informació i anàlisi més respectats de Brussel·les.

En la darrera publicació, carrega contra l’Executiu espanyol per recórrer fins a “l’últim truc del llibre” per intentar que Carles Puigdemont no sigui candidat a president en el ple d’investidura del proper dimarts.
El titular de l’article ja és tota una declaració d’intencions, “Destruint la Constitució per salvar-la”, i en aquest es critica la “desesperació” de Rajoy, que veu com l’independentisme se li estaria escapant de les mans.
Eurointelligence repassa els últims moviments del govern estatal, del qual diu que “no s’immuta” davant la negativa que els ha donat el Consell d’Estat sobre la candidatura de Puigdemont. “Ignoren l'opinió del Consell d'Estat” i utilitzaran l’article 161 “per al seu benefici”, continua l'article, per afegir que Rajoy i Soraya han decidit dirigir-se directament al Tribunal Constitucional per la qüestió. L'objectiu és evitar allò que més els preocupa: que Puigdemont sigui candidat.
Tot plegat, “una forma de prendre’s la Constitució” per part del govern espanyol que està “espantant” els experts en dret constitucional. La publicació assegura que determinats alts càrrecs de l’Estat estan “estupefactes” amb la situació, i arriba a parlar de “frau constitucional”.
“El govern espanyol està forçant la Constitució fins al punt de trencar-la, i no per primera vegada”, tanca l’article.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

27.1.18

No claudicar dóna resultat: anem bé | Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«La maniobra de Soraya Sáenz aclareix el gran intent de dissimulació del govern espanyol amb la voluntat d'amagar que el colp d'estat del vint de setembre va ser un colp d'estat»



És evident que la constatació que Carles Puigdemont seria ratificat com a president de la Generalitat pel parlament de la tretzena legislatura ha desfermat el pànic a Madrid. Fins a tal punt que el govern del PP ha hagut de fer un pas més en la direcció de supressió de les llibertats, en el camí d’implantar la dictadura: ha intentat prohibir que el president del parlament opte per presentar un candidat. La interferència –brutalment il·legítima, segons que ha reconegut el Consell d’Estat, ni més ni menys–, ha arribat ja a aquest extrem tan desmesurat. I tot això per què?

No és una qüestió de personalismes, com alguns sostenen alegrement, sinó de legitimitats. Ahir em va sorprendre molt sentir la portaveu dels comuns parlant d’aquesta decisió com si fos un joc personal entre Puigdemont i Sáenz, aprofundint la teoria abonada per alguns dels periodistes del règim, segons la qual el president de la Generalitat només mira per ell i és un obstacle per a Catalunya. Ara cal traure les urpes del PP de les institucions, deia la senyora Alamany poèticament. Com si doblegar-se a acceptar allò que diu l’ós que té les urpes –per continuar amb la imatge que ella usava– fos garantia de res.

I, naturalment, això no és qüestió de personalismes. Despús-ahir ho explicava gràficament en una entrevista en aquest diari Joan B. Culla, un home que fa setmanes hauria preferit que Puigdemont fes un pas al costat, però que ara comprova que cada vegada que creix la pressió de l’estat es fa més i més difícil d’acceptar que això puga passar. Ara la investidura de Puigdemont ha deixat de ser un gest polític cap a un diputat, el dirigent d’un partit o el cap d’un moviment, si és que mai ho havia estat. I ha passat a ser una qüestió de principis. Fins i tot de dignitat, si volen portar el debat a aquest terreny.
Perquè ara ja no hi ha en joc acceptar o no que el candidat Puigdemont puga ser votat. Ara hi ha en joc acceptar o no que el Parlament de Catalunya existeix i que els ciutadans de Catalunya poden decidir, a partir del vot expressat en unes eleccions. És a dir, el principi bàsic de qualsevol democràcia.

La maniobra de Soraya Sáenz, en aquest sentit, il·lumina totes les coses que han passat aquests mesos, sobretot el gran intent de dissimulació del govern espanyol, amb la voluntat d’amagar que el colp d’estat del 20 de setembre va ser un colp d’estat. Per dissimular que això va ser així i que això va passar a l’Europa del 2017, el govern espanyol va haver d’acceptar de fer unes eleccions que volia –i esperava– tenir molt controlades, les del 21-D. Ho va fer pensant, de primer, que els partits independentistes no s’hi presentarien. Però es va equivocar. Va pensar, després, que els partits independentistes no guanyarien. Però es va equivocar. I va pensar, finalment, que els partits independentistes no serien capaços de mantenir la legitimitat del 27-S, del primer d’octubre i de la proclamació de la República. I es va tornar a equivocar.

Es va tornar a equivocar confiant que Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP no es posarien d’acord, pensant que els polítics triats per ocupar els càrrecs de responsabilitat tindrien més por de la presó que no pas decència i esperant que el president legítim del país es cansàs i acceptàs dòcilment la teoria que era una nosa. I quan res d’això no ha passat i ja no queden sinó dies perquè el món veja amb els seus ulls que Catalunya va reafirmar el 21-D allò que ells havien volgut matar amb el colp d’estat, aleshores és quan s’han trobat forçats a apujar l’aposta i violar de manera més escandalosa i tot les pròpies lleis, les seues, per impedir el funcionament normal d’una democràcia homologable. I això ja els ha petat a la cara.

Ací és on som. El govern espanyol ha declarat que acudirà al Constitucional malgrat la bufetada del Consell d’Estat. Així que ara el parlament ha de decidir què fa i estic segur que sabrà trobar la manera de convertir la ratificació del president Puigdemont en un gran pas endavant. Perquè no s’explicaria de cap manera una altra cosa, només possible si un dels tres partits es despenja del projecte republicà o fa figa. I perquè, en definitiva, el pànic del govern espanyol acaba de posar-nos a tots en una nova situació de l’estil del primer d’octubre, però a una setmana vista, només. Despullant completament la intenció real i no confessable del PP i dels seus aliats, el PSC i Ciutadans. Que és posar fi a l’autonomia política de Catalunya, però d’una manera que siga presentable i acceptable davant la resta dels socis europeus –és a dir ‘que se consiga el efecto sin que se note el cuidado’.

L’alternativa, per tant, és ben clara. I el seu pànic, creixent després del dictamen del Consell d’Estat, és el símptoma –difícil de discutir– que, malgrat tots els errors i tots els problemes, ho anem fent bé. Tan bé que abans de la investidura i tot els hem obligat a arribar fins allà on no volien arribar i els hem tornat a deixar en fals. Amb les vergonyes ben visibles.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

DIMARTS 30: VINE A ACOMPANYAR TONI ALBÀ AL JUTJAT.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


DIMARTS 30 DE GENER 
11:30 A LA PLAÇA DE LES NEUS
11:45 DAVANT DELS JUTJATS (Ronda Ibèrica 175)

VINE A ACOMPANYAR-LO


L'actor Toni Albà ha sigut citat a declarar com a investigat per un presumpte delicte d'injúries en un jutjat de Vilanova i la Geltrú (Garraf) per un contrapregó a les festes de la Mercè el 2016. En aquest pregó, Toni Albà anava caracteritzat de rei Felip V acompanyat del grup de recreació històrica que emula la milícia ciutadana de 1714, la Coronela. L'actor va protagonitzar el 22 de setembre del 2016 un pregó alternatiu a l'oficial de les festes barcelonines de la Mercè en rebuig al seu pregoner, l'escriptor Javier Pérez Andújar, en què Albà va reclamar la independència de Catalunya.

En declaracions als mitjans ja va va explicar en recollir la citació que pel que ha pogut veure del dossier contra ell, hi ha una foto seva disfressat de rei Joan Carles I i una altra de Felip V: "Ara la incògnita és saber el 30 de gener a causa de què, quines són les injúries. Potser és per un pregó".



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

26.1.18

SOS dels casals catalans a l'exterior, ofegats pel 155 | Política

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Defensen que el seu paper no és polític i que la intervenció de les institucions catalanes representa un perill important per la seva activitat cultural

Una classe de català en un casal català
Una classe de català en un casal català ACN
per ACN

Els casals catalans a l'exterior, que han començat el 2018 sense la partida d'un milió d'euros que esperaven, avisen de les conseqüències d'allargar en el temps la manca de subvencions. El vicepresident del casal de Brussel·les, Albert Sesé, assegura en declaracions a l'ACN que si la situació "es perllonga" tindran dificultats "importants" per dur a terme les activitats bàsiques del casal. Tot i que no els ha "vingut de nou" la notícia, que admet que ja es temien des de la intervenció de les finances de la Generalitat per part del govern espanyol i el 155, sí que ho han encaixat "amb molta pena". A més a més, nega que les activitats que s'hi fan siguin de suport al procés independentista i defensa que el Casal té "des dels seus començaments" una vocació "apolítica". Sesé recorda també que en el cas de Brussel·les ja hi ha altres entitats "de perfil marcadament sobiranista". Des de la Federació Internacional d'Entitats Catalanes (FIEC) el seu secretari general, Toni Montserrat, argumenta que a l'exterior ja existeixen antenes de l'ANC o els Comitès de Defensa de la República (CDR) i que són aquests col·lectius els que fan "feina de suport al procés".

Pel secretari general de la FIEC els "problemes" van començar amb l'aplicació del 155. "En un moment determinat conclouen que una part de les activitats que estan fent les comunitats catalanes a l'exterior es poden considerar com a suport al procés [independentista]", assegura. D'acord amb aquesta premissa, explica, es demana que els consolats espanyols dels diferents països contactin les entitats per demanar-los informació sobre les activitats que s'hi fan.
  
"A principis de desembre Exteriors diu que potser podrem tirar-ho endavant", comenta. Amb tot, afirma que més tard es fixen en actes com un sopar organitzat amb Jordi Sànchez pels catalans a Londres o un acte del centre català de Luxemburg amb la cupaire Anna Gabriel. Montserrat, que és membre del centre luxemburguès, justifica que la CUP no va poder acudir l'any anterior, el 2016, a un cicle organitzat pel centre en el qual sí que van participar polítics del PP, Ciutadans o Catalunya Sí que es Pot, entre altres, i que per això Gabriel va anar-hi el 2017.  
  
Segons Sesé la intenció dels casals és "aglutinar tots els catalans que viuen a l'estranger i donar un paraigua social i cultural". "No som nosaltres qui hem de jugar aquest rol [polític] i només cal veure la fulla d'activitats anual que presentem per no trobar-hi rastre d'aquest tipus d'activitat", afegeix.

Preguntat per si preveuen alguna mesura davant la revocació de les subvencions, Sesé diu que "com a casal" no faran res i que en qualsevol cas es canalitzarà tot des d'Exteriors. "Hi ha tres possibles escenaris: recuperar tota la subvenció del 2017, part d'aquesta subvenció o ja anar de pet a la convocatòria del 2018", detalla. Amb tot, confia que un cop hi hagi un nou govern aquest els pugui donar "una resposta coherent" i que la recuperació de l'ajut "sigui de les primeres qüestions que es tractin conjuntament amb altres decisions". "Confio que de cara el 2019 aquest problema no sigui damunt la taula", afegeix.

Per la seva banda i en nom de la FIEC, Montserrat explica que ho han posat en mans d'advocats i que la previsió és plantejar un recurs administratiu primer però que de moment esperen a la formació del nou govern per presentar-lo i que aquest pugui ser acceptat.


També avisa, però, que si passen tres mesos perdran la possibilitat de fer un recurs administratiu. En aquest sentit veu difícil que sigui acceptat sense un nou govern, ja que qui l'ha de resoldre és la Generalitat i això, en aquests moments, vol dir "les mateixes persones que han denegat la subvenció".


Les subvencions denegades cobrien a les entitats cinc línies de despesa: funcionament diari, activitats culturals, cursos de llengua catalana, ajudes extraordinàries i accions de suport a la nova immigració.

Del milió d'euros hi ha subvencions de 35.000 euros a 200, segons diu Montserrat, i són diners que van destinats a diferents conceptes: des de pagar el lloguer del local -si el centre en té un de propi, com passa a Brussel·les- a organitzar cicles de cinema, pagar nòmines dels professors que ensenyen català o oferir ajuts a catalans en situació precària que resideixen en llocs com Cuba o Veneçuela.


Tot i que a Brussel·les preveuen mantenir les activitats programades per aquest any gràcies a una "caixa de contingència", en altres casals, diu, la situació és "molt diferent" i més "alarmant", amb persones que han posat diners de la seva butxaca o amb crèdits pel mig.



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

25.1.18

Cal contraatacar l’estat espanyol per darrere | Ernest Maragall

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista al diputat d'Esquerra Republicana sobre les raons d'una independència no efectiva i els mesos que vindran



Setanta-cinc anys i en plena forma. Ernest Maragall va deixar anar un discurs com a president de la mesa d’edat del parlament que encara ressona entre orella i orella d’alguns diputats. Diu que hauria de ser un jubilat normal, però que l’excepcionalitat del moment l’ha fet tornar a la primera línia institucional. Diputat d’un parlament excepcional per Esquerra Republicana, Maragall posa la seva experiència i el coneixement dels mecanismes del poder al servei del projecte de República Catalana. En aquesta entrevista, analitza per què som on som i com creu que cal encarar els mesos que vénen. Parla del combat entre la força de la majoria democràtica i la força de l’estat amb tots els seus instruments. I diu que la sobirania és com un múscul que cal entrenar per enfortir-lo.

Per què no s’ha aconseguit la independència?
—Jo crec que ens sentim força independents. En el sentit més profund. Que no és el sentit pràctic i institucional del poder polític. Però ens sabem en condicions de governar-nos i ser allò que som. I des d’allò que som, projectar-nos com a país en el millor sentit. I en el procés d’aconseguir això, que era una aspiració i ara és una consciència, hi ha també un aprenentatge d’allò que hem aconseguit i del camí que encara ens falta fer. Segurament és per això que el terme ‘independència’ ha anat deixant pas al terme ‘república’.

La consciència és important. Però per a resoldre una situació preocupant cal que la República sigui real…
—D’això es tracta. De portar-la a la pràctica. Passa que no n’hi ha prou de proclamar-la, dir-la o saber-la, sinó que efectivament hem de construir república. Hem de construir societat, un model de relacions, un model de capteniment institucional, d’equitat interna i de distribució de poder a casa nostra. I tot això vol dir república. Hem de pensar què vol dir educació, què vol dir justícia… I d’això, en tenim molts elements i molts indicis, però ens falta molta concreció, canvis i transformacions.

Sense desconnexió formal i real, ja sabem que no ho permeten des de Madrid, tot això. Aquesta experiència ja la tenim.
—És contra això que una part significativa de la societat ens hem rebel·lat. Tot això ve de lluny. La proposta federal que portava el segon estatut –si voleu, amb un punt d’ingenuïtat i d’optimisme excessiu– ja venia de la constatació de la degradació del primer. Si es repassen les sentències del Tribunal Constitucional dels anys noranta, són l’evidència que aquell presumpte punt de partida no era punt de partida de res sinó que era punt de retrocés. Quan la societat catalana va reaccionar el 2010, ho va fer des de la intuïció i la consciència que s’havia acabat una determinada manera d’entendre la relació entre Catalunya i Espanya. Aquella que es basava en l’acord petit –o no tan petit–, en el mercadeig, en l’intercanvi de favors. I s’obria un període que tractava d’una altra cosa que era poder real, autogovern en profunditat i, al capdavall, república.

En feu un balanç clarament positiu?
—Des d’aleshores, l’evolució ha estat positiva. S’ha construït i s’ha projectat pensant en futur. El país sap que la república no es proclama un dia, sinó que es construeix cada dia amb els recursos que tens a les mans. En aquest moment, en tenim pocs perquè estem intervinguts, controlats i limitats. És molt important d’alliberar-nos d’aquest primer dogal. I ser amos de la nostra capacitat de decisió. I, un cop alliberats d’aquest dogal, decidir com utilitzem aquest marc insuficient però real de poder per construir república. Si ho fem bé, la república caurà com fruita madura. Però l’hem de conrear, l’hem de regar, l’hem d’enfortir, l’arbre ha de créixer sa i fort, ha de fer arrels… Per això ara parlem d’ampliació. Ara tenim tota la informació. Tenim l’1 d’octubre i el 21 de desembre. Ho sabem tot. Ara cal ser capaços de demostrar que n’hem après i som conseqüents.

Això que sabem és que tenim la majoria però no tenim la força?
—Tenim una majoria. I no tenim una força d’estat. És obvi. Aquesta no la tenim. Però tenim la força democràtica d’una majoria significativa de la població. I amb la consciència que, per convertir-la en força real, l’hem d’ampliar. Una manera de contrarestar la força de l’estat és per la via democràtica de l’ampliació de la majoria republicana. I aquest és el missatge que tenim damunt la taula i l’autoexigència nostra. Ja no és tan sols la mobilització, ni la manifestació, la indignació o afirmació. Ara és construcció. Vol dir governació; vol dir parlament; vol dir societat… Que aquesta societat que ha anat per davant nostre aquests vuit anys, ara hauria d’estar al nostre costat i mantenir-se activa. I això vol dir fer política, en definitiva.


Els catalans sabem conjugar el llenguatge del poder?
—És una bona reflexió. Ens hem acostumat massa a no tenir estat. I a delegar inconscientment o a tenir un grau de renúncia implícita real perquè hi ha un determinat tipus de decisions que no preníem nosaltres. Això és també un aprenentatge. Diria que aquests anys han servit també per a ser més conscients de tot allò que es decideix sense nosaltres i, tot sovint, contra nosaltres. Per tant, ser estat vol dir prendre decisions que fins ara no havíem pres. I això té efectes no tan sols sobre la institució i l’ens abstracte i global, sinó en l’acció diària de la nostra societat. Hi ha milers de coses per a encarar i resoldre en el terreny de la desigualtat, la injustícia, l’administració eficient… Podríem fer-ne una llista força llarga.

Voleu dir que s’és sobirà exercint la sobirania?
—Sí. Amb la consciència que no és mai absoluta. La independència i la sobirania no són conceptes estàtics. La independència és una espècie d’aspiració, més que no pas una realitat institucional, en aquest món global. I la sobirania sí que ha de ser una part conscient del nostre projecte. La volem tota per a poder-la compartir. Bàsicament, amb el nostre entorn europeu. Una Unió Europea que ara no ens agrada i que no acceptem tal com és, però que ens necessita. Podem ser-ne un factor de regeneració i construcció. La sobirania és com un múscul que s’enforteix exercint-la. Necessita entrenament, aplicació diària i constant.

La primera llei que es faci al parlament serà suspesa automàticament pel Tribunal Constitucional. Es digui llei de pobresa energètica o com es digui…
—Podem fer-nos totes les hipòtesis negatives que vulguem.

No són hipòtesis. Són realitats viscudes fa pocs mesos. Són realitats d’aquest aprenentatge…
—Però aquesta és la lliçó d’aquest passat immediat. Hem de saber-la i hem de saber actuar sense repetir els mateixos plantejaments i la mateixa manera de concretar-ho. Hem d’actuar d’una manera més intel·ligent i eficient. Que tindrem punts i moments en què l’estat blocarà la nostra acció? Molt probablement, sí. I què? Quina és l’alternativa? Deixar de fer-ho? O l’única alternativa és la confrontació directa? No dic que no hi hagi un moment que no calgui expressar-se més físicament. Però serà perquè haurem reunit prou força ampliant el concepte de república i tindrem la força democràtica que ens permetrà d’encarar la força de l’estat. Abans d’aquest moment, crec que hi ha molta feina, que són aquests milers de vies de construcció de la república que ens poden enfortir.

Hem anat massa de pressa?
—Massa de pressa? No! I ara!

Si després del referèndum i del 27 d’octubre encara som en la pantalla d’ampliar la base, potser hi va haver precipitació?
—Tot això forma part d’aquest construir república. Fins fa un temps, l’única part de la societat que havíem vist era l’activa, implicada i motivada pel projecte republicà. Fins al punt que podia semblar que estàvem sols. I ara hem constatat que l’acció de l’estat i dels seus representants, més legítima o menys, els ha permès d’edificar una certa barrera de contenció. I també existeix. És una part de nosaltres mateixos. Forma part també de l’aprenentatge. No l’hem de rebutjar ni confrontar. És una part del nostre país. Un projecte que calgués construir-lo contra o sense la part de la societat catalana que el 21 de desembre va votar opcions no republicanes, seria un projecte erroni i frustrat. I contradictori amb el concepte de república.

Estem empatats?
—Es pot dir que estem empatats sociològicament en una determinada expressió electoral.

I en la confrontació de poder?
—En el sentit estricte, guanyen ells perquè tenen més instruments de poder real. Quan jo era jove parlàvem dels poders fàctics. Ara també podem parlar no solament de l’estat, com a poder real i com un Deus ex machina, sinó també d’una colla de poders que inclouen les institucions, el poder econòmic, el poder mediàtic… I aquí no hi ha equilibri amb nosaltres. Aquest combat no ens afavoreix. En canvi, si bé estem empatats electoralment, no estem empatats en força social, en iniciativa, en qualitat democràtica, en consciència d’objectiu perseguit. En tot això guanyem nosaltres. I aquest avantatge l’hem de saber aprofitar. Són uns actius que el procés definit per l’1 d’octubre, el 27 d’octubre i el 21 de desembre ens diu que cal aprofitar. Ho veig com una conquesta i una consolidació i no com un avenç i retrocés. Que hi ha un moment que ens vam poder fer la il·lusió que havíem arribat? Bé, d’acord. No hem arribat. No hem culminat el cim. Bé… molt bé. Però no baixem la muntanya. No tornem al camp base.

Som en un camp avançat, però sense poder culminar.
—Efectivament. Som en un camp molt avançat.

És permeable aquest mur de contenció que han alçat aquests últims mesos?
—Pot tenir l’aparença d’impermeable. Però jo crec que és superficial i provisional. És construït sobre una barreja de manipulació i populisme. Aquests dies he dit que Ciutadans és la nova expressió del lerrouxisme, però modern, sofisticat i eficient. Hi ha una realitat sociològica que no es pot bandejar. Però aquest mur també ens diu que nosaltres havíem deixat de fer una part de la tasca republicana. Hem parlat molt d’un sol poble i de la cohesió social. I ho havíem aconseguit en certa mesura. Però quan aquests anys una majoria activa de la societat ha fet deu passes endavant, l’altra part no l’ha seguit. O no hem sabut aconseguir que ens seguís.


En aquest discurs de ‘un sol poble’ es podia comptar amb el PSC fa un temps. Això també ha canviat. Perquè no fa el discurs i perquè ja no és un partit central…
—El partit central ara és Esquerra. O va pel camí de ser-ho. Comença a ocupar l’espai electoral, però sobretot l’espai en termes sociològics i de penetració, integració i obertura. I ni tan sols per la incorporació de sensibilitats ideològiques, sinó en termes de penetració social. El terreny que abandona un partit sempre l’ocupa un altre. En aquest moment hi ha un buit evident a l’altra banda, al centre-dreta. Aquest és el problema del fil Convergència, PDECat, Junts per Catalunya, per entendre’ns. A la banda de l’esquerra, hi ha un relleu efectiu. Esquerra Republicana pot tornar a ser la que va ser als anys trenta. Però amb molta més potència i capacitat de projecció republicana.

Per què defensa la independència, Ernest Maragall? O us estimeu més parlar de República…
—És molt evident que tots ens estimem més parlar de República. Jo sempre he dit que no era independentista, sinó partidari de la independència. I ara puc dir que no sóc partidari de la República, sinó que en sóc convicte. Perquè em sembla que el règim a què ens hem vist inevitablement lligats ha mostrat les seves pitjors característiques fins al límit. No descarto que el nostre projecte sigui capaç de desvetllar i fer canviar el monstre. I que Espanya decideixi de canviar de caràcter. No ho descarto. Però és un futurible absolutament incert. La via que ens hem de plantejar els catalans és la República. Els espanyols, també. Però nosaltres tenim el projecte definit, hem caminat i avançat. I no tenim cap necessitat d’esperar ni encara menys de renunciar. Si nosaltres som conseqüents i ho fem bé, la nostra república pot arrossegar la seva. Això ho ha d’entendre Podem. I ho ha d’aprofitar, en lloc d’obstaculitzar-ho.

Construir república deu incloure investir el president que vulgui la majoria…
—Això sembla gairebé una redundància. Per això és majoria.

Sí, és clar. Però hi ha una ingerència política i judicial que vol impedir-ho.
—En tenim tantes, d’ingerències, i tenim una democràcia tan intervinguda, tan limitada i tan escapçada… Tenim les institucions i els líders a la presó o fora del país. I els que han sortit de la presó tenen la llibertat d’expressió limitada. La ingerència és total. Hem de prendre decisions amb independència d’això, però hem de prendre decisions. I hem de fer funcionar el país. Ha d’haver-hi govern i president. I una majoria activa en aquest context i amb aquestes condicions.

Voleu dir que cal renunciar al lideratge que es va votar el 21-D per a poder governar?
—No hem de renunciar absolutament a res. Per què hem de renunciar? Qui ha de renunciar? Hem de saber-ho fer bé. I el president Puigdemont ha de ser conscient –i diria que ho és– d’aquesta circumstància i de l’interès general del país. I espero que tots sabrem prendre decisions, començant per ell mateix. Però d’acord i amb complicitat amb la majoria parlamentària de Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP, per cert.

En el camí que proposeu, la gent no pot esperar gaires concrecions a curt termini.
—No, no, no… Jo sí que espero concrecions.

Quines?
—La feina d’aquesta majoria parlamentària i del govern que se’n derivi és formular un programa de construcció republicana i fer-ho amb la complicitat activa de la ciutadania que ha estat protagonista fins ara. No es tracta de dir: ‘Deixeu-nos, que ara ja farem política nosaltres.’ No, no, no. Aquestes concrecions són urgents i hem de ser capaços de formular-les. Però la societat les ha de fer seves. I les farà seves si participa a elaborar-les.

I tot això ho voleu fer sense fer nous màrtirs. Però el fabricant de màrtirs no pensa afluixar.
—Sí, això és cert.

És un equilibri molt difícil.
—Exactament. I forma part de l’escena en què ens movem. En aquest sentit, haurem de saber fer valer la nostra articulació europea. No tan sols els nostres representants institucionals europeus. Sinó una acció molt més constant i profunda en les societats europees. Els estats europeus són socis del mateix club que l’estat espanyol. I no els mourem fins que no hi hagi novetats efectives. O fins que no hi hagi una evidència democràtica molt més esclatant que la que tenim. Però hi ha una evolució evident de la comprensió per part de la societat europea. De l’opinió pública. Hem de collar Europa per darrere. I una altra cosa que hem de fer és contraatacar per la rereguarda.

Què voleu dir?
—Cal contraatacar l’estat espanyol per darrere. Ara podem dir allò de ‘no hi ha demòcrates a Espanya’. I no és veritat que no n’hi hagi. No són organitzats o no són articulats entorn d’aquesta qüestió. O els que ho són en un sentit, quan s’encaren a la nostra qüestió, deixen de ser-ho. I aquesta és també una feina que hem de fer. No pas la cosa típica ingènua d’anar a fer pedagogia. No, no. Hem d’anar a fer política. I hem d’anar a expressar quina concepció d’estat per a Catalunya defensem i quin interès té això per als ciutadans catalans i espanyols. Així com hem d’anar a Europa, hem d’anar a Sevilla, a la Corunya, a Oviedo i a Albacete. A tot arreu. I anar-hi tranquil·lament. Amb un cert grau d’atreviment i amb la nostra concepció republicana. No hem d’anar a demanar permís ni a mercadejar.

Això ho coneixeu en primera persona.
—Força. Si ara em dediqués a fer memòria de les reunions amb els companys del Partit Socialista Obrer Espanyol durant la negociació de l’estatut el 2005 i el 2006, amb el senyor Rubalcaba, el senyor Blanco i el senyor Iceta… Deixem-ho aquí. És perfectament descriptible. Tot allò ha servit per al desvetllament real de la societat catalana i la consciència que hi havia la possibilitat d’una altra cosa. La república. I és aquí on som ara. A Espanya no hem d’anar-nos a explicar, a demanar permís ni a fer-nos perdonar. Cal anar-hi per explicar fins a quin punt els interessa seguir el nostre exemple. Amb tot el respecte i sense immodèstia.

Ara parlàveu d’experiències personals amb un evident valor històric… Una figura de la vostra dimensió què farà ara?
—Una figura de la meva dimensió? Quina dimensió? Jo no tinc cap dimensió especial. Sóc un ciutadà més…

Una bèstia política.
—Jo tinc el que tinc. I l’única cosa que tinc són setanta-cinc anys. Això és l’única cosa que tinc.

I una determinada experiència.
—Com tothom. A setanta-cinc anys, tothom té experiència. Tres quarts de segle d’experiència. I no serveix gaire de res si no sabem projectar-la endavant amb intel·ligència. Més aviat hi ha el risc que quedi presoner de la meva nostàlgia i la meva experiència, precisament. I això que fem és alliberar-nos de l’experiència col·lectiva. Oi que estem en una emancipació? Doncs jo m’haig d’emancipar de la meva experiència.

Experiència que heu decidit de posar al servei de la República tornant a primera línia institucional…
—Això és anecdòtic. Però és una anècdota gravíssima. Perquè es correspon a una situació d’excepcionalitat que no ens permetia pas quedar-nos a casa. Però ser-hi avui també vol dir deixar de ser-hi demà. Absolutament. Si aconseguim la meitat d’això que ens proposem i podem parlar de normalitat, aquesta normalitat implicaria que jo fos un jubilat normal. Mentre no hi hagi aquesta normalitat, jo no puc ser ni massa normal ni massa jubilat.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

23.1.18

El risc d’interioritzar la culpa | Salvador Cardús

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els escandalitza una investidura a distància? ¿És que han oblidat qui fa impossible la normalitat?

El risc d’interioritzar la culpa

SALVADOR CARDÚS

Fins i tot els que tenen a favor seu tota la força bruta de l’Estat saben que la victòria i la derrota, tard o d’hora, es decidirà en el terreny de la voluntat popular. És per això que, a més de comptar amb militars, policies i jutges, el principal camp de batalla per a l’Estat segueix sent el de l’opinió pública. És més: l’acció de militars, policies i jutges no s’entén si no és per espantar i escarmentar la voluntat popular. A la Moncloa ara ja coneixen el ridícul de Stalin, que, menystenint el poder simbòlic del Papa, preguntava amb arrogància que quantes divisions militars tenia el Vaticà.
EL MENYSPREU de l’independentisme ha fet reaccionar l’Estat tard i violentament. Tanmateix, la intervenció de les finances, l’aplicació arbitrària del 155, els encausaments judicials, la coacció a les empreses, les inhabilitacions, els embargaments, la repressió policial, els empresonaments i els exilis i tota la propaganda falsa activada en els darrers mesos no han aconseguit afeblir-lo. I no tan sols això: si, com ha mostrat el 21-D, tota la coacció de l’Estat no l’ha afeblit, ens ho mirem com vulguem, és que s’ha enfortit.
AIXÍ, com que l’independentisme obté tota la seva força -no té divisions militars- de la voluntat política dels catalans, i com que l’Estat ha vist que resisteix prou bé les coaccions explícites, és obvi que el camp principal del combat és i serà el de l’opinió pública per tòrcer la seva voluntat. I penso que és precisament en aquest terreny que l’independentisme mostra signes de feblesa. L’Estat està aconseguint imposar els marcs mentals que més li convenen, i fins i tot els més llestos de la classe, moderats o radicals, hi acaben caient de quatre potes. En posaré alguns exemples.
POSEM EL CAS de l’anomenada unilateralitat. Aquí, l’única unilateralitat coneguda és la de l’Estat, que, des de la reforma fallida de l’Estatut, aviat farà dotze anys, no ha atès cap raó: de passar el ribot a la sentència del TC i del cop de porta al pacte fiscal a totes les negatives a qualsevol forma de consulta o referèndum acordat. En canvi, ara es cau al parany de creure que els unilaterals érem nosaltres, i que alguns hi renuncien. Res d’això. Convocant un referèndum, fins i tot acceptant anar a unes eleccions lligat de peus i mans, l’independentisme no s’ha volgut imposar mai unilateralment, sinó democràticament. Confondre la unilateralitat de l’Estat amb la nostra és un error gravíssim. Més enllà d’estratègies de defensa, qui pot renunciar a allò que no ha fet? Per a ells, la unilateralitat és el nostre referèndum. Per a nosaltres, la unilateralitat és el seu autoritarisme.
POSEM, TAMBÉel cas de les crítiques al “tenim pressa”, al qual es fa culpable de molts dels errors de l’independentisme. Però com es pot no tenir pressa, molta pressa -i ara encara més-, per marxar d’un estat autoritari? El problema no és tenir pressa. L’únic greu són les precipitacions que han endarrerit l’assoliment de l’objectiu. La millor drecera sempre és la carretera. Però no tenir pressa és acceptar que se’ns entretingui fent marrades inútils. ¿Algú creu que l’Estat hauria respost diferent donant-li més temps? I quant temps de més?
PERÒ EL CAS més escandalós de tots és el dels que reclamen un període de “normalitat”, on coincideixen els del bloc del 155 i els que des del mateix independentisme ara prediquen un temps de “realisme”. ¿Els escandalitza una investidura a distància, un govern mig a l’exili, un vicepresident a la presó? ¿És que han oblidat qui fa impossible la normalitat? ¿Que no venim de ser governats a 600 quilòmetres de distància? I què no hi hauria de més “realista” que acotar el cap a la repressió de l’Estat? Ja em perdonaran, però demanar normalitat és normalitzar la ignomínia actual, que és precisament la pretensió de l’adversari.
CONTRA UNILATERALITATdemocràcia. Contra dilació, urgència. Contra excepció, reacció. Contra realitat, somni. Contra violència d’estat, desobediència pacífica.

Font: El risc d’interioritzar la culpa (Salvador Cardús)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

22.1.18

Catalunya podria ser independent abans d'acabar l'any | Niño-Becerra

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Lluís Bou

El catedràtic d'estructura econòmica Santiago Niño-Becerra ha assegurat en una entrevista al Versió RAC1, que "Catalunya podria ser independent abans de finals d'any". Segons Niño Becerra, el que és segur és que en aquest període Catalunya deixarà de ser una comunitat autònoma, i assolir "una independència o similar". "Quan dic similar penso en el pla Ibarretxe [Estat associat]", ha afegit.
L'economista ha afegit que és indiferent el que digui el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, respecte a la situació catalana, perquè el que és realment rellevant és l'opinió de les grans empreses. "Què pensen els consellers delegats de les grans empreses? Això sí que m'interessa", s'ha respost. Niño-Becerra considera que Europa està transitant cap a una Europa de les regions, també per raons econòmiques.
El catedràtic s’ha fet seva la teoria del Fòrum de Davos que alerta del perill d’una nova recessió econòmica. Al seu entendre, afectarà bancs i a l’Estat espanyol, novament, el sector immobiliari. "Estem a les portes de la tercera onada de la crisi, del 2007, basada en els bancs, els bons i les immobiliàries. No s’ha resolt l’estat de la banca. Està carregada d’actius tòxics i això s’ha de resoldre. Aquest any s’entrarà en això i hi haurà conseqüències", ha advertit.

Font: Niño-Becerra: "Catalunya podria ser independent abans d'acabar l'any"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

21.1.18

Els CDR estudien accions futures: "La gent ja està cansada de posar llacets"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

 Joan Antoni Guerrero (Barcelona)

Protesta del CDR de Lleida contra una visita de Mariano Rajoy
Protesta del CDR de Lleida contra una visita de Mariano Rajoy JOAN ANTONI GUERRERO
Els activistes que participen en els anomenats Comitès de Defensa de la República (CDR), plataforma que inicialment va néixer per protegir la celebració del referèndum de l’1-O, estan sota el punt de mira del ministeri de l’Interior. La preocupació que aquesta organització civil independentista provoca a l’Estat ha quedat pal·lesa aquesta setmana després que el ministre de l’Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido, la cités en diverses ocasions durant la seva comapereixença davant d’una comissió del Senat en què va justificar l’operació repressiva de l’1 d’octubre a Catalunya i va revelar que l’operació policial desplegada havia costat 87 milions d’euros. Zoido, que en cap moment va assumir responsabilitats ni tampoc va expressar autocrítica sobre els fets violents d’aquella dia, va centrar atacs contra els CDR en considerar que es tracta d’una organització “d’independentistes radicals”, encarregats de bloquejar l’accés de la policia espanyola als col·legis electorals impedint l’execució d’ordres judicials. Allà les forces de seguretat hi pretenien requisar urnes, paperetes i equipament informàtic. Tot plegat per evitar que la ciutadania participés en una consulta convocada pel Govern català i que Madrid va considerar i considera encara “il·legal”.

Els CDR no només generen inquietud als despatxos de ministeri de l’Interior, també a instàncies judicials. El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, responsable de al causa per rebel·lió contra l’independentisme, ha fet recentment una petició concreta a la Guàrdia Civil: vol que investigui aquests comitès i n’obtingui més informació, especialment sobre algunes assemblees celebrades a nivell nacional i que haurien servit per establir estratègies coordinades a tot el territori català. La persecució de l’activitat d’aquests grups ha fet un pas endavant a finals d’aquesta setmana després que un total de 51 persones, membres del CDR de l’Anoia, hagin rebut citacions judicials per comparèixer i donar explicacions sobre els talls de carreteres que es van fer en el marc de la vaga general que es va celebrar el 8 de novembre.
  
De moment, però, ni les paraules de Zoido ni les citacions semblen atemorir els activistes que s’impliquen en l’organització de les accions que es fan a partir d’aquesta plataforma, que es reivindica com a “pacífica”. Una autoreivindicació que col·lisiona amb la imatge que en projecta el ministeri de l’Interior i alguns mitjans de comunicació de Madrid, que s’hi refereixen sovint com un potencial braç violent de l’independentisme.

La C17 tallada en els dos sentits de la marxa
Tall de carretera per part d'un CDR   JORDI BORRÀS

Malgrat els atacs, els activistes dels CDR asseguren que no pensen fer-se enrere en les seves intencions. Txus Merino, protaveu del CDR de Sabadell —un dels més organitzats i dels quals el jutge Llarena ha demanat més informació a la Guàrdia Civil— explica en declaracions a ‘El Món’ que quan Zoido es refereix a aquesta plataforma ho fa perquè així té la possibilitat “d’acusar algú directament”. La realitat, però, segons aquesta activista, és que els CDR són una iniciativa ciutadana que sorgeix per impuls de “la gent que va sortir a defensar el referèndum i després la República”. Insisteix que els CDR són “la població organitzada” i que això “els molesta moltíssim perquè no havia passat mai”. Així doncs, Zoido faria servir els CDR per centralitzar la criminalització i posar “en el punt de mira” els ciutadans que haurien decidit associar-se per defensar les dues principals fites de l’independentisme: el referèndum i la declaració de la República.

Tot i les possibles conseqüències policials i judicials que pot suposar la participació en les accions dels CDR, els seus membres no pensen en els límits que l’Estat pugui posar a la seva activitat. “Tenim clar que no fem res fora de la llei, ni res violent, l’únic que fem és reclamar els nostres drets i res evitarà que fem coses, aquest és un aspecte que a les reunions que fem es té clar”, remarca Merino. Malgrat que sembla que no existeixi temor, el que sí és cert és que l’activitat dels CDR ha de fer-se amb certa discreció. Aquest dissabte, per exemple, s’ha celebrat una reunió a nivell nacional en una localitat del Vallès de la qual no se n’han ofert molts detalls. Es tracta de reunions en les quals els membres del col·lectiu han de proposar i debatre accions per portar a terme com ho faria qualsevol grup d’activistes en qualsevol camp. En el moment que algú del grup es pot sentir “més investigat” per les forces de seguretat de l’Estat, com és el cas dels portaveus, es fan relleus per evitar-ne l’excessvia exposició. Sobre aquest perill, Txus Merino afirma que en el seu cas no té cap por: “A ningú agrada que ens investiguin, tot i saber com actuen i les mentides que diuen, però penso que no fem res fora de la legalitat, encara que de vegades podem fer coses que els molestin i que ells poden interpretar com a il·legals, però nosaltres creiem que tenim dret a actuar”.

Accions a curt termini


A hores d’ara els CDR es mantenen a l’expectativa per emprendre noves accions i romanen en estat d’alerta pel que pugui passar. La reunió d’aquest dissabte hauria servit per examinar propostes de diferents grups de tot el territori per tal de fer-se visibles i evitar que l’Estat pugui pensar que han perdut força. El que passi amb la constitució del nou Govern i la investidura de Carles Puigdemont serà determinant pel que fa a les accions que els CDR decideixin dur a terme. En tot cas, es vol deixar clar que aquí ningú ha fet cap pas enrere: “Que no tinguin cap dubte que actuarem sense violència i serem contundents”, sentencia Txus Merino. A l’hora de valorar el volum de persones que mouen els CDR es fa difícil fixar xifres. Es calcula que al país hi hauria actius uns 300 CDR, distribuïts per poblacions, però en aquestes també hi ha agrupacions per barris. Les accions també tenen un seguiment desigual.

En el curt termini, els CDR han de valorar el tipus d’accions que es proposaran fer a la ciutadania i en aquest sentit es volen combinar propostes “més bel·ligerants” amb d’altres “simbòliques”. La tendència, però, seria buscar accions més contundents i menys simbòliques perquè, segons diu Merino, “la gent ja està una mica cansada de posar llacets”. “Hem de fer accions que demostrin més com estem organitzats i com estem disposats a defensar el nostre país”, subratlla l’activista. Aixó sí, sense perdre de vista que tot es fonamenta en el pacifisme. “No es tracta de fer accions violentes, però sí que siguin més visuals”, afirma la portaveu del CDR de Sabadell. En aquesta categoria hi entren els talls de carreteres o buscar llocs on “estar permanentment, en un lloc on molestem una mica”, afegeix Merino.

Molestar doncs pot ser l’objectiu que guiï les futures accions dels CDR en aquesta nova fase perquè “si no molestes, no tens visibilitat”. L’anhel seria “tocar l’economia o la mobilitat”, punts febles que es poden atacar per aconseguir objectius. El procés d’investidura de Puigdemont seria la pròxima cita en la qual els CDR ja estarien treballant de ple per garantir una resposta a qualsevol escenari que es pugui plantejar. “En funció de si tot va bé o de si sorgeixen problemes, farem unes coses o unes altres”, diu Merino sense concretar més detalls. 

Font: El Món | Els CDR estudien accions futures: "La gent ja està cansada de posar llacets" | <b>Política</b>

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

19.1.18

Paul Bekaert: "Quan es tracta de la unitat d'Espanya, Franco segueix viu"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Conversem amb l'advocat belga de Carles Puigdemont a casa seva, a la ciutat de Tielt. Amb 43 anys d'exercici i defensa dels drets humans, qüestiona el paper de l'Estat espanyol respecte al procés català, l'actuació policial l'1-O i l'aplicació del 155

Vivint a Bèlgica he seguit de prop i de manera conscient la història espanyola des de la dictadura de Franco"
L'advocat belga Paul Bekaert, especialista en drets humans i coneixedor de la magistratura de l'Estat espanyol des del final del franquisme, qüestiona la imparcialitat i la independència del poder judicial. A la vegada, es mostra molt crític amb la doble moral de la Unió Europea respecte a la qüestió catalana. Durant l'entrevista a casa seva, a la ciutat belga de Tielt, el lletrat instiga el poble català a confiar en la capacitat d'autoorganització de la societat civil: "Quan una majoria es comporta de manera criminal, no es pot seguir sent demòcrata. Llavors s'ha de ser ètic".

S'ha anat especialitzant com a advocat de drets humans amb experiència internacional. Va ser una decisió meditada?
Sóc actiu en diferents àrees com a advocat, però he estat molt compromès amb la Lliga Flamenca pels Drets Humans des de 1975 i em considero un advocat i un activista pels drets humans. A causa del meu compromís, em contacten regularment per a processos polítics, generalment són persones perseguides per les seves idees. Ara treballo, per exemple, en un cas de persecució de kurds i txetxens. Fora de la meva tasca estrictament professional, em dedico a escriure articles sobre drets humans, imparteixo conferències i realitzo viatges d'observació a l'estranger. Vaig anar quatre vegades a Irlanda del Nord, sis vegades a Palestina, sovint al País Basc i també als Estats Units pel judici contra els "Cinc Cubans", acusats en un cas d'espionatge... He estat actiu com a advocat durant 43 anys i de mica en mica he anat fent camí en el món dels processos polítics.

Durant la seva trajectòria ha tingut molt de contacte amb l'Estat espanyol i el seu aparell jurídic. Com es va desenvolupar aquest vincle?
Vivint a Bèlgica he seguit de prop i de manera conscient la història espanyola des de la dictadura de Franco. Ja exercia com a advocat quan es va aplicar el garrot vil a Puig Antich el 1974 i quan es van executar condemnats bascs el 1975. Sé com era l'Estat espanyol en aquell moment i com és ara. El 1979, per primer cop, vaig fer una missió d'observació al País Basc amb la Lliga Belga dels Drets Humans, quan estaven literalment en guerra, amb una ocupació militar i una repressió tremenda. A partir dels anys 80 i 90, vaig defensar molts bascos dels quals demanaven l'extradició a Bèlgica. Alguns casos van causar molt de soroll i atenció mediàtica a Espanya. El 1997 vaig assistir al procés d'Herri Batasuna (HB) com a observador a Madrid, on 23 membres de HB havien de sotmetre's a un judici per suposada afiliació a ETA. Eren professors, advocats i intel·lectuals que van rebre sentències molt severes, que finalment, però, van ser anul·lades en apel·lació. Vaig entendre que no existia un sentiment de justícia, ni un respecte pels drets humans i els drets fonamentals. Els jutges a Madrid no se'n preocupaven gens i consideraven molt normal que això fos així.

Recentment, ha estat contactat per defensar el president Puigdemont i dos altres consellers. Amb quins arguments ha pogut aturar la seva extradició?
"Segons la Constitució belga, simplement no es pot sancionar un càrrec públic per tot el que fa en l'exercici de la seva funció: expressar opinions, votar o aplicar una llei"
Les extradicions per una ordre de detenció europea s'apliquen en un 99 per cent dels casos. Només es pot aturar quan hi ha risc de violacions de drets humans o per falta de criteri de doble incriminació - els delictes han d'existir en els dos països. Aquest darrer punt va ser l'essència de la nostra defensa: si els fets hagueren succeït a Bèlgica, serien sancionables? I la resposta és òbvia: no. Deixant de banda l'acusació en si, segons la Constitució belga, simplement no es pot sancionar un càrrec públic per tot el que fa en l'exercici de la seva funció: expressar opinions, votar o aplicar una llei. Si el Parlament flamenc hagués organitzat un referèndum sobre la independència de Flandes i conseqüentment l'hagués proclamada i executada, ni amb tots els esforços del món podries ficar els ministres a la presó. Això és impossible. El màxim que es podria fer seria anar al Tribunal Constitucional i anul·lar la decisió per ser inconstitucional. És el que l'Estat espanyol va fer mitjançant la retirada de l'autonomia amb l'article 155 - molt discutible, segons molts especialistes -, però no es pot a sobre castigar el president i consellers, personalment. Això és molt exagerat. De l'altra banda, els cinc punts d'acusació de Puigdemont i dels altres consellers eren poc compatibles amb el codi penal belga, com els delictes de sedició, rebel·lió i connivència dels funcionaris... Era claríssim que tot això estava fet a mida.

Finalment, es va decidir retirar l'euro-ordre. Com valora aquesta maniobra?
És molt poc habitual que això succeeixi. Va haver-hi contactes entre les fiscalies belgues i espanyoles, on la fiscalia belga els va convèncer que Puigdemont i els altres consellers serien considerats impunes com a consellers en funció i, per tant, la seva extradició seria rebutjada pels tribunals belgues. Un cop entès que perdrien el cas, la fiscalia espanyola va decidir retirar l'ordre de detenció europea. S'ha de saber que la fiscalia belga donava suport a l'extradició completament, sobretot per mantenir l'amistat amb els seus companys a Madrid. La fiscalia belga es va esforçar per persuadir el tribunal belga d'extradir en Puigdemont i els altres consellers, tot i que haguessin pogut argumentar des d'un inici que serien immunes com a consellers. Això és el que jo esperava, però no va anar així. Els fiscals tenen vincles estrets a escala internacional i depenen del suport mutu.

Puigdemont i els altres consellers podran tornar fàcilment?
Puigdemont només pot tornar a Catalunya si es retira l'ordre de detenció nacional. Un client basc va viure a Bèlgica durant deu anys com a ciutadà europeu i, després, l'Estat espanyol va tornar a demanar la seva extradició per uns fets que van passar fa més de trenta anys, fins a dues vegades. La magistratura espanyola no es rendeix.

"Els catalans han de lluitar pel dret a l'autodeterminació i per una millor autonomia. Serà possible quan hi hagi prou pressió social i si l'altre costat entra mínimament en raó" / Bart Grugeon
Què es pot concloure de tot això sobre la separació de poders a l'Estat?
Vull creure que el govern del PP no ha ordenat als jutges que detinguin els polítics catalans. Formalment, de totes maneres, no es pot fer. De forma informal, mai no se sabrà si va passar. Però pot haver-hi perfectament una separació de poders, tenint una magistratura totalment parcial i no independent. Els jutges poden tenir en compte simpaties polítiques personals en els seus judicis, sense que hi hagi una influència externa. La detenció de consellers catalans per motius polítics no és precisament una mostra d'imparcialitat. Durant la transició, mai es va depurar l'exèrcit, l'administració pública i la magistratura. Segons quins temes toques, els dimonis del passat ressorgeixen. La unitat d'Espanya és una idea molt arrelada.

Què reflexa la repressió policial de l'1 d'octubre?
"Estic segur que aquesta mentalitat anticatalana, que existia durant el franquisme i que es va quedar sota la superfície durant molts anys, s'ha anat ressuscitant recentment"
Indiferentment si el referèndum era legal o il·legal, no es podia aturar amb violència. Es podia qüestionar la validesa d'organitzar-lo i també els resultats. Però és totalment antidemocràtic voler impedir-lo amb la força. L'1 d'octubre va ser excessivament antidemocràtic. Estic segur que aquesta mentalitat anticatalana, que existia durant el franquisme i que es va quedar sota la superfície durant molts anys, ha anat ressuscitant recentment. Quan es tracta de bascos i catalans, l'Estat espanyol perd tota la racionalitat. Quan es tracta de la unitat d'Espanya, Franco segueix viu. Per descomptat, Espanya ha canviat durant els últims quaranta anys, però no existeix el sentit de justícia tal com el coneixem a Bèlgica. Aquí som una democràcia des de 1830, però a Espanya tot això és molt recent. Hi ha poca afinitat amb la democràcia. Però això no vol dir que Espanya no sigui un estat de dret.

Molts catalans i catalanes esperaven que la comunitat europea condemnés l'Estat i que, fins i tot, intervingués de certa manera. Això no va succeir.
És obvi que Rajoy té molta influència en el Partit Popular Europeu (PPE) i que el PPE frena la condemna a Espanya per part de la Comissió Europea. Juncker diu que Puigdemont i els altres consellers van vulnerar la llei, però això és discutible i no considero que sigui motiu per encarcerar-los. També diu que la magistratura espanyola és independent, que existeix una separació de poders i, per tant, hem de deixar-los actuar. Però Polònia està sent sancionada perquè no respecta la democràcia, ja que el seu govern no és membre del PPE. A Hongria i Espanya el govern es troba en el PPE, i els deixen en pau. L'interès partidista del PPE i la seva majoria al Parlament Europeu estan per sobre de la democràcia, és tan senzill com això. Si vuit ministres d'un govern vigent fossin detinguts a Turquia, ningú s'aguantaria de poder criticar-ho. Ara bé, quan succeeix a Espanya, no hi ha qui s'indigni.

"Europa no posarà entrebancs a l'Estat. Deixarà que el problema es vagi dessagnant. Si els partits nacionalistes tornen al poder, es tornarà a aplicar l'article 155, i Europa no farà res, n'estic convençut." / Bart Grugeon
Què pot esperar el poble català d'Europa?
Europa no posarà entrebancs a l'Estat. Deixarà que el problema es vagi dessagnant. Si els partits nacionalistes tornen al poder, es tornarà a aplicar l'article 155, i Europa no farà res, n'estic convençut. Molts països europeus tenen regions que es volen separar, i certament, Europa està en contra de la idea d'independència. França també és anticatalana i té problemes amb Còrsega i la Bretanya. També hi ha pobles apàtrides a Itàlia, Escòcia i Irlanda. A l'Europa dels estats-nació no hi ha lloc per als pobles apàtrides. Paradoxalment, la majoria d'aquestes regions són molt més proeuropees que els estats, que no veuen amb bons ulls cedir sobirania. Una veritable Europa s'hauria de constituir al voltant dels pobles i les regions, perquè aquests s'han mantingut junts com entitats quan es van obrir les fronteres internes. Amb el temps, els estats-nació desapareixeran, en tot cas en el món globalitzat del segle XXI.

Què pot fer el poble català, en aquest moment, per defensar la seva autonomia?
Vist des de fora, la situació és molt difícil. No sóc nacionalista, però estic preocupat per la democràcia i pel respecte per la voluntat dels pobles. En el Tractat Internacional sobre Drets Polítics i Civils, el primer article és l'"autodeterminació dels pobles". És un dret fonamental. Els catalans han de lluitar per aquest dret bàsic i per una millor autonomia. Serà possible quan hi hagi prou pressió social i si l'altre costat entra mínimament en raó. Però dubto que fins i tot una actitud més moderada comptaria amb el suport d'Europa. Europa dóna suport als partits polítics nacionals.

Per tant, Catalunya es pot referir als drets fonamentals internacionals, però si l'anomenada democràcia espanyola no ho fa, ningú els farà cas?
"No ens hem de sotmetre a la voluntat de la majoria quan aquesta divulga idees o actes no ètics o criminals"
La democràcia té una feblesa: suposa que la majoria té raó, però això no és cert en absolut. La majoria no té necessàriament bones intencions, es pot deixar enganyar i pot prendre decisions molt insensates. No ens hem de sotmetre a la voluntat de la majoria quan aquesta divulga idees o actes no ètics o criminals. Arribat aquest punt, ja no es pot acatar els principis de la democràcia i s'ha de rebutjar la voluntat de la majoria. En aquest punt, només es pot ser ètic. Crec que amb l'empresonament dels líders polítics catalans per les seves idees polítiques, el sistema espanyol (magistratura - poder legislatiu - poder executiu) no és ètic. Cometen delictes com a règim elegit de manera democràtica i sostingut per una majoria a la resta de l'Estat. Si una majoria dóna suport a una actitud antidemocràtica, els catalans no ho han d'acceptar.

Però, sense estructures polítiques fortes, la regió catalana és molt feble per fer-se valdre...
Els catalans no s'han de capficar amb les institucions, els parlaments i els governs. Hi ha molta energia i moltes opcions de reforma fora dels parlaments. A través d'Internet i gràcies als mitjans socials és molt més fàcil que abans difondre idees ètiques i democràtiques, i exercir una influència qualitativa. Crec que això està passant a Catalunya en aquests moments. Només cal veure l'organització dels Comitès de Defensa de la República (CDR) o la manifestació a Brussel·les de 45.000 persones. Un grup relativament reduït de persones denunciant injustícies és capaç d'aconseguir molt. El mur de Berlín també va caure a través d'un moviment ciutadà. Aquesta és l'esperança que vull donar al poble català.



Font: https://directa.cat/paul-bekaert-quan-es-tracta-de-unitat-despanya-franco-segueix-viu

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark