traducció - translate - traducción

24.9.18

Una gran plataforma cívica convoca una marxa a Barcelona l’1-O perquè se’n faci efectiu el resultat

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Han anunciat que al web 1octubre2018.cat s'hi recolliran a partir d'avui tots els actes reivindicatius que es duran a terme durant el cap de setmana previ i també durant tota la jornada del primer d'octubre


Redacció VilaWeb

L’ANC i Òmnium han anunciat que s’adhereixen a la Plataforma 1 d’octubre, constituïda per diversos col·lectius i organitzacions ciutadanes que tenen ‘l’objectiu d’aglutinar i coordinar els actes unitaris del primer aniversari del referèndum. Les dues entitats també informen que a les 18.30, a Barcelona, faran una marxa per tal de demanar que es faci efectiu el mandat de l’1-O. El recorregut encara no està definit, segons que informa l’ANC, ja que estan pendent de permisos.

Totes dues entitats han anunciat que al web 1octubre2018.cat s’hi recolliran a partir d’avui tots els actes reivindicatius que es duran a terme durant el cap de setmana previ i també durant tota la jornada del primer d’octubre. Les accions tindran lloc de manera descentralitzada tant la mateixa jornada com el cap de setmana previ a la majoria de poblacions del país per tal que cada municipi pugui recordar i reivindicar ‘la fortalesa i el mandat de la jornada’.

Paral·lelament, el col·lectiu estudiantil Universitats per la República ha convocat una vaga d’estudiants el primer d’octubre amb el lema ‘Ni oblit ni perdó’. Els estudiants es manifestaran en diferents ciutats del país i, a Barcelona, sortiran a les 12.00 de la plaça d’Universitat i es dirigiran a la plaça de Sant Jaume.

A continuació són les entitats que conformen la Plataforma 1 d’octubre, tot i que s’espera que en els propers dies s’anirà ampliant:

– Agents Rurals per la República
– Assemblea Nacional Catalana
– Assemblea Nacional de Joves Independentistes (ANJI)
– Bombers per la República
– Clam per la llibertat
– Comitès de Defensa de la República (CDR)
– Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC)
– Grup Impulsor del Parlament Ciutadà
– Joves Nous Catalans
– L’Eina – Espai Jove de la Intersindical – CSC
– Òmnium Cultural
– Unió de Sindicats de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya (USTEC)


Share/Bookmark

23.9.18

Y Viva España | Salvador Clot

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Dimecres, a les 22'00h, a @MonDiari  vam publicar els missatges de l'#AporellosJudicial. Tres dies després, què ha passat, realment? (obro fil)
1. Els grans partits de la dreta espanyola, PP+C's, han defensat explícitament aquests jutges i han atacat, una vegada més, les institucions catalanes. El PSOE ha tingut la barra de dir que l'activitat d'aquests ultres i la seva claca judicial no afecta la imparcialitat.

2. Dues de les tres associacions de jutges -que són igual d'ultres- s'han tancat en banda. La tercera, JxD (progres), s'ha posat de perfil amb l'argument de "són pocs i no els llegim". Afegeixo jo: I tampoc no els denuncien. Hi ha Àgora Judicial, però són pocs i catalans.

3. El CJPJ, propietari del xat, s'ha negat fins i tot a parlar-ne. La Fiscalia de l'Estat ha fet el mateix.

4. No hi ha investigació, no hi ha responsables. Avui sabem que hi ha dotzenes d'ultres amb toga i centenars de hooligans companys seus que els donen suport. Tots ells ens esperen a dins dels jutjats. Molts d'ells, a Catalunya.

5. També sabem que entre els jutges impera la llei del silenci. N'hi ha de demòcrates? Sí, alguns, però tenen por. Per això no han reaccionat mai. Bé, el jutge Federico Vidal sí que ho va fer. I el CJPJ el va sancionar. Per això al fòrum l'amenacen i li diuen "traïdor".

6. Judicialment, Espanya és una illa. Ho demostra el fet que, entre tots els missatges que hem llegit, només un planteja un dubte 'jurídic' quan es refereix al grau de pressió de les manilles o si han d'estar 20 anys a una presó de Canàries o d'Extremadura.
Font: https://mobile.twitter.com/salvadorcot/status/1043431299212603397?s=08

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

22.9.18

El preocupant silenci de 4.985 jutges espanyols | Pere Martí

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La publicació dels correus electrònics d'un xat corporatiu de la magistratura ha estat un viatge sense anestèsia a les entranyes de la justícia espanyola



Judicialització. Com que el govern de Mariano Rajoy va decidir de ‘externalitzar’ la gestió del procés català i deixar-lo en mans dels jutges, ara és el poder judicial que té tot el poder de decisió sobre el futur dels dirigents independentistes empresonats i exiliats. El govern del PP va decidir de no abordar políticament el problema i judicialitzar-lo, entre altres coses, perquè mantenia una relació estreta i una clara sintonia ideològica amb el poder judicial. Són gent de confiança. Això vol dir deixar la solució del problema català en mans d’un col·lectiu que manté, sobretot a la cúpula, uns tics clarament autoritaris. El seu president, Carlos Lesmes, ja va dir que la unitat d’Espanya està per sobre de la justícia. El setembre del 2017, en l’acte d’inauguració del curs judicial, va assegurar davant Felip VI, que ‘la indissoluble unitat de la nació espanyola’ esdevenia ‘un mandat jurídic directe’ que corresponia ‘garantir al poder judicial’ de manera ‘inexcusable’.

La publicació dels correus electrònics d’un xat corporatiu de la magistratura ha estat un viatge sense anestèsia a les entranyes de la justícia espanyola, que confirma cruament que l’autoritarisme està incrustat al poder judicial. Però això no ens hauria de sorprendre. El que diuen els jutges en els seus xats delirants és la versió políticament incorrecta del que va dir Carlos Lesmes o de les interlocutòries del jutge Llarena. Hi ha un clar biaix polític i una manca de veracitat que els hauria d’inhabilitar com a jutges. La justícia a Espanya no és ni independent ni neutral ni equànime quan es tracta de Catalunya. Allò que els tribunals de tot Europa han evidenciat, ara ho han exhibit impúdicament uns jutges, que són una minoria numèrica, però que reflecteixen el pensament majoritari com a mínim a la cúpula judicial, perquè no han estat ni desautoritzats i encara menys sancionats.

Per provar exculpar-los s’ha dit que són correus privats d’un xat corporatiu. És cert, però això no els treu cap gravetat. Si demostren la manca d’imparcialitat d’alguns jutges, el CGPJ ha d’actuar. El caràcter privat no va servir per a no sancionar el jutge Francesc Vidal amb 600 euros per haver criticat en el mateix xat la violència policial durant el referèndum de l’1-O. Vidal, titular del jutjat contenciós administratiu número 17 de Barcelona, va qualificar de ‘terrorisme policial’ l’operatiu policial de l’1-O i el CGPJ el va sancionar per falta greu. El CGPJ va al·legar aleshores que Vidal sabia la repercussió que podia tenir el seu missatge perquè el correu intern el rebien més de 5.000 membres de la judicatura. El silenci actual del CGPJ davant acusacions molt més greus demostra que hi ha una doble vara de mesurar.

L’altre argument per a treure importància als fets és que només són quinze jutges els qui es manifesten. Pitjor encara, perquè aleshores la qüestió més preocupant és el silenci de la resta, els 4.985 que no rebaten aquestes tesis, per por o perquè hi estan d’acord. No ho sabem, però tots dos motius són greus. Si comparteixen l’anticatalanisme, l’odi i els insults, no poden exercir com a jutges perquè no són equànimes. I si callen per por, vol dir que dins el poder judicial hi ha un sistema de terror que fa que els jutges demòcrates hagin d’amagar les seves opinions.

Els silencis que hi ha hagut demostren l’aval a les tesis dels jutges, mentre que les crítiques han estat, ara com ara, menors o escasses. Fins i tot algunes associacions judicials, en lloc de criticar els insults i les amenaces dels jutges, han criticat el president de la Generalitat, Quim Torra, perquè ha demanat una investigació dels fets. És a dir, avalen allò que es diu i condemnen la crítica. Amb un poder judicial tan corcat, és impossible que hi hagi justícia. El problema és que el futur dels dirigents independentistes empresonats i exiliats és en mans d’uns jutges que ja han dictat sentència abans que es faci el judici.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

21.9.18

El primer dia d'octubre - Video

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


"Amb la incorporació de fragments d'àudio amb declaracions de les autoritats, s'evidencia la bretxa entre la realitat viscuda al carrer i la versió" oficial "dels fets." (La Directa)





Direcció: Directa - Agència UO 

Any:  2017 
Durada:  37 
País  Catalunya 
Idioma original:  català

El documental narra la jornada del referèndum per l'autodeterminació des de la perspectiva de la societat civil i concretament del que va passar a la ciutat de Barcelona. És un retrat de moments diferents que es van viure al carrer: tant d'alegria i celebració, com d'indignació. Més enllà de les imatges de repressió que van inundar les xarxes, el documental tracta d'apropar-se les motivacions de la gent que va decidir defensar el referèndum amb resistència no violenta.
Font: El primer dia d'octubre - YouTube: https://directa.cat/primer-dia-doctubre


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

20.9.18

Què esperem? | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«I ara digueu: de què teniu por, doncs? Perquè, sembla, sincerament que als despatxos hi ha por, una por que no és al carrer»


Vicent Partal


Jo no m’ho explique. He procurat d’entendre-ho aquests mesos, però a hores d’ara ja em resulta impossible del tot, després d’haver vist Barcelona omplir-se per la Diada. Em fereix recordar on érem el 20 de setembre de fa un any i on sembla que una gran part dels polítics independentistes ens vulguen dur avui. Recorde aquella rosa de foc, aquella Barcelona insurrecta que prometia la llibertat davant i contra els vaixells de policies, d’aquells policies arribats –com tantes vegades en el curs de la història– amb afany de rebentar-nos, d’obrir la ciutat en canal. Però també recorde, perfectament, que no van poder fer-ho. Que els vàrem derrotar.

Constate, per això, que algú ens vol imposar un relat molt interessat, molt oportunista, sobre els fets d’octubre. Volgudament derrotista. I això malgrat que les batalles, escolteu-me, les batalles les vàrem guanyar totes, tantes com en vàrem jugar. De la primera a la darrera. I la que vàrem perdre, la més important de totes, la vàrem perdre per incompareixença. No pas perquè ens derrotassen ells. La repressió posterior ha estat duríssima i cruel. Això és veritat. I és veritat que la pitjor part, de llarg, se l’enduen els polítics de Junts per Catalunya i ERC. Però no podem eludir ni menystenir que encara ha estat més dura la resistència. I molt més fèrtil. I tanmateix sembla com si avui, un dia abans de començar a recordar els fets de l’octubre, una part substancial dels polítics, molts d’ells amb responsabilitats parlamentàries i de govern, tinguen por de fer memòria d’allò que ells i nosaltres, junts, vàrem fer aquell octubre fantàstic, d’allò que vàrem ser capaços de crear. Obsedits a dir-nos avui coses que no ens deien aleshores, com ara que no som prou.

Però, i tant si vàrem ser prou per a aturar la violència salvatge i abjecta que varen descarregar sobre les nostres urnes. O no ho recordem ja, això? I tant si vàrem ser prou, polítics de partit sobretot, per a fer-les córrer d’amagat, poble a poble i vila a vila, barri a barri i ciutat a ciutat. Es va crear un perfecte i magnífic exèrcit d’ombres que va esquivar el totpoderós CNI. I qui va guanyar aleshores? Vàrem votar o no vàrem votar el primer d’octubre? Vàrem votar i vàrem aturar la repressió en sec. Una trucada telefònica el primer d’octubre a migdia va forçar Espanya a aturar la violència de colp. Europa no en podia acceptar més. Però en som conscients o no que Europa no es va moure fins que no va veure per totes les pantalles de totes les televisions com centenars de milers de catalans ocupàvem els carrers i ens enfrontàvem a la policia en defensa de la democràcia? Aquella trucada no va nàixer del no-res, no sé si en som conscients, d’això. La batalla, la vàrem guanyar amb els nostres cossos, amb les nostres ferides, amb la nostra dignitat.

I després ens van ficar gent a la presó, sí. I la hi tenim nosaltres, a la presó. Tancats, a més, amb les claus que té el nostre govern i que no vol fer servir per a treure’ls-en. Van ficar-hi els dos Jordis sense que ningú pensàs que això fos ni possible. I després mig consell executiu. I ells van posar sobre la taula el 155, un colp d’estat sencer i planificat. Però el vàrem derrotar. Una altra volta. Al final no els ha servit de res, llevat de destorbar la marxa del país, fer mal a les conselleries i mostrar-nos el rostre veritable de cada servidor públic, el dels valents i compromesos i els dels simples administratius. I el 21-D a Madrid no s’ho podien creure, què passava. Els vàrem tornar a derrotar amb l’impuls de la gent que va travessar Europa, per anar a Brussel·les a explicar al món que hi havia un govern legítim. I vàrem guanyar unes eleccions il·legítimes, tramposes, que no tenien cap garantia democràtica i a les quals vàrem acudir amb una confiança que avui no veig en molts dels qui aleshores ens van cridar. I per això, perquè els vàrem guanyar, ells, desesperats, van recórrer al manual colpista sud-americà, i van intentar que escamots nocturns ens fessen por. Però no. Això, el país també ho ha superat a còpia de Tortoses i d’Alelles, d’una manera tan planera que desperta admiració. I el país ha tornat a fer seu el carrer. Qui tindria la capacitat de discutir-nos avui, amb una sola dada empírica a la mà, on és la majoria social catalana? Quantes Diagonals són capaços d’omplir ells? On són si es trauen les caputxes i les disfresses? Les comparacions no se sostenen.

I ara digueu: de què s’ha de tenir por, doncs? Perquè sembla, sincerament, que en alguns despatxos hi haja por, una por que no és al carrer. O sembla que hi ha polítics que tenen molta menys confiança en el país que no la que té la gent. No es tracta de caure en l’apartidisme, el sempre perillós, però la pregunta és de què podem tenir por nosaltres ara, si vàrem resistir les seues provocacions del 20 de setembre, aquelles armes deixades expressament dins un vehicle de la Guàrdia Civil i l’assalt criminal a la seu de la CUP. Si vàrem tenir urnes i vàrem votar més de dos milions de persones, en un ambient de tensió que en qualsevol altre país hauria motivat desercions a les cues dels col·legis i que ací va originar cues i escenes que avui encara ens esborronen i ens humitegen els ulls. Si vàrem proclamar la independència. Sí. El 27 d’octubre. Malament i a deshora, però ho vàrem fer. I de què poden tenir por ara si això ho vàrem fer amb ells, amb els nostres polítics, agafats de la mà, plenament d’acord? Encapçalats per ells. Tot ho va fer la gent, sí, però tot ho va fer també una generació de polítics disposats a jugar-s’ho tot. I que per això mateix ara no poden mirar enrere i proposar-nos que no siguem allò que ja vàrem ser fa un any. Hi ha responsabilitats d’aquells dies que ells tampoc no se les poden espolsar de qualsevol manera.

Sobretot en veient que l’estat espanyol, en tot aquest any, no ha derrotat els catalans ni una sola vegada. L’estat no ens ha derrotat ni una sola vegada en els dotze mesos que han passat d’ençà d’aquell dia inacabable a la cruïlla de la Gran Via  i la rambla de Catalunya. I, en tot cas, si avui no som on hauríem de ser és per culpa nostra i prou. Perquè el govern no va ni fer baixar la bandera a Palau quan el parlament ja havia proclamat la independència, sí. Però també perquè el 30 de gener es va aturar la investidura del president que el país havia triat i ratificat, renovant-li la confiança. I perquè aquest president triat va cedir a les pressions i va acabar acceptant de no ser-ho. Perquè entre tots van acceptar que fos tancat en la presó un altre president, hores abans d’esdevenir-ho i enmig d’una sessió d’investidura. Ni Turquia no s’atreviria a fer això. I perquè no tenim un govern. Sembla que en tenim tres, pel cap baix. I perquè fan la sensació de no saber què volen fer ni en quina direcció van. Totes aquestes derrotes ens les hauríem pogudes estalviar. Perfectament. Només calia actuar amb la decisió amb què exiliats i advocats ens ha fet guanyar a Alemanya, a Escòcia, a Bèlgica o a Suïssa, amb la tenacitat amb què la gent persisteix en el suport dels presos. Però són derrotes parlamentàries, al capdavall, que no canvien allò que és essencial. Ni una sola vegada l’estat espanyol no ha estat capaç de derrotar-nos en aquests dotze mesos i, en canvi, la Generalitat i sobretot la gent ha demostrat quan ha calgut que és capaç de derrotar-lo a ell.

El 17 d’agost de l’any passat, arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils, la policia de la Generalitat va activar un pla que li va donar, per primera volta, el control total i absolut del territori. Allò de què havíem parlat tant, allò que tantes vegades ens demanem si seria possible, ja va ser fet. Aquells dies Espanya no va existir i es va demostrar que era possible d’exercir el poder, cosa que segurament va alterar tots els plans del govern espanyol, alarmat. I el 3 d’octubre la gent va demostrar que podia apropiar-se també el poder, des del carrer, i començar una nova era, canviar les seues vides en tot i per a tot. Han passat dotze mesos d’aleshores ençà. Espanya ja ho ha intentat tot i de totes les maneres, però solament ha guanyat les partides que li hem regalat, que li ha regalat la nostra classe política. Ni una més. Ni ací ni a Europa.

I aleshores la pregunta, tan simple de fer i tan complicada de respondre, és: i avui, quan falta tan sols un dia per a commemorar els fets del 20 de setembre, què esperem?

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/a-que-estem-esperant-editorial-vicent-partal/


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

18.9.18

Què fer? | XAVIER DÍEZ

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


XAVIER DÍEZ

Entre 1901 i 1902 Lenin es feia aquesta mateixa pregunta. En una situació en què molts es pensaven que la Revolució Social podria ser imminent, i davant la dificultat d’acabar amb els vells imperis, qui acabaria essent l’arquitecte de la gran Revolució Soviètica s’interrogava a sí mateix sobre quines podien ésser les millors estratègies per assolir unes finalitats que considerava morals. D’aquí va sortir un tractat polític, complex i contradictori, que molts revolucionaris posteriors van tractar de seguir com si es tractés d’un llibre d’instruccions d’un moble d’Ikea. Tanmateix, a diferència dels armaris suecs, la societat és força més complexa, i el mateix Lenin, amb el seu equip de revolucionaris professionals, van haver d’improvisar sobre la marxa.
La qüestió catalana també requeriria d’un manual d’instruccions com el redactat per Vladimir Ilich Ulianov en el seu exili suís. Tanmateix, resulta molt probable que qualsevol intent de teoritzar sigui summament inútil. Mal que pesi, estem vivint una Revolució, i en aquest accelerats girs del destí, la teoria, si bé necessària, comporta molta necessitat de pràctica. L’aspiració col·lectiva per una ruptura, no tant amb Espanya, sinó amb un estat corcat en les seves estructures franquistes per una plaga de tèrmits franquistes. Una plaga de tèrmits que han enfonsat les llibertats fonamentals i els elements bàsics de tota una democràcia. Uns tèrmits que el procés ha deixat al descobert en la judicatura, la política, l’alt funcionariat, el sistema mediàtic, l’IBEX 35, les forces armades i policials, i ja darrerament, el mateix sistema universitari. La independència, la creació d’una nova República, amb tota la càrrega de contradiccions, asimetries, interessos divergents i malfiances mútues ha empès a una societat heterogènia a compartir una aspiració que molts veuen com a un imperatiu moral.
Després de set anys d’unes mobilitzacions que han evidenciat una mutació profunda del país, i un any després de les turbulències polítiques més fortes que mai haguem viscut, el panorama continua aparentant certa confusió. Tanmateix, hi ha unes quantes veritats indiscutibles. Primera veritat: una porció important, potser majoritària, sens dubte heterogènia, de la societat catalana, sembla abocada a la via rupturista. Es tracta de la ruptura pendent amb el franquisme que la Transició no va poder executar, i és per això que el conflicte no es pot qualificar de nacionalista, sinó que la independència es veu com a la via més factible per posar a la pràctica aquest anhel. Segona veritat, la massa social no recula, com hem pogut comprovar a les darreres mobilitzacions, i que evidencia una capacitat de perseverança llegendària. Allò que potser ha canviat és la consciència temporal, i la idea que el procés serà llarg, que caldrà tenir paciència i establir una velocitat de creuer, combinat d’alguns sprints (com la tècnica d’entrenament dels maratonians anomenada flartek). Tercera veritat: l’estat està espantat. L’exhibició d’unanimisme en estructures com la judicatura -en la resistència a admetre els errors, a concedir la llibertat provisional dels presos polítics o a negar l’empara a l’advocat Boye, en contra dels estatuts que regeixen els col·legis d’advocats- no fa sinó mostrar fragilitat. Només es recorre a aquests actes de cohesió quan la tribu està amenaçada, i efectivament, la qüestió catalana no posa en perill la unitat d’Espanya sinó els privilegis franquistes garantits pel règim del 78Quarta veritat, el conflicte s’ha internacionalitzat i, sense que la causa catalana desperti simpaties ni entre unes opinions públiques massa centrades en els seus problemes pròxims, ni entre uns estats que miren la qüestió com un maldecap al qual no voldrien fer-hi front, sí ha aconseguit que Espanya, i per extensió la seva ciutadania, hagin recuperat meteòricament la tradicional condició de pària internacional, entre el grup de països -sospitosos habituals- amb institucions corruptes i incompetents, tot ressuscitant els tòpics sobre la intolerància, l’orgull i la picaresca que caracteritzaven la mirada altiva dels europeus centrals. L’opinió pública espanyola no en té ni idea(perquè han estat víctimes -gens innocents- d’una deliberada ocultació) que la seva cotització europea ha caigut al nivell de bo escombraria, i potser va essent hora de reclamar càstig al principal responsable i barra visible, l’ocupant de la Zarzuela.

Ara bé, el desconcert és a banda i banda. Els polítics independentistes, amb un paper ambigu que ha combinat la inducció amb el deixar-se arrossegar pel tsunami de la protesta social, no han sabut respondre a la pregunta de Lenin: què fer? Malgrat la gran resistència de la societat catalana a l’atac del 155, malgrat la supervivència del projecte independentista en situacions desfavorables i amb una evident ofensiva en contra seva, no ha tingut una política mínimament coherent per respondre. De fet, s’ha administrat pitjor el 21-D que el 27-O. La victòria electoral hauria de servir per reivindicar la força del sobiranisme, i ignorar les amenaces d’un poder judicial que és la via jurídica de l’ «A Por Ellos». Carles Puigdemont hauria d’haver estat investit aleshores, i de fet, ho podria ser ara. La Mesa del Parlament ha actuat amb dubtes, i això ha permès que una minoria de jutges i fiscals s’imposin a una majoria social -no només catalana-. El legislatiu català hauria de fer cas omís a les indicacions parcials de l’estat (que no s’aguanten ni tan sols des de la seva matussera legislació). Les autoritats electes haurien d’alliberar els presos, encara que aquests s’hi resisteixin. Les lleis de desconnexió s’haurien d’aplicar. Els processos judicials en marxa contra més d’un miler de ciutadans anònims haurien d’ésser anul·lats via decret legislatius i actes massius. Probablement la voluntat de fer servir la repressió frena els responsables polítics que passen més temps lamentant-se que improvisant solucions. Tanmateix el que és clar és que, facin el que facin, la voluntat de les estructures franquistes de l’estat és destruir-nos com a societat, sigui per la via ràpida o lenta. La diferència és que la capacitat d’autogestió, autoorganització i determinació de centenars de milers de militants independentistes són els qui poden actuar per fer realitat el moble d’Ikea de la República. No té gaire sentit discutir sobre el llibre d’instruccions, sobre la viabilitat de l’armari, sobre si es posa d’una manera o d’una altra. Les revolucions, malgrat que es puguin teoritzar i planificar amb detall, s’acaben improvisant. I, fins i tot, en el legítim i raonable desig d’establir una via pactada, (difícil quan el govern espanyol no mana ni pren decisions per no quedar en evidència davant l’actuació il·legal, unilateral i autònoma dels poders fàctics), només la combinació de la fermesa dels representants polítics i l’acció i pressió del carrer, pot permetre el canvi.

Font: http://revistamirall.com/2018/09/18/que-fer-2/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

Un desbordament que podria passar en qualsevol moment | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Quan l'advocat de Clara Ponsatí ens diu que Espanya ens ha parat una trampa ens adonem fins a quin punt és veritat. Fins a quin punt és cert que ens han forçat a mirar només el judici per deixar passar el temps i que la República no siga cap realitat»


Vicent Partal

L’altre dia, el diputat de la CUP Carles Riera demanava un ‘desbordament popular perquè els partits i institucions catalanes tornin a trencar amb l’estat’. Ho deia justament després d’un Onze de Setembre que tornava a proclamar, al carrer i sense deixar cap marge de dubte, que la majoria social independentista és partidària de fer efectiva la República immediatament. De seguida, ahir diumenge, vàrem presenciar un pas més en una cosa que potser és el començament del retorn del pèndol.

Convocats espontàniament per uns joves acampats a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, sense cap suport institucional ni de cap partit, ahir milers de ciutadans van impedir que l’extrema dreta hi entrés. Van ocupar la plaça i la van defensar plens de dignitat, amb un canvi d’actitud significatiu dels Mossos que convé que no perdem de vista tampoc. Va ser una acció encara minoritària, però que tenia tot l’aire de les jornades revolucionàries de l’octubre passat. Hores després, milers de persones es van tornar a congregar de manera espontània davant les presons, com passa fa setmanes, demostrant la persistència i la fermesa que arriba del carrer, aquest impuls gegantesc que travessa la nostra societat.

La política és feta de sensacions. I aquests darrers dies n’hi ha de clares. D’una banda, es constata un apoderament ben clar del bloc independentista. D’una altra, hi ha la feblesa com més va més acusada del bàndol espanyolista. Rivera, curiosament tornat, encadena error rere error i les seues convocatòries es compten per fracassos. Els socialistes comencen a dir que cal alliberar els presos, espantats per què els puga passar, però com si això no fóra a la seua mà. I les polèmiques a Madrid, màsters, carreres, ministres que han de dimitir, bombes que ara venem i ara no, fan pensar en un estat notable de desconcert, en què no saben com encarar els seus problemes.

En aquest context, aquest desbordament popular del qual parlava Riera no ha de passar per força, però tinc la intuïció que ara podria passar en qualsevol moment, amb qualsevol excusa. Perquè una part important del sentiment de la gent del carrer ha començat a canviar.

Si arriba, serà d’una importància decisiva, perquè la situació del govern i del parlament no és la ideal. D’ençà que varen acceptar que els tribunals marcassen qui és president i qui pot estar en el govern o fins i tot ara ja qui pot ser diputat, ERC i Junts per Catalunya van enfilar un camí que no promet ni estabilitat ni avanços, malgrat l’esforç constant i tenaç del president de la Generalitat. Però ara s’ha arribat, sembla, al final. Han ajornat la decisió sobre la substitució dels diputats presos i exiliats durant setmanes, però ara sí que l’hauran de prendre en públic i tot indica que no hi ha ni hi haurà cap acord. Per tant, veurem com el govern es trenca amb ERC votant perquè els diputats siguen substituïts i Junts per Catalunya negant-se a llevar-los els drets. La CUP ja ha deixat clar que no està d’acord amb gairebé res d’allò que fa el govern, de manera que el front institucional sembla que comença esberlar-se i que s’acosten unes eleccions que segurament implicaran desaprofitar, lamentablement, les noves oportunitats de fer la República que aquesta tardor tindrem damunt la taula. Sobretot arran del judici.

És en aquest context que situe aquest repunt de la reacció ciutadana, el ‘desbordament’, com a gran interrogant. Perquè no podem passar per alt que, tot això que fan els partits polítics que ens deixa desconcertats i desarmats, ho fan precisament aprofitant que no hi reaccionem. L’existència de presos i exiliats amb tot allò que significa fa que el carrer no s’atrevesca a encarar-se per res amb els polítics independentistes. Que ens coste molt dir-los que això no és el que haurien de fer. Però la qüestió és que aquesta gràfica encreuada entre el límit d’allò que es pot fer des d’un govern en aquestes condicions i allò que la gent demana i exigeix sembla que arriba al punt d’encreuament. I hi ha veus, com la d’Aamer Anwar en el discurs de la Diada passada o en l’entrevista que vàrem publicar a VilaWeb, que les comencem a escoltar molta gent amb una disposició d’ànim molt distinta de la de setmanes enrere.

Quan l’advocat de Clara Ponsatí ens diu que Espanya ens ha parat una trampa ens adonem fins a quin punt és veritat. Fins a quin punt és cert que ens han forçat a mirar només el judici per deixar passar el temps i que la República no siga cap realitat. Anwar diu: ‘Hi ha dues opcions, realment. Una és alliberar els presos i esperar-ne les conseqüències, que probablement seran la liquidació de l’autogovern. O bé aconseguir la independència.’ I quan ho diu, amb aquell to racional que gasta, amb tanta claredat conceptual, el contrast entre el programa tan esquelètic del govern i la voluntat tan immensa del carrer s’il·lumina i s’aclareix de sobte. Tant, que és a partir d’això que ens adonem que, si la gent se’n fa conscient, podria passar qualsevol cosa en qualsevol moment. El desbordament.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/un-desbordament-que-podria-passar-en-qualsevol-moment-editorial-vicent-partal/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

17.9.18

Sempre hi ha un bar que es diu Manolo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

És autor del blog Societat Anònima. El seu llibre 'Benvolgut, o no' (Viena Edicions) és un recull de respostes a la intolerància present a les xarxes socials i als mitjans de comunicació.


A Catalunya sempre hi ha un bar que es diu Manolo. I supermercats de pakistanesos que tenen cervesa si la nit es posa trista. Hi ha gent gran arreglant el món en un banc del parc, quan la tardor despulla els arbres i el dia s’escurça. També hi ha vídues que ballen soles un pasdoble i una orquestra que toca la Macarena en el pitjor moment.
Hi ha a Catalunya turistes despistats que creuen que Gaudí va dissenyar el Camp Nou i japonesos fotografiant les estàtues humanes de la Rambla, en l’instant en què una moneda activa un moviment i les seves rialles sempre tímides. Hi ha borratxos a la Plaça Reial, a més d’un solter que deixarà de ser-ho, vestit de la Pantera Rosa i amb l’orgull de qui se sap protagonista. Hi ha un milió de converses en idiomes que no sabries identificar ni amb Google Translator, guies turístics amb un paraigua que és un tòtem a la jungla urbana, ulls oberts de bat a bat, algú que pregunta a quina hora tanquen les botigues, un boig que crida que el món es va a acabar i que et sorprendrà mirant Twitter. #EstemMortsÉsElFinal
També hi ha a Catalunya vents que trastornen, tramuntanes que et deixen tocat del bolet, boires que t’aïllen en matins grisos i àmplies valls amb rius d’aigua cristal·lina. Hi ha boscos màgics, prats interminables, volcans que es van cansar de ser-ho i cels que et trenquen la mirada amb tanta bellesa. Hi ha fum de fàbriques, també. I embussos de trànsit. Minuts perduts per algú que es va oblidar de portar el cotxe a la ITV i ara està amb el capó obert en aquesta Ronda de Dalt sense cuneta.
Hi ha cues a urgències, ulls que es perden a les sales d’espera d’un ambulatori, cafès de màquina que tenen gust de suc de claveguera edulcorats. Hi ha escoles amb massa alumnes i professors desmotivats, però també projectes de futur amb docents carregats d’il·lusió. Hi ha adolescents que es fan una autofoto i que fingeixen un somriure perquè es creuen invencibles.
Hi ha a Catalunya milions de persones que algunes televisions diuen milers, i milers que són milions per art de màgia i de la propaganda. Hi ha cartolines de colors, pancartes, consignes. Hi ha debat, molt debat. Espais que s’omplen de gent i discursos buits en altres parts. Hi ha intoxicadors i intoxicats, guerrillers i pacifistes i la sensació que és millor no estar sempre enfadat, encara que és pitjor ser sempre submís. Que la vida són quatre dies i amb dèficit, tres.
I sobretot, a Catalunya, sempre hi ha un bar que es diu Manolo, en el qual veure un partit entre el Barça i el Madrid, i en què paga les canyes qui perd. I iaios polemistes. I una vídua que balla sola. I una orquestra que toca la Macarena. Sempre, en el pitjor moment.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

16.9.18

Victòria! Feu efectiu el meu vot!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Presenta al registre de la Generalitat una reclamació exigint als nostres representants que facin efectius els vots del primer d’octubreratificats a les eleccions del 21 de desembre. Aquesta acció esdevindrà una eina de gran valor, que té un efecte real i que vol anar més enllà d’una protesta simbòlica.  Sense haver de demanar permís a ningú, la reclamació lliurada al registre i degudament segellada serà la forma més eficaç de  poder comptabilitzar quants ciutadans estem a favor de la independència, atès que el primer d’octubre els cossos policials van robar-nos  paperetes i urnes i mai el recompte va poder ser real.
Tots els ciutadans poden participar reclamant el seu vot al registre de la Generalitat, del Parlament, d’una administració pública catalana, d’un ajuntament concertat de Catalunya o telemàticament.  Tenim 70 escons ‒majoria absoluta‒ per a la Independència i exigim que es materialitzi el mandat de les urnes.
Participem-hi massivament; presentem la nostra reclamació i fem saber als nostres representants (deixant-ne constància oficial escrita) que no ens aturarem fins a la Victòria.  El referèndum pactat amb el nostre govern ja es va fer i el vam guanyar.

INSTRUCCIONS

Atenció: En ambdós casos és molt important que conserveu la referència de l’assentament de registre! És el resguard de la vostra reclamació, del vostre vot! Amb el número de registre i el vostre DNI, el govern, si vol, pot comptabilitzar les reclamacions de vot. 
Si ho desitgeu, podeu ajudar-nos a fer el nostre recompte a Comptem-nos! 
PRESENCIALMENT
Heu de baixar el document de reclamació del vot, imprimir-ne un parell de còpies, posar les dades que us demanen la data, i signar la reclamació.
Qui presenta el document, que no cal que en sigui l’autor necessàriament.  És a dir, que si no podeu anar-hi, una altra persona pot fer la gestió en nom vostre.
Podeu presentar el document de reclamació en els registres de la Generalitat de Catalunya  a qualsevol oficina dels departaments de l’Administració de la Generalitat,  al Parlament, els ajuntaments, els consells comarcals, els comissionats, les delegacions territorials, les direccions generals i els òrgans que hi estiguin assimilats, així com les entitats de dret públic amb personalitat jurídica pròpia vinculades o dependents de l’Administració de la Generalitat que actuen com a finestreta única de la Generalitat.
Al registre del Parlament o de les altres administracions us poden demanar que ompliu una instància de sol·licitud de tramesa de documentació. És la seva obligació facilitar-vos-laFeu valdre els vostres drets.
Quan lliureu la documentació, registraran la nostra reclamació, posaran data d’entrada i un segell amb un número de registre i us retornaran una còpia amb el número d’assentament que haurem de guardarperquè serà una eina única per aconseguir la Independència.
Podeu consultar les oficines que teniu a l’abast i els horaris dels registres a:
DIGITALMENT – SEU ELECTRÒNICA
Heu de baixar el document de reclamació del vot posar les dades que us demanen la data signar  la reclamació i digitalitzar-lo.
Podeu presentar el document a la Seu Electrónica de la Generalitat de Catalunya com a Petició Genèrica, seguint aquesta ruta: Inici Tràmits >Tràmits per temes >Petició genèrica.
La petició genèrica es pot presentar en qualsevol moment. La sol·licitud es pot presentar amb signatura electrònica o sense . En cas que es presenti sense signar, l’Administració pot requerir a la persona sol·licitant la verificació de les dades informades.
Haureu de descarregar-vos un formulari de sol·licitud, omplir els camps amb les vostres dades personlas i adjuntar la Reclamació de Vot digitalitzada. En el formulari de sol·licitud haureu d’indicar el Motiu de la petició que podeu copiar d’aquí:
Assumpte: Reclamació de vot
Exposo: Que vaig votar sí al referèndum del primer d’octubre de 2017
Que el 21 de desembre del mateix any, vaig votar un partit independentista
Per la qual cosa

Sol·licito: Que, atesos els resultats tant del referèndum (90,18% de sís) com de les eleccions més amunt esmentades (majoria absoluta amb 70 escons) es reconegui el valor del meu vot, i es faci efectiva la declaració d’Independència de Catalunya.
Departament: Departament de la Presidència
Un cop presentada la petició, el Registre general electrònic emet automàticament un rebut de presentació consistent en un full d’acusament de rebuda de la documentació i una còpia de l’escrit. El full d’acusament de rebuda, inclou la referència de l’assentament de registre i la data oficial en què s’ha presentat la documentació. Guardeu aquesta referència perquè és una eina única per assolir la independència.
Les peticions s’adreçaran automàticament al departament que s’indiqui (o a l’òrgan competent en cas que s’hagi triat una temàtica). En el cas que la persona sol·licitant no hagi triat correctament la temàtica o el departament destinatari, el primer registre que rebi la documentació la trametrà a l’òrgan competent.
Es pot consultar l’estat de la tramitació al servei La meva carpeta.

Document de reclamació del vot

Baixeu-vos les dues còpies de la reclamació aquí: Reclamació del vot en pdf (2 còpies)
Atenció: si aneu al registre del Parlament us demanaran que prèviament ompliu una instància que us han de facilitar allà. En aquest enllaç us podeu baixar les dues còpies de la reclamació i la instància Reclamació del vot per presentar al Parlament.

Comptem-nos!

Font: Victòria

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark