traducció - translate - traducción

30.1.15

L'esborrany de Constitució Catalana del 1702 !!

Les Corts Catalanes estaven refent les Constitucions Catalanes en el període previ a la Guerra de Successió, quan Felip V ja havia ocupat el tron de Castella però no el de Catalunya perquè no n'havia jurat les Constitucions i perquè Catalunya havia mostrat la seva preferència per la successió per la via dels Àustries que no dels Borbons.

He rebut per Twitter aquest assaig de 1878, en castellà, sobre la Constitució catalana en l'estat de redacció que es trobava al 1702. Solament n'he llegit fragments però m'ha semblat interessant com els catalans de l'època s'identificaven en l'aspecte nacional:



Article 1. La nació catalana és la reunió dels pobles que parlen l'idioma català. El seu territori comprèn: Catalunya, amb els comtats de Rosselló i Cerdanya; el regne de València; el regne de Mallorca. 



Article 2. Els tres pobles que formen la nació catalana tenen la seva constitució política i estan confederats entre si i amb el regne d'Aragó, mitjançant certes condicions que són objecte d'una llei especial. Catalunya és l'estat polític format dins de la Confederació pels catalans del Principat i dels comtats del Rosselló i la Cerdanya.


Article 3. El Principat de Catalunya és lliure i independent i per cap concepte pot trencar-se la seva unitat ni alienar-se [...]

De fet, quan a Europa es parlava "dels catalans" es parlava exactament d'això, que és el que reflecteix el sentiment i la realitat que fins al segle XX i molt especialment a partir del franquisme es va començar a pervertir amb el desenvolupament del blaverisme al País Valencià, o més recentment el Gonellisme a les Illes. Cal destacar que al Principat , entre alguns sectors minoritaris de l'independentisme, també pren forma un cert "Catalunyisme" que, a partir d'arguments falaços,  justifica la divisió de la nació.

La idea permetia gestionar la complexitat, amb una confederació en la qual convivien dues nacions, la catalana i l'aragonesa, i quatre estats, el català, el valencià, el mallorquí i l'aragonès. Tota aquesta arquitectura va quedar esborrada sota un estat unitari que va pretendre inventar una sola nació a partir de mitjans del s. XIX.. El 1857 es va redactar la llei d’instrucció pública, coneguda com a llei Moyano, en la qual s’insistia novament en l’obligació de la història d’Espanya, amb la intenció de crear una mentalitat nacional. Aquesta enginyeria ideològica del govern espanyol pretenia un objectiu clar: L'assimilació dels "Territorios de Nueva Adquisición", castellanitzant-los i uniformant-los al voltant de la idea que Castella era Espanya. Ho deixà clar Antonio Alcalá Galiano, a les Corts castellanes el 1835:

"Debemos propagar la imagen y la herencia de la “nación” e inculcar apego a ella y unirlo todo al país y a la bandera, a menudo “inventando tradiciones” o incluso naciones para tal fin. Uno de los objetos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer de la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora."



Els intents posteriors per part catalana de desenvolupar un estat plurinacional no han trobat receptivitat i ara el procés de transició s'encamina vers la creació de l'estat català. Cal recuperar el sentit confederal que durant molts segles va prevaldre.

De fet, aquest concepte escrit al segle XVIII, recollint el que havia estat normal des d'abans del segle XVII, encara tenia més complexitat perquè acceptava un monarca compartit amb diferents estats i nacions, com la castellana o amb altres. De fet, una part del catalanisme ha pogut entendre tradicionalment podia entendre que la monarquia espanyola podria haver servit per a construir de nou un estat català sense trencar amb un cert sentit d'unitat espanyola a partir d'un rei compartit. Avui això ja no sembla possible.





Share/Bookmark

29.1.15

EL BILINGÜISME MATA EL CATALÀ. I VOLEN EL CASTELLÀ CO-OFICIAL?

Publicat en El Punt Avui dimecres 14 de gener del 2014
http://www.iec.cat/recull/fitxers/15/01/14/001H0OMO.pdf



Share/Bookmark

27.1.15

L'NGTU: CULTURA, DEMOCRÀCIA, LLIBERTAT I FIDELITAT

Un soparet per celebrar el retrobament. N'estic convençut que en vindran més.
Si teniu ocasió de passar per la llibreria Millà, al costat de les Rambles, podreu adquirir el llibre "NGTU, del teatre universitari al teatre independent". Us asseguro que val la pena tant si us interessa el teatre, la cultura i la contracultura, com si fos el cas que volguéssiu refrescar els darrers anys del franquisme per valorar, malgrat tot, les llibertats què gaudim en l'actualitat. És un llibre àgil, amè, curiós, intens i francament divertit, en el qual sense cap acció argumental que el sustenti, el tema - el pas d'un grup extens de joves universitaris dels anys 70 des del claustre matern de la universitat franquista a la carretera del teatre independent - queda extraordinàriament ben exposat, amb tot de dades, anècdotes, reflexions actuals i d'aleshores de protagonistes o de col·laboradors com Patrícia Gabancho, Herman Bonnin, Santiago Sans, Josep Anton Codina, Frederic Roda o Joan Ollé. Ha estat escrit a sis mans per Carme Barberà, Xell Guimet i Marta Mas, amb la coordinació d'Ignasi Roda.

El llibre, com l'acte de presentació multitudinari que ahir ens va tornar a reunir després de tants anys, més que emotiu, és exultant, amb una càrrega de rebel·lió encara latent i curull d'amistat i camaraderia, potser distanciades per les pròpies trajectòries vitals de cadascú, sí, però encara innocent i reforçades aquestes per lligams imborrables malgrat el temps que ha passat.

La presentació del llibre, va ser una festa d'amistats, una reunió d'abraçades, una manera de retrobar-nos amb les velles complicitats establertes a les aules contra els darrers esforços brutals d'una dictadura, i que l'NGTU, juntament amb altres, va portar als escenaris,.de la mà de l'autor mallorquí Alexandre Ballester. I ho va fer per primer cop en català, de manera cooperativa i solidària i en tots els territoris dels Països Catalans. És a dir que la naturalitat amb què l'NGTU recorria els escenaris del Principat, amb texts d'un autor de les Illes, i arribant al País Valencià o la Catalunya Nord, encara avui no l'hem recuperat del tot.

Finalment, el llibre és un agraïment, amb noms i cognoms, a aquella xarxa d'emprenedors culturals, gràcies a qui el teatre, la música o les festes populars es van poder recuperar després de la grisor del franquisme. Tot i això la Patrícia Gabancho, citant en J. A. Codina, ens va fer recordar que la feina es va quedar a mitges perquè "va arribar la democràcia i es va fer càrrec de la cultura".

Queda clar que a aquelles i aquells que vàrem viure aquella "dècada prodigiosa" encara ens queda feina per fer, ni que sigui recuperar l'esforç d'un temps breu i d'un país encara esquarterat per oferir-lo al nou temps i al nou país que ara estem endegant.

I tot això per 15€, que és el que val el llibre! Ara us toca fer justícia a vosaltres.

CRÈDITS

Share/Bookmark

25.1.15

MERCÈ


"Apaga luz, Mari Luz, apaga luz, que yo no puedo vivir con tanta luz.
Los borrachos en el cementerio, juegan al mús".

Vàrem passar junts un troç de vida al final de la meva adolescència o a l''nici de la meva joventut, tot i que, gràcies a la proximitat geogràfica i al teatre, mai no hem perdut del tot el contacte. Nits, de les primeres de la meva vida, llargues i blanques, plenes de bullici i energia. La descoberta, juntament amb el Xavi, sí el Xavi Casado, recordes? Varem començar a aparèixer per Sant Sadurní darrera l'estel·la del Fredy i de les germanes Bertràn; la Carme, la "Blanca", l'Eulàlia, i el germà, en Salvador. No recordo a qui vàrem conèixer primer, però tu ja eres una energia desbordant que donaves estat d'ànim a la colla i ens agremiaves. Amb la Paca, ai las! els germans de cal Ritu, el Cisco, la Glòria, els Germans Ventura, els Nadal, Les Germanes Mata...  la saga dels Cunyat... Un món petit que esdevenia gran, alhora, gràcies a la teva immensitat. Al teu somriure immens com la teva mirada immensa. Amb tu vaig aprendre a mirar el que tenia al davant d'una altra manera. I gràcies a tu, encara conservo tots els colors.

Cony! Com ens costava, aleshores, dir-nos tot el que ens estimàvem.

Crec que el teló que ara has fet baixar, es mereix una musica de comiat, com aquella nit d'estiu en què el Xavi, el Fredy, tu i jo, a la llum de la lluna plena  llegíem poemes de Machado, asseguts en un marge de la carretera de Sant Sadurní.
Gràcies. Un petó i una rosa.

"Clica per escoltar la cançó"

Share/Bookmark

24.1.15

EL MOTÍ DELS VELLUTERS (21 gener 1856). Vídeo

El Motí dels Velluters fou una de les primeres reivindicacions del proletariat urbà de València, i alguns autors el consideren com la primera manifestació de la lluita de classes a aquesta ciutat. Aquests fets expressaven tensions ciutadanes més amples que desembocaren a l'abril següent, i sota el crit de "Morin els rics", en importants revoltes socials. A la fi de 1856, catorze velluters que es reunien per llegir un periòdic tingueren la idea de fundar la Cooperativa "La Proletària", organització obrera de resistència.

Fonts:
https://www.youtube.com/watch?v=WdMWhvxUsLI#t=16
http://xara.carevolta.org/250114-el-moti-dels-velluters


Aquesta representació festiu-reivindicativa es va fer el 21 de gener del 2014.

Share/Bookmark

21.1.15

CATALANOFÒBIA 22: TORNAR A COMENÇAR. LA CANÇÓ DE L'ENFADÓS

El general Miguel Primo de Rivera el dia 15 de setembre de 1923, després del pronunciament fet a Barcelona, reclama el poder al rei, el qual el nomena president d’un directori militar. Una de les raons al·legades com a més transcendents per al cop d’estat és Catalunya, tant per anorrear-ne la política hegemònica com per eliminar la llengua catalana. La prova més evident és el cinquè decret del nou règim, promulgat tres dies després, el 18 de setembre de 1923, el qual dicta mesures i sancions contra el separatisme; en realitat, però, no és res més que un eufemisme, ja que s’anava contra els catalans. Per comprendre l’ideari d’aquesta dictadura militar, cal analitzar aquest decret, que en l’exposició de motius justificadors s’addueix que «de los males patrios que más demandan urgente y severo remedio es el sentimiento, propaganda y actuación separatista que viene haciéndose por audaces minorías». Tot està preparat contra Catalunya, atès que més endavant diu que es dictaran normes per enfortir les regions i la seva organització administrativa, però, «ha de purgarlas antes del virus que representan la menor confusión,...». La ideologia queda clara en l’articulat. Seran posats a disposició militar els qui vagin en contra de «la unidad de la Patria y cuanto tienda a disgregarla, restarle fortaleza y rebajar su concepto, ya sea por medio de la palabra o por escrito». L’ambigüitat d’aquest redactat farà possible detenir capellans, tancar organitzacions culturals i perseguir a qualsevol. Un cop penat el concepte, ara cal castigar els símbols i els mites, els elements que durant segles han configurat la nació ocupada. Abans de res el decret prohibeix la bandera catalana, amb penes d’arrest i penyora. Després tracta de la difusió de la doctrina catalanista, castigada amb penes de presó correccional. No es prohibeix escriure en català per a cançons, balls, consuetes, etc.; però està totalment prohibit utilitzar la llengua catalana en actes oficials. En la vida interna de l’administració local es podrà parlar, però no escriure. Els propòsits de la dictadura militar queden dissenyats de bon començament.

La premsa militar de Madrid va ser premonitora del cop d’estat. El dia 12 de setembre de 1923 a La Correspondencia Militar s’escrivia: «Ha llegado, pues, ya la hora de que el Poder público intervenga por propia vergüenza nacional con la energía que debe intervenir.» S’hi invocava l’estat d’excepció que s’havia d’aplicar a tothom, «fueren parlamentarios, ex ministros, banqueros, altos o bajos, grandes o pequeños, cuantos públicamente hagan ostentación de ideas separatistas e insulten a la Patria fuera de España; que vayan a vivir donde les toleren los insultos a España que los honró, dándoles su cuna. (...) Por la cobardía de todos se ha incubado el monstruo: hay que tener energía para desterrarlo, pero sin más contemplaciones; la libertad no es impunidad parricida, y tales víboras quieren matar a la madre Patria; la asesinan con el veneno de sus lenguas; hay que echarlos fuera». La mateixa La Correspondencia Militar el 10 d’octubre amb un article signat per Jaime Mariscal de Gante titulat «Ante el problema catalanista» justificava la dictadura: «Lo que ha hecho (Primo de Rivera) es llevar la bandera de España y el idioma español a Cataluña, de donde eran expulsados ambos.» La ideologia de la dictadura, recolzada en el militarisme tradicional espanyolista, fou d’un nacionalisme recalcitrant que es va abraonar contra la mateixa existència de Catalunya, amb el suport majoritari del poble castellà. Carles Cardó considera que no fóra just afirmar que Primo de Rivera adoptava aquestes mesures anticatalanes per una simple antipatia al catalanisme, sinó que les adoptava perquè els castellans li perdonessin la manca de llibertats ciutadanes. Allò que anava contra Catalunya disposava d’una resposta favorable entre la societat castellana, l’opinió pública de la qual exultava quan el dictador anava contra la llibertat de Catalunya, ja que era «dintre la idea especial que té de la llibertat el castellà aferrat a la mala tradició, el fet de veure el dictador atacant la del poble que li ha disputat tant sovint l’hegemonia peninsular despertava esclats d’entusiasme».[495] Per lluitar contra Catalunya el dictador va utilitzar tota mena de solucions, judicials, administratives, militars, polítiques, diplomàtiques, etc., per combatre els àmbits de l’Escola, l’Església, les entitats culturals i la societat civil en general. El govern anticatalà de Primo de Rivera va fer diversos passos en la seva política anticatalana, com ara el desballestament de les institucions que podien representar el conjunt dels catalans (la Mancomunitat), un intent de desmembrar el territori català i en general una política repressora contra tot allò que representés una espurna de catalanitat, per exemple la bandera, la llengua, alguna sardana, els Jocs Florals, institucions (l’Orfeó Català, el Col·legi d’Advocats o el F.C. Barcelona). La política del govern de Primo de Rivera, assimilista, intentava eliminar qualsevol rastre de catalanitat per transformar els catalans en espanyols. Tenia la utopia d’assolir un estat castellà la unitat del qual exigia la uniformitat en tots els terrenys, cívic, religiós i cultural. Després de la degradació de la Mancomunitat com a pas previ a la seva derogació, Primo de Rivera s’hagué d’enfrontar a la realitat social de la vida quotidiana de Catalunya. Mereix una remarca especial l’obsessió del dictador contra la fidelitat de l’Església catòlica a les arrels populars de Catalunya, de manera que la lleialtat eclesial en la utilització de la llengua catalana va representar al general una neurosi greu.

El maig de 1926 el ministre de Treball, Comerç i Indústria, Eduardo Aunós i Pérez, havent fet un viatge a Roma, en va passar un informe al dictador sobre les «relaciones diplomáticas con el Vaticano».[496] Segons aquest informe, «las causas que hacen que el clero catalán esté alejado de la obra españolista del Gobierno» és l’actuació del cardenal Vidal i Barraquer, i perquè al Vaticà s’ha intentat presentar «a todo el catalán como perseguido en sus íntimos sentimientos religiosos por el Gobierno central, suponiendo que éste ha iniciado una era de violencia que puede perturbar hondamente la conciencia católica del país. (...) Hoy nos maravilla que el Vaticano observe para con los catalanistas españoles una conducta harto en contraste con la que ha seguido Irlanda o con la que sigue en Alto Adigio, con las minorías germanas, aunque en modo alguno pueda compararse el profundo fundamento de religión o de raza alegado por irlandeses y tiroleses con la exageración del extremismo catalán». El ministre hi proposava introduir reformes a l’Església de Montserrat a Roma, al Col·legi espanyol i als ordes religiosos. Hi feia un detallat informe de la seva visita al Col·legi i es queixava que «los alumnos que allí envían las Diócesis catalanas son francamente separatistas, sin recatarse de ello, y al punto de provocar algunos lamentables incidentes que no han sido corregidos con las debidas y rápidas sanciones». Quan el ministre va visitar el cardenal Gasparri, secretari d’Estat del Vaticà, Eduardo Aunós l’havia informat que el nou govern de la dictadura havia provocat la desaparició dels partits polítics «fundados algunos de ellos en la ficción de dar personalidad a alguna región con grave peligro futuro para la unidad patria, punible tendencia que el Gobierno actual había logrado cortar enérgica y radicalmente en todos sus aspectos, salvo en el religioso por no haber encontrado hasta el presente momento todo el debido apoyo de la Santa Sede para cortar los abusos cometidos por los regionalistas antipatriotas que se habían refugiado en las iglesias como último y único baluarte que les restaba. (...) Entendía deber solicitar ante todo el auxilio de la Santa Sede para evitar que la Sagrada Religión pueda servir para que tras ellos se oculten intereses bastardos e indignos». La resposta del secretari d’Estat, segons el ministre, fou que havia entès que es referia al problema catalanista i «que hizo protestas de que el Vaticano siempre había sido opuesto a favorecer semejantes tendencias». En vista de la desaprovació vaticana d’aquestes idees, el ministre li començà a enumerar totes les coses que feien els capellans catalans: distribució de fulls en català sobre la Bernadette, adopció de noms de pila de sants medievals per distingir-se els capellans catalans dels espanyols, el canvi de la pronunciació del ritus llatí a diversos bisbats de Catalunya, la introducció de devocions amb el títol de «Pietat catalana» i la creació en el si del vaticà Centre Internacional d’Estudis Arqueològics d’una secció especial per a Catalunya. El ministre va demanar «que por el Vaticano se hiciese una pública declaración general contraria a semejantes tendencias perturbadoras». Eduardo Aunós va denunciar el cas del cardenal Vidal i Barraquer, del qual el cardenal Gasparri li demanà quina podria ser la solució. En l’informe el ministre responia que «la más factible parecía la de trasladar al Cardenal Vidal y Barraquer a la primera Archidiócesis vacante». El ministre va demanar de traslladar els capellans cap a fora de Catalunya, però el Vaticà no tenia atribucions sobre aquests trasllats. De cop Aunós trobà una solució: «Claro es que este problema quedaría resuelto en el caso en que la Archidiócesis y las Diócesis Catalanas fueran regidas por Obispos españolistas.» El 25 de febrer de 1928 l’ambaixador davant el Vaticà, Magaz, comunicà al ministre d’Estat en un telegrama amb l’advertiment «reservado» que el secretari d’Estat de la Santa Seu a instàncies seves havia ordenat al nunci un informe sobre l’arquebisbe de Tarragona arran de les seves pastorals sobre l’ús de la llengua catalana.[497] Hom pot adonar-se de com actuava el Vaticà i de com s’hi relacionaven els estats. El fet és que, gràcies a uns contactes diplomàtics amb el Vaticà, d’ençà de 1928 l’Estat espanyol va assolir constrènyer els bisbes catalans cap a l’obediència de la seva política anticatalana després d’una visita d’inspecció del general de la Companyia de Jesús i del nunci, política que es va concretar en diverses mesures en relació amb l’ornamentació litúrgica, l’ensenyament del catecisme i la predicació, les confessions, els seminaris, etc.[498]

I mentre s’aplicava aquesta política anticatalana dins l’Església, el directori militar va dissoldre l’Associació Catalana per la Societat de Nacions i va amenaçar-ne els membres de tancar-los a la presó o enviar-los a l’exili si pretenien prosseguir la seva causa. Igualment per ordre del Ministeri d’Afers Estrangers es va prohibir la constitució de l’Associació Universitària per la Societat de Nacions, i el representant d’Espanya al Comitè de Cooperació Intel·lectual de Ginebra va impedir la constitució de la Comissió Catalana de Cooperació Intel·lectual, que estava relacionat amb l’Institut de París.[499].

Per tenir una visió global del capteniment de la dictadura en la lluita contra la catalanitat, es pot citar Josep Pla, que fa una síntesi de l’actuació d’aquest règim: «A la Península la Dictadura fou probablement un Govern ni pitjor ni millor que la immensa majoria dels ministeris de l’antic règim. A Catalunya, en canvi, fou un Govern minuciosament i implacablement tirànic servit per personatges sinistres.»[500] Un cop esgotat políticament el règim, Primo de Rivera, des de l’exili, en un article al Diario de Barcelona del 23 de març de 1930 per fer-hi un balanç de la dictadura, encara defensava el reeiximent en el seu ofuscat objectiu: «Después de la Dictadura y de la Exposición de Barcelona, el problema regional en su aspecto jurídico, sentimental y político no existe ya.» ¿Quants espanyols han cantat les absoltes de Catalunya?

L'ECONOMIA COM A FET DIFERENCIAL

El nostre enemic no és aqueixa realitat que se’n diu Castella: el nostre enemic és una ficció, és Espanya.
Pere Coromines

Durant la dictadura de Primo de Rivera la hisenda pública no va experimentar canvis de cap mena. Per tant, la contribució del Principat de Catalunya al tresor públic va continuar sent de la mateixa importància que abans, i per altra banda, el retorn de les aportacions realitzat mitjançant les inversions públiques tampoc no va augmentar prou sensiblement per haver modificat la tendència tradicional. El diari La Correspondencia Militar un dia abans del cop d’estat justificava la intervenció amb arguments econòmics: «Cataluña no es de las regiones de España que pueda tener quejas de lo que ella llama Poder Central, que la ha mimado de tal forma que para favorecer su pujanza industrial se ha levantado esa frontera arancelaria que más que a la nación favorece a los industriales catalanes que, faltos de competencia por los gravámenes a la importación han encarecido sus productos como les ha venido en gana.» Amb aquestes idees del nacionalisme espanyol, no és estrany que fins i tot la dictadura hagués estat criticada per haver autoritzat i col·laborat a organitzar l’Exposició Universal a Barcelona el 1929. Tanmateix, continuava soterrada la catalanofòbia en el terreny econòmic. El gener de 1929, un article reconeixia que el Consejo Nacional de Economía havia creat «de grandes difficultés à l’installation en Catalogne d’importantes entreprises industrielles, nationales ou étrangères; en revanche, il facilite l’installation de ces mêmes entreprises dans d’autres contrées de l’Espagne».[501] El 1927 Carles Pi i Sunyer va calcular la importància econòmica de Catalunya amb les dades relatives a la tributació fiscal. Malgrat les dificultats tècniques per aconseguir-ho, «fent un càlcul acurat i tenint en compte les contribucions directes i indirectes de l’Estat, els impostos municipals i provincials, i totes les càrregues isolades de caràcter social, corporatiu o econòmic, hom arriba a la conclusió ben fonamentada que avui anualment la tributació global de Catalunya deu acostar-se força, si no hi arriba, als mil milions de pessetes».[502] Per aquella època els pressupostos generals de l’Estat eren al voltant dels 4.000 milions de pessetes. La balança de pagaments per via fiscal durant la dictadura continuava igual de desequilibrada. Gràcies a l’informe que va redactar la comissió catalana que va negociar el projecte d’Estatut d’Autonomia, ara es pot saber la mitjana d’ingressos provinents del Principat que va obtenir l’Estat espanyol entre 1927 i 1930. Les dades aportades aquí d’un estudi de Jaume Alzina mostren el percentatge de la recaptació a Catalunya de diferents impostos directes comparats amb el total de l’Estat.

La recaptació relativa obtinguda per l’Estat a Catalunya en relació amb Espanya:

Per interpretar adientment aquests percentatges cal recordar que la població de Catalunya en aquell moment representava l’11 % de l’Estat. Si es considera la totalitat dels impostos (directes i indirectes) que configuren els ingressos de l’Estat, la mitjana recaptada a Catalunya era d’un 19 %, quan en realitat la població només constituïa l’11 %. Continua el mateix desequilibri que al principi de segle. Pel que fa a les inversions fetes per l’Estat, tampoc no arribaven al nivell que proporcionalment representava el pes demogràfic de Catalunya. Segons les dades d’Alzina relatives a l’exercici de 1930, les despeses de l’Estat a Catalunya solament eren del 5’5 %, quan, atesa la població, haurien hagut d’arribar a l’11 %.[503] En definitiva, tenint en compte la població catalana, d’una banda, es pagava gairebé el doble i, de l’altra, a l’hora de la distribució de les despeses, dels serveis i de les infraestructures estatals, es rebia la meitat del que correspondria. El negoci de l’Estat amb Catalunya era rodó. I com s’ha anat demostrant, aquesta situació feia anys que durava. En canvi, l’opinió espanyola ho veia al revés. Al llibre El problema catalán (1930), el periodista Francisco Seminario denegava el dret dels catalans a queixar-se de res: «Casi todos los agravios de que los catalanes acusan al resto de España son imaginarios y lejos de ser la Irlanda española, Cataluña ha sido la niña mimada de todos los Gobiernos de la Restauración hasta nuestros días. (...) La España oficial no odia, como dicen los catalanistas, dormita; quiere que le dejen en paz el disfrute tranquilo a su paso por el poder.»[504]


MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:

FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:
[495] Carles Cardó. Les dues tradicions, Claret, Barcelona, 1977, p. 160.
[496] Ministerio de Asuntos Exteriores. Archivo General y Biblioteca. Clero. Ministerios. Trabajo.
[497] Ministerio de Asuntos Exteriores. Archivo General y Biblioteca. Fondo Histórico, lligall 2824.
[498] Ramon Muntanyola. Vidal i Barraquer, cardenal de la pau, Estela, Barcelona, 1970, p. 261 i s. Aquests fets van tenir un fort ressò internacional; vegeu Le Siècle XX (20-3-1928), Manchester Guardian (18-4-1928), L’Italie (17-1-1929), Journal de Genève (19-1-1929) i L’Independence Belge (14-2-1929).
[499] Journal de Genève, «Le Saint-Siège contre le catalanisme», 19 de gener de 1929.
[500] Josep Pla. Francesc Cambó, Destino, Barcelona, 1973, p. 390.
[501] Journal de Genève, «Le Saint-Siège contre le catalanisme», 19 de gener de 1929.
[502] Carles Pi i Sunyer. L’aptitud econòmica de Catalunya, La Magrana, Barcelona, 1983, p. 318.
[503] Jaume Alzina. L’economia de la Catalunya autònoma, Tipografia Emporium, 1933, p. 78.
[504] Francisco Seminario. El problema catalán, Imprenta Muñoz-Baroja, 1930, p. 48.

Share/Bookmark

18.1.15

ELS 5 MINUTS CENSURATS AL DOCUMENTAL PERSEGUIT "CIUTAT MORTA"


Share/Bookmark

12.1.15

HOMENATGES I COMMEMORACIONS 2015 ALS PAÏSOS CATALANS

2015COMMEMORACIONS I EFEMÈRIDES

CENTENARI DE NAIXEMENT

Centenari de naixement

XAVIER CASP

Carlet 1915 - València 2004
casp

7È CENTENARI DE LA MORT

7è centenari de la mort

RAMON LLULL

Ciutat de Mallorca, 1232/1233 - 1315/1316
llull

750È ANIVERSARI DEL NAIXEMENT

750è aniversari del naixement

RAMON MUNTANER

Perelada, 1265 - Eivissa, 1336
 Cronica Ramon Muntaner Biblioteca El Escorial

ANIVERSARIS I OBRES

Aniversaris i obres

MANEL FOLCH I TORRES

A Sang i Foc, 1915
Centenari
folch

JOSEP MARIA JUNOY I MUNS

Guynemer o Oda a Guynemer, 1915
Centenari
junoy

JOSEP MARIA LÓPEZ-PICÓ

Epigramata i L'ofrena , 1915
Centenari
lopez

EUGENI D’ORS

Gualba, la de mil veus, 1915
Centenari
dors

MARIA BARBAL

Pedra de tartera, 1985
30 anys
barbal

ANIVERSARIS MORT

Aniversaris mort

XAVIER BENGUEREL

1905 - 1990
25 anys
berenguel 15

MANUEL DE PEDROLO

1918 - 1990
25 anys
pedrolo 15

ANTONI TURULL

1933 - 1990
25 anys
turull 15

HELENA VALENTÍ

1940 - 1990
25 anys
helena 15

ARTUR BLADÉ DESUMVILA

1907 - 1995
20 anys
blade 15

GUILLEM D'EFAK

1929 - 1995
20 anys
efak 15

LLUÍS FERRAN DE POL

1911 - 1995
20 anys
depol 15

NÈSTOR LUJÁN

1922 - 1995
20 anys
lujan 15

OVIDI MONTLLOR

1942 - 1995
20 anys
montllor 15

JESÚS MONCADA

1941 - 2005
10 anys
moncada 15
Llegit 8004 vegadesDarrera modificació el Dimarts, 02 Desembre 2014 09:53


Share/Bookmark

8.1.15

#jesuischarlie



Share/Bookmark

6.1.15

PAÏSOS CATALANS: ES DIBUIXEN SOLS

  






EL RASTRE DEL CATALÀ A LA XARXA 


LA LAICITAT EN L'ENSENYAMENT

ÉS EVIDENT QUE VOLEN IMPEDIR LA UNIÓ VALÈNCIA-BARCELONA

LES BALANCES FISCALS
  
ELS MATRIMONIS HOMOSEXUALS A ESPANYA 
L'EXTERMINI DEL CATALÀ


Share/Bookmark

2.1.15

TORNEN LES LLEIS FRANQUISTES

El Consell aprova la llei de Senyes d'Identitat pròpia del règim franquista

La norma permetrà a l’Observatori, en el qual no estan ni l’AVL ni el CVC però sí Rat penat i la seccionista RACV


FONT: http://www.laveupv.com/12535
RedactaVeu / Europa Press / València.


El País Valencià ha donat aquest dimarts un pas de 40 anys enrere amb l’aprovació del projecte de llei de les ‘Senyals d’Identitat’ del poble valencià, pròpia de la dictadura franquista anterior a la instauració de la Democràcia, malgrat el rebuig expressat tant per part de les forces de l'oposició com d'institucions, universitats i entitats i col·lectius representants de la societat civil de País Valencià.  

En aquest sentit, el ple del Consell ha aprovat aquest dimarts en solitari el projecte de llei de Reconeixement, Protecció i Promoció dels Senyals d'Identitat del poble valencià que permetrà “retirar o no atorgar subvencions públiques a aquelles activitats que suposen un greuge o un menyspreu” cap a aquests senyals d'identitat.


AVL i CVC fora de l'Observatori per no ser “entitats properes a la societat cicil”

Per a defensar aquesta i altres senyes d'identitat establertes en la norma, entre elles els 'bous al carrer' -que ho declara patrimoni cultural immaterial valencià-, es crea l’Observatori de Senyes d'Identitat, que tindrà la facultat de  “vetllar per la defensa de la identitat, valors i interessos del poble valencià”. El conseller ha justificat l'absència de l'AVL i el CVC d'aquest observatori dient que es pretén donar cabuda en aquest òrgan col•legiat a altres entitats ‘més properes ’a la societat civil.

L’Observatori podrà demanar a la Generalitat que reclame subvencions públiques a entitats l'activitat de les quals atempte contra els senyals d'identitat. El Consell ha inclòs una recomanació del CJC en aquest sentit, per a introduir en les bases de convocatòria de subvencions aquest advertiment.

Inquirit per qüestions relacionades amb la llengua i la defensa de la mateixa, Santamaria ha recordat que la llei ha de passar, per a la seua aprovació, pel tràmit parlamentari, on "es veurà qui defensa els valencians i qui, una integració cultural i lingüística que aquest Consell no vol compartir".
 

El conseller Santamari i la portaveu Català, aquest matí. Foto: EP

La composició d'aquest Observatori, els membres del qual no percebran remuneració, inclou entre  altres,   membres del Rat Penat; la Real Acadèmia de Cultura Valenciana; el Tribunal de les Aigües; la Junta Rectora del Patronat del Misteri d'Elx; Patronat de la Festa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí; Federació de Pilota Valenciana; Federació de Folklore valenciana; Federació de Societats Musicals valenciana  i Federació de Penyes Taurines de Bous al Carrer.

El conseller de Governació, Luis Santamaria, ha explicat després del ple del Consell que la norma elaborada pel Govern valencià ha obtingut el vistiplau del Comitè Econòmic i Social (CES) i el Consell Jurídic Consultiu (CJC) perquè inicie la seua tramitació parlamentària en les Corts Valencianes, després que s'hagen inclòs algunes de les aportacions realitzades per aquests òrgans consultius.

Duplicitat de competències del CVC?

Santamaria ha explicat que el dictamen del CES assenyala que es tracta d'una norma "lloable" per la defensa dels senyals d'identitat, però també fa una reflexió sobre la possibilitat que institucions com el CVC podrien assumir aquesta funció. De la mateixa manera, en el dictamen del CJC, Margarita Soler adverteix que l'Observatori encarregat de vetllar pel respecte dels senyals d'identitat, el caràcter de la qual serà consultiu, pot incórrer en duplicitat de competències amb el CVC.

El titular de Governació, no obstant açò, ha expressat la seua discrepància respecte a aquest punt i ha argumentat que les funcions del CVC són d'assessorament en matèria lingüística, mentre que aquesta llei és “identitària” i “no una norma filològica”. Sobre aquest tema, ha apuntat que la definició de valencià s'estableix en l'estatut d'autonomia.

Així mateix, ha recordat que les competències del CVC han sigut establertes per l'estatut d'autonomia i que per a modificar-les faria falta una majoria de tres cinquens del Parlament valencià, mentre que aquesta llei requereix una majoria simple per a la seua aprovació.

El projecte de llei “dóna una especial rellevància” a la llengua valenciana com a “principal senyal d'identitat” i estableix que el "respecte a la llengua valenciana com a senyal d'identitat implica defensar la seua individualitat respecte a les altres llengües de l'Estat i el seu valor com a patrimoni propi i exclusiu del poble valencià".

Les Senyes d’identitat de l'article 6

L'article 6 assenyala que es reconeixen com a senyals d'identitat del poble valencià els símbols “de la Comunitat Valenciana” als quals es refereix la llei 8/1984 del 4 de desembre per la qual es regulen els símbols valencians i la seua utilització.

De la mateixa manera, el citat article estableix com a senyals: la llengua valenciana i els seus usos, de conformitat amb la tradició històrica o popular; el Segle d'Or de la llengua valenciana; els Reals Monestirs de Santa Maria del Puig i Santa Maria de la Valldigna; l'Arxiu de la Corona d'Aragó, en els termes previstos per la Llei 4/1998 de l'11 de juny del Patrimoni Cultural valencià; el 9 d'Octubre; Els Furs i el Dret Civil Foral Valencià; els béns de la Comunitat declarats patrimoni de la Humanitat, així com els altres béns que es reconeixen en la Llei 4/1998 de l'11 de juny del Patrimoni Cultural Valencià.

L'article 6 també arreplega la música i els instruments tradicionals valencians; les bandes de música i les societats musicals; el cant d'estil i el folklore valencià; els esports autòctons, i els tradicionals de les comarques valencianes i, especialment, la pilota valenciana i la columbicultura; les festes tradicionals del País Valencià i l'art pirotècnic; els festejos taurins tradicionals (bous al carrer); les manifestacions religioses arrelades en la nostra tradició; la gastronomia i productes autòctons i la indumentària típica de les diferents poblacions de les comarques valencianes.


 

Share/Bookmark