traducció - translate - traducción

18.8.18

La presó on es veu l'horitzó | Gemma Ventura Farré

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Sortiré de Lledoners amb una pregunta: com s'hi pot estar amb tanta dignitat?




En aquesta presó es veu l'horitzó. Ho dic en veu alta. I la Susana, que n'és la subdirectora, m'explica que la van construir expressament en pendent perquè, quan els presos mirin amunt, els seus ulls no topin amb un mur gris i altíssim, sinó que puguin veure què hi ha més enllà (i així no en surtin amb problemes de vista, que és el que acostuma a passar). Des d'aquí veig camps, alguna masia i el perfil de les muntanyes. A dins, nois fent fúting al voltant d'un dels mòduls i amb el sol d'agost caient-los al damunt. A la dreta, les habitacions amb finestres petitíssimes i plenes de reixes. Per arribar aquí hem hagut de creuar portes feixugues que s'obrien lentament. Controls, esperes. Un passadís, escales. Més portes. Fins que hem entrat en un món on el temps passa amb més densitat. Com si li costés avançar.

Acompanyo la Marina Rossell i tots els seus músics al concert que farà a les onze. Mireu, és aquí on tocareu: ens assenyalen un edifici (Carme Karr), que és on hi ha el teatre Montserrat Carulla, una sala d'informàtica (l'espio una mica des de les finestres de fora i em diuen que aquells sis nois estan fent un taller de fotografia i d'edició), i a dalt hi ha una biblioteca, una sala per fer art. Va, entrem-hi. Ostres, m'he deixat la motxilla a la taquilla! Marina, ja te la vaig a buscar jo. Intervé la subdirectora: Bé, tu i una funcionària. Sí sí, és clar. M'hi acompanya una noia. Tornem a passar pels mateixos llocs. Sí, és un camí feixuc, però, mentre es tornen a obrir les portes per arribar a l'entrada, m'esgarrifa pensar quantes persones s'han imaginat fent el camí que ara faig.

Són les deu. Amb la motxilla a l'esquena, torno a ser a dins. Vaig cap a l'edifici Carme Karr. La noia funcionària m'explica coses. Però ara no l'escolto: algú surt de la porta per on hem d'entrar. Són dues persones, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Holacomesteu, em surt de dins, amb una emoció que se'm dispara de cop i amb els ulls més oberts que mai. Tots dos somriuen, els veig animats, i m'expliquen que els envien peces impreses de Catorze. En Cuixart: N'hi va haver una que diria que era de
Victor Frankl, sobre la por... em va ajudar a pensar que la por no te la pots mirar i prou, sinó que li has de plantar cara. Ostres, doncs jo mateixa us enviaré reculls de peces. Vindreu al concert? Sí sí, i tant. Se'n van. És ben estrany i surrealista, perquè per un moment és com si no els hagués vist aquí, sinó en un poble qualsevol. Però no.

Fan les proves de so, falta mitja hora pel concert i jo no puc parar de mirar-ho tot. De fet, voldria saber-ho tot. Què hi fan aquí dins? A on han anat ara? Com viuen? Dic al guàrdia si em pot obrir, que sortiré un moment a fora, a aquesta espècie de pati, que em toqui l'aire.

No.

I aquest no (sí, ja ho sé, tan insignificant) se'm clava com un puny. Perquè de cop entenc què se sent estan tancat a la presó. La normalitat amb què ho faig –ho fem– tot desapareix. No pots sortir a passejar quan vols passejar. No pots anar al menjador quan et ve de gust anar al menjador. No pots veure qui estimes quan et ve de gust veure'l. No pots trucar a la teva mare ara mateix per dir-li mira què m'ha passat. No pots enviar un whatsapp amb qualsevol xorrada. Ni banalitats ni coses importants. Res. Ets tu i un lloc on la teva vida està estrictament programada i controlada. Com deu ser viure així tot el dia i cadascuna de les nits? La presó no t'empresona només de portes enfora, també de portes endins. Potser per això l'únic que et pot alliberar és la ment, perquè en els pensaments (els teus, els meus, els seus) no hi pot arribar ningú.

Vols veure els tallers que fan a dalt? M'ho diu un monitor quan encara estic amb aquell no al mig del ventre. Sí sí, i tant. Pugem. Arribem a l'aula d'art: un home fa un gerro de fang, i en perfila tot de flors minúscules a la tapa. Que bonic. Sí, será un regalo, y ¿ves aquí? Encima del jarrón he puesto estas dos barras para que sujeten el móvil. Que original. I em somriu. Un home està concentrat fent un quadre. Què és? Mira, jo soc un copiador, saps? Imito quadres de Dalí, de Picasso, i abans restaurava edificis antics. Alguns els regalo i a vegades n'he venut, però no ho faig per diners, ho faig perquè m'agrada i així no penso en res. M'ensenyen les figures que hi ha al forn. Hi ha unes tasses petites, delicades, semblen de joguina. Les ha fet el Cuixart, diuen.

Són les onze. L'escenari és a punt amb tots els instruments. Entren presos de tots els mòduls: hi ha des de persones que han assassinat fins a d'altres que han violat o robat o ves a saber. Però ells no hi són. Les onze i deu. No arriben. Ens comencem a posar nerviosos. Ens diuen que estan reunits amb la consellera de justícia, Ester Capella, que ha arribat ara, i que no se sap si podran venir o no, perquè són coses institucionals i ja se sap. De debò? (No fotis, penso). Un quart de dotze. Susana, sisplau, els podries avisar d'alguna manera? Que vingui la consellera, també, li agradarà. Serà maco. Dos quarts. A través dels vidres de la sala veig que pel passadís ve algú. M'hi apropo una mica, res, dues passes. Em quedo quieta del tot. Joaquim Forn. Jordi Turull. La consellera. Faig un senyal al tècnic de so: Digues que estan venint. Hi són tots, tots menys Junqueras.

Passen davant meu, en fila. Agafen lloc. La sala és petita. Jo estic dreta. Jordi Cuixart s'asseu just a la primera cadira lliure que hi ha al meu costat. Al darrere, Jordi Sánchez, i al seu darrere, junts, Joaquim Forn i Jordi Turull. En un racó de la sala hi ha Raül Romeva i a l'altre cantó, Josep Rull. No sabria dir-vos quina part de mi s'encongeix en veure'ls tots ara, aquí. Se saluden amb altres presos de dins. Com estàs? Es donen la mà amb el del costat. El Cuixart veig com escriu una nota (sembla una dedicatòria?) a un home que li ha donat un paper i que li diu gràcies, gràcies.

Surten els músics. Surt la Marina (i recordo el que m'ha dit abans: Gemma, jo avui tocaré com si toqués al Liceu). Pels altaveus se senten unes bombes (les que queien a Barcelona durant la Guerra Civil, i la veu –original– que feia d'avís: "Aneu als vostres refugis amb calma i serenitat. La Generalitat vetlla per vosaltres". I comença a sonar El paisatge de l'Ebre, de Teresa Rebull: "Des de l'any 38 jo no havia tornat a la Serra de Pàndols i a la cova han quedat les sabates d'en Jaume".

Som aquí, tots. Però com us ho podria dir, que hi ha moments en què ningú hi és. Que encara que duguin lligada al peu una sentència: de mesos, d'anys o totalment incerta, amb la música se'n van, poden travessar reixes i arribar a aquell lloc on ja no cal esperar res perquè ho han recuperat tot: "Jo t'esperaré, de nit i de dia, t'esperaré, amor meu. Jo t'esperaré fins que no hagis tornat d'aquest llarg hivern. Jo t'esperaré. Corre tant el temps i colpeja el meu cor, cavat tristament, tot i així, amor meu, jo t'esperaré". Goso mirar-los de reüll de tant en tant. Miren la Marina, alguns, d'altres en algun punt fix de la sala, o a les seves pròpies mans. Hi ha ulls entelats i d'altres absents. Hi ha mirades que només elles saben què miren.



Us vull demanar un favor. Aquí hi ha uns amics meus que voldria abraçar. Em deixeu que ho faci? Sí!, respon tothom. Però de debò? Em deixeu o no? Sí!!! La Marina baixa del petit escenari. Els abraça, amb força. Un per un. Quant d'enyor i quanta impotència caben en uns braços?

Sembla ben bé que Moustaki hagués escrit Ma llibertat per descriure aquest moment: "T'he dut amb mi arreu on tu em vas dir que jo havia de viure, i he après amb tu a fer i a desobeir per tal de ser més lliure. I m'he sotmès a tots els teus desigs i a les teves manies, jo que t'he dat el meu darrer vestit, el darrer que tenia. Saps prou ve que he sofert per poder-te oferir el que més desitjaves, he canviat de país, he perdut els amics perquè em tinguis confiança. Ma llibertat com has anat desfent dels meus costums de sempre, m'has ensenyat a viure en soledat i a saber-nos entendre."



Mireu, avui no només he vingut aquí a cantar, sinó a escoltar-vos a vosaltres. Va, Josep Rull, puja: "Aquí a la presó estem rebent tones d'humanitat". Tothom l'aplaudeix. La Susana m'explica que quan els altres presos van saber que ells vindrien aquí, molts deien que segur que se'ls tractaria com uns privilegiats. Han vist que no: escombren i freguen els mòduls igual que tothom. A dos quarts de vuit del matí se'ls fa el recompte com a tothom. Fan les activitats que els toca com tothom. Reben les visites familiars que els pertoca i punt, com tothom. Sí, són un més, entre aquest tothom. Diria, i la prova és el que veig, que el que es respira aquí és un respecte immens i sincer cap a ells. Em diuen que els que no fa gaire setmanes cridaven viva Espanya ara els estan aplaudint. Em pregunto si tot això és per la manera amb què es tracten, amb què s'adrecen als altres. Per exemple, Junqueras dona classes d'astronomia i d'història. Aquí no hi ha lloc per l'ego, però sí, encara que sembli contradictori en una presó, per la humanitat. Fins i tot diria que no són ells els referents dels altres, sinó que ells busquen referents en els altres.

La Marina (quin mèrit, crear aquest clima en un concert així) demana a tots els presos polítics i a nois del públic que pugin a l'escenari. Parlen entre ells, expliquen anècdotes. Raül Romeva: "El que tots tenim en comú és que un jutge ens ha posat aquí, i volem sortir-ne aviat". Cuixart abraça un noi d'uns vint anys i es fan bromes. Potser el canvi és aquest: passar de veure presos que han fet allò a persones que són això. 


Baixen tots i encara tenim una petita estona per parlar-hi. Jordi Turull: "Quan surti de la presó em dedicaré a donar les gràcies a tothom. És molt dur, però les meves filles es curtiran per tota la vida." Jordi Sánchez: "Teniu les fundes dels instruments a punt, perquè ens hi posem i marxem amb vosaltres, oi?". No sé si aquesta sensació d'oblidar per moments que estic en una presó és normal o no. És una mena d'anar i venir. Potser és que tot plegat és tan fora de lloc que cosa assumir que algú que no ha fet res estigui convivint amb persones que sí. La Marina ha cantat cançons de resistència. I penso en la resistència íntima, de cadascun d'ells. Goso preguntar a Raül Romeva d'on treu la fortalesa per ser aquí: "L'ésser humà té la capacitat d'adaptar-se a les situacions que li toquen viure. I és això el que hem fet". I si jo mateixa havia entrat amb una pregunta –com es pot empresonar tanta dignitat?–, en sortiré amb una altra: com es pot estar a la presó amb tanta dignitat?

A la una es dina, sense excepció. Abans d'anar-se'n, Jordi Sánchez em dona un adhesiu amb la seva adreça, en té un munt i li envia una dona de no sé on perquè ell els pugui repartir. Quins detalls més útils i bonics, penso. Se'n van. Nosaltres, també. Som al pati que abans no m'havien deixat trepitjar, i de lluny ve una persona amb un guàrdia. És Oriol Junqueras, que havia estat tota aquesta estona amb advocats i que va a dinar. Fa bromes i ens ensenya els bessons enfortits de fer esport. Se'n va i de lluny ens ho demana de nou: "Digueu a tothom que estem bé!"

Torno a Barcelona amb tantes coses que m'exploten dins. Amb els ulls humits a estones. Aquí hi ha el mateix de sempre: taxis amb llums verdes, d'altres ocupats, turistes. Persones somrient, d'altres atabalats, amb presses. Tinc una sensació estranyíssima i gairebé insultant: com pot ser que la vida a fora sigui tan normal quan passen coses tan poc normals? Però també amb un convenciment, ben endins: som, esperant-vos, a l'horitzó que veieu quan sou al pati. I la nostra esperança són les vostres tones d'humanitat.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

17.8.18

Forn, des de Lledoners, relaciona el processament de l'1-O amb la gestió dels atemptats

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Gemma Liñán 
Foto: Sergi Alcàzar 

En una situació normal, l'anàlisi del 17 d'agost un any després dels atemptats hauria comptat amb les entrevistes als principals protagonistes de la gestió de la seguretat i la investigació posterior dels atacs a Barcelona i Cambrils: el conseller d'Interior, Joaquim Forn, i el major dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero. Però el dol pels atemptats va coincidir amb el context polític previ al referèndum de l'1 d'octubre, i les conseqüències posteriors, amb el procés judicial al major Trapero i el conseller Forn —empresonat, aquest darrer, des del 2 de novembre del 2017. Tots dos estan pendents de judici. El primer per sedició, per no haver impedit el referèndum, i el segon per rebel·lió, per haver proclamat la república. 
I en aquest context, l'anàlisi de com va treballar la policia de Catalunya per desarticular la cèl·lula queda mancat dels principals protagonistes. Joaquim Forn, des de la presó de Lledoners, vincula la gestió dels Mossos amb el context polític i les posteriors conseqüències que ha tingut per a la cúpula política i tècnica del cos, en un article en exclusiva per a El Nacional, en el qual, per primera vegada, explica públicament el contingut de la reunió que hi va haver el mateix 17 d'agost amb l'aleshores president del govern espanyol, Mariano Rajoy: "En acabar la trobada, comento amb alguns policies assistents que això no ha agradat gens al govern espanyol i que tindrà les seves conseqüències. No em vaig equivocar".
Gabinet crisi atemptats amb Rajoy
Per la seva banda, Trapero va oferir una hora d'explicació sobre la investigació; era l'únic representant dels cossos policials amb informació solvent i real sobre els fets, la composició de la cèl·lula i les previsions per desarticular-la.
Un any després, des de Lledoners, Joaquim Forn recorda com va viure les hores prèvies als atemptats, els fets del 17 d'octubre i els dies successius, en els quals es va desarticular tot el grup terrorista. Fa menció especial de la feina de tot el cos, del major Trapero i de la cap de premsa en aquell moment, Patrícia Plaja. I té un record especial per a les víctimes i els seus familiars.
Forn fa una crida a la convivència i recorda: "Els ciutadans van cridar 'No tinc por!' per demostrar que al nostre país el bé més preuat és la convivència i que no ens rendirem ni a l'amenaça ni a la por".
A continuació presentem el relat de Joaquim Forn des de la presó de Lledoners.

"Això no ha agradat gens al govern espanyol i tindrà conseqüències"


El 17 d’agost del 2017 és una data que quedarà en la memòria de molta gent i també en la meva. Una data que incorporarem a la nostra memòria col·lectiva i personal. Recordarem sempre on érem aquell dia i què fèiem. És una data que tots els catalans associarem a diferents poblacions del nostre país: Alcanar, Barcelona, Cambrils, Ripoll i Subirats.
El destí va voler que jo visqués aquells tristos fets des de la Conselleria d’Interior. Tan sols 33 dies abans havia estat nomenat conseller. Sabíem que Barcelona i Catalunya podien ser objecte d’un atemptat terrorista gihadista. Vull recordar que des de l’any 2015, el nivell d’amenaça terrorista a Catalunya era de 4 sobre 5. Que aquesta amenaça era una prioritat per al nostre govern, ho demostra el fet que el 35% d’hores de patrullatge a Catalunya i el 40% a Barcelona eren destinades a prevenir-la en el marc del Pla Operatiu Específic Antiterrorista.
Recordo que una de les primeres reunions que vaig tenir al mes de juliol va ser precisament amb el Gabinet de Coordinació Antiterrorista. Aquell dia, el major Trapero i altres comandaments policials em presentaven les darreres millores que s'havien introduït al Pla Antiterrorista. Poc podia pensar-me que els noms de pla Cronos i operació Gàbia em serien tan familiars poques setmanes després.
La matinada del 16 al 17 d’agost tornava a casa a quarts d’una. Abans de ficar-me al llit rebia la trucada del director dels Serveis Territorials d’Interior a les Terres de l’Ebre que m’informava que hi havia hagut una explosió a Alcanar i que els bombers i els Mossos d’Esquadra estaven treballant per determinar l'origen de la deflagració. A primera hora del 17 d’agost se’m va comunicar l’abast de l’explosió i que continuaven les tasques de desenrunament per part dels bombers, i la investigació de la policia. No es descartava cap hipòtesi, però tampoc no hi havia cap indici que l’explosió pogués tenir un origen terrorista.
El 17 d’agost, cap a les 15 hores, vaig anar a visitar una exposició al Saló del Tinell sobre la Reforma a Europa, Imatges per creure. Hi vaig anar acompanyat del seu comissari. A quarts de cinc de la tarda ens acomiadàvem i el meu cotxe em recollia a la plaça de Sant Jaume. Quan me n'anava cap a la conselleria vaig notar força moviment de vehicles policials i de la Guàrdia Urbana. De seguida vaig rebre una trucada que m’informava que hi havia hagut un atropellament múltiple a la Rambla. La primera informació era que una furgoneta havia atropellat un nombre indeterminat de vianants, però en cap cas es pensava que tingués res a veure amb un atac terrorista. No va ser fins al cap d’uns minuts que aquesta hipòtesi va anar guanyant pes.
Vaig parlar amb el major Trapero, que ja estava informat dels fets i que es dirigia cap a Barcelona. Vàrem acordar convocar el CECOR (Centre de Coordinació). Immediatament vaig informar el president Puigdemont i el delegat del govern espanyol de l’activació del CECOR al Departament d’Interior i vaig convidar a assistir-hi el CNP i la Guàrdia Civil.
Poc més tard de les 18 hores, teníem el CECOR constituït i fèiem la primera compareixença informativa davant dels mitjans amb el major Trapero. De seguida vàrem veure clar que la informació a la ciutadania seria un element clau en la gestió de la crisi. Calia transmetre serenitat, seguretat i màxima transparència, alhora que evitar de fer especulacions o donar informació que pogués dificultar la tasca policial. Vull destacar en aquest aspecte la gran feina que va fer la responsable de comunicació del Cos de Mossos d’Esquadra, Patrícia Plaja.
No m’estendré en el relat dels fets, que ja són prou coneguts. Faré esment d’alguns moments que són importants des del punt de vista polític o policial, els moments viscuts amb més preocupació, com quan se’ns anuncia que un vehicle s’ha saltat un control policial i ha ferit tres agents a Sant Just Desvern, com també que s’ha trobat una persona morta a l’interior del vehicle; quan es comencen a tenir indicis d’una possible relació entre l’explosió d’Alcanar i l’atropellament a la Rambla; quan rebem la notícia que al passeig marítim de Cambrils un vehicle ha envestit una patrulla dels Mossos d'Esquadra i ha ferit una agent; quan a Cambrils es produeix un tiroteig que acaba amb la mort de cinc presumptes terroristes; quan s’inicien les entrades i els escorcolls en domicilis de Ripoll... A mesura que van passant les hores veiem que l’acció de la Rambla no és un fet aïllat, que estem davant d’un acte terrorista important, amb un grup organitzat i una alta capacitat d’acció.
L’endemà de l’atemptat se celebra a la plaça de Catalunya un acte en record de les víctimes. Hi assisteixen el govern català, l’alcaldessa de Barcelona, el govern espanyol i el cap de l’Estat. És una demostració contundent, un clam de la ciutadania en contra de la violència i a favor de la pau. Un cop finalitzat l’acte, el president Puigdemont demana de reunir-nos amb els representants del govern espanyol per poder informar-los de la investigació i de les actuacions que s’estan duent a terme. La reunió se celebra al Departament d’Interior. Hi assisteixen els presidents Puigdemont i Rajoy amb els seus consellers i ministres, l’alcaldessa Colau, representants policials, de Protecció Civil i del Servei d’Emergències Mèdiques, entre d’altres. En aquesta reunió es fa palès que la intervenció de l’Estat en la crisi és gairebé testimonial. En acabar la trobada comento amb alguns policies assistents que això no ha agradat gens al govern espanyol i que tindrà les seves conseqüències. No em vaig equivocar.
Els dies següents els esforços policials se centren en la cerca del presumpte conductor i autor material dels atropellaments de la Rambla. Recordo que érem en una reunió del Gabinet de Coordinació Antiterrorista quan se’ns va informar que una persona havia estat abatuda per la policia a Subirats. Tot indicava que es podia tractar de Younes Abouyaaqoub. Un cop es va confirmar la seva identificació, ens vàrem desplaçar amb el major Trapero al Palau de la Generalitat per informar el president de la desarticulació de la cèl·lula terrorista.
Van ser uns dies de molta tensió, dies intensos. L’èxit policial no ens pot fer oblidar que hi va haver 16 morts i un gran nombre de ferits. Massa famílies trencades, que mai podran oblidar aquell tràgic 17 d’agost del 2017. El meu record per a tots ells.
En l’àmbit policial es va demostrar la capacitat tècnica i professional de la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra (CME). El meu reconeixement per als 17.000 agents i comandaments. Un reconeixement molt especial per al major Josep Lluís Trapero. Sense ell, sense la seva professionalitat i capacitat de comandament, no hauríem pogut fer front a una crisi de tal dimensió. Aquest èxit és fruit de molts anys de treball, de moltes persones del CME i de responsables polítics que sempre han cregut que Catalunya havia de disposar d’instruments propis per garantir la seva seguretat.
No puc deixar d’esmentar la gran feina feta pels responsables dels serveis de Protecció Civil, del Servei d'Emergències Mèdiques, dels bombers, dels serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona, de la Guàrdia Urbana, de les policies locals de Cambrils, Ripoll i Alcanar, dels col·legis professionals, etc., de tanta i tanta gent que des del primer moment es va posar al servei de les administracions, és a dir, al servei de la gent.
Finalment, un agraïment a tota la ciutadania de Catalunya, a la solidaritat que vàrem rebre d’arreu de l’Estat i del món. D'uns ciutadans que van cridar “No tinc por!” per demostrar que al nostre país el bé més preuat és la convivència i que no ens rendirem ni a l'amenaça ni a la por.
Joaquim Forn i ChiarielloExconseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

16.8.18

Carles Puigdemont a Der Spiegel: “No m’agrada estar a l’exili” - Entrevista íntegra

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El president de Catalunya Carles Puigdemont parla sobre l’exili, el temps a la presó alemanya i el futur del moviment independentista. EL TEMPS ofereix de manera íntegra l'entrevista realitzada pel setmanari alemany.

El president a l'exili, Carles Puigdemont| Der Spiegel
El president a l'exili, Carles Puigdemont| Der Spiegel
Interview Conducted By Helene Zuber and Mathieu von Rohr

Carles Puigdemont, l’home de pentinat característic, es va donar a conèixer arreu del món fa un any: sent president de Catalunya, l’1 d’octubre del 2017 va celebrar un referèndum sobre la separació de la regió, a pesar que el Tribunal Constitucional ho havia prohibit. La baralla amb el govern central de Madrid es va agreujar fins a convertir-se en una crisi i l’aleshores president d’Espanya Mariano Rajoy va posar Catalunya sota administració judicial mitjançant l’article 155 de la Constitució. Van destituir el govern de Catalunya i Puigdemont va ser acusat de “rebel·lió” per la Justícia espanyola. Alguns membres del seu gabinet van entrar a presó preventiva i ell va fugir a Bèlgica.
A finals de març el van detenir per una ordre de detenció europea mentre estava de pas a Alemanya, i va acabar en una presó al nord del país. A mitjan juliol l’audiència territorial del Land de Schleswig-Holstein va decidir que no podien extradir-lo a Espanya per rebel·lió. Fa dues setmanes Puigdemont va tornar a Bèlgica, des d’on continua treballant a fons per la independència. L’entrevista es du a terme a l’oficina de l’Spiegel a Brussel·les, Puigdemont, de 55 anys, es presenta amb vestit negre i corbata blava, acompanyat d’un guardaespatlles, que forma part, segons hem comprovat, de la policia catalana, però només el pot protegir en el seu temps lliure. Un exemple de l’absurda situació en què es troba Puigdemont.
SPIEGEL: Senyor Puigdemont, vostè va estar quatre mesos a Alemanya, dotze dies en presó. Com va ser?
Puigdemont: Ara mateix pot semblar sorprenent, però va ser una experiència molt enriquidora, tant políticament com personalment. A Alemanya no hi va haver cap tipus d’encontre desagradable, tots van ser respectuosos i amables amb mi encara que no compartissin la meva opinió. Fins i tot quan estava a la presó tothom em va tractar correctament. Podia confiar que em trobava en un estat de dret i que estava en mans de professionals.
SPIEGEL: Amb això ens vol dir que a Espanya és diferent, però Espanya també és un estat de dret.
Puigdemont: Malauradament allí és diferent. El sistema judicial espanyol té més punts dèbils. Si els catalans volem anar-nos-en d’Espanya és per l’experiència amb el règim de la Constitució del 1978. Per exemple, el jutge que decideix sobre els recursos en el meu cas abans havia sigut senador pel Partit Popular conservador. Com podem confiar en ells? Encara que podem recórrer al Tribunal de Justícia europeu, molts hauran de passar anys en la presó fins que els donin la raó, perquè Espanya ha violat els seus drets fonamentals.
SPIEGEL: Per què ha tornat a Bèlgica?
Puigdemont: Vull reprendre el meu treball on el vaig deixar. Vam acordar que el més útil per a la nostra causa és establir el quarter general a la capital europea. Res del que faig des de la tardor passada ho faig per motius personals. Em deixo portar pel meu sentiment de responsabilitat amb Catalunya.
SPIEGEL: Però vostè va defugir la seva responsabilitat i va escapar a l’estranger, en lloc d’entregar-se a la justícia.
Puigdemont: Si hagués actuat per benefici personal hauria desaparegut. Però vaig utilitzar la meva llibertat per perseguir el meu objectiu polític. He viatjat a Dinamarca, Suïssa i Finlàndia, he donat discursos, i continuaré fent-ho.
SPIEGEL: Pensa que és just que molts dels seus aliats estiguin a la presó i vostè en llibertat només gràcies a haver fugit?
Puigdemont: No m’agrada, però tampoc m’agrada estar a l’exili. Me n’he anat fora del país pel nostre moviment, igual que altres, perquè no tenim plena llibertat d’expressió ni garanties d’un procés correcte.
SPIEGEL: Vostè ha aconseguit donar a conèixer arreu del món la causa de Catalunya. N’està orgullós?
Puigdemont: No és mèrit meu. S’han unit dos fenòmens: la gran mobilització dels ciutadans i les noves tecnologies de la informació. El que fa algunes dècades hagués passat en secret, avui dia es transmet a tot el món en el mateix moment. A Hèlsinki, poc abans d’haver-me arrestat a març en la frontera alemanya, vaig dir: volem una societat en què el telèfon té més poder que l’espasa.
SPIEGEL: Qui l’ha ajudat a desenvolupar aquest moviment digital?
Puigdemont: Es va fer de forma espontània. Molts joves catalans han estudiat als EUA o a Europa, alguns d’ells són especialistes en informàtica. Vam planificar bé el contraatac digital als atacs que feien contra nosaltres. Gràcies a aquesta estratègia vam poder votar en el referèndum. La nostra gent s’organitza a soles, per WhatsApp, Telegram o Twitter. Per a un estat tot això és molt difícil de controlar.
SPIEGEL: Ara mateix vostè és la cara de Catalunya al món. Li agrada?
Puigdemont: No m’agrada gens. No vull ser-ho, tampoc seria just per al moviment català. No necessitem cap líder ni màrtir. Jo porto una vida molt solitària. Reviso milers de cartes i rep diàriament moltes visites. Em sent com si estigués en arrest domiciliari.
SPIEGEL: Fins ara, a la Unió Europea la idea d’una república independent de Catalunya ha trobat pocs adeptes, a pesar de tot el treball que està fent.
Puigdemont: No m’ha sorprès. Sempre he advertit tothom que ningú no ens reconeixeria. Critico que la UE no hagi dit res sobre com tractaria amb una Catalunya independent. Però, com a ciutadà europeu, m’ha decebut profundament sobretot el silenci després de la violència policial durant el dia del referèndum.
SPIEGEL: Vostè va infringir la Constitució espanyola quan, fa quasi un any, va organitzar el referèndum il·legal sobre la separació.
Puigdemont: Jo no vaig infringir la Constitució. El Tribunal Constitucional va infringir la Constitució el 2010, quan va fallar en contra del nostre estatut d’autonomia català, aprovat el 2006 per un 74 per cent de la població.
El president exiliat a Bèlgica, Carles Puigdemont| Jordi Play
SPIEGEL: Com pot infringir la Constitució el Tribunal Constitucional?
Puigdemont: Clar que ho pot fer, especialment si els jutges han d’agrair als polítics els seus càrrecs. A més, la Constitució espanyola no prohibeix en cap lloc un referèndum.
SPIEGEL: Segons l’article dos en el títol preliminar la “unitat indissoluble de la nació espanyola” és la base de la Constitució.
Puigdemont: El pla constitucional també el té el pacte civil de l’ONU que va firmar Espanya el 1976, segons el qual tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.
SPIEGEL: Però el pacte civil de les Nacions Unides no concedeix cap dret a la secessió, llevat de, per exemple, en casos de colonialisme o sotmetiment en una dictadura.
Puigdemont: Alguns experts en dret internacional ho dubten. I ja seria molt trist si l’únic camí per al reconeixement de la independència fos amb violència. Escòcia tampoc no era una colònia ni Gran Bretanya una dictadura. No es va infringir cap dret internacional quan s’hi va dur a terme un referèndum.
SPIEGEL: Però va ser amb l’aprovació del govern de Londres.
Puigdemont: Siguem honestos, nosaltres els catalans, amb només el 16 per cent de la població espanyola, no tenim cap possibilitat de dur a terme una reforma de la Constitució. A Espanya és molt complicat i en 40 anys només s’ha fet dues vegades, per ordre de la UE.
SPIEGEL: Com es va convertir vostè en el combatent de la causa catalana?
Puigdemont: Tenia 13 anys quan va morir Franco...
SPIEGEL: ... el dictador espanyol. En aquells temps també es va oprimir la llengua i la cultura catalanes.
Puigdemont: La mort de Franco va coincidir amb els anys en què em convertia en adult. Sentia que contribuir en política sobre el destí del meu país seria decisiu per a la meva vida. Durant la dictadura no podíem donar la nostra opinió lliurement. En lloc de queixar-me, ara puc fer alguna cosa per la meva terra, Catalunya.
SPIEGEL: Sempre ha volgut un estat propi?
Puigdemont: Mai no he estat ni ho estic avui dia a favor d’una ruptura forta, sempre he volgut una Catalunya independent, però sense violència, com a resultat d’un procés democràtic.
SPIEGEL: Per què? El nacionalisme és una ideologia del segle XIX.
Puigdemont: No parlem mai de nacionalisme, sinó de sobirania. A Catalunya no es tracta d’una lluita independentista nacionalista clàssica. Si es volgués fundar un nou estat nacional ho haguéssim pogut fer fa molt. El nacionalisme és un perill per a Europa.
SPIEGEL: Però al cap i a la fi vostè vol un estat propi. Això és nacionalisme.
Puigdemont: Sí, volem un estat independent en forma de república. Volem una Europa unida políticament on viuen ciutadans, en lloc de membres d’estats nacionals. Creiem en una identitat europea. La majoria dels catalans estarien d’acord si els donessin un autogovern i, així, un passaport europeu.
SPIEGEL: Però, com a regió autònoma, Catalunya avui dia ja té grans competències. Per què vol ser independent?
Puigdemont: L’autonomia que donen les regions espanyoles és purament administrativa. I nosaltres els catalans vam haver de veure, igual que els bascs, que no podem canviar l’estat espanyol.
SPIEGEL: Vostè afirma parlar pels catalans, però almenys la meitat dels catalans vol romandre en Espanya.
Puigdemont: En les eleccions autonòmiques, almenys la meitat va votar partits que lluiten per la independència.
SPIEGEL: La seva lluita no ha dividit famílies i grups d’amics?
Puigdemont: De la mateixa forma es podria dir també que la unitat d’Espanya ens divideix. No li faríem cap favor a la democràcia si calléssim els problemes sols per evitar la disputa. El pitjor és que no hi ha mecanismes per solucionar aquesta controvèrsia. L’únic instrument útil en una democràcia són les urnes electorals.
SPIEGEL: El nou president socialista Pedro Sánchez ha tornat a entaular conversacions amb Barcelona. Ell no és la seva millor oportunitat de trobar una solució?
Puigdemont: Sanchéz també va votar al Senat per l’administració judicial a Catalunya. El seu company de partit va comparar el moviment independentista amb una malaltia vírica. Només hi ha un partit a Espanya que està a favor de celebrar un referèndum vinculant a Catalunya: la nova esquerra de Podemos. Però admeto que hi ha un altre to amb el govern socialista.
SPIEGEL: A finals del 2017 els socialistes van impulsar una comissió parlamentària per examinar una reforma de la Constitució, a més d’un federalisme real.
Puigdemont: Vam comprovar que els socialistes, quan estaven al govern, no volien cap federalisme. No podem ser tan naïfs per pensar que ara ho diuen de veritat. Només ens interessa quines ofertes posa Sánchez sobre la taula: en què consistiria la reforma i quin objectiu es perseguirà?
SPIEGEL: La seva lluita a Brussel·les no està en contradicció amb la postura pragmàtica del govern a Barcelona?
Puigdemont: Qui diu que el que fem aquí, a Brussel·les, no és pragmàtic? Jo mateix i altres polítics treballem a l’exili per informar internacionalment sobre el conflicte. Podem parlar lliurement, sense por que ens demandin per un simple tweet.
SPIEGEL: Vostè no pot tornar-hi, però a casa seva tot continua sense vostè. Ha fracassat?
Puigdemont: Diria que sí, però si ja no tingués res a fer ni a dir en la política catalana. El meu partit és el més fort en la banda independentista del parlament de Catalunya. Si hi hagués la possibilitat de votar lliurement el president, seria jo. Estic en contacte continu amb el govern català i amb el meu grup.
SPIEGEL: El nou president català Quim Torra també li fa cas?
Puigdemont: Sí, i jo faig cas a Quim Torra, som del mateix equip, ens coordinem. Ell és cap de govern a Barcelona, però tothom sap que està més limitat en el seu espai de llibertat d’acció.
SPIEGEL: Fa poc vostè va fundar amb altres el moviment “Crida Nacional per la República”. Per què?
Puigdemont: Creiem que un moviment així és el més adequat per a la situació política de Catalunya. Cada generació necessita les seves pròpies formes de fer política. Això no funciona amb els antics partits-fòssils, immersos en la crisi arreu d’Europa.
SPIEGEL: Vostè coopera amb altres moviments independentistes?
Puigdemont: És clar que sí. Si volem independència per a nosaltres, com no hem de defendre la lluita en altres països? Però cada procés té les seves particularitats. No hi ha cap sindicat dels moviments independentistes.
SPIEGEL: Qui paga realment la seva estància aquí a Bèlgica?
Puigdemont: Ara mateix només rep els sous que em corresponen com a antic president. He de recórrer a estalvis. Per sort molta gent atorga donatius per ajudar la nostra causa, la nostra “casa de la República” a Waterloo i els costs dels advocats.
SPIEGEL: Quina visió de futur té?
Puigdemont: En el millor dels casos viuré a l’exili molts anys. Una anàlisi pessimista seria que hagués de passar molts anys a la presó. Si som optimistes creiem que tornarem a casa prompte i que tots sortiran en llibertat. Treballem per a això. Tinc molta confiança en la justícia europea i en el comitè per a drets humans de l’ONU.
SPIEGEL: Senyor Puigdemont, gràcies per aquesta entrevista.
Traducció de Mar Sanfèlix
Carles Puigdemont: “No m’agrada estar a l’exili” - El Temps

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

15.8.18

L’unionisme copia el vell manual dels cops d’estat llatinoamericans | Thomas Harrington

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Thomas Harrington

Tothom qui estudia la història dels cops autoritaris contra els moviments polítics progressistes que fan perillar el poder establert sap algunes coses, o hauria de saber-les.

1. Que els defensors del poder establert poc sovint són majoritaris en la societat. Més aviat, el seu suport sol rondar el 30% o 35% de la població.

2. Que, per tant, el seu objectiu estratègic és remoure les aigües per aconseguir ‘multiplicar la força’ als ulls dels mitjans de comunicació i influenciar el ciutadà de ‘baix nivell informatiu’. S’adonen que si en poden espantar el 15% o el 20%, podran imposar la seva posició en la societat.

3. I saben que fomentar la violència és la millor manera d’excitar els sentiments d’aquesta gent. Com la majoria, volen viure en pau, però tenen poc estómac o poca capacitat per a discernir amb reclams diferents. I per què saben que fomentar la violència és la millor cosa per a ells? Perquè saben que aquests no faran la feina de demanar-se on s’origina la violència ni qui l’origina. I el grup autoritari, aquest que pot representar un 30% o un 35% de la població, està convençut que gràcies al seu control enorme dels mitjans podrà amagar el seu paper en la gestació d’aquesta violència i fins i tot acusar amb èxit els insurgents pacífics de ser violents.

4. Aquest manual s’ha fet servir una vegada i una altra les darreres quatre o cinc dècades perquè funciona. El 1973, Xile potser va ser el primer a desplegar-lo a gran escala. Però últimament s’ha fet servir amb gran efecte, per exemple, a l’Argentina, al Brasil, al Paraguai, a Hondures i a Veneçuela.

Ara sembla que el poder establert a Espanya, mitjançant el conjunt misteriós de forces unionistes encapçalades per Ciutadans, està disposat a fer-lo servir.

Després de la declaració de la República a Catalunya el 27 d’octubre, el govern espanyol, fent servir el terme emprat per l’arquitecta principal de la seva política, Soraya Sáenz de Santamaría, confiava en la possibilitat de ‘decapitar’ i, per tant, matar el moviment sobiranista català amb l’empresonament il·lícit i injust de la seva classe política i de l’ocupació militar de facto del país. Estaven segurs que les eleccions del 21 de desembre podrien donar una majoria clara al Parlament de Catalunya a l’unionisme.

Però els catalanistes van dir allò de ‘no aneu tan de pressa’ i van guanyar les eleccions. I malgrat que el govern espanyol va fer servir tota mena d’argúcies jurídicament qüestionables per a evitar-ho, les forces sobiranistes, victorioses, finalment van aconseguir d’investir un president fermament independentista.

Mentrestant, les acusacions jurídiques de rebel·lió i sedició contra el president de la República exiliada, Carles Puigdemont, s’han enfonsat quan han estat presentades al sistema legal belga i alemany. Els tribunals d’ambdós països van rebutjar d’extradir-lo pels càrrecs reclamats per Espanya, cosa que fa inviable de mantenir-los contra els consellers empresonats.

En resum, l’operació ‘decapitació’ ha fracassat completament.

És per aquest motiu, i atès això, que ara recorren al manual de cop d’estat llatinoamericà per a assolir els seus objectius.

No cal que em cregueu a mi. Només heu d’escoltar les paraules d’Eduardo Llorens quan es refereix als esforços concertats de les forces espanyolistes per a retirar les cintes grogues d’arreu de Catalunya en defensa dels dirigents del govern català presos il·legalment i exiliats: ‘L’acció és bona. Molt bona. Cal forçar la reacció violenta dels independentistes. El relat de la fractura social, el tenim ben construït, però ens manquen actes de violència seus per a consolidar-lo. Al final saltaran, és qüestió d’insistir-hi.

Vet-ho aquí, en negre sobre blanc.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/lunionisme-copia-el-vell-manual-dels-cops-destat-latinoamericans/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

14.8.18

El nom de les coses: Substitució salvatge del nom de la llengua. Baix Cinca. 2018

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


ÀNGEL SORO,

ADVOCAT, CANTAUTOR I ACTIVISTA CULTURAL DE LES TERRES DE PONENT


El nom de les coses no fa que aquestes existeixin però si una cosa rep un nom diferent del que rep en un altre context, sí que pot fer que esdevingui quelcom diferent en l’ideari col·lectiu. Aquest fet explica l’existència de dos vocabularis per anomenar un mateix fet: “revolta dels somriures” vs. “cop d’estat”, “presos polítics” vs. “polítics presos”, “malversació de fons” vs. “partidas contables no contabilizadas” i un llarg etc.

Aquesta batalla per construir un fil narratiu afí s’ha convertit en l’objecte de desig en la guerra de la propaganda, que pretén imposar una victòria dialèctica sobre l’adversari, molts cops abandonant tota lògica i fugint dels mateixos marges del llenguatge, d’una realitat compartida tangible i d’un marc de comprensió en què uns mínims de vergonya i decència humana haurien de guiar el debat real.

D’aquesta manera, aquells qui no van voler condemnar les barbaritats comeses pel franquisme després del cop d’estat armat del Generalísimo, anomenen “cop d’estat” aquell conjunt de moments que conformen l’exercici pacífic del dret a l’autodeterminació.
D’aquesta manera, aquells que creuen que propiciar debats en seu parlamentària o que els portaveus dels moviments socials són terroristes, anomenen “polítics presos” a persones que han intentat dur a terme la implementació d’un mandat sorgit de les urnes o a d’altres que no eren polítics sinó presidents d’entitats socials. Han construït un relat per justificar que no hi ha presos polítics en la defensa de la Unidad de España, sinó que són polítics que van perpetrar algun delicte que, de moment, no aprecia cap tribunal a diferents països d’Europa.

D’aquesta manera, aquells que van desviar fons públics per cometre assassinats extrajudicials o que han malversat amb concessions milionàries fosques o amb sobres sota taula en diferit, anomenen malversadors aquells dels qui no han pogut demostrar que traguessin ni un sol euro per pagar una urna ni un ordinador.

D’aquesta manera es podrien emplenar milers de llibres, destriant paraula per paraula, gest per gest, totes aquelles tergiversacions flagrants sense base o paràmetre lògic. Manipulacions lingüístiques que alimenten un monstre insaciable que confon defensar la ideologia amb inventar qualsevol arma que serveixi d’instrument.

D’aquesta manera, la llengua que parlaven els meus iaios a la plaça Cigonyer de Fraga, aquesta llengua que jo parlo avui, he sentit anomenar-la de moltes maneres. Tots ells més que no pas noms, adjectius indestriables d’una ideologia perversa que sap que anomenar a les coses per un altre nom va sembrant el camí de la discòrdia i el dubte, apaga la memòria i esborra la consciència.

El darrer nom, llegit en premsa aquest mateix agost, és “aragonés muy catalanizado” (lengua que se habla en la parte oriental de Aragón). La trista balada intel·lectual de sempre. No és català. Ara ja no és lapao ni aragonès oriental, ara és “aragonés muy catalanizado”. I en això queden units. Dretans casposos que mai han parlat català i que són més monolingües que el Telediario de Tv1 i pseudoartistes, suposadament esquerranosos, queden units en la seva capacitat per odiar qualsevol terme que faci referència a la catalanitat.

I tan tranquils. I encara n’hi ha que contra sentències de Tribunals Europeus, estudis rigorosos de lingüistes, professors universitaris, comissions d’experts o la lògica més brillant del carrer parlant una llengua comuna diuen que, entre Fraga i Serós o entre Alcanar i Vinaròs, hi ha canvi de llengua. Una nova llengua. L’aragonès catalanitzat. Una llengua que ara es fan seva i que ve tacada per un intent boig per ser catalanitzada I així tot.

Ho sento. És català.
La llengua de Josep Galán.
La llengua de Pedrolo i de Fuster.
La platja de Menorca.
El Castellet de Perpinyà.
Un pentagrama a l’Alguer.

Font: https://www.llibertat.cat/2018/08/el-nom-de-les-coses.-substitucio-salvatge-del-nom-de-la-llengua.-baix-cinca.-2018.-42899

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

13.8.18

La majoria social i la implementació de la república: carta a ERC i el PDeCAT

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


ALBERT NOGUERA

Durant els últims mesos hem vist com l’estratègia de desobediència i unilateralitat de l’1-O i la declaració de la república està essent substituïda per la de «parar màquines» i fer les coses «de manera ordenada»: primer governar i ampliar la base social fins a tenir una majoria amplia i, a continuació, ja tindrem la força suficient per implementar la república. Però, aquesta és una estratègia eficaç?

La resposta implica una discussió entre el que podem anomenar una concepció seqüencial i ordenada del procés —en què ubicaríem la nova estratègia— i una concepció superposada i desordenada del procés —que és la que defensaré aquí. Ambdues concepcions es diferencien 1) en la temporalitat de la construcció de majories i 2) en la naturalesa de l’acte d’implementació de república.

«La creació de majoria social i la implementació de la república no poden ser entesos com a temps històrics separats i seqüencials»

Comencem per la concepció seqüencial i ordenada del procés. Respecte a la temporalitat de la construcció de majories, aquesta parteix de la idea que la creació de majories i implementació de la república son temps històrics diferents i seqüencials: primer s’ha de produir una evolució de la consciència de la majoria de la població per, a continuació, convertir el canvi subjectiu ja acabat en canvi objectiu. Respecte a la naturalesa de l’acte d’implementació de la república, parteix de la idea que, aconseguida la majoria, aquest serà un moment regit per l’ordre i l’estabilitat.

Aquesta estratègia presenta dos problemes de comprensió dels processos socials. El primer és que la creació de majoria social i la implementació de la república no poden ser entesos com a temps històrics separats i seqüencials, sinó al contrari, units i superposats. La subjectivitat de les persones és modelada i determinada, en gran part, per la quotidianitat institucional en què viuen. Així doncs, la subjectivitat majoritària és el reflex de la realitat institucional naturalitzada. Per tant, si el que es vol és crear una ideologia que qüestioni l’autonomisme, no s’han d’afavorir escenaris que normalitzin l’autonomia, sinó que hi problematitzin.

Mentre per una banda la pràctica dels aparells ideològics institucionals (Govern, Parlament, compliment de les sentències judicials, etc.) re-normalitza l’autonomisme, sembla absurd pensar que, a la vegada i per altra banda, la societat evolucionarà subjectivament en sentit contrari. La pràctica naturalitzada pels aparells ideològics institucionals i la consciència majoritària de la població tenen, sempre, una relació directament proporcional, mai inversament proporcional.

Per entendre com s’amplia la majoria social és útil la diferència entre els conceptes de propietat i d’apropiació. El procés de construcció de majories no es pot entendre com una propietat que adquirirà la població dins d’una cultura de l’autonomisme, que un cop la posseeixi superarà l’autonomia. El procés d’ampliació cap a nous sectors socials és un fenomen d’apropiació de la realitat. En el marc d’esdeveniments que trenquin, problematitzin i transformin un ordre nacional i social autonomista injust, i en què es doni una forta participació dels ciutadans, les persones es produeixen a si mateixes, s’apropien del moment i es creen com a noves subjectivitats. Per tant, l’ampliació de la majoria social i la implementació de la república només poden ser temps històrics superposats, no seqüencials.

El segon problema de l’estratègia és que es creu que, una vegada construïda aquesta àmplia majoria social, la implementació de la república es produirà de manera ordenada i estable, la qual cosa també és falsa. Els actes d’implementació de la república no poden tenir la naturalesa d’ordre i estabilitat, sinó de desordre i imprevisibilitat. El fet que l’Estat mai reconegui cap exercici d’autodeterminació fa que la implementació de la república, independentment de la majoria social que s’hagi construït, no operi en un buit jurídic en el qual només tu crees les primeres i úniques normes organitzadores d’ordre i estabilitat. Opera, inevitablement, dins d’un ordre constitucional monàrquic en l’interior del qual la implementació de la república només pot adoptar la naturalesa de desordre i conflicte.
Així doncs, la naturalesa de qualsevol acte d’execució de la república no pot ser la de creació d’estructures constitucionals organitzadores d’ordre i previsibilitat, sinó que només poden adoptar la naturalesa d’un desordre creador de possibilitats incertes i imprevisibles, obert a la possibilitat de crear una explosió participativa que desbordi la institucionalitat del 78. Per tant, la construcció de majories no és prèvia a l’execució de la república, sinó que només s’hi pot superposar, i la implementació de república no pot tenir una naturalesa d’ordre i estabilitat, sinó només de desordre, conflicte i imprevisibilitat. En aquest sentit, pretendre implementar una estratègia seqüencial i ordenada del procés és fer-se trampes al solitari.

En conclusió: l’ampliació de majories socials i la implementació de la república només pot fer-se des d’una concepció superposada i desordenada del procés. Això implica recuperar la idea d’activació d’un procés constituent a través dels següents passos: 1) constitució del Consell de la República a l’exterior i reconeixement de la seva legitimitat mitjançant resolució del Parlament; 2) emissió del primer decret del Consell de la República en què, en aplicació de la Llei 20/2017 de transitorietat jurídica i fundacional de la República, s’estableixi la convocatòria, nombre de membres i composició d’una Assemblea Constituent a l’interior de Catalunya; 3) designació i presa de possessió dels membres de l’Assemblea Constituent a l’interior del territori català, per començar el procés d’elaboració d’un projecte de Constitució, i 4) mobilització i defensa popular de l’Assemblea Constituent i inici d’un procés participatiu descentralitzat d’elaboració de propostes per part de set fòrums socials constituents regionals (Barcelona, Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre, Comarques de Girona, Comarques de Lleida, Catalunya Central i Alt Pirineu-Aran) en connexió amb l’Assemblea Constituent.

«Si el que es vol és crear una ideologia que qüestioni l’autonomisme, no s’han d’afavorir escenaris que el normalitzin, sinó que hi problematitzin»

En definitiva, no és des d’una concepció seqüencial i ordenada del procés que re-estableixi la cultura de l’autonomia que ampliarem les majories socials i obrirem escenaris d’oportunitats republicanes, sinó des d’una concepció superposada i desordenada del procés que activi un escenari constituent participatiu capaç d’implicar gran part dels sectors socials en la discussió del país que volem.

* (Professor de dret constitucional a la Universitat de València)

Font: La majoria social i la implementació de la república: carta a ERC i el PDeCAT - Diari Jornada

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark