traducció - translate - traducción

29.11.11

La vinguda de Carles I a la Península Ibèrica

D. Ibànyez & C. Camp.
Ens diu la historiografia oficial, dins la seva tendència a exaltar Castella i menysprear Catalunya, que Carles I, al morir el seu avi matern Ferran II, va venir a la península Ibèrica per prendre el control de les seves possessions espanyoles, començant per Castella.
En la versió oficial acceptada documentalment d’aquest primer viatge, Carles surt de la ciutat holandesa de Middleburg el 7 de setembre de 1517, i després d’onze dies de navegació arriba a la població asturiana de Villaviciosa. A continuació, segons el programa previst, visita la seva mare reclosa a Tordesillas i, després, es fa coronar rei de Castella, a Valladolid, el 7 de febrer de 1518. No hauria estat fins al 26 d’abril de 1518 que hauria entrat a Aragó i al 16 de febrer de 1519, a Barcelona i on hauria estat reconegut com a comte de Barcelona.
Tanmateix, aquest relat oficial no acaba d’encaixar amb el fet que, segons el repartiment dels regnes fet a les corts de Toro, la reina de Castella era Joana i no Ferran, al qual se l’hi atorga, fins i tot, Amèrica (1).
Joana estava casada des de 1496 amb el fill de l’emperador Maximilià I, Felip, dit el Bell. Per tant, en morir la reina Isabel, el 1504, el tron de Castella passava a la seva filla Joana i, de retruc al seu espòs, Felip. Una clàusula del testament d’Isabel establia que, en cas que l’hereva no estigués en condicions físiques i mentals per governar, el seu pare Ferran exerciria la regència. Com era d’esperar, el marit de Joana, Felip, va regnar per dret matrimonial, a la qual cosa s’oposava Ferran, que volia exercir la regència basant-se en la suposada incapacitat de la seva filla. La lluita pel poder entre Felip i Ferran es va anar decantant en favor del primer, gràcies sobretot al suport creixent de la noblesa castellana, majoritàriament contrària a Ferran. Oportunament per a Ferran, Felip va morir de sobte el 25 de setembre de 1506. Des d’aquell moment, fins a la seva mort el 23 de gener de 1516, Ferran, com a regent, va controlar sense oposició el govern de Castella.
Mort Ferran, i seguint el seu testament, el cardenal Francisco Jiménez de Cisneros va ocupar la regència de Castella. A la Confederació Catalana, la regència la va ocupar un fill natural de Ferran II, Alfons d’Aragó arquebisbe de Saragossa, durant la minoria d’edat del seu nét Carles, futur Carles I, a qui Ferran havia fet hereu dels seus regnes, que eren, recordem-ho, els de la Confederació Catalana, NO pas els de Castella. Fixem-nos en el detall, que és important: l’hereu dels regnes patrimonials de Ferran II era el seu nét Carles, no la seva filla Joana. Val a dir que Carles havia estat coronat a Brussel·les rei de Catalunya i de Castella abans de venir, però aquestes van ser unes coronacions d’una absolutament nul·la validesa legal.
En definitiva Carles, a l’assolir la majoria d’edat, era rei de la Confederació Catalana i NO de Castella, de la qual en podria ser, com a molt, regent. Aquesta era la situació el setembre de 1517.
L’historiador Manuel de Foronda y Aguilera, primer Marquès de la Foronda (2). descriu amb molta exactitud tots i cadascun dels fets de la biografia de Carles I. Així, pel que fa a l’any 1517, explica: “30 de gener a Lierre i Malinas. Divendres. El rei va dinar a Lierre, va sopar i pernoctar a Malinas”.
Precisament, per aquesta gran precisió, és molt sorprenent que el seu relat quedi tallat abruptament en aquell inici de 1517 i que no doni cap dada d’un moment especialment important i decisiu com havia de ser el primer viatge a la península Ibèrica de l’hereu de la corona.
Aquest estrany buit ens recorda una cita del pare Juan de Mariana en la seva Historia General de España(3), quan arribat el moment de parlar sobre la descoberta d’Amèrica diu el següent: “No em vaig atrevir a passar més endavant i relatar les coses més modernes, per no fer mal a alguns si deia la veritat, ni faltar al deure si l’amagava ”. Ras i curt: com que hauria d’explicar mentides per no tenir problemes, prefereix no dir res més. Seria el cas del marquès de Foronda?
En una altra publicació, el marquès de la Foronda ens diu (4): “Entre la multitud de cartes –moltes d’elles contenint curioses notícies- amb les que m’he vist honrat a causa de la publicació de Estancias y viajes del Emperador Carlos V, n’hi ha algunes que mereixen especial atenció, ja que ofereixen interessants notícies i dades que és una verdadera llàstima que hagin vingut al meu coneixement oportunament, doncs segur que haurien estat utilitzats, consignant, tal com s’ha de fer, el nom del que m’afavoreix estudiant el llibre i comunicant-me detalls que augmentarien la riquesa bibliogràfica de la meva obra”. Cita, un a un, tots els documents que ha rebut, i n’explicarem un que aporta informació al tema que aquí ens ocupa.
Continua el Marquès de la Foronda: “El Sr. D. Faust Dalmases, d’il·lustre família catalana, és l’autor d’una Història de Cervera, que està en publicació, i ha format un arxiu de quatre o cinc mil documents... ...En aquest ric arsenal s’hi troba una col·lecció titulada Transito por Cervera de reyes y personajes, fiestas, funerales regios, proclamaciones, etc, etc... ”. Entre aquests documents destaca un que en Manel Capdevila i un dels autors (Ibànyez) vam localitzar a l’Arxiu Comarcal de Cervera, el qual transcrivim i reproduïm a continuació:
Cervera, 7 d’agost de 1517
Crida de les profesons per la venguda del rey Nostre Senyor.
Ara hojats que us fan a saber de part deis magnifichs e honorables
batlle pahers e promens de la vila de Cervera a tot hom
generalment per que sia plasent a nostre Senyor Deu Jesucrist e
a la santíssima Verge María mare sua aporttarnos en breu temps
eab bon saluament incolumnitat e alegría la Magestat del rey
nostre senyor. Per so com vuy que contara vü del mes de agost
any davall scrit los dits senyors ce pahers han rebuda vna letra
del Spectable Senyor don pedro de cardona gobernador del present
principat dient e manant ais dits senyors de,pahers som sa
Spectable Senyoría habia rebuda vna letra de la Magestat real
de dir rey nostre senyor eab lo sagell secret real sagellada dada
en la vila de Median burg a xii del mes de juliol pus prop passat
donant avis sa altesa al dit spectable gobernador com era
arribat en aquella hora en la illa de golanda ab determinacio integra
de prest partir e venir en aquestos seus regnes e aso ab la
molt poderosa armada de naus staua ja allí aparellada en orde
e no speraua sino lo temps e la gracia de nostre senyor deu encarreg*
ant al dit senyor gobernador emanant sa altesa encomenant
manas e encarregas per totes les ciutats viles e lochs de
aquest principat se fassen professons e pregaries en les cases de
religio en les quals se tasa special orado a nostre senyor deu que
li placia dar bon viatje e segur ab prontitut la dada de la qual
letra del dirt spectable senyor gobernador fonch en barselona a
xxx de judiol pus prop passat. Encarregant ais dits senyors e
pahers e promens de la vila de Cervera les mateíxes pregaries
que a sa spectable senyoría son stades encarregades eab la present
manades. Per tant los dits magnifichs e honorables baile
pahers e promens de la vila de Cervera notifiquen a tot hom generalment
de qual seuol condicío sein com per esser la noua
tant gloriosa e tant letissima e perque ab bon saluament nostre
senyor deu Jesuchiris nos vuila portar nostre rey e senyor an
ordenat com per a diumenge primer vinent se comensaran
a cantar los sets goigs de la mare de dea eper lo semblant se
faran tres solemnes professons per la dita vila de Cervera goes la
primera sera lo díumenge primeruinent e partint de la sglesia
maior yra a la capella de la verge maria del miracle e alli sera
cantada la salue; la segona sera lo dilluns seguent dia de sant lorens
la qual partint yra fins al carrer de sant anthoni evoltant se
aturdirá a la slesia e sant agosti e a la capella de la verge maria
de gratia eper semblant sera cantada la salue. E axi mateix lo
dimars seguent yra la terga professo per la mateixa volta eternant
yra al monestir deis frares predicadora de dita vila e a la
capella de la verge maria del roser per lo semblant sera cantada
la salue ab molta deuocio. ítem an prouehit e ordenat que -lo dia de nostra senyora de agost e continuament quada diumenge seguent se fara solemne
professo per la dita vila de Cervera go es que partint de la
slesia maior yra vila amunt e voltant tornara a la dita sglesia
maior on serán fes solemnes oñcis conmemoracio e pregaries
per dit viatge que sia piasent a nostre senyor deu fer lo salue e
segur. Mes han provehit e ordenat per alcansar en cara de nostre
senyor deu Jesuchirist e de la santissima verge maria mare su a
la susdita gratia que comenssant vuy e de cada dia a les sis hores
apres mig jorn quant sentirán sonar los senys del campanar
maior e de les altres sgleseies tot hom etota dona fants e infantes
de set anys en amunt vayen a la slesia on se cantara ab molt
grant deuocio la salue regina ab commemoracions e pregaries
per dita venguda que sia bona e salua.
ítem dien en cara a tot hom generalment infants e infantes de
set anys en amunt de qual seuol condicio sia que quant sentirán
sonar los senys del campanar maior vaian acompanyar les dites
professons e cantar de cada dia les salues regines humilment
edeuota fis atant nostre senyor deu jesuchirist ara portat vo
esauo al dit rey don karles rey e senyor nostre en les parts
e regnes seus de spanya sots ban de deu sous e aso sens gratia
ni misericordia alguna per cada hu e per quada vegada que lo
contrari sera atrobat.
Emes dien emanen atots los capitans de les confraries que per
los matins com sentirán sonar los senys del campanar maior
sien ala dita sglesia maior quiscu ab lurs creus penons e brandons
per acompanyar les dites professons sots lo dit ban de
deu sous.
Finalment diuen e manen a tot hom generalment que fassen
belles les carreres quiscu dauant son entuxa per alli on passaran
dites professons sots ban de cinch sous eguartsi.
Fuit publicata per Bernardum bremon die vii augusti MDxvii.
Aquest document aporta una dada cabdal, per al tema que ens ocupa. Es tracta del fet que hi digui explícitament que Carles I ve a “aquestos seus regnes”. I això ho diu en Pere de Cardona, català i virrei de Catalunya quan s’adreça als paers d’una vila catalana.
Recordem que NO era hereu del regne de Castella i SÍ, en canvi dels de la corona Catalana: Catalunya, Aragó, etc. Per tant, quan diu que ve a aquestos seus regnes s’ha de referir, per força, a Catalunya o a algun altre regne de la corona Catalana, i no a Castella, Lleó, Galícia, Granada, o qualsevol altre dels estats patrimonials de la corona de Castella que ja tenien una reina. Ni tan sols hi era regent, ja que en aquelles dates de juliol de 1517, el regent de Castella era el cardenal Cisneros. D’altra banda, i cal insistir sobre aquest punt, qui ho diu és el virrei de Catalunya adreçant-se a una vila catalana. Si Carles anés cap a Castella no tindria sentit que parlés de “aquestos seus regnes”, en tot cas parlaria de “aquells regnes”.
I això té molt de sentit. Si havia assolit la majoria d’edat i venia a prendre possessió de la seva herència què hauria de ser prioritari per al jove monarca? És evident que afanyar-se a ser coronat al lloc on havia de ser rei per herència i consolidar i reafirmar el seu dret i no pas anar primer allà on simplement guanyaria una regència. És cert que hi havia una part de la noblesa castellana que volia proclamar com a rei de Castella el seu germà Ferran junt a la seva mare la reina Joana, però les seves possibilitats d’èxit eren nul·les o gairebé, pel que el seu domini sobre Castella no perillava.
La historiografia oficial ha justificat sempre que anés primer a Castella pel fet que Castella duia associats els drets sobre Amèrica. Però això ja hem demostrat abastament que és fals: el senyor de les Índies del Mar Oceà era el seu avi Ferran, rei de Catalunya, Aragó, València, etc. Necessitava, com més aviat millor, ser confirmat com a comte de Barcelona per assegurar-se el seu domini sobre Amèrica.
Per acabar aquest article afegirem un cita de Rovira i Virgili (5) que ens diu que l’any 1517 “ a Barcelona el 19 d’octubre es celebren unes grans festes per la arribada de l’Emperador a territori espanyol ”.
Daniel Ibànyez / Carles Camp
NOTES
Per tenir coneixement millor sobre la vinguda de Carles I a la Península Ibèrica en contrast del que ens diu la historiografia oficial i fer encaixar millor el present treball recomanem llegir aquest escrit d’en Josep Mayolas:
(2) Manuel de Foronda y Aguilera, Estancias y viajes del emperador Carlos V, desde su nacimiento hasta su muerte. Publicat l’any 1914.
(3) Juan de Mariana, Historia General de España, Toledo 1601.
(4) Manuel de Foronda y Aguilera, Boletin de la Real Academia de la Historia, Madrid 12 de març de 1915, Pag. 540
(5) Antoni Rovira i Virgili, Història de Catalunya; Editorial La Gran Enciclopedia Vasca, Bilbao, 1978, volum VII, p. 533.

Share/Bookmark

25.11.11

Proposta d'homenatge a Joan Fuster (1992-2012)

FONT: Angelcanomateu | dissabte, 12 de novembre de 2011
La Santíssima Trinitat, lluny de dogmes bíblics, la formen un homenot de Sueca, un homenot de Burjassot i un homenot de València. A més, el que els dóna les regles és de Castalla. Aquest 2011 s'han celebrat els centenaris de Manuel Sanchis Guarner i d'Enric Valor, homes crucials en la nostra història viva com a país. L'any que ve, però, no ens quedarem curts. L'AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua) ha declarat Vicent Andrés Estellés com l'escriptor de l'any 2012. Molt bona iniciativa, considerant que encara no està suficientment reconegut com a encoratjador de la consciència nacional. Durant els últims anys, sense ajudes institucionals, gent que estima la seua llengua i la seua literatura ha recordat el poeta del poble per mitjà de diferents activitats: xarrades, recitals poètics, homenatges a la xarxa i altres etcèteres. Gràcies a aquests esdeveniments, molta gent ha conegut qui fou Estellés -gent que encara no el coneixia, vull dir. Altres ens hem esborronat escoltant els versos pronunciats per diferents veus o gaudint d'espectacles teatrals amb la seua vida. El que pretenc explicar amb açò és que, en certa manera, l'autor del Llibre de les Meravelles està present d'una forma o altra entre nosaltres
Però, què hi ha de Joan Fuster? Què hi ha de l'home que ens posà un espill perquè ens miràrem, nosaltres, els valencians? Què hi ha del millor assagista del nostre país i -sense ànim d'exagerar- possiblement dels millors d'Europa? Què hi ha del mestre dels aforismes? Cada dia, en algun article, alguna xarrada, alguna classe, algun bloc, hi ha una referència a ell. La qual cosa demostra que no som un país tan desmemoriat. Però pocs saben que l'any vinent es compliran 50 anys (que es diu de pressa) de la seua obra mítica, Nosaltres, els valencians. O que farà 20 anys que se'n va anar de vacances. O que faria 90 anys que va nàixer a Sueca. És per això que, com que amb total seguretat, des de les institucions no hi haurà cap tipus de suport ni d'ajuda, propose una idea: a partir de l'1 de gener, per mitjà de qualsevol xarxa social o bloc, estaria bé que hi anàrem escrivint un aforisme, un fragment o un text sencer del suecà, diàriament, setmanalment o mensualment. Tot això fins al 31 de desembre de 2012. Sé que encara queden gairebé dos mesos per acabar el 2011, però només és una proposta humil perquè recordem un homenot com aquest. Ja, per demanar, seria perfecte que, amb una frase de Fuster, també hi adjuntàrem un vers d'Estellés. Què vos pareix la idea? Afegiu-n'hi més!

Versió per imprimir (format PDF)
Comentaris: 23
Afegir un comentari al post original.
Share/Bookmark

22.11.11

LA GUERRA OBSTINADA QUE ENS NEGUEM A VEURE.


Traduït del castellà de la següent font:
MORTS GLOBALS
Davant la pantalla de l'ordinador, mentre pren el seu primer cafè, estudia els índex borsaris
Els deutes sobirans europeus són poc fiables, la borsa segueix en caiguda lliure i el petroli és massa inestable, i hi ha hagut troballes inesperades. On invertir? Les corbes dels grans bàsiques estan, al seu gust, massa planes.
Pren el telèfon i en segons les agències de premsa ofereixen nous titulars: greus sequeres als països asiàtics, un informe d'una agència internacional alerta d'un pròxim dèficit d'aliments en un Planeta de 7.000 milions de persones, es constata un important augment del consum de carn; a Europa s'estudia incrementar l'ús d'agrocombustibles ...
Es lliga la corbata per anar al despatx a pocs carrers de la central de la Borsa a Chicago, i de reüll torna a mirar la pantalla. Somriu, la corba dels preus del gra apunta ja clarament cap amunt.
La mateixa gràfica està ja en els ordinadors de tot el Planeta. Es disparen les operacions (i les operacions comporten trets). Fons d'inversió de Goldman Sachs compren terres agrícoles a Indonèsia, Cambodja i Uruguai; Cargill i ADM decideixen retenir gra en els seus magatzems, ja que en breu el seu preu es doblarà, i a l'Argentina els terratinents com José Ciccioli volen fer més gran seves propietats on conrear soja ... i donen instruccions.
Ja és l'hora de dinar, tota la família està al seu ranxo de Santiago del Estero (Argentina). Crisitian Ferreyra, aquest passat 16 de novembre, ha convidat a tres companys del moviment camperol que els aglutina (MOCASE-Via Campesina). Els preocupa l'avanç dels immensos monocultius de soja que a tants camperols i camperoles de la zona està expulsant violentament de les seves terres, i qüestionen el paper del governador Zamora i del poder judicial que tot ho permet.
Sense donar-los temps a reaccionar dos sicaris al servei dels empresaris Sojeros esfondren la porta i increpen Crisitian - Qui et creus que ets? Cristian no ho dubte - Som els amos d'aquesta terra, aquí vivim, vostès qui es creuen?
Dues bales globalitzades, dos trets capitalistes, acaben amb els vint-i-quatre anys de Cristian.
Alguns diaris ho desmenteixen, però l'especulació l'ha assassinat.
Gustavo Duch

Share/Bookmark

BALANÇ PROVISIONAL

Que la música acompanyi la teva lectura

Podria ser a causa d’una tardor de temperatures inesperades. O podria ser també conseqüència de l’altra tardor. La que he anat acumulant imperceptiblement al meu voltant i que, sense saber ben bé com, ha impregnat el meu entorn amb imatges esfilagarsades i ecos irrepetibles.
També podria ser el temor per la proximitat d’un hivern inevitable que, com els anteriors, significarà un temps per al recolliment i el somni.
Mai no he estat amic dels balanços. No pas per raons d'animadversió vers ells, si no més aviat per un caràcter indòmit i eixelebrat que no ha sabut, pogut o volgut trobar els moments adequats. També degut al costum persistent de tenir sempre el cap en una altra banda. Simplement he viscut al dia i amb poques mirades enrere. El passat, passat, i el fet, fet està. Sembla que aquesta ha estat una de les meves divises, sense voluntats preestablertes.
Aquests dies, doncs, em trobo inclinat a revisar el bagatge del naufragi en què diversos temporals m'han arrossegat, sense quasi parar-hi esment i presos alegrement, per pluges d'estiu.
Segons afirmen persones que es dediquen a la física quàntica, si fos possible suprimir els espais del buit existent entre les partícules atòmiques de tota la matèria de què estem fets els éssers humans, aquesta quedaria reduïda al volum d’un terròs de sucre. Això sí, amb un pes de centenars de milers de milions de tones.
Doncs una reducció similar és la que ha aparegut al meu davant. Tot i que millor hauria de dir que ha desaparegut del meu davant. Pot ser que sigui només una manifestació més de metafísica quàntica, la qual permet ser una cosa i la contrària al mateix temps. El cas és que, si bé amb un pes específic descomunal, tot el que he forjat, creat, absorbit, viscut, o fins i tot somniat, anhelat o projectat; un cop extret el temps que ocupa l'espai entre les partícules sòlides, tot plegat ha quedat reduït a quatre conceptes que, amb la música com a embolcall, m’ajuden a sobreviure’ls.

La Rosa, el Teatre, Bòsnia i Menorca.



Share/Bookmark

21.11.11

QÜESTIONA FAUST


Què és la ment i què és la matèria? Podem dir que la ment és sotmesa a la matèria? O be que posseeix un poder independent? És que l’univers té una unitat material i una finalitat? Evoluciona cap a algun objectiu? Existeixen realment les lleis de la natura o bé creiem en elles únicament per un amor innat a l’ordre? Què som? Allò que creu l’astrònom: una petita pila de carboni impur i aigua, que es debat en la impotència damunt un planeta petit i insignificant?  O bé allò que creia Hamlet? Existeix una manera de viure noble i una altra de vulgar, o bé les dues són igualment estúpides i vanes? Per avaluar el bé, cas que existeixi, ha de ser etern? o bé val la pena de cercar-lo encara que l’univers sencer avanci inexorablement cap a l'extinció? Existeix realment la saviesa, o bé allò que considerem com a tal és, únicament, el darrer refinament de la follia?
Share/Bookmark

20.11.11

01.01.2012 Deixem de ser espanyoles i espanyols

Enllaços:
Web DIEMPROU: http://www.diemprou.cat/diemprou/index.php
Al Facebook:      http://www.facebook.com/diemprou
Adhesions:         http://www.diemprou.cat/diemprou/uneixte.php

LA CARTA DE LA MARIA I L'ANDREU. DIEM PROU

Us fem arribar un escrit que esperem trobeu un moment per llegir amb calma.
No és fet a corre-cuita, en un moment d’eufòria. Al contrari, aquesta és una decisió ben reflexionada i meditada.
La situació personal (els nostres tres fills en plena infància) i la professional (tenim diferents fronts oberts en uns moments ben difícils pel sector, en què no s’hi val a badar...) ens ha frenat durant molts mesos. Primer esperàvem que els nostres polítics anessin a la una (miracles a Lourdes!), després vam esperar que fos algú altre qui encengués la metxa. Però res, cada cop pitjor (sanitat, educació, cultura...), ja no podem acotar més el cap. I aquí no passa res.
Ha arribat el moment en què ens adonem que no tenim excusa. Massa avant-passats nostres van jugar-s’hi molt més del que se’ns demana que ens hi juguem nosaltres. Ara tenen més sentit que mai les paraules d ’Heribert Barrera: “Tenim pressa, molta pressa!” Ens hi juguem el ser o no ser.
Al nostre país tenim molta feina a fer, molt a millorar, però abans ens hem de treure aquest llast que duem des de la transició. La relació amb Espanya ens empobreix, ens desmotiva, ens divideix, ens fa perdre el temps... S’han acabat les reivindicacions folklòriques! (que, d'altra banda, tant han ajudat fins ara a mantenir el caliu)
No us demanem un copet a l’espatlla. Us demanem que escolteu què sentiu pel vostre país, i com voleu que sigui el seu futur. I que actueu i ens ajudeu segons la vostra consciència i valentia. La Maria i l'Andreu ho tenim clar, i no ens farem enrere. El dia ú de gener complirem el que diu el document adjunt.
Endavant!
Maria i Andreu

EL CAMÍ A SEGUIR

El camí és ben simple, que no vol dir fàcil. Senzillament, com a ciutadans, com a empreses, com a entitats, com a partits, cadascú individualment es pronuncia davant del seu Parlament presentant-li la decisió adjunta i demanant-li que actuï en conseqüència.
PAS 1.  Fer la reflexió personal, sobre què penseu: deixar que el país s’enfonsi en la mediocritat, la misèria i la submissió a un Estat que només ens vol per explotar-nos, o bé anar pel camí de fer un Estat de Catalunya, amb les nostres lleis, el nostre sistema electoral, la nostra economia,... tot mantenint la relació amb Espanya a través d’Europa.
Si voteu per tirar endavant amb un Estat Propi, seguiu.
Enviar l’escrit a través de la web www.diemprou.cat. Aquest escrit el rebrà Presidència, i els departaments d’Economia i de Justícia de la Generalitat de Catalunya. També enviarem còpia a la Comunitat Europea. Recomanem que personalment el pugueu fer arribar al vostre ajuntament demanant-li que s’hi afegeixi. L’escrit és absolutament personal i, tot i que no es tracta d’amagar res,  és també confidencial. Segons la directiva europea 95/46/CE del Parlament Europeu els corresponents departaments han de guardar confidencialitat.
En aquests dies ens hem adonat que hi ha gent de tot. Hi ha aquell qui ho té tant clar que passi el que passi, siguem els que siguem no farà marxa enrere. També hi ha aquells, possiblement la majoria, que s’arriscaran a partir d’un mínim de catalans disposats.
Per això, el compromís és tirar endavant a partir de 10000 decidits.
Volem un Estat Propi perquè Espanya ens ha demostrat reiteradament que no vol respectar-nos, ni econòmicament, ni culturalment, ni socialment, ni esportivament...

I per què ara i no el 2014?

Perquè el 28 de juny del 2010 Espanya ens va tancar les portes definitivament no respectant el nostre Estatut.
Perquè el 10 de juliol del 2010 Catalunya, davant la incapacitat de reacció del nostre govern, va sortir al carrer a demanar respecte pel poble català. També aquesta manifestació va quedar sense resposta política.
El canvi de govern continua sent el d’ara no toca i el de pactes amb el PP, en pocs mesos ja han demostrat la seva submissió i la seva incapacitat de plantar cara, i ara a demanar a Madrid quan Madrid ens deu una fortuna!
Perquè la crisi social, econòmica, no ens permet perdre ni un minut. Hem de poder prendre decisions. Com a Comunitat Autònoma que som no ho podem fer. I amb el govern que tenim a la Generalitat encara menys.
És per això que ens cal fer aquest pas URGENTMENT!

Share/Bookmark

19.11.11

QUE REFLEXIONIN ELLS. NO VOTEU EL PP

Un perill blau amenaça la vida del planeta. Pren noms diferents segons els llocs on actua. A vegades presenta una cara amable i amaga intencions que tothom creia desaparegudes. Altres vegades ataca les minories en nom de la llibertat. Xucla els somnis de llibertat de les gents innocents i els substitueix per pors i malsons. Mentre arrenca els cors i els somriures amb la ma amagada, mostra, amb la dreta, mirallets i lluentons.
Ai de les esclaves i dels esclaus que tenen ànsia de més esclavitud.
Ai de l'innocent que cregui en el déu del cel, doncs serà el portador de la tenebra i el cruixir de dents a la terra. Ai de qui vulgui allargar la mà, doncs li faran tornar a alçar el braç. Ai de qui escrigui amb el seu vot el seu propi epitafi.
REIVINDICA LA REVOLTA DELS ESCLAUS.
Share/Bookmark

18.11.11

NO HABLO CATALÁN



Agustí Bordas
"Mai com ara han calgut les polítiques de discriminació positiva envers la llengua catalana"
Mentre, en matèria lingüística, la premsa espanyola es dedica a difondre insídies i calúmnies contra les polítiques de la Generalitat, una visita a Barcelona és suficient per esvair qualsevol dels malentesos escampats pels virtuosos, “no-nacionalistes”, cosmopolites i, sovint, monolingües prohoms madrilenys. Mai com ara han calgut les polítiques de discriminació positiva envers la llengua catalana.

Malauradament, durant la meva darrera visita a Barcelona, vaig experimentar el lamentable estat de la llengua catalana a la capital del País. Més enllà dels resultats idíl·lics obtinguts en les enquestes d’usos lingüístics de la població catalana, la veritat és que el català és ignorat per una part significativa de la població barcelonina. Més encara, amb totes les honroses excepcions que vulguin, el català parlat per molts barcelonins suposadament “bilingües” –producte, en part, de la precària immersió lingüística– està esdevenint un catanyol horrorós, mancat de qualsevol genuïnitat. Tanmateix, és en l’àmbit turístic en què, sovint, és impossible ser atès, fins i tot, en el malastruc catanyol. Els en donaré tres exemples, mostra del surrealisme patètic patit pels visitants catalanoparlants a BCN:

1) Registre a l’hotel Murmuri, al bell mig de l’Eixample. Mentre esperava el meu torn, vaig sentir com el viatger precedent finalitzava els tràmits d’ingrés tot comunicant-se en francès amb el recepcionista. En arribar el moment d’adreçar-me a l’empleat, vaig observar com la fesomia se li transformà en una ganyota irreverent, accentuada per les seves gruixudes ulleres de disseny. “No hablo catalán” és la resposta que vaig rebre, pronunciada amb una condescendència insultant, pròpia de qui sent una demanda en arameu arcaic. Malgrat haver demanat l’assistència d’un recepcionista alternatiu capaç d’entendre el català, vaig decidir completar el registre en francès. 

2) Restaurant Tragaluz, entre el Passeig de Gràcia i la Rambla Catalunya. Després d’haver fet la comanda dels plats principals en un català ben vocalitzat (rebent la resposta del servei en castellà), vaig demanar un “cafè amb llet” per acompanyar les postres, ja que prefereixo la combinació igualitària entre ambdós components. Després d’un retard de 20 minuts, em portaren un cafè amb gel. Davant l’evident confusió del cambrer, vaig haver d’aclarir la meva particular preferència pel “cafè amb llet” després dels àpats. Com a resposta inesperada, el cambrer –incapaç fins llavors d’articular un mot en català– pretengué alliçonar-me tot dient que “cafè amb yèt” (sic) sonava igual que “cafè amb yel” (sic) i que, si pretenia fer servir “el catalán”, li havia d’haver demanat “un tayat” (sic). Malgrat sentir-me emprenyat com una mona, vaig contenir-me, donant el cas per perdut tot evitant explicar-li que els tallats contenen menys llet que cafè i són servits en un got petit. Certament, caldria copiar el sistema de propines per bon servei existent a Nord-Amèrica.

3) Vestíbul de l’hotel W, al costat de la Barceloneta. Mentre esperava l’hora de sopar, se’m va acudir sortir a la terrassa de l’hotel per fer un cop d’ull al mutant paisatge litoral. De sobte, un empleat de l’establiment Starwood se m’acostà per demanar-me, en castellà, que li fes mostra de la clau de l’habitació per poder accedir al recinte. En respondre-li que “tot plegat estava passant l’estona abans de fer l’àpat”, l’empleat em va obsequiar amb una llambregada confusa, pròpia de qui acaba de sentir la recitació d’un haiku en japonès. Veient la seva confusió després de reiterar la frase catalana amb precisió logopèdica, li vaig haver de repetir el missatge en anglès, tot rebent una càlida demostració d’aprovació. 

La llengua catalana no és presa seriosament i encara no s’ha recuperat de les dècades de prohibició i posterior marginació imposades per la dictadura “no-nacionalista” del General Franco. Malgrat l’exigència teòrica de proveir els serveis, com a mínim, en català, hi ha massa situacions quotidianes que impedeixen aquesta pràctica. Així doncs, donat l’activisme de la jerarquia judicial ultra-espanyolista i la passivitat d’una part de l’empresariat català, el foment real del multilingüisme i la possibilitat de viure plenament en català només seran possibles quan l’única llengua oficial sigui la catalana; òbviament, en un estat propi.

Share/Bookmark

XORIÇOS!!



Share/Bookmark

17.11.11

Roger de Llúria, el Gran Almirall de la Mediterrània

Aquest és el títol de l’excel·lent llibre escrit per Antoni J. Planells Clavero i Antoni J.Planells de la Maza que ens parla de la vida i les proeses de l’almirall Roger de Llúria, una de les figures cabdals de la història de Catalunya.

L’obra resulta força aclaridora sobre aspectes poc coneguts i algunes incògnites relacionades amb l’organització i el funcionament de la marina de guerra catalana, eix fonamental sobre el qual es bastiria l’imperi català a la Mediterrània i en la formació de la qual Roger de Llúria va tenir un paper de primer ordre.

En efecte, quan Ramon Berenguer III, el 1114, va intentar una primera conquesta de Mallorca i Eivissa, va haver de contractar naus mercenàries pisanes per a l’expedició, perquè Catalunya no les podia subministrar. Anys més tard, quan Ramon Berenguer IV conquereix Tortosa, el 1148, també ha de recórrer a naus mercenàries; en aquest cas, genoveses, ja que la marina catalana del moment no és encara prou potent per atacar la marina musulmana tortosina i dur a terme un setge marítim efectiu. Cal recordar que, llavors, Tortosa disposava de port a través de l’Ebre, la qual cosa deixava la ciutat molt més a prop del mar que en l’actualitat.

Unes dècades després, es constata un important salt quantitatiu. Quan Jaume I, el 1229, decideix envair Mallorca i fa una crida a tot Catalunya per obtenir prou naus per a la conquesta, no té cap dificultat en aconseguir-les. No va haver-hi problema per transportar homes, cavalls i subministraments de tota mena, en quantitat suficient i amb prou eficiència, per fer possible una ràpida conquesta de Mallorca, primer, i de la resta de les Balears, en anys posteriors. Cal suposar que l’increment del comerç marítim seria la raó que explicaria aquest salt tan important.

És evident, però, que una cosa és tenir una bona i nombrosa marina i una altra molt diferent és tenir, en paraules del gran historiador francès de la marina Charles de la Roncière, “la marina més temible”. En efecte, sota el comandament de Roger de Llúria, i a partir de 1283, és a dir, poc més de seixanta anys més tard, la flota catalana, amb el reforç de la siciliana, va esdevenir invencible. La flota francesa, reforçada alhora amb diversos aliats italians, va ser derrotada una vegada i una l’altra de forma clara i contundent per la flota catalana. Les derrotes franceses van ser tan aclaparadores que França trigaria dos-cents anys a tornar a tenir una marina de guerra digna d’aquest nom.

L’obra ens explica de forma clara i entenedora la gènesi d’aquest autèntic fenomen  i el paper Roger de Llúria en tot plegat. Com tots els nobles sicilians de l’època, Roger era descendent de normands, poble avesat al mar i que, gràcies a la seva marina va avançar i prosperar. Amb tota aquesta tradició al darrere, Roger havia de tenir unes idees molt clares sobre com organitzar una flota de guerra.

Dues són les claus principals que expliquen la transformació de la marina de guerra catalana. D’una banda, una aportació catalana: les ballestes, especialment les ballestes de taula, fixes i de grans dimensions, d’un poder destructor devastador que s’afegia a una marina nombrosa i experimentada, ben preparada i tècnicament molt avançada.

De l’altra, dues aportacions normandosicilianes: primerament, la correcta organització i coordinació militar de les naus i de tots els seus homes en el plantejament i desenvolupament de la batalla, en què la unitat d’acció era total ja que cada nau obeïa com un sol soldat, i la determinació absoluta, qualitats aquestes que mancaven a l’enemic. En segon lloc, una perfecta organització logística de la flota, regida per un únic centre administratiu sota les ordres directes de Roger anomenada l’Oficina de l’Almirall, que s’encarregava de l’obtenció dels recursos necessaris perquè l’armada estigués sempre a punt d’intervenir allà on calgués. Una sèrie de prerrogatives reials atorgaven drets a l’Oficina per recaptar determinats impostos. Es feia una previsió de tresoreria i les razzies en territori enemic o musulmà o grec completaven l’obtenció de recursos; incursions que Roger de Llúria va efectuar més d’un cop en territori francès amb tota impunitat.

D’aquesta manera, mai van faltar diners per finançar la flota. L’Oficina també s’encarregava de tota la intendència de la flota: en armes, homes -tant militars com mariners- equipaments i subministraments, incloent-hi el problema d’alimentar convenientment homes en guerra a la mar i on hi havia musulmans mercenaris que formaven la cavalleria lleugera d’assalt, amb les complicacions sobre menges prohibides que això significa. L’Oficina de l’Almirall funcionava amb la precisió d’un rellotge i va ser clau perquè l’armada sempre estigués a punt, ben equipada, alimentada, pagada i motivada i actués amb la màxima eficiència.

Aquests i altres aspectes, que van ser molt importants per construir una marina temible, es descriuen molt bé en el llibre. També s’hi descriuen molt acuradament el moment polític, social i econòmic de l’època, l’origen i les causes del conflicte. El lector podrà fer-se una idea clara de com es van començar a posar els fonaments del domini català al Mediterrani. El seguit de victòries de Roger de Llúria i la derrota absoluta de l’intent d’invasió francesa finançada pel papat van ser un cop de puny a la taula de Pere II el Gran, que va situar Catalunya entre les potències d’Europa.

L’únic aspecte negatiu d’aquest llibre, al meu entendre prou greu és el seguidisme que fan de l’historiografia espanyola pel que fa a la desaparició dels catalans de la narració històrica. Generalment, en les obres d’historiadors espanyols (força catalans inclosos), Catalunya i els catalans deixem d’existir, a partir de Ramon Berenguer IV. De sobte, ens tornem aragonesos. En efecte, tenim reis aragonesos (malgrat que parlaven i escrivien en català, feien servir la numerologia catalana i cap d’ells va néixer a l’Aragó), cancelleria aragonesa (que residia a Barcelona i usava els català), política i diplomàcia aragoneses (fetes des de Catalunya i en català), un exèrcit aragonès (format sobretot per catalans, especialment els seus comandaments) i, el que resulta més paradoxal, la nostra marina és la marina aragonesa. No calen comentaris.

Malauradament, els autors es fan partíceps d’aquest joc pervers i utilitzen la terminologia aragonesa en moltes ocasions. Fins i tot, en el cas de la marina aragonesa, quan ells mateixos afirmen que Aragó no va tenir cap interès, almenys en aquella època, per res que tingués a veure amb el mar. Els aragonesos no van col·laborar en absolut en la conquesta de Mallorca, ni en la conquesta de Sicília per Pere II el Gran, ni van participar en les empreses de Roger de Llúria. Aragó es va excloure de les empreses marítimes per voluntats pròpia. Donades aquestes premisses, ens resulta del incomprensible la insistència dels autors a mantenir una terminologia que, malgrat les aparences, té com a única finalitat anorrear la memòria històrica dels catalans durant l’edat mitjana.

Tenint en compte això, el resultat és excel·lent. El lector gaudirà d’una obra que, a més d’una lectura àgil i assequible, omple un important buit bibliogràfic d’un període cabdal de la nostra història. La catalana, és clar.


Carles Camp



Antoni J. Planells Clavero i Antoni J. Planells de la Maza Roger de Llúria, El Gran Almirall de la Mediterrània. Editorial Base, Barcelona, 2011

Share/Bookmark

16.11.11

Topònims, nazis, RENFE

FONT: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/469628-toponims-nazis-renfe.html
Ferran Suay - De l'Horta estant
Explica David Downing al seu llibre Silesian Station, que quan l'exèrcit alemany va ocupar Txèquia, les autoritats nazis anunciaren que divuit paraules (concretament divuit, ni una més ni una menys) eren intraduïbles de l'alemany al txec. Entre aquest mots, hi havia Führer (ja suposem que els txecs se'n podien passar sense), però també Bohmen i Mahren, els noms alemanys de les regions de Bohèmia i Moràvia. Així, els txecs no estaven autoritzats a referir-se al seu propi país, en la seua llengua. Ho havien de fer en la llengua dels invasors.
Cosa de nazis?
A l'estació de trens de Massalfassar es pot sentir clarament com la veu que anuncia els trens en valencià diu, per exemple: “Rodalia amb destí (sic) Castellón, efectuarà la seua eixida...”. Fins i tot quan la locució és en la llengua pròpia —tot i que es tracta d'una traducció grollera, maldestra i calcada de la versió castellana— el topònim és dit en l'idioma de l'exèrcit d'ocupació (Ai, las! volia dir 'en l'altra llengua oficial'). És una manera ben documentada d'humiliar els vençuts i recordar-los a cada moment qui mana.
I per les carreteres ens trobem Peñíscola, malgrat que el nostre alfabet no conté la lletra ñ, i ens trobemVillanueva de Castellón, i Alicante/Alacant. I ara vol la batlessa de Maó que la ciutat es diga Mahón/Mahó, malgrat que la hac és muda i no hi aporta res, si no és confusionisme. I la cosa arriba al ridiculisme extrem del bilingüisme imbècil quan els rètols ens anuncien la proximitat d'Alcoi/Alcoy. (Com pronuncien els castellans la paraula Alcoi? Què llegiria una pobre criatura castellana si es trobara davant d'un cartell que li anuncia senzillament 'Alcoi' sense la inestimable ajuda a la comprensió de l'aclaridor 'Alcoy'? Potser es pensaria que està arribant a Sebastopol o a Kuala Lumpur?).
Alterar la toponímia no és una maniobra banal. És atemptar contra la identitat; un concepte que la caverna mediàtica espanyola considera diabòlic, excepte quan fa referència a la seua identitat, l'espanyola. Per quins set sous els pobles castellans tenen només un nom, el seu, i els valencians en tenen dos? Per quèSiete Aguas no és també Set Aigües i en canvi Sagunt sí que és Sagunto? Doncs perquè ells saben que és una bona manera de minar la moral i de diluir la identitat.
Els nazis ho sabien perfectament. Els franquistes ho sabien perfectament. Ho sap el PP i ho sap la RENFE. Quan RENFE enregistra les locucions que han de sonar en totes les estacions, no deixa a la voluntat de la locutora la manera de pronunciar els noms de pobles i ciutats. Li indiquen clarament com ha de fer-ho. I li diuen que els ha de pronunciar a la manera castellana. No siga que els súbdits de províncies (del llatí 'terra vençuda') ens arribem a creure que som algú, que tenim drets i que els podem fer efectius. Només faltaria!
Ja sé que em diran que no és ben bé el mateix la RENFE, els nazis i el PP. I tanmateix jo, en aquest terreny de la política lingüística que perpetren, no hi sé veure la diferència. Voleu dir que n'hi ha?

Share/Bookmark

15.11.11

EL CANT DE LA SIBIL·LA DE L'ALGUER (Vídeo)


Televisió de Mallorca emeté un programa especial sobre la sibil·la de L’Alguer per celebrar la declaració d’aquest cant com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Per aquest motiu, un equip de Televisió de Mallorca, dirigit per Rafel M. Creus, es va desplaçar a aquesta illa mediterrània per tal d’enregistrar la seva sibil·la i elaborar un reportatge en el que es contextualitza aquest cant.
La sibil·la enregistrada és cantada pel canonge de la Catedral de Santa Maria de L’Alguer, Antoni Nugues, acompanyat per la Coral Polifònica Algueresa. L’enregistrament es va efectuar a la mateixa seu de L’Alguer.
En el reportatge que acompanya al cant podrem conèixer la relació de L’Alguer amb altres comunitats de parla catalana i com s’ha conservat la sibil·la de forma ininterrompuda des de la conquesta catalana. Es tracta d’una versió diferent de les que es canten a Mallorca, tot i que conserva moltes semblances.


La Sibil·la per RTVMallorca
Share/Bookmark

13.11.11

Rebentar IB3 des de dins


El conseller de Presidència del govern balear, Antonio Gómez, ha anunciat que es durà a terme el compromís d'eliminar part de la programació d'IB3 Ràdio i Televisió en català per a fer-la en castellà.

Després de l'eliminació de la llengua pròpia a la premsa de les Illes Balears, ara li toca el torn a la televisió i la ràdio. La presència del català a IB3, l'únic canal de ràdio i televisió de les Illes en el qual encara és persent la llengua pròpia, ja té les hores comptades. Tal i com ha afirmat aquesta setmana el conseller de la Presidència, Antonio Gómez, l'executiu illenc tirarà endavant el compromís que el castellà s'empri i sigui present a les emissions d'IB3.

Després de l'eliminació del requisit de coneixement del català per a l'accés al cos de funcionaris públics, del tancament de Ràdio i Televisió de Mallorca, de l'eliminació del Consorci per al Foment de la Llengua Catalana (COFUC), i de registrar els pitjors resultats econòmics a les Illes en els darrers anys, el Govern Bauzá s'ha decidit a fer desaparèixer la llengua pròpia de les Illes al més agressiu estil Camps. 

Les declaracions, però, no han passat desapercebudes i l'oposició ja ha valorat la mesura del Govern popular. El diputat del PSIB-PSOE, Cosme Bonet, ha acusat el nou govern balear de voler "retallar" la presència del català a l'ens públic i ha lamentat que continuï trencant els consens polítics assolits per la gran majoria de partits illencs, com ha fet amb la llei de la funció pública, el decret de mínims, la llei de normalització lingüística o l'educació illenca.

Share/Bookmark

MODA 20N - LA SOLUCIÓ FINAL



VESTUARIO ESMERADAMENTE EJECUTADO EN LOS TALLERES DEL PP.
AL FINAL DEL ESPECTÁCULO, EL VERDUGO SALE A SALUDAR


Share/Bookmark

12.11.11

ARA, AMB SES ILLES

Amb Mallorca - Vicent Partal

El PP ha actuat sol, violant tot consens o entesa, i posant contra la paret una part de la societat que circumstancialment pot ser minoritària.


L'Obra Cultural Balear crida a formar assemblees per la llengua als pobles de Mallorca i als barris de Ciutat. És la reacció a una situació d'extrema duresa. El president Bauzá ha eliminat en pocs mesos tots els departaments i serveis del govern que afavorien el català i ha retirat tota ajuda a la llengua. En vist d'aquest atac desfermat, no podem pas deixar sols els mallorquins ni els ciutadans de la resta de les illes.
Els governs del PP no s'han estat de res, en cap institució de l'illa. En cosa de setmanes han fet desaparèixer les direccions generals de política lingüística, han tancat la Ràdio Televisió de Mallorca, han eliminat els lingüistes d'IB3, han retirat totes les subvencions, fins i tot les que ja eren atorgades, a institucions o mitjans que s'expressen en català, han anunciat un avantprojecte de llei de la Funció Pública en què la llengua del país és simplement inexistent i han deixat en no res els doblers destinats a ensenyar català als nouvinguts. Un programa tan clar i contundent com radical.
Tot això, ho han fet des de la legitimitat que els dóna haver guanyat les eleccions, és clar. Però guanyar unes eleccions no legitima qualsevol política. I el PP ha actuat sol, violant tot consens o entesa, i posant contra la paret una part de la societat que circumstancialment pot ser minoritària, com minoritaris eren ells, també circumstancialment, fa un any.
Contra tot això cal dreçar una resposta també clara. I la proposta de l'Obra Cultural Balear de mobilitzar l'illa sencera barri a barri i població a població és un primer intent que ha de rebre el suport de tothom, de les Illes i de la resta del país. De les Illes perquè ja en pateixen i de la resta perquè el programa Bauzá és el que el PP té reservat també per als ciutadans valencians... o de Badalona.
director@vilaweb.cat
Share/Bookmark

11.11.11

EL QUE PECES-BARBA NO VA DIR

FONT: http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01773

Per acabar amb la polèmica Peces Barba, reproduïm, pel seu interès, un document que ens ha fet arribar Catalunya Acció i que és una breu perspectiva històrica de les relacions Catalunya/Espanya.
 
Només volem puntualitzar una afirmació referida al Tractat de Fontainebleau de 1807. Contràriament a allò que sembla desprendre’s de l’article, no hem sabut trobar en les clàusules d’aquest tractat[1] cap que especifiqués la cessió de Catalunya a França a canvi de Portugal.
 
Sí que hi ha constància, en canvi, d’informes que indicaven l'interès de Napoleó de crear alguna mena d'estat transpirenenc amb els territoris fronteres peninsulars (des del País Basc fins a Catalunya) com a estat tampó entre França i Espanya. Diverses fórmules van ser suggerides[2]. En aquest cas, sí que hi havia referències a Portugal com a moneda de canvi. Finalment, com sabem, Catalunya va ser annexionada, el 1812, a l'imperi francès.

Armand Sanmamed

EL QUE PECES-BARBA NO VA DIR

Molta gent s’ha sorprès de les paraules pronunciades per Peces-Barba en una conferència celebrada a Cadis, però no sé de què s’estranyen. El fet que aquest individu sigui el pare d’una Constitució que consagra a l’exèrcit com a garant de la unitat d’Espanya, d’una banda, i que es tracti d’un personatge proper al progressisme del PSOE eren pistes prou clares per esbrinar el seu pensament, ja que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. No debades, Sabino Arana, pare del nacionalisme basc, reconeixia que el principal enemic d’Euskadi era precisament el PSOE.

La llàstima és que Peces-Barba no va acabar d’explicar com Espanya “es va quedar” amb Catalunya. No va dir que un tros de Catalunya va quedar fora de la monarquia hispànica, de forma il·legítima i vergonyosa. No va dir com Espanya i França van esquarterar Catalunya, sense tenir en compte les lleis i constitucions catalanes i sense ni tan sols convidar a cap personalitat del país a les discussions de l’ignominiós Tractat dels Pirineus (1659), com a major preova de menyspreu.

També es va descuidar de treure a la llum com pocs anys després, França volia tornar a Espanya la “Província estrangera de Catalunya” a canvi de les Províncies Unides (Flandes), i Espanya s’hi negà. Poques dècades després les va perdre, i de pas, van deixar palès el poc que els importava Catalunya.

El 1807 Godoy, favorit del rei Carles IV, i Talleyrand, ministre de Napoleó, van signar a Fontainebleau un tractat segons el qual es deixava passar per terres espanyoles l’exèrcit francès, camí de la conquesta de Portugal, que posteriorment seria repartit entre França i Espanya. La primera cedia a la segona bona part de la nació lusa, agrícola i ramadera, mentre que la segona cedia a la veïna del Nord un Principat de Catalunya a les portes de la Revolució industrial, tornant a demostrar Espanya el seu menyspreu envers Catlaunya. En arribar les tropes franceses van decidir conquerir també Espanya i d’aquí arrenca el famós 2 de Maig de 1808 (es veu que a Madrid també els agrada celebrar derrotes, perquè aquell dia van caure vençuts).

I encara al segle XX, a la trobada d’Hendaia entre Hitler i Franco, aquell cedia al dictador el domini de la Catalunya del Nord a canvi que entrés a la II Guerra Mundial al costat de l’Eix. Franco va respondre que “de catalans a Espanya, ja n’hi havia massa”.

De tot això va oblidar-se Peces-Barba. Aquests fets són els que mai no s’expliquen a Cadis, ni a Salamanca, ni a Albacete, perquè a algú els fa vergonya i perquè per a altres, això són coses de Catalunya i no interessen al comú dels espanyols.

Pel que fa als bombardejos de Barcelona, fer broma d’això és inhumà i pervers. El pes de l’exèrcit espanyol en aquesta ciutat ha estat traumàtic. Amb el Decret de Nova Planta, la Ciutat Comtal esdevingué una gran caserna militar, amb dues fortaleses (la Ciutadella i el castell de Montjuïc) que amenaçaven constantment la població i li recordaven la seva condició de derrotada. Qualsevol excusa era bona per declarar l’estat d’excepció. La Constitució de 1844 va estar vigent dotze anys; de les seves garanties, Barcelona i tot Catalunya només en gaudiren quinze mesos, la resta es trobà sota estat d’excepció gairebé perpetu, per a gaudi de militars i polítics espanyols.

Barcelona tingué prohibit fins a 1854 destruir les muralles o construir fora del seu recinte, perquè era zona de maniobres militars. Tot el creixement demogràfic del segle XVIII i primera meitat del XIX s’hagué d’encabir dins del cinturó de muralles medievals. La població es triplicà i la gent moria literalment ofegada per la manca d’espai vital, per les epidèmies, per la manca de serveis, pels bombardejos...

Poques ciutats al món deuen haver vist volar pel seu cel tantes bombes com la nostra capital durant els darrers tres segles. I encara l’energumen de Peces-Barba és aplaudit quan diu que ara ja no caldria bombardejar-la de nou per assegurar la unitat d’Espanya. És que si fos necessari, estaria disposat a tornar-ho a fer al segle XXI? Sí. Sense dubte. Ja ha quedat demostrat què sent Espanya per Catalunya.

I per acabar, senyor Peces-Barba:

L’11 de Setembre, Catalunya no celebra cap derrota. Commemorem i no oblidem que teníem un estat propi i que no pararem de lluitar fins aconseguir-lo. I l’aconseguirem sense l’ús de les bombes, que és l’únic llenguatge que domina Espanya. I no s’amoïni, que ben aviat podran comprovar tots els espanyols com els va sense Catalunya i sobretot sense els diners dels catalans. Llavors, si volen, vagin a envair Portugal.

Dídac Rubio
Membre de Catalunya Acció

[1] http://fr.wikipedia.org/wiki/Trait%C3%A9_de_Fontainebleau_(1807)

[2] Idoia Estornes Zubizarreta“Descripción del Pais Vasco, Aragon y Cataluña a la luz del designio napoleónico.El ´País Tanspirenaico´ en 1810" http://www.euskomedia.org/PDFAnlt/riev/31/3106990711.pdf

Share/Bookmark