traducció - translate - traducción

11.11.11

EL QUE PECES-BARBA NO VA DIR

FONT: http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01773

Per acabar amb la polèmica Peces Barba, reproduïm, pel seu interès, un document que ens ha fet arribar Catalunya Acció i que és una breu perspectiva històrica de les relacions Catalunya/Espanya.
 
Només volem puntualitzar una afirmació referida al Tractat de Fontainebleau de 1807. Contràriament a allò que sembla desprendre’s de l’article, no hem sabut trobar en les clàusules d’aquest tractat[1] cap que especifiqués la cessió de Catalunya a França a canvi de Portugal.
 
Sí que hi ha constància, en canvi, d’informes que indicaven l'interès de Napoleó de crear alguna mena d'estat transpirenenc amb els territoris fronteres peninsulars (des del País Basc fins a Catalunya) com a estat tampó entre França i Espanya. Diverses fórmules van ser suggerides[2]. En aquest cas, sí que hi havia referències a Portugal com a moneda de canvi. Finalment, com sabem, Catalunya va ser annexionada, el 1812, a l'imperi francès.

Armand Sanmamed

EL QUE PECES-BARBA NO VA DIR

Molta gent s’ha sorprès de les paraules pronunciades per Peces-Barba en una conferència celebrada a Cadis, però no sé de què s’estranyen. El fet que aquest individu sigui el pare d’una Constitució que consagra a l’exèrcit com a garant de la unitat d’Espanya, d’una banda, i que es tracti d’un personatge proper al progressisme del PSOE eren pistes prou clares per esbrinar el seu pensament, ja que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. No debades, Sabino Arana, pare del nacionalisme basc, reconeixia que el principal enemic d’Euskadi era precisament el PSOE.

La llàstima és que Peces-Barba no va acabar d’explicar com Espanya “es va quedar” amb Catalunya. No va dir que un tros de Catalunya va quedar fora de la monarquia hispànica, de forma il·legítima i vergonyosa. No va dir com Espanya i França van esquarterar Catalunya, sense tenir en compte les lleis i constitucions catalanes i sense ni tan sols convidar a cap personalitat del país a les discussions de l’ignominiós Tractat dels Pirineus (1659), com a major preova de menyspreu.

També es va descuidar de treure a la llum com pocs anys després, França volia tornar a Espanya la “Província estrangera de Catalunya” a canvi de les Províncies Unides (Flandes), i Espanya s’hi negà. Poques dècades després les va perdre, i de pas, van deixar palès el poc que els importava Catalunya.

El 1807 Godoy, favorit del rei Carles IV, i Talleyrand, ministre de Napoleó, van signar a Fontainebleau un tractat segons el qual es deixava passar per terres espanyoles l’exèrcit francès, camí de la conquesta de Portugal, que posteriorment seria repartit entre França i Espanya. La primera cedia a la segona bona part de la nació lusa, agrícola i ramadera, mentre que la segona cedia a la veïna del Nord un Principat de Catalunya a les portes de la Revolució industrial, tornant a demostrar Espanya el seu menyspreu envers Catlaunya. En arribar les tropes franceses van decidir conquerir també Espanya i d’aquí arrenca el famós 2 de Maig de 1808 (es veu que a Madrid també els agrada celebrar derrotes, perquè aquell dia van caure vençuts).

I encara al segle XX, a la trobada d’Hendaia entre Hitler i Franco, aquell cedia al dictador el domini de la Catalunya del Nord a canvi que entrés a la II Guerra Mundial al costat de l’Eix. Franco va respondre que “de catalans a Espanya, ja n’hi havia massa”.

De tot això va oblidar-se Peces-Barba. Aquests fets són els que mai no s’expliquen a Cadis, ni a Salamanca, ni a Albacete, perquè a algú els fa vergonya i perquè per a altres, això són coses de Catalunya i no interessen al comú dels espanyols.

Pel que fa als bombardejos de Barcelona, fer broma d’això és inhumà i pervers. El pes de l’exèrcit espanyol en aquesta ciutat ha estat traumàtic. Amb el Decret de Nova Planta, la Ciutat Comtal esdevingué una gran caserna militar, amb dues fortaleses (la Ciutadella i el castell de Montjuïc) que amenaçaven constantment la població i li recordaven la seva condició de derrotada. Qualsevol excusa era bona per declarar l’estat d’excepció. La Constitució de 1844 va estar vigent dotze anys; de les seves garanties, Barcelona i tot Catalunya només en gaudiren quinze mesos, la resta es trobà sota estat d’excepció gairebé perpetu, per a gaudi de militars i polítics espanyols.

Barcelona tingué prohibit fins a 1854 destruir les muralles o construir fora del seu recinte, perquè era zona de maniobres militars. Tot el creixement demogràfic del segle XVIII i primera meitat del XIX s’hagué d’encabir dins del cinturó de muralles medievals. La població es triplicà i la gent moria literalment ofegada per la manca d’espai vital, per les epidèmies, per la manca de serveis, pels bombardejos...

Poques ciutats al món deuen haver vist volar pel seu cel tantes bombes com la nostra capital durant els darrers tres segles. I encara l’energumen de Peces-Barba és aplaudit quan diu que ara ja no caldria bombardejar-la de nou per assegurar la unitat d’Espanya. És que si fos necessari, estaria disposat a tornar-ho a fer al segle XXI? Sí. Sense dubte. Ja ha quedat demostrat què sent Espanya per Catalunya.

I per acabar, senyor Peces-Barba:

L’11 de Setembre, Catalunya no celebra cap derrota. Commemorem i no oblidem que teníem un estat propi i que no pararem de lluitar fins aconseguir-lo. I l’aconseguirem sense l’ús de les bombes, que és l’únic llenguatge que domina Espanya. I no s’amoïni, que ben aviat podran comprovar tots els espanyols com els va sense Catalunya i sobretot sense els diners dels catalans. Llavors, si volen, vagin a envair Portugal.

Dídac Rubio
Membre de Catalunya Acció

[1] http://fr.wikipedia.org/wiki/Trait%C3%A9_de_Fontainebleau_(1807)

[2] Idoia Estornes Zubizarreta“Descripción del Pais Vasco, Aragon y Cataluña a la luz del designio napoleónico.El ´País Tanspirenaico´ en 1810" http://www.euskomedia.org/PDFAnlt/riev/31/3106990711.pdf

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.