traducció - translate - traducción

17.11.11

Roger de Llúria, el Gran Almirall de la Mediterrània

Aquest és el títol de l’excel·lent llibre escrit per Antoni J. Planells Clavero i Antoni J.Planells de la Maza que ens parla de la vida i les proeses de l’almirall Roger de Llúria, una de les figures cabdals de la història de Catalunya.

L’obra resulta força aclaridora sobre aspectes poc coneguts i algunes incògnites relacionades amb l’organització i el funcionament de la marina de guerra catalana, eix fonamental sobre el qual es bastiria l’imperi català a la Mediterrània i en la formació de la qual Roger de Llúria va tenir un paper de primer ordre.

En efecte, quan Ramon Berenguer III, el 1114, va intentar una primera conquesta de Mallorca i Eivissa, va haver de contractar naus mercenàries pisanes per a l’expedició, perquè Catalunya no les podia subministrar. Anys més tard, quan Ramon Berenguer IV conquereix Tortosa, el 1148, també ha de recórrer a naus mercenàries; en aquest cas, genoveses, ja que la marina catalana del moment no és encara prou potent per atacar la marina musulmana tortosina i dur a terme un setge marítim efectiu. Cal recordar que, llavors, Tortosa disposava de port a través de l’Ebre, la qual cosa deixava la ciutat molt més a prop del mar que en l’actualitat.

Unes dècades després, es constata un important salt quantitatiu. Quan Jaume I, el 1229, decideix envair Mallorca i fa una crida a tot Catalunya per obtenir prou naus per a la conquesta, no té cap dificultat en aconseguir-les. No va haver-hi problema per transportar homes, cavalls i subministraments de tota mena, en quantitat suficient i amb prou eficiència, per fer possible una ràpida conquesta de Mallorca, primer, i de la resta de les Balears, en anys posteriors. Cal suposar que l’increment del comerç marítim seria la raó que explicaria aquest salt tan important.

És evident, però, que una cosa és tenir una bona i nombrosa marina i una altra molt diferent és tenir, en paraules del gran historiador francès de la marina Charles de la Roncière, “la marina més temible”. En efecte, sota el comandament de Roger de Llúria, i a partir de 1283, és a dir, poc més de seixanta anys més tard, la flota catalana, amb el reforç de la siciliana, va esdevenir invencible. La flota francesa, reforçada alhora amb diversos aliats italians, va ser derrotada una vegada i una l’altra de forma clara i contundent per la flota catalana. Les derrotes franceses van ser tan aclaparadores que França trigaria dos-cents anys a tornar a tenir una marina de guerra digna d’aquest nom.

L’obra ens explica de forma clara i entenedora la gènesi d’aquest autèntic fenomen  i el paper Roger de Llúria en tot plegat. Com tots els nobles sicilians de l’època, Roger era descendent de normands, poble avesat al mar i que, gràcies a la seva marina va avançar i prosperar. Amb tota aquesta tradició al darrere, Roger havia de tenir unes idees molt clares sobre com organitzar una flota de guerra.

Dues són les claus principals que expliquen la transformació de la marina de guerra catalana. D’una banda, una aportació catalana: les ballestes, especialment les ballestes de taula, fixes i de grans dimensions, d’un poder destructor devastador que s’afegia a una marina nombrosa i experimentada, ben preparada i tècnicament molt avançada.

De l’altra, dues aportacions normandosicilianes: primerament, la correcta organització i coordinació militar de les naus i de tots els seus homes en el plantejament i desenvolupament de la batalla, en què la unitat d’acció era total ja que cada nau obeïa com un sol soldat, i la determinació absoluta, qualitats aquestes que mancaven a l’enemic. En segon lloc, una perfecta organització logística de la flota, regida per un únic centre administratiu sota les ordres directes de Roger anomenada l’Oficina de l’Almirall, que s’encarregava de l’obtenció dels recursos necessaris perquè l’armada estigués sempre a punt d’intervenir allà on calgués. Una sèrie de prerrogatives reials atorgaven drets a l’Oficina per recaptar determinats impostos. Es feia una previsió de tresoreria i les razzies en territori enemic o musulmà o grec completaven l’obtenció de recursos; incursions que Roger de Llúria va efectuar més d’un cop en territori francès amb tota impunitat.

D’aquesta manera, mai van faltar diners per finançar la flota. L’Oficina també s’encarregava de tota la intendència de la flota: en armes, homes -tant militars com mariners- equipaments i subministraments, incloent-hi el problema d’alimentar convenientment homes en guerra a la mar i on hi havia musulmans mercenaris que formaven la cavalleria lleugera d’assalt, amb les complicacions sobre menges prohibides que això significa. L’Oficina de l’Almirall funcionava amb la precisió d’un rellotge i va ser clau perquè l’armada sempre estigués a punt, ben equipada, alimentada, pagada i motivada i actués amb la màxima eficiència.

Aquests i altres aspectes, que van ser molt importants per construir una marina temible, es descriuen molt bé en el llibre. També s’hi descriuen molt acuradament el moment polític, social i econòmic de l’època, l’origen i les causes del conflicte. El lector podrà fer-se una idea clara de com es van començar a posar els fonaments del domini català al Mediterrani. El seguit de victòries de Roger de Llúria i la derrota absoluta de l’intent d’invasió francesa finançada pel papat van ser un cop de puny a la taula de Pere II el Gran, que va situar Catalunya entre les potències d’Europa.

L’únic aspecte negatiu d’aquest llibre, al meu entendre prou greu és el seguidisme que fan de l’historiografia espanyola pel que fa a la desaparició dels catalans de la narració històrica. Generalment, en les obres d’historiadors espanyols (força catalans inclosos), Catalunya i els catalans deixem d’existir, a partir de Ramon Berenguer IV. De sobte, ens tornem aragonesos. En efecte, tenim reis aragonesos (malgrat que parlaven i escrivien en català, feien servir la numerologia catalana i cap d’ells va néixer a l’Aragó), cancelleria aragonesa (que residia a Barcelona i usava els català), política i diplomàcia aragoneses (fetes des de Catalunya i en català), un exèrcit aragonès (format sobretot per catalans, especialment els seus comandaments) i, el que resulta més paradoxal, la nostra marina és la marina aragonesa. No calen comentaris.

Malauradament, els autors es fan partíceps d’aquest joc pervers i utilitzen la terminologia aragonesa en moltes ocasions. Fins i tot, en el cas de la marina aragonesa, quan ells mateixos afirmen que Aragó no va tenir cap interès, almenys en aquella època, per res que tingués a veure amb el mar. Els aragonesos no van col·laborar en absolut en la conquesta de Mallorca, ni en la conquesta de Sicília per Pere II el Gran, ni van participar en les empreses de Roger de Llúria. Aragó es va excloure de les empreses marítimes per voluntats pròpia. Donades aquestes premisses, ens resulta del incomprensible la insistència dels autors a mantenir una terminologia que, malgrat les aparences, té com a única finalitat anorrear la memòria històrica dels catalans durant l’edat mitjana.

Tenint en compte això, el resultat és excel·lent. El lector gaudirà d’una obra que, a més d’una lectura àgil i assequible, omple un important buit bibliogràfic d’un període cabdal de la nostra història. La catalana, és clar.


Carles Camp



Antoni J. Planells Clavero i Antoni J. Planells de la Maza Roger de Llúria, El Gran Almirall de la Mediterrània. Editorial Base, Barcelona, 2011

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.