traducció - translate - traducción

18.11.11

NO HABLO CATALÁN



Agustí Bordas
"Mai com ara han calgut les polítiques de discriminació positiva envers la llengua catalana"
Mentre, en matèria lingüística, la premsa espanyola es dedica a difondre insídies i calúmnies contra les polítiques de la Generalitat, una visita a Barcelona és suficient per esvair qualsevol dels malentesos escampats pels virtuosos, “no-nacionalistes”, cosmopolites i, sovint, monolingües prohoms madrilenys. Mai com ara han calgut les polítiques de discriminació positiva envers la llengua catalana.

Malauradament, durant la meva darrera visita a Barcelona, vaig experimentar el lamentable estat de la llengua catalana a la capital del País. Més enllà dels resultats idíl·lics obtinguts en les enquestes d’usos lingüístics de la població catalana, la veritat és que el català és ignorat per una part significativa de la població barcelonina. Més encara, amb totes les honroses excepcions que vulguin, el català parlat per molts barcelonins suposadament “bilingües” –producte, en part, de la precària immersió lingüística– està esdevenint un catanyol horrorós, mancat de qualsevol genuïnitat. Tanmateix, és en l’àmbit turístic en què, sovint, és impossible ser atès, fins i tot, en el malastruc catanyol. Els en donaré tres exemples, mostra del surrealisme patètic patit pels visitants catalanoparlants a BCN:

1) Registre a l’hotel Murmuri, al bell mig de l’Eixample. Mentre esperava el meu torn, vaig sentir com el viatger precedent finalitzava els tràmits d’ingrés tot comunicant-se en francès amb el recepcionista. En arribar el moment d’adreçar-me a l’empleat, vaig observar com la fesomia se li transformà en una ganyota irreverent, accentuada per les seves gruixudes ulleres de disseny. “No hablo catalán” és la resposta que vaig rebre, pronunciada amb una condescendència insultant, pròpia de qui sent una demanda en arameu arcaic. Malgrat haver demanat l’assistència d’un recepcionista alternatiu capaç d’entendre el català, vaig decidir completar el registre en francès. 

2) Restaurant Tragaluz, entre el Passeig de Gràcia i la Rambla Catalunya. Després d’haver fet la comanda dels plats principals en un català ben vocalitzat (rebent la resposta del servei en castellà), vaig demanar un “cafè amb llet” per acompanyar les postres, ja que prefereixo la combinació igualitària entre ambdós components. Després d’un retard de 20 minuts, em portaren un cafè amb gel. Davant l’evident confusió del cambrer, vaig haver d’aclarir la meva particular preferència pel “cafè amb llet” després dels àpats. Com a resposta inesperada, el cambrer –incapaç fins llavors d’articular un mot en català– pretengué alliçonar-me tot dient que “cafè amb yèt” (sic) sonava igual que “cafè amb yel” (sic) i que, si pretenia fer servir “el catalán”, li havia d’haver demanat “un tayat” (sic). Malgrat sentir-me emprenyat com una mona, vaig contenir-me, donant el cas per perdut tot evitant explicar-li que els tallats contenen menys llet que cafè i són servits en un got petit. Certament, caldria copiar el sistema de propines per bon servei existent a Nord-Amèrica.

3) Vestíbul de l’hotel W, al costat de la Barceloneta. Mentre esperava l’hora de sopar, se’m va acudir sortir a la terrassa de l’hotel per fer un cop d’ull al mutant paisatge litoral. De sobte, un empleat de l’establiment Starwood se m’acostà per demanar-me, en castellà, que li fes mostra de la clau de l’habitació per poder accedir al recinte. En respondre-li que “tot plegat estava passant l’estona abans de fer l’àpat”, l’empleat em va obsequiar amb una llambregada confusa, pròpia de qui acaba de sentir la recitació d’un haiku en japonès. Veient la seva confusió després de reiterar la frase catalana amb precisió logopèdica, li vaig haver de repetir el missatge en anglès, tot rebent una càlida demostració d’aprovació. 

La llengua catalana no és presa seriosament i encara no s’ha recuperat de les dècades de prohibició i posterior marginació imposades per la dictadura “no-nacionalista” del General Franco. Malgrat l’exigència teòrica de proveir els serveis, com a mínim, en català, hi ha massa situacions quotidianes que impedeixen aquesta pràctica. Així doncs, donat l’activisme de la jerarquia judicial ultra-espanyolista i la passivitat d’una part de l’empresariat català, el foment real del multilingüisme i la possibilitat de viure plenament en català només seran possibles quan l’única llengua oficial sigui la catalana; òbviament, en un estat propi.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.