traducció - translate - traducción

28.4.17

La llei fundacional: com es farà la successió entre l’estat espanyol i el català

Recupero aquest article de Pere Cardús publicat a VilaWeb el febrer de l'any passat, per trobar-lo aclaridor en el moment que estem vivint. Cal tenir en compte les correccions que ha sofert el full del ruta independentista.

La normativa més decisiva per a l'accés a la independència ha d'estipular la successió d'institucions, ordenaments i contractes entre l'estat espanyol i l'estat català


Quan el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, diu que aquesta legislatura de divuit mesos ha de ser la de la postautonomia i la pre-independència, vol dir que la cosa més important que cal fer és elaborar la llei de transitorietat jurídica. Dit d’una altra manera: no hi pot haver accés ordenat a la independència sense aquesta llei que ja havien anunciat els informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) i que Junts pel Sí va incloure al seu full de ruta del programa electoral. De fet, el nou conseller de Justícia, Carles Mundó, ha dit no fa gaire que aquesta és la llei més important que ha de preparar el govern. Amb el nom de ‘transitorietat jurídica’, la llei sembla poca cosa. Coneixedor de la importància cabdal que té, Carles Viver i Pi-Sunyer proposava d’anomenar-la ‘llei fundacional i de successió d’estats’.

Efectivament, és la llei que ha de permetre la creació d’una nova legalitat derivada del mandat democràtic i que evitarà que hi hagi cap buit legal en l’accés a la independència. Si bé la declaració d’inici del procés que el Parlament de Catalunya va aprovar el 9 de novembre parlava de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública, la llei de transitorietat jurídica és la que determinarà l’èxit o el fracàs de la legislatura actual. Permetrà de garantir la completesa de l’ordenament jurídic i fonamentar el dret vigent a Catalunya en el nou marc institucional derivat de la creació de l’estat independent. Repassem què ha d’incloure aquesta llei i quan és previst que s’aprovi:

Contingut
La llei de transitorietat o ‘fundacional’ ha de regular de manera provisional els elements estructurals del nou estat i les clàusules generals per a garantir, des del primer moment, la completesa de l’ordenament jurídic del nou estat i la continuïtat i successió́ ordenada d’administracions. Regularà els elements bàsics com ara el territori, la nacionalitat, la ciutadania, el règim de llengües i les institucions de govern i, a més, declararà la continuïtat, llevat excepcions, de l’aplicació del dret autonòmic català, del dret espanyol, del dret de la UE i del dret internacional.

La llei també preveurà la continuïtat –mitjançant subrogació– dels contractes de l’estat i de la Generalitat i la possibilitat que els funcionaris i el personal laboral que prestin els seus serveis a l’administració de l’estat a Catalunya puguin integrar-se a l’administració del nou estat.

Successió d’ordenaments. La llei no ha de ser necessàriament gaire densa ni extensa. El CATN, que l’anomenava ‘llei constitucional provisional’, va arribar a suggerir un possible redactat tocant a la qüestió de la successió d’ordenaments: ‘Les normes jurídiques estatals i autonòmiques, vigents a Catalunya el dia anterior a la proclamació de la independència, hi continuaran vigents i aplicables fins a la seva modificació o derogació per normes aprovades pels òrgans del nou estat en tot allò que no s’oposin a les disposicions de la present llei constitucional provisional. Les referències que s’hi fan a les autoritats o òrgans de l’estat espanyol s’han d’entendre fetes a les autoritats o òrgans catalans homòlegs.’

El consell presidit per Viver i Pi-Sunyer ho argumentava així: ‘Es tractaria, en definitiva, d’una regulació de mínims en matèria de successió d’ordenaments però que garantiria amb claredat i seguretat jurídica, en el marc de la llei constitucional provisional, la vigència de les normes de diversos orígens i els mecanismes de la seva modificació i derogació. El contingut d’aquesta disposició no exclou que la mateixa llei constitucional provisional pugui incorporar també mencions expresses a determinades vigències, derogacions o adaptacions normatives en matèries especialment sensibles.’

Successió d’administracions. Aquest apartat de la llei neix de la voluntat de complir el principi de continuïtat dels serveis públics. Els ciutadans del nou estat han de tenir garantida la continuïtat dels serveis prestats per l’estat espanyol i l’administració pública general en el moment de la independència. La llei ha de dir que les institucions del nou estat català assumiran directament les funcions que les lleis vigents atribueixen a determinades institucions de l’estat espanyol, o bé que seran suprimides i prou. Així, l’administració perifèrica de l’estat o les subdelegacions del govern a Catalunya desapareixeran perquè deixaran de tenir sentit.

Pel que fa a determinats òrgans que no tenen seu a Catalunya, caldrà adoptar alguna disposició normativa específica. A Catalunya no hi ha Tribunal Constitucional ni Tribunal Suprem, tampoc Consell General del Poder Judicial, Consell d’Estat, Consell Econòmic i Social ni Banc d’Espanya, les Comissions del Mercat de Valors o dels Mercats i la Competència, amb funcions reguladores, entre més institucions. Però sí que hi ha Tribunal Superior de Justícia, Consell de Garanties Estatutàries, Síndic de Greuges, Sindicatura de Comptes, Consell de l’Audiovisual, Comissió Jurídica Assessora, Agència Tributària, Autoritat Catalana de Protecció de Dades  i Autoritat de la Competència, entre més. En tots aquests casos, les institucions del nou estat independent hauran de regular quins organismes existents a Catalunya poden substituir els corresponents de l’estat espanyol en les funcions reguladores, fiscalitzadores i sancionadores, és a dir, en l’aplicació del dret d’origen estatal vigent a Catalunya.

Els funcionaris de l’estat. El trànsit d’una administració simplement autònoma a l’administració pròpia d’un estat sobirà obliga a regular amb la llei de transitorietat algunes qüestions transcendents en relació amb els treballadors públics. Per exemple, caldrà atendre les necessitats de comptar amb nou personal per a exercir les noves funcions estatals i resoldre, així mateix, la situació de les persones que presten serveis a l’estat en territori català.

Les noves responsabilitats estatals de la Catalunya independent exigirà un reforç dels requeriments de nou personal. Una part important d’aquests requeriments és lògic que sigui coberta amb el personal (funcionaris, interins, laborals, eventuals) que ja prestava serveis a Catalunya per a l’administració estatal –unes 30.000 persones–, que passarien a integrar-se a l’administració catalana. Aquesta qüestió ha de ser prevista i regulada per aquesta llei de transitorietat jurídica.

Successió de contractes.  La successió entre l’administració de l’estat predecessor (l’espanyol) i l’administració de l’estat successor (el català) té una complicació especial en el cas dels contractes formalitzats per la primera per al compliment de les seves funcions: l’aparició en escena d’un tercer subjecte, una persona física o jurídica, denominada ‘contractista’. El contractista, en virtut d’un negoci jurídic bilateral amb l’administració espanyola, ha contret determinades obligacions, però també és titular de determinats drets i, principalment, del dret de rebre un preu en canvi de les prestacions que ofereix a l’administració, ja sigui de manera directa, a través del pagament per part d’aquesta, ja sigui a través de la percepció de tarifes satisfetes pels particulars.

Segons els informes del CATN, la legislació internacional en aquesta matèria apunta que,  si no es disposa altrament i no es preveuen les mesures adequades, ‘l’assumpció de les funcions estatals per part d’una altra administració podria determinar la nul·litat sobrevinguda dels contractes celebrats o determinar la seva extinció o resolució, la qual cosa generaria l’obligació d’indemnitzar els danys i perjudicis soferts pels contractistes afectats i podria afectar de forma molt negativa el principi de continuïtat dels serveis públics’. Tanmateix, el nou estat català independent podrà evitar tots aquests possibles efectes negatius de la successió de relacions contractuals amb el sistema de subrogació automàtica en els drets i deures de l’administració de l’estat. Això implicaria també reconèixer ‘el dret dels contractistes de participar en la negociació de les condicions concretes d’aquesta subrogació i en l’adopció de les clàusules d’adaptació corresponents, a més del dret de ser indemnitzats pels perjudicis que això els pugui comportar, sempre que es puguin acreditar fefaentment, d’acord amb els pactes o compromisos assumits’.

Calendari
La llei de transitorietat s’ha d’escriure durant el període que duri la legislatura actual. Ha d’estar preparada, negociada i culminada just abans de fer la proclamació o declaració d’independència que desembocarà en la convocatòria d’eleccions constituents. La llei s’ha d’aprovar just abans de la dissolució del parlament. És la llei que marca el canvi de lleialtat jurídica i que ha de donar validesa legal a la culminació del procés amb les eleccions constituents i el referèndum constitucional posterior. Per tant, el calendari d’aprovació de la llei de transitorietat va íntimament vinculat al calendari de la legislatura. Probablement ha de ser l’última llei aprovada abans de la dissolució de la cambra.

Font: La llei fundacional: com es farà la successió entre l’estat espanyol i el català | VilaWeb
Share/Bookmark

25.4.17

La democràcia es construeix en base a les persones

“Depèn de nosaltres crear noves estructures més participatives i transparents i que garanteixin més efectivitat i control de les institucions polítiques, administratives i judicials”
Construir la República Catalana és l’única possibilitat per aconseguir una total regeneració de la política a Catalunya.



REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA
La creació d’un nou estat és regeneració democràtica.
El Consell d’Europa ha criticat que a l’Estat espanyol el Govern intervé en la designació de magistrats d’alt nivell, com al Consell General del Poder Judicial. Això explica que el World Economic Forum situï el sistema judicial espanyol en un vergonyós 87è lloc de 144 països.
A més, el Tribunal Constitucional, que hauria de ser un òrgan neutral, fins fa quatre dies tenia com a president un exmilitant del PP, Pérez de los Cobos. I un dels candidats a rellevar-lo, Andrés Ollero, no tan sols n'era militant, sinó que fins i tot havia estat diputat d'aquest partit durant 17 anys. Se n'han donat una mica de vergonya i finalment no l'han escollit, però això no treu que segueixi formant part d'aquest tribunal.

CAMVIEM EL SISTEMA ESPANYOL
El sistema actual de designació política convé als grans partits espanyols, perquè amb aquest estatus poden utilitzar políticament els tribunals per impedir un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, en contra de l’opinió del 75 % de la població catalana, que segons l'enquesta més recent del Centre d'Estudis d'Opinió estaria disposat a votar en un referèndum d'independència.
La creació de la República permetrà una regeneració completa de la política catalana. Depèn de nosaltres crear noves estructures més participatives i transparents i que garanteixin més efectivitat i control de les institucions polítiques, administratives i judicials. Les promeses del president espanyol ja no són creïbles.

EL FUTUR ÉS A LES TEVES MANS
Ens cal un model polític nou que permeti una democràcia de veritable qualitat.
Un sistema que faciliti el control polític i penal de la corrupció. Que incorpori reguladors independents i amb mitjans suficients per dur a terme de forma eficaç aquest control. Que garanteixi la transparència en la presa de les decisions. I, sobretot, que funcioni amb una veritable separació de poders.
Amb partits que tinguin un funcionament realment democràtic i amb una llei electoral que contempli la limitació de mandats, les llistes obertes, el finançament dels partits, les campanyes electorals, etc.
Volem una regeneració democràtica profunda i fer un país nou és la millor oportunitat que tenim per abordar-la.

Fem futur. Fem la República de la justícia per a tothom.


Share/Bookmark

QÜESTIÓ DE NOMS | JOAN FUSTER

Qüestió de noms és el títol d'un opuscle publicat per l'escriptor suecà Joan Fuster el 1962. Es tracta d'un assaig on es teoritza sobre el nom que hauria de tenir la totalitat territorial de la nació catalana, així com els diferents territoris que la integren. Va ser publicat en Edicions d'Aportació Catalana, una petita editorial fundada amb el suport del mateix Fuster, dins la col·lecció Entre tots ho farem.

El problema, en efecte, només es planteja en funció de les Illes i del País Valencià, els dos "regnes" a part que creava la voluntat conqueridora del rei Jaume I. I és evident que, en un principi, tant els "valencians" com els "mallorquins" havien de trobar ben natural el fet de dir-se "catalans". Una realitat immediata, de tipus primàriament ètnic, ho decidia: uns i altres, en l'etapa fundacional dels "regnes" respectius, no eren sinó "catalans" -catalans del Principat- trasplantats als nous territoris. Desplaçada o sotmesa la població sarraïna de les zones conquistades, calia erigir-hi una societat cristiana que la substituís, i això hagué de fer-se a través d'una colonització massiva, que va sortir sobretot de Catalunya. Pel que fa a les Balears, la cosa és clara. La conquista de l'arxipèlag va ser una empresa catalana, i exclusivament catalans -en xifres bàsiques-, els repobladors que s'hi instal·laren.

En el cas del País Valencià, va haver-hi una àmplia participació aragonesa, però foren també els catalans que contribuïren d'una manera determinant a l'eficàcia última del repoblament cristià. Les comarques del litoral i algunes altres de l'interior, i la ciutat capital del "regne", van ser absolutament catalanitzades: elles, hegemòniques en tots els aspectes -cultural i demogràfic, polític i econòmic-, van assegurar la catalanitat essencial en la vida valenciana. "Són vers catalans, e parlem del bell catalanesc del món", escrivia Ramon Muntaner en referir-se als habitants del Sud limítrof amb Múrcia.

Sens dubte, Jaume I va tenir raons poderoses per convertir les Illes i el País Valencià en "estats" autònoms. No és de la nostra incumbència discutir-les, ara i ací. Si el rei hagués obrat altrament, les Illes haurien quedat integrades en el Principat, però potser Aragó hauria absorbit el País Valencià. Sigui com sigui, aquella constitució en "regnes" a part, no alterava de moment la "realitat ètnica" a què al·ludíem. El procés de repoblació cristiana no va ser ràpid, precisament, i al País Valencià encara no podia donar-se per conclús a darreries del segle XV. Una constant, o gairebé constant, immigració de gent del Principat venia a edificar la nova societat valenciana, com havia edificat la mallorquina. L'ascendència "catalana" de valencians i mallorquins, doncs, no era una simple dada remota, vinculada a l'origen dels "regnes", amb els episodis diguem-ne èpics de la Conquista i els assentaments familiars del Repartiment. Hi havia, a de més a més, la repetida incorporació d'homes i dones que procedien de Catalunya i consolidaven l'estructura catalana d'aquestes regions. Les minses fronteres polítiques que separaven del Principat els dos "regnes" filials, no interrompien la continuïtat del fons humà comú: continuïtat -unitat- d'idioma, de predisposicions col·lectives, de cultura, de formes de vida. I d'això, tothom en tenia consciència.

D'altra banda, com a "catalans" érem coneguts, tots plegats, els del Principat, els de les Illes i els del País Valencià, a tot arreu de l'Europa medieval i renaixentista. Formàvem un bloc socialment i lingüísticament compacte, i un estranger no hauria estat en condicions de distingir-hi les nostres variants de "regnes": al capdavall, aquestes variants s'esborraven davant la sobirania única dels reis d'Aragó. Ni valencians ni mallorquins no van tenir més nom internacional que el de "catalans". Com a "catalans" eren coneguts, i com a "catalans" es donaven a conèixer. Podríem citar l'exemple insigne dels Borges, de Xàtiva. "O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani!" exclamaren els italians en veure com aquella tribu de valencians espavilats s'enfilava al Soli papal i als alts càrrecs de l'Església. El mateix Calixt III al·legava el seu propi pontificat -"Papa catalanus" es deia-, com un signe més, entre altres, d'un instant gloriós per a la "nació catalana": "Magna profecto est gloria nationis catalanae diebus nostris..."

De vegades i tot, el gentilici "català" arribava a aplicar-se a tots els súbdits de la Corona d'Aragó, encloent-hi els aragonesos. Però era la identitat de llengua i d'estirp el que feia que mallorquins, valencians i catalans estrictes, apareguessin com un sol poble. Com un sol poble apareixien als ulls dels altres pobles. I com a un sol poble se sentien ells mateixos en confrontar-se amb els pobles veïns: "catalans" en definitiva.

Però no solament en confrontar-se amb els pobles. Hi hagué un temps en què tots els catalanoparlants -o, si això us fa més goig, tots els catalanòfons-, acceptaven ben de gust anomenar-se i ser anomenats "catalans" en el mateix àmbit domèstic.

Un erudit tindria tasca útil i amable en la indagació d'aquest punt: precisar la durada i les condicions de la nostra unanimitat en el gentilici. Era lògic que, establerta la divisió jurídico-administrativa dels "regnes" -un "regne" de Mallorca i un "regne" de València, al costat del "Principat de Catalunya"-, uns gentilicis privatius entressin en concurrència amb el de "catalans". Era lògic i necessari: els "regnícoles" del "regne de València" havien de dir-se "valencians", i els del "regne de Mallorca", "mallorquins". Ho imposaven les circumstàncies, amb una exigència indefugible. Es tractava de denominacions més aviat "polítiques", que, d'entrada, no estaven en contradicció amb el nom nacional genèric. Tanmateix no podien ser eludides. L'existència dels "regnes" comportava la inevitabilitat de les designacions locals. Si de cara a l'exterior tots podíem passar per "catalans", en ordre als tràmits interns de la Corona bé calia fer discriminacions. La unitat dels catalans es desglossava, així, en tres "ciutadanies", si puc dir-ho en termes moderns, i cada "ciutadania" descansà en un nom especial.
Des d'aquest angle, per tant, hi hauria "valencians", "mallorquins" i "catalans". Hi hauria, de fet, uns catalans, més "catalans" que els altres. Perquè els nadius del Principat de Catalunya -els catalans originaris-, conservaren l'apel·latiu de "catalans". I això, és clar, proporcionava un perillós inici de confusionisme. La paraula "català" esdevenia amfibològica: tant podia servir per referir-se al conjunt com per mencionar una de les parts. Era una ambigüitat prenyada de conseqüències incòmodes. Aquell "un sol poble" que eren i se sentien els catalanoparlants de la Baixa Edat Mitjana corria el risc de quedar-se insatisfactòriament "innominat". Una forma o altra de particularisme no tardaria a interferir-s'hi, i el risc s'agreujà. Valencians i mallorquins començaren a covar un amor propi regional, i el mateix Principat es confeccionà el seu. Les organitzacions "estatals" distintes ho fomentaven. De més a més, als "regnes" es produïen situacions ben favorables a l'eclosió de sentiments localistes que, per un mecanisme obvi, havien de contrastar-se amb els del Principat.

Mallorca va córrer l'aventura d'independència dinàstica que obre el testament de Jaume I i tanca la recuperació manu militari de Pere el Cerimoniós. El País Valencià, en el segle XIV, ascendeix a una plenitud econòmica i social molt estimable, la qual es refermà en el XV, justament a expenses de la incipient decadència del Principat. Dir-se "mallorquins" o "valencians", després de tot això, implicava ja una punta d'orgull, de repercussions bastant previsibles.

No la unitat, però sí la consciència d'unitat dels catalanoparlants, hi quedava compromesa. En regionalitzar-se, el gentilici genèric perdia la seva força innervant.

Serà un home de Girona, fra Francesc Eiximenis, qui formularà precisament la primera manifestació -ben precoç, per cert: 1383-, del particularisme valencià. Eiximenis diu del "poble valencià" que, "com sia vengut e eixit, per la major partida, de Catalunya, e li sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans per especial privilegi ha propi nom e es nomena poble valencià". La diferenciació entre "valencians", "mallorquins" i "catalans" es trobava desproveïda d'una instància superior en nomenclatura, que mantingués reunides les tres branques regionals. Des del moment que "catalans" eren, per antonomàsia, els habitants del Principat, resultava fàcil la contraposició de "valencians" i "mallorquins" a la vella denominació. El camí de les dissidències intranacionals hi tenia una oportunitat. Un nom superador -uns noms que no haguessin estat el de "Catalunya" i el de "catalans"-, podria haver aturat la dispersió. Aquest nom, aquests noms, no hi eren. L'època, d'altra banda, no estava madura per fer-se càrrec de la dificultat i de la seva transcendència. Seria anacrònic, pel nostre costat, lamentar-nos-en.

Al capdavall, si el nom comú es desvirtuava o s'esvaïa i cap altre no venia a substituir-lo, era perquè la nostra gent no en sentia la necessitat. Unes puntualitzacions cronològiques il·luminarien l'evolució del problema.

Malgrat tot, "valencians" i "mallorquins" continuaren dient-se catalans. Amb una mica de paciència podria confeccionar-se una antologia abundant de textos històrics i literaris que ho demostrarien. Valdria la pena d'intentar-la. Jo em limitaré a adduir ací uns pocs testimonis, significatius si més no per la data. El 1417, en escriure la seva "Disputa de l'Ase", fra Anselm Turmeda afirma de si mateix -i copio el passatge de la versió francesa de l'obra-, que "est de nation cathalaine et nay de la cité de Mallorques".

Durant la guerra entre "ciutadans" i "forans" en el regnat d'Alfons el Magnànim, i també a Mallorca, un capitost del partit dels "ciutadans", Jaume Cadell, diria: "Penseu que tots som catalans, e havem fama per tot lo món d'ésser lleials vassalls a nòstron rei i senyor..." Les paraules de Calixt III ja reportades són indiscutiblement, una referència important provinent del País Valencià. I encara, en 1539, quan es publicava a València la primera edició dels versos d'Ausiàs March, amb la traducció de Baltasar de Romaní, la portada del llibre fa constar que "el famosíssimo philósofo y poeta" era "cavallero valenciano, de nación catalán". Al Principat tampoc no s'oblidava aquella vinculació elemental. Els Consellers de Barcelona, el 1456, celebraran la canonització del valencià fra Vicent Ferrer, i remarquen que el nou sant és "de nostra nació". Insisteixo que totes aquestes dades, i les moltes més que podrien afegir-s'hi, haurien de ser articulades amb una minuciosa pulcritud cronològica, a fi de fixar la trajectòria de la perduració del nom "català" amb un abast general. Però crec que no estarà de sobres recordar el que escrivia Gaspar Escolano el 1610. Aquest amable cronista valencià diu: "Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino (de València) debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos". I afegeix que això durà "hasta que cien años o poco más a esta parte, que el rey católico don Fernando de Aragón unió su corona con la de Castilla, cada una de estas naciones ("valencians" i "catalans") ha tirado por su cabo, como sintiendo la ausencia de su cabeza, y así tenidas por diferentes". No hi ha dubte que Escolano tenia raó. A partir del regnat de Ferran el Catòlic, "catalans", "valencians" i "mallorquins" van ser "tenidos por diferentes". Abans, la diferència de noms no afectava la unitat del poble catalanoparlant. Tot i que el terme "català" era equívoc, no per això es desvalorà. Ho acabem de veure. Després de Ferran el Catòlic les coses canvien. El prestigi de la Monarquia introduirà conceptes i denominacions supraregionals que no recolzaran ja en la nostra identitat col·lectiva estricta. Per a nosaltres s'enceta aleshores un període "de decadència", i "cada una de estas naciones", efectivament "tira por su cabo". "Valencians", "mallorquins" i "catalans" es distancien. El nom "catalans" se'ls fa estrany, a valencians i mallorquins.

La llengua comuna sofreix una marcada dialectalització, la qual, com que fereix l'element unitari més "visible", provoca l'aparença d'uns "fets diferencials" idiomàtics capaços de ser interpretats com a discrepàncies nacionals. Mai no s'esfuma la memòria de la unitat anterior, naturalment: ni de bon tros. Fins i tot trobem afirmacions com aquesta, que feia el bisbe Josep Climent el 1766, en prendre possessió de la Mitra de Barcelona: "Si bien se mira, Valencia puede llamarse con propiedad una colonia de Cataluña, casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y con corta diferencia son unas mismas las costumbres y una misma la lengua de los naturales de ambas provincias". Però en realitat predomina allò altre: la dispersió. En enfrontar-se, ara "catalans", "mallorquins" i "valencians" no voldran reconèixer-se com "un sol poble" amb un o amb tres noms, tant hi fa-: més aviat es veuran com tres "pobles germans", o en tot cas, amb un lligam de filiació llunyà, valencians i mallorquins respecte dels "catalans".

El particularisme regional s'havia esclerosat de mica en mica, entre el XVI i el XIX. Res no resulta més instructiu, a propòsit d'això, que examinar les opinions sostingudes pels erudits d'aquests segles sobre la llengua autòctona. Accentuats els matisos dialectals de cada regió, pretendran justificar-los amb la consideració categòrica d'idiomes diferents. Si en el Quatre-cents els escriptors valencians havien tendit a anomenar "llengua valenciana" la llengua catalana, mai no havia estat amb la intenció de proclamar l'existència d'una variant local distinta ni menys encara independent, de les variants del Principat i de les Illes. Però després del 1500, aquesta intenció hi és. Els valencians reivindiquen una "llengua valenciana" i els mallorquins una "llengua mallorquina" que no seria ja la "llengua catalana". Una evidència però, perdurava intacta: l'idioma antic, que servaven els documents i els manuscrits medievals, el qual havia estat idioma únic i comú de "valencians", "catalans" i "mallorquins". Per una aberrant confusió filològica, els homes de la Decadència van creure -almenys molts d'ells-, que el català no era sinó "llemosí", la mateixa llengua dels trobadors.
L'ús del terme "llemosí" per designar el català medieval venia a ser, tot ben comptat, un expedient confortable que esquivava les susceptibilitats localistes.

La "regionalització" del nom "català" era suplida pel nom fals de "llemosí", quant a l'idioma. En el fons, era una manera encara d'afirmar la unitat dels catalanoparlants: una unitat retrospectiva, sí, però que seguia pesant en la tradició cultural de cada una de les nostres regions. Les tres "llengües" modernes -el "català", el "mallorquí", el "valencià"-, eren filles directes del "llemosí", i això les relligava amb un parentiu diàfan. Les frases d'Escolano i del bisbe Climent, ja citades, prou demostren que la consciència d'unitat idiomàtica subsistia netament.

Amb la Renaixença es produeix una radical i taxativa revisió de criteris. La represa del conreu culte del vernacle havia de suposar, simultàniament a totes les regions de llengua catalana, la superació del destí dialectal, i per consegüent un retorn a la idea unitària dels nostres principis històrics. Això, pel que fa a l'aspecte literari. Amb el temps, no solament serà la unitat d'idioma el que es presentarà als ulls dels "valencians", dels "mallorquins" i dels "catalans" que continuen l'esforç renaixentista: una altra unitat, més ampla i més profunda, eclipsada fins aleshores, torna a la superfície de les reflexions de la nostra gent. És el fet de ser i de sentir-nos "un sol poble", que es planteja com un pressupòsit i com un projecte de cara al futur.

Importa poc, ara, que aquest plantejament sigui compartit per nuclis més o menys extensos del Principat, de les Illes i del País Valencià. El que importa és que hi hagi "mallorquins", "catalans" i "valencians" que assumeixen aquella il·lusió i aquella responsabilitat. Cau fora de l'àmbit d'aquesta nota analitzar les causes políticosocials que ho determinen, això. Basta que hi sigui. La qüestió dels noms sorgia immediatament amb una renovada acuïtat. La nomenclatura localista era, d'entrada, un obstacle ja en el pla de les consideracions culturals: la llengua i la literatura autòctones havien de tenir una denominació única.

El graciós miratge "llemosinista" era liquidat per filòlegs i historiadors: calia dir "llengua catalana", "literatura catalana". D'altra banda, tot i que les designacions regionals havien de mantenir-se, perquè responen a realitats sociològiques palmàries, també arribava l'hora de restaurar un gentilici comú, que abracés la totalitat del poble catalanoparlant. Res no era tan indicat com rehabilitar el nom de "català", que inicialment havia tingut aquell sentit. Però no podia desfer-se en quatre dies una situació sedimentada al llarg de quatre segles. Els particularismes són uns prejudicis difícils d'extirpar. No oblidem tampoc -fóra ingenu- que no són gratuïts: hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. I en aquest punt és on comença la nostra tasca, avui.

Prejudicis, deia. Tots ells es concerten entorn de la paraula "català". D'ençà del XV, "català" vol dir exclusivament home o cosa del Principat. El gentilici comú -repeteixo es regionalitza, perd aquell abast "total" que tenia en la ploma de Ramon Muntaner, que acceptava fra Anselm Turmeda, que enorgullia Calixt III. I el localisme s'hi aferra.
D'un costat, al País Valencià i a les Illes. Mallorquins i valencians es mostren refractaris a subsumir-se en una denominació com la de "catalans", que ja no té per a ells el valor genèric dels orígens, sinó una aplicació regional específica, que no és la d'ells.

De l'altre cantó, al Principat, també el terme "català" ha adquirit una acceptació restrictiva. En el millor dels casos, i sempre al Principat, és corrent que el terme "català" sigui emprat amb exactitud quan es parla de llengua i de literatura; però en referir-se a història política o social, a economia, fins i tot a les altres facetes de la cultura, es prescindeix de les Illes i del País Valencià i només el Principat queda com a titular del gentilici. El particularisme, doncs, hi és, a tot arreu. S'ha convertit en una mena d'automatisme mental, per a uns i per als altres.

I la veritat és que, pel que es refereix a les Illes i al País Valencià, ben sovint el fenomen no és res més que allò que acabo d'insinuar: una repugnància al nom. Al nom i no a la unitat. El 1875, Constantí Llombart, un dels més tenaços treballadors de la Renaixença valenciana, escrivia, en polèmica amb Careta i Vidal: "Per a no donar motiu a rivalitats entre los pobles que parlen la nostra llengua, sempre hem cregut lo més convenient l'aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l'antic arbre naixcut a la provençal Limoges, varen arraïlar a Catalunya, València i les Illes Balears". Llombart encara queia dins la seducció de la teoria llemosinista sobre l'origen de la llengua. Però el que en el seu text interessa és l'opció que fa, en decantar-se per un nom d'aparença superegional, "llemosí", que "no donaria motiu a rivalitats entre los pobles que parlen nostra llengua". Les presumptes "rivalitats" -els particularismes-, doncs, només incidiren en "lo calificatiu". També per defugir la denominació "català" un altre valencià, Nicolau Primitiu, inventaria la curiosa fórmula "bacavès" per designar l'idioma comú -i Bacàvia per al conjunt de les terres on es parla. Totes aquestes proposicions salta a la vista-, parteixen de l'afirmació prèvia de la nostra unitat, i només des d'una afirmació unitària tenen sentit.

Val la pena de subratllar unes altres frases de Constantí Llombart, que segueixen a les ja transcrites. "Res té de particular -deia-, que, aixina com la llengua que es parla a tot Espanya s'anomena castellana, perquè a Castella va nàixer, la que parlem hui a la pàtria llemosina, com lo senyor Balaguer l'anomena, o siga, Catalunya, València i Mallorca, prenent lo nom d'on tingué lo bressol, se denomine llemosina, a imitació de lo que els espanyols hem fet a la castellana".

El paral·lelisme amb el cas espanyol-castellà no estava gens malament, per argüir contra el localisme reticent de valencians i de mallorquins. L'al·legació de Llombart se'n va a terra des del punt de mira filològic, ja que la llengua "que parlem hui a la pàtria llemosina" no procedeix de "la provençal Limoges", sinó de Catalunya. Però l'argument és vàlid per això mateix, i les resistències "regionalistes" enfront de la denominació de català per a l'idioma comú, havien de pensar que entre nosaltres es donava un cas ben semblant al del castellà, idioma que conserva el nom de la regió originària. Els romanistes de tot el món, que no podien fer cas de les nostres picabaralles cantonals, es limitaren a donar el nom de catalana a la llengua de valencians, mallorquins i "catalans": novament i ni que fos en el camp filològic, el vell nom internacional del nostre poble revivia.

De fronteres endins, a la llarga, la recuperació d'aquest nom per a l'idioma no podia deixar d'acomplir-se. Quan mossèn Antoni-Maria Alcover canviava el títol del seu Diccionari, i en comptes de dir-ne "de la llengua catalana" en dia "Català-Valencià-Balear", obeïa potser a unes pressions d'ambient que avui ja no existeixen. "Català-Valencià-Balear" de més a més, era una rastellera massa feixuga per a ser viable en altre lloc que no fos la portada d'un llibre. El mot "bacavès" o llengua "bacava", mirava de corregir aquest defecte, i es construïa amb les síl·labes inicials dels gentilicis regionals. Naturalment, era un truc artificiós, amb poques possibilitats d'èxit. Forjat de cara al País Valencià, avui ja resulta del tot inútil: era entre els valencians on havia prosperat més -i per raons més antigues-, la resistència a dir-ne "català" de la llengua que parlen, i aquest recel ha amainat i ben bé desaparegut en els últims temps. I és sorprenent que, just ara, quan sembla esvaïda una tal dificultat, vegem reflorir, i no menys que a Barcelona, algun altre conat similar: "cabarovès" és la pintoresca etiqueta que un full de propaganda de "Criterion" penjava a la llengua catalana. El mot era enriquit amb una quarta síl·laba per no deixar-hi fora el Rosselló. Salvador Espriu ja havia satiritzat aquestes foteses terminològiques escrivint la paraula rosalbacavès: una al·lusió a l'Alguer completava les referències geogràfico-lingüístiques...

"Llengua catalana" -i "literatura catalana": tant si es vol com si no es vol. I tot això de "bacavès" i de "cabarovès" en aquestes altures no són sinó el darrer estertor del particularisme dialectal. A les noves generacions intel·lectuals de les Illes i del País Valencià no pot influir més, d'ara endavant, la temptació localista. Si un senyal clar presenta el panorama actual d'aquestes regions, és el d'un rotund dessistiment dels prejudicis diferenciadors. Ho veiem en el lèxic de les publicacions joves, a l'actitud que la majoria adopta enfront dels problemes culturals i cívics, a l'ànsia decidida de corregir les desviacions i timideses de cent anys de Renaixença indecisa. Al marge d'aquests grups actius, la gran massa del poble tampoc ja no troba "xocant" el fet de veure designada la seva llengua amb el nom de catalana.

No ha calgut fer massa esforços per aconseguir-ho. Ha estat suficient que, des dels diaris, des de les tribunes públiques, des dels llibres firmats pels indígenes, l'expressió "llengua catalana" hagi estat emprada amb naturalitat per referir-se a la parla local. La resistència ho ha acabat de refermar. No vull dir que el vell particularisme idiomàtic hagi mort per complet. Però a hores d'ara no és sinó una trista reminiscència, que bé podem col·locar dins les vitrines ameníssimes del folklore.

Però, a més del nom de la llengua, hi havia -hi ha- pendent el nom de la col·lectivitat dels qui la parlen. "Pàtria llemosina", havia dit i propagat Víctor Balaguer. Hem vist que Constantí Llombart no trobava la fórmula inacceptable. Entrava de ple, això, en el joc dels tòpics i dels malentesos de la Renaixença.

Quan ja es va fer insostenible la posició de qualificar de "llemosina" la llengua dels catalanoparlants, dir "pàtria llemosina" esdevenia ipso facto un absurd desagraït. I la necessitat que tractava de satisfer-se amb el terme "pàtria llemosina" quedava oberta.

Convé retenir que ja era simptomàtic que, a l'hora de donar un "cognom" a la "pàtria", els homes de la Renaixença triessin el de la llengua. Ningú no hauria tingut res a objectar-hi: resultava lògic que fos així, donat que la llengua constituïa el vincle que ells, homes romàntics, culturalistes exclusius, podien sentir amb una vivència més precisa.

En haver de prescindir del "llemosinisme" era irremeiable tornar a la paraula vidriosa: "català".

Tanmateix, a partir de la primera dècada del segle XX, ja hi hagué a les Illes i al País Valencià grups que professaven allò que començava a dir-se'n "pancatalanisme". Més o menys, al Principat, entre alguns sectors dirigents del catalanisme polític, penetra la idea d'una reconstitució integral de la nostra personalitat col·lectiva. Pel que fa a la nomenclatura, la solució que millors assistències obtenia era la més natural també: dir "Catalunya" del conjunt del poble catalanoparlant.

És clar que la paraula "Catalunya" oferia, de moment, dificultats especioses. No mancava de precedents històrics il·lustres, en l'acceptació que ara es volia revitalitzar.

Quan Ramon Muntaner, a la seva Crònica, explica el seu retorn a terres valencianes, on acudia per casar-se amb una dama indígena, no diu que va "a València" o "al Regne de València", sinó a Catalunya. Sant Vicent Ferrer, una vegada, s'adreça a la gent de la serrania valenciana -als "serrans"-, i els recorda que viuen "entre Castella e Catalunya". Però es tractava de precedents esporàdics i remots.

Si el gentilici catalans havia tingut una acceptació planera durant segles, la forma "Catalunya" no havia pogut competir mai amb les de "Regne de València" o "Regne de Mallorca". Hi faltava tradició, per tant, en vistes a una reintroducció del nom de "Catalunya" amb l'abast a què ens referim. D'altra banda, l'amfibologia era ací encara més molesta. "Catalunya" és el Principat a seques. Un recurs per evitar-la va ser dir "Gran Catalunya" o "Catalunya Gran" al conjunt dels territoris de llengua catalana.
"Catalunya" era el Principat; la "Catalunya Gran" era la totalitat dels pobles catalans.

Resultava encara prematur, això. Potser -si més no és el meu punt de vista-, l'ideal fóra adoptar, no ja la forma "Catalunya Gran", sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula "Catalunya".

Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació "el Principat" per referir-nos a la Catalunya estricta: Principat o, si es vol, "Catalunya estricta" justament.

Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica.

No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. No diré que el procediment serà veloç ni còmode. No podrà ser mai, tampoc, una maniobra artificial maquinada per unes minories. La nova rutina -l'hàbit-, que propugno, ha de ser correlativa a una evolució social de gran envergadura, i quallarà en la mesura que aquesta evolució es realitzi. El que interessa, ara com ara, és preveure i facilitar els recursos escaients, a fi que tot pugui acomplir-se d'una manera sincrònica i amb l'eficiència més rigorosa.

Més apta que la forma "Gran Catalunya" o "Catalunya Gran" és la de "Països de Llengua Catalana". I millor encara, la de "Països Catalans", que tant s'ha estès en els últims deu anys, i que amb això mateix ha fet la prova de la seva viabilitat. Països Catalans té, en primer lloc, l'avantatge de la concisió i de la "normalitat". En té, de més a més, un altre, que provisionalment salva i acull les persistències dels particularismes tradicionals: és un plural. He dit abans que hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. Negar que, dins de la nostra radical "unitat de poble", no existeixen uns matisos regionals de perfil decidit, seria estúpid i suïcida. La història i les estructures socioeconòmiques ens han marcat, fins avui, amb un "caràcter" local lleugerament distint. La "unitat" que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflecteix aquesta pluralitat alhora que afirmi i afermi la nostra unitat. Per això Països Catalans és el terme més oportú que hi podríem trobar.

Estic persuadit que no sols és el més oportú: crec que és l'únic que, en les nostres circumstàncies actuals, pot servir-nos.

"Països Catalans". I després "Principat", "País Valencià", "Illes Balears", "Rosselló", "Andorra". És probable que hi hagi puristes que, en nom de la història i de les seves enyorances personals, mirin amb disgust algunes d'aquestes denominacions. ¿Per què "Illes" i no "regne de Mallorca"? ¿Per què "País Valencià" i no "regne de València" o "València"? ¿Per què "Rosselló" si el Rosselló "vertader" no és sinó una part de l'anomenada "Catalunya francesa"? ¿I per què mantenir "Principat" quan deixem de banda els "regnes" de les altres regions? No puc demorar-me ara a justificar una per una aquestes solucions -solucions que d'altra banda han entrat en l'ús comú escrit i fins i tot oral de molta gent. Diré només que són, tot ben sospesat, les solucions més útils, tant des del cantó local respectiu com des de l'angle de la comunitat. En el tema que ens ocupa, la primera exigència que cal satisfer és la de la claredat. Hem de preferir els termes inequívocs i superadors de tota mena de confusions. Avui, per exemple, dir "València" per referir-se a la totalitat de la regió valenciana, té el perill de fregar la sensibilitat particularista que el provincianisme ha suscitat en "alacantins" i "castellonencs". Perquè el particularisme és inesgotable, i no es limita a les regions...

Hem de moure'ns, no hi ha dubte, en l'espai que ens deixen les determinants històriques i socials vigents. Però, dins d'elles, hem de procurar mantenir i reforçar el sentit integrador. Opino que, en aquesta direcció, el camí més natural i més adequat és el que vinc subratllant.
Sempre quedarà en peu, però, un extrem ambigu. Direm "Principat" en comptes de "Catalunya": tanmateix, ¿com distingirem els "catalans" del Principat, dels "catalans" de tots els Països Catalans? És el problema que sembla més insoluble: el que majors escrúpols ha despertat i desperta. Vicens Vives l'insinuava en una ocasió. I realment, no hi ha manera raonable d'eludir-lo. Cal descartar, per principi, qualsevol intent d' "inventar" un gentilici nou per a la gent del Principat; fóra ridícul. Fóra, ben mirat, la contrapartida de l'artificiós "bacavès", "cabarovès" o "rosalbacavès". No hi ha més remei, doncs, que resignar-nos-hi. En tant que sigui imprescindible parlar de "catalans" per distingir-los dels "valencians", dels "mallorquins" i dels "rossellonesos", la dificultat subsistirà.

L'historiador, l'economista, el polític, el geògraf, per més adherit que se senti a la idea de Països Catalans, ha d'enfrontar-s'hi cada dia. Si vol evitar la "regionalització" del terme "català", he d'emprar circumloquis o bé ha d'afegir "estricte". "Català estricte" o "del Principat" és tot el que pot dir. Això és un fet. Però, en última instància, tampoc no és un procediment massa penós.

Tindrem dret a esperar -per molt llunyana que se'ns presenti aquesta esperança-, que un dia serà suficient dir català per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localitzar la cosa o persona de què es tracti. Les actuals "regions" poden esvair-se i només el fet radical de la comarca i el fet general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants. Mentrestant, però, hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a partir d'elles, ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç. No som pocs els "catalans" que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia. De la voluntat de tots els "catalans" dependrà que aquest començ de reconstrucció autèntica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem a l'altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.







Títol original: Qüestió de noms
Autor: Joan Fuster
Any de 1a. publicació en idioma original: 1962
Edicions d'Aportació Catalana

Share/Bookmark

24.4.17

Més enllà del referèndum


Article setmanal d’en Francesc Salvador al @totsantcugat. | Sant Cugat per la Independència (SCxI)
El proper setembre a tot estirar, els ciutadans de Catalunya decidirem amb el vot el futur polític del nostre país, perquè el referèndum és la via democràtica per solucionar els conflictes polítics. Impedir la votació equival a establir una dictadura. I després de votar? Dependrà de l’opció escollida: esdevenir una república independent o continuar com una autonomia espanyola. La segona opció porta a l’anorreament social, econòmic, polític i cultural, com ens demostra cada dia l’estat espanyol. La primera opció porta a la República catalana. Una república de dret, democràtica i social que haurem de construir entre tots des del primer dia. Després del referèndum no haurem acabat la feina, ans al contrari, començarem la part més engrescadora.
Tota la ciutadania, la que haurà votat per la república i la que no, serà convidada a participar en la construcció d’una república on el dret estigui al servei de les persones, fortament democràtica i profundament social. Ara tenim feina, però després en tindrem molta més!
Francesc Salvador
Font: “Més enllà del referèndum”. Article setmanal d’en Francesc Salvador al @totsantcugat. | Sant Cugat per la Independència (SCxI)
Share/Bookmark

22.4.17

Pere Tàpias, Al darrer Adéu


Quan algú empren l'adéu, s'endú moments que hom trobarà a faltar. Ja no serà complert aquell bolo amb en Lluís, a Vilanova, la teva ciutat, fent-te jo de tècnic de so; ni la teva modèstia i complicitat per simplement riure i passar una bona estona.

Ja no serà el mateix el record d'aquells dies a la Cova del Drac, amb el teu espectacle "Vull ser torero", entre les ballarines que feies anar de corcoll entre bromes, sempre amables. I així, jugant, vas fer-me de còmplice en el meu fugaç flirteig amb la Carme, una de les "girls". 

Hi mancaran l'escalfor de la teva socarroneria, la mirada cordial que simplificava les cosesl, sense esforç i, sobretot, sense drames.

I a Vilanova, la teva ciutat, on finalment i per les voltes que dóna la vida he vingut a raure. Ja no serà exactament el mateix el teu Passeig del Carme, ni Ribes Rojes, ni la Rambla. Hi faltarà aquell volum de bondat amb el mostatxo, coronat per la inseparable gorra i cavalcant una bicicleta.

S'han apagat els llums, han emmudit els micròfons, ha baixat el teló i, en fer entrada el dol, tot ha esdevingut una mica més fred i inconfortable. Adéu, Joan, Pere, des d'ara quan torni a caminar ran de l'aigua, a la platja, sé que em retrobaré amb la teva bonhomia.

Vilanova 22 d'abril de 2017


Share/Bookmark

21.4.17

Per què tenim pressa?

«Sóc conscient de les dificultats, tot i que també he arribat a la conclusió que els riscs de la independència són menors que la certesa dels danys de la dependència»



A mesura que el calendari avança, la campanya del no a la independència no arrenca, sinó que més aviat sembla prendre la forma de ‘fem servir tàctiques dilatòries’. En unes circumstàncies en què resulta difícil de formular arguments que sedueixin per mantenir l’status quo, la intel·ligència unionista fa servir estratègies més elaborades que podrien resumir-se en ‘no hi ha pressa’, ‘ampliem la base social independentista’, ‘supeditem la República Catalana a una de social, ecològica, transgènere, respectuosa amb la diversitat i que inclogui, si cal, els Mínions, sempre que abans hi hagi una fraternal República Espanyola que ens espera amb els braços oberts’. En una traducció culta, podríem inferir que se’ns demana que ajornem el referèndum a les ‘calendes gregues’. Articles recents, com els de la meva admirada Marina Subirats, o posicions recents de molta gent que aprecio, aplegada al voltant dels comuns, semblen evidències que la gran esperança unionista és no fer servir ni tribunals, ni repressió, ni virulència verbal, sinó desmoralitzar l’adversari a còpia d’eternitzar el procés.

Anem a pams. No vull ser malinterpretat. No crec que solucions ràpides i improvisades siguin positives, ni que la independència sigui fàcil. Sóc conscient que un salt endavant com el que bona part de la societat catalana sembla disposada a fer requereix rigor, planificació, i elaboració de plans B, C, D… i els que calgui, amb l’objectiu legítim de trencar amb un ordre de dependència que té repercussions negatives sobre la vida quotidiana de la majoria ciutadana. La precipitació pot dur a errors. Concedeixo també el dubte sobre si la correlació democràtica actual és suficient per a tirar endavant un moviment de tan gran dimensió. Provo de fer una mirada distanciada del procés i sóc conscient de les dificultats, tot i que també arribo a la conclusió que, atesa l’experiència dels darrers anys, i la naturalesa del poder espanyol, els riscos de la independència són menors que la certesa dels danys de la dependència.

Amb tot això vull dir que el temps s’esgota. Que puc entendre que els sectors més conservadors i incòmodes davant la marea independentista hagin provat d’allargar el procés per deixar temps a una negociació (que només podrà arribar, si arriba, quan la ruptura es materialitzi), a sembrar dubtes entre la diplomàcia o a esgotar totes les fórmules possibles per a acordar un referèndum. Personalment, crec que la consulta s’hauria de fer abans de l’estiu. Tanmateix, aquest setembre, a tot estirar, cal que es faci l’acte de ruptura.

Si bé ja s’han exposat prou els arguments per a dilatar el procés, crec arribat també el moment d’exposar les raons que indiquen el contrari, i que no són fruit del nerviosisme, sinó de la racionalitat.

Allargar el procés no respon a la prudència, sinó a la inconsistència. Si considerem el 2010, any de la sentència de l’estatut, com l’arrencada del moviment, una vegada es demostra la incapacitat de la convivència entre dues realitats nacionals i institucionals en conflicte, set anys ja és massa. La majoria de processos d’independència contemporanis han estat més breus. Allargar les coses innecessàriament resta credibilitat als independentistes, als adversaris i als observadors externs. De fet, hi ha indicis clars que se’ns comença a covar l’arròs.

La velocitat va a favor de la independència, cal continuar portant la iniciativa. Lligat a això, també a causa de les experiències internacionals, i de la pròpia experiència, la velocitat implica imposar l’agenda nacional i internacional, condiciona els moviments dels adversaris, els posa a la defensiva i transmet determinació independentista als observadors internacionals. Qualsevol minut que deixem passar sense possessió de la pilota és concedir-la a algú que té més capacitat i instruments.

Ja n’hi ha prou d’excuses. Prendre decisions contundents reforça la qualitat democràtica del nou estat. Com ja he defensat en més articles, un dels fets que expliquen l’anhel independentista no és pas el nacional, sinó que es tracta de qualitat democràtica. Els residents a Catalunya hem cregut que una Catalunya independent pot resultar una assegurança democràtica respecte d’un estat conformat com a reconversió d’una terrible dictadura que no dubta a actuar com a tal quan veu lesionats els interessos de la casta franquista que la va pilotar, i que no dubta a posar fora de la llei els resistents antifranquistes i els moviments republicans. Els processos contra independentistes, però també la repressió contra la llibertat d’expressió quan algú ataca l’ordre franquista vigent (com el cas dels acudits a Carrero Blanco, la impunitat de la família Borbó o la negativa a jutjar els crims de la dictadura o la transició), demostren que cada minut viscut sota la monarquia actual és un minut malaguanyat sota un règim amb massa paral·lelismes amb el turc.

Anar de pressa pot dificultar l’organització d’un unionisme dividit. L’unionisme té uns quants problemes. Un dels principals és que no accepta de pactar un referèndum (ni el pactarà) perquè no té res a oferir. Atesa la història recent difícilment podria organitzar una campanya de seducció, no resulta creïble, i les accions protagonitzades (judicials i periodístiques) han dividit l’unionisme. Una divisió dolorosa entre aquells que voldrien mantenir els lligams emocionals amb Espanya i aquells que simplement volen preservar el vell supremacisme castellà per mantenir una idea de nació postimperial. Els independentistes (i em consta que la majoria del govern ho és), si vol guanyar un referèndum ha d’anar de pressa, per evitar la mobilització de l’adversari.

Ja és hora que les esquerres de l’òrbita dels comuns decideixin tots sols. Un dels problemes dels comuns, que efectivament representen una part substancial de la història del país, és que també arrosseguen la hipoteca d’alguns dels seus components, com ICV, massa acostumats a ser un partit de quadres, en què s’imposen decisions verticals, amb unes bases massa acostumades a no qüestionar ordres, cosa que el fa ser fàcilment manipulable des de fora. Les decisions dels comuns contrasten clarament amb la voluntat de molts dels seus votants, un elevat percentatge dels quals és partidari de la independència unilateral (i clarament en la idea de la unilateralitat referendista). Un referèndum ràpid avortaria la seva tàctica dilatòria d’aquests darrers dies, retrataria una posició incòmoda, coincident amb Ciutadans, PP i un irrecognoscible PSC, i els forçaria a prendre una posició inequívoca, sense possibilitat d’espolsar-se les puces del damunt, com han fet fins ara.

Els cinc anys vinents seran decisius en l’evolució econòmica europea i mundial, i Catalunya ha de prendre decisions estratègiques que la situïn favorablement. Les indissimulades discriminacions pel que fa a infrastructures, la deliberada política discriminatòria envers els Països Catalans, les decisions contràries al desenvolupament econòmic no deixen cap dubte. Aquests anys vinents es juga la connexió amb el món (portuària, aèria, ferroviària), que és tant com dir l’establiment de les vies i rutes que ens connecten amb el desenvolupament econòmic. Sense independència, es pot fer real la voluntat clara de marginar geostratègicament el nostre país. Només cal recordar que el govern franquista ja havia planificat la desindustrialització del país, i que només les exigències internacionals (com va ser el cas de FIAT arran de la seva inversió en la creació de la SEAT) l’han anada impedint, de moment. La independència assegura que Barcelona (i la seva àrea metropolitana i les ciutats connectades) mantingui possibilitats econòmiques. En un moment en què ens podem trobar amb canvis significatius en les regles del joc industrial, cada minut sense independència són decisions que es deixen de prendre.

La situació geopolítica pot evolucionar negativament. Tothom veu que aquests anys vinents, amb l’aparició de forces populistes, amb algú poc responsable com Trump dirigint la superpotència mundial, amb la possibilitat de replegaments interiors dins els estats i amb una Unió Europea en perill de desaparició, les possibilitats de reconeixement internacional poden empitjorar. No ens podem permetre de perdre el temps davant un panorama tan incert.

Els independentistes tenen el dret de viure la independència. Tothom veu que l’independentisme, gairebé hegemònic en la Catalunya actual, és fruit d’ingents esforços d’activistes que han dedicat tota la vida a portar-nos a les portes de la llibertat. He tingut el disgust d’anar a alguns enterraments de gent com Toni Lecha, que van haver de lluitar tota la vida per no veure complerts el seus somnis. És de justícia que aquells que es van saber mantenir fidels a les seves idees, en contra del seu interès personal, la seva carrera política, la seva salut i integritat física, puguin veure materialitzats els seus somnis. A molts els queda poc. És ofensiu de fer-los esperar, ni que sigui uns quants mesos.

Cal castigar el franquisme impregnat en el nacionalisme espanyol. Els altres grans actors d’aquesta història, uns unionistes poc respectuosos amb la idea democràtica del dret d’autodeterminació, aquells que no s’han limitat a expressar una opinió legítima, sinó que han dedicat bona part dels esforços a l’ofensa, la desqualificació, la guerra bruta, l’amenaça, el menyspreu, han de comprovar que les males accions comporta sanció. El nacionalisme espanyol, no entès com a patriotisme innocu, sinó com a negació de la diversitat nacional, mereix ésser castigat, i els responsables han d’aprendre una lliçó. Una menció a part mereixen els silencis còmplices davant l’agressió, que han de veure en directe com els capteniments irresponsables necessàriament tenen conseqüències.

Consideració final. Probablement caldrà una DUI per a assegurar un referèndum temps després. A mesura que s’exhaureixen terminis, i en virtut de l’evolució dels esdeveniments, sóc conscient de les dificultats i les possibles manques de garanties d’un referèndum, si hi ha interferència de la sobirania espanyola. Entenc que l’ideal (i aquesta és una idea que comparteixen la immensa majoria dels independentistes) seria un referèndum acordat, encara que això impliqués mesos de retard. Tanmateix, això no crec que passi. És per això que la cosa més probable i raonable és una declaració d’independència que vagi acompanyada d’un control efectiu del territori i les institucions, fet en què de segur que les organitzacions de la societat civil i la ciutadania organitzada hauran de tenir un paper significatiu; dit d’una altra manera, els ous que, com anunciava Joan Coma, cal trencar per obtenir la truita. Només amb una independència de facto, que no requereix un reconeixement internacional immediat, serà possible de fer un referèndum, no necessàriament de manera immediata. Tanmateix, això implica una proclamació d’una república i una elaboració d’unes regles del joc en què, efectivament, caldrà votar. Però la ruptura caldrà materialitzar-la abans de la tardor. Això no és pressa. És, ras i curt, racionalitat política. Només des d’una legalitat republicana es podrà formular, en algun moment, la qüestió sobre si mantenir-nos en una república catalana  o retornar a una monarquia espanyola, de la qual ja haurem tingut prou experiència.


Share/Bookmark

19.4.17

L’ANC s’activa pel Sí

L’Assemblea Nacional Catalana fa un pas endavant pel Sí al Referèndum. L’entitat sobiranista ha revelat avui a Barcelona el misteri dels Sís gegants que van aparèixer pel territori diumenge i ha presentat la nova imatge i el lema del Sí a la República Catalana davant les quatre columnes de Puig i Cadafalch.
Una bafarada amb un sí, una gràfica colorista i alegre i el lema “El canvi ets tu” composen una campanya per fer que tothom se sumi a la construcció d’un nou país al món i d’un futur millor per als ciutadans de Catalunya, vinguin d’on vinguin.
Un sí afirmatiu i positiu que cerca generar simpaties dins i fora de les nostres fronteres. El lema és una mà estesa i una crida a la responsabilitat de cadascú. La bafarada és símbol de diàleg, d’entesa, d’arguments, de democràcia, de conjunt.
Set Sís itinerants i balcons de colors
Els Sís gegants que van aparèixer per sorpresa a diverses ciutats del país aniran viatjant per la geografía catalana, i avui s’han pogut veure a la muntanya de Montjuïc. L’ANC també demana als ciutadans que omplin els seus balcons dels colors del Sí, per això repartirà domassos dissenyats expressament durant aquesta setmana i fins el dia de Sant Jordi.
El primer acte massiu del Sí serà l’Assemblea General Ordinària de Granollers, el proper 29 d’abril, on l’ANC espera donar l’empenta definitiva al referèndum de setembre.

L’ANC s’activa pel Sí | Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL
Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.