traducció - translate - traducción

17.10.17

CAMÍ DE LA LLIBERTAT




El camí de la llibertat no és sempre fàcil. Però quan es fa amb tanta gent és sempre agradable. L'actuació de l'Audiència Nacional ha arribat en un moment on algú potser ha pensat que podria ser determinant per capgirar la voluntat d'un poble expressada a les urnes.

L'estat espanyol ha rebutjat una i mil vegades els camins de la política i el diàleg. Avui mateix ho ha fet a la invitació del president Puigdemont a donar una oportunitat al diàleg en els propers dos mesos.

Espanya és un estat fort i té tots els mecanismes de poder per intentar imposar la seva veritat. Ho vàrem veure l'1 d'octubre, com ho havíem vist abans. I certament el camí escollit pels governants espanyols ens posa molta pressió, ens causa dolor i ens obliga a ser conscients de cada pas que fem. Però nosaltres tenim el poder de la voluntat de la ciutadania, imbatible, si ens mostrem amb la mateixa perseverança.

La nostra aposta per prosseguir el camí de llibertat és clara i meditada. No tenim res a amagar. Volem ser un estat en forma de República. Som demòcrates per damunt de qualsevol altra consideració. Ningú ens canviarà.

La decisió de privar-nos de llibertat per part de l'Audiència Nacional és una decisió mancada de tot fonament jurídic i processal. Una decisió acordada fa dies com ho van corroborar centenars de comentaris a la recepció del passat 12 d'octubre al Palau Reial i milers de tuits i informacions prèvies a la nostra compareixença avui a l'Audiència. És una decisió de la qual l'estat espanyol haurà d'explicar-se davant l'opinió pública internacional i també davant les corts i els tribunals europeus. És, senzillament, un escàndol. Una de les vergonyes d'Europa.
No accepto la condemna. No accepto les mesures cautelars ni les seves derivades. La decisió de privar-me de llibertat és injusta. I seran les autoritats de l'Estat qui hauran de passar vergonya per aquesta decisió.
Jo espero tranquil l'ordre de llibertat. Sé que arribarà, no pot ser d'altra manera. Quan no hi ha delicte, no hi pot haver ordre de presó. Demano, espero, exigeixo una rectificació d'aquesta gran injustícia que avui s'ha comès des dels tribunals espanyols.

Sé del cert que la ciutadania del meu país tindrà una resposta cívica i pacífica, com sempre hem donat. Tenim tot el dret a manifestar-nos i exigir els nostres drets i llibertats. Però també demano que ho fem amb el compromís insubornable a la no-violència. Mai hem caigut en el parany de la violència. Ara tampoc ho farem.
Potser arriben més ordres de presó, potser una suspensió de l'autogovern, potser mesures polítiques de l'Estat de gran agressivitat. No perdem el nord. Si ens mantenim confiats, compromesos, mobilitzats i cívics com ara, com ho vam fer l'1 d'octubre o el passat dia 3 en l'aturada general, arribarem a la independència entre tots.

En aquest punt expresso la confiança en les decisions que pugui prendre la
majoria del nostre Parlament i l'estratègia a favor del diàleg que proposen el president Puigdemont i el vicepresident Junqueres en nom del govern. Ens volen dividits, mostrem-nos com una pinya per culminar aquest últim tram. Sense cap renúncia ni retrocés, cap fred i decisió valenta per seguir avançant ara que ho tenim a tocar.

Ningú ens podrà vèncer si seguim junts, forts, units en la pluralitat, mobilitzats pacíficament en defensa de la llibertat, la democràcia i la República catalana.
La llibertat és digna i plena o no és! Som-hi!

Jordi Sànchez i Picanyol
President de l'Assemblea Nacional Catalana
Plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú, ahir nit
Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

Share/Bookmark

15.10.17

Joan Francesc Mira, Enric Sòria, Martí Domínguez i Manuel Baixauli també abandonen 'El País'

Els quatre articulistes valencians se'n van "profundament decebuts" per la línia editorial
Joan Francesc Mira / MARC ROVIRA
Continua la fuga d'articulistes d''El País' per la línia editorial dura que ha adoptat el rotatiu amb la qüestió catalana. Joan Francesc Mira, Enric Sòria, Martí Domínguez i Manuel Baixauli han anunciat que deixaran de publicar a la capçalera amb efectes immediats. Els columnistes han fet públic un comunicat: "Els escriptors que signem aquesta nota, que hem publicat columnes durant molts anys a l'edició del diari 'El País' al País Valencià i, els darrers dos anys, a l'edició catalana, estem profundament decebuts amb el tractament que està fent el diari de l'actualitat política i social a Catalunya, al punt que ens sentim tan incòmodes, tan a contrapeu, que hem decidit no col·laborar-hi més com a articulistes".
La seva marxa se suma al l' abandonament recent de Joan B. Culla, un veterà columnista del diari que va anunciar la seva renúncia per culpa de la "censura ideològica". Adduint els mateixos motius, Francesc Serés també ha abandonat el diari de Prisa, que pateix una crisi severa a Catalunya, ja que ha perdut dos de cada tres vendes ordinàries en els darrers cinc anys. Culla ha passat a ser columnista setmanal a l'ARA, diari que també ha acollit Francesc Serés.
I, ahir mateix, el crític d'art Josep Casamartina anunciava que plantava també la capçalera: "Avui he decidit que deixava de publicar articles meus al diari 'El País'. Fa temps que volia fer-ho!", deia en un post, al qual li'n seguia un altre: "La decisió de deixar 'El País' no té res a veure amb la bona gent que fa el Quadern, sinó amb la insolència general del diari".
RELACIONAT


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

Share/Bookmark

14.10.17

La DUI i el 155, o la crisi dels míssils a Cuba | Antoni Bassas

ANTONI BASSAS



Puigdemont té fins dilluns per contestar el requeriment de Rajoy. La CUP, el secretariat de l’ ANC i piulades de polítics diversos d’aquí i d’allà li estan dient que aixequi la suspensió de la DUI. Al moment que estic parlant, no s’espera que Puigdemont faci cap anunci avui, de manera que l’últim que tenim del president és aquest tuit de dimecres a la nit:





Què està passant? Doncs que hi ha converses a diversos nivells, fins al punt que avui, a la plaça de Sant Jaume, algú que està al cor de les converses ha comentat “que encara no hi havia res per anunciar, i que això semblava la crisi dels míssils de Cuba”; es referia a la crisi de l’any 1962 entre els Estats Units i Rússia, entre Kennedy i Khrusxov, que va portar el món al límit de la guerra nuclear i en la qual tothom va cedir després de dies d’angoixa mundial.
La comparació és imperfecta, perquè Catalunya i Espanya no disposen, precisament, de la mateixa capacitat dissuasiva.
La prova és el missatge d’aquest migdia del president de la Comissió Europea, Jean Claude-Juncker, que ha dit que no pot mediar a Espanya perquè hi ha una part que no ho demana, i aquesta part òbviament és Espanya. L’anunci serveix per treure’s el problema de sobre, almenys de moment, i també serveix (i això em sembla molt important) per veure que és Madrid que manté la posició més rígida (perquè com ja hem dit aquí, per al govern espanyol, en un tema espanyol, una mediació internacional és una humiliació). Ha servit també perquè Juncker digués allò que tothom sap: que està en contra de la independència de Catalunya perquè començarien a caure les fitxes com en un dòmino.
També a Rajoy l’estan pressionant la dreta i l’esquerra nacionalista espanyola, l’extrema dreta política i mediàtica, el PSOE, Ciutadans, ‘El País’, etc.
Mirin, ningú no sap què passarà, però vull pensar que aquí tothom està exercint el seu paper: els que han de pressionar pressionen i els que han de parlar en privat parlen. I si hi ha un termini fins dilluns, s’aprofita. I si algú està fora de tot dubte en termes de fidelitat a la idea del referèndum, de la independència i del sacrifici que va fer la gent l’1-O, aquest és Carles Puigdemont.
A curt termini em sembla que Rajoy té menys incentius per moure’s, que ha provat la temperatura i, de moment, veu que pot aplicar el 155 sense costos electorals (al contrari, amb guanys electorals) i amb un probable silenci còmplice d’Europa. No dubtin, tampoc, que tot això es faria jugant al nou terreny de joc, el de la desinformació i la mentida, gustosament assumida pels mitjans espanyols, grans ocultadors de la violència de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil l’1 d’octubre. És la històrica intervenció de Girauta l’altre dia al Congrés exclamant-se perquè el món va “comprar” la versió catalana. No, Sr. Girauta, el món es va espantar quan va veure la realitat, i la realitat va ser la violència de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil contra ciutadans indefensos que només volien votar.
Què passarà? Sabem què ha passat: que Puigdemont va fer cas a Tusk. Fer-li cas a Tusk va significar disgustar molta gent que, malgrat el disgust, hi confia. Si Espanya no es mou, la DUI acabarà sent definitiva. I això Europa també ho sap i sap les conseqüències socials i econòmiques que pot tenir.
Sapiguem també els ciutadans que la situació, que ens ha canviat la vida fins a fer-se omnipresent, ens demanarà encara més. Demanarà de nosaltres una exigent combinació de resistència, actitud cívica i protagonisme als carrers. De la mateixa manera que vàrem anar a les cinc del matí a protegir col·legis, potser haurem de protegir el resultats amb la nostra actitud.
Finalment, interessant el que ha dit Juncker: la independència de Catalunya n’animaria d’altres. Que es preguntin si Europa és viable havent de posar mordasses. No, Europa i Espanya només seran viables compartint sobiranies.

Font: L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La DUI i el 155, o la crisi dels míssils a Cuba' (Antoni Bassas) http://www.ara.cat/analisi/Lanalisi-dAntoni-Bassas-DUI-Cuba_0_1886811424.html

Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124  

Share/Bookmark

13.10.17

#SupportCatalonia: campanya de l'ANC per demanar suport als ciutadans europeus. Signeu!

Proposa que enviïn una carta als seus presidents i primers ministres on es denuncia, entre d'altres, la "violència policial". Clica aquí per signar

Campanya de l'ANC per demanar suport als ciutadans europeus
L'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) ha posat en marxa aquest dimecres la campanya #SupportCatalonia. L'associació sobiranista utilitzarà els seus canals internacionals per demanar a ciutadans d'arreu de la Unió Europea que escriguin als seus líders polítics per reclamar que es respectin els valors europeus i la voluntat democràtica del poble català.

Des del web SupportCatalonia.eu, qualsevol ciutadà de la Unió Europea podrà accedir a una carta, traduïda a 25 llengües, que podrà enviar al seu president o primer ministre. La missiva demana al mandatari que no "renunciï" al seu paper davant d'un conflicte "polític" que toca "de tan a prop" els membres de la UE. La carta subratlla, també, que "s'han trepitjat drets fonamentals de ciutadans europeus" i que s'ha establert "un precedent molt perillós".

El text també fa referència a la "violència policial" amb què es va "reprimir i impossibilitar" l’expressió democràtica de la ciutadania de Catalunya l'1 d'octubre passat i pregunta si es pot "mirar cap a una altra banda" davant la "brutalitat d'una policia contra la seva pròpia població".

La carta subratlla que les autoritats espanyoles han mostrat "la seva cara més autoritària, més insensible, menys democràtica, en definitiva, menys europea". I acaba afirmant que "estan en joc" els drets dels europeus, per la qual cosa demana al mandatari que la rebi que "condemni la violència", que "proposi una mediació europea" per solucionar el conflicte i que es "respecti la lliure decisió dels catalans".



Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

Share/Bookmark

12.10.17

‘I ara què fem?’ El vídeo de la xerrada de Vicent Partal

El director de VilaWeb reflexiona sobre la situació creada després de la suspensió de la independència.



L’Assemblea Nacional Catalana va organitzar ahir al vespre una conferència-debat amb Vicent Partal a la vila de Gràcia de Barcelona. El director de VilaWeb hi reflexiona sobre els fet que han passat aquests dies i, especialment, sobre la proclamació de la independència i la suspensió posterior. També hi era present el diputat Ramon Tremosa, que fa diverses intervencions durant l’acte.

Ací podeu veure’n el vídeo complet (alguns navegadors abaixen automàticament el so dels vídeos, de manera que si no podeu sentir la veu apugeu el volum, clicant damunt les barres d’àudio que hi ha dins el vídeo)

Font: ‘I ara què fem?’ El vídeo de la xerrada de Vicent Partal, ahir a Gràcia | VilaWeb


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

Share/Bookmark

10.10.17

TEXT ÍNTEGRE DE LA COMPAREIXENÇA DEL PRESIDENT PUIGDEMONT AL PARLAMENT. 10.10.2017

Compareixença del president Puigdemont davant del ple del Parlament 


Barcelona, 10 d’octubre de 2017 

Comparec davant d’aquest Parlament a petició pròpia per presentar-los els resultats del referèndum celebrat el dia 1 d’octubre i per explicar-los les conseqüències polítiques que se’n deriven. Sóc conscient, com segurament molts de vostès, que avui també comparec davant del poble de Catalunya i de molta altra gent que ha fixat la seva atenció en el que avui passi en aquesta cambra. 



Vivim un moment excepcional, de dimensió històrica. Les seves conseqüències i efectes van molt més enllà del nostre país i s’ha fet evident que, lluny de ser un afer domèstic i intern, com sovint ens hem hagut d’escoltar de part dels qui han negligit la seva responsabilitat en no voler conèixer el que estava passant, Catalunya és un afer europeu.  

De la meva compareixença no esperin ni amenaces, ni xantatges, ni insults. El moment és prou seriós com perquè tots assumim la part de responsabilitat que ens correspon en la necessitat imperiosa de desescalar la tensió i no contribuir, ni amb la paraula ni amb el gest, a incrementar-la. Al contrari, vull adreçar-me al conjunt de la població; als qui s’han mobilitzat els dies 1 i 3 d’octubre, als qui ho van fer dissabte en la manifestació advocant pel diàleg i els qui ho van fer massivament diumenge en defensa de la unitat d’Espanya. I als qui no s’han mobilitzat en cap d’aquestes convocatòries. Tots, amb les nostres diferències i discrepàncies, amb allò en què ens entenem i en allò en què no ens entenem, formem un mateix poble i l’hem de continuar fent plegats, passi el que passi, perquè així es fa la història dels pobles que busquen el seu futur.  

Mai no ens posarem d’acord en tot, com és evident. Però sí que entenem, perquè ja ho hem demostrat moltes vegades, que la manera d’avançar no pot ser altra que la democràcia i la pau. Que vol dir el respecte per al que pensa diferent i trobar com fer possible les aspiracions col·lectives, amb el benentès que això requereix grans dosis de diàleg i empatia.  

Com es poden imaginar, en aquestes darreres jornades i hores, se m’han adreçat moltes persones suggerint el que havia de fer o de deixar de fer. Tots ells són suggeriments lícits, respectables i propis d’un moment com aquest. A tots els que he pogut fer-ho els ho he agraït, perquè en cadascun d’ells hi he reconegut raons fonamentades que val la pena d’escoltar. També jo he demanat opinió a diverses persones, que m’han ajudat a enriquir l’anàlisi del moment i la perspectiva de futur, també els ho vull agrair de tot cor.  

Però el que els exposaré avui no és una decisió personal, ni una dèria de ningú: és el resultat de l’1 d’octubre, de la voluntat del Govern que presideixo d’haver mantingut el seu compromís de convocar, organitzar i celebrar el referèndum d’autodeterminació, i naturalment de l’anàlisi dels fets posteriors que hem compartit al si del Govern. Avui toca parlar dels resultats de l’1 d’octubre al Parlament i això és el que farem.  

Som aquí perquè el passat dia 1 d’octubre Catalunya va celebrar el referèndum d’autodeterminació. Ho va fer en unes condicions més que difícils: extremes. És la primera vegada en la història de les democràcies europees que una jornada electoral es desenvolupa enmig de violents atacs policials contra els votants que fan cua per dipositar la papereta. Des de les 8 del matí i fins l’hora de tancament dels col·legis, la policia i la Guàrdia Civil van colpejar persones indefenses i van obligar els serveis d’emergències a atendre més de 800 persones. Ho vam veure tots, també ho va veure el món que es va esgarrifar de les imatges que s’anaven rebent.  

L’objectiu no era només confiscar urnes i paperetes. L’objectiu era provocar el pànic generalitzat i que la gent, veient les imatges de violència policial indiscriminada, es quedés a casa i renunciés al seu dret de vot. Però als responsables polítics d’aquesta ignomínia els va sortir el tret per la culata. 2.286.217 ciutadans van vèncer la por, van sortir de casa i van votar. No sabem quants ho van intentar sense èxit, però sí sabem que els col·legis clausurats violentament representen un cens de 770.000 persones més.  

Més de dos milions dos-cents mil catalans van poder votar perquè van vèncer la por, i també perquè quan van arribar al seu col·legi hi van trobar urnes, sobres, paperetes, taules constituïdes i un cens fiable i operatiu. Les operacions i registres policials de les setmanes anteriors a la recerca d’urnes i paperetes no van impedir el referèndum. Les detencions d’alts càrrecs i funcionaris del Govern tampoc no van impedir el referèndum. Les escoltes telefòniques, els seguiments de persones, els atacs informàtics, el tancament de 140 webs, les violacions de la correspondència, tampoc no van impedir el referèndum. Repeteixo: malgrat l’esforç i els recursos destinats per combatre’l, quan els ciutadans van arribar als 
col·legis electorals, hi van trobar urnes, sobres, paperetes, taules constituïdes i un cens fiable i operatiu. 

Vull fer, per tant, un reconeixement a totes les persones que van fer possible aquest èxit logístic i polític. Als voluntaris que van dormir a les escoles. Als ciutadans que van guardar les urnes a casa. Als impressors que van imprimir les paperetes. Als informàtics que van idear i desenvolupar el sistema de cens universal. Als treballadors i treballadores del Govern. Als votants del Sí i als del No, i als del vot en blanc. A tantíssima gent anònima que va posar el seu granet de sorra per fer-ho possible. I sobretot, vull enviar el meu afecte, la meva solidaritat i el meu escalf a tots els ferits i maltractats per l’operació policial. Les imatges quedaran enregistrades a la nostra memòria per sempre. Mai no ho oblidarem. 

Cal reconèixer, i denunciar, que l’actuació de l’Estat ha aconseguit introduir tensió i inquietud en la societat catalana. Com a President de Catalunya, sóc molt conscient que en aquests moments hi ha molta gent preocupada, angoixada, fins i tot espantada pel que està passant i pel que pot passar. Gent de totes les idees i tendències. La violència gratuïta i la decisió d’algunes empreses de traslladar la seva seu social, una decisió, deixin-m’ho dir, més de relat per als mercats que no amb efectes reals sobre la nostra economia (el que té efectes reals sobre la nostra economia són els 16.000 milions d’euros catalans que són obligats a canviar de seu social cada any),sens dubte són fets que han emboirat l’ambient. A totes aquestes persones que tenen por, els vull enviar un missatge de comprensió i d’empatia, i també de serenor i tranquil·litat: el Govern de Catalunya no es desviarà ni un mil·límetre del seu compromís amb el progrés social i econòmic, la democràcia, el diàleg, la tolerància, El respecte a la discrepància i la voluntat negociadora. Com a President actuaré sempre amb responsabilitat i tenint en compte els 7,5 milions de ciutadans del país. 

Voldria explicar on som, i sobretot per què som on som. Avui que tot el món ens mira, i sobretot, avui que tot el món ens escolta, crec que val la pena tornar-nos a explicar.  

Des de la mort del dictador militar Francisco Franco, Catalunya ha contribuït tant com el que més a la consolidació de la democràcia espanyola. Catalunya ha estat no només el motor econòmic d’Espanya, sinó també un factor de modernització i d’estabilitat. Catalunya va creure que la Constitució espanyola de 1978 podia ser un bon punt de partida per garantir el seu autogovern i el seu progrés material. Catalunya es va implicar a fons en l’operació de retornar l’estat espanyol a les institucions europees i internacionals després de 40 anys d’aïllament i autarquia.  

El pas dels anys, però, va permetre constatar que el nou edifici institucional sorgit de la Transició, que a Catalunya es veia com un punt de partida des del qual evolucionar cap a cotes més altes de democràcia i d’autogovern, les elits hegemòniques de l’estat l’entenien no com un punt de partida, sinó com un punt d’arribada. Amb el pas dels anys, el sistema no només va deixar d’evolucionar en la direcció desitjada pel poble de Catalunya, sinó que va omençar a involucionar.  

En coherència amb aquesta constatació, l’any 2005, una gran majoria, el 88% d’aquest Parlament, repeteixo, una majoria del 88% d’aquest Parlament, seguint els procediments marcats per la Constitució, repeteixo, seguint els procediments marcats per la Constitució, va aprovar una proposta de nou Estatut d’Autonomia, i la va enviar al Congrés de Diputats. La proposta catalana va desfermar una campanya d’autèntica catalanofòbia, atiada de manera irresponsable pels qui volien governar Espanya al preu que fos.  

El text que finalment es va sotmetre a referèndum l’any 2006 ja era molt diferent de la proposta inicial del Parlament de Catalunya, però malgrat tot va ser aprovat pels ciutadans que van anar a votar. La participació va ser d’un 47% del cens, i els vots favorables a l’Estatut van ser 1.899.897. Vull remarcar que són 145.000 vots menys que el Sí a la independència de l’1 
d’octubre. 

L’estat, però, no en va tenir prou amb la primera retallada. Al 2010, quatre anys després de l’entrada en vigor de l’Estatut retallat, un Tribunal Constitucional format per magistrats escollits a dit pels dos grans partits espanyols, PSOE i PP, va emetre una sentència d’infaust record que retallava l’Estatut per segona vegada, i en modificava el contingut que ja havia estat votat pel poble en referèndum. 


Convé recordar-ho, i subratllar-ho. Malgrat haver seguit els procediments previstos a la Constitució, malgrat tenir al darrere un 88% del Parlament de Catalunya, i malgrat el vot popular en referèndum, legal i acordat, l’acció combinada del Congrés de Diputats i del Tribunal Constitucional van convertir la proposta catalana en un text irreconeixible. I convé recordar-ho, i subratllar-ho, també: aquest text irreconeixible, doblement retallat i no referendat pels catalans, és la llei vigent actualment. Aquest ha estat el resultat del darrer intent de Catalunya de modificar el seu estatus jurídicopolític per les vies constitucionals, és a dir, una humiliació.  

Però això no és tot. Des de la sentència del TC contra l’Estatut votat pel poble, el sistema polític espanyol no només no ha mogut un dit per intentar fer marxa enrere i reparar la trencadissa, sinó que ha activat un programa agressiu i sistemàtic de recentralització. Des del punt de vista de l’autogovern, els darrers set anys han estat els pitjors dels darrers quaranta: laminació continuada de competències a través de decrets, lleis i sentències; desatenció i desinversió en el sistema bàsic d’infrastructures de Catalunya, peça clau del progrés econòmic del país; i un menyspreu feridor cap a la llengua, la cultura i la manera de ser i de viure del nostre país.  

Tot això que explico condensadament en unes poques línies, ha tingut un impacte profund en la societat catalana. Fins al punt quedurant aquest període molts ciutadans, milions de ciutadans, han arribat a la conclusió racional que l’única manera de garantir la supervivència, no només de l’autogovern, sinó dels nostres valors com a societat, és que Catalunya es constitueixi en un estat. Els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya en donen testimoni.  

A més ha passat una cosa encara més rellevant: i és que en paral·lel a la formació de la majoria absoluta independentista al Parlament, s’ha forjat un consens amplíssim i transversal al voltant de la idea que el futur de Catalunya, fos el que fos, havia de ser decidit pels catalans, democràticament i pacífica, a través d’un referèndum. En l’enquesta, de fet, més recent d’un important diari de Madrid, no d’aquí, de Madrid, un 82% dels catalans ho expressen així.  

Amb l’objectiu de fer possible aquest referèndum, els darrers anys les institucions i la societat civil catalanes han endegat nombroses iniciatives davant del govern i les institucions espanyoles. Està tot documentat: fins a 18 vegades, i en tots els formats possibles, s’ha demanat obrir un diàleg per acordar un referèndum com el que es va celebrar a Escòcia el 18 de setembre de 2014. Un referèndum amb una data i una pregunta acordades entre les dues parts, en que les dues parts poguessin fer campanya i exposar els seus arguments, i en que les dues parts es comprometessin a acceptar i aplicar el resultat a través d’una negociació que protegís els interessos respectius. Si això s’havia pogut fer en una de les democràcies més antigues, consolidades i exemplars del món, com és el Regne Unit, per què no es podia fer també a Espanya?  

La resposta a totes aquestes iniciatives ha estat una negativa radical i absoluta, combinada amb la persecució policial i judicial de les autoritats catalanes. L’expresident Artur Mas i les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau, així com l’exconseller de la Presidència Francesc Homs, han estat inhabilitats per haver promogut un procés participatiu no vinculant i sense efectes jurídics el 9 de novembre de 2014. I no només inhabilitats, sinó multats de forma arbitrària i abusiva: si no dipositen més de 5 milions d’euros al Tribunal de Cuentas espanyol, tots els seus béns seran embargats i ells i les seves famílies poden veure’s afectats.  

A més a més d’ells, la Mesa d’aquest Parlament i desenes de càrrecs electes municipals han estat querellats per expressar el seu suport al dret a decidir i permetre debats sobre el referèndum. S’han presentat querelles contra la presidenta i a mesa del parlament per no permetre que el parlament pogués debatre. La darrera onada repressiva contra les institucions catalanes ha implicat la detenció i trasllat a dependències policials de 16 càrrecs i servidors públics del Govern de Catalunya, que van haver de declarar emmanillats i sense ser informats de quina era l’acusació que pesava sobre ells. El món també ha de saber que els líders de les entitats que han liderat les manifestacions més massives i alhora pacífiques de la història d’Europa estan imputats per un delicte de sedició que pot comportar fins a 15 anys de presó. Els responsables que han organitzat manifestacions que han meravellat el món pel seu civisme i sense incidents.  

Aquesta ha estat la resposta de l’estat espanyol a les demandes catalanes, que sempre s’han expressat de forma pacífica i a través de les majories obtingudes a les urnes. El poble de Catalunya reclama des de fa anys llibertat per poder decidir. És ben senzill. Tanmateix, No hem trobat interlocutors en el passat ni els estem trobant en el present. No hi ha cap institució de l’Estat que s’obri a parlar de la demanda majoritària d’aquest Parlament i de la societat catalana. L’última esperança que podia quedar era que la monarquia exercís el paper arbitral i moderador que la Constitució li atribueix, però el discurs de la setmana passada va confirmar la pitjor de les hipòtesis.  

Quiero dirijirme ahora a los ciudadanos del conjunto del Estado español que siguen con preocupación lo que ocurre en Cataluña.Les quiero trasladar un mensaje de serenidad y respeto, de voluntad de diálogo y acuerdo político, como ha sido siempre nuestro deseo y nuestra prioridad. Soy consciente de la información que les trasladan la mayoría de medios y de cuál es la narrativa que se ha instalado. Pero me atrevo a pedirles un esfuerzo, para el bien de todos; un esfuerzo por conocer y reconocer lo que nos ha llevado hasta aquí y de las razones que nos han impulsado. No somos unos delincuentes, ni unos locos, ni unos golpistas, ni unos abducidos: somos gente normal que pide poder votar y que ha estado dispuesta a todo el diálogo que fuera necesario para realizarlo de manera acordada. No tenemos nada contra España y los españoles. Al contrario. Nos queremos reentender mejor, y ese es el deseo mayoritario que existe en Catalunya. Porque hoy, des de hace ya muchos años, la relación no funciona y nada se ha hecho para revertir una situación que se ha convertido en insostenible. Y un pueblo no puede ser obligado, contra su voluntad, a aceptar un statu quo que no votó y que no quiere. La Constitución es un marco democrático, pero es igualmente cierto que hay democracia más allá de la Constitución.  

Senyores i senyors, amb els resultats del referèndum de l’1 d’octubre passat Catalunya s’ha guanyat el dret a ser un Estat independent, i s’ha guanyat el dret a ser escoltada i respectada.  


He de dir i avui cat es escoltada i respectada més enllà de les nostres fronteres  

El sí a la independència ha guanyat unes eleccions per majoria absoluta, i dos anys després ha guanyat un referèndum sota una pluja de cops de porra. Les urnes, l’únic llenguatge que entenem, diuen sí a la independència. I aquest és el camí que estic compromès a transitar.  

Com és conegut, la Llei de Referèndum estableix que, dos dies després de la proclamació oficial dels resultats, i en cas que el nombre de vots del Sí hagi estat superior al nombre de vots del No, el Parlament (i cito textualment de la llei) “celebrarà una sessió ordinària per a efectuar una declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes i acordar l’inici del procés constituent”.  

Hi ha un abans i un després del 1 d’octubre, i hem aconseguit el que ens vam comprometre a fer a l’inici de la legislatura.  

Arribats en aquest moment històric, i com a president de la Generalitat, assumeixo en presentar-los els resultats del referèndum davant del Parlament i dels nostres conciutadans, el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república.  

Això és el que avui pertoca fer. Per responsabilitat i per respecte. 

I amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada. Creiem fermament que el moment demana no només la desescalada en la tensió sinó sobretot voluntat clara i compromesa per avançar en les demandes del poble de Catalunya a partir dels resultats de l’1 d’octubre. Resultats que hem de tenir en compte, de manera imprescindible, en l’etapa de diàleg que estem disposats a obrir.  

És conegut que des de l’endemà mateix del referèndum s’han posat en marxa diferents iniciatives de mediació, de diàleg i de negociació a nivell nacional, estatal i internacional. Algunes d’aquestes són públiques i d’altres encara no ho són. Totes són molt serioses, i eren difícils d’imaginar tot just fa un temps. Les crides al diàleg i a la no violència s’han sentit des de tots els racons del planeta; la declaració ahir del grup de vuit Premis Nobel de la Pau; la declaració de The Elders al front dels quals hi ha l’exsecretari general de Nacions Unides Kofi Annan i del qual formen part personalitats de gran rellevància mundial; els posicionaments de presidents i primers ministres de països europeus, de líders polítics europeus... hi ha un prec de diàleg que recorre Europa, perquè Europa ja se sent interpel·lada sobre els efectes que pot tenir una mala resolució d’aquest conflicte. Totes aquestes veus mereixen ser escoltades. I totes, sense excepció, ens han demanat que obrim un temps per donar l’oportunitat al diàleg amb l’Estat espanyol.

Avui també pertoca fer això. Per responsabilitat i per respecte. 


Acabo. I ho faig apel·lant a la responsabilitat de tothom. Als ciutadans de Catalunya, els demano que continuïn expressant-se com ho han fet fins ara, amb llibertat i amb respecte als que pensen diferent. A les empreses i actors econòmics, els demano que continuïn generant riquesa i que no caiguin en la temptació d’utilitzar el seu poder per esporuguir la població. A les forces polítiques, els demano que contribueixin amb les seves paraules i les seves accions a rebaixar la tensió. També ho demano als mitjans de comunicació. Al govern espanyol, li demano que escolti, ja no a nosaltres si no vol, sinó als qui advoquen per la mediació i a la comunitat internacional, i als milions de ciutadans d’arreu d’Espanya que li demanen que renunciï a la repressió i la imposició. A la Unió Europea, li demano que s’impliqui a fons i que vetlli pels valors fundacionals de la Unió. 

Avui el Govern de Catalunya fa un gest de responsabilitat i generositat, i torna a estendre la mà al diàleg. Estic convençut que, si els pròxims dies tothom actua amb la mateixa responsabilitat i compleix amb les seves obligacions, el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol es pot resoldre de manera serena i acordada, i respectant la voluntat dels ciutadans. Per nosaltres, no quedarà. Perquè volem ser fidels a la nostra llarga història, a tots els qui hi han patit i s’hi han sacrificat, i perquè volem un futur digne per als nostres fills i filles, per tota aquella gent que vulgui fer de Catalunya la seva terra d’acollida i d’esperança. 

Moltes gràcies. 

Carles Puigdemont i Casamajó 

President de la Generalitat de Catalunya 

Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124  
Share/Bookmark

10 respostes sobre la Declaració d’Independència

Jordi Graupera 



1. Legitimitat legal

La Declaració d’Independència és perfectament legítima i no és contrària al dret internacional. Per a aquesta legitimitat, tenim tres cadenats. El primer, cronològicament, és el Parlament: una Declaració d’Independència declarada a partir d’una majoria parlamentària no és contrària al dret internacional. El segon, la repressió: la repressió prèvia i, més visiblement, la de l’1 d’octubre, això és, la vulneració sistemàtica i deliberada dels drets fonamentals i, a més, sense seguir els procediments de coacció establerts a l’ordenament jurídic espanyol, sobre la qual no tenim cap indici que s’hagi d’aturar, legitima la secessió per ella mateixa. Així, si ningú no hagués pogut votar, com més alta la repressió, més legítima la secessió. El tercer cadenat és el resultat del referèndum, més encara sota repressió: si normalment un mínim de participació no és exigible ni al 'sí' ni al 'no', per evitar que l’abstenció se sumi a un bàndol de manera injusta, en el nostre context és impossible saber quin tant per cent hi ha d’abstenció i quin tant per cent hi ha de repressió. 

2. Legitimitat popular

El resultat és inapel·lable per dues raons més. La primera és que la població va defensar les urnes i se’n va sortir. L’Estat havia prohibit la materialització del referèndum i va intentar aturar-lo perquè malgrat el discurs legalista, l’acte en ell mateix és legitimador. La victòria de la litúrgia democràtica davant de l’acció de l’Estat és una legitimació popular sense pal·liatius. En segon lloc, perquè la victòria del 'sí' és incontestable i indica una majoria suficient de dret, segons la llei aprovada al Parlament i les recomanacions internacionals, i també de fet. Recordeu que fins i tot en un referèndum normal, caldria una participació del 78% i que tots els vots nous anessin al 'no' per tal d’empatar amb el resultat del 'sí'. La participació del 27-S va ser del 77% i els partits que van cridar a la no participació a l’1-O representen el 39% del vot en aquelles eleccions. Els contraris a la independència, a més, no estan organitzats políticament de manera que puguin mostrar si la seva força és tal o no. L’abstenció no és legítimament atribuïble a ningú, igual que les raons de cadascú per anar a votar o no anar a votar són privades i no juguen cap rol en la legitimació. En resum, les opinions dels partidaris del 'no' no poden prevaldre sobre les del 'sí' en nom de la repressió, l’abstenció o el vot comptat. 
Si algú vol fer efectiva una altra solució ha d’organitzar-se políticament i aconseguir fer efectiva la seva proposta democràticament. La càrrega de prova seria en el 'no'; no és pas el 'sí' que ha de fer-se càrrec de la repressió.
Finalment, el compromís del Parlament és aplicar el resultat del referèndum. Aquest compromís implica dues coses. La primera, que aquesta és una decisió que els representants no poden prendre. La idea de fons del referèndum és que és una decisió que no es pot delegar, sinó que l’ha de prendre l’electorat. Per aquest motiu, els representants, sobretot els que van aprovar la llei del referèndum, tenen el deure de complir la llei. Una cosa és desobeir la interpretació de la llei espanyola que fa l’Estat, per tal de protegir uns drets que s’han vulnerat, i que justament és al cor de l’apel·lació a l’autodeterminació: quan t’autodetermines estàs dient que la Constitució conté un mecanisme que fa impossible la protecció de la minoria i, per tant, t’autodetermines per alliberar-te’n. Però les lleis que, apel·lant a aquest dret, fas tu mateix, aquestes les has de complir o corres el risc de perdre tot el poder que tens, que prové del lligam entre formalització parlamentària i aquiescència popular. També implica reblar la garantia dels drets que el poble va exercir diumenge protegint les urnes, sabedor que contenien la sobirania última. Ignorar-ho és desprotegir de nou aquests drets bàsics i entregar els vots comptats a la policia. I per últim, estableix un precedent a l’interior del país i a l’exterior que és inadmissible, això és, que els governants poden buidar de contingut els drets i infringir les lleis que ells mateixos han aprovat per tal de negociar amb el que el referèndum ha conclòs. És justament per aquesta carència de límits i l’absència de mínimes garanties, tant pel que fa a drets com a pactes, que Espanya ha estat incapaç d’adreçar el problema territorial i falla en tants d’altres. És, en altres paraules, la raó principal per voler la independència.

3. Possibilitat d’aguantar sense la Declaració d’Independència

En absència de Declaració d’Independència, la repressió de l’Estat no tindrà cap límit ni incentiu per parar, especialment de cara a les institucions catalanes, els líders polítics i socials i, directament, a la gent que miri de defensar-los legítimament. Res del que ha fet l’Estat, res del que han dit Rei, president, ministre d’Exteriors, jutges, fiscals i líders parlamentaris que fan possible el govern de Madrid (PP, Cs i PSOE) i res del que està dient la premsa que va poder tombar transitòriament Pedro Sánchez per investir Rajoy (bloquejat en unes segones eleccions per causa de la negativa a acceptar un referèndum), indica altra cosa que la via que s’han compromès a prendre és la de continuar amb la repressió i buidament de les institucions catalanes i de la gent que defensi els seus drets legítims contra l’opinió de totes aquestes veus. El problema que diuen adreçar és el de l’excés de Catalunya, no l’excés de l’Estat: el màxim al que estan disposats a arribar, i per raons de relacions públiques, és a calibrar quants graus menys de violència policial haguessin estat més desitjables per obtenir el mateix resultat o un de més bo. Substituir la Declaració per unes eleccions no soluciona sinó que agreuja el problema de la repressió i malgasta tota la credibilitat internacional acumulada diumenge gràcies a la gent. La credibilitat no és suport, però és essencial. Substituir la Declaració per una resolució sense efectes o amb efectes retardats és encara pitjor, perquè desafia obertament l’Estat en el pla que l’Estat fa servir per reprimir institucions, líders i gent, però no dona cap instrument a les institucions catalanes per protegir els drets de tothom. Deixa el país indefens per causa d’una amenaça i fent-ho, acaba fent l’amenaça real.

4. Possibilitat d’aguantar: mesures concretes que necessita la Declaració

Tota independència és per fases. La primera fase és la Declaració d’Independència: fer saber al món que et consideres un subjecte polític sobirà al món i que et disposes a donar-te lleis. Per tal de fer-la efectiva, el més immediatament necessari són: diners, ordre públic i justícia independent. Això vol dir un crèdit per fer la transició mentre la Hisenda catalana es posa en funcionament: cosa que depèn de la credibilitat que tinguis. Com més creïble ets, més disposats a escoltar estan els qui et poden finançar. Una Catalunya independent és un caramel, econòmicament. Però la seva posició geogràfica la fa encara més llaminera estratègicament. Qualsevol buit de poder en un lloc com Catalunya, amb el pes de Barcelona, serà immediatament ocupat pel millor postor. Com més creïble siguis, més força negociadora tindràs davant dels postors. El finançament, si no està ja prepactat, és una funció de la credibilitat. 
Pel que fa a l’ordre i la justícia, això vol dir: els Mossos d’Esquadra i l’aplicació de la llei de transitorietat pel que fa al poder judicial, almenys en la seva independència. Als Mossos d’Esquadra necessites poder donar-los ordres inequívoques sobre la protecció dels drets de la població davant de l’intent persistent de repressió per part de l’Estat. Hi haurà un moment en què caldrà fer evident que la repressió de l’Estat és inútil i això vol dir, com diumenge, resistir a partir d’accions de resistència pacífica multitudinàries per protegir les institucions, però amb els Mossos protegint la població. Com vam veure diumenge, hi ha un nombre a partir del qual l’acció policial és impossible i vam veure el límit del que la policia d’un Estat de la UE pot fer, un cop traspassat el sentit comú i les lleis, sense ser immediatament exclòs de la comunitat de països civilitzats. No tinc cap dubte que hi ha qui voldria anar més enllà i que si no ho fan és perquè no poden. La Declaració no canviarà el nivell de repressió respecte la no declaració, però en reforçarà la legitimitat i els instruments per evitar-la.

5. Resposta de l’Estat espanyol

Atesa la història i els discursos dels líders de l’Estat, ens hem de plantejar si Espanya farà ús de l’Exèrcit. El primer que cal dir és que si aquest és l’argument de fons que fan servir alguns dels representants compromesos amb el referèndum, cal que ho diguin clar i públicament. Cal que diguin que no podem ser independents perquè si no, Espanya ens enviarà l’Exèrcit i en farà ús per reprimir-nos. I cal que diguin des de quan pensen així o si és que han canviat d’opinió els darrers dies i per què. I cal que diguin també, amb igual coratge, què proposen per a un país que obeeix un ordenament jurídic només perquè, si no, li envien l’Exèrcit. L’autodeterminació és l’hora de la veritat i, per tant, és exigible que tothom la digui tal com la veu. Apel·lar a vagues amenaces, aprofitant que la gent té més a mà imaginar-se la repressió, perquè l’ha viscuda o perquè ha ressuscitat la memòria familiar i social, que no pas imaginar-se quines passes cal seguir en cada moment, és mirar de fer ús de la por abstracta per perseguir objectius polítics mai explicitats, amb l’esperança que hom se salvarà de la crema. 
Dit això, crec que l’Estat té dues últimes cartes per fer servir. La penúltima és vestir el Rei de general i fer ostentació d’aparell militar a Catalunya. Seria l’intent de fer la màxima por disponible per convèncer-nos de no fer res. Suposant que hi cedíssim, tant nosaltres com l’Estat ens trobaríem en una situació insostenible d’ocupació, i la repressió dels líders polítics i socials seria exactament igual que en tots els escenaris. Si no cedíssim, en mode revolució de Praga, és a dir, amb resistència pacífica, la primera part de la partida s’acabaria, atès que l’Estat hauria arribat al seu límit i Catalunya seria ingovernable. Aquí és on començarien les negociacions, atès que resulta impossible governar Catalunya si el conflicte és el d’una sèrie de buròcrates amb soldats al carrer i una població disposada a no obeir les coses concretes de cada dia. Això sense comptar que la societat espanyola té un gran tant per cent que no està disposat a acceptar una situació com aquesta: l’impacte seria en tots els partits, inclòs el PP. L’ocupació militar només pot funcionar com a xou, per imposar un estat de por universal. A l’Espanya d’avui, a diferència de l’URSS dels 60 (Praga) o l’Espanya del 36, no es donen les condicions socials, polítiques, internacionals, educatives i econòmiques que fan possible l’acció militar a gran escala. 
La darrera carta que té Espanya és acceptar un referèndum pactat. Aquesta situació només es donarà quan ho vegin tot perdut i només quan la comunitat internacional ho demani (ja ho ha començat a fer), en pinça amb els partits espanyols escandalitzats per la resposta del PP, que cada cop seran més. Amb algunes condicions concretes —desintervenció de la Generalitat, retirada de policia i Exèrcit (si n’hi ha), observació europea, llibertat d’expressió i informació, retirada de càrrecs contra líders catalans, compromís de no vetar la pertinença catalana a la UE si guanya el 'sí' i no anul·lació de la Declaració— es pot acceptar. A canvi, mentre duren les negociacions i el referèndum, les mesures concretes que es deriven de l’aplicació de la Declaració es poden deixar en suspens. D’aquesta manera, hom s’assegura que en cas de vulneració dels drets fonamentals, la Declaració continua vigent i la seva aplicació concreta es reactiva automàticament. 

6. Resposta de la comunitat internacional

Les relacions internacionals es regeixen —simplificant— per tres grans principis: cost-benefici, límits materials i cultura política. Mentre enfrontar-se a Rajoy sigui més costós que donar-li suport és molt difícil que la comunitat internacional faci alguna cosa més del que està fent. La clau és que reprimir els catalans sigui almenys tan costós com enfrontar-se a Rajoy. Per això, les càrregues policials de l’1-O no són un error de relacions públiques de l’Estat, sinó un missatge ben clar: estem disposats a fer el que calgui. És a dir, l’Estat ha renunciat als dos principis que he anomenat “límits materials” i “cultura política” per tal de reforçar el primer. Això, és clar, no surt gratis per a la cultura política espanyola i suposa una acció molt arriscada en termes materials, atès que Espanya no pot complir les seves amenaces sense esberlar-se per dins a tot el territori. 
La pèrdua de la cultura política es veu en la reacció de tota la premsa internacional de prestigi que, fins i tot si compra les tesis de fons de Rajoy, ja posa el referèndum pactat com a límit: no es pot governar una regió per la força a l’Europa occidental. Quan dic que no es pot, no vull dir moralment, vull dir fàcticament. Per il·lustrar: el repartiment secret de milers d’urnes per tot el territori, involucrant milers de persones sense que els serveis secrets tinguessin la més mínima idea del que estava passant sota el seu nas, en un moment històric en què amagar qualsevol cosa és pràcticament impossible, és la constatació que els límits materials de la repressió són ben reals i exigents. El que va passar el dia 1 d’octubre és la derrota de l’Estat com a eina de control del territori i la victòria de l’exercici de la democràcia. Per això la gent protegia les urnes en lloc de buscar la foto simbòlica de la policia retirant-les, com sempre s’havia dit que calia fer. És el pas del simbolisme als fets. 
Per tal que la comunitat internacional reaccioni públicament (privadament ja ho està fent: els canals diplomàtics soft estan mirant d’obrir negociacions, però per ara els interlocutors espanyols es neguen a participar-hi, cosa que els va restant legitimitat i col·loca les ofertes de mediació —com la de Suïssa— en posició d’avantatge en cas que Catalunya se’n surti, per tal d’operar-hi amb facilitat: els canals amb Catalunya estan oberts), per tal que hi hagi una intervenció política significativa, Catalunya ha de jugar als tres fronts esmentats al principi d’aquest epígraf. En cost-benefici, es poden fer tres coses: una Declaració d’Independència, resistència pacífica i xoc de mercats. Les tres són necessàries. Amb la Declaració, hom emet el missatge que està disposat a fer el que la seva llei exigeix i ofereix credibilitat, que és clau perquè algú, tant políticament com financerament, s’hi impliqui. La segona indica que la població no es deixarà reprimir sense plantar cara pacíficament i, per tant, que el cost de reprimir és molt alt, perquè no n’hi ha prou d’amenaçar. La tercera via, per exemple, com s’ha dit aquests dies, vagues generals i retirada de dipòsits dels bancs que participen a la intervenció de la Generalitat, implica estendre els costos de la repressió per tots els mercats europeus, profundament interconnectats i on Barcelona no juga un paper central, però ocupa un lloc prou determinant a la cadena per generar problemes. 
Pel que fa als límits materials, la Declaració d’Independència els posa en evidència. Posa de manifest que la fantasia de governar Catalunya per ocupació és un farol que no es pot complir si la gent no l’accepta. El moment històric no ho fa possible perquè no existeix el marge que hi havia als anys 30 o durant la primera meitat de la Guerra Freda, fins al 1960 (quan l’FMI entra a Espanya i modera el règim). No hi ha les desigualtats que hi havia i el poder ja no depèn de la terra: els poderosos ja no són latifundistes, com es veu en els escàndols de corrupció que es deriven de les subvencions que els grans terratinents necessiten d’Europa per mantenir el seu estatus. Mentre no van existir aeroports i mòbils, és a dir, mentre Castella estava tancada i necessitava controlar les nacions de la costa per sobreviure econòmicament i la informació estava centralitzada en mitjans controlats pel govern, la supervivència del poder central i de la seva població depenien del control de les zones díscoles productives. Ara, el poder de Madrid encara depèn d’ofegar les relacions entre València, Barcelona i Marsella, però la supervivència econòmica de la població ja no. Ans al contrari: aquest ofec els perjudica enormement, com es veu en el procés de drenatge de la població de les províncies castellanes en favor de la Brasília de la Meseta que és Madrid. A Espanya hi ha una classe mitjana prou robusta per tenir els valors propis de les democràcies occidentals i per tenir més coses a perdre amb la violència que coses a guanyar. Aquests límits materials són comuns a Europa i incentiven la intervenció en la mateixa mesura que desincentiven la violència. 
Finalment, la cultura política europea, malgrat el cinisme de la Comissió (on el PP ha col·locat actors en els quadres intermedis des de fa anys), també marca un límit. Les reaccions de certs parlaments i eurodiputats és només la conseqüència lògica de la seva cultura política: hi ha silencis que passen factura electoral. Per això els primers han estat països petits i amb tradició de resistència al feixisme. Els països grans, més cecs a la discriminació de minories nacionals i més avesats al cinisme del cost-benefici hobbesià de l’esfera internacional, només notaran aquest cost si Espanya continua renunciant a treballar aquest flanc. Aquests dies sembla que ho estan intentant, però no està funcionant. 
Una Declaració d’Independència que sigui alhora inequívoca i que s’obri a la negociació sense matisos emet alhora el missatge de credibilitat necessari per activar la comunitat internacional i el vocabulari propi d’aquesta cultura política comuna. Això no vol dir que hi hagi suport o reconeixement: l’autodeterminació sempre s’exerceix contra l’statu quo i, per tant, sempre en oposició als poders existents. Si no estàs disposat que sigui així, no t’autodetermines. Però un missatge que no sigui hostil planta la llavor per a les converses necessàries. La primera reacció sempre serà negativa, com ensenyen tots els casos de secessió amb l’Estat hoste en posició hostil. La resposta a aquesta reacció, si és ferma i oberta, és el que va fent possible un canal cultural per al reconeixement entre adults.
En resum, sense Declaració d’Independència, ni hi ha negociació amb Espanya ni hi ha reacció de la comunitat internacional.

7. Perquè la Declaració protegeix la població

A aquestes altures de la pel·lícula ja sabem que la gent sortirà a defensar les institucions i que l’objectiu de l’Estat és buidar-les de contingut i fins i tot de presència. L’anàlisi del cap de l’Estat, el president del Govern, els seus ministres i la premsa que tenen treballant per a ells, no és que l’Estat s’ha excedit i que li cal asseure’s a dialogar el paper de Catalunya a Espanya, sinó que és el contrari: Espanya ha estat massa anys massa comprensiva amb el xantatge català i Catalunya s’ha excedit. Fins i tot la resistència pacífica del dia 1 d’octubre i la passivitat dels Mossos és vista com una agressió a les forces de seguretat de l’Estat. 
El processament de Trapero i de Sànchez i Cuixart per haver mirat que les concentracions del dia 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia no acabessin en violència, amb l’acusació de sedició (que pot significar 15 anys de presó), és el signe inequívoc que la solució que veuen al problema és la desaparició de l’entramat civil i polític que expressa la voluntat d’autogovernar-se. Els xous d’aquests dies estan destinats a provocar la màxima por possible amb l’esperança que hi haurà rendició. Si funciona, hauran entès que l’estratègia és encertada i per tant l’aplicaran fins al final. Si no defenses els drets que es van protegir l’1 d’octubre, per què hauries de defensar coses menors que vagin passant de mica en mica i sense tanta espectacularitat? Renunciant-hi, els dones la raó. És molt perillós i irresponsable erosionar la credibilitat guanyada l’1 d’octubre i condemna Espanya a ser víctima de tots els excessos que s’ha permès aquests dies. La situació d’Espanya no quedarà igual que abans de l’1-O, passi el que passi. L’statu quo no tornarà i l’únic mínimament responsable que pots fer és mirar que el canvi sigui cap a millor i no cap a pitjor. 
La fantasia que renunciant a la Declaració provocaràs que Espanya es moderi és perillosa perquè deixa Catalunya i la seva població en mans de la repressió i una intensificació de la discriminació. I com que la situació s’enverinarà a tot l’Estat, en poc temps aquesta repressió s’estendrà a tot l’Estat. Com que els líders públics i privats de l’Estat hauran descobert que el seu autoritarisme no té ningú que el freni, atès que Catalunya era l’únic que el podia frenar i que l’havia frenat, la via lliure que llegiran en la renúncia amenaça de convertir Espanya en un polvorí. Dit d’una altra manera, si realment creus que Espanya està preparada psicològicament i materialment per a la violència (més enllà del que vam veure l’1-O, que va fracassar, i que camina just a l’altra banda del que és acceptable, però no gaire més), això no canviarà perquè no declaris la independència, sinó que ho incentivarà en els conflictes que vindran, que no seran pocs. 
En canvi, una Declaració d’Independència et converteix en un actor en el conflicte amb tots els atributs expressats i defensats l’1-O i et permet defensar-te en el conflicte, moralment i material. I emet el missatge que l’amenaça i la por són insuficients, cosa que col·loca els gurus de l’Estat en una posició de feblesa interna i dona ales a l’Espanya democràtica. 
En termes concrets, les institucions catalanes necessiten poder fer passes per protegir-se i per protegir la població. És a dir, si Espanya respon amb el 155 (que ja s’està aplicant informalment, però que cal una Declaració per tal que el faci políticament explícit al Senat i, per tant, obre la porta a l’oposició per presentar l’altra cara d’Espanya), la Generalitat ha de poder respondre que no es pot aplicar legalment perquè l’ordenament jurídic i institucional català ja no està subordinat a les decisions de la majoria al Senat, que és del PP i del PSOE. 
De la mateixa manera, la població catalana necessita que la judicatura sigui independent del poder espanyol, que l’ha feta servir per traspassar els límits de l’estat de dret i la Constitució. Això vol dir aplicar la llei de transitorietat que exigeix el canvi en el vèrtex de la jerarquia judicial. Això serà difícil i per fases, però la simple presència d’una cobertura jurídica, per mitjà de la Declaració, fa viable el primer pas, altrament impossible. El mateix passa amb els Mossos: ja sabem que hi ha mossos que són i seran lleials a l’ordenament espanyol. Però també sabem que hi ha molts mossos que estan disposats a obeir la legalitat catalana si aquesta existeix i és creïble. Entremig, n’hi ha que acabaran acatant el que els temps històrics marquen. Com que necessites poder donar instruccions per defensar la població que es manifesta pacíficament i en defensa de les institucions, per evitar el segrest del Govern i el Parlament, et cal una cobertura formal i creïble a què els Mossos puguin apel·lar per complir les ordres. La desobediència d’alguns mossos ha de ser a títol individual i no pas jurídic o polític. Si això ocorre, s’ha de donar via lliure als mossos que desobeeixin per incorporar-se als cossos de seguretat espanyols. 
Evidentment, hi ha un moment en què el president ha d’informar Millo que l’autoritat espanyola ja no té el monopoli de la violència a Catalunya i que els guàrdies civils i policies nacionals, molts dels quals ja han de passar les nits fora de Catalunya perquè la població els expulsa pacíficament, o dormen en vaixells mal condicionats i fora de les muralles de la ciutat, per entendre’ns, no poden tornar a trepitjar el país sense l’autorització del Parlament. Aquesta situació no és la dels Mossos enfrontant-se a la Guàrdia Civil, sinó la dels polítics mirant de guanyar-se l’opinió pública interna i externa. Mentrestant, les mobilitzacions pacífiques en defensa de les institucions esdevenen cada cop més segures i efectives. 
Per tal que això sigui possible cal que la Declaració sigui creïble i inequívoca, cal fer ús dels instruments amb intel·ligència i paciència i cal no alimentar la idea que és un farol, que és el que les entrevistes d’alguns líders del catalanisme aquests darrers dies han provocat arreu. 

8. Perquè una Declaració a mitges és la pitjor opció

De tots els escenaris possibles, el pitjor és una Declaració d’Independència a mitges: és el pitjor dels dos mons. Dona a l’Estat l’argument per intervenir i aplicar el Codi Penal i la repressió, però no ofereix instruments a la Generalitat per poder donar instruccions amb cobertura legal i deixa la gent i les institucions desprotegides. Si no es fa la Declaració, és millor explicar la veritat tal com la veurien els representants: no es pot perquè vindrà l’Exèrcit. En aquest cas, es fa explícita la por i es posa de manifest quina és la situació del país, que la gent té dret a conèixer. Això no frenarà la intervenció o la repressió, però almenys tindrem informació clara sobre què pensen els representants, què són les nostres institucions i com es veu el poble des de dalt, com deia Maquiavel.

9. Totes les opcions són després de la Declaració

Al cor del sobiranisme hi ha la convicció que quan la societat catalana arriba a consensos, són acceptats per la immensa majoria. Les qüestions complexes que ens afecten —la llengua, la diversitat, el terrorisme, l’ecologia, la desigualtat, la postindustrialització, la globalització...— tenen tantes veus diferents i contradictòries com propostes pragmàtiques que són respectades per la gran majoria com a legítimes. Aquesta mena de consensos són els que es contradiuen quan l’Estat els regula. El cor de l’autogovern és la garantia que els consensos seran respectats. Avui no ho són. La violència policial de l’1 d’octubre és la conseqüència directa d’aquesta manca de garanties. I el discurs independentista ha assenyalat aquesta carència com la traducció política i jurídica del conflicte històric. Discursivament, ha ocupat el centre de l’escena, per davant del dèficit fiscal i qüestions d’identitat. 
Això vol dir que en un context constituent, totes les opcions romanen obertes. La correlació de veus a l’interior del país, que és diversa i contradictòria, s’expressarà tant sí com no, a diferència d’ara. Això inclou la qüestió nacional. Després d’una Declaració d’Independència, immediatament es legitimen totes les propostes democràtiques. Res no impedeix un referèndum de ratificació un cop les llibertats siguin restaurades. L’unionisme tindrà l’oportunitat d’organitzar-se políticament, un cop deslligat de l’estratègia que els caps de Madrid han dissenyat aquests anys. De fet, és la probabilitat d’èxit més alta de què disposen tant el federalisme com la independència.
Mentre no hi ha Declaració, cap opció és oberta. Només la que s’ha defensat amb la policia. Això, a banda d’il·legítim, col·loca l’unionisme català en posició de mort civil. Ja ho estem veient a les declaracions públiques de líders i opinadors. La justificació de la repressió és el pas previ a poder dir alguna cosa, però aleshores tota cosa que es diu és irrellevant: podria ser qualsevol cosa. El discurs modern i cosmopolita que s’ha mirat de construir durant 40 anys i la versió habermasiana que Josep Piqué i Duran i Lleida van mirar d’introduir en el PP, han quedat totalment trinxats aquests dies, així com el prestigi dels nous polítics del PP i de Ciutadans a Catalunya. Encara que l’Estat les col·loqués en el poder, ni Inés Arrimadas ni Andrea Levy no podrien governar ni mantenir el mínim respecte públic que dona sentit a l’acció política.
Una cosa que es diu poc és que la millor oportunitat que tenia l’unionisme a mitjà termini per governar Catalunya era la d’un referèndum pactat. Els drets conquerits diumenge són els que fan possibles totes les opcions a Catalunya. La seva renúncia les clausura totes.

10. Coda: canvi de psicologia

El moment clau de l’1 d’octubre és quan la gent va decidir defensar les urnes en lloc d’acontentar-se amb la foto de la policia retirant-les, que és el que fa anys es deia que significaria la derrota de l’Estat. Intuïtivament, tots vam entendre que la sobirania existia dins de l’urna mentre l’urna es mantingués en peu. I quan dic sobirania, vull dir la garantia dels drets. Es parla poc del fet que la gent va anar als col·legis sense parafernàlia política, com s’havia demanat. La defensa de les urnes era la defensa de la seva legitimitat. A qui interessava el joc net era a l’independentisme i li calia protegir-lo de veritat, no només simbòlicament, amb els instruments que la democràcia proposa: la resistència pacífica però irrenunciable. Hi havia molta por, jo la vaig tenir i la vaig veure, i vaig plorar amb gent que no coneixia. Per això la seva superació va ser real i no simbòlica.
La cultura política catalana es basa en el camaleó. Els polítics catalans són la quinta essència d’aquesta cultura, per això suren els que hi excel·leixen, barrejats amb gent més nova, que ha pujat en el nou context, i gent amb memòria que ha sortit de l’ostracisme. Som experts en adaptar-nos a l’interlocutor, sobretot si percebem que explícitament o implícita té poder de veto sobre els nostres afers privats.
Aquests dies ho hem vist en gent que explica com tal amic o amiga, i per extrapolació, la majoria de la població, que no era independentista i va reaccionar davant la repressió, no donarà suport a la Declaració, com no va donar suport inicialment al referèndum. És una posició important per al futur del país, però exigeix mobilització i quantificació: exigeix guanyar-se el dret a decidir el moment del país. L’únic poder de veto que és acceptable ja no pot ser la presència de la policia, això ja ho vam falsar diumenge. Exigeix la construcció d’una alternativa política que es faci càrrec de la realitat tal com l’hem vista i hem estat avisant que existia. La garantia dels drets conquerida en l’exercici del dret a l’autodeterminació exigeix que se’n respecti la legitimitat i que l’alternativa es construeixi sense la policia vigilant l’adversari. No és raonable demanar la repetició del mecanisme de decisió amb les garanties que l’Estat espanyol dona, que són nul·les, ni la substitució de la sobirania per un canvi de govern a Espanya, quan hem vist que davant de l’autoritarisme del cap de l’Estat i del president del Govern, les institucions democràtiques espanyoles no han estat capaces de frenar-lo o hi han col·laborat amb entusiasme. Dins de l’Estat espanyol no hi ha garanties. 
El canvi psicològic que s’ha produït aquest darrer mes té a veure amb la comprensió que les decisions polítiques que es prenen a Catalunya importen i no poden ser venudes o reprimides per uns o altres. Per primer cop, les institucions catalanes i el poble que representen han estat davant de decisions reals, amb conseqüències reals, en lloc de petits accents sobre el marc espanyol, per la via de collar i renunciar sense assumir cap responsabilitat. I així poder continuar amb el victimisme.
El dia 1 d’octubre, molta gent va deixar de veure’s com la víctima que té raó i va començar a veure’s com una persona responsable de les seves raons i tries. La incertesa i la dilació d’aquests dies, els missatges poc clars i matussers, l’èmfasi en la violència en lloc de l’èmfasi en la victòria de la democràcia i el corifeu dels poders fàctics són fills de la psicologia que va morir el dia 1 d’octubre. La Declaració és el resum d’aquest canvi.

Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.