traducció - translate - traducción

29.12.17

'Coratge i sort': carta de Jordi Cuixart a David Fernàndez

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial




(Carta publicada al diari Ara dijous 28 de desembre 2017)


Estimat David,

M’has fet recordar aquella anècdota d’en Thoreau quan un vell amic el va anar a visitar a la presó i preguntà: “Què hi fas aquí tancat?” i ell respongué: “Què ho fa que tu no hi ets?”.

Aquesta és la gran diferència entre l’època del pensador nord-americà i el nostre avui. A Catalunya, avui el compromís és col·lectiu. Units en la diversitat però més units que mai.

Fa dos mesos que entrarem a Soto del Real amb en Jordi. Encara no ens deixen anar perquè diuen tenir dubtes del que podríem fer. És obvi, però, que això no té ni cap ni peus; ells tenen els tancs, un exèrcit i nosaltres, en canvi, unes profundes conviccions democràtiques arrelades en el diàleg i la no-violència. Ens avala la història i 56 anys d’Òmnium Cultural -es va fundar al 1961- no són pocs.

No cal que t’expliqui com agraeixo l’escalf que estem rebent de l’exterior, des del primer dia. La gratitud és infinita i ho visc amb serenor i optimisme. Enamorat del passat, els records es fan presents a cada volta de pati, a cada porta que es tanca al teu darrere, en cada somriure espantadís del nou reclús que acaba d’entrar al mòdul.

Recordo el primer dia que entràvem per la porta del despatx del carrer Diputació 276, juntament amb en Ramon i la Teresa. Allà us hi esperàvem amb la Rita i la Muriel. Temps després, la trobada donaria a llum al naixement del Lliures [projectelliures.cat]. Ho tinc sempre present: gestionar el mentrestant i esdevenir lliure d’exclusió, de pobresa, de desigualtat.

Recordo el dia que em vas dir que a Òmnium ja érem un més i jo em vaig emocionar perquè Òmnium vol dir de tots i només té sentit si hi som tots de debò. 

De fet, ara que hi penso, no ens hem demanat mai res a canvi, però, en canvi, ens ho hem donat tot. Recordo també el dia que et vaig acompanyar al jutjat per haver denunciat les amenaces feixistes que vaig aprendre que és normal que tinguem por. Però també que és molt més important que tinguem molta més esperança.

I així, navegant entre contradiccions, és com seguim avançant i ens reafirmem en els reptes col·lectius:enfortir el sentiment de pertinença com ens ensenya Candel, sense deixar-nos ningú pel camí.

Bell amic, sempre a peu de carrer o a peu de fàbrica, sona Ovidi, amb la Mireia i en Borja, fent uns somriures. Des de les presons, on mai hi ha hagut Nadal, però des d’on res ens privarà, ni avui ni tot l’any, de seguir somiant en un món més just, sense vencedors ni vençuts i on no hi tingui lloc ni l’odi ni la rancúnia.

I ara, a les vuit, quan arribi a la cel·la, trobaré el llibre d’en Gil Matamala sota el coixí, al costat del mocador groc de la Txell que em porta sort. Així doncs, coratge i sort. I una esperança infinita en què aviat ens podrem tornar a abraçar tots plegats.

T’estimo, us estimo… per sempre!

Jordi Cuixart,
President d’Òmnium Cultural   


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

28.12.17

Fer política de debò | Borja de Riquer

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


BORJA DE RIQUER

És ben clar que el partit no s’ha acabat ni de bon tros. Les darreres eleccions han marcat una mena de mitja part i ara cal iniciar la segona amb noves estratègies. Les opcions independentistes han triomfat, i fins i tot han incrementat els vots, malgrat les errades tàctiques i el fiasco de la declaració unilateral de la República Catalana. Sens dubte la política repressiva del govern Rajoy ha estat un revulsiu que ha fet que més de dos milions de catalans consideressin que calia donar-hi una resposta contundent. D’aquesta manera, la derrota dels defensors del 155 ha estat notable, i molt especialment la del PP i la del mateix govern de Rajoy. Ciutadans ha concentrat la gran majoria del vot antiindependentista atraient bona part d’antics votants del PP, del PSC i dels abstencionistes. El seu èmfasi espanyolista li ha permès diluir la seva ideologia dretana, fet que l’ha convertit en força majoritària en zones on tradicionalment es votava les esquerres.
El gran èxit personal de Puigdemont ha fet que Junts per Catalunya sigui l’opció independentista més votada. El seu lideratge és superior a l’atracció de la seva coalició, en la qual el Partit Demòcrata ha jugat un paper secundari. ERC, convençuda del seu triomf i d’aconseguir la presidència, ha pagat el seu error de càlcul de no renovar la coalició Junts pel Sí. Iceta, si bé ha aturat la davallada del PSC, no ha obtingut ni la meitat dels vots de l’etapa Maragall o Montilla, malgrat aparèixer com l’opció defensora de la tercera via i de comptar amb significatius suports mediàtics i empresarials. Catalunya en Comú sembla que ha volgut automarginar-se, en considerar que el Procés s’havia acabat i que tot passava pel tradicional enfrontament dretes-esquerres. La CUP encara ha estat més castigada electoralment -ha perdut quasi la meitat dels vots-, tal vegada a causa del seu radicalisme: una barreja d’intransigència ideològica i de presses formulades al marge de la realitat política.
A les formacions independentistes se’ls ofereix ara una nova oportunitat de governar. ¿Seran capaces d’elaborar una estratègia que, tot i persistir en l’objectiu final, eviti les errades del passat? Caldrà que afrontin amb més lucidesa i rigor, i menys presses i emotivitat, una etapa política que tindrà molt més de nova que no pas de vella. Ara bé, l’agenda més immediata estarà marcada per la anormalitat política que suposa el 155 i els polítics empresonats i exiliats. La situació política pot estar bloquejada força temps si Rajoy, enrabiat per la desfeta del PP, persisteix en la seva intransigència i en la judicialització de la política. Com que no sembla factible, a curt termini, un canvi tàctic del PP per rebaixar la tensió, no sols serà complex constituir el futur govern de la Generalitat, també ho serà bastir una nova estratègia política mentre tot estigui intervingut i bloquejat.
Ara bé, com que el bloc independentista no arriba al 50% dels vots, cal que cerqui noves aliances, no posant com a exigència primera la legitimitat republicana. Les formacions independentistes necessiten més complicitats polítiques per poder constituir un gran front per al canvi polític. Sense abandonar l’objectiu de voler decidir sobre la independència de Catalunya, han d’anar de bracet amb tots els qui s’oposen als immobilistes i centralistes que avui dominen la política espanyola. Caldrà veure si tant la CUP com els comuns accepten el repte d’entrar en la política de pactes per avançar davant l’adversari principal, que ara és l’actual govern espanyol. Cal abandonar les intransigències i les utopies i posar-se a fer política de debò per canviar l’actual situació. Una agenda social, negociada amb el futur govern de la Generalitat, podria enfortir aquesta política unitària catalana.
Un advertiment final: cal prestar molta atenció al fet que, per primer cop a la història recent, una força política anticatalanista com Ciutadans sigui majoritària entre els sectors populars de l’antiga immigració. Això pot esdevenir un greu problema polític si resulta que aquests vots no són prestats en funció de l’especial conjuntura actual sinó que es consoliden. Cal evitar una possible fractura social, i per això és una tasca política urgent desactivar “la por” al dret a decidir.
Font: Fer política de debò (Borja de Riquer)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

27.12.17

L’independentisme ara necessita pensar força | Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«La República està proclamada i s’ha d’anar implantant, modulant el procés tant com siga necessari però sempre de manera exigent»



La victòria de dijous passat ha estat una demostració extraordinària de força de l’independentisme. Rècord de vots, superant un creixement de la participació de set punts i jugant amb les regles imposades il·legalment per l’estat espanyol. La fortalesa de l’independentisme, aquesta muralla de dignitat de la qual jo parlava dimarts passat en aquest mateix editorial, està fora de tot dubte.

Però ara, per encarar la nova etapa que acaba de començar, crec que cal pensar força i saber bé què fer. El procés que va acabar amb la proclamació de la República necessita ser actualitzat i cal que encare els punts febles que s’han fet evidents, sobretot, aquests darrers mesos. Sense voler ser exhaustiu, m’agradaria apuntar-ne alguns, per ajudar que comencem a pensar entre tots.

1. Cal superar la dinàmica dels partits. Em sembla que caldria estudiar una fórmula que no els faça desaparèixer però que implique més dinàmica de moviment. Compromís podria ser un bon exemple de com mantenir la tensió entre els partits sense impedir la dinàmica de moviment i, en canvi, enfortir clarament un espai polític.

2. Crec que cal bastir com més estructures nacionals al marge del règim autonòmic millor. No podem fiar les coses a la Generalitat –ni és sensat fer-ho–, com es va veure clarament després de la proclamació de la independència. L’exemple d’Òmnium en aquest sentit és paradigmàtic. Els seus cent mil socis aporten una fortalesa enorme a l’organització i poden aturar qualsevol cop contra l’organització.
3. Cal guanyar Barcelona. Avançar en la consolidació de la República mentre la capital està en mans dels qui no estan disposats a fer res és un problema. L’independentisme hauria de cercar un candidat bo per a tots, que puga guanyar la batllia i donar-li suport units, siga quina siga la fórmula amb què s’hi vulguen presentar.

4. Cal rebaixar el poder exagerat de l’Ibex 35 sobre les persones i sobre el país. És en l’interès de tothom, treure poder a entitats com la Caixa i fomentar el pes i la capacitat de possibles empreses alternatives als seus negocis regulats, com ara l’aigua, el gas i l’electricitat. Cal bastir també una alternativa bancària, veient com hem vist que aquestes entitats han esdevingut instruments de repressió política de la ciutadania i del govern.

5. Cal assumir més i amb més força la pluralitat de la nostra societat. L’independentisme, a diferència de l’espanyolisme, ha posat sempre la democràcia per davant de tot, però cal anar més enllà i fer bandera del fet que som una societat plural que no necessita patir ni preocupar-se perquè un nombre important de catalans vulguen ser espanyols o membres de qualsevol altre col·lectiu, sinó que ho assumeix com un enriquiment col·lectiu.

6. Hem d’inserir el problema català en l’àmbit europeu, teixint aliances no únicament polítiques. El comportament escandalós de la Comissió amb els catalans és idèntic i similar al que pateixen ciutadans de tota la Unió per qüestions diverses. Cal un front comú per a recuperar Europa de la màfia partidista, i en aquest camí Catalunya té una importància referencial que va molt més enllà dels nostres límits.

6. Finalment, però, la peça més bàsica de totes: cal no deixar-se atrapar per la dinàmica del 155. La República està proclamada i s’ha d’anar implantant, modulant el procés tant com siga necessari però sempre de manera exigent. No ens podem dedicar només a recuperar-nos del 155, perquè això significaria quedar-nos en una autonomia espanyola i, per tant, seria precisament la victòria d’aquest cop d’estat que els ciutadans de Catalunya van desballestar per complet amb el vot de dijous.

PD. Bon es Festes, gaudiu-ne i celebreu-ho bé. Us ho heu guanyat.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

23.12.17

La República triomfa a les urnes | Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Enhorabona a tots. Però sobretot enhorabona a Jordi Sànchez, a Jordi Cuixart, a Oriol Junqueras i a Quim Forn. Els volem a casa, lliures i treballant»



Ha estat dur i difícil. Ha estat la campanya electoral més complicada de totes les que hem viscut. Però la República ha triomfat a les urnes i ben aviat el govern legítim de Catalunya, aquell que Mariano Rajoy va pretendre foragitar a la força amb un colp d’estat il·legal, tornarà a lloc. És una victòria d’una importància definitiva i determinant, un pas endavant monumental. Amb els resultats que s’han aconseguit ja no resta cap obstacle perquè el president Puigdemont es mantinga en el càrrec i salve, doncs, la continuïtat i la legitimitat històrica de la Generalitat. Cal esperar que s’hi afegesca el vice-president Junqueras i que la CUP accepte també d’entrar en un govern d’unitat que hauria de reforçar el mandat del primer d’octubre i tornar a encarrilar el país cap a la República proclamada el dia 27 d’aquell mes.

L’espanyolisme ara ha de reconèixer la derrota i acceptar la voluntat democràtica dels catalans. Els hem guanyats en el seu territori i amb les seues regles. Els independentistes hem obtingut per primer vegada més de dos milions de vots. La premsa espanyola plora i la premsa internacional ho diu clar: l’independentisme recupera el govern que li fou arrabassat a la força. Aquesta nit és una gran nit, una nit extraordinària que mereix la celebració més gran.

Ells han posat tota la carn a la graella i no els ha servit de res. Han forçat una convocatòria amb un termini molt curt per capitalitzar el desconcert originat pels fets del 27 d’octubre i el cap de setmana següent. Han mobilitzat amb molta eficàcia fins el darrer racó de les seues bosses de vot, incitant-lo a votar a la contra, no pas pel que volen, sinó contra el que volem nosaltres. Han mantingut viva la memòria amenaçadora de les porres i els colps, l’emblema del seu poder. Han exercit una violència extrema indigna d’una democràcia. Contra nosaltres i només contra nosaltres. Agressions intimidatòries. Amb un vocabulari que hauria de ser perseguit: desinfectar-nos, decapitar-nos… Han enviat els nostres dirigents a l’exili i a la presó. Han fet decrets urgents per a instaurar una guerra econòmica, parida com un instrument central de la seua propaganda. Ens han volgut aclaparar amb mentides constants, amplificades fins a l’infinit per uns mitjans que han perdut tot rastre de dignitat. Han amenaçat qui no votàs com ells volien. Aquestes últimes hores, sense respectar ni la jornada de reflexió. I ahir, el dia de les eleccions mateix, vam saber que consideraven les manifestacions de l’Onze de Setembre una rebel·lió i que avui mateix, divendres, els tribunals que han estat callats durant la campanya es tornaran a omplir de gent que volen engarjolar. Però ni així no han pogut guanyar. Ni així no han pogut doblegar la voluntat de llibertat de Catalunya. Ciutadans pot fer veure que és tan feliç com vulga, però ja tastarà la dura realitat. Només ha aconseguit la posició que té perquè el PP ha desaparegut. I aquest és un missatge, per cert, que hauria de fer reflexionar molt Rajoy.

Perquè als ulls d’Europa aquell Mariano Rajoy que va dir tot convençut que ell havia salvat Espanya ara haurà d’explicar com és que ha quedat gairebé fora d’un parlament que farà president Carles Puigdemont. La imatge no pot ser més poderosa: Rajoy enfonsat i Puigdemont reivindicat. I això havent imposat unes eleccions il·legals, un parany pensat per liquidar el sobiranisme, una votació controlada per l’estat espanyol que des d’avui s’ha quedat sense arguments.

Enhorabona a tots. Però sobretot enhorabona a Jordi Sànchez, a Jordi Cuixart, a Oriol Junqueras i a Quim Forn. Els volem a casa, lliures i treballant. I els volem a Catalunya, al costat de Clara Ponsatí i de Meritxell Serret, al costat de Toni Comín i Lluís Puig. Al costat de Carles Puigdemont. Enhorabona a tots els qui heu resistit les mentides i les manipulacions, a tots els qui heu cregut en la victòria malgrat la campanya mediàtica més manipuladora que mai hem hagut de viure. Enhorabona a Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

22.12.17

UNA VICTÒRIA DELS INADAPTATS?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Me acuerdo de los escåndalos que armaban los periódicos de Madrid cuando en Barcelona zurraban a los que interrumpian los actos catalanistas con vivas a España. En las mismas Cortes de la República se denunció a vascos y catalanes por no consentir esas interrupciones patrióticas. Parecia evidente el separatismo de los vascos y catalanes; pero todos sabían que aquellos vivas a España querian decir "Muera Catalunal" y "Muera Euskadi"[...] No tardé en ver en Madrid cómo varios mozos le zurraban a un patriota por gritar Viva España! Claro está que estos jóvenes no eran separatistas madrileños, enemigos de la unidad española; eran unos izquierdistas que Sabían el significado de aquel arrebato patriótico. Entonces el Viva España queria decir Muera la República!, cómo en Las Ramblas significaba, Muera Cataluña.

(Sempre en Galiza, Alfonso Daniel Manuel Rodríguez Castelao, p. 149 - any 1944)


Ahir a la nit, per celebrar la incontestable victòria de Ciudadanos, diversos centenars o milers de persones, cantaven allò de 'Yo soy español, español, español". Res a dir, naturalment. Tothom hauria entès, en una situació de normalitat, que els "espanyols" celebraven algun tipus de victòria. La cosa curiosa és com, en una situació d'anormal normalitat la cosa es transforma. Resulta que eren els habitants de la ‘Cataluña real” celebrant la “seva” victòria! Sembla que en les actuals circumstàncies els crits de 'Yo soy español', amaguen el missatge subliminal de 'si yo cómo español me presento cómo catalan (y español, claro!), tu cómo catalan no existes ya que eres español (por derecho de conquista, se entiende!)"; una versió post-veritable d'aquell "muera Cataluña" de l'encapçalament. En aquest miratge que ens volen fer empassar, i en el que nosaltres, els catalans, hi posem tota la voluntat per empesar-nos-el, s'hi amaguen altres ecos que apel·len al recurrent 'derecho de conquista' inventat per Felip V i posat al dia per personatges tan sinistres com Baldomero Espartero (1842) o Francisco Franco (1936 -1975) i que significà l'ocupació dels territoris de la Corona catalano-aragonesa per part de tropes castellanes, jutges castellans, magistrats castellans i noves autoritats eclesiàstiques i locals, 'castellanas por supuesto'.

Sí aquella multitud d'ocupants s'haguessin fet passar per catalans, les rialles dels supervivents encara ens ressonarien a les orelles.

Simplement, el seu afany fou assimilar-nos i fer-nos oblidar orígens i llibertats adquirides a través de segles, les qual es reflectien en lleis i constitucions d’entre les més avançades de l’època i s’explicaven al món en una llengua pròpia dignificada per Llull, Muntaner, Eiximenis o Ausiàs March.

Foren els conqueridors qui ens volgueren adaptats a les seves lleis, costums, religió, lleis i llengua. Ells no s’adaptaren mai a les del poble ocupat qui, a través de més de tres-cents anys s’ha anat transformant gràcies al seu tarannà pacient i pactista, en poble d’acollida que, a canvi, només a maldat per seguir existint i intentant una vegada i una altra que li fos permès encaixar dins la invenció d’Espanya sense haver de renunciar a la seva manera de ser, d’expressar-se, d’organitzar-se i, més recentment, d’autogovernar-nos. La resposta sempre ha estat la mateixa: podràs reconèixer-te com a català si prèviament acceptes de grat o per força la teva espanyolitat. I d’aquí no n’hem sortit mai. I per això venien a cridar ‘Viva España’ a les Rambles disfressats d’exèrcit regular cada cinquanta anys. Ni darrerament, quan semblava, segons ens deien els diferents governs amb eslògans plens de cofoismes, que érem “un sol poble”, “sis milions” o l’enèsima meravella del món. Com diu una amiga meva, “Hauràs d'admetre que el cinturó industrial, és a dir els barris originàriament segregats en la immigració espanyola, continuen sent espanyols, ni immersió lingüística, ni esquerra combatent. Dretes, reaccionàries espanyolistes, això sí, per ignorància. Una ignorància de la qual no ens podem desentendre. O no? Hem tingut massa pujolisme  i massa picades d'ullet amb la dreta espanyola i això passa factura.”

Visca Catalunya! i Visca Espanya!, cridava ahir Arrimades, la líder del partit espanyolista i guanyador de les eleccions. És a dir Visca Catalunya! i Mori Catalunya!, si hem de fer cas a Castelao.

Queda clar, doncs, que el país ara està dividit entre catalans i espanyols que els interessa fer-se passar per catalans. També que aquesta divisió n’amaga una de més profunda; la divisió entre rics i pobres, entre poblacions segregades per diferències socials que no atorguen les mateixes oportunitats d’accedir a la cultura, a la formació o a una feina digna. Els que criden 'yo soy espanyol' són espanyols i cal que tothom ho acceptem, nosaltres els catalans, i sobretot ells. Per tant està molt bé que no puguin governar, de moment, però ens cal construir una República per a tots els catalans i els que ho vulguin ser. Els espanyols ja construiran la república que vulguin i puguin a casa seva. Ara ens cal refer el país d’acord amb la voluntat de resistència del nostre poble, dient les coses pel seu nom i reconstruir la nostra personalitat prescindint de la dels ocupants i dels inadaptats, però amb voluntat d' integrar-los i d'integrar-nos en una nova realitat que prové no només de Castella, si no d’arreu del món. Com ha passat tantes vegades en aquesta terra d'acollida. La manera com es dugui a terme aquesta reconstrucció nacional, plural i d'intrgració, serà cosa de cadascú i tots els mitjans democràtics seran vàlids, sempre i quan no caiguin en l'auto-engany de creure que els castellans són el mateix poble que els catalans. Com els francesos o els esquimals. Qui en vulgui formar part collonut, i qui no, també però sense enganys ni imposicions de fal·làcies i camuflatges. Quan ‘Visca Espanya’ vulgui dir només això, Visca Catalunya ja no serà un crit de supervivència, si no un crit integrador, mínim denominador comú entre llengües, cultures, identitats i sentiments de pertinença diversos, capaços de conviure al voltant d’una idea pròpia de convivència i de la construcció conjunta de futur, compartides entre tothom que vulgui participar-ne.

Entretant, evolució dels vots independentistes

2006: 1.352.111
2010: 1.422.003
2012: 1.734.852 9N
2014: 1.897.274 27S
2015: 1.966.508
1.O 2017: 2.044.038
21.D 2017 2.062.378 (99,7% escrutini i falta vot estranger)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

21.12.17

Catalunya, el baluard democràtic contra l'extrema dreta | Paul St-Pierre Plamondon

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Traduït de l'article original en francès, publicat el 7 de novembre a la revista
LE DEVOIR LIBRE DE PENSER
Photo: Aurore Belot Agence France-Presse
Paul St-Pierre Plamondon - Assessor Especial de Jean-François Lisée

En el seu primer discurs a Brussel·les, Carles Puigdemont va demanar a Europa que intervingués davant la repressió a Catalunya, afirmant que "tolerar la violència de l'extrema dreta és trencar amb la idea d'Europa, un error que tots els europeus pagaran molt car". El seu discurs, basat en el pacifisme i el servei a la democràcia, planteja la hipòtesi molt greu que les democràcies occidentals s’han debilitat fins a tal punt que s'apropen progressivament a l'extrema dreta.

Durant els últims 20 anys, tant Europa com Amèrica han estat testimonis d'un procés de globalització en què la mida i la influència de les grans corporacions trans-nacionals han gaudit d'un creixement exponencial. En particular, aquestes multinacionals han augmentat la seva influència tot infiltrant-se en una classe política permeable, finançant les seves activitats tot explotant-ne la vulnerabilitat davant les amenaces de deslocalització corporativa o de represàlies econòmiques. També han assegurat la seva influència mitjançant l'adquisició i consolidació de mitjans de comunicació, a través d’alimentar el periodisme polític amb articles alineats amb els seus propis interessos. Així, lentament però amb seguretat, el poder dels negocis s'ha fusionat amb els poders polític i mediàtic, arribant a formar-ne un de sol.

El feixisme és un règim polític que va tenir lloc entre 1936 i 1977 a Espanya i es que caracteritzà precisament, entre altres coses, per la concentració dels poders polític, mediàtic, judicial i policial en mans d'un grapat d'individus. Basat principalment en la propaganda, aquest tipus de règim polític s'ha caracteritzat històricament tant per la repressió contra la seva pròpia població com pels  alts nivells de corrupció.

Encara que Espanya és poc probable que sigui un règim feixista en aquest moment, mostra diversos símptomes d'un règim antidemocràtic: múltiples conflictes d'interessos en una classe política corrupta, una de les pitjors classificacions del món pel que fa a la independència dels seus tribunals, uns mitjans de comunicació tant partidistes que fan riure, un servei de policia totalment controlat per la política que actua repressivament en contra de la seva pròpia població.

Espanya ha superat el límit, en acomiadar el cap de la policia catalana per prendre'n el control, en la substitució de funcionaris de Catalunya pels seus propis delegats i en presentar imputacions criminals contra diversos càrrecs electes catalans, sobre la base dels seus punts de vista polítics. Alhora, els mitjans de comunicació espanyols estan duent a terme una operació de propaganda i intimidació contra Catalunya i una campanya de “demonització” dels moviments independentista i sobiranista, amb la col·laboració de diversos mitjans que manipulen la  informació sense escrúpols i d’algunes grans empreses que estan disposats a participar en la posada en escena de la “reubicació” del seu negoci. L'estat està tan a prop d'aquestes empreses i mitjans de comunicació que pot coordinar-ne l'operació de la por amb el suport addicional de polítics d’Estats veïns.

Estancament democràtic espanyol
Aquest episodi vergonyós es produeix en un context històric no tan llunyà com podria semblar d'un règim franquista que ha causat un dany sense precedents a Catalunya, tant pel que fa a l'assimilació catalana com a empresonaments, tortures  i assassinats. Com a tal, és important assenyalar que, a diferència del moviment sobiranista català que vol ser democràtic i pacifista, el moviment unionista espanyol mostra, sense símptomes de vergonya, cançons i gestos del règim franquista.

A aquest estancament democràtic espanyol cal sumar-hi una Unió Europea que imposà un règim d'austeritat perjudicial per a la població i que mai no ha estat aprovat democràticament per la ciutadania catalana. Aquestes disfuncions democràtiques han propiciat un augment de l'extrema esquerra democràtica, però també del populisme, desestabilitzant la democràcia catalana. Amb esperança perduda de negociar amb el poder espanyol corrupte o amb la Unió Europea per fer-los respectar la democràcia i servir als interessos de la gent, molts catalans s’han abocat a un projecte de país que els permeti un petit estat democràtic i pacifista i que sigui "el seu", reprenent d'alguna manera la hipòtesi de Jane Jacobs en The Question of Separatismon afirma que les unitats nacionals més petites generen menys corrupció i estan més a prop de la realitat dels seus ciutadans.

El moviment independentista català és, per tant i sobretot una resposta democràtica i pacifista a aquest debilitament de les democràcies occidentals, i en cap cas un projecte basat en el nacionalisme intolerant o excloent, que es troba més en l'àmbit espanyolista.

La hipòtesi que la globalització tal i com s'ha dut a terme en els últims anys ens mena suaument cap a règims no democràtics cal prendre-la seriosament. En la mesura que la usurpació dels poders polítics, mediàtics i policials per part d’esferes d'interès privat també ha estat present al Quebec durant diversos anys, el capteniment català hauria de ser seguit i encoratjat pels quebequesos. De fet, Catalunya ens mostra una versió molt democràtica del nacionalisme, basada sobretot en el dret dels ciutadans a decidir per si mateixos, convencent a molts europeus nascuts fora de Catalunya de recolzar el seu moviment.

Catalunya mereix tot el nostre suport.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

20.12.17

Davant del 21-D. Comunicat del Col·lectiu Wilson

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Desembre 2017

Davant de les eleccions al Parlament de Catalunya convocades el 21 de desembre de 2017, el Col·lectiu vol fer i compartir públicament les següents reflexions:

1
Malauradament, les eleccions del 21-D s’han de celebrar en condicions anormals que clarament perjudiquen a algunes opcions polítiques: amb les institucions catalanes intervingudes en virtut de l’article 155; una part dels candidats de les forces polítiques catalanes a l’exili i a la presó; i un context en què una bona part de la ciutadania s’ha sentit cohibida en la seva capacitat d’expressar-se amb plena llibertat (com mostra la prohibició d’utilitzar o dur determinats símbols o colors).


2
La decisió d’emprar l’article 155 per intervenir la Generalitat i la seva aplicació de manera extensiva culmina un llarg procés de recentralització dut a terme en contra de la voluntat manifestada de forma repetida i democràtica de la majoria dels catalans i catalanes. Aquest procés, contestat per diversos col·lectius jurídics a Catalunya i a Espanya:

a/ va cristal·litzar en la sentència del Tribunal Constitucional de 2010;

b/ va ser reforçat per les mesures preses pel govern espanyol actual des de 2012 (incloent una interpretació parcial de l’obligació de la UE de reduir el dèficit públic, amb conseqüències molt negatives per a les hisendes autonòmiques i per a la despesa social, l’administració de la qual es troba en mans dels governs regionals);

c/ es va accelerar en l’àmbit politic amb les intervencions i detencions realitzades abans de l’1-O.


3
Aquest procés de recentralització i de reafirmació de l’autoritat de l’Estat espanyol té, com a mínim, quatre conseqüències greus:

a/ Nega el dret d’autodeterminació de Catalunya, constatant la incapacitat de l’Estat espanyol de respondre a la demanda d’una majoria dels catalans i catalanes i del Parlament de Catalunya de decidir democràticament la seva forma d’organització política. Un referèndum és una eina perfectament vàlida en el context de la Constitució espanyola. És, a més, un mètode que ha estat utilitzada de manera gens conflictiva per societats democràtiques avançades, com ara el Canadà o la Gran Bretanya. És, finalment, l’instrument més apropiat per garantir els drets dels catalans com a minoria nacional dins de l’Estat espanyol.

b/ Certifica la incapacitat de l’Estat espanyol de reformar-se per ajudar a construir una societat moderna, amb una economia de mercat plenament competitiva, amb institucions polítiques que garanteixin una justícia igual per a tothom i que impedeixin el manteniment d’un “capitalisme d’amics” que beneficia certes elits centrals (i les seves xarxes perifèriques) en detriment del ciutadà de peu, de la innovació empresarial i de l’excel.lència. L’opció pel 155 reforça la coalició política existent a Espanya, amb grans empreses de sectors regulats localitzades a prop del poder central, infrastructures radials, i transferències als sectors menys productius de l’Estat. Aquesta incapacitat d’Espanya per reformar-se no li permetrà encarar amb èxit els reptes del segle XXI.

c/ Evidencia la manca de separació de poders executiu i judicial, així com la incapacitat efectiva del poder legislatiu de fiscalitzar l’acció d’un govern que corromp els principis bàsics del pacte constitucional. El contrast entre el relleu interessat de jutges del cas Gürtel i la severitat en l’aplicació de la presó preventiva a polítics i activistes catalans és una mostra escandalosa d’arbitrarietat. Un govern central sense control legislatiu ni judicial no té cap necessitat d’atendre les demandes polítiques de cap col·lectiu de ciutadans. 

d/ Mostra encara més clarament a l’Estat espanyol com una cotilla per al desenvolupament de Catalunya: incapaç de resoldre els dèficits d’infrastructures existents; contrari a l‘establiment d’un sistema fiscal just i eficient; disposat a fer servir el seu poder absolut de regulació per ofegar la innovació legislativa a Catalunya; insensible a les necessitats socials dels ciutadans de Catalunya.


4
Aprofitem aquest comunicat per recuperar algunes reflexions sobre les possibles conseqüències econòmiques de la independència que ja havíem fet en publicacions anteriors i que poden ser una referència útil en les circumstàncies actuals:

a/ El benefici econòmic resultant de la independència de Catalunya tindria dos components. En primer lloc, la fi del dèficit fiscal, que alliberaria recursos que representen al voltant del 8 per cent del PIB català, any rere any, i que es podria utilitzar per millorar el nostres sistemes educatiu i sanitari, les infraestructures, les universitats i centres de recerca, augmentar l’ajut a països en desenvolupament i, per què no, a reduir impostos. En segon lloc, i més enllà dels recursos addicionals que suposi la fi del dèficit fiscal, la sobirania suposa per sobre de tot la capacitat de poder decidir polítiques que afavoreixin els interessos econòmics de Catalunya, tot prioritzant-los. Aquesta capacitat no existeix en l’actualitat degut a la manca de competències de la Generalitat en els aspectes clau de la política econòmica, així com al rebuig absolut per part de l’Estat espanyol de qualsevol política diferenciada que posi en qüestió la igualtat de tots els espanyols. En aquest sentit un Estat propi suposa una oportunitat, però no una garantia, ja que en últim terme la materialització d’aquestes possibilitats depèn de la qualitat i el bon fer dels futurs governants.

b/ En un procés de separació racional, negociat i pacífic els eventuals costos de transició a un Estat català independent serien mínims. En un context de confrontació amb l’Estat, aquest costos serien més grans. En qualsevols cas, creiem que és molt important que tothom sigui conscient i se’n adoni que aquests costos serien el resultat de decisions deliberades de “càstig” per part de l’Estat espanyol (un eventual veto a l’entrada a la UE) o dels seus ciutadans (boicot de productes catalans). Un altre cost potencial a curt termini, associat a la incertesa inherent a tota transició, també dependria en gran mesura del grau de pacte o confrontació amb què es produeix. La manca d’un daltabaix econòmic significatiu al Regne Unit malgrat les incerteses associades amb el Brèxit reflecteix en bona part l’esperit pactista de les dues parts (al marge de totes les gesticulacions normals en qualsevol negociació). 

c/ Com qualsevol gran projecte empresarial, la creació d’un nou Estat requereix incórrer en uns costos inicials, de magnitud incerta i en bona part fora del control dels seus promotors, a canvi d’uns guanys, també incerts i que potser no es materialitzaran fins un termini més o menys llarg. Som davant d’una cruïlla històrica. Un nou model d’estat per a Catalunya és fonamental per al futur del nostre país. El resultat d’aquest procés determinarà el benestar de les generacions de catalans presents i futures.


5
No podem acceptar acríticament la versió oficial proposada pel govern espanyol i una gran part de la premsa. Aquesta versió afirma que els fets econòmics esdevinguts a Catalunya durant els darrers mesos són la demostració que els costos de la independència són enormes i que per tant la independència de Catalunya és inviable. El fet que durant els mesos d’octubre i novembre algunes empreses traslladessin la seva seu social o que el turisme caigués a Catalunya, per exemple, no és una demostració de la inviabilitat de la independència ni una mostra de la magnitud dels costos de transició. El trasllat de seus pot respondre a les pressions polítiques fetes pel govern de Madrid i la caiguda del turisme pot tenir més a veure amb la violència policial de l’1 d’octubre (una violència mostrada abastament a totes les televisions del món) que amb la viabilitat de la independència. En aquest cas, el trasllat de seus i la caiguda del turisme serien exemples dels costos de formar part d’un Estat que es capaç de causar mal al seus propis ciutadans quan no es fa el que la elit espanyola vol. Com acadèmics que som afirmem que, abans de confirmar aquesta explicació, s’ha de mesurar la magnitud real de la caiguda i estudiar amb rigor les dades reals de manera crítica i objectiva.


Com a conclusió dels punts anteriors, i davant d’aquesta situació anòmala en què ens trobem i que afecta greument la capacitat de les diferents forces polítiques de concórrer a les eleccions en igualtat de condicions, animem a tots els catalans i catalanes a participar massivament a les eleccions del 21-D tot considerant quins partits polítics han donat suport obert a la repressió i a la conculcació de drets individuals i col·lectius fonamentals.
El vot per aquestes formacions indefectiblement serà interpretat com un vot d’aprovació de l’aplicació del 155 i de les accions dels poders polítics espanyols, inclòs el poder judicial. En altres paraules, un vot per aquestes formacions donaria suport a la via judicial i autoritària com a solució per a un contenciós que té naturalesa política.
Pol Antràs, Doctor pel MIT i Catedràtic de Harvard University

Carles Boix, Doctor per Harvard University i Catedràtic de Princeton University

Jordi Galí, Doctor pel MIT i Investigador Sènior al Centre de Recerca en Economia Internacional

Gerard Padró i Miquel, Doctor pel MIT i Catedràtic de la London School of Economics

Xavier Sala i Martin, Doctor per Harvard University i Catedràtic de Columbia University

Jaume Ventura, Doctor per Harvard University i Investigador Sènior al Centre de Recerca en Economia Internacional
Font: Davant del 21-D. Comunicat del Col·lectiu Wilson - Col·lectiu Wilson

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

19.12.17

10 exemples que demostren que Franco encara és viu a Espanya

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Gerard Sesé @gerardsese | El passat 20 de novembre va fer 42 anys que el dictador Francisco Franco va morir de vell al llit d'un hospital. Va controlar el poder del govern espanyol a través d'un cop d'estat amb l'ajut de mercenaris del nord d'Àfrica i amb el suport militar del règim feixista d'Itàlia i del nazisme d'Alemanya. Va titllar la seva guerra com si fos una croada, en nom de Déu, i va usar la violència extrema per a reprimir el bàndol perdedor. Va dirigir l'Estat 36 anys i el seu llegat encara és ben viu. De fet, la transició espanyola, estudiada arreu, va aconseguir passar d'una dictadura a una democràcia sense judicis ni càstigs als dirigents del règim autoritari, al contrari del que sol passar en aquests processos. directe!cat us ofereix un recull, no pas el definitiu, de 10 punts que demostren que el franquisme segueix ben viu a Espanya:
El Dictador acariciant l'actual Felipe VI davant del seu pare,
Juan Carlos de Borbón.
1- L'ombra del franquisme a la política

Malgrat els passos que s'han fet a Espanya per intentar tancar les ferides generades per la guerra i la dictadura, moltes encara obertes per la severa repressió violenta i sanguinària, l'Estat espanyol no ha aconseguit articular jurídicament una llei que faci justícia a les víctimes i posi punt i final a aquesta part de la història. Per exemple, la declaració de nul·litat del Congreso al judici i condemna a mort a Lluís Companys pels tribunals franquistes fou una iniciativa parlamentària que no va tenir efectes jurídics, un fet pel qual ERC va votar en contra. Però la Llei de Memòria Històrica, per exemple, va ser molt menys ambiciosa del que s'esperava generant la insatisfacció de catorze associacions memorialistes que van presentar una denúncia pels centenars de desaparicions davant l'Audiència Nacional, el 14 de desembre de 2006. Igualment, el Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades o Involuntàries de l'Organització de les Nacions Unides s'ha mostrat crític amb alguns aspectes de la llei. A més, sota el govern de Mariano Rajoy (X Legislatura), la Llei de Memòria Històrica va quedar derogada de facto, ja que en els pressupostos generals de l'Estat per a 2013 i 2014 va quedar sense dotació pressupostària per a la seva aplicació.

Un fet que no és d'estranyar si tenim en compte que bona part de la plana major del PP ha mamat clarament de la influència franquista. Els afins al dictador, durant la transició, van crear Alianza Popular (AP), de la mà de l'exministre franquista, Manuel Fraga, president honorífic del PP, partit que naixeria com a evolució d'AP.

A més, José María Aznar, Mariano Rajoy, Rodrigo Rato, Javier Arenas, són polítics populars que han crescut a la vora del règim i les seves famílies es van beneficiar de les concessions de la dictadura. Ramón Rato, pare de Rodrigo Rato, havia fundat Radio Nacional de Espanya amb Millán Astray i Dionisio Ridriejo, i era propietari del Banco del Norte i el Banco Murciano. I el mateix Aznar és nét de Manuel Aznar, un dels periodistes de capçalera del règim franquista i que també va formar part del Banc Urquijo. L'exministre d'Exteriors José Manuel García-Margallo, que el 1973 fou secretari general tècnic del Ministeri d'Economia i Hisenda franquista.

2- Lobbies que deuen el poder a la dictadura

Algunes de les grans empreses espanyoles que concentren la riquesa de l'Estat provenen del franquisme o del falangisme de Primo de Rivera. Fins i tot, algunes cotitzen a l'Ibex-35. La transició espanyola, més preocupada per debats sobre l'organització territorial i la legalització de partits, va deixar de banda els poders fàctics i els lobbies econòmics, que van perdurar després amb la democràcia.

Diverses publicacions parlen de Gas Natual Fenosa, Acciona, OHL, ACS, Iberdrola i FCC. Si bé és conegut que les grandiloqüents obres franquistes van ser construïdes per presoners del bàndol republicà, també algunes empreses privades van poder aprofitar-se dels presos polítics per a la seva cadena de producció quasi tractant-los d'esclaus. Aquesta pràctica va ser duta a terme per empreses ferroviàries com Norte, MZA, Renfe, constructores com Entrecanales, San Román, Huarte o Banús, mineres com Duro, Babero, transformadores de metalls com Babcock & Wilcox, Astilleros de Cádiz i La Maquinista Terrestre. Es calcula que més de 400.000 presos van ser utilitzats com a treballadors forçosos.

A Alemanya també va succeir un fet similar amb el nazisme, usant presoners (sobretot jueus) com a mà d'obra explotada. Però allà, a diferència d'Espanya, aquestes empreses van pagar la meitat del fons d'indemnitzacions i l'altra meitat l'Estat alemany. A Espanya hi hauria candidats a indemnitzar a familiars d'esclaus com el magnat Florentino Pérez, de Dragados y Construcciones (ACS), José Manuel Entrecanales, de Entrecanales y Távora (Acciona), Gonzalo Ferre, de Infraestructuras Ferroviarias (ADIF), Julio Gómez-Pomar, de Renfe y Juan Miguel Villar Mir, de Huarte (OHL)", empreses que d'alta banda mai han reconegut l'abús de la mà d'obra.

3- Nomenclatura franquista als carrers


La nomenclatura franquista a Espanya encara té molta presència. Amb la transició, a Catalunya, es va dur a terme una important neteja de noms que provenien de la dictadura de Primo de Rivera i del franquisme. Però encara hi ha noms o escultures i monuments de l'època. Potser l'exemple més polèmic és el monòlit que s'alça al riu Ebre al seu pas per Tortosa. Però a l'Espanya profunda abunden noms de carrers i places de referència directa a l'autoritarisme espanyol del segle XX. Fins i tot, Franco es va nomenar fill predilecte de totes les capitals de província espanyoles. Algunes d'elles, encara no han retirat aquest reconeixement. També encara són presents a moltes façanes i edificis les plaques amb el jou i les fletxes marcades pel Ministerio de la Vivienda amb la construcció de cases protegides. A diferents ciutats de Catalunya, els veïns s'han organitzat per a retirar-les.

4- Partits d'ultra dreta, legals

També, a diferència d'altres països que han superat el trauma d'una dictadura d'anys, Espanya no ha il·legalitzat els partits d'extrema dreta que emanen directament del franquisme. Des de la seva mort fins a l'actualitat, hi ha hagut diferents formacions, moltes d'elles encara vives, que s'expressen amb total impunitat (com hem vist en les últimes manifestacions unionistes a Catalunya) i que fins i tot concorren a les eleccions. Algunes d'aquestes formacions són Acción Nacional Revolucionaria, Alianza Nacional, Altenativa Española, Democracia Nacional, España 2000, Estado Nacional Europeo, Falange Española de las JONS,
La Falange, Frente Español (2002-2003), Frente Nacional (1986-1993), Frente Nacional (2006-2011), Fuerza Nueva (1976-1982), Juntas Españolas (1983-1993), Plataforma per Catalunya i Solidaridad Española (d'Antonio Tejero).

Aquests partits en actiu, avui dia, sumen un total de 22 regidors repartits per Espanya, 9 a Catalunya, de Plataforma.

5- Una fundació al seu nom


Seria difícil d'imaginar una fundació a Itàlia dedicada a Benito Mussolini. Incredulitat i sorpresa és la que genera la Fundación Nacional Francisco Franco als estrangers. Es tracta d'una ONG espanyola que declara com a objectius la difusió de la personalitat de Francisco Franco i dels assoliments del seu règim, així com el foment de la investigació sobre l'Espanya de Franco.

La Fundació es va fer famosa entre l'opinió pública el 2003, quan es va denunciar en els mitjans de comunicació l'existència de subsidis estatals per a la informatització del seu arxiu quan sols es permet l'accés als seus fons a historiadors relacionats amb l'extrema dreta.

De fet, el Gobierno del PP que va presidir José María Aznar donava a la Fundació Francisco Franco 40.000 euros a l'any i la quantitat total va ser de 150.841 euros entre 2000 i 2003.

6- Decisions franquistes que condicionen la nostra vida

Hi ha grans decisions preses directament per Franco que encara afecten directament la població i que les institucions espanyoles han deixat intactes. Un bon exemple és Plan Hidrològico Nacional, que no es va arribar a acabar, i que ha estat reformulat, ple de polèmica, pel govern del PP. El pla franquista va modificar la geografia de manera impactant a Catalunya i Aragó. Les obres gegantines dels pantans van inundar pobles i zones cultivables, van desplaçar forçosament la població autòctona i van generar una gran emigració de treballadors des del sud, especialment d'Andalusia, en condicions de duresa extrema.

També és encara increïble que l'Estat mantingui el fus horari continental desafiant la lògica geogràfica. El govern franquista va publicar una ordre del 7 de març de 1940 que obligava a usar l'horari que havia imposat l'Alemanya de Hitler al·legant "la conveniència que l'horari nacional vagi d'acord amb el d'alguns altres països europeus per avantatges de tota mena". I es va avançar una hora un dissabte 16 de març. Des d'aquell moment, l'Espanya franquista estava homologada voluntàriament a l'horari central europeu o CET (el fus horari que va una hora endavant respecte del temps universal coordinat o UTC).

7- L'origen franquista de l'Audiència Nacional

L'Audiència Nacional (AN) és un succedani directe del Tribunal de Orden Público (TOP) franquista. De fet, no es va substituir fins al 4 de gener de 1977, el mateix dia en què es suprimia el TOP, vigent en els últims anys de la dictadura franquista i en els primers anys de la transició. L'AN ha estat qüestionada per a considerar-se una successora del TOP per jutjar delictes de terrorisme i altres d'àmbit estatal. Fins i tot, s'ha arribat a especular que l'existència de l'AN era contrària a la Constitució Espanyola en contravenir el precepte de l'article 24.2 sobre el dret al jutge natural. Aquests autors entenen per tal un que tingui la seva seu al lloc de comissió dels fets, i que per això l'Audiència Nacional seria contrària a la Constitució.

En qualsevol cas cal no perdre de vista que la raó primera de la seva creació va ser la de comptar amb un tribunal independent capaç de jutjar els crims del terrorisme sense veure afectat per la pressió política i social de l'entorn de l'organització Euskadi Ta Askatasuna (ETA) al País Basc. Durant el franquisme es va centralitzar a Madrid perquè es creia que no era possible realitzar els judicis contra etarres a Euskal Herria.

8- Cau de nazis


Després de la segona guerra mundial centenars d'agents, militars i civils alemanys nazis van refugiar-se a Espanya per no ser capturats i jutjats pels aliats. Molts militars nazis van decidir quedar-se a l'Estat gaudint de la protecció de Franco després de la guerra.


Al març de l'any 1997 el diari "El País" localitzava al Archivo General del Ministerio de Asuntos Exteriores un informe amb data del 1945 fet pel govern franquista on s'hi adjuntava una llista de repatriació amb els noms de 104 oficials nazis que viurien ocults a Espanya.

Un dels casos més coneguts i amb relació directa amb l'actualitat és el del León Degrelle, que va ser general de la Waffen SS i líder del moviment nazi a Bèlgica durant la Guerra. El seu país, on ara es troba el president Carles Puigdemont, el va condemnar a mort i va reclamar a Espanya la seva extradició, que mai es va produir. El 1994 Degrell va morir amb 87 anys a Màlaga.

9- Separació Església - Estat


Espanya, malgrat ser un Estat aconfessional, la religió catòlica té privilegis que vénen heretats directament del franquisme. Franco ha estat l'únic líder polític que s'ha atrevit a passejar-se sota pal·li, com si fos un Papa, i va guanyar la guerra tractant-la com una croada. El 1979, la Constitución feia una jugada que encara preval en favor dels catòlics: el seu article 16 especifica la garantia de "llibertat 
religiosa i de culte" i que "cap confessió" tindria caràcter estatal. Però feta la llei feta la trampa. L'apartat 3 matisa aquesta qüestió i especifica que l'Estat cooperaria "amb l'Església catòlica" un fet que demostra ja un tracte de favor per als catòlics malgrat que també parla "d'altres religions".

A més, el mateix any es van forjar uns acords amb la Santa Seu que van accentuar aquests privilegis amb clàusules concretes en relació al vincle entre Església i educació o Església i impostos. En virtut de l'article I, l'Estat Espanyol reconeixia a l'Església Catòlica "el dret d'exercir la seva missió apostòlica" i li garantia "el lliure i públic exercici de les activitats que li són pròpies". Especialment, "les de culte, jurisdicció i magisteri".

És per això que Espanya no és un Estat laic, amb una separació completa amb l'església, sinó que és aconfessional, no té una confessió oficial.


10- Un rei adoctrinat pel Movimiento

El pare de l'actual rei d'Espanya, Juan Carlos I, va ser designat a dit pel mateix Franco usant la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado (1947) que establia la constitució d'Espanya com un Regne però sent Franco el Cap d'Estat. Ell, a més, escolliria el seu successor a títol de Rei o de Regent del Regne, però que hauria de ser aprovat per les Corts espanyoles, també franquistes.

L'agost de 1948, Franco es va reunir amb Joan de Borbó (avi de l'actual rei Felipe VI) on es va acordar que el seu fill, de deu anys, Juan Carlos, nascut i amb residència a Roma, viuria a Espanya per a rebre una educació franquista.

Al novembre del mateix any, Joan Carles va ser rebut per Franco a la seva residència de El Pardo, on va ser instruït per un grup de professors de ferma lleialtat al Movimento.

El juliol de 1969 Franco designa a Joan Carles de Borbó (saltant-se l'ordre successori natural que corresponia al seu pare Joan de Borbó emparant-se en la llei de successió segons la qual seria Franco qui nomenaria al monarca del regne) com el seu successor amb el títol de "Príncep d'Espanya". El reu va jurar "fidelitat als principis del Movimento Nacional i altres Lleis franquistes". Mai hi va haver un referèndum per a decidir si el poble espanyol volia ser una república o una monarquia. 

Font: 10 exemples que demostren que Franco encara és viu a Espanya ! directe!cat

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark