traducció - translate - traducción

31.1.13

#cosesdelBOE Si encara no ets independentista

FONT:

directe!cat

Pere Aragonès (ERC) fa setmanes que recull i explica el malbaratament que fa l’Estat Espanyol i des del directe!cat obrim secció #cosesdelBOE


Per explicar-ho el diputat republicà ha creat l’etiqueta #cosesdelBOE que s’ha popularitzat a la xarxa  i que ha servit per fer callar la boca a la demagògia de Populars i C’s contra les despeses de la Generalitat en delegacions a l’estranger o en ajudes a la llengua catalana. Les barbaritats d’algunes de les despeses denunciades per Pere Aragonès són tant elevades i sense sentit que haurien de fer caure la cara de vergonya als polítics que acusen a la Generalitat de gastar massa en singularitats catalanes. La construcció de les residències dels ambaixadors espanyols al Marroc (5.951.377,94 euros) i Jordània (4.849.428,91 euros), la residència per a diplomàtics espanyols a Londres (1.770.040,36 euros), o la reforma del celobert del palauet de l’ambaixada al Vaticà (374.159,61 euros) són algunes de les dades que ens ofereix #cosesdelBOE

Pere Aragonès ha convertit la demagògia del Govern d’Espanya en pedagogia per a la independència

#cosesdelBOE està servint de pedagogia per la independència, per explicar com un estat com l’espanyol és víctima de les seves mateixes demagògies. En el seu bloc, Pere Aragonès ho explica i ho recull, i podem comprovar com algunes de les adjudicacions són un veritable malbaratament de diners púbics. Espanya actua com si fos un país ric i ho demostra cada dia amb adjudicacions com aquestes:

Passió espanyola per malbaratar en decoració

“Una gran passió dels ambaixadors per decorar les seves residències oficials a càrrec dels fons públics, 102.080 euros a Guinea-Bissau, 324.222,17 a Mèxic, 160.000 a Khartum, 349.998,61 a Doha, 350.000 a Beijing, 233.015,72 a Zagreb, 283.346 a Nova Delhi o 560.000 a Tòquio.”

Despesa militar, una prioritat per a Espanya

Ho explica en el seu bloc, “la despesa militar encapçala, setmana rere setmana, les licitacions i adjudicacions publicades al Butlletí Oficial de l’Estat, incloent compres massives de munició (4.403.589 euros en els darrers tres mesos i mig), estudis sobre com col·locar un masteler en una fragata (2.000.000 euros), o despeses vitals per a la seguretat de l’Estat com segar la palla per a la cavalleria militar (206.910 euros). Fins i tot, hem descobert que l’exèrcit espanyol té un conjunt de ‘Centros Deportivos Socioculturales’ finançats amb fons públics dedicats al golf, hípica o vela per al gaudi dels oficials i la soldadesca”.

Ultra despesa en simbologia espanyola

Exemples de #cosesdelBOE en són el cost dels retrats del rei i la reina d’Espanya per a l’ambaixada de Berlín (73.590 euros), les banderes espanyoles per a les ambaixades (115.640 euros), els uniformes d’etiqueta de l’exèrcit (208.656,80 euros) o la coberteria i aixovar de les ambaixades amb els símbols oficials (330.400 euros). 

Share/Bookmark

29.1.13

11/F MAREA ROJA - CULTURA EN LLUITA

CONVOCATÒRIA:
Dilluns 11 de Febrer
A les 19h de la tarda ASSEMBLEA OBERTA de la MAREA ROJA-Cultura en Lluita
Lloc: TEATRE VICTÒRIA

Twitter:  #marearojacultura


MAREA ROJA.
Cultura en lluita.

Si la lluita de la Sanitat Pública és la MAREA BLANCA, i la de l'Ensenyament, una MAREA GROGA, què fotem nosaltres marejant la perdiu d'aquesta manera? A què estem esperant, companys?

Uns quants hem començat a liar la troca -una mica més encara, per si no ho estava prou, oi- per convocar una trobada oberta, dilluns 11 de Febrer del 2013, del que podríem anomenar ASSEMBLEA DELS TREBALLADORS DEL MÓN DE LA CULTURA.

Sabem -tothom ho sap això, encara que sovint fem veure que no- que fa temps que hi ha gent que està en lluita constant per la Cultura. Sort d'aquests valents que n'han fet un ofici d'això també, oi. ELS LLUITADORS DE LA CULTURA. La llàstima és que acostumen a ser els mateixos que lluiten per millorar l’Ensenyament o la Sanitat…

Ho fan a nivell individual, a les Escoles, als Ateneus, a les Universitats, als Casals, a les Places Públiques, als Museus, als Teatres, a la Televisió, amb les seves Pel·lícules, els seus Dibuixos, els seus Llibres... O a nivell col·lectiu, organitzant-se en Grups de Treball, Plataformes, Associacions, Coordinadores, Acampades, Assemblees...

Però la realitat ens està demostrant que ARA ja no en tenim prou amb això. Cal que TOTHOM prengui part en aquesta LLUITA, i que ho fem plegats!

Per començar, la Marea Roja proposa RECUPERAR l'IVA del 8%
Pensem que aquest podria ser el nostre comú denominador. És més fàcil que nosaltres avancem i ELLS retrocedeixin si l'objectiu és clar, únic i concís.

Fem crèixer entre tots aquesta Marea Roja! Si ens hi posem… aquesta marea pot esdevenir una onada gegant d’aquelles que s’aixequen a l’horitzó i s’acosten lentament…

Fem-ho arribar a tots els sectors de la CULTURA, no només entre els teatreros!... Com més serem, de moment, menys plorarem, i, a la llarga, amb força, determinació i una bona dosi de paciència, MENYS ENS RETALLARAN LA CULTURA.

No teniu ganes d'aturar tot aquest desgavell? Si més no, d'intentar-ho? No ens podem quedar més temps de braços creuats. Això que ESTEM FENT ENTRE TOTS amb la Cultura, amb l'Ensenyament, amb la Sanitat... és un desastre total, de tals dimensions... que hauran de passar, un altre cop, generacions per tornar a posar les coses al seu lloc. Al lloc on eren. Al lloc on suposadament haurien de ser. A lloc.

O potser, ha arribat el moment de fer-nos una pregunta: Quin és, realment, el lloc que ha d'ocupar la Cultura en la nostra societat? Quin lloc han d'ocupar al rànquing aquestes Tres Gràcies? ENSENYAMENT, CULTURA, SANITAT...

D'aquests tres béns públics... els responsables actuals de la política només volen fer ensanyament, ruptura i caritat.

Ens hem de fer respectar. La Cultura no és un luxe.
I un poble sense Cultura no existeix.


MAREA ROJA.
cultura en lluita.
defensem la cultura.

Pàgina a facebook: https://www.facebook.com/MareaRojaCulturaEnLluita




Share/Bookmark

27.1.13

Francesc de Carreras i el 1714. Resposta als atacs castellans contra la historia


Publicat a: La Vanguàrdia 27 ene 2013
El 9 de gener passat Francesc de Carreras va publicar l’article Elliott i el debat català, en què s’interrogava sobre l’11 de setembre del 1714 i el paper dels historiadors. Com que l’article feia servir el format de preguntes, em prenc la llibertat de contestar-les.
Per què els historiadors no expliquen que l’11 de setembre del 1714 va ser el final d’una guerra de successió a la corona d’Espanya provocada per l’enfrontament entre les grans potències europees? En efecte, la guerra va començar com un conflicte successori, però dins d’Espanya enfrontava dues concepcions del poder polític, la catalana i la castellana, radicalment oposades. Els ideòlegs castellans resumien el seu pensament amb l’expressió “la palabra del rey és ley”. Aquests mateixos ideòlegs recriminaven als catalans que “para ellos el rey sólo lo es in abstracto”. Cada cop més, els historiadors consideren l’absolutisme borbònic com un parèntesi retrògrad de la història europea, no només en matèria de llibertats, sinó també pel desenvolupament econòmic. Per contra, al constitucionalisme català se l’ha definit com a “republicanisme monàrquic”.
Per què els historiadors no expliquen que en aquesta data els catalans no van perdre cap llibertat, sinó únicament els antics furs estamentals? Per començar, a Catalunya hi havia Constitucions, no furs. I és lamentable que el senyor Carreras, que és jurista, no hagi experimentat cap mena d’inquietud per estudiar el corpus jurídic català de principis del segle XVIII. En aquest cas, hauria descobert el que saben tots els historiadors del període: que es tractava d’una legislació avançada, d’origen medieval però constantment modernitzada, i que afavoria les classes populars en la mesura que posava límits al poder absolut del rei i emparava beneficis socials en els àmbits de la fiscalitat, la justícia, la guerra i el control dels ministres reials. Un fet, per cert, que explica la desesperada resistència dels anys 1713 i 1714. El mateix Felip V es queixava amargament que “las últimas cortes los han dejado (als catalans) más repúblicos que a los ingleses”. El revisionisme tendeix a fer creure que el poble català va ser manipulat per unes classes dirigents que van forçar-lo al sacrifici, quan la realitat històrica és la inversa: el 1713 els patricis catalans van votar contra la defensa de Barcelona, però la pressió popular va obligar-los a organitzar la lluita.
Per què els historiadors no expliquen que el segle XVIII, governant els Borbons, va començar la prosperitat econòmica de Catalunya, després de segles de decadència, els dos últims sota govern dels Àustries? Vet aquí un mite semblant al que vinculava el desenvolupament econòmic al franquisme, una hipòtesi que avui dia té molt pocs partidaris. Per començar, és una falsedat manifesta que els anomenats “segles de decadència”, que, en efecte, ho van ser en els aspectes culturals, ho fossin també en l’àmbit econòmic. Les últimes investigacions demostren que el Principat tenia una economia productiva i comercial tan dinàmica com expansiva, orientada a l’Atlàntic nord i a la Mediterrània occidental. Aquest edifici només el va poder ensorrar una catàstrofe humana i financera absoluta: l’ocupació militar del territori per l’exèrcit borbònic. Els testimonis parlen d’una repressió “peor que la practicada por el duque de Alba en Holanda”.
Al seu article, en fi, el senyor Carreras lamenta que els historiadors no vulguin contestar a les preguntes que planteja. En aquest punt podríem estar parcialment d’acord: jo crec que els historiadors professionals haurien de donar un cop de puny sobre la taula i marcar les línies vermelles de veracitat que no poden ser traspassades.
El problema és que els acadèmics experimenten certes reticències, molt lògiques d’altra banda, a l’hora d’enfangar-se en debats amb els neolerrouxistes, demagogs i histrions partidistes que tant sovintegen a les fileres dels revisionisme històric espanyolista. En qualsevol cas, el senyor Carreras pot estar ben tranquil: estic segur que, tingui els dubtes que tingui, sempre trobarà entusiastes de la història disposats a aclarir-los.

Share/Bookmark

23.1.13

LOS CATALANES, SON NUESTROS COLONOS O SON NUESTROS ESCLAVOS?


General Prim, «Diario de sesiones del Congreso de los Diputados», 27 de novembre de 1851, pàg. 1765
Informació facilitada per Montserrat Camps

Ciento cuarenta y tres son los catalanes arcabuceados como perros, sin sentencia legal, sin formación de causa siquiera, sin haberles dado tiempo para despedirse de sus familias. (...) Pero también son muchos centenares los que juzgados por la misma legislación han sido conducidos, unos a Filipinas, otros a Islas Canarias, otros a provincias del interior.

Cataluña pide que gobernéis con justicia, que gobernéis con seguridad, que no saquéis al pueblo más dinero que el que pueden dar buenamente según el estado de su riqueza, para que no veamos infelices labradores abandonar sus tierras, infelices artesanos cierran sus tiendas por no poder pagar lo que pedís.

Los catalanes, ¿Son o no son españoles? Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son. Dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía.

El horizonte amenaza grandes tempestades; es muy posible que antes de mucho se abra una lucha de gigantes; dos banderas flotaran por los aires; cada una tendrá sus partidarios, y para entonces es preciso que los catalanes sepa a cual de las dos habrán de prestar su brazo robusto.

¿Son los catalanes españoles? Pues devolvedles las garantías que les habéis arrebatado, garantías que son suyas, que tienen derecho a usar de ellas, porque las han conquistado con su sangre. Igualadlos a los otros españoles.

Si no los queréis como españoles, levantad de ahí vuestros reales; dejadlos que para nada os necesitan.

Pero, si siendo españoles los queréis esclavos; si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo: amarradles a la mesa la cuchilla como lo hizo aquel rey, encerradlos en un círculo de bronce; y si eso no es bastante, sea Catalunya talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y sólo así, doblegaréis nuestra cerviz; porque así, solamente así, venceréis nuestra altivez; así y solamente así domaréis nuestra fiereza.

Share/Bookmark

22.1.13

dossier '1Milió de signatures per l'Autodeterminació'



La Comissió Europea pot iniciar el procés intern per acomodar el Dret d'Autodeterminació dins el marc legal de la UE segons els propis articulats del TUE.
  
Aquest matí i durant la roda de premsa organitzada per l'International Commission of European Citizens' (ICEC), l'expert en Dret Internacional, el Dr. Ferran Armengol, ha defensat jurídicament la petició formal entregada per l'ICEC a la Comissió Europea que té per objectiu acomodar el Dret d'Autodeterminació dins el marc legal de la UE. Un Dret Universal que la UE reconeix i subscriu en els seu propi articulat.

>> Vegeu Dossier adjunt amb el text de la petició en anglès (original) i Català amb els articles exposats de la TUE.

L'Anna Arqué, portaveu de la European Partnership for Independence (EPI) l'aliança que promou la ICEC, ha explicat la campanya internacional:
 '1Milió de signatures per l'Autodeterminació', signatures que es recolliran per tot el territori Europeu i que els convidats i ponents han coincidit que es recolliran sense problemes.

S'ha resaltat el consens internacional que la ICEC aplega gràcies a la feina d'internacionalització que des del 2009 es va iniciar de manera metódica amb la Comissió d'Internacional del procés de la Consulta sobre la Independència i que va crear una xarxa internacional que va donar lloc a l'aliança dels moviment socials Escocès, Català, Flamenc i Basc amb EPI i que després s'ha obert perquè ciutadans de tots els moviments i organitzacions Europees que treballen per la Democràcia i l'exercici dels Drets Humans a Europa s'hi sumin.

La Comissió Europea donarà la seva resposta d'inici de tràmit a principis de Febrer, la ICEC donarà el tret de sortida de la recollida internacional de signatures durant el 5è congrès internacional que es celebrarà a Catalunya a mitjans de Febrer.

Els suports que aplega EPI i l'ICEC són excel.lents tant a nivell nacional com internacional i tant dins els Pobles que lluiten per exercir el Dret d'Autodeterminació, com des d'Estats constituits.

Les últimes mostres de suport que ens agradaria destacar (són totes dins el dossier) són les del Catedràtic en matemàtiques i Rector de la Universitat de Barcelona, el Dr. Dídac Ramírez i les del Catedràtic en Filosofía i Professor Emerit de la Universitat de Munich, el Dr. Ulisses Moulines.

També important resaltar el total suport de l'AMI per la ICEC i la campanya de les signatures a Europa, en propies declaracions del seu President, l'alcalde de Vic, en Josep Maria Vila d'Abadal.

Subratllar el suport i l'assistència com a ponents a aquesta roda de premsa dels populars actors Toni Albà i Quim Masferrer amb unes eloqüents intervencions en suport de la defensa de la llibertat, resaltant la campanya de l'ICEC i el seu entusiasme per la campanya de la recollida '1Milió de signatures per l'Autodeterminació' a tota Europa.

El processos per exercir l'autodeterminació de Catalunya, Escòcia, etc no són aïllats dins els seus actuals estats sinó que surten per trobar-se en aquest marc comú que és Europa, junts treballarem perquè Europa, tant en la teoria com en la pràctica sigui el reflex d'aquesta Europa que té com a valors fundacionals la: Llibertat, Justícia, Igualtat i Pau, una Europa que ja uns dels seus Pares, Jean Monnet, va dir que 'no era la unió dels estats sinó la unió dels Pobles'.

Qualsevol qüestió no dubteu a trucar-nos.

Moltes gràcies!

Anna Arqué
Portaveu ICEC

1Milió de signatures per l’Autodeterminació



Working together to exercise the Universal Right of Self-Determination


Share/Bookmark

20.1.13

Un milió de signatures per l'autodeterminació


La ICEC prepara una iniciativa legislativa popular a nivell europeu per a que la Unió Europea admeti al seu tractat el dret dels pobles que la integren a

Quim Masferrer, Ferran Armengol, Anna Arqué i Toni Albà durant la presentació de la iniciativa de l'ICEC Foto: Jordi Palmer/Nació Digital

Aconseguir un milió de signatures de ciutadans europeus per forçar un canvi als tractats de la Unió Europea de manera que es reconegui explícitament el dret d'autodeterminació dels pobles que la integren. Aquest difícil repte és el que ha entomat la International Commission of European Citizens (ICEC) -aliança d'organismes i ciutadans europeus favorables a l'exercici del dret a l'autodeterminació en territoris europeus com Catalunya, Escòcia, el País Basc i Flandes-, que vol forçar canvis al si de la Unió Europea a través d'una iniciativa legislativa popular.

La petició formal, que ja ha estat lliurada a la Comissió Europea, demana emmarcar el Dret Humà d'Autodeterminació a Europa, i es fonamenta en diversos articles dels mateixos tractats de la UE. De fet, segons defensa el doctor en dret Ferran Armengol, "no és exacte que el dret d'autodeterminació s'apliqui només a casos de descolonització", fet al qual cal afegir que "hi ha jurisprudència internacional que demostra que el dret d'autodeterminació és un dret humà general". A més, com el Tractat de la Unió Europea accepta respectar el principi de la Carta de les Nacions Unides i preveu mecanismes de canvi a través d'iniciatives populars, la ICEC ha considerat que aquesta es la via per fer arribar al Consell Europeu i l'Europarlament la possible modificació del Tractat de la Unió Europea.

La iniciativa, presentada aquest divendres al Col·legi de Periodistes de Catalunya, pretén obrir una nova porta en la tasca d'internacionalització del conflicte català. Segons Anna Arqué, representant de l'ICEC a Catalunya, "es tracta de defensar un dret que concerneix a tots els ciutadans europeus", en tant que els pobles que podrien arribar al seu exercici formen part d'aquesta Unió Europea. En l'acte també hi han participat els actors còmics Quim Masferrer i Toni Albà.

L'inici d'un llarg camí

Per tot plegat, la iniciativa ha estat presentada a la Comissió Europea, que al mes de febrer anunciarà si l'admet a tràmit. "No hi ha motius per creure que la rebutjarà", ha apuntat Arqué, de tal manera que aleshores s'obrirà un període d'un any per reunir un milió de signatures de ciutadans europeus, una xifra necessària per a que la Comissió presenti el cas al Consell d'Europa i pugui forçar el seu debat a l'Europarlament.

De fet, com totes les ILP, la recollida de signatures no és vinculant i només permet obrir la porta al debat, però no significa que la petició sigui acceptada. Un exemple vàlid seria la ILP que demanava al Parlament de Catalunya la prohibició de les corrides de toros, que va forçar a la Cambra catalana a debatre la qüestió, independentment del resultat final.

És per això que l'equilibri de forces a l'Europarlament i la majoria conservadora i socialista, gens procliu a cap independència interna, pot dificultar que al final del camí s'assoleixin les peticions de l'ICEC, però tot i així, la intenció dels promotors es assolir la xifra de signatures. "En tot cas, ho hauran de debatre i tindran un milió de signatures sobre la taula" ha alertat Armengol.

Això sí, la recollida de signatures ha de complir uns requisits, com un nombre mínim de firmes en els set estats membres dels quals formen part les entitats que han presentat la petició: Àustria, 14.250; Bèlgica, 16.500; Espanya, 40.500; França, 55.500; Irlanda, 9.000; Itàlia, 54.750; i Regne Unit, 54.750. La resta, fins arribar al milió, es poden recollir en tots els estats membres.

Precisament, la capacitat per assolir els mínims, assumint que en estats com l'espanyol i el Regne Unit serà molt més senzill que en altres com França i Itàlia, serà el gran repte de la organització, alhora que per aconseguir un resultat representatiu de tot Europa haurà de ser capaç de fer arribar la seva proposta a tots els països de la UE. 

Share/Bookmark

17.1.13

HA ARRIBAT L'HORA DE L'ACCIÓ UNITÀRIA


Telèfon: 93 174 68 04
Correu-e: ppccena@gmail.com

Hem fet un recorregut llarg amb molt poc temps. Les raons del perquè ha estat possible ja ens les sabrà donar la sociologia i o potser fins i tot l'antropologia. 
Des del carrer, des de casa, al camp a la feina o a l'atur. Varem retrobar l'antiga crida de In-Inde-Independència al Passeig de Gràcia. Ens hem retrobat en Webs , en centenars de pàgines, grups i perfils a les xarxes socials. Iniciatives que trenquen el bloqueig informatiu entre els territoris. Som nosaltres. Tu i jo, nosaltres.
I ara ens ha arribat l'hora de l'acció unitària.
Aquest 2013 la llengua catalana necessitarà compromís per part de de tothom, Institucions, Organitzacions, Associacions i sobretot nosaltres. És a dir: TU I JO, i tothom que puguem reunir.
Haurem de militar i no aturar-nos per tal d'aturar l’atac global a la llengua, en tots els territoris dels Països Catalans de dins l’estat.

Aviat ens convocaran des de tots els territoris a algun tipus d'acció conjunta i unitària.
Participem-hi i activem-nos no canviant de llengua, donant suport actiu i divulgant tant com ens sigui possible a les diferents iniciatives que s’estan preparant, enfocades principalment a la defensa de la unitat de la llengua i a exigir al Parlament i la Comissió europeus que facin valdre la Carta Europea de les Llengües, signada per l'estat espanyol.

Des d'ENLLAÇATS NO ACATEM hem estat preparant el terreny i recollint signatures a traves dels manifest SOM ONZE MILIONS.

Els atacs rebuts darrerament pel català a la Franja d'Aragó, a les Illes Balears i Pitiüses, al País Valencià I Principat de Catalunya; atacs precisos com son la eliminació del requisit de saber català per treballar a l'administració pública, el canvi de topònims al castellà, el tancament de Ràdio Televisió de Mallorca, la marginació de Canal9, la impossibilitat de veure TV3, IB3 i Canal9 a tots els territoris tal i com recomana la Carta de Llengües, els decrets que marginen el català com a llengua preferent en l'educació, les decisions polítiques i sentències jurídiques contra les Lleis d'immersió lingüística, així com  les "detencions irregulars i indiscriminades" de manifestants contraris a les polítiques del PP, justifiquen una acció contundent d'afirmació de la llengua comuna que ens faci visibles dins i fora dels Països Catalans.




Cal reivindicar "la unitat territorial, és a dir, que s'entengui que el que es fa a una part del territori, s'està fent a tot el domini lingüístic. En aquest sentit, no oblidem les denúncies sobre la situació lingüística a la Franja, amb la recent invenció de l'aragonès oriental que nega el català; al País Valencià amb la imposició del castellà a més de 125.000 alumnes; o les dificultats de la Bressola i el català en general a la Catalunya Nord.


Reconeixem que la llengua que compartim és la llengua pròpia d'un extens territori, la part principal del qual es troba a Espanya, però també a Andorra, França i Itàlia (illa de Sardenya). També reconeixem com a pròpia de la Valh d’Aran, l’Aranès, variant de l’Occità, llengua germana que ha seguit el mateix procés d’extermini que el català de la Catalunya Nord per part de l’estat francès.

El territori on es parla la llengua catalana té una extensió de 68.000 km2, distribuïts en quatre estats:

  • Andorra
  •  
    Estat espanyol:
    • Illes Balears
    • Principat de Catalunya
    • País Valencià (llevat de les comarques occidentals)
    • Franja de Ponent ( a Osca, Saragossa i Terol)
    • El Carxe (Múrcia)

    Itàlia: l’Alguer (Sardenya)
    França: Catalunya Nord (comarques del Rosselló, el Vallespir, la Cerdanya, el Capcir i el Conflent)



    De Salses a Guadamar i de Fraga a l’Alguer. Aquests són els extrems geogràfics del català i segons les darreres dades sobre el grau de coneixements lingüístics, devers 9 milions de persones saben parlar català i 11 milions són capaces d’entendre’l; pel que fa a la demografia, és la llengua número 88 al món.

    Coincidim en anomenar a la llengua pròpia d'aquests territoris, la qual pertany al grup Occidental de les llengües romàniques, Llengua Catalana, d'acord amb les definicions de l'Institut d'Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Real Academia de la Lengua Española, entre altres. Coincidim també en què totes les parles de la Llengua Catalana són genuïnes en la seva denominació de català, i així existeix com a expressió quotidiana tant el català parlat al País Valencià o valencià com el tortosí o les variants illenques, les variants del Principat i Andorra, els parlars de La Franja i de les comarques de la Catalunya Nord, així com de la ciutat d'Alguer a Sardenya.

    Conscients de la responsabilitat que tenen els actes o les omissions i de l'autoodi que sovint ens fa canviar de llengua, demanem a la ciutadania dels territoris de parla catalana, el respecte que mereix la parla pròpia, ni més ni menys que qualsevol altra. Animem a tothom a defensar-la amb il·lusió i perseverància, fent-la servir com a primera opció per a dirigir-nos tant a les administracions com a la resta de població tot exigint-ne el respecte i els drets que la protegeixen, regulats a la Declaració Universal dels Drets Humans, la dels Drets Lingüístics i les Lleis de Normalització Lingüística.

    També exigim a les administracions locals, territorials, estatals i europees, que apliquin i facin complir amb decisió la legislació que defensa aquesta llengua en tots els territoris on és parlada de fa segles i que preparin les normatives necessàries per tal de garantir-ne no només la supervivència sinó la plenitud.


    Per últim, afirmem que els drets lingüístics de la  nostra llengua no poden determinats ni legislats des d'administracions ni tribunals forasters. Per tant, no reconeixem les sentències ni els decrets que ataquen el català i fem una crida a tots els territoris perquè, ENLLAÇATS, NO ACATEM les lleis que ens emmordassen.


    Som víctimes de la substitució de la nostra llengua per unes altres, i ens estan impedint, prohibint "de facto", estudiar, treballar, relacionar-nos i conviure en la nostra pròpia llengua, mentre la divideixen, la menyspreen, la menystenen i l'ofeguen en lluites induïdes, impedint per tots el mitjans que el català, en tota la riquesa de variants dialectals, sigui una llengua de ple dret tant a Europa, com als territoris on n'és la única llengua pròpia.


    És el nostre dret expressar la nostra visió del món en la nostra llengua.


    Ja n'hi ha prou: ENLLAÇATS, NO ACATEM !!


    "Ah, joves llavis desclosos després
    de la foscor, si sabíeu com l'alba
    ens ha trigat, com és llarg d'esperar
    un alçament de llum en la tenebra!"
    (Salvador Espriu 1913-1985)

    NO ENS RENDIM !
    TOTS ELS TERRITORIS JUNTS AL CARRER.
    CAL SEGUIR DENUNCIAT A EUROPA!
    NO FALLEM A LA LLENGUA COMÚ I ENLLACEM-NOS!

    Magda Gonzàlez Crespí (Forum Musicae i Assemblea de Mestres i Professors en Català Illes Balears)
    Maria Antònia Font (STEI Intersindical -Balears)
    Agustí Mas (ESTIRA LA LLENGUA / Ràdio Nacional d'Andorra)
    COL·LECTIU DE PROFESSORS DE CATALÀ PER A ADULTS (Catalunya Nord)
    FES XARXA
    FOLC - FEDERACIÓ d'ORGANITZACIONS DE LA LLENGUA CATALANA
    SINDICAT D'ESTUDIANTS DELS PAÏSOS CATALANS
    Martí Torrell Poch (URV - Principat)
    Francesc Pons Pérez (UIB - Illes Balears)
    Quico Romeu (Arts Escèniques - Principat)





    Share/Bookmark

    ABC-50 hitos de nuestra historia: 7) Glosas Emilianenses: Naixement de l’espanyol



    Continuant el seguiment sobre el que el 21 d'octubre de 2012 l'historiador Fernando García de Cortázar va publicar al diari ABC 50 fites destacables de "nuestra historia", referint-se evidentment a la història de la nació espanyola, avui tractarem la següent fita, la que ens parla del naixement del que els nacionalistes espanyols anomenen lengua común. 
    En aquesta ocasió aquest historiador ens explica quines són les primeres paraules escrites en castellà en forma d’unes notes escrites en aquest idioma en un document en llatí, en un moment indeterminat pels voltants de l’any 1000. Segons ell, i així ho defensa la historiografia, aquestes notes, paraules disperses a manera d’aclariment en un text escrit en un idioma que el lector de llavors comprenia poc
     pueden presumir de ser la primera página de la literatura española
    Com tants i tants historiadors espanyols fan, el Sr. García de Cortázar oblida que en aquest mateix text hi apareixen també paraules escrites en euskera que són, igualment, les primeres conegudes escrites en aquest idioma.
    Segons aquest historiador, l’única literatura espanyola és l’escrita en llengua castellana. A part de l’oblitesmentat, no fa cap esment ni a les Homilies d’Organyà, primer text complet conegut escrit en català, ni cap esment al primer text que es conegui en llengua gallega. No li interessen pas. Per a ell, doncs, les literatures escrites en altres idiomes no són espanyoles. Aleshores, és clar, deuen ser estrangeres.
    Aquí veiem una nova contradicció dels nacionalistes espanyols. Si, segons ells, catalans, valencians, balears, gallecs i bascos som tan espanyols com els castellans, perquè els nostres idiomes no? perquè només és ‘espanyol’ l’idioma castellà ?
    Ras i curt: segons ells, per a ser espanyol s’ha de parlar castellà en coherència amb la seva malaltissa mania de la uniformatització. Per això volen carregar-se tots els idiomes no castellans de la seva Espanya i per a fer-nos tots ben espanyols.
    En aquesta ocasió l’autor es treu del tot la careta, si és que no ho havia fet ja, i declara claríssimamet que l’única llegua espanyola és el castellà. Per tant les demés, les que encara suporten la seva intolerància, la seva imposició i els seus atacs violents i agressius ( català, gallec i euskera ) no són llengües espanyoles. Per tant, són llengües estrangeres i, en conseqüència, els que no parlem castellà no som espanyols, som estrangers a Espanya.
    En això i estic totalment i absoluta d’acord.

    Carles Camp
    21 de desembre de 2012 

    P.S. En el moment d’escriure aquestes línees ( desembre de 2012 ) els idiomes no castellans estan patint l’enèssim furiós atac del govern espanyol, que vol carregar-se la immersió lingüística a les escoles, sistema aplaudit i admirat per tot el món civilitzat. Els nacionalistes espanyols desitjen la seva total i absoluta desaparició i extermini, acció en la qual ja han perdut tota mena de vergonya i ganes de dissimular. 

    Carles Camp & Joan Cavaller. ABC - 50 hitos de nuestra historia: 5) Invasió musulmana

    Share/Bookmark

    16.1.13

    La històrica llibreria Catalònia tanca després de gairebé 90 anys


    La direcció explica la decisió, irrevocable, per la crisi accentuada que pateix el sector del llibre

    Publicat en VilaWeb dilluns 7 de gener del 2012
    http://www.vilaweb.cat/noticia/4071550/20130107/historica-llibreria-catalonia-tanca-gairebe-90-anys.html

    La històrica llibreria Catalònia, de la ronda de Sant Pere de Barcelona, ha anunciat que tancarà, després de vuitanta-vuit anys d'activitat. El director, Miquel Colomer, ho ha explicat així: 'L’actual crisi, més accentuada al sector del llibre, ha generat una devallada de vendes els darrers quatre anys, que en les nostres circumstàncies i condicions, han fet impossible la continuïtat de la llibreria.' I diu que la decisió és irrevocable, després d'haver cercat totes les sortides possibles.
    Colomer ha recordat que la Catalònia havia superat uns grans entrebancs durant la seva història: 'Després d’haver superat una Guerra Civil, un incendi devastador, un conflicte immobiliari, la Llibreria Catalònia de Barcelona tancarà definitivament les seves portes.'
    I afegeix: 'Tampoc no podiem perllongar la situació, atès que si bé ara l’empresa tancarà de manera ordenada i fent front, en la mesura del possible, a totes les obligacions contretes; perllongar-ne l’activitat només hagués abocat a finals pitjors'.
    En la carta, la llibreria té un record per a totes les persones que hi han treballat i a les empreses que depenien, com l'Editorial Selecta, als clients de l'estabilment durant deccennis i generacions i als autors, editors i distribuïdors, entre d'altres. 'Tots plegats han fet que la contribució de la Llibreria Catalònia a la cultura de Barcelona i Catalunya hagi estat d'una importància notable', afegeix Colomer, que es mostra convençut que, en les noves formes que pren la difusió cultural, 'hi haurà persones, associacions, col·lectius i empreses que fan i faran possible la pervivència de la literatura i en general de la cultura escrita.'

    Share/Bookmark

    15.1.13

    Subjectes polítics, essencialistes i culturals



    La meva foto
    Autor: TONI RICO (Novelda/Girona)
    La possibilitat de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació a la Catalunya de les quatre províncies, ha obert un debat molt interessant en el si de l’esquerra independentista sobre conceptes com el de subjecte polític. Ja era hora, la veritat. De fet, hem tardat uns 40 anys en fer-ho, cosa que no està malament si tenim en compte que un dels nostres leiv motive és, precisament, la lluita per l’alliberament d’una nació que tenim molt poc definida. Espere en breu poder ampliar tot el que ara explicaré en un petit assaig que estic preparant, però, com que el debat està a l’ordre del dia, crec important poder posar sobre la taula una sèrie d’elements que ajuden a enriquir encara més la discussió.

    Una nació cultural en vies de desenvolupament 

    Joan Fuster deia l’any 1978 a la revista Nous Horitzons del PSUC:

    “Ningú, ni el més “separatista”, no postula uns Països Catalans articulats políticament “ara mateix”. Potser en un míting, l’emoció rapsòdica indueixi a certes exclamacions. No, no, tampoc no és això. Ara com ara, els Països Catalans entesos políticament – ¿i no hi ha mil maneres d’entendre’ls en un terreny preparatori a la “política”?- són una il·lusió de l’esperit. La imminent Constitució, que tot cristo votarà “sí”, prohibirà la federació de “comunidades autónomas” de seguida. Però ¿i les Illes i el País Valencià? ¿I què ve a ser una autonomia segons els càlculs del consenso? ... Tant se val. Si els “Països Catalans” no troben una encarnació política urgent, no per això deixaran de ser el que són”.

    Efectivament, els Països Catalans no van desaparèixer amb l’aprovació de la Constitució espanyola ni ho faran amb la d’una possible Constitució catalana només aplicable a una de les parts. De fet, els Països Catalans des del punt de vista nacional només existeixen a dia d’avui com a subjecte cultural. No hi ha en la història cap moment en el qual puguem parlar d’aquests com a subjecte polític o jurídic. El consens general entre totes les cultures polítiques “nacionalistes” dels diferents territoris és que som una nació cultural amb potencialitats d’esdevenir política si els habitants de cadascun dels territoris així ho decideix democràticament. I en aquesta línia, lògicament, l’àmbit en el que majorment s’ha desenvolupat la idea dels Països Catalans ha estat en el de la creació de plataformes en defensa de la llengua, xarxes interuniversitàries, aparició de mitjans de comunicació menorment en paper i sobretot a internet, instituts, congressos o seminaris amb la participació de catalans, valencians i mallorquins, etc. La defensa de la llengua i cultura pròpia, entesa de manera àmplia, ha mantingut viva o en vies de desenvolupament la idea dels Països Catalans. I de fet, per això, els principals atacs de l’espanyolisme han anat en la direcció de destruir els lligams culturals i lingüístics dels diferents territoris.

    La concepció essencialista de la nació que tenim
    Si alguna cosa s’ha discutit de la idea dels Països Catalans de Fuster és l’essencialisme lingüístic que traspua. No entraré ara a valorar la qüestió perquè no és la intenció de l’article. Ara bé, crec que actualment l’esquerra independentista parteix d’una concepció essencialista dels Països Catalans que supera de llarg la que se li pot pressuposar a Fuster. Hem arribat al punt de no entendre que els Països Catalans estan formats per un conjunt de territoris –països si se’m permet- que han estat autònoms des de la seua aparició jurídica i política en temps medievals. Contràriament, el discurs sobre els Països Catalans deixa anar una flaire de “unidad de destino en lo universal” que, precisament, xoca amb totes les formulacions que al llarg de la història s’havien fet sobre la idea política d’una nació catalana més enllà del Sènia i mar endins. Perdó, de totes no, aquella que predeia cap als anys vuitanta que tot era tan senzill com dir-li Catalunya és la base essencial d’aquesta concepció de la catalanitat. Els Països Catalans seran diversos o no seran. I això és així, ens agrade o no. Que tot seria més fàcil amb una nació homogènia, compacta, on tothom parlara la mateixa llengua i compartira la mateixa identitat? És clar que sí. Això, però, a dia d’avui, i prenc les paraules de Fuster, és “una il·lusió de l’esperit”. O canviem la nostra concepció de la catalanitat i dels Països Catalans o ja podem seguir predicant en el desert. Els valencians i mallorquins del segle XXI no són els hereus consanguinis dels mercenaris de Jaume I. I això que és tan evident en l’àmbit biològic no sembla que ho siga quan llegeixes segons quins discursos polítics sobre la nació catalana. La nació que ha defensar un moviment revolucionari com l’esquerra independentista no pot partir, de cap de les maneres, de concepcions monolítiques i tancades més pròpies del romanticisme burgès de Rovira i Virgili que del marxisme d’Eric Hobsbawm o Pierre Vilar. És així de senzill i fàcil.

    Subjectes polítics
    La heterogeneïtat dels Països Catalans, de fet, no només es visualitza en les diferents maneres d'entendre la identitat sinó en la mateixa realitat política dels diferents països. El plural que tan bé representa la diversitat política i cultural de la nació política que volem, no es veu reflectit en part del discurs polític que diu defensar aquesta mateixa nació. Què és un subjecte polític? Aquell que té capacitat de decisió política perquè els individus que el conformen així ho creuen. A més, per a que un territori acabe esdevenint subjecte polític, cal que també aquest s'autoreconega al llarg del temps com subjecte jurídic. És el País Valencià un subjecte polític i jurídic? I Andorra? I cadascuna de les illes? Des del meu punt de vista la resposta és ben clara: sí. Negar-ho és anar en contra de l'existència d'aquests territoris, ni més ni menys. És més: és no tenir ni idea de la història pròpia. I, per tant, si aquests territoris són subjectes polítics i jurídics amb capacitat de decisió, per què Catalunya no? Entenc que podríem negar-li aquest dret perquè la Catalunya que actualment ha obert un procés autodeterminista no és la Catalunya històrica en tant en quant li falta territoris com la Catalunya Nord o la Franja. D'acord. El problema és que la Catalunya de les quatre províncies ha esdevingut subjecte polític i jurídic perquè la seua realitat actual no és de fa dos dies, ans al contrari, és així des de fa 350 anys! I aquest fet ha arrelat en els seus habitants els quals, a dia d'avui, s'autoreconeixen en aquest marc jurídic i polític al qual anomenen nació.

    I arribats a aquí què hem de fer els que creiem en els Països Catalans davant del procés obert? Des del meu punt de vista és evident: incidir, incidir i incidir. Perquè si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. Ara bé, ho hem de fer partint d'una anàlisi que ha de reflectir un coneixement acurat i seriós de la realitat política de cadascun dels territoris, entenent la sobirania plena d'aquests no com a fracàs del projecte dels Països Catalans sinó com a característica fundacional bàsica. La construcció dels Països Catalans ha de partir de dos principis fonamentals: el dret a l'autodeterminació i la confederació de cadascun dels territoris històrics partint del respecte a la decisió de cada país. Fer el contrari, i reprenem altra volta les paraules de Fuster, és entendre els Països Catalans com una "il·lusió de l'esperit". De nosaltres depèn.

    Share/Bookmark