traducció - translate - traducción

10.1.13

DESMUNTANT MITES ESPANYOLS


FONT: http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART02191

ABC - 50 hitos de nuestra historia: 6) Camino de Santiago
Carles Camp

Continuant el seguiment sobre el que el 21 d'octubre de 2012 l'historiador Fernando García de Cortázar va publicar al diariABC 50 fites destacables de "nuestra historia", referint-se evidentment a la història de la nació espanyola, avui tractarem la següent fita, la que fa referència a l’apertura del camí de Santiago en el segle IX.
Seria, però, més correcte parlar de reapertura. En efecte, ja en època precristiana aquest camí era una via espiritual desenvolupada per les nacions celtes de l’Europa atlàntica des de feia milers d’anys, un camí espiritual que els duia a seguir el camí del déu sol fins al punt en què el món s’acabava, la fi de la terra ( Finisterrae o Finisterre ), el punt més occidental del continent europeu. Els conflictes bèl·lics  entre els regnes cristians del nord i els musulmans durant el segle VIII i principis del IX havien tornat la ruta excessivament perillosa i insegura. La fixació d’una frontera estable al riu Duero va permetre reobrir el Camí. Aquest aspecte, al meu entendre essencial, és oblidat  pel nostre autor.
Comença el sr. García de Cortázar amb aquesta explicació:
El descubrimiento del sepulcro de Santiago es uno de los acontecimientos más importantes de la historia de España
La frase no té pèrdua. Sembla mentida que un historiador pugui parlar de descubrimiento per referir-s'hi. Entre els segles IX i XI van ser molt abundants a tota Europa els descobriments de relíquies, tombes, imatges sagrades, etc., en un intent, habitualment reeixit, de l’Església de cristianitzar antigues divinitats i  llocs de culte precristians. La gran majoria se sap que són falses, sense cap base històrica. Es tracta de manipulacions interessades.
El cas més destacat  és el de la tomba de Sant Pere a Roma. Era políticament necessari trobar-laallí, si el bisbe de Roma havia de tenir una preeminència sobre la resta de bisbes. Calia justificar políticament la supremacia de la seu romana davant les altres quatre: Constantinoble, Antioquia, Jerusalem i Alexandria. Ara bé, a Roma hi havia una forta tradició de la presència i mort de Pere a la ciutat. No està documentada ni provada, malgrat que algunes pintures en catacumbes reforcen la vigència del mite.
La gosadia de la tomba de Santiago, però, supera de llarg tota l’audàcia exhibida fins aleshores. Sant Jaume era el segon apòstol més important. La Bíblia l'anomena  germà del Senyor, i va ser el cap real  de la primera Església a Jerusalem, després de la mort de Jesús de Natzaret. Tanmateix, no hi havia a Galícia cap tradició ni mite de la presència de Sant Jaume. La suposada tomba no té cap base ni històrica, ni documental, ni tant sols mítica. El sepulcre de Santiago és, senzillament, una INVENCIÓ. I aquesta invenció, una narració fantasiosa basada en falsedats, és un dels esdeveniments més importants de la història d’Espanya. 
 Que un historiador pretengui avalar la realitat històrica d’un fet que només és creïble dins l’ànim íntim de la fe de cadascú passa de tota mida. És a dir que,  per a un cristià creient, a Compostela hi hagi, efectivament, la tomba de l’apòstol Sant Jaume el Major, germà del Senyor és totalment  respectable. En canvi, que el senyor García Cortázar, que no ens parla ni com a teòleg ni com a predicador, sinó que ens parla com a historiador defensi que la descoberta d'una tomba paleocristiana de data incerta on hi ha una persona desconeguda enterrada sigui un descobriment autentic passa de taca d’oli de tota adulteració i és un exemple significatiu de com treballen els historiadors al servei del nacionalisme castellà-espanyol.
A continuació l’autor ens obsequia amb aquesta perla:
la idea de identidad española comienza a girar alrededor de Santiago el Mayor, cuyo culto inflama a los creyentes del Norte con la conciencia de la predilección divina al tiempo que la calzada de la fe, el Camino a Compostela, se conviertte en el germen de la Europa urbana.
Aquest frau va triomfar i això va generar una gran devoció a tota a la Hispània cristiana i a tota Europa . Santiago va esdevenir el patró d’Espanya, entesa aquesta com a unitat geogràfica. En el cens de Catalunya del 1497, per exemple, el nom de Jaume és el quart més abundant. De totes maneres, les paraules emprades són excessives i hiperbòliques, un entusiasme excessiu que li fa dir que el Camí de Compostel·la va ser el germen de la Europa urbana. Europa, urbana o no,  no deu absolutament res ni a Compostel·la ni a Castella. 
L’autor no esmenta que el gran impuls del Camí va ser obra del regne de Lleó, no de Castella ni que les persones que, a princiis del segle XI, van europeïtzar el culte cristià i les relacions internacionals del regne de Lleó van ser catalanes. Ja vam publicar fa temps la vital importància de la modernització de Lleó, i de Castella de retruc, des del bisbat de Palència dominat per catalans i de Ponç Guerau de Cabrera com a primer ministre de Lleó [1] [2]. Així com la forta influència d’Ermengol  VI i Ermengol VII d’Urgell,  els quals van posar en contacte aquesta part de la Península amb Europa [3]
No és difícil suposar que van ser tots aquest catalans els qui, a principis del segle XI, van impulsar la reobertura del ja cristianitzat camí i el van divulgar arreu d'Europa a través de la xarxa dels monestirs benedictins europeus [4] [5] [6] [7] [8] [9].
D’altra banda, està documentat i provat que en els primers segles qui es cuidava del Camí de Santiago era el monestir benedictí occità de Sant Geraud d’Orlhac. Era d’aquest monestir de qui depenien les principals parròquies del Camí, entre elles per exemple, l’emblemàtica Santa Maria de Cebreiro.
Ras i curt: la posada en marxa del peregrinatge cristianitzat cap a Compostel·la va ser gràcies a catalans i occitans, a través del regne de Lleó i no pas del de Castella que, en qualsevol cas, en va ser mera comparsa.

Carles Camp
14 de desembre de 2012
 
 Articles anteriors:
 
  

[1] Ernesto Fernández-Xesta y Vázquez, Un magnate catalán en la corte de Alfonso VII, Prensa y Ediciones Iberoamericanas, S.L., Madrid, 1991
[2] Armand de Fluvià i Escorsa, Josep M. Pujol, Santiago Sobrequés i Vidal, Enciclopèdia Catalana, 7a reimpressió actualitzada, Barcelona 1994, Vol. 5, p. 463-6
[3] Santiago Sobrequés, Els Barons de Catalunya, de la col·lecció Història de Catalunya, Biografies Catalanes, volum 3. Editorial Vicens Vives, 4ª edició. Barcelona, 1980, p. 17-21
[4] Derek W. Lomax, “Catalans in the Leonese Empire”, publicat al Bulletin of Hispanic Studies, vol. LXIX. Liverpool, 1982, p. 191-7.
[5] J. Pérez de Urbel, Sancho el Mayor de Navarra, Madrid, 1950, esp. P. 81, 85, 173-4, 215-21; C.J. Bishko, “Fernando I y los orígenes de la alianza castellano-leonesa con Cluny”, Cuadernos de Historia de España, XLVII - XLVIII (1968), 31-135, IL-L (1969), 50-116; F.J. Fernández Conde, La Iglesia de Asturias en la Alta Edad Media, Oviedo, 1972, 48-51; J. Soler García, El cartulario de Tavérnoles, Castellón de la Plana, 1961, 51-9; P. Fernández del Pulgar, Teatro clericlal... Parte primera contiene la historia secular y eclesiàstica de la ciudad de Palencia..., vol. II, Madrid, 1680, p. 2-74; i, per a la descripció de Bernardo feta per Ferran I, p. 67. L’important article de H. Grasotti “La Iglesia y el Estado en Espanya”, LXI-LXII (1977), 96-114, fa poca referència a la presència catalana.
[6] J.M. Mínguez Fernández, Colección diplomàtica del monasterio de Sahagún (siglos IX - X), Lleó, 1976; F. Miquel Rosell, Liber feudorum maior, 2 toms, Barcelona, 1945-7.
[7] Archivo Histórico Nacional, Clero, carp. 1700, doc. 6, del 15 demarç de 1047, pub. per A. Yepes, Crónica general de la Orden de San Benito, Madrid, 1607-16, tom VI, p. 459. Archivo de la Catedral de Palencia, armari 2, lligall 1, document 1, de l’any 1052; ibid., arm. 3, llig. 1, docs. 5, 10, 11, dels anys 1059, 1095 i 1100, pub. Pulgar, o. c., p. 66-70, 138-40, 130-2; M. Mañueco Villalobos i J. Zurita Nieto, Documentos de la iglesia colegial de Santa María la Mayor ( hoy metropolitanas ) de Valladolid, siglos XI y XII, Valladolid, 1917, documents VI, VII i VIII, del 1095
[8] A. Linaje Conde, Los orígenes del monacato benedictino en la Península Ibérica, 3 toms, Lleó, 1973, passim, esp. el capítol 7; C.J. Bishko “The Abbey of Dueñas and the Cult of St. Isidore of Chios in the County of Castile(10th-11th Centuries)”, a Homenaje a Fray Justo Pérez de Urel, Silos, 1977, tom II, p. 345-64.
[9] Bishko, Fernando I. , passim; A. García Gallo, “El Concilio de CoyanzaAnuario de Historia del Derecho Español, XX (1950), p. 275-633; G. Martínez, “Canonística española pregraciana”, a Repertorio de historia de las ciencias eclesiásticas en España, I, Salamanca, 1967, 377-95

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.