traducció - translate - traducción

7.1.13

CANYA A CAÑAS !


Diuen que no són la mateixa persona. Pot ser.
Però ambdós duen la violència en l'actitud. Serveixi per acompanyar l'artícle de V. Alexandre
Cañas insulta i De Gispert consent

Han transcorregut més de dues setmanes d’ençà que Jordi Cañas, número dos de Ciudadanos, va pronunciar unes paraules contra el poble català, i la reprovació per part de Núria de Gispert, presidenta del Parlament, continua sense arribar. Malgrat que el 22 de desembre passat, l’endemà mateix dels fets, un vídeo mostrava com Cañas deia "qué lástima" quan el diputat de la CUP, David Fernàndez, recordava que els catalans "hem sobreviscut a Espartero i hem sobreviscut a Franco", la senyora De Gispert no diu res. I aquest silenci és tan greu com les paraules de Cañas, perquè estem parlant d’unes paraules que enalteixen el feixisme, que en banalitzen els crims i que constitueixen apologia del genocidi; coses inadmissibles en un país democràtic.

Sí, ja sabem que Cañas ha comentat que quan va dir "qué lástima" estava negant que la dictadura franquista fos un Estat de dret. Però només cal mirar les imatges per veure que menteix descaradament. Es veu amb nitidesa com la frase de Cañas –fins i tot agafa aire abans de dir-la– comença a gestar-se quan Fernàndez està parlant de la nostra supervivència a Franco i com Cañas la deixa anar abans que el diputat de la CUP acabi de dir, irònicament, que “la dictadura franquista era un Estat de dret”, és a dir, que també Hitler i Franco van intentar disfressar d’Estat de dret el seu absolutisme. Per tant, les paraules "qué lástima", de Cañas no indiquen només que som davant d’una apologia del genocidi sinó també davant d’una covardia. La covardia d’algú que ni tan sols té el valor de mantenir allò que ha dit. No és estrany que la societat civil hagi obert una pàgina a la xarxa demanant-nos que signem contra la presència de Cañas al Parlament.

Diu la dita que qui calla consent, i el consentiment de Núria de Gispert resulta encara més greu tenint en compte la celeritat amb què aquesta senyora va reprovar els diputats de Solidaritat per haver dit que “Espanya ens roba” i com va haver de rectificar i reconèixer que la frase era perfectament legítima perquè, a més de ser veritat que Espanya ens roba, Solidaritat tenia tot el dret de dir-la. I és que no és el mateix denunciar una espoliació que lamentar que un poble hagi pogut sobreviure al braç exterminador del feixisme.

Autor
Víctor Alexandre
És escriptor i treballa en assaig, conte, novel·la i dramatúrgia. En assaig, ha publicatJo no sóc espanyolDespullant Espanya,Despullats (amb Joel Joan), Senyor PresidentEl cas CarodLa paraula contra el mur (Premi d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès), TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Espanya? i Nosaltres, els catalans. En dramatúrgia: Èric i l’Exèrcit del Fènix, estrenada el 2007 al Teatre Borràs de Barcelona amb direcció de Pere Planella, iTrifulkes de la KatalanaTribu, estrenada el 2012 a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb direcció de Pere Planella. I en conte i novel·la: El somriure de Burt LancasterSet dones i un home sol (Premi Mercè Rodoreda), Una història immoral i Cor de brau.

A Twitter: @valex_cat

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.